Psicologia Social Aplicada I 3.1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Psicologia Social Aplicada
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

Bloc I. Definició i conceptes en torn a la PSA.
Tema 1. Evolució història de la psicologia social com a psicologia social aplicada.
La perspectiva adoptada és l’aproximació socioconstruccionista (el construccionisme exposa que no hi ha una realitat objectiva, sinó que deriva de la nostra forma de tractar la realitat com si fos real).
No hi ha, llavors, una única història, ni tampoc una mateixa forma d’explicar-la, sinó que és una construcció possible del passat (entre d’altres) que compleix funcions en el present. La perspectiva assumeix que qualsevol coneixement psicosocial està històricament situat, no emergeix del no-res, sinó per algun fenomen que es dóna en aquell moment (les teories, així, depenen del moment històric i del lloc).
Un dels problemes que molts cops es dóna en estudiar història, és la fal·làcia presentista, és a dir, que s’analitza el passat des de l’única perspectiva del present, només buscant elements legitimadors d’aquest.
Un altre error és considerar que tota la Psicologia Social té un origen comú o una data oficial de naixement, quan no té per a què ser una unitat i una continuïtat, sinó que pot ser que s’hagin anat ajuntant diferents rames. Llavors, aquesta disciplina neix d’entre altres ciències socials i, per tant, el fet que ara, recentment, s’hagi separat, no vol dir que es puguin dibuixar fronteres entre aquestes. La doxografia fa referència a l’explicació de la història posant molt pes en una determina escola i, així, alhora que s’emfatitza la potència d’una orientació, s’ignoren o subestimen altres orientacions perquè no formen part de l’escola dominant. En definitiva, es vol presentar una història de la Psicologia Social que es caracteritza a partir de tres supòsits bàsics:  Les ciències socials (també la Psicologia Social) estan directament vinculades als models d’ésser humà vigents en les societats on s’han desenvolupat.
 La Psicologia Social es construeix, històricament no només una història del saber sobre un objecte, (interacció social), sinó també com una història del propi objecte d’estudi.
 Els límits entre la Psicologia Social i altres disciplines afines són borrosos.
1 En la Psicologia Social Aplicada, es poden distingir 4 grans períodes històrics, quatre grans etapes en funció de si hi ha més interès per allò aplicat o no.
1. Sensibilitat social de la Psicologia Social (de mitjans del S. XIX fins a inicis del S. XX, fins a 1930): emergeix la Psicologia Social centrada en la preocupació de temes socials, però per tal de legitimar l’ordre social dominant. En aquesta època, hi havia molts problemes relacionats amb els canvis en el sistema de producció i en l’organització social, els quals requerien un atracament que pogués donar explicacions i solucions als problemes del nou ordre social. El comportament col·lectiu, la identitat dels pobles, etc., requerien d’explicacions que no es basaren en supòsits de veritat moral o religiosa, sinó que tingueren en les ciències socials un millor atracament. S’ha arribat a afirmar que les tensions existents en la societat de l’època foren les que varen constituir la Psicologia Social. N’és un exemple Lebon i la psicologia de les masses, que diu que, en la massa, el jo es dissol, diu que és una malaltia que es contagia. En aquesta època hi ha el procés industrial i van apareixent les primeres manifestacions obreres i Lebon era burgès, de forma que la massa era perillosa per la seva classe social i, per aquesta raó, emergeix la seva teoria en contra de la massa (protegeix les classes dominants i desprestigia als treballadors). També hi ha Trade, que proposa les lleis de la imitació per tal d’estudiar el comportament col·lectiu de les multituds (a ell se li atribueixen els primers textos de la disciplina).
Les qüestions socials es tradueixen a un llenguatge teòric psicosocial i es comencen a avaluar les aptituds mentals, com en el cas de Cattell, que proposa una prova mental per tal de diferenciar els intel·ligents dels dèbils mentals (projecte drawinista de pseudo-eugenèsia social). Durant la I Guerra Mundial, a més, es creen els primers instruments de selecció i reclutament de soldats (Army Alfa i Army Beta).
2 Finalment, hi ha el desenvolupament de la Psicologia Industrial (apareix amb l’evolució industrial), tractat per autors com Taylor (sistema de mètodes i temps per productivitat de cada treballador) i Mayo (estava preocupat pel rendiment dels treballadors i pensava que tenia a veure amb les condicions físiques, però no, ja que depenia d’aspectes psicològics, com que es sentissin contents, atesos...). Tant un com l’altre fan experiments per tal de garantir la continuïtat de l’empresa. Pel que fa a La Pière, parla sobre el prejudici (a Estats Units, a uns xinesos no els deixaven entrar a restaurants i hotels quan ho demanaven telefònicament, però la setmana anterior, havien pogut entrar a aquests mateixos restaurants i hotels quan s’havien presentat allà personalment, la qual cosa demostra que el prejudici és situacional). Finalment, cal anomenar Wundt, el qual se’l considera un dels primers estudiosos de la psicologia dels pobles i, per tant, de la Psicologia Social.
2. Època àlgida de les aplicacions (1930-1950): hi ha dos factors que marquen l’evolució de la Psicologia Social Aplicada en aquest període: per una banda, la II Guerra Mundial i, per l’altra, l’emigració d’importants figures europees als Estats Units. Es produeix el triple afiançament en Psicologia Social: o Desenvolupament teòric-conceptual (és l’aspecte que adquireix un desenvolupament més espectacular):  Teoria Sociomètrica: Moreno parla dels teles, dels grups...
 Teoria de Camp: Lewin.
 Teoria de la normalització: Sherif fa l’experiment de l’efecte autocinètic i comprova que es prioritza la norma grupal front a la individual.
 Teoria del self interaccionista: Mead descobreix que el que els altres diuen del jo, influeix en el jo, en el concepte que es té d’un mateix.
Així, si tu tractes a una persona com a un delinqüent, aconsegueixes que la persona es vegi com un delinqüent i, per consegüent, que actuï com a tal.
 Alhora, es desenvolupen teories com la de la Gestalt, l’estructuralisme genètic de Piaget o la teoria de la personalitat d’Allport.
o Desenvolupament metodològic i tècnic:  Medició d’actituds per mitjà d’escales, com la de Likert o la de Thurstone.
3  o Apareixen els primers manuals de metodologia en Psicologia Social.
Desenvolupament de les aplicacions:  Crack del 29: es fan estudis sobre l’atur massiu, sobre formes de pal·liar-lo.
 Es fan estudis de propaganda política.
 Es fan estudis d’opinió pública (Gallup), que són importants des del punt de vista de la Psicologia del Consum (en funció del que la gent vol, es fa es producte adequat o es crea una necessitat).
 Segregació ètnica urbana (Escola Chicago).
 Amb la II Guerra Mundial s’inventen més proves de selecció de personal, sobre l’adaptació dels soldats a la vida militar...
 Estudis del clima de treball i el lideratge.
 Estudi de Lewin sobre hàbits de nutrició: durant la II Guerra Mundial, i ha escassetat d’aliments als EUA i, per tant, volien convèncer a les dones per tal que canviessin els hàbits alimentaris i mengessin fetge, ronyons i altres vísceres. En una primera condició, les dones reben, individualment, la informació sobre aquests productes de la mà d’experts en nutrició, mentre que en la segona condició, les dones discuteixen en grup el fet d’introduir aquests tipus d’aliments, s’impliquen en una decisió conjunta i després reben la informació. El resultat és que hi hagués més dones convençudes a la segona condició que no pas a la primera, la qual cosa mostra que és més fàcil que algú canviï d’opinió en grup que no pas individualment.
3. Època fosca de les aplicacions (1950-1969): hi ha una insatisfacció en l’àmbit teòric, ja que el focus aplicat en la realitat no s’integra amb la teoria (la realitat social obstaculitza la disciplina). Es cerca credibilitat i respecte científics, de forma que es fan dissenys experimentals de laboratori, cerca de validesa interna i cerca de models teòrics i contrastació d’hipòtesis al marge de les demandes i rellevància socials. Es produeix un sistema de promoció acadèmica meritocràtica i s’estén la creença de qui més publica, més èxit té.
4. Renaixement i consolidació de la PSA (1970-actualitat): es dóna una crisi de la Psicologia Social, no és una crisi del paradigma, sinó de la racionalitat científica 4 hegemònica. És a dir, després de dues dècades on la investigació experimental fou dominant, sorgeixen les crítiques internes respecte els èxits obtinguts i la pèrdua de rellevància social, contribuït, aquestes crítiques, a la gènesi del que es coneix com crisi de la Psicologia Social. La naturalesa de la crisi esdevé per: a) Límits de l’experimentació, és a dir, com investigar sense desnaturalitzar l’objecte i els subjectes?.
 Efecte Orne: efecte de la persona.
 Efecte Rosenthal: efecte de l’experimentador.
 Artifialitat i simplificació de les situacions de laboratori  Insuficiència de models causals lineals  Il·lusió de neutralitat  Problemes ètics (engany, patiment, etc.) b) Límits teòrics (teories no integradores, individualisme, desatenció del context i dels efectes, etc.).
c) Límits epistemològics: les experiències psicològiques estan històricament produïdes, per tant, el coneixement psicològic no es pot acumular, és històricament situat.
Com a conseqüència de la crisi, s’ha creat una disciplina, la característica fonamental de la qual, és la diversitat que presenta en tots els àmbits que composen una ciència.
Hi ha una major diversitat en l’àmbit teòric (major interès pels processos innovadors, minoritaris i creatius i es dóna una major importància a l’anàlisi intergrupal), en el focus d’interès, en els aspectes metodològics i tècnics (va contribuir a la superació de la polarització metodològica entre metodologia experimental i correlacional).
Actualment, la Psicologia Social s’ha desenvolupat amb una identitat pròpia arreu d’Europa: hi ha diversitat teòrica i metodològica, una societat científica pròpia, revistes pròpies... Les figures clau són Moscovici i Tajfel. Hi ha una major aplicabilitat, ja que hi ha nous àmbits d’aplicació, com el polític, ambiental, comunitari, jurídic...
Rols del psicòleg social aplicat.
Els rols principals del Psicòleg Social Aplicat són: o Avaluar problemes, recursos i resultats de programes, és a dir, fer diagnòstics.
o Analitzar sistemes socials (causes, conseqüències, factors que mantenen problemes i dificulten la solució). El rol d’analista és necessari per tal de poder desenvolupar la resta. L’avaluació es diferencia de l’anàlisi per implicar la mesura d’aspectes 5 quantificables, l’anàlisi dels quals ja s’ha fet, precisament, per identificar les seves dimensions quantitatives rellevants. L’anàlisi inicial s’ha de centrar sobre 4 aspectes que és necessari conèixer abans d’intervenir:  El problema, la necessitat o dimensió d’interès específic.
 Els seus determinats.
 Els processos de manteniment i reproducció del sistema i els de canvi.
 Els recursos personals i socials que podem fer servir o desenvolupar en la direcció del canvi social buscat.
o Dissenyar accions o intervencions socials per assolir objectius prefixats (després de la intervenció, també es fan avaluacions –supervisions-, que seria l’anàlisi d’impacte per tal de saber si ha funcionat o no). En primer lloc, es dissenya el programa (establir els objectius de la intervenció, dissenyar les accions, determinar els mitjans i recursos necessaris i crear una estratègia de motivació i participació de la població afectada. En segon lloc, hi ha la fase d’organització, que tracta de portar a la realitat social concreta allò que ha dissenyat. Finalment, hi ha la disseminació de programes, que pretén difondre efectivament els programes ja executats a altres entorns o sistemes clients.
o Consulta (consultoria): consisteix en formular recomanacions que realitza el consultant des de la relació voluntària, horitzontal i de col·laboració.
o Educació: es tracta d’aportar informació, ensinistrament i actituds per augmentar la capacitat d’afrontar problemes i situacions, ja sigui per adults, nens o empreses.
o Mediació: facilitar la resolució de conflictes com a mediador imparcial que facilita la comunicació (és el poder més essencial). Llavors, facilita la negociació entre dues parts en conflicte.
o Relacions humanes amb grups socials, la qual cosa és un rol facilitador essencial en qualsevol acció o tècnica social.
o Advocacia social: ajuda a defensar interessos de col·lectius que no poden defensar-se eficaçment per si mateixos. L’advocat social tracta de facilitar la reforma de sistemes i procediments administratius i polítics, suplementant o potenciant els interessos i capacitat d’actuar d’una part que es considera perjudicada per aquests sistemes en un tema o reclamació causada per la desigualtat de poder i recursos entre demandant i demandat, sigui aquest una institució pública, una organització, un servei o altre.
o Organitzar i dinamitzar col·lectius per a l’activació de grups apàtics o desmotivats i l’adquisició de treball. Són grups més mobilitzables per naturalesa. L’interventor no protagonitza el canvi, sinó que possibilita, orienta i impulsa amb els seus coneixements 6 i destreses els processos de canvi i transformació existents amb el propi col·lectiu o sistema social.
o Desenvolupar recursos humans i socials que no existeixen o que no estan suficientment actius.
Els components de rol descrits poden ser ordenats segons una lògica processal: alguns són comuns en qualsevol intervenció social (els tres primers), constituint els passos successius que s’han de seguir en totes les intervencions, mentre que altres (la resta) són opcions alternatives, de forma que se’n segueix una o altra, però no totes alhora.
La intervenció social.
La intervenció social és aquella que es relaciona amb algun tipus de canvi socioestructural, promogut des de l’acció social, amb el propòsit de generar millores en les condicions i la qualitat de vida de les persones i la seva unitat d’intervenció, des d’un punt de vista social.
Les fases de la intervenció psicosocial són les següents: 1. Avaluació inicial prèvia a l’actuació: l’objectiu és descriure la població objecte de la intervenció, detectar i analitzar els fenòmens psicosocials susceptibles de conceptualitzar-se com a problema o necessitat social i, finalment, analitzar les necessitats o problemes socials establint una priorització d’objectius en funció del context on es portarà a terme la possible intervenció.
2. Disseny i implantació de programes d’intervenció: s’han de planificar les estratègies i tècniques d’intervenció i dissenyar el programa d’execució, així com implantar-les.
3. Avaluació/valoració de la intervenció: l’objectiu fonamental és comprovar el grau de consecució dels objectius proposats en la intervenció i la detecció de possibles errors o efectes secundaris no desitjables produïts en el seu transcurs i susceptibles de ser corregits a partir de noves intervencions.
La relació és multilateral amb tres elements diferenciats: el client, el pacient i el psicòleg. El contracte no s’estableix amb el pacient (és la població), sinó amb el client (és una institució, organització determinada amb capacitat jurídica per establir aquesta relació). El client té poder sobre el pacient i sobre el professional, en el sentit de tenir capacitat legal per establir aquesta relació, al marge de l’opinió del pacient. Hi ha quatre estils de relació: o De col·laboració mútua: hi ha un esforç conjunt, una influència recíproca en la determinació d’objectius i en les oportunitats per influir-se.
o Relació ingenieril: fixació unilateral d’objectius per part del client, sense que el psicòleg pugui fer altra cosa que acceptar-los o rebutjar-los (no fa la intervenció), però 7 no pot negociar-los. Aquesta relació és la més habitual, sobretot quan el client té més experiència.
o Relació de pèrit: el psicòleg intenta crear en el client un compromís de canvi, portant la iniciativa i proposant accions al client.
o Rol de promotor: no hi ha un acord entre psicòleg i client, ja que el psicòleg procura articular des de fora prou pressió com per provocar un canvi, és el professional el que busca al client per al finançament de la intervenció, essent el professional l’encarregat d’orientar el canvi.
També s’estableixen diferents formes de relació entre el psicòleg i la població:  Relació directiva: el professional assumeix un rol de dalt a baix, és qui defineix els objectius i el paper que tindrà la població que, en aquest cas, és un simple pacient sense cap paper actiu.
 Relació d’implicació mútua: el professional intenta promoure que la comunitat tingui un paper similar al que té el client, és a dir, intenta que la comunitat contribueixi a la definició dels objectius i de les estratègies a fer servir.
 Professional com a recurs: estil de relació en què la comunitat, coneixent la capacitació del prof., pretén aconseguir seguir la direcció proposada per la comunitat.
Per a la intervenció psicosocial, el context és molt important, de forma que és pertinent clarificar-los com a dimensió d’anàlisi i intervenció.
 El grup com escenari d’intervenció psicosocial: els grups socials poden ser definits a partir de la idea d’intercanvi, a partir de processos d’identificació, en funció de processos afectius, però en qualsevol cas, és obvi que en ells es produeix un gran número d’interaccions socials i que aquestes compleixen moltes funcions rellevants.
Entre aquestes, destaca la de construir una fons de recolzament necessari per afrontar les demandes personals i socials amb possibilitats d’èxit. Per aquest motiu, els grups socials són, alhora, el context en el que es produeixen les intervencions psicosocials i un instrument per a la intervenció en àmbits més extensos.
 La comunitat, la intervenció comunitària.
 Ambient físic: en la interacció de les persones amb el seu entorn físic, podem trobar explicacions a molts comportament, i l’ambient físic constitueix, cada cop més, un objectiu per a la intervenció psicosocial, fonamentalment a partir de demandes plantejades pel conjunt de la societat i per altres disciplines limítrofes. Llavors, una constant de la psicologia ha sigut l’anàlisi del paper que desenvolupa el medi ambient en l’explicació del com portament humà.
8 ...