2.2. Fragmentació escriptura Romana (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Paleografía y Diplomática
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 29/05/2014
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

2.2.   PARTICULARISME   GRÀFIC   ALTO-­‐MEDIEVAL:   LA   FRAGMENTACIÓ   DE   L’ESCRIPTURA   LLATINA     Fins  ara,  certa  unitat  en  l’escriptura  arreu  d’Europa.  Tres  estils  amb  característiques  comunes.   Però   aquesta   tradició   gràfica   en   el   mon   romà,   en   part   unitària,   que   es   va   difondre   bastant   uniformement  per  tot  l’Imperi  romà,  amb  majoria  població  alfabetitzada  per  un  únic  sistema   gràfic  i  tradició  escolàstica.  Però  això  es  trenca  à  fragmentació  escriptura  llatina.  Una  sèrie   de  factors  del  s.V  i  VI  provocaran  aquest  particularisme  gràfic  fins  el  segle  VIII.  A  partir  d’ara   trobarem   moltes   escriptures   diferents   a   nivell   geogràfic   i   d’usos.   Acabarà   amb   el   segle   VIII   amb  la  renovació  cultural  i  gràfica  de  Carlemany.   S.   VI   à   origen   à   substitució   de   les   estructures   de   l’imperi   pels   nous   regnes   germànics.   Es   trenca  la  unitat  política  i  cultural,  i  també  gràfica.   Conseqüències   en   l’escriptura:   abans   tots   entenien   mes   o   menys   l’escriptura,   havien   estat   ensenyats  amb  l’Imperi  Romà.  Però  ara  es  suprimeixen  aquests  sistemes  d’educació  à  menys   persones   alfabetitzades   i   que   saben   llegir   i   escriure   à   ús   escriptura   passa   a   tenir   una   consideració  menor.   I   la   producció   de   llibres   queda   en   mans   de   l’Església   (sobretot   catedrals   i   monestirs)   à   els   centres   de   producció   laica   aniran   desapareixent.     Resultat:   diversificació   i   fractura   de   la   tradició   cultural   gràfica   anterior,   unitària.   I   no   només   a   nivell   gràfic,   sinó   també   a   nivell   social.   Trobarem   escriptures   diverses   segons   les   diverses   classes   alfabetitzades   (Ex:   un   notari   només   entendrà  l’escriptura  notarial...).   Es  diversifica  el  patrimoni  gràfic.     Tenim:     • • escriptura   documental   à   pública   i   privada,   en   que   s’usarà   la   cursiva   nova   amb   especificacions   específiques.   Però   la   producció   serà   menor,   ja   no   serà   un   valor   tan   important.  L’oralitat  substitueix  el  valor  del  document.  No  es  tan  necessari  posar-­‐ho   tot  per  escrit.     I  la  producció  librària  à  uncial  i  semiuncial.  Poc  interès  per  l’escriptura  farà  que  quedi   circumscrita  als  entorns  eclesiàstics.       Panorama  resultant  à  complex  i  fragmentat:   A  part  de  les  escriptures  anteriors,  trobarem  una  amplia  diversitat:   1. Irlanda  i  Anglaterra:  escriptures  insulars   2. Península  itàlica:     a. Nord:  antiqua,  longobarda   1     b. Centre:  curial  romana  (Cancelleria  pontifícia)   c. Sud:  beneventana   3. Centre  Europa:  merovíngia  (Luxeuil,  Laon,  Corbie)   4. Península  ibèrica:  visigòtica  (s.  V-­‐VII)   a. 2  períodes:  finals  s.V-­‐VII  (pocs  testimonis);  s.VIII-­‐XII  (còdexs  i  documents)   b. 2  varietats:  visigòtica  rodona  (còdexs)  i  cursiva  (documents)   Així,  a  cada  centre,  una  escriptura  específica.     ESCRIPTURES  INSULARS  (Irlanda  i  Anglaterra)   S.  VI-­‐XII     Zones  menys  romanitzades.  El  pes    de  base,  el  punt  de  partida,  es  diferent.   El   context   per   entendre   es   que   els   models   d’escriptura   es   desenvolupen   gràcies   a   l’acció   de   missioners   procedents   del   continent   que   arriben   a   les   illes   per   evangelitzar   els   territoris,   i   funden  arreu  una  sèrie  de  monestirs.  Aquesta  nova  forma  de  evangelització,  de  conversió,  la   inicia  Gregori  Magne  al  s.VI,  i  aquí  s’encarrega  a  Agustí  de  Canterbury.   Així,   aquí,   important   producció   de   llibres,   de   còdex,   per   poder   dotar   aquests   monestirs   de   llibres,  a  partir  de  la  uncial  i  la  semiuncial.       Variants:     • • escriptura  insular  majúscula,  la  que  es  troba  a  alguns  còdexs  molt  ben  conservats,  de   producció   librària,   molt   ornamentada,   sobretot   en   les   lletres   inicials,   presència   d’elements   simbòlics,   d’animals,   trets   de   la   semiuncial...   i   dents   de   llop   (petits   triangles  en  les  astes  verticals).  B,  D,  F,  G,  N  à  lletres  més  característiques.     insular  minúscula  à  usada  en  els  còdexs  menys  solemnes.  Abunden  els  enllaços  i  les   abreviatures.   (a   obertes   i   tancades,   la   e   sol   sobresortir,   r   llargues,   les   p   i   les   q.   I   enllaços  peculiars.     PENINSULA  ITÀLICA     S.  VI-­‐VIII/XIII   Tenim   també   fragmentació.   Trobarem   diverses   escriptures.   Cert   grau   d’alfabetització   i   perviuen  la  uncial  i  la  semiuncial.   Es  desenvolupen  al  voltant  de  catedrals...   2     I  les  variants  que  trobem  són:   à  Al  nord,  escriptura  antiqua  i  longobarda:   • • Centres  episcopals  (sobretot  Verona  i  Novara...)   Centres   monàstics   (Bobbio,   monestir   de   nova   fundació,   al   613   per   l’irlandès   San   Colombà)   Minúscula  cursiva  amb  formes  arrodonides,  de  traçat  fàcil  però  amb  abundància  d’enllaços.     A  oberta,  i  llarga  a  inicis  de  paraula,  t  amb  l’ull  a  l’esquerra...     à  Beneventana:   • Montecassino  es  el  centre  de  producció  d’escriptura  beneventana  més  important.     Escriptura   arrodonida,   cal·∙ligràfica,   amb   traços   gruixuts   i   una   correcta   separació   de   les   paraules.   Els   traços   gruixuts   tenen   l’origen   de   la   forma   del   tall   de   la   ploma   cap   a   l’esquerra.   Lletres  molt  juntes,  molt  atapeïda,  enllaços,  t  amb  ull...     Centre  Europa     Merovíngia  à  regne  franc,  la  Gàl·∙lia  fou  un  territori  molt  romanitzat.  L’escriptura  merovíngia   serà  la  base  de  la  carolina.  Que  es  mantingui  l’estructura  administrativa  romana  porta  a  que   es  mantingui  la  producció  documental  al  voltant  de  la  cancelleria  i  dels  reis...  trobarem  més   producció   documental.   Així,   les   escriptures   libràries   uncial   i   semiuncials,   molt   elaborades,   no   valen.  Es  necessita  una  més  àgil,  per  la  cancelleria  merovíngia:   • • Diplomes  merovingis     Però   també   trobarem   altres   tipus:   centres   de   producció   vinculats   als   monestirs   (Luxeuil,  Laon,  Corbie  (on  gran  activitat  librària  i  amb  diverses  escriptures  precarolines   i  altres,  i  més  cal·∙ligràfica)   Diplomes  merovingis:   • allargaments   artificiosos,   lletres   comprimides,   molt   cursiva,   amb   molts   enllaços,   fins   i   tot  forçats,  irregulars,  no  fets  de  forma  natural...  però  l’artificiositat,  es  això  el  que  li   dona   la   definició,   els   allargaments   la   defineixen.   Si   veiem   els   allargaments   sabem   perfectament  que  es  una  escriptura  merovíngia.     Centres  de  producció  monàstics:     è Luxeuil    à  inicials  decorades,  es  separen  les  lletres  com  els  hi  sembla,  i  no  per  manca   de  desconeixement.  S  arrodonides,  a  obertes.   3     è Corbie  àprop  d’Amiens,  nord  de  França,  a  partir  segona  meitat  s.VIII,  monestir  més   important  de  producció  librària.  Diversos  tipus  de  lletra:   o Precarolina   de   corbie.   A-­‐b   i   e-­‐N,   són   específiques.   L’origen   de   l’escriptura   ve   de  la  merovíngia.     PENÍNSULA  IBÈRICA:  ESCRIPTURA  VISIGÒTICA   2  períodes:     1. S.  V-­‐VII  à  pocs  testimonis  gràfics,  que  hem  de  vincular  bàsicament  a  les  pissarres,  es   capital  i  minúscula  romana.   2. S.  VIII-­‐XII  à  Apareixen  còdexs  i  documents  derivats  de  la  minúscula  cursiva  nova.   a. I  aquí,  diferencies  segons  el  lloc  geogràfic:   i. Castella,  Astúries  i  Aragó,  arriba  fins  al  XII   ii. Galicia  i  Portugal,  arriba  fins  al  XIII   iii. A   Catalunya   fins   al   segle   IX   (la   varietat   de   les   dates   té   a   veure   amb   l’arribada  dels  carolingis)   b. Dos   varietats:   rodona   visigòtica   i   cursiva   visigòtica   (una   per   còdex   i   una   per   documents)   àVisigòtica   cursiva   es   la   usada   en   els   documents   à   trobarem   els   elements   bàsics   de   la   cursiviat   (lligadures,   nexes,   enllaços).   Cal   fixar-­‐se   en   la   a   oberta,   que   sembla   més   una  e,   t   amb   ull,  i  la  i  llarga.   àVisigòtica   rodona   à   ús   librari   (ús   de   capitals,   més   cal·∙ligràfica,   però   manté   formes   de   la   cursiva  (a  oberta,  g,  t  amb  ull,  i  llargues),  i  encara  alguns  nexes.   4     ...

Tags: