Apunts de les sessions teòriques de tot el semestre (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Teoria i tècnica dels gèneres periodístics
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 22
Subido por

Vista previa del texto

Què són els gèneres? Són espais de trobada entre autor i lector. No són inamovibles, evolucionen. Un poema del Renaixement no és igual a un del 2014. Van canviant a mesura que canvia el context sociocultural, els gustos, els altres gèneres.
TIPUS DE GÈNERES Crònica: La crònica és una narració explicada per un narrador testimoni que organitza una determinada vivència del mateix periodista. Aquesta vivència és una condició imprescindible a l'hora de fer una crònica.
Aquest tipus d'article descriu un esdeveniment delimitat en l'espai i en el temps. L'esdeveniment pot venir marcat per l'agenda temàtica (ex: visita d'un artista a Barcelona). Altres, poden no estar marcats per agenda (ex: com afronta una família l'augment de preus de l'energia).
La crònica busca traslladar al lector al lloc dels fets. És per això que inclou narració, descripció i veu aliena (de testimonis). Cada crònica pot tenir la petja del seu autor.
Estructura: a) Pot tenir una estructura molt cronològica amb el desenllaç al final de l'article.
b) Si el factor temps no és gaire important, es pot estructurar la crònica de manera temàtica.
Reportatge És un gènere complex i camaleònic. No està necessàriament lligat amb l'actualitat immediata. A diferència de la crònica requereix més fonts i indagació. El reportatge no només explica un esdeveniment, sinó que l'analitza, la contextualitza i busca totes les parts que el formen.
És molt lliure temàticament i pel que fa a l'escriptura i l'estil. Incorpora múltiples recursos: diàleg, narració, descripció, vivència per part del periodista...
És un gènere transmediàtic. És utilitzat com a mètode de coneixement per l'antropologia, la psicologia...
Tipus de reportatges • • Reportatge narratiu. Tracta un tema a partir d'uns testimonis i els converteix en fil conductor del reportatge.
Reportatge expositiu. Tracta un tema de manera genèrica i abstracte. Els cassos particulars que poden aparèixer ho fan com a exemple.
Tipus de narradors • • Narrador omniscient Narrador testimoni Entrevistes televisives Vols explicar un tema a la teva audiència, per això busques una persona que t'ho pugui explicar. Has de decidir si vols que sigui un expert sobre la matèria o un testimoni del tema.
Processos de preparació de l'entrevista: 1. Documentació 1. Background 2. Buscar temes i subtemes. Ordenar-los per importància.
2. Preparació d'un guió 3. Fer l'entrevista escoltant sempre l'entrevistat i adaptant les preguntes a les respostes que et dóna.
ESQUEMA Rols de l'entrevista L'entrevistador és coprotagonista de l'entrevista. És una part activa de l'esdeveniment ja que modula la conversa. Per tant, el resultat de l'entrevista depèn de l'entrevistador.
La visió de l'entrevistat que es transmetrà és el resultat de la interacció entre l'entrevistat i l'entrevistador, interpretat per l'entrevistador.
Gravadora Permet concentrar-te en fer entrevista en comptes d'anar apuntant-ho tot. A més serveix de garantia per si hi ha cap problema.
Pot incomodar i fer perdre sinceritat i naturalitat a l'entrevistat.
Cal tenir present que tota la comunicació no oral no queda reflectida i cal prendre algunes notes.
Robatori de la veu de l'altre (escriptura de l'entrevista) • La primera fase és transcriure l'entrevista. A partir de la transcripció cal construir l'entrevista.
• S'ha d'ordenar temàticament els blocs de l'entrevista. Es pot reordenar l'entrevista sempre i quan no canviï el sentit de les paraules.
• S'eliminen els fragments poc rellevants.
• S'ha d'eliminar les reiteracions dins de la mateixa resposta i dins de respostes diferents.
• Jerarquitzar la informació.
• L'última fase és la textualització. No s'escriu com es parla, així que sovint el periodista ha de reescriure el missatge. Això s'ha de fer sent fidel a l'entrevistat però sent intel·ligible pel lector. En una entrevista temàtica s'eliminen les marques de la oralitat i els trets dialèctics.
En una entrevista de caràcter es manté una mica les marques discursives de la persona.
• Eliminació d'anacoluts (frases inacabades), interjeccions, marques d'oralitat...
• Afegir connectors per unir idees. Modificar la puntuació.
• Substituir barbarismes i termes genèrics (això, allò...) per expressions més adequades.
Crònica “L'acció de veure precedeix la paraula. L'infant mira i reconeix abans de parlar.” John Berger Característiques: • És el relat d'una realitat triada que el periodista viu en primera persona.
• Hi ha d'haver obligatòriament vivència.
• No cal que sigui un esdeveniment programat o predefinit.
• Ha d'aconseguir traslladar el lector als llocs dels fets.
• És un gènere narratiu i descriptiu. També pot incorporar la veu d'uns personatges, amb forma de diàleg o de citacions.
• La crònica ha de descriure una realitat acotada en l'espai i en el temps.
• Està explicada per un narrador testimoni. És una veu pròpia amb estil propi.
• Si l'element temporal és important, l'estructura pot ser cronològica. Si no ho és, pot tenir una estructura temàtica.
• És un gènere molt sensorial, apel·la als sentits. Aquesta sensorialitat es nota molt en la descripció de l'espai, els personatges...
La crònica té entradeta, un títol i un subtítol que poden ser informatius. L'entradeta és el primer paràgraf i fa la funció que feia el lead a la notícia. Ha de contenir la informació clau d'aquell esdeveniment però amb el mateix estil que la resta de la crònica.
Descripció Tot i que és possible identificar textos purament descriptius com el retrat, en general la descripció està supeditada a la narració. Permet caracteritzar espais i personatges.
La tradició grecollatina distingia tres tipus de descripció: • Topografia. És la descripció d'un espai.
• Prosopografia. És la descripció de les característiques físiques d'un personatge.
• Etopeia. És la descripció moral d'un personatge.
La descripció no només és fruit de la mirada, hi intervenen els màxims sentits possibles.
La mirada es construeix a partir de les nostres creences, els nostres sentiments, la nostra experiència... També es construeix depenent del lloc on ens situem. La mirada es reflecteix tant en el tema que escollim com en la sensibilitat per tractar el tema.
També es poden distingir 3 tipus de descripció segons la manera d'enfocar-la.
• Figurativa: és com un quadre realista que busca fer una descripció detallada. (A sang freda de Truman Capote) • Expressionista: és una mirada pròpia del periodista que a través de l'opinió de l'escriptor es produeix una exageració a l'hora de descriure certs elements i l'omissió o desvalorització d'altres. (Manuel Vicent) • Impressionista: és una descripció molt sensitiva que descriu a través de la llum i els seus efectes sobre els cossos. (Albert Camus) Detalls “La veritat està en els detalls.” Flaubert Una descripció ben detallada dóna versemblança a un text. A vegades els detalls poden ser el que arrosseguen la història i li donen continuïtat.
En fer una descripció s'ha d'evitar caure en les metàfores i comparacions típiques.
El cuento de nunca acabar Aquest text us ha interpel·lat i us ha fet pensar en algun aspecte de la vida quotidiana? Ens ha fet pensar en les converses diàries que pots tenir al llarg del dia. És important conèixer la història amb prou profunditat perquè després, a l'hora de descriure-ho el relat sigui versemblant. A més, quan parles amb algú pots interpretar com rep el relat l'oient i pots adaptar la teva narració a l'altre.
De quin tipus de narrador parla Carmen Martín Gaite i quines són les seves qualitats? Parla del narrador testimoni. Una de les qualitats és que descriu amb prou detall perquè el lector no tingui necessitat de demanar més informació. Una altra és que, com descriu els fets des de la seva pròpia experiència adquireix molta versemblança.
Quin és el pes que té el lector en un relat? Considera que el lector té un gran pes, ja que sempre has de tenir en compte quin tipus del lector és i què espera. Si és una novel·la pots deixar cert marge d'interpretació al lector, però això no ho pots fer amb una notícia.
Inscripció del periodista en el relat Quan un periodista redacta una crònica ha de tenir en compte quin grau d'inscripció ha de tenir la seva persona en el relat.
• L'opció més habitual és escriure-la en primera persona del singular, ja que en tractar-se d'una vivència viscuda en pròpia persona és el més natural.
• Una altra opció és escriure-la com a “tu” com a la crònica de Rosa Montero sobre els esquimals. D'aquesta manera s'aconsegueix implicar més el lector. El problema és que la segona persona és difícil de mantenir. El més adequat és reservar el “jo” quan el periodista es trobi en una posició reservada i privilegiada. No s'utilitzarà el jo en una crònica sobre una processó de setmana santa, perquè el “jo” del periodista és igual que molts altres “jo”. Sí que és adequat utilitzar-lo en una situació bélica.
• Hi ha qui ha escrit en primera persona del plural, identificant-se amb un col·lectiu concret que viu una situació comuna. Günter Wallraff, a Cap de turc s'inventa un alter ego per infiltrar-se com a immigrant treballador en una mina.
• Es pot escriure de manera impersonal, com si fos una càmera. No s'explicita el jo, sinó que descriu el que va veure. Se sap que el periodista ha viscut la vivència per la riquesa de detalls. Té certs aires de narrador omniscient.
Estructura de la crònica El periodista ha d'escollir com relata al lector els fets viscuts. Malgrat que sigui una experiència lineal en el temps la vivència es pot començar a explicar des de diferents punts temporals i des d'aquell avançar i/o retrocedir en el temps. Quan fem un relat narratiu (crònica o reportatge) hem de decidir com controlar el temps per, d'aquesta manera, controlar el relat.
Per controlar el temps és important tenir en compte l'ordre dels esdeveniments i el ritme del relat.
Recursos per controlar el temps: • El·lipsi. Omissió deliberada de certa informació. L'el·lipsi es pot marcar de manera deliberada (“tres hores després”) o deixar que el lector se n'adoni sol. La majoria de vegades s'utilitza per eliminar informació no important, però molts cops s'utilitza per no desvelar una informació molt important que es mostrarà més tard.
• Resum. S'utilitza quan han passat coses que no són prou importants per detallar-les però que són imprescindibles per entendre el conjunt del relat.
• Pausa. El ritme de la narració s'atura. Això pot passar amb una pausa descriptiva i amb una pausa reflexiva.
• Allargament. El narrador s'entreté en un instant de la història. S'explica de manera molt detallada algun fet concret que tingui lloc.
• Escena. És una narració detallada feta pels personatges. El narrador desapareix i deixa que els personatges conversin, de manera que són ells qui fan avançar el relat.
Maneres d'ordenar el relat: • Estrictament cronològica. Es respecta l'ordre de l'esdeveniment. Tot i així, es pot combinar amb retrospeccions i prospeccions.
És molt important tenir en compte la trama de la crònica, que serà l'estructura interna del relat.
Reportatge Com introduir la veu aliena En un reportatge treballem en diferents veus. Segons la importància d'aquestes veus les convertirem en personatges o no. Un bon reportatge ha de ser el màxim de polifònic, tot i que ha d'estar ben escollida. Els beneficis d'aquesta polifonia amb criteri són la diversitat, la pluralitat i l'equitat.
La feina del periodista també és seleccionar i destriar la paraula de l'altre. Cal tenir en compte l'estil amb el qual es farà, que no només serà una decisió estètica sinó també ètica.
Incorporacions de veu fora del relat (s'atura el relat per introduir la veu aliena): • diàleg • soliloqui (o fals soliloqui) Incorporacions de veu dins del relat (reportatge expositiu) • estil directe. La veu aliena es marca amb “ “ o << >> i amb un verb d'atribució (dir, cridar, exclamar, afirmar, comentar...). La veu del personatge s'imposa sobre la del narrador i causa una sensació d'immediatesa i veracitat. Les frases molt rellevants s'han de posar en estil directe per destacar-la, però no se n'ha d'abusar. L'estil directe pot anar acompanyat amb informacions para-lingüístiques que afegeixin informació sobre com s'han fet aquelles declaracions.
• estil indirecte. Explica el que ha dit amb paraules aproximades sense perdre el sentit.
S'adapten les marques col·loquials, les locucions i els díctics. Amb segons quines frases es pot perdre força de la declaració. S'utilitza quan el que es diu no és molt rellevant però cal que aparegui, quan les declaracions no són molt clares (el personatge s'expressa malament).
• estil indirecte amb paraules textuals. És una variant de l'estil indirecte estàndard. Es combina l'estil indirecte amb citacions textuals. Amb això s'aconsegueix mantenir les expressions amb més força. El que no es pot mantenir són els díctics (de persona, lloc o temps). L'estil indirecte amb paraules textuals permet ajuntar diferents declaracions (mantenint significat).
Cites sense atribució: • estil directe lliure: el narrador introdueix la veu del personatge però sense utilitzar marques textuals ni atribuir-la directament. No és adequat combinar-ho amb l'estil directe estàndard.
S'utilitza per donar molt de pes al personatge i fer que s'imposi sobre la veu del narrador.
• Estil indirecte lliure: s'introdueix la veu del personatge fusionant-la amb la veu del narrador.
Hi ha un canvi de díctics a tercera persona, de lloc i de temps.
• Narrativització: Consisteix a apropiar-se del discurs de l'altre i narrar-lo com un fet. Sense atribuir-ho, es converteix en veritat el que expliquen les fonts. Tan sols s'hauria de narrativitzar quan es confia totalment en la veu de l'altre.
• Tècnica Rashomon: S'explica un mateix fet des de diverses veus i sense narrador.
• Quines habilitats creu Zéller que ha de tenir un bon periodista? Quins són els defectes més habituals del camp periodístic? Pacte factogràfic És un pacte de verificabilitat entre el periodista i el lector.
Evidència -> és allò obvi Prova -> és allò que no és evident i per tant s'ha de comprovar Indici -> és un signe que ens permet assegurar una cosa però que no en tenim cap prova.
Normalment el periodista tracta fets complexos i arribar a la veritat costa. Ha d'indagar per arribar a la verificabilitat però no sempre es pot fer.
Periodisme gonzo: És un tipus de periodisme que es caracteritza per una vivència de manera intensa.
Fonts ...