Delictes patrimonials (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Derecho Penal
Año del apunte 2015
Páginas 18
Fecha de subida 10/02/2015
Descargas 2

Vista previa del texto

BLOC I DELICTES PATRIMONIALS TEMA 1 Delictes contra el patrimoni (I) El bé jurídic protegit en els delictes contra el patrimoni és el valor abstracte que dóna sentit, des del punt de vista sistemàtic, a un grup de delictes relacionats amb el patrimoni. Ara bé, en cada un d’aquests delictes hi ha un bé jurídic concret protegit, de manera que dins de la categoria general delictes contra el patrimoni, es protegeix en cada delicte un bé jurídic concret.
El patrimoni, des d’un punt de vista global, és entès com el conjunt universal de drets de contingut econòmic que corresponen a un individu. Aquest concepte purament econòmic és poc útil, ja que exclou conductes que tot i no tenir un caire econòmic constitueixen delictes d’aquest tipus. Per aquesta raó, hi ha conductes que aparentment són típiques però que, en la mesura en que no comprometen el bé jurídic protegit, deixen de ser-ho i, per tant, constitueixen conductes atípiques.
El que es protegeix vertaderament són els elements concrets que conformen el patrimoni, els quals poden ser drets, béns mobles, béns immobles... Aquests béns jurídics tindran el valor que el seu titular els hi doni. Aquesta és la dimensió funcional del patrimoni.
1. Furt Tipus bàsic del furt El furt constitueix el tipus bàsic dels delictes contra el patrimoni. El Codi Penal estableix a l’article 234 CP que, el que amb ànim de lucre, prengui les coses mobles alienes sense la voluntat del seu amo ha de ser castigat, com a reu de furt, amb una pena de presó de 6 a 18 mesos si la quantia sostreta excedeix de 400 euros. Així, el furt constituirà un delicte si el bé apropiat té un valor igual o superior a 400 euros i una falta si té un valor inferior.
Tipus objectiu L’objecte material és la cosa moble aliena. Jurídicament, és cosa tot objecte corporal que té un valor econòmic i es susceptible d’apropiació. El fet de que aquesta hagi de ser aliena implica que hi hagi una sèrie de coses que se’n excloguin i que, per tant, no puguin ser-ne objecte: - Les coses que són de tots (aigua del mar, sorra de la platja...) - Les coses que no són de ningú - Les coses abandonades pel seu propietari, no perdudes per aquest.
Pel que fa a l’acció, consisteix en apropiar-se, mitjançant qualsevol mitjà, de les coses mobles alienes. Ara bé, el consentiment tàcit o presumpte actua, normalment, com a causa de justificació.
Tipus subjectiu L’ànim de lucre s’entén com la intenció d’apropiar-se de la cosa, en benefici del subjecte actiu o d’un tercer.
La consumació del delicte de furt El delicte de furt és un delicte de resultat, ja que es basa en desapoderar a un subjecte d’un bé moble de la seva titularitat. És difícil determinar quan el delicte de furt s’entén consumat, cosa molt important, ja que si el delicte s’ha produït en grau de temptativa la pena es pot rebaixar en un o dos graus. Per resoldre aquest problema de determinació han existit tres teories: - La teoria de la contrectatio: el delicte es consuma amb el mer fet de tocar la cosa.
- La teoria de la aprehensio: el delicte es consuma un cop es té la cosa i, en la mesura en que es té, es pot protegir del seu propietari legítim.
- La teoria de la illactio: el delicte es consuma quan hi ha hagut desplaçament espacial de la cosa i es té domini sobre la mateixa.
Aquesta última teoria es va millorar amb la teoria de la disponibilitat fugaç o potencial: segons aquesta, perquè el delicte s’entengui consumat, el subjecte ha de disposar potencialment de la cosa sostreta. Això suposa que recuperar una cosa sostreta quan no s’ha perdut el contacte visual amb el sostractor comporta no consumar el delicte i quedarse en la fase de temptativa, mentre que recuperar una cosa sostreta quan s’ha perdut contacte visual amb el sostractor si.
La conversió de la falta en delicte en cas d’habitualitat El furt constitueix delicte si la quantia sostreta excedeix de 400 euros. Així, si no supera aquesta quantia dóna lloc a una falta. Ara bé, la reforma introduïda per la LO 5/2010 també va imposar la pena indicada a l’article 234 CP al que en el termini d’un any realitza tres vegades l’acció que descriu l’article 623.1 CP, sempre que l’import acumulat de les infraccions sigui superior al mínim de l’esmentada figura del delicte.
Les tres sostraccions en el termini d’un any s’entenen com un símptoma de “delinqüència professional”. Ara bé, no es tracta d’un supòsit de delicte continuat ja que poden ser infraccions aïllades sense cap mena de relació personal, temporal o espacial entre si. Per una altra banda, per evitar la vulneració del principi ne bis in idem, no poden haver estat objecte de sanció en judicis anteriors.
La pena i la seva determinació L’article 234 CP estableix una pena de presó de 6 a 18 mesos per al tipus bàsic del delicte de furt. Ara bé, si concorren les circumstàncies contemplades a l’article 235 CP la pena de presó aplicable és d’1 a 3 anys. Aquestes circumstàncies són: - Que es sostreguin coses de valor artístic, cultural o científic - Que es sostreguin coses de primera necessitat o destinades a un servei públic, sempre que s’ocasioni una alteració greu.
- Quan revesteixi una especial gravetat, atès el valor dels efectes sostrets, o es produeixin perjudicis d’especial consideració - Quan posi a la víctima o a la seva família en una greu situació econòmica o s’hagi realitzat abusant de les circumstàncies personals d’aquesta.
Quan s’utilitzi a un menor de 14 anys per a la comissió del delicte El furtum possesionis L’article 236 CP determina que s’ha de castigar amb una multa de 3 a 12 mesos a que, sent amo d’un bé moble o actuant amb el consentiment d’aquest, el sostregui de qui el tingui legítimament en el seu poder, amb perjudici d’aquest o d’un tercer, sempre que el valor del bé passi de 400 euros.
2. Robatori L’article 237 CP determina que són reus del delicte de robatori els que, amb ànim de lucre, s’apoderen de les coses mobles alienes utilitzant força en les coses per accedir al lloc on aquestes es troben o violència o intimidació en les persones.
a. Robatori amb força en les coses.
Tipus bàsic del delicte de robatori amb força en les coses L’article 237 conforma un concepte de força d’acord al concepte de “vis ad rem”, de manera que la força és una força instrumental sobre el continent, no sobre el contingut. Ara bé, no sempre que hi ha força en un robatori ens trobem davant d’un robatori amb força. Per saber si ens trobem davant d’aquest delicte o no, hem de contemplar l’article 238 CP, segons el qual existeix robatori amb força en les coses quan concorre alguna de les circumstàncies següents: - Escalament Es defineix com l’entrada en un lloc tancat per un lloc insòlit o inadequat, sempre que requereixi una certa energia criminal per accedir. Això significa que entrar per una finestra que es troba a peu de carrer no constitueix escalament.
- Fractura externa Comporta el trencament d’una paret, del terra, del sostre o d’una finestra. El terme trencament ha estat interpretat normativament, de manera que inclús el treball més fi pot consistir fractura externa.
- Fractura interna Comporta la fractura d’armaris, arques o qualsevol altre tipus de mobles o objectes tancats o segellats, el forçament dels seus panys o el descobriment de les seves claus per sostreure el seu contingut, sigui en el lloc del robatori o fora del mateix.
- Ús de claus falses L’article 239 CP estableix que s’ha d’entendre per claus falses:  Els rossinyols o altres instruments anàlegs  Les claus legitimes perdudes pel propietari o obtingudes per un mitjà que constitueix infracció penal  Les que no siguin les destinades pel propietari a obrir el pany violentat pel reu.
Aquest article també determina que es consideren claus les targetes, magnètiques o perforades, els comandaments o instruments d’apertura a distància i qualsevol altre instrument tecnològic d’eficàcia similar.
- Inutilització de sistemes específics d’alarma o guarda.
S’entén per sistema específic el sistema electrònic de senyals acústiques, de vídeo..., de manera que el legislador fa referència a sistemes que requereixen d’una certa sofisticació.
La pena del delicte de robatori amb força en les coses El sistema de punició del robatori prescindeix del valor de la cosa sostreta, doncs a diferència del furt no existeix la corresponent falta. Així, el culpable d’aquest delicte ha de ser castigat, d’acord amb l’article 240 CP, amb una pena de presó de 1 a 3 anys.
Els tipus qualificats del delicte Al robatori amb força en les coses li són aplicables: - Les qualificacions de l’article 235 CP - La qualificació prevista a l’article 241.1 CP, segons la qual s’imposarà una pena de presó de 2 a 5 anys al que cometi el robatori amb força en les coses en una casa habitada, un edifici o un local oberts al públic, o en les seves dependències.
L’article 241.2 CP determina que s’entendrà per casa habitada tot alberg que constitueixi domicili d’una o més persones, encara que accidentalment es trobin absents d’ella quan el robatori tingui lloc. En canvi, l’article 241.3 CP determina que es consideraran dependències d’una casa habitada o d’un edifici o local oberts al públic, els seus patis, garatges i demés departaments o llocs cercats i contigus a l’edifici i en comunicació interior amb ell, i amb el que formen una unitat física.
b. Robatori amb violència o intimidació.
En la mesura en que el robatori amb violència o intimidació és també un delicte patrimonial consistent en un apoderament, és precís que en ell es doni el furt o el robatori amb força en les coses. Ara bé, l’element específic del robatori amb violència o intimidació és la concurrència d’algun d’aquests elements com a mitjà per aconseguir l’apoderament.
Concepte de violència i d’intimidació La violència pot realitzar-se sobre el subjecte passiu del delicte o sobre qualsevol altra persona, encara que en aquest últim cas només constitueix pel subjecte passiu de la sostracció intimidació. De totes maneres, la violència ha de tenir una certa entitat que dugui aparellada certa eficàcia sobre el subjecte passiu, havent de ser diferent la intensitat requerida per alterar l’ànim d’un nen o d’un ancià que per alterar el d’altres persones.
La intimidació constitueix el succedani psicològic de la violència física. En realitat, no és més que una amenaça encaminada a viciar la lliure decisió de la voluntat del subjecte passiu. Així, la intimidació és, en principi, purament subjectiva, doncs n’hi ha prou amb que en el cas concret incideixi en la voluntat de la víctima i que a més aquesta hagi estat la intenció del subjecte actiu.
La relació típica de la violència o la intimidació amb l’apoderament La utilització de violència o intimidació ha de ser un mitjà per aconseguir o assegurar l’apoderament. Ara bé, en tant l’apoderament no s’hagi consumat, pot ser que el que simplement era un furt es transformi en un robatori amb violència o intimidació, si aquesta s’utilitza en qualsevol moment de la fase executiva prèvia a la consumació de l’apoderament. Per tant, es pot dir que per donar lloc a un robatori amb violència o intimidació no és precís que la violència o la intimidació s’utilitzin en el moment de la sostracció, sinó que n’hi ha prou amb que estiguin presents en la consumació del delicte.
La temptativa i la consumació La temptativa es dóna quan l’apoderament patrimonial no s’ha consumat, encara que s’hagi utilitzat violència i intimidació i aquesta hagi donat lloc a un homicidi o un delicte de lesions, que entraran en concurs amb el robatori en grau de temptativa. La consumació del robatori amb violència o intimidació requereix l’apoderament de la cosa moble aliena i la seva disponibilitat.
Els tipus qualificats L’article 242.1 CP determina que el culpable de robatori amb violència o intimidació en les persones serà castigat amb una pena de presó de 2 a 5 anys, sense perjudici de la que pogués correspondre als actes de violència física que realitzés. Ara bé, els apartats 2 i 3 de l’article 242 CP contenen els tipus qualificats del delicte: - Segons l’article 242.2 CP, quan el robatori es cometi en una casa habitada o en qualsevol de les seves dependències, s’imposarà la pena de presó de 3 anys i 6 mesos a 5 anys.
- Segons l’article 242.3 CP, les penes senyalades en els apartats anteriors s’imposaran en la seva meitat superior quan el delinqüent faci ús d’armes o d’altres mitjans igualment perillosos, sigui al cometre el delicte o per a protegir la fugida, i quan ataqui als que acudeixen en auxili de la víctima o als que el persegueixen.
L’atenuació de la pena L’article 242.4 CP disposa que en atenció a la menor entitat de la violència o intimidació exercides i valorant a més les demés circumstàncies del fet, podrà imposar-se la pena inferior en grau a la prevista en els apartats anteriors.
3. Diferències amb el delicte d’extorsió L’article 243 CP castiga amb la pena de presó d’1 a 5 anys al que, amb ànim de lucre, obliga a un altre, amb violència o intimidació, a realitzar o ometre un acte o negoci jurídic en perjudici del seu patrimoni o del d’un tercer.
L’ànim de lucre ha d’entendre’s com un ànim de lucre antijurídic o il·lícit, és a dir, com el propòsit de procurar-se un benefici patrimonial al que no es té dret, sigui defraudant a un tercer o aconseguint el benefici directament. El delicte es consuma, tanmateix, quan la víctima realitza o omet un acte o negoci jurídic que la perjudica a ella o a un tercer, encara que el subjecte actiu no aconsegueixi el lucre pretès.
A pesar de l’aparent similitud entre el delicte d’extorsió i el delicte de robatori amb violència o intimidació, existeixen grans diferències entre ambdós. Pràcticament, en l’únic que coincideixen és en la forma comitiva de l’acció: amb violència o intimidació.
4. Robatori i furt d’ús de vehicles Tipus bàsic del delicte de robatori i furt d’ús de vehicles L’article 244.1 CP determina que el que sostregui o utilitzi sense la deguda autorització un vehicle a motor o ciclomotor aliens, el valor dels quals excedeixi de 400 euros, sense ànim d’apropiar-se’l, serà castigat amb una pena de treballs en benefici de la comunitat de 31 a 90 dies o una multa de 6 a 12 mesos si el restituís, directa o indirectament, en un termini no superior a 48 hores, sense que, en cap cas, la pena imposada pugui ser igual o superior a la que correspondria si s’apropiés definitivament del vehicle. Amb la mateixa pena es castigarà al que en el termini d’un any realitzi 4 vegades l’acció descrita a l’article 623.3 CP, sempre que la suma de les infraccions sigui superior al mínim de la referida figura del delicte.
Tipus objectiu L’acció consisteix en sostreure el vehicle o utilitzar-lo sense la deguda autorització, sent indiferent que el condueixi la mateixa persona que l’ha sostret o un tercer.
L’objecte material és el vehicle a motor o ciclomotor aliens. La doctrina entén com a tal qualsevol vehicle de tracció mecànica, sigui quina sigui l’energia utilitzada i la forma d’aprofitar-la per aconseguir el seu desplaçament.
Tipus subjectiu A l’article 244.1 CP s’exigeix expressament que no existeixi ànim d’apropiació, de manera que aquesta voluntat no ha d’existir en el subjecte actiu.
Tipus qualificats del delicte Els tipus qualificats del delicte es troben en el mateix article 244 CP: - Segons l’article 244.2 CP, si el fet s’executa utilitzant força en les coses, la pena s’aplicarà en la seva meitat superior.
- Segons l’article 244.3 CP, si no s’efectua la restitució en el termini senyalat (48 hores), el fet es castigarà com a furt o robatori en els seus respectius casos.
- Segons l’article 244.4 CP, si el fet es comet amb violència o intimidació en les persones, s’imposarà, en tot cas, les penes de l’article 242 CP.
La restitució del vehicle suposa la seva devolució al seu propietari. Per restitució directa s’entén la devolució al propietari personalment, comunicant-li per escrit, per telèfon... La restitució indirecta, en canvi, és la restitució deixant el vehicle al lloc on es trobava o en un altre lloc en el que pot ser fàcilment trobat pel seu propietari.
La pena del delicte Tal i com disposa l’article 244.1 CP, en cap cas la pena imposada pot ser igual o superior a la que correspondria si el subjecte s’apropiés definitivament del vehicle. Si aquest val menys de 400 euros, la seva sostracció o utilització sense autorització sense ànim d’apropiació es castiga com una falta, excepte si es realitza amb violència o intimidació.
5. Usurpació de drets reals Ocupació i usurpació violentes L’article 245.1 CP castiga amb una pena de presó d’1 a 2 anys, tenint en compte la utilitat obtinguda i el dany causat, al que amb violència o intimidació en les persones ocupa una cosa immoble o usurpa un dret real immobiliari de pertinença aliena.
Tipus objectiu L’acció consisteix en ocupar una cosa immoble o en usurpar un dret real immobiliari aliè. El resultat exigeix, a més de l’ocupació o la usurpació efectives, que reporti una utilitat i es causi un dany.
L’objecte material sobre el que recau l’acció és l’immoble o el dret real immobiliari. Pel que fa al subjecte actiu, només ho pot ser el no propietari o no titular dels immobles o drets reals.
Tipus subjectiu És necessari el dol. El subjecte ha de voler, a més de realitzar la usurpació, procurar-se una utilitat o un profit econòmic.
Ocupació pacífica L’article 245.2 CP castiga amb una pena de multa de 3 a 6 mesos al que ocupa, sense l’autorització deguda, un immoble, habitatge o edifici aliè que no constitueixen llar, o es manté en ells contra la voluntat del seu titular.
Alteració de ...
L’article 245 CP castiga amb una pena de multa de 3 a 18 mesos, al que altera (términos i lindes) de pobles o heretats o qualsevol classe de senyals o ... destinats a fixar els límits de les propietats o demarcacions de predis contigus, tant de domini públic com privat, si la utilitat reportada o pretesa excedeix de 400 euros.
L’alteració es refereix a la remoció dels ..., destruint-los, arrancant-los, demolint-los...., deixant insegur el límit de la heretat el ... de la qual senyalaven o fent impossible a seva determinació. L’alteració pot referir-se tant a finques rústiques com urbanes, encara que s’ha de tenir en compte la dificultat de la seva realització en la finca urbana, doncs aquesta té uns límits més estrictes.
Distracció del curs de les aigües L’article 247 CP castiga amb una pena de multa de 3 a 6 mesos al que, sense estar autoritzat, distrau les aigües d’ús públic o privatiu del seu curs, o del seu embasament natural o artificial, si la utilitat reportada excedeix de 400 euros.
S’ha de tenir en compte que aquesta distracció s’ha de realitzar sense valer-se de la instal·lació de mecanismes o de l’alteració de comptadors, doncs aleshores es cometria una de les defraudacions del fluid elèctric i anàlogues.
TEMA 2 Delictes contra el patrimoni (II) 1. Defraudacions Sota la denominació defraudacions es recullen, en el Codi Penal, una sèrie de delictes en els que l’acció del subjecte actiu es caracteritza per l’ús del frau i de l’engany. Encara que en tots aquests delictes el bé jurídic protegit té, bàsicament, un caràcter patrimonial, també té una rellevància socioeconòmica, de manera que aquests delictes també atempten, en certa manera, contra l’ordre socioeconòmic.
2. Estafa.
Tipus bàsic del delicte d’estafa La definició d’estafa es troba a l’article 248 CP. Segons l’article 248.1 CP, cometen estafa els que, amb ànim de lucre, utilitzen engany suficient per produir en una altra persona un error, induint-la a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o aliè. Ara bé, l’article 248.2 també considera que són reus del delicte d’estafa: - Els que, amb ànim de lucre i valent-se d’alguna manipulació informàtica o d’algun artifici semblant, aconsegueixen una transferència no consentida de qualsevol actiu patrimonial en perjudici d’un altra persona.
- Els que fabriquen, introdueixen, posseeixen o faciliten programes informàtics específicament destinats a la comissió de les estafes previstes en aquest article.
- Els que utilitzant targetes de crèdit o dèbit, o xecs de viatge, o les dades de qualsevol d’ells, realitzen operacions de qualsevol classe en perjudici del seu titular o d’un tercer.
Tipus objectiu En primer lloc, ha d’existir una conducta enganyosa. Aquesta consisteix en una simulació o dissimulació capaç d’induir a error a una o varies persones, de manera que pot consistir tant en l’afirmació de fets falsos com en la simulació o desfiguració dels vertaders. El problema de l’estafa sorgeix en la comissió per omissió: el Tribunal Suprem admet la modalitat omisiva quan no es declaren circumstàncies existents en el moment de contractar que, de ser conegudes, haguessin impedit la contractació.
En segon lloc, aquesta conducta enganyosa ha de ser suficient per produir un error en una altra persona. Es produeix error quan a conseqüència de l’acció enganyosa es causa una suposició falsa. Que l’engany sigui o no causa adequada per a produir un error és una qüestió que ha de resoldre’s en atenció a les diverses circumstàncies concurrents, tot i que ha de tenir-se en compte la personalitat del subjecte, la seva intel·ligència, la seva edat, la seva relació amb el subjecte actiu... En tot cas, el subjecte passiu ha de tenir una capacitat mínima jurídicament reconeguda de disposició de les coses: - Si es tracta d’un menor o d’un malalt mental, l’engany que determina que una persona en aquesta situació entregui una cosa es considera com un furt i no com una estafa.
- Si el subjecte passiu duu a terme la disposició patrimonial sense error de cap tipus, sabent de l’engany de que és objecte, tampoc existeix estafa.
En tercer lloc, l’enganyat a conseqüència de l’error ha de realitzar una disposició patrimonial, és a dir, la entrega d’una cosa o la prestació d’un servei, independentment de que consisteixi en fer o en no fer.
Finalment, en quart i últim lloc, la disposició patrimonial de l’enganyat ha d’haver produït un perjudici patrimonial en aquest o en un tercer. Per a determinar l’import d’aquest perjudici s’haurà d’atendre al valor de mercat de la cosa o la prestació defraudada.
Tipus subjectiu Correlativament al perjudici ha de produir-se un profit per a l’autor de l’engany o per a un tercer. Aquest profit ha de ser la finalitat de l’autor al cometre el delicte, doncs en aquest es requereix un element subjectiu específic: l’ànim de lucre. Dins del tipus subjectiu es requereix, a més, el dol, que ha d’abastar o referir-se a l’engany, l’error, la disposició patrimonial i la causació d’un perjudici.
La consumació del delicte d’estafa L’estafa es consuma amb la producció del perjudici patrimonial, sense necessitat de que s’hagi produït el corresponent profit. Dins d’aquest delicte també existeix la temptativa, la qual apareix quan la intervenció judicial o policial, la interposició de demanda... impedeixen oportunament el dany patrimonial.
El delicte continuat i el delicte en massa Quan existeixen una pluralitat d’estafes i una pluralitat de subjectes passius han d’aplicarse les regles del concurs real. Ara bé, aquestes regles poden beneficiar al delinqüent que, a través de petites defraudacions de quanties que no sobrepassen les de la falta, pot aconseguir grans beneficis patrimonials. Actualment, el problema es resol tenint en compte el perjudici total causat.
La pena del delicte d’estafa Els reus d’estafa són castigats, tal i com determina l’article 249 CP, amb una pena de presó de 6 mesos a 3 anys, si la quantia defraudada excedeix de 400 euros. En cas contrari, el fet es qualificaria de falta. El mateix article estableix que per a la fixació de la pena es tindrà en compte l’import defraudat, el perjudici econòmic causat a l’estafat, les relacions entre aquest i el defraudador, els mitjans utilitzats per aquest i totes aquelles altres circumstàncies que serveixin per valorar la gravetat de la infracció.
El tipus qualificat del delicte d’estafa L’article 250 CP conté el tipus qualificat del delicte d’estafa. Aquest comporta una pena de presó d’1 a 6 anys i multa de 6 a 12 mesos, sempre que concorri alguna de les causes contemplades en l’article, les quals impliquen que el delicte d’estafa: - Recaigui sobre coses de primera necessitat, habitatges o altres béns de reconeguda utilitat social. En un principi, la seva mera concurrència ja determina l’apreciació del tipus qualificat. Ara bé, si a més concorre alguna de les circumstàncies 4, 5 o 6, les penes seran de presó de 4 a 8 anys i multa de 12 a 24 mesos.
- Es perpetri abusant de la firma d’un altre o sostraient, ocultant o inutilitzant, en tot o en part, algun procés, expedient, protocol, document públic o oficial de qualsevol tipus.
Recaigui sobre béns que integren el patrimoni artístic, històric, cultural o científic Tingui especial gravetat, atenent a la entitat del perjudici i a la situació econòmica en que es deixa a la víctima o a la seva família.
Hagi implicat la defraudació de més de 50.000 euros S’hagi perpetrat amb abús de les relacions personals existents entre la víctima i el defraudador, o aquest s’aprofiti de la seva credibilitat empresarial o professional.
Es cometi estafa processal. Incorren en aquesta els que, en un procediment judicial de qualsevol classe, manipulen les proves en que es pretenen fonamentar les seves al·legacions o utilitzen un altre frau processal anàleg, provocant error en el jutge i duentlo a dictar una resolució que perjudica als interessos econòmics de l’altra part o d’un tercer.
3. Les estafes impròpies L’article 251 CP tipifica expressament una sèrie d’estafes que obeeixen al mateix concepte general d’estafa però que tenen un marc penal específic. Aquestes estafes impròpies són: Les estafes de l’article 251.1 i 251.2 CP L’article 251.1 CP castiga al que atribuint-se falsament sobre una cosa moble o immoble facultat de disposició de la que manca, bé per no haver-la tingut mai, bé per haver-la exercitat ja, la alienés, la gravés o l’arrendés a un altre, en perjudici d’aquest o d’un tercer.
L’article 251.2 CP, en canvi, castiga al que disposa d’una cosa moble o immoble ocultant l’existència de qualsevol carga (dret real) sobre la mateixa, o el que, havent-la alienat com a lliure de càrregues, la gravés o alienés novament abans de la transmissió definitiva a l’adquirent, en perjudici d’aquest o d’un tercer.
L’estafa de l’article 251.3 CP L’article 251.3 CP castiga al que atorga en perjudici d’un altre un contracte simulat. La inclusió d’aquest precepte entre les estafes només pot comprendre’s si es considera que l’atorgament del contracte simulat és una conducta enganyosa que d’alguna manera va dirigida a algú aliè als contractants que, fiat per l’aparença contractual, realitza una disposició patrimonial que l’afecta.
4. El delicte d’ apropiació indeguda Tipus basic del delicte d’apropiació indeguda El delicte d’apropiació indeguda es contempla a l’article 252 CP. Segons aquest, seran castigats amb les penes dels articles 249 o 250 CP, segons el cas, els que en perjudici d’una altra persona s’apropiïn o distreguin diners, efectes, valors o qualsevol altra cosa moble o actiu patrimonial que hagin rebut en depòsit, comissió o administració, o per un altre títol que produeixi la obligació d’entregar-los o tornar-los, o neguin haver-los rebut, quan la quantia apropiada excedeixi de 400 euros. Aquesta pena s’imposarà en la seva meitat superior en el cas de depòsit necessari o miserable.
Tipus objectiu L’acció en el delicte d’apropiació indeguda consisteix en actes d’apropiació de les coses, és a dir, en disposar d’elles como si fossin pròpies, transmutant la possessió lícita originaria en una propietat il·lícita o antijurídica. Aquesta acció es pot dur a terme per actes positius de disposició de les coses o negant haver-les rebut: - Actes dispositius L’article 252 CP parla d’apropiar-se o distraure. No existeix tanmateix, una diferència substancial entre l’apropiació i la distracció, sempre que s’entengui que la distracció és una forma d’apropiació i no un mer ús diferent al pactat. D’aquí es deriva que no n’hi hagi prou amb un simple mal ús de la cosa posseïda, sinó que siguin precisos vertaders actes d’apropiació. Així, s’ha de causar dolosament un perjudici econòmic en el patrimoni que s’està administrant.
- Negar haver rebut les coses Si, faltant a la veritat, es nega haver rebut una cosa moble amb obligació de retornar-la, existeix una presumpció d’apropiació. Ara bé, aquesta presumpció també existeix quan s’afirma, falsament, haver retornat la cosa entregada.
L’objecte material ha de ser una cosa moble, mencionant-se expressament els diners, els efectes i valors, o l’actiu patrimonial. Aquestes coses han de ser rebudes en depòsit, comissió o administració, o en qualsevol altre títol que produeixi l’obligació d’entregar-les o retornar-les, de manera que la cosa ha de tenir-se per un títol translatiu de la possessió.
Tipus subjectiu S’exigeix l’ànim de lucre referit a la intenció d’apropiar-se de la cosa o de disposar d’ella sense facultats per a fer-ho, cosa que provoca un perjudici al subjecte passiu. L’ànim de devolució posterior a l’apropiació no exclou el dol.
Causes de justificació Com a causes de justificació del delicte d’apropiació indeguda solen invocar-se el dret de retenció i l’estat de liquidació o rendició de comptes pendents.
Consumació del delicte d’apropiació indeguda El resultat de l’apropiació indeguda consisteix en l’apropiació, que es manifesta al realitzar els actes de disposició o al negar haver rebut les coses posseïdes, i en el consegüent perjudici que l’apropiació produeix al titular del dret a exigir l’entrega o devolució de les coses.
Si, encara que els actes dispositius s’han produït, no s’ha causat cap perjudici patrimonial al subjecte passiu, el delicte no es consuma i hi cap temptativa. La qüestió té transcendència per apreciar la impunitat en els casos de desistiment voluntari que haurà que admetre quan gràcies a aquest desistiment el perjudici no es produeix.
L’apropiació indeguda d’un bé perdut L’article 253 CP determina que seran castigats amb una pena de multa de 3 a 6 mesos els que, amb ànim de lucre, s’apropiïn d’una cosa perduda o d’amo desconegut, sempre que en ambdós casos el valor de la cosa apropiada excedeixi de 400 euros. Si es tracta de coses de valor artístic, històric, cultural o científic, la pena serà de presó de 6 mesos a 2 anys.
Per bé perdut ha d’entendre’s el bé moble del que accidentalment està privat el seu propietari per algun acte que el posa fora del seu abast. A ell s’equipara la cosa d’amo desconegut. No té aquesta qualitat, en canvi, la cosa abandonada, que pot ser objecte d’apropiació per qualsevol, igual que les coses que no tenen amo (res nullius).
L’apropiació indeguda d’una cosa rebuda per error L’article 254 CP castiga amb una pena de multa de 3 a 6 mesos al que, havent rebut indegudament, per error del transmetent, diners o alguna altra cosa moble, negui haver-la rebut, o comprovat l’error, no procedeixi a la seva devolució, sempre que la quantia rebuda excedeixi de 400 euros.
5. Defraudacions especials Les defraudacions del fluid elèctric i anàlogues Segons l’article 255 CP, serà castigat amb una pena de multa de 3 a 12 mesos el que cometi defraudació per un valor superior a 400 euros, utilitzant energia elèctrica, gas, aigua, telecomunicacions o un altre element, energia o fluid aliens, per algun dels mitjans següents: - Valent-se de mecanismes instal·lats per realitzar la defraudació - Alterant maliciosament les indicacions o els aparells comptadors - Utilitzant qualsevol altre mitjà clandestí La utilització indeguda d’un terminal de comunicació Segons l’article 256 CP, el que faci ús de qualsevol equip terminal de comunicació, sense consentiment del seu titular, ocasionant en aquest un perjudici superior a 400 euros, serà castigat amb una pena de multa de 3 a 12 mesos. La creació d’aquest precepte va estar motivada per l’abús de trucades telefòniques des de telèfons d’institucions públiques per a usos privats.
TEMA 3 La protecció penal del dret de crèdit 1. Insolvències punibles El bé jurídic protegit en les insolvències punibles és el dret de crèdit dels creditors, concretat en el dret a ser satisfets amb el patrimoni del deutor, composat tant pels béns presents com pels futurs, en cas de que aquest incompleixi amb les seves obligacions.
2. L’aixecament de béns Aixecar els béns significa impedir que els béns serveixin com a garantia de l’incompliment de les obligacions contretes. Aquest aixecament es pot produir mitjançant l’ocultació, l’alienació o la destrucció dels béns del deutor que han de fer front a les seves obligacions.
Tipus bàsics L’aixecament de béns pròpiament dit es tipifica a l’article 257.1.1 CP, el qual determina que es castigarà a aquell que s’aixequi amb els seus béns en perjudici dels seus creditors. A ell s’equipara, a l’article 257.1.2 CP, el que amb el mateix objectiu realitzi qualsevol acte de disposició patrimonial o generador d’obligacions que dilati, dificulti o impedeixi la eficàcia d’un embargament o d’un procediment executiu o de constrenyiment, judicial, extrajudicial o administratiu, iniciat o de previsible iniciació, i a l’article 258 CP al responsable de qualsevol fet delictiu que, amb posterioritat a la seva comissió, i amb la finalitat d’eludir el compliment de les responsabilitats civils del mateix, realitzi actes de disposició o contregui obligacions que disminueixin el seu patrimoni, fent-se total o parcialment insolvent. En tots aquests casos la pena és de presó d’1 a 4 anys i multa de 12 a 24 mesos.
Tipus objectiu El tipus objectiu de tots els delictes que s’inclouen sota l’aixecament de béns descansa en l’existència d’una relació jurídica obligacional que ha de ser preexistent a la comissió del delicte, encara que no és necessari que estigui vençuda. En tot cas, ha de produir-se un estat d’insolvència, que pot definir-se com la creença generalitzada de que una persona es troba en una situació econòmica que no li permet respondre en cas d’incompliment de les seves obligacions. Sobre la insolvència cal saber: - Que pot ser fàctica, de manera que no és necessari que s’hagi declarat legalment aquesta situació.
- Que per determinar l’estat d’insolvència és precís que les obligacions siguin exigibles i els drets siguin realitzables.
- Que a efectes penals la insolvència rellevant és la definitiva, de manera que queden exclosos els casos en que el deutor no compleix les seves obligacions en termini perquè una part del seu patrimoni no pot realitzar-se a temps però que, en tot cas, els seus actius són superiors als passius.
- Que en Dret penal tant fa que la insolvència sigui real o aparent.
- Que ha de ser actual o imminent, és a dir, ha d’existir o ha de ser previsible - Que pot ser total o parcial, és a dir, que pot no haver-hi cap bé en el patrimoni del deutor que sigui realitzable o poden trobar-se béns al patrimoni del deutor encara que insuficients per atendre al pagament de les obligacions.
L’objecte material de totes les modalitats d’aixecament de béns són els béns propietat del deutor. Aquests comprenen els materials i els immaterials, els mobles i els immobles i també els crèdits. Ara bé, tots ells han de ser embargables.
Tipus subjectiu A l’article 257 CP s’exigeix que l’acció es realitzi en perjudici dels creditors i, a l’article 258 CP, amb la finalitat d’eludir el compliment de les responsabilitats civils. Aquestes expressions han d’entendre’s en el sentit de que el deutor ha de tenir consciència de que perjudica als seus creditors i, per tant, actuar amb dol.
Tipus qualificats L’article 257.3 CP determina que en el cas de que el deute o la obligació que es tracti d’eludir sigui de Dret públic i el creditor sigui una persona jurídica pública, la pena a imposar serà d’un a sis anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos.
L’article 257.4 CP determina que les penes previstes s’imposaran en la seva meitat superior en els supòsits previstos a l’article 250 CP, apartats 1, 4 i 5.
3. Delictes relatius al concurs de creditors El concurs punible L’article 260.1 CP determina que qui sigui declarat en concurs serà castigat amb una pena de presó de 2 a 6 anys i multa de 8 a 24 mesos, quan la situació de crisis econòmica o la insolvència sigui causada o agreujada dolosament pel deutor o per la persona que actua en el seu nom.
En aquest cas, la intervenció de la jurisdicció penal té que anar forçosament precedida per la iniciació d’un procediment executiu universal en la jurisdicció civil. Ara bé, encara que per procedir sigui necessària la prèvia declaració de concurs, això no significa que el Dret penal estigui vinculat als pronunciaments donats en altres rames del Dret. En aquest sentit, l’article 260.4 CP determina que, en cap cas, la qualificació d’insolvència en el procés civil vincula a la jurisdicció penal. D’igual manera, l’article 260.3 CP disposa que el delicte concursal i els delictes singulars relacionats amb ell poden perseguir-se sense esperar la conclusió del procés civil i sense perjudici de la continuació d’aquest, encara que òbviament la persecució del concurs suposa la prèvia declaració civil dels mateixos.
Pel que fa a la pena d’aquest delicte, l’article 260.2 CP determina que per graduar-la es tindrà en compte la quantia del perjudici inferit als creditors, el seu nombre i la seva condició econòmica.
L’afavoriment de creditors El deutor és, en principi, quan manca de béns suficients per pagar a tots els seus creditors, lliure per pagar a un d’ells amb preferència als altres, sempre que sigui un pagament congruent i no existeixi ja un procediment en el que s’hagi assignat una prelació de crèdits.
L’article 259 CP castiga amb una pena de presó d’1 a 4 anys i multa de 12 a 24 mesos al deutor que, sense estar autoritzat judicialment ni pels administradors concursals, i fora dels casos permesos per la llei, realitza qualsevol acte de disposició patrimonial o generador d’obligacions, destinat a pagar a un o varis creditors, privilegiats o no, amb posposició de la resta.
La presentació de dades falses L’article 261 CP castiga amb una pena de presó d’1 a 2 anys i multa de 6 a 12 mesos al que en procediment concursal presenta, amb coneixement de la falsedat, dades falses relatives a l’estat comptable, amb l’objectiu d’aconseguir indegudament la declaració d’aquest.
TEMA 4 Delictes patrimonials sense enriquiment Els delictes patrimonials sense enriquiment es composen d’aquells delictes patrimonials en els que la llei prescindeix de l’enriquiment, real o possible, del que els realitza, col·locant el fonament de la seva punició en la destrucció o el deteriorament d’alguna cosa del patrimoni aliè.
1. El delicte de danys Al Codi Penal no es dóna un concepte de danys. Ara bé, els danys als que es refereix suposen la destrucció o el menyscabament d’una cosa independentment del perjudici patrimonial que aquests puguin ocasionar. La prova d’això és que el delicte de danys es castiga atenent al valor de la cosa danyada i no al del perjudici patrimonial produït, que només té interès per determinar la responsabilitat civil nascuda del delicte.
Tipus objectiu L’acció pot realitzar-se per qualsevol mitjà i es possible la comissió per omissió. Pel que fa a l’objecte material, ha de ser una cosa aliena. Per tant, el delicte de danys pot ser comès també pel posseïdor de la cosa. És indiferent que aquesta sigui moble o immoble, però ha de ser corporal i susceptible de deteriorament o destrucció, doncs aquest delicte suposa que es tregui o es disminueixi el valor de la cosa danyada, lesionant la seva essència o la seva substància.
Tipus subjectiu Encara que el delicte de danys és un delicte eminentment dolós, el CP preveu expressament el càstig dels danys causats per imprudència greu en quantia superior a 80.000€.
Tipus bàsic A l’article 263.1 CP es castiga amb una pena de multa de 6 a 24 mesos, atenent a la condició econòmica de la víctima i a la quantia del dany, si aquest excedeix de 400 euros, al que causa danys en propietat aliena no compresos en altres títols del Codi Penal. En cas de no excedir aquesta quantitat, l’article 625.1 CP castiga amb una pena de localització permanent de 2 a 12 dies o multa de 10 a 20 dies.
Tipus qualificats L’article 263.2 CP castiga amb una pena de presó d’1 a 3 anys i multa de 12 a 24 mesos al que causa els danys expressats anteriorment concorrent algun dels supòsits següents: - Realitzant-los per impedir el lliure exercici de l’autoritat o com a conseqüència d’accions executades en l’exercici de les seves funcions, tant si es comet el delicte contra funcionaris públics com contra particulars que, com a testimonis o de qualsevol altra forma, hagin contribuït o puguin contribuir a la execució o aplicació de les Lleis o disposicions generals.
- Causant-los per qualsevol mitjà, infecció o contagi de bestiar - Utilitzant substancies venenoses o corrosives - Afectant a béns de domini o ús públic o comú - Arruïnant al perjudicat o col·locant-lo en una greu situació econòmica L’article 265 CP castiga amb una pena de presó de 2 a 4 anys al que destrueix, danya de forma greu o inutilitza per al servei, encara que sigui de forma temporal, obres, establiments o instal·lacions militars, bucs de guerra, aeronaus militars, mitjans de transport o transmissió militar, material de guerra, aprovisionament o qualsevol altres mitjans o recursos afectats al servei de les Forces Armades o de les Forces i Cossos de Seguretat, sempre que el dany causat excedeixi de 300€.
2. El delicte de danys en cosa pròpia L’article 289 CP determina que el que per qualsevol mitjà destrueixi, inutilitzi o danyi una cosa pròpia d’utilitat social o cultural, o de qualsevol altra manera la sostragui al compliment dels deures legals imposats en interès de la comunitat, serà castigat amb una pena de presó de 3 a 5 mesos o multa de 6 a 10 mesos.
...