Resumen tema 4 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura Introducción a la economía
Año del apunte 2013
Páginas 7
Fecha de subida 08/10/2014
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apuntes resumidos con palabras clave de cada tema

Vista previa del texto

LLIÇÓ 4 LA REGULACIÓ PÚBLICA: EL PAPER DE L’ESTAT 4.1 La intervenció de l’Estat. Mecanismes.
L’Estat intervé per realitzar tres funcions: 1. FUNCIÓ D’ASSIGNACIÓ La intervenció del sector públic com a proveïdor de béns i serveis es justifica pel que s’anomena fallides del mercat. Aquesta situació es dóna respecte a: o Bens públics / purs: béns de consum no rival (el consum d’una persona no redueix la capacitat de consumir d’altres) i de no exclusió (no es pot evitar que algú consumeixi).
· PROBLEMA: ningú vol assumir el cost, només pagaria el primer usuari (enllumenat públic) o Externalitats: consumir o produir els productes pot alterar el benestar d’altres que no són consumidors o productors. El mercat és ineficient, i la solució pot ser de mercat o mitjançant la intervenció pública. Poden ser: · Externalitats positives: provisió pública, subvencionar la producció per reduir el cost... (transport públic) · Externalitats negatives: regulació que impliqui obligació, prohibició o sanció (indústries contaminants) o Béns preferents i condemnables: · Preferents: el mercat pot subministrar una quantitat òptima (demandada) però el govern estimula la seva provisió seguint el desig de la societat. (cultura) · Condemnables: el govern vol desincentivar el seu consum.
(tabac) Les intervencions públiques seran similars a les externalitats.
o Monopolis naturals: es considera una fallada de mercat (manca de competència). Són sorgits en situacions de mercat en les que només pot existir un monopoli. Requereixen una gran inversió inicial i una escala operativa molt elevada per assolit uns rendiments òptims d’escala. L’Estat intervé per evitar abusos de diferents maneres: § Propietat pública del monopoli per actuar sota criteris socials § Regulació de les condicions de mercat perquè els consumidors no surtin perjudicats § Foment de la competència 2. FUNCIÓ DE DISTRIBUCIÓ Existeix una amplia gamma de concepcions sobre justícia distributiva. Des del punt de vista econòmic, els instruments de distribució de la renda són: o Fiscal: · Impostos directes: impost progressiu sobre la renda, gravant més als de major nivell de renda de manera que facin un esforç fiscal més gran (IRPF) · Impostos sobre successions i donacions · Despesa en transferències i despeses socials o No fiscals: fixació d’un salari mínim.
Cal destacar l’increment de la desigualtat no només en el període actual de crisi. Les autoritats publiques haurien de tenir com a prioritat la seva eradicació (en especial la pobresa infantil i de la gent gran).
Cal considerar la relació igualtat-creixement econòmic.
Les primeres contribucions econòmiques parlen de que la desigualtat econòmica afavoreix el creixement econòmic (Kaldor). L’argument fa referència a que l’existència de grups de renda alta afavoreix la taxa d’estalvi i, en conseqüència, la taxa d’inversió i de creixement econòmic.
Ara bé, l’evidència empírica existent, molt majoritàriament, assegura que la desigualtat no afavoreix el creixement econòmic sinó que el perjudica. Aquests estudis acostumen a mesurar l’impacte d’un indicador o índex de desigualtat sobre el creixement de la renda per càpita en un període determinat.
3. FUNCIÓ ESTABILITZADORA Té com a objectiu mantenir un quadre macroeconòmic estable (inflació, atur i balança de pagaments) estable que permeti el creixement econòmic sostingut.
Per desenvolupar aquesta funció el govern utilitza uns instruments: o Política fiscal: es desenvolupa mitjançant el pressupost públic ingressos i despeses. Els impostos treuen recursos de les economies domèstiques i de les empreses. Per contra, amb aquests recursos l’Estat pot fomentar la demanda agregada mitjançant el consum públic i, sobretot, la inversió pública.
o Política monetària: es desenvolupa mitjançant el control de la quantitat de diner en circulació i el tipus d’interès. El govern pot frenar (estimular) el creixement econòmic si redueix (augmenta) l’oferta de diner o augmenta (redueix) el tipus d’interès ja que aquestes variables incideixen sobre la demanda agregada (consum i inversió) reduint-la (augmentant-la). (BCE) o Polítiques estructurals: es pretén incidir sobre els preus i els saliaris per controlar la inflació i garantir uns nivells mínims de renda als treballadors. Poden ser polítiques de: § Rendes § Reconversions industrials § Reformes laborals ..
o Polítiques que fomenten el creixement econòmic, i actuen positivament sobre l’ocupació, incideixen negativament sobre la inflació i l’equilibri exterior: cal combinar polítiques per poder mantenir en equilibri el s quatre objectius macroeconòmics assenyalats: EXEMPLES DE POLÍTICA MACROECONÒMICA Ø Objectiu: augmentar el creixement i reduir l’atur.
a. Política fiscal: reduir impostos i/o augmentar despesa pública.
b. Política monetària: reduïm el tipus d’interès, de manera que els agents privats poden endeutar-se a menor cost. Això estimula el crèdit i en conseqüència la demanda agregada (consum i inversió), reduint l’atur generant el creixement econòmic. També es pot devaluar l’euro.
El PROBLEMA és que les polítiques descrites també augmenten la inflació i el dèficit exterior.
Ø Objectiu: reduir la inflació i el dèficit exterior.
a. Política fiscal: augmentar els impostos i/o reduir la despesa pública. Els agents privats tindran menys recursos i es reduirà la demanda agregada, disminuint tant la inflació com el dèficit comercial.
b. Política monetària: augmentem el tipus d’interès, de manera que als agents privats els hi costa més endeutar-se. Això frena el crèdit i la demanda agregada, reduint la inflació i el dèficit exterior.
El PROBLEMA és que les polítiques descrites també augmenten l’atur i redueixen el creixement econòmic.
EL CREIXEMENT DEL SECTOR PÚBLIC Existeixen diverses teories: - Llei de Wagner: observació del cas alemany. El creixement de la renda estimula la despesa pública en serveis.
- Efecte de preus relatius (BAUMOL): el sector públic creix en serveis que tenen una menor productivitat, augmentant la despesa pública.
- Redistribució de la renda i cicle electoral (DOWNS): despesa pública en períodes preelectorals.
- Ideologia del partit dominant (CAMERON): els d’esquerres gasten més en béns i serveis públics que els de dretes.
- Grups d’interès (BUCHANAN I TULLOCK): els grups de pressió aconsegueixen despesa pública per afavorir-los.
- Il·lusió fiscal (BUCHANAN I WAGNER): el deute crea una il·lusió fiscal ja que sembla gratuïta, però es paga amb impostos.
- Teoria de la burocràcia (NISKANEN): s’han de pressionar als funcionaris per maximitzar els impostos.
- Homogeneïtat ètnica (ALESINA, GLAESER, SACERDOTE): afavoreix millors nivells de despesa social.
EL DÈFICIT PÚBLIC I EL SEU FINANÇAMENT El dèficit públic genera una necessitat de finançament a l’Estat que es pot satisfer amb emissions de Deute Públic i/o mitjançant l’endeutament de l’Estat amb el Banc Central. És provocada per un excés de despesa i frau.
Ø Banc Central: ha sigut la més utilitzada. Des de 1994 sorgeix la llei que dóna plena autonomia al Banc d’Espanya. Fan un préstec sense interessos i amortitzable quan vulguin.
Ø Deute públic: l’Estat et ven uns títols que es canvien per diners i l’Estat en X temps et paga el que tu vas pagar amb interessos.
Ø Efecte d’expulsió o crowding-out: es pugen els tipus d’interès fent més difícil el finançament de la inversió a les empreses.
a. Neoclàssics: augment de tipus d’interès= disminueix inversió privada b. Keynessians: l’Estat ha de dinamitzar.
Ø Il·lusió del deute públic: finançar la despesa pública amb deute públic i no amb impostos.
...