Bloc A2 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicologia evolutiva II
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 02/04/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

BLOC A2: MARC ECOLÒGIC PARENTALITAT I RELACIÓ FAMÍLIA I ALTRES SISTEMES PARENTALITAT La parantelitat és la condició de pare o mare, així com el desenvolupament del rol que implica.
Són les activitats desenvolupades pels pares I mares per tenir cura I educar els seus fills, alhora que promoure’n la seva socialització.
Ser pare o mare és una de les transicions ecològiques més grans en les que es troba l’ésser humà, perquè aquest canvi de rol suposa un abans i un després en la vida d’una persona.
La parentalitat no depèn d’una estructura o composició familiar, té a veure amb les actituds i la forma d’interaccionar en les relacions paterno/materno-filials, és a dir, què sóc capaç o que estic disposat a fer per tu. És una actitud que ve donada per lo biològic, cultural, social...
Tot infant ha de poder tenir accés a la cura, protecció i educació d’una forma sana, constructiva i feliç.
Les competències parentals són les capacitats pràctiques dels pares per cuidar, protegir i educar als seus fills i assegurar-los un desenvolupament sa.
La parentalitat biològica pot diferenciar-se de la parentalitat social (adopció, acollida, centres residencials, etc.).
És molt important tenir en compte que tothom té el seu paper, en els casos que la parentalitat social i biològica sigui diferent, és molt natural i bo pels fills que es reconegui el paper de cada un.
CAPACITATS PARENTALS BÀSIQUES De tots els autors que parlen sobre les capacitats parentals bàsiques, hem escollit a Barudy perquè és psiquiatre i terapeuta familiar, i té molta experiència en casos on NO s’han donat aquestes capacitats de les que parlarem, què és el que passa durant l’adolescència, què passa amb els pares i les mares, etc. I després de veure tot això va proposar aquests quatre punts. A més a més, aquest autor té una mirada molt sistèmica i veu que tenir o no tenir aquestes capacitats no només depèn de la voluntat sinó que també del macrosistema en el que estem immersos i que a vegades fa que les persones actuïn d’una manera diferent.
1. Capacitat de vincular-se als fills: són els recursos emotius, cognitius i conductuals que els pares posseeixen per vincular-se als seus fills: vincular-se afectivament responent a les seves necessitats.
2. Empatia: és la capacitat de percebre les vivències internes dels fills a través de la comprensió de les seves manifestacions emocionals i gestuals amb les que manifesten les seves necessitats. És a dir, posar-se en el lloc de l’altre. Aquesta empatia pot millorar moltíssim la relació pares-fills, com interpretin els pares el que fan els seus fills, i d’això dependrà una resposta o una altra. El mètode Estivill seria que el nen plora, mires que no li passi res i el deixes plorar, però vas anat a veure si li passa alguna cosa tot i que no l’agafes ni res. Aquest mètode funciona, el nen deixa de plorar però perquè aprèn a que és ignorat i que dóna igual el que faci que els seus pares no vindran. Aquest mètode té conseqüències per la vida adulta perquè si de petit aprens que facis el que facis no et faran cas, quan ets gran pot ser que no et queixis de res perquè penses que tampoc te’n faran.
El doctor Gonzalez, en canvi, va dir que si un nen plora és perquè ell no sap res del mon, ell se sent sol i et necessita.
Tot depèn de com tu interpretes el què vol el nen, perquè plora. Si davant del plor tu mostres l’empatia de posar-te en el seu lloc i què és el que necessita, aquesta empatia fa que l’actitud sigui diferent.
3. Models de criança: Principalment es transmeten de generació en generació, com a fenòmens culturals. Els nivells de criança impliquen les formes de percebre i comprendre les necessitats dels nens i les respostes que es donen. Els models de criança tenen molt a veure amb els estils educatius.
4. Capacitats de participar en les xarxes socials: és la capacitat de demanar, aportar i rebre ajuda de xarxes familiars, socials i/o institucionals. Som éssers socials, estem tots interconnectats i ens necessitem, per tant, de les condicions principals dels pares és fer que la criatura s’adapti al món.
FUNCIONS PARENTALS Hi ha unes funcions que han de complir els pares obligatòriament, les tasques de les que s’han de responsabilitzar els pares: - Funció nutrient: ofereix les aportacions materials, afectives, socials, ètiques i culturals que permeten els processos de maduració biològica, psicològica i social. Les dificultats d’aquesta funció nutrient són que es pot veure limitada per les condicions contextuals com la pobresa, riquesa, consum de drogues, etc. I per històries prèvies.
- Funció socialitzadora: els pares han de contribuir a la construcció de la identitat. La manera en que els pares senten, pensen o fan i la forma en què ho comuniquen té un impacte significatiu en els fills. Si hi ha una incoherència amb el que el pare/mare fa i diu, el nen aprèn el que fa. D’aquest autoconcepte hi ha tres components: cognitius, afectius i conductuals. Aquesta funció està influïda pel moment sociohistòric i per la cultura i és el procés que li permet convertir-se en membre d’un grup social més ampli.
- Funció educativa: educar és un procés relacional i hi ha quatre continguts bàsics: afecte, comunicació, recolzament en els processos de desenvolupament i control. Els límits que han de marcar els pares han de ser raonables.
En funció de tot això que veiem, l’autor acaba diferenciant entre un estil educatiu ben tractant i un estil educatiu mal tractant.
ESTIL EDUCATIU BEN TRACTANT Aquest estil educatiu estaria centrat en les necessitats dels nens: considerats subjectes de dret.
Les característiques que té son les següents: 1. Disponibilitat múltiple: Els pares han d’estar disponible, el millor que se’ls pot donar és temps, i el temps que s’estigui ha de ser de qualitat. Els nens necessiten als seus pares en diferents espais relacionals: afectius, íntims, lúdics i d’aprenentatge. S’ha de trobar l’equilibri en les possibilitats de cadascú.
2. Estabilitat: oferir continuïtat, a llarg termini, de relacions que assegurin cura i protecció.
Si un està disponible hi ha d’haver una certa estabilitat, és a dir, que no depengui de l’humor dels pares. Això esta relacionat amb la disponibilitat.
3. Accessibilitat: l’adult està visible. Implica presència i disponibilitat. Els pares són visibles pels fills i els fills ho són pels pares.
4. Perspicàcia: és la capacitat de percebre i mostrar alegria i satisfacció pels canvis amb els que els fills mostren progressos en el seu desenvolupament. Per tant, els pares son observadors participants del procés de desenvolupament dels seus fills, elogiant el que aconsegueixen i ajudant-los en les dificultats.
5. Eficàcia: gestos i comportaments que garanteixen les cures i la criança. Això depèn dels models de criança de referència.
6. Coherència: oferir un sentit coherent a les actuacions. La coherència dels pares permet que els nens atorguin sentit als seus comportaments. És a dir, hi ha d’haver concordança entre el que es diu i el que es fa.
REFLEXIÓ SOBRE ESTILS EDUCATIUS FAMILIARS - És constant en el temps? - Sempre utilitzem el mateix estil educatiu, independentment de la persona o de la situació? - Estil educatiu compartit o diferent entre els diferents agents socialitzadors? CANVIS HISTÒRICS En les societats tradicionals les famílies formen part directa de les activitats per les qeu els infants s’introdueixen, via aprenentatge guiat, en les pràctiques per les que s’endinsen en les habilitats i ús d’eines pròpies de les seves formes de vida, etc.
A partir del segle XX l’escolarització dels infants s’estén a tota la població i es professionalitza cada vegada més. La tasca pedagògica es va especialitzant i es fa cada cop més complexa, els mestres ensenyen matèries i mètodes allunyats de l’experiència directa dels pares. Aquestes influències separades suposen l’expectativa de que els pares han de responsabilitzar-se de l’educació, i els mestre de la instrucció.
SOCIALITZACIÓ I ESCOLARITZACIÓ El procés de socialització es dóna en dos eixos: - Vertical: relacions educatives jeràrquiques (mestres-alumnes) - Horitzontal: relacions entre iguals.
Alhora permet als nens iniciar-se en nous rols socials.
L’escola és una institució en la que els seus membres participen en un conjunt de pràctiques socials que són coherents amb els significats de la cultura dominant a la que pertany.
L’escola, entesa com a activitat, promou una particular forma de relació i comprensió del món.
Pràctiques com la lectura i l’escriptura no son tan sols habilitats a adquirir, sinó vehicles de socialització en una forma de pensar en el món i pensar-se a sí mateixos (Cole, 1999).
Les pràctiques educatives estan plenes de significats culturals, des de l’organització del temps i de l’espai fins a allò que és permès o no. La socialització i l’escolarització fomenta també aptituds mentals i socials, socialitza creant hàbits i formes d’actuar i socialitza la ment: dóna forma i contingut a tot el domini de coneixements útil. Tots aquests processos són instruments de mediació semiòtica (Vigotsky).
MESOSISTEMA FAMÍLIA-ESCOLA Les semblances i diferències fonamentals: - Els objectius educatius, relacionats amb el concepte d’home o dona, són la meta de la socialització.
- Les responsabilitats atribuïdes a cada agent - El tipus d’activitat - Els tipus de relacions entre els membres de cada microsistema.
Les diferències en les creences que pares i mestres tenen sobre les etapes evolutives i l’educació.
Diferents estudis constaten que aquestes diferències porten a desenvolupar diferents maneres d’interacció entre l’adult i l’infant que poden donar lloc a conflictes.
Investigacions que intenten explicar les raons de les dificultats d’aquestes relacions: - Les idees sobre l’educació i el procés educatiu difereixen: les mares tendeixen a reivindicar principis directius i les mestres es mostren més flexibles.
- Les mestres valoren més qüestions referides a la socialització i al desenvolupament personal i les famílies valoren més objectius relacionats amb l’èxit acadèmic i obediència.
Les relacions entre famílies pertanyents a minories i l’escola fan emergir una sèrie de diferencies culturals entre aquests marcs socialitzadors en relació a: - Predominança de valors individualistes o col·lectives - Diferències cultural primàries i secundaries - Comunitat de referència MICROSISTEMA: AMICS El desenvolupament de les interaccions, de les relacions d’amistat i dels grups estan clarament diferenciades en quatre grans etapes: 1. Primera infància: mostren interaccions socials passatgeres 2. Edat escolar primerenca: hi ha elecció dels amics en base a la similitud (edat, gènere i comportament). Molt lligada al joc.
3. Edat escolar mitja i pre-adolescència: cooperació i ajuda mútua. Relació de confiança recíproca. Comparteixen similituds.
4. Adolescència: relacions amb els companys guanyen en importància, intensitat i estabilitat.
Les amistats i els grups es presenten així com pràctiques socials i vehicles per compartir significats.
SOCIALITZACIÓ I NOVES TECNOLOGIES Els canvis històrics es relacionen amb canvis en les tecnologies i amb canvis en els processos evolutius. El desenvolupament històric de les eines reflexa en cada moment i lloc característiques del desenvolupament cognitiu i social. Les tecnologies de la comunicació contribueixen així en les metes i formes del desenvolupament de les persones i es poden considerar eines de socialització.
...