1.2 L'etapa 1945-1991 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 11/11/2014
Descargas 22
Subido por

Descripción

Primer Trimestre

Vista previa del texto

1.2 L’etapa 1945-1991: conceptes i interpretacions  L’entitat del període 1945-1991 Els historiadors han discutit l’entitat diferenciada del període considerant si calen nous conceptes fonamentals per interpretar-lo i si el caràcter ‘’molt’’ recent condiciona la metodologia.
Per a Hobsbawn (historiador marxista), el període s’integra dins ‘’el curt del segle XX’’ que va marcat per la Revolució Russa (1917), i lligat a això l’oposició entre el capitalisme i el socialisme. En canvi, per a Torrella (historiador lliberal), accepta el concepte del curt segle XX però hi destaca l’expansió capitalista i la ‘’revolució democràtica’’. Entre els historiadors espanyols, hi ha una àmplia acceptació de la denominació ‘’Història actual’’ que s’inicia al 1945, i inclou la Guerra Freda. Per exemple, per a Martínez Carreras, l’etapa se singularitza per els canvis de l’estructura bipolar (conformada pel capitalisme dels EEUU i el comunista de la URSS) de les relacions internacionals i el caràcter marcadament contradictori de les transformacions: desenvolupament de l’estat del benestar a occident, en contra de les repressions a l’est; expansió econòmica però diferenciació més gran entre les classes socials, etc.
Pel que fa a Europa, Tony Judt considera que el període constituí una ‘’Postguerra’’, alhora que una etapa de transició de l’inacabat conflicte de 1939-1945 i un epíleg de la (segona) ‘’guerra dels trenta anys’’ iniciada el 1914. La Primera Guerra Mundial acaba malament i no es solucionen problemes que desemboquen a la Segona Guerra Mundial, que tampoc és pot considerar acabada del tot fins el 1990, un cop finalitzada la Guerra Freda. Aquesta, no s’entén sense el ‘’curt segle XX’’ que conformen les dos gran guerres mundials.
Característic del període es la pèrdua d’estatus d’Europa al 1945, quedant dos grans potències EEUU i URSS lluitant per establir la seva hegemonia. Probablement, davant la pròpia pèrdua de pes a nivell internacional Europa s’unifica. També destaca el concepte de la relació ambivalent entre Europa i EEUU. També hi destaca els trastorns ètnics que sofreix Europa, una homogeneïtzació ètnica.
Hi ha un consens generalitzat que la desaparició del bloc comunista i l’URSS, marcà l’entrada en un nou ordre mundial i una nova era: fi de la Guerra Freda i de la bipolaritat. La necessitat de les dos grans potències marcaran les històries tant internacionals com les internes dels països. La correlació entre la política internacional i la política interna dels països serà major que mai. La Guerra Freda no esgota les possibilitats d’anàlisi del període, però n’és un element fonamental. Tot i les característiques de la postguerra Freda, és un període incert que no es sabia com avançaria.
 ˗ Els conceptes de la Guerra Freda Guerra Freda: Entenem per Guerra Freda la situació d’antagonisme, però sense enfrontament armat directe, que oposà els EUA i l’URSS entre el 1945 i el 1991. Tot i aquesta definició, que és euro americana, durant aquesta etapa hi va haver molts conflictes armats arreu del món.
˗ Bipolaritat: L’ordre internacional es fundà en la bipolaritat, l’equilibri de poders entre les dues grans potències, els EUA i l’URSS. S’estableix el dret internacional però la competència entre les dos grans potències passarà per sobre del dret internacional, per tant de mantenir l’equilibri entre les dos grans forces.
Divisió de blocs: La història de l’Europa quedarà en dos, i es una situació que quedarà congelat fins després de la Guerra Freda. Europa i el món es veieren constrenyits a la divisió de blocs: l’aliança a un dels dos grans models socials, econòmics polítics i culturals del segle XX, el comunisme i el capitalisme. Des de l’escenari més petit, que fou Alemanya dividida en 4 blocs; Europa quedà dividida en dos blocs, i així mateix el món sencer.
Després de la II GM molts temes van quedar al aire per tractar-se sobre la taula però al esclatar la Guerra Freda no és van tractar, i l’equilibri de poders passà al davant de la llei internacional com a fonament de la pau.
Un dels elements fonamentals fou l’auge de l’URSS com a gran potència fou un element clau en l’escalada de la Guerra Freda, i també en la victòria sobre el nazisme a la Segona Guerra Mundial. Els països bàltics, durant la guerra independents, una part de Polònia i alguns països europeus de la part oriental foren alguns dels països que van quedar sota la esfera de la URSS, que va en paral·lel amb la pèrdua d’estatus de l’Europa occidental. L’apogeu dels EEUU com a nació més potent fou simultani a la fi del lideratge mundial europeu, ja que la recuperació europea no hagués estat possible sense el Pla Marshall que posà en marxa els EEUU. No sols fou una pèrdua d’estatus i a nivell econòmic, sinó que fins a la segona guerra mundial el líder cultural era Europa, i a després del 1945, passa a ser els EEUU.
És un element central fou el febrer del 1948, quan es dona el Cop d’Estat a Txecoslovàquia, qui s’estava plantejant entrar en el Pla Marshall, i l’establiment del règim comunista. Alemany i Itàlia, per molt ser els perdedors també participa del pla Marshall, per tant els EEUU introdueix aquests països al Pla Marshall sense comentar-ho amb la URSS, i la reacció d’aquest fou el bloquejar les tres vies que connectaven la part capitalista de Berlin (que al ser la capital s’havia dividit en 4 tot i estar situada en part comunista, sent com un gra pels soviètics) amb les parts capitalistes d’Alemanya occidental, al juny del 1948. Aquest fou un dels punts calents de la guerra freda ja que EEUU va seguir proveint Berlin capitalista durant el 1948-49 a través de les tres vies aèries.
˗ Era nuclear: L’era nuclear i la Guerra Freda s’iniciaren gairebé alhora. L’amenaça nuclear i la Guerra Freda impulsaren la carrera armamentista, ja iniciada des de la Primera Guerra mundial, i per la conquesta de l’espai. El percentatge del PIB dels dos països invertits en la indústria armamentista fou enorme, i probablement fou un fet que debilità la URSS, que per la seva economia suposava un tant per cent molt més elevant del seu PIB. L’amenaça d’un intercanvi nuclear marcà la societat de l’etapa.
˗ Descolonització: El procés de descolonització, com un fenomen propi de l’etapa, fou possible perquè Europa, que eren les principals potències colonials, havia perdut poder i les noves potències no tenien colònies i no els hi interessava que Europa les tingues. Les dues noves potències van establir un altre tipus de colonialisme, que es coneix com neocolonialisme. La descolonització dels països colonitzats per les antigues potències europees donà lloc al sorgiment del ‘’Tercer món’’, un concepte polèmic.
- Tercer món: El primer mon es el món occidental, liderat pels EEUU, el segon món es l’oriental centrat en la URSS, i neix el Tercer Món que recull: .
.
.
.
.
Passat colonial: Àfrica, Amèrica llatina i Àsia.
Perifèria del poder Teoria de la dependència No-alineats Subdesenvolupats/en vies de desenvolupament - Baixa renda per càpita Insuficiència alimentària Sanitat defectuosa Baix nivell d’instrucció Industrialització reduïda Consum feble d’energia mecànica Subocupació Manca d’integració nacional Foren l’escenari de la violència ‘’calenta’’ de la Guerra Freda.
S’ha distingit diverses fases de la Guerra Freda caracteritzades per variacions en les actituds i respostes de les dues grans potències als conflictes. Marc Nouschi distingeix un subperíode dins la Guerra Freda (1945-1991), que anomena també Guerra Freda i que estableix del 1945/49 fins el 1955, on no trobem cap intenció de diàleg i fins hi tot es preveu un enfrontament armat, en conflictes com la Guerra de Corea. Al 1953 mor Stalin i s’estableix una nova actitud per part de la URSS, una mena de coexistència pacífica deixant de pensar en l’enfrontament armat i la possibilitat de diàleg. La coexistència pacifica hi trobem la crisis de Berlín i la de Cuba, que portaran a una nova fase de distensió on es veure que no sols han de coexistir, sinó que s’han de pactar per reduir les grans inversions en armament. A la fase de distensió l’acceptació d’un món dual era total, i per tant de la coexistència, però sense concessions. Inclou l’esclafament de la primavera de Praga al 1968. Finalment, com a precedent immediat de la fi de la Guerra Freda hi trobem un període de Nova Guerra Freda, que abastaria de finals dels anys 70 fins el 1991, i on EEUU observa que definitivament és superior dels soviètics i per tant veuen que no han de jugar a la distensió. És una nova guerra freda molt retòrica, que al contrari de la primera guerra freda no es veu possibilitat de conflicte i d’inexistència de diàleg.
Tot i aquesta divisió de M. Nouschi, els diferents autors matisen de manera diversa les fases de la guerra Freda, com es el cas de Stephanson situa la fi de la fase de ‘’Guerra Freda’’ al final de la fase de ‘’Coexistència pacífica’’.
 Les interpretacions de la Guerra Freda Els historiadors han discutit: - La força responsable de l’afirmació de l’enfrontament.
- Les intencions geoestratègiques de les dues principals potències.
- La responsabilitat en la carrera d’armaments i les guerres locals.
- El paper de la ideologia i la cultura política.
- La influència de poders ‘’petits’’ i la força real de les ‘’superpotències’’.
Trobem diversos corrents interpretatius durant la Guerra Freda:  ORTODOX: la visió ortodoxa dels EEUU retreia l’origen de l’enfrontament a l’URSS i retratava aquesta com a expansionista i motivada (casi cegada) ideològicament per l’enfrontament entre el capitalisme i el comunisme. És una interpretació que s’estableix sobretot durant els inicis del a Guerra Freda on no hi ha diàleg i existeix el perill de conflicte armat. El paper dels EEUU s’establia com a protector del món de l’expansió imperialista de la URSS, a partir d’una política de contenció.
La contrapartida soviètica donava una visió semblant dels EEUU, però sent aquests últims els expansionistes i els soviètics els que havien de protegir el món.
 REALISTA: Els realistes van admetre que l’actuació dels EEUU no era innocent, però la consideraven necessària perquè l’interès nacional era prioritari.
 REVISIONISTA: Als anys 60, els revisionistes denunciaren l’expansionisme dels EEUU i interpreten la política exterior de l’URSS com a més oportunista i pragmàtica. La crítica cap a les democràcies occidentals és molt més gran, ja que trobem els inicis de la crisi econòmica, i també és l’època de la Guerra de Vietnam (1958-1975) on els EEUU intervé directament, fet que influí les interpretacions revisionistes. Historiadors com Stephanson s’han reafirmat en els plantejaments revisionistes.
 POST-REVISIONISTA: En resposta als arguments revisionistes, trobem els post revisionistes que sostingueren que allò que motivà els conflictes fou un veritable enfrontament entre dues potències. Les actuacions dels EEUU estaven justificades perquè, estiguessin on no justificades les polítiques expansionistes soviètiques, la visió dels EEUU era que si que eren una amenaça.
 La Guerra Freda després de la seva fi Els neo-ortodoxes es reafirmen en les ambicions soviètiques i en els avantatges de l’actuació dels EEUU. Per a crítics com Hobsbawm, el perill d’una ‘’guerra calenta’’ era més virtual que no real. Interpretacions recents han vist la Guerra Freda com una ‘’nova’’ rivalitat entre ‘’imperis’’. Disposem encara de poques recerques significatives sobre l’òptica soviètica de la Guerra. Investigacions recents han parlat del paradigma de ‘’revolucionari-imperial’’ estalinista, però també de manca de pla global i d’oportunisme. Kershaw ha subratllat els beneficis de la ‘’pau’’ de la Guerra Freda a Europa occidental.
Per a Veiga, Duarte i Ucelay-Da Cal, més que no de ‘’guerra virtual’’ caldria parlar de ‘’pau simulada’’ per l’egocentrisme euroamericà. És la volta de l’argument de Hobsbawm, destapant la hipocresia del propi concepte de Guerra Freda, on trobem tota una sèrie de conflictes que en la suma porta tants morts com la Segona Guerra Mundial, però occident es mostrava com a garantia de la pau. Tony Judt ha reivindicat el vincle de la Guerra Freda amb els problemes de la nostra societat. Subratlla que no podem interpretar els problemes de la postguerra freda, del món actual, sense tenir en compte els problemes sorgits i no resols durant la Guerra Freda, com es l’11 de setembre del 2001.
...