Tema 2. La constitució espanyola (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret constitucional I
Año del apunte 2015
Páginas 17
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 6

Vista previa del texto

TEMA 2. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978 2.1. NOTES DEFINITÒRIES DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978: La constitució espanyola de 1978 segueix la tradició espanyola de constitucions, la primera de totes es va realitzar el 1812. Les constitucions que han estat vigents a Espanya tenen l’objectiu d’organitzar la comunitat política espanyola, d’acord amb els criteris que asseguren l’ordenació estable dels poders públics i la llibertat dels ciutadans. En ocasions, aquesta tradició s’ha vist interrompuda per períodes de poder personal, l’últim i més prolongat és el del general Franco, que dura des de 1936 fins a l’any 1975, en què es comença a crear una nova constitució.
La constitució espanyola de 1978 ordena els elements fonamentals de l’estructura política de l’estat, això ho fa des de la perspectiva formal, mitjançant un text legal únic i amb una especial rigidesa, en la línia de les constitucions progressistes de 1812, 1869 i 1931.
No obstant, la constitució de 1978 suposa una certa innovació en el constitucionalisme espanyol, per una banda per la seva dimensió ideològica i per l’altra banda per la seva pretensió d’ostentar força jurídica vinculant.
 Dimensió ideològica: la constitució participa en la idea de constitucionalisme, això es fa mitjançant la previsió d’un ordre polític que té una finalitat específica; la garantia i la protecció de la llibertat. Aquesta constitució recull una característica comuna amb totes les altres, la d’estructurar l’ordre polític, establint (art. 16 de la Declaració dels Drets de l’home i el ciutadà) la separació de poders i la garantia dels drets dels ciutadans. En definitiva, a part de constituir-se com una norma organitzativa d’institucions i que garanteix uns drets, també es constitueix com un sistema de valors.
 Pretensió d’ostentar força jurídica vinculant: la constitució de 1978 té la pretensió d’ostentar força jurídica vinculant, de manera que el compliment dels mandats constitucionals sigui exigible per vies jurídiques.
D’aquesta manera el dret constitucional es converteix en autèntic dret, no com altres constitucions que només són creades per donar una aparença exterior o interior de legitimitat a governs de tipus autoritari.
Un element clau d’aquesta constitució és que ha creat institucions jurisdiccionals i vies procedimentals per a l’exigència del compliment dels mandats constitucionals. El tribunal constitucional apareix destinat a complir aquesta funció, però també els jutges ordinaris, que tenen assignades unes feines amb molta rellevància.
Aquesta pretensió de vinculació jurídica també es mostra amb la introducció, per primera vegada en la història constitucional espanyola, d’una clàusula derogatòria de molta amplitud, de totes les disposicions que s’oposin a la constitució.
2.2. AFORAMENT COM A EXEMPLE DE FINS A QUIN PUNT LA CONSTITUCIÓ ÉS NORMA SUPREMA: Aforats: gent que gaudeix del privilegi de ser jutjats, en cas penal, en comptes de ser-ho pel tribunal que pertocaria ho farà el Tribunal Suprem o el Tribunal Superior de Justícia.
PREGUNTA: Espanya té masses càrrecs aforats i per disminuir aquest número el govern ha de crear o modificar normes jurídiques. Per reduir el número dels que estan a la Constitució s’ha de reformar la constitució, però per disminuir el número dels aforats de les comunitats autònomes s’haurien de canviar els estatuts d’autonomia de cada comunitat autònoma. Què s’ha de fer? No és necessari canviar els estatuts d’autonomia perquè la constitució és la norma suprema i si es col·loca a la constitució pel sol fet de ser-hi ja implica que els aforats de les comunitats autònomes també es reduiran. Per tant, no cal canviar els estatuts d’autonomia. Serà suficient afegir un article a la constitució que digui que els següents aforats seran reduïts.
2.3. ESTRUCTURA DE LA CONSTITUCIÓ: PREÀMBUL: parla del subjecte sobirà TÍTOL PRELIMINAR: Comença amb unes proclamacions molt importants, com per exemple la primera: Espanya es constitueix en un estat social, democràtic de dret. També fa referència a les autonomies, a les llengües...
TÍTOL 1. DRETS (part dogmàtica: relativa als drets) I DEURES FONAMENTALS: Té una estructura molt complicada, ja que els drets es classifiquen en grups i subgrups i en funció d’on estiguin els drets tindran una funció o una altra. A partir d’aquí veurem els òrgans de govern, que conformen el títol 2, 3, 4, TÍTOL 2. CORONA TÍTOL 3. CAMBRES BICAMERALS (CONGRÉS DELS DIPUTATS I SENAT): El congrés dels diputats és la càmera baixa i és la més important.
TÍTOL 4. GOVERN I ADMINISTRACIÓ TÍTOL 5. RELACIONS ENTRE EL GOVERN I EL CONGRÉS GENERAL: Hi ha dos grans tipus de democràcia: la parlamentària i la presidencialista. Espanya, i gairebé tots els països d’Europa i també Estats Units tenen una democràcia parlamentària, i gairebé tots els països de l’Amèrica llatina tenen una democràcia presidencialista. La diferència que hi ha és en la designació dels presidents. En el sistema presidencialista el president ho és perquè ha guanyat unes eleccions presidencialistes, diferents a les del sistema parlamentari. El president d’una democràcia presidencialista ocuparà el càrrec fins que acabi el seu mandat i no depèn del recolzament del parlament, no hi ha cap mecanisme en principi perquè el president dissolgui el parlament ni viceversa, perquè el parlament tregui del seu càrrec al president. En canvi en el sistema parlamentari només hi ha unes eleccions, per elegir els membres del parlament, i és aquest parlament el que designa al president. Per tant, per continuar sent president necessita el recolzament del parlament, ja que aquest pot fer-lo caure en una moció de censura. Però també al revés, ja que el president pot fer dissoldre el parlament. Espanya és un exemple de democràcia parlamentaria, és per això que hi ha un títol que especifica les relacions entre el president del govern i el parlament, que permeti aquesta connexió.
TÍTOL 6. PODER JUDICIAL TÍTOL 7. ECONOMIA I HISENDA: Es parla dels pressupostos generals de l’estat.
TÍTOL 8. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT: És un capítol molt llarg i hi va haver molta polèmica per crear-lo. Es parla de les comunitats provincials i també de les comunitats autònomes, és en aquest últim tema en el qual es va crear tanta polèmica.
TÍTOL 9. EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL: S’encarrega de protegir la constitució dels actes i normes que li són contràries.
TÍTOL 10. REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA: Explica els passos que s’hauran de seguir en cas que es vulgui reformar la constitució.
DISPOSICIONS ADDICIONALS, TRANSITÒRIES, DEROGATÒRIES (diu que queden derogades quantes disposicions, normes, que diguin alguna cosa contrària a la constitució) I FINALS Queden derogades totes les normes que vagin en contra de la constitució i això sempre serà així, ja que no es poden modificar les disposicions derogatòries terceres ja que la modificació d’aquestes aniria en contra de la constitució.
D’aquesta manera s’assegura la seva supremacia.
2.4. COM ES VA REALITZAR LA CONSTITUCIÓ: La constitució de 27 de desembre de 1978 va sorgir com a resultat d’un procés d’evolució o reforma política que va permetre passar d’un sistema autoritari a un de constitucional, de forma pacífica i, des del punt de vista jurídic, sense que es produís cap ruptura amb l’ordenament anterior. Van ser els propis membres del govern els que van aprovar-la. Inclús venint de valors i principis radicalment diferents als que inspirava el règim polític precedent, es van seguir les normes establertes per aquest per regular el canvi constitucional.
La base i l’origen del règim polític del general Franco, de 1936 a 1975, va ser el nomenament que van fer els caps militars que van realitzar l’aixecament el Juny de 1936 (La Junta de Defensa Nacional) a favor del general Franco, és dir, Francisco Franco Bahamonde va ser nomenat “jefe del gobierno del estado español”, per el decret 138/1936 del 29 de setembre, de la Junta de Defensa Nacional.
Aquesta assumpció general de poders es va confirmar amb dues lleis, dictades pel mateix Franco i que li atribuïen la potestat de dictar normes jurídiques de caràcter general, ja fossin lleis o decrets, sense necessitat de prèvia deliberació amb el consell de ministres. Aquestes normes es van mantenir en vigor fins al dia de la mort de Franco, tot i que ell no dubtà en utilitzar lleis de prerrogativa.
A més, també es van crear una sèrie de normes, anomenades lleis fonamentals, que establien un aparell institucional, executiu i legislatiu; i que sense treure poder al general feien possible el funcionament de l’estat sense la intervenció directa i immediata d’aquest. Un d’aquests aspectes organitzatius és la Llei de Successió de 1947, que dictava com a successor de Franco en la “jefatura del estado” a don Joan Carles de Borbó, que actuaria a títol de rei.
Un segon aspecte de les lleis fonamentals és la rigidesa de la seva reforma, per la qual es requeria un procediment agravat, que incloïa el referèndum popular, a part de l’aprovació per part de les Corts no escollides democràticament.
El 20 de Novembre de 1975 la mort de Franco va suposar la proclamació de Joan Carles de Borbó com a successor d’aquest i que exerciria el paper de rei de l’estat espanyol sota el nom de Don Juan Carlos I. Poc després es va formar un govern presidit per Adolfo Suárez González, que va crear una llei per la reforma política i posteriorment, va ser sotmesa a referèndum. Aquesta llei per la reforma política va representar una notable alteració de les lleis fonamentals, sense introduir ella mateixa un sistema democràtic-constitucional feia possible la creació d’un.
La llei era molt curta (cinc articles, tres disposicions transitòries i una disposició final) i regulava tres qüestions:  Reformava el sistema institucional, creant unes corts bicamerals (congrés dels diputats i senat) escollides per sufragi universal, directe i secret, a les que es confiava el poder legislatiu.
 Establia un procediment de reforma constitucional, que requeria la intervenció de les corts i un referèndum popular.
 La seva disposició final la definia com a llei fonamental, però reconeixia els drets fonamentals de la persona com a inviolables, conferia la potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia un sistema electoral inspirat en principis democràtics i de representació proporcional.
Una vegada aprovada la llei per la reforma política, diverses normes van fer possible l’exercici de les llibertats de reunió, associació, sindicació i vaga, entre d’altres. I a més, el Real Decret-llei 20/1977 de 18 de Març va regular el procediment per l’elecció de les corts.
Una vegada aprovada la llei per la reforma política, una de les tasques que tenia les corts va ser la redacció d’una constitució. La llei que s’havia aprovat feia possible que la iniciativa per la reforma constitucional correspongués al govern o al congrés dels diputats, però s’havia d’escollir un dels dos. Finalment, es va escollir el congrés dels diputats, d’aquesta manera la comissió d’assumptes constitucionals i de llibertats públiques del congrés va nombrar set diputats, que van elaborar un avantprojecte de constitució. Aquest avantprojecte va ser discutit i finalment aprovat per aquest mateix congrés. Malgrat tot, hi va haver discrepàncies amb l’aprovació del text del congrés per la comissió constitucional del senat i el ple del mateix òrgan. La discrepància entre el text aprovat pel congrés i l’aprovat pel senat va fer necessària la intervenció d’una comissió mixta congrés-senat, que va elaborar un text definitiu. Aquest va ser aprovat per les dues cambres i sotmès a referèndum, va ser rectificat el 6 de desembre de 1978, sancionat el 27 de desembre del mateix any pel rei i publicat finalment al Butlletí Oficial de l’Estat el 29 de desembre de 1978.
Curiositat: Juan Carlos I mai va jurar la constitució ja que aquesta mateixa diu explícitament que l’ha de jurar després de ser proclamat rei. Però això va passar al revés. Primer va ser proclamat rei i després ell va promulgar la constitució, però no la va jurar perquè ja havia estat proclamat rei abans. Però quan Juan Carlos I va abdicar, el rei actual Felipe sí que la va jurar.
2.5. L’INFLUÈNCIA DEL PROCÉS CONSTITUENT EN EL CONTINGUT DE LA CONSTITUCIÓ: El text de la constitució de 1978 és la font primària i essencial del dret constitucional espanyol. Defineix les institucions fonamentals de l’estructura estatal, reconeix i garanteix els drets dels ciutadans i finalment, estableix que els preceptes continguts a la constitució ostenten un rang normatiu superior a les altres fonts del dret, encomanant aquesta tasca a un òrgan específic, el Tribunal Constitucional.
En virtut del caràcter de norma rígida, que exigeix un procediment especial de reforma, es defineix també com una norma amb pretensió d’especial estabilitat, vàlida per períodes molt posteriors a la seva redacció i aprovació. No obstant, resulta imprescindible conèixer el sentit i la finalitat d’aquesta norma fonamental i per tant, el moment històric en el qual es va aprovar.
La constitució de 1978 va sorgir com a resultat de la història constitucional espanyola, en la qual abunden els canvis dels textos constitucionals en vigor, i en què, en moltes ocasions, les línies directives de la constitució en vigor s’identifiquen amb la posició d’un partit polític, i per tant, eren denegades per un ampli sector d’ideologies oposades, donant il·legitimitat a tot el sistema. Aquesta experiència va acabar amb la pretensió d’evitar una aprovació d’una constitució de partit, buscant, per el contrari, que el nou text fonamental reconegués els principis acceptats per totes les forces polítiques, és per aquest motiu que la constitució de 1978 s’ha definit com una constitució de Consens.
D’entre les conseqüències que van derivar del consens constitucional en relació al contingut de la constitució, se n’han de destacar 3:  L’amplitud de les matèries objecte de regulació constitucional: pocs aspectes de la vida social queden sense regular per part del text constitucional. A més, la inclusió de moltes matèries es va deure al desig de garantir, per part de les diverses forces polítiques, una protecció mínima de determinades institucions o situacions, enfront a possibles canvis de futur. Aquest text va incloure no només la regulació de les institucions més importants (corts, govern, corona, tribunal constitucional...) sinó també a la resta de les institucions, a entitats territorials, als drets de la persona i als principis de la política social i econòmica.
 Diversa precisió i intensitat de la regulació constitucional: respecte a aquelles institucions i drets sobre els que existia més consens ha estat possible una regulació més detallada. En altres matèries, les normes constitucionals es redueixen a aquells aspectes en els quals és possible una coincidència d’opinions, deixant que el legislador, posteriorment, completi el tractament jurídic de la qüestió de la qual es tracti. La reemissió al legislador va permetre arribar al consens i evitar confrontacions sobre punts, a vegades de gran transcendència, sobre els que no existia acord.
 Presència de fórmules que precisen una integració i interpretació detallada per trobar el seu verdader sentit: en matèries en les quals hi va haver molta confrontació, sobre les quals era molt difícil arribar a un acord, però la presència de les quals en el text constitucional és ineludible, els constituents van preferir utilitzar fórmules que no reflectissin explícitament una de les alternatives presents. En el seu lloc es van utilitzar fórmules tècniques menys expressives políticament i que necessiten una interpretació. En definitiva, la constitució es va fer abstracta. Un exemple és el cas de l’article 15, en relació a la matèria de l’avortament: tots tenen dret a la vida.
2.6. EL CARÀCTER FONAMENTAL DE LA COSNTITUCIÓ: Malgrat tot, no s’ha de pensar que els constituents únicament van crear aquest document per aparentar una formal sensació d’acord, de forma que el legislador pogués alterar sense límits les bases de la convivència. De la constitució resulta evident la voluntat d’establir uns fonaments ferms i pràcticament inamovibles o almenys, alterables amb molta dificultat (rigidesa), de la convivència civil i de l’actuació dels poders públics, limitant-los amb moltes normes de comportament i garantint els drets dels ciutadans.
La constitució deixa clara la seva voluntat de ser la norma fonamental de l’ordenament, això es tradueix en dues característiques:  El text constitucional ostenta un caràcter de norma supralegal: no pot ser alterat o reformat mitjançant el procediment ordinari de creació i modificació de normes. Només pot reformar-se mitjançant un procediment específic, de caràcter agravat, més dificultós que el procediment legislatiu ordinari. La llei, per tant, no pot modificar la constitució.
 Els preceptes constitucionals no poden ser ni alterats, ni contradits, ni ignorats per l’acció o omissió dels poders públics: la constitució té un valor de dret més fort, en el sentit que aquests poders no podran vàlidament contradir les disposicions de la constitució. Si així ho fessin, les seves actuacions serien inconstitucionals, i susceptibles per tant, de sancions, com per exemple la declaració de la seva nul·litat.
Entenem com a norma fonamental la pretensió de la constitució de ser un codi pràcticament inabordable, a més, també s’ha de tenir en comte que no són previsibles els canvis en les circumstàncies per els que pot passar una comunitat política, circumstàncies que exigiran solucions noves, impossibles de predeterminar. A més, determina el tipus de funcions i les competències que corresponen a cada un dels poders públics i en ocasions, precisa alguna de les feines que s’han de realitzar; preveu la promulgació d’una llei electoral, o la presentació i discussió del pressupost cada any... Però en tot cas, la constitució no instrueix al legislador o al poder executiu sobre la orientació que han d’assumir les seves actuacions o les directives polítiques a seguir. Això implica que els poders públics no desenvolupen la constitució, en el sentit d’actuar o concretar uns mandats polítics. La constitució, per al contrari, parteix del pluralisme polític com a valor superior, el que suposa admetre la pluralitat de concepcions de la societat.
Malgrat tot, això no suposa que la constitució no contingui declaracions de determinats objectius com a valuosos i que prevegi, la consecució per els poders públics. Però s’ha de tenir en compte que els preceptes que es realitzen contenen normes de força vinculant, però tenen un nivell de generalitat que permet una àmplia pluralitat d’opcions per la consecució dels fins o els objectius allà previstos. Per tant, els objectius apareixen com a comuns per totes les opcions polítiques.
Els mandats de la constitució també s’han de prendre com a límits dels poders de l’estat, en el transcurs de la vida política, les diverses forces o corrents d’opinió podran establir els seus programes, afectant als més diversos aspectes de la vida quotidiana i l’individu, però la constitució estableix uns límits, intocables per l’acció política (a no ser que es reformi la constitució), límits que són resultat del procés constituent i de l’acord nacional. Per tant, la constitució no és un programa polític, sinó un marc jurídic-normatiu, amb uns límits dintre dels quals es mouen també els poders públics, en l`àmbit de les seves competències. Aquests límits són de diversos tipus:  Limitacions formals: aquests límits estableixen que per adoptar una determinada decisió s’han de seguir uns procediments específics i, només si es realitzen aquests procediments la decisió presa serà vàlida.
 Limitacions materials: la constitució estableix un contingut intocable. En alguns supòsits, la constitució disciplina la matèria amb cert detall, de tal manera que l’àmbit de llibertat del legislador és molt reduït. En altres supòsits, per contrari, la constitució es limita a una regulació limitada, que deixa una àmplia llibertat al legislador per configurar les lleis.
 Limitacions genèric-valoratius: la constitució també imposa uns límits genèrics a l’acció dels poders públics (inclòs el legislador), és a dir, han de respectar una sèrie de valors i conceptes que s’expressen en abstracte a la constitució, sense relació immediata amb una institució o dret concret, però que participen en el caràcter fonamental de la constitució i les propietats que associen aquest caràcter fonamental.
2.7. LA CONSTITUCIÓ COM A SISTEMA DE VALORS: La constitució no consisteix en un conjunt de regulacions inconnexes d’institucions públiques i drets individuals, posades en text normatiu sense relació entre elles. Al contrari, la constitució és un conjunt coherent de preceptes, i aquesta coherència deriva de que els seus mandats responen a uns criteris comuns ordenadors.
No es tracta d’una norma neutra, en el sentit d’instaurar procediments que puguin instaurar-se a qualsevol finalitat.
Encara que no estableixi un programa polític ni es refereixi a una de les múltiples ideologies de l’època, sí que respon a una concepció valorativa de la vida social i instaura un marc bàsic de principis que han de conformar la convivència. La constitució conté, no només mandats específics, sinó també declaracions de tipus general i omnicomprensiu.
La proclamació de l’existència d’uns criteris inspiradors de l’ordenament té conseqüències jurídiques, i suposa, la fixació d’uns elements bàsics, indisponibles pels poders públics, inclòs el legislador i la garantia dels quals correspon als tribunals. Per designar aquests criteris generals o línies directrius la constitució utilitza el terme “valor” i “principi”. En algun cas aquests criteris es consideren aplicables a tot l’ordenament, mentre que en altres es predica d’ells una aplicabilitat més reduïda: a l’acció dels poders públics, l’àmbit de l’administració o al poder judicial. Els valors continguts a la constitució tenen un contingut més abstracte, mentre que els principis tenen més acusada dimensió jurídica i una major concreció, són més específics. Però en tot cas es tracta de criteris materials que pretenen orientat i inspirar l’ordenament i que participen en la força vinculant de la constitució.
La introducció d’aquests valors i principis constitucionals ha plantejat el problema de si, no s’estableixen, enlloc de normes de significat clar i sense marge d’error, uns cànons de constitucionalitat imprecisos, canviants i subjectes a la voluntat dels intèrprets. No es corre el risc de que aquests valors superiors s’interpretin de forma diferent, segons les formes polítiques en el poder, eliminant-se així el caràcter invariable i per això, fonamental, de la constitució? La resposta a aquesta pregunta resulta del mateix caràcter de la constitució com a norma jurídica coherent. La introducció de conceptes com igualtat, llibertat o justícia no suposa restar força o sentit a la literalitat dels mandats constitucionals, ni evitar el caràcter vinculant d’aquets. Els valors constitucionals no poden, per tant, servir per justificar una contradicció amb els preceptes escrits de la constitució. Sí que tenen, malgrat tot, una evident potencialitat interpretativa.
No ha d’oblidar-se, que com a intèrpret suprem de la constitució, es configura el Tribunal Constitucional, òrgan de naturalesa jurisdiccional, que ha de motivar (raonar i justificar) les seves decisions, i que es troba vinculat per els seus propis criteris.
2.8. LA CONSTITUCIÓ COM A NORMA: 2.8.1. EL CARÀCTER NORMATIU DE LA CONSTITUCIÓ:  Evolució històrica: les primeres constitucions que es van aprovar el segle XVIII a Estats Units i França, com a conseqüència del constitucionalisme liberal, es configuren com l’expressió d’un pacte social i polític; sobre dos aspectes primordials en una societat: l’estructura de la seva organització política (l’estat) i el reconeixement dels drets individuals. Aquest pacte també tenia per objectiu limitar el poder de l’estat i garantir la llibertat dels ciutadans. Per tant, les constitucions que es basen en aquest pacte, tenien una clara aspiració a efectivitat, ja que l’objectiu de la seva creació era regir el comportament del poder públic i de les institucions de l’estat, així com garantir els drets dels individus. Tots aquests objectius no es van aprovar de cop, al principi hi havia molta ingenuïtat i optimisme, les aspiracions d’aquests textos constitucionals i declaracions de drets no estaven acompanyades de l’entramat institucional i jurídic que les havien de fer realitat.
De totes maneres, els textos constitucionals sorgeixen amb la finalitat de regir efectivament el funcionament institucional de l’estat i les relacions entre aquest i els ciutadans. El segon és que és l’evolució històrica posterior la que comporta una profunda devaluació d’aquesta pretensió normativa dels textos constitucionals. Fins ben entrat el segle XX les constitucions eren mers textos programàtics la naturalesa dels quals no sobrepassava la de simples principis orientadors de l’acció política pública. El constitucionalisme europeu va travessar durant tot el segle XIX una llarga època en què la constitució era entesa com un mer marc polític, ideològic i programàtic, que oferia unes simples pautes orientadores de comportament als poders de l’estat. No va ser fins després de la segona guerra mundial que les constitucions van adquirir una efectivitat normativa, més o menys perfeccionada, però també es converteixen en l’eix de l’ordenament jurídic.
 La normativitat de la constitució espanyola: la constitució espanyola, seguint la tradició del constitucionalisme liberal, recull els continguts materials propis dels primers textos constitucionals (organització de l’estat i declaració dels drets socials), adaptats a l’època del constitucionalisme racionalitzat i dels drets socials. A més, però, la constitució pot classificar-se com a norma jurídica fonamental de l’ordenament. La constitució és autèntic dret integrat en l’ordenament jurídic i ha de ser aplicat com a tal (article 9.1: els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la constitució i a la resta de l’ordenament jurídic). D’altra banda, totes les disposicions que s’oposin a la constitució queden derogades. Per tant, la constitució pretén vincular jurídicament a tots els subjectes, públics i privats. Les conseqüències pràctiques d’aquesta vinculació general són diferents per poders públics i ciutadans i varien segons el contingut dels diversos preceptes constitucionals. Per tant, totes les normes de la constitució són aplicables per tots els  tribunals i vinculen a tots els subjectes del dret. Però no tots els preceptes constitucionals vinculen de la mateixa manera, ni a tots els subjectes per igual. En general el que fa la constitució és obligar.
El caràcter normatiu de la constitució té altres manifestacions. La constitució mostra, per exemple, la seva naturalesa normativa en tots aquells casos en els que admet la seva aplicació directa, sense precisar de lleis de desenvolupament. D’aquesta manera, les llibertats públiques i els drets fonamentals reconeguts en aquesta són al·legables directament davant dels tribunals ordinaris i el Tribunal Constitucional.
Als tribunals ordinaris els correspon la part principal respecte l’aplicació directa, quan correspongui, de la norma constitucional, així com la interpretació d’aquesta de la resta de l’ordenament jurídic.
La posició de la norma constitucional en l’ordenament jurídic: apart de determinar la capacitat normativa general de la constitució, l’article 9.1 de la CE, subratlla clarament el caràcter destacat de la constitució dintre de l’ordenament jurídic, al senyalar la vinculació de tots a aquesta i a la resta de l’ordenament jurídic per l’altra. Aquesta norma té la posició més alta dins l’ordenament, aquesta superioritat deriva del seu caràcter de norma primària, directament emanada del poder constituent. És precisament la capacitat d’elaborar una constitució el que caracteritza aquest poder, que pot definir-se com la voluntat popular, responsable del pacte social i polític sobre la organització de l’estat i els drets i llibertats dels ciutadans. La noció de poder constituent s’oposa, per tant, a la de poder constituït, que és el que emana de la constitució i és exercit d’acord amb ella.
Enfront la constitució, totes les normes integrants de l’ordenament són normes secundàries, ja que la seva validesa es fonamenta en la pròpia constitució.
És precisament aquest caràcter de la constitució de ser el fonament de l’ordenament jurídic el que explica i justifica la seva supremacia jeràrquica formal sobre totes les altres normes i la seva resistència o protecció enfront les lleis superiors, que no poden modificar les disposicions constitucionals.
El caràcter primari de la constitució té una de les seves principals manifestacions en la seva superior posició jeràrquica. Aquesta supremacia és visible en l’article 9.1 de la CE i és conseqüència necessària del propi concepte de constitució. Si és la única norma procedent del poder constituent, en la que fonamenten la seva validesa la resta de normes, està clar que totes aquestes altres normes no han de poder contradir el que és disposat a la constitució: si això passés s’anul·laria la distinció abans mencionada entre poder constituent i poder constituït i es reduiria en res l’existència d’un marc jurídic superior, la constitució, que reflexa un determinat pacte social i polític.
Una important conseqüència de la superior posició de la constitució és el principi d’interpretació conforme a aquesta de tot l’ordenament. A través d’aquest principi, la constitució mediatitza la interpretació del conjunt d’aquest i obté una eficàcia conformadora molt superior a la que derivaria de la seva sola aplicació immediata. Aquest principi diu que els poders públics, en especial els tribunal, han de buscar el màxim possible, abans de considerar una norma incompatible amb la norma suprema, una interpretació de la mateixa conforme la constitució. En segon lloc, implica que, entre vàries interpretacions, totes aquestes conforme la constitució, els òrgans aplicadors del dret han d’escollir, en principi, la més conforme amb el conjunt dels seus valors i principis. Malgrat tot, com a suprem intèrpret de la constitució hi ha el Tribunal Constitucional, que ha de tenir molt present, que la norma constitucional ha de ser entesa com un marc plural en el que han de poder actuar els poders constituïts amb polítiques de diferent contingut però igualment legítimes.
2.8.2. LA CONSTITUCIÓ COM A NORMA PRIMÀRIA SOBRE LA PRODUCCIÓ JURÍDICA: El caràcter fonamental i primari de la constitució es manifesta també en què regula el procediment de creació i modificació de les restants normes de l’ordenament jurídic. La constitució és una norma primària sobre la producció jurídica, ja que determina quines són les potestats normatives de l’ordenament, qui és el titular de cada una d’elles i els principals caràcters de les normes emanades de tals potestats.
La constitució espanyola contempla expressament, en relació amb les institucions generals de l’estat, una àmplia sèrie de potestats normatives:  La potestat legislativa: s’atribueix a les corts generals, a les que atorga la capacitat de dictar lleis, normes superiors de l’ordenament jurídic, única i directament infraordenades de la constitució.
 La potestat de dictar decrets: és atribuïda al govern. La constitució li permet la creació de decrets legislatius, crear normes amb força de llei, potestat que les corts generals poden atribuir al govern.
 La potestat reglamentària: atribuïda al govern, que el capacita de dictar normes de rang inferior a la llei.
 La potestat de les càmeres legislatives per dictar els seus reglaments interns.
 La potestat reglamentària interna d’altres òrgans o institucions contemplats en la pròpia constitució.
De totes aquestes potestats la constitució preveu els requisits i procediments formals per el seu exercici per part dels respectius titulars. Estableix marcs materials per tals potestats, de tal forma que determinades matèries queden reservades per cert tipus de normes o al contrari, certs àmbits materials queden exclosos per algunes d’elles.
També s’ha de tenir en compte les potestats, anàlogues a les referides, que els Estatuts d’Autonomia, amb base a les previsions constitucionals, atribueixen als parlaments, governs i altres òrgans i institucions de les Comunitats Autònomes.
2.8.3.EL DESENVOLUPAMENT DE LA CONSTITUCIÓ: Molts preceptes de la constitució incorporen concrets mandats normatius, susceptibles de ser aplicats immediatament. Alguns clars exemples són els articles que reconeixen drets fonamentals o aquells que estructuren els òrgans constitucionals, no és que tals preceptes no admetin una regulació més detallada, però l’absència d’aquesta no impedeix la seva plena eficàcia. Malgrat tot, la constitució també inclou preceptes de caràcter genèric de molt diferent naturalesa. Hi ha preceptes que anuncien objectius a aconseguir, altres que reconeixen principis i valors que no necessiten ser desenvolupats, però sí plasmar-se en la resta de l’ordenament, sense que tinguin una efectiva vigència material. Per tant, els preceptes de la constitució poden classificar-se segons necessitin o no desenvolupament legislatiu específic, en tres grups:  Els que no requereixen aquest desenvolupament: en primer lloc hi ha els valors i principis que han d’informar l’ordenament jurídic. Per exemple: l’article 1.1 de la CE (llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític), els principis reconeguts en l’article 9.2 i 3 o el propi article principi d’igualtat garantit en l’article 14.
En aquests casos, aquests valors i principis tenen vocació d’eficàcia, però no requereixen de normes específiques que els desenvolupin, encara que no resulti impossible fer-ho, sobretot amb caràcter sectorial, és a dir, per un sector de l’ordenament jurídic. Els seus efectes sobre l’ordenament són molt amplis, precisament en la mesura que han d’informar el conjunt de la legislació. Tampoc requereixen de desenvolupament específic aquells preceptes, de contingut material concret, que requereixen exclusivament de ser respectats i, en tot cas, recollits expressament per la legislació sobre la matèria.
 Els que sí requereixen aquest desenvolupament per a la seva eficàcia material, encara que no sigui constitucionalment obligat en termes immediats: entre aquests preceptes que sí exigeixen, en major o menor mesura, podem distingir varis tipus. En primer lloc, hi ha els principis o mandats de caràcter més concret que els mencionats en l’apartat anterior, que per pròpia naturalesa, requereixen una acció de poders públics, molt principalment un legislador. El desenvolupament d’aquests mandats és progressiu i discrecional, com per exemple el principi de la salut pública (art. 43.2 CE).
Un segon grup el formen els preceptes constitucionals que requereixen un desenvolupament legislatiu, encara que no sigui constitucionalment obligatori, sí resulta convenient per tal que el mandat constitucional assoleixi major eficàcia. Com a exemple podria posar-se el reconeixement dels drets a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge. És indubtable que aquests drets, inclús sense llei de desenvolupament, poden ser garantits per l’actuació dels tribunals. Però la garantia d’aquests drets pot ser molt més completa amb una regulació legislativa que contempli de manera sistemàtica els diversos aspectes necessitats d’una protecció específica.
 Els preceptes respecte els quals la constitució exigeix de manera directa la intervenció del legislador: altres preceptes requereixen de manera inexcusable un desenvolupament legislatiu, ja que així ho estableix la constitució. Entre els casos més rellevants està el de determinats mandats materials relatius a drets fonamentals en els que la constitució exigeix una llei, com per exemple art. 18.4 o 19. En aquests casos, la mateixa constitució diu que és necessària una llei respecte a un contingut determinat.
  En ocasions, el contingut material es deixa casi en la seva integritat a l’arbitri del legislador, al que a més, se li exigeix la intervenció mitjançant una reserva de llei (35.2 i 36).
En altres ocasions, els preceptes constitucionals es refereixen a determinats òrgans o institucions i que inclouen determinats continguts materials mínims, com la composició, el règim de nomenament dels seus membres, les seves competències o les seves relacions amb altres òrgans, però que afegeixen una reserva de llei, a la que es remeten per una regulació general de la institució. Un exemple és l’article 98 CE. En altres casos, com l’article 107 CE, només s’inclou la definició de l’òrgan i es deixa al legislador escollir el seu contingut.
2.9. LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ: INEXISTÈNCIA DE LÍMITS MATERIALS La vida dels sistemes constitucionals oscil·la entre dos pols: per una banda la necessitat progressiva d’evolució de la Constitució, de tal forma que s’adapti a la transformació social i política per evitar un allunyament de la realitat, que pugui provocar tensions que condueixin a una ruptura constitucional. Per altra banda, la convivència d’una estabilitat constitucional que afavoreixi el coneixement popular de la constitució i permeti un sentiment constitucional, ja que el valor simbòlic i socialment integrador de la norma constitucional és innegable. Per tant, la constitució ofereix una via d’adaptació d’aquesta mateixa a la realitat canviant. L’existència d’aquesta possibilitat impedeix, en moltes ocasions, una ruptura constitucional, que pot definir-se com el canvi polític en el que es produeix una continuïtat entre dos règims successius, amb intervenció del poder constituent en la creació del segon.
La constitució no és la única via d’evolució constitucional, ja que juntament amb aquesta existeix un altre procediment més lent i de caràcter progressiu, que és la jurisprudència constitucional. Aquesta ha adquirit una indiscutible actualitat i rellevància a Europa, degut a la introducció, en la major part dels sistemes polítics actuals, d’un Tribunal Constitucional. Aquest també pot desenvolupar eficaçment la tasca d’adaptació de la Constitució a la societat, que és per naturalesa, canviant.
En tot cas, la modificació de la constitució mitjançant l’ús de procediments de reforma expressament contemplats en la pròpia constitució presenta diferències rellevants respecte a l’elaboració d’aquesta. És molt important saber que la intervenció del poder constituent en una reforma constitucional no és primària, ja que s’ajusta a un procediment que ja és determinat per el poder originari que va promulgar la norma constitucional que es tracta de modificar. És a dir, en realitat aquest poder constituent està utilitzant un procediment regit per la constitució mateixa. És per això que es qualifica a aquest poder amb el nom de poder constituent constituït, aquest nom pretén reflectir aquesta doble faceta d’un poder que pot reformar la decisió del constituent originari (poder constituent) però que per fer-ho ha de seguir els procediments acordats per aquest poder constituent.
En un moment donat, es va dir que el poble és l’autor de la constitució, a on hi ha les normes que regulen l’aparell de govern (conjunt d’òrgans que neixen de la constitució → corona, parlament, govern, tribunals, administració...). El poble, en tant que autor de la constitució, té el poder constituent, i tots els òrgans que es creen a partir de la constitució són els poders constituïts. Emmanuel Sieyés, un teòric de la revolució francesa, distingeix entre el poder constituent i el poder constituït. El parlament, per exemple, per 2/3 més referèndum pot canviar la constitució, això s’anomena poder de reforma i és poder constituent constituït. Ja que pot modificar la constitució que hi ha, però ha estat creat per aquesta mateixa. Hi ha la polèmica de si un dia, el poder constituent pot saltar per sobre del poder constituent constituït i fer una nova constitució. La resposta és que no, ja que es destrossaria la democràcia que hem tingut fins ara. El poder constituent pot fer una constitució nova des de zero, poder, pot. Però això no vol dir que sigui aconsellable.
La constitució dedica el títol X (art. 166-169) a regular dos procediments de reforma, tots dos són rígids, és a dir, diferents i més complexos que el procediment legislatiu ordinari. La rigidesa constitucional és una forma de garantir la supremacia de la constitució, gràcies a ella la constitució no resulta modificada per cap llei posterior que la contradigui. La modificació de la constitució s’haurà de fer mitjançant un procediment específic de reforma i qualsevol llei ordinària que la contradigui serà eliminada de l’ordenament jurídic. El procediment de reforma constitucional contemplat en l’article 167 de la CE s’anomena procediment ordinari de reforma, i el procediment contemplat en l’article 168 de la CE s’anomena procediment agravat de reforma. L’existència d’aquests dos procediments de reforma constitucional, de diferent rigidesa, evidencia que la constitució ha optat per dificultar el procediment de reforma de certs aspectes essencials del sistema abans d’excloure algunes qüestions o preceptes de la possibilitat de reforma.
L’existència d’aquests dos procediments de reforma constitucional, de diversos graus de reforma, evidencia que la constitució ha optat per dificultar el procediment de reforma de certs aspectes essencials del sistema abans d’excloure algunes qüestions o preceptes de la possibilitat de reforma. Aquesta opció sol respondre a la convicció de que imposar certs límits materials de reforma, és a dir, excloure tota possibilitat de reforma de certs continguts constitucionals no és una barrera eficaç per impedir canvis polítics i aquesta és la pretensió de les clàusules d’intangibilitat. S’ha d’evitar que l’acció política s’imposi per sobre de les vies constitucionals, fent inútils les previsions de la reforma del constituent. Per això, la CE està oberta inclús als aspectes més rellevants del sistema constitucional.
En comptes de suprimir el servei militar obligatori (article 30.2 CE) es va suspendre indefinidament, això es va fer perquè així no s’hagués de reformar la constitució, encara que aquesta reforma fos aprovada per tots els partits.
Això mostra el tabú de la reforma constitucional.
2.10. LA INICIATIVA DE REFORMA: La iniciativa de reforma constitucional és la facultat de posar en marxa un procés de reforma de la Constitució. La Constitució Espanyola sotmet a la iniciativa de reforma a requisits i condicionaments comuns a tots dos procediments de reforma, que es refereixen al moment en què es pot realitzar i als subjectes habilitats per fer-ho.
 Moment en què es pot realitzar una reforma de la constitució: la constitució prohibeix que una reforma constitucional pugui iniciar-se “en temps de guerra o de vigència d’algun dels estats previstos en l’article 166 de la CE (art. 169)”. La reforma de la constitució, sigui el que sigui el que es pretén reformar, té prou transcendència per el sistema constitucional com perquè s’hagi d’efectuar en situació de normalitat política, de tal manera que s’impedeixi que reaccions emocionals puguin alterar les decisions de qualsevol dels subjectes que formin part de procés de reforma. La limitació establerta en la pròpia constitució espanyola és molt restringida, ja que no s’impedeix la tramitació de la reforma en qualsevol de les seves fases, sinó només el seu inici. Existeixen arguments per no considerar adequat iniciar una reforma constitucional en una situació d’inestabilitat, però també per tramitar-la o finalitzar-la. A més, els legisladors no poden celebrar cap referèndum i, per tant, també els de reforma constitucional, estant vigents els estats d’excepció o setge o en els posteriors 90 dies del seu aixecament.
 Subjectes habilitats per realitzar una reforma de la constitució: la reforma constitucional s’ha de realitzar en els termes contemplats en els apartats 1 i 2 de l’article 87 de la CE, en la forma establerta per la iniciativa corresponent al procediment legislatiu ordinari. L’exercici de la iniciativa de reforma constitucional es regula en els reglaments parlamentaris. D’aquesta manera la iniciativa de reforma constitucional correspon a: o Govern: pel que fa al govern, es fa mitjançant l’enviament del projecte de reforma al congrés dels diputats, per tal que ambdues càmeres el tramitin.
o Càmeres bicamerals de les corts (Senat i Congrés dels Diputats): respecte la iniciativa parlamentària de reforma, la constitució l’atribueix a les càmeres, no als diputats o senadors a títol individual, per consegüent, és la càmera, al decidir si es pren en consideració o no la proposició, la que exerceix pròpiament la iniciativa de reforma.
 Congrés dels diputats: el reglament del congrés preveu, com a única diferència amb el procediment legislatiu ordinari, que les proposicions procedents de la pròpia càmera han d’anar subscrites per dos grups parlamentaris (enlloc d’un de sol) o per la cinquena part dels diputats (el que suposa 70 diputats enlloc de 15).
 o Senat: pel que fa al senat, el seu reglament atribueix la capacitat de presentar una proposició de reforma a 50 senadors que no pertanyin a un únic grup parlamentari.
Assemblees de les Comunitats Autònomes: a les assemblees de les comunitats autònomes se’ls reconeix únicament la possibilitat de sol·licitar al govern l’adopció d’un projecte de reforma o bé remetre a la mesa del congrés una proposició de reforma constitucional. Aquesta possibilitat és una simple proposta, que no obliga ni al congrés ni al senat a prendre en consideració la proposta de reforma presentada per l’assemblea regional.
2.11. MECANISMES DE MODIFICACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ: Hi ha una relació molt estreta entre com es va formular la constitució de 1978 i la manera en què es reforma. En el títol X de la constitució, articles 166 (qui pot posar en marxa el procediment de reforma: govern, congrés, senat i parlament autonòmic), 167 , 168 i 169 (aquest article té un límit temporal, hi ha situacions extraordinàries en les quals no es pot realitzar una modificació de la constitució) s’expliquen els mecanismes de modificació d’aquesta.
Una de les característiques de la constitució espanyola és que a l’hora de regular les reformes es distingeix els tipus de procediments que es poden seguir, que són dos: el de l’article 167, que és la regla general i el del 168, que és el que es segueix per excepció, i que s’aplica a certes matèries que necessiten un procés més complicat per ser modificades, aquest procediment és el que s’explica en aquest últim article.
ARTICLE 167, CE: PROCEDIMENT ORDINARI DE REFORMA (pàg. 48-49) Per canviar la constitució mitjançant la regla general es necessita l’aprovació de 3/5 del congrés dels diputats i 3/5 del senat. Un altra possibilitat és que ho aprovin 2/3 del congrés i majoria absoluta del senat.
Hi ha la possibilitat, si aquestes circumstàncies es compleixen de que se sotmeti també la decisió a un referèndum.
Però perquè es realitzi és necessària l’aprovació de 1/10 part del congrés o bé 1/10 part del senat. Si aquestes condicions no s’assoleixen la decisió no serà sotmesa a referèndum i la modificació quedarà aprovada.
Les dues vegades que la constitució espanyola ha estat reformada ha estat sense referèndum, ja que s’ha seguit el procediment general de l’article 167 i no hi ha hagut 1/10 part del congrés o del senat que ho demanés.
El procediment previst per fer una reforma constitucional no és difícil, simplement no se n’han fet gaires perquè no s’ha volgut, hi ha una certa por a canviar-la o bé una certa prudència que han impedit més canvis.
Aquest procediment no és excessivament difícil, ja que ja s’han fet dues reformes i sense problemes, l’aprovació d’aquestes parts no és excessivament complicada i a més és molt difícil que es realitzin referèndums.
ARTICLE 168, CE: PROCEDIMENT AGRAVAT DE REFORMA (pàg. 49-50-51) Hi ha certes matèries més importants, que per ser reformades, segons la Constitució, necessiten un procediment més complicat.
Per una modificació de la constitució seguint aquest procediment és necessària l’aprovació de 2/3 del congrés dels diputats i 2/3 del senat. Si aquesta reforma s’aprova immediatament queden dissoltes les corts, perquè es considera que aquest procediment és tan important políticament que el parlament que hi ha no pot continuar. Són necessàries eleccions anticipades. La idea és que en aquestes eleccions la gent quan vagi a votar tindrà en compte la modificació que pretén fer el parlament. D’aquestes eleccions sorgeix un nou parlament, que amb les mateixes majories, 2/3 del congrés i 2/3 del senat, ha d’aprovar o no la reforma de la constitució. En aquest cas també es fa un referèndum de caràcter obligatori, encara que ningú el demani o el vulgui es fa per força i si la ciutadania vota en contra d’aquesta reforma la modificació no es realitzarà.
Les matèries que són modificades de la constitució mitjançant aquest procediment explicat en l’article 168 de la CE són les següents, si es vol modificar alguna cosa que no és una revisió total o bé parcial en les següents matèries no s’utilitzarà l’article 168 sinó el 167.
  Revisió total de la constitució: no hi ha gaire claredat sobre què vol dir exactament, no queda clar quants articles s’han de modificar perquè es tracti d’una revisió total o bé d’una parcial. Si s’han de modificar tots, la majoria, els més importants...
Revisió parcial de la constitució: o Títol preliminar: o Del títol I, dels articles 15 al 29 (drets fonamentals): aquest títol té molts drets, es desconeix la raó per la qual només és modifiquen aquests, ja que també hi ha articles molt importants, com per exemple el 14 (dret a no ser discriminat per raça, sexe...) o el 10 que no hi són i que haurien de necessitar un procediment molt dificultós per ser modificats.
o Títol II, la corona: l’existència de la corona també està protegida per l’article 168, però no només això sinó també tot el títol II sencer incloses totes les coses que no són tant importants però que en formen part. Un exemple d’aquest títol és l’article 57.1 de la CE que regula el criteri de selecció del successor del rei, que diu que té prioritat l’home sobre la dona i en cas de ser del mateix sexe, ja siguin 2 homes o 2 dones, té prioritat la més gran. És a dir, una dona pot ser reina però no ho serà si competeix en la mateixa línia i grau que un home. Aquesta norma és discriminatòria a la dona. Per canviar-se aquest article s’ha de seguir el procediment d’excepció, regit per l’article 168. El que passa és que el procediment per aconseguir aquestes coses petites és tan complicat que ningú vol començar-lo perquè és llarg i difícil d’aconseguir.
Aquest procediment sí és complicat, ja que exigeix unes condicions difícils d’aconseguir.
S’evita fer reformes de la constitució per un motiu, que va perdent sentit amb el pas del temps.
Aquesta raó és perquè la Constitució Espanyola de 1978 és la primera que és estable i democràtica.
La republicana no va ser estable ja que es va fer ràpidament quan els d’esquerres es van organitzar i després es van imposar els de dretes. En canvi aquesta constitució és estable ja que es va fer un pacte entre tots els partits, el consens va permetre la seva estabilitat. Com que va ser molt difícil posar-se d’acord amb la constitució de 1978 se sap que si ara es discutís una nova constitució costaria molt. Per no perdre l’estabilitat les reformes de la constitució s’han convertit en un tabú que tothom prefereix no trencar. A més, cal tenir en compte que cap constitució espanyola s’ha reformat mai, simplement han caigut. L’assignatura pendent del constitucionalisme és una reforma constitucional. Les dues reformes que s’han fet han set per pressió europea, però no per voluntat pròpia del govern espanyol.
Exemple. El consell general del poder judicial exigeix el treball de 21 persones, segons la Constitució, però tothom està d’acord que són moltes masses. Tots els partits estan d’acord amb això però no es fer perquè no es vol modificar la CE.
La idea que hi hagi dos procediments per modificar la constitució és bona, però si això és així s’ha de seleccionar molt bé la matèria que es modificarà amb l’article 168. Molta gent opina que l’any 1978 aquesta selecció no es va fer de la millor manera possible.
* Tipus de referèndums (articles 92, 167 i 168 de la CE) : tant el referèndum de l’article 167 com el del 168 són vinculants, si el poble diu que sí queda aprovada la reforma (ratificada) i si el poble diu que no queda vetada la reforma. En canvi, el referèndum de l’article 92 de la Constitució Espanyola no és vinculant, és consultiu, l’aprovació o no de l’objecte de referèndum no té conseqüències més enllà de la informació que se’n extreu.
Un altre tipus de referèndum és el preceptiu, obligatori, aquest és el cas de l’article 168 però no del 167. En els dos casos és vinculant però només en el cas del 168 és obligatori.
2.12. REFORMES DE LA CONSTITUCIÓ: S’han fet dues modificacions de la constitució espanyola:  PRIMERA MODIFICACIÓ 1992: la primera es va realitzar quan Espanya volia adherir-se al Tractat de Maastricht, que deia que els integrants de la Unió Europea tenien dret a exercir el dret de sufragi actiu (votar) i passiu (presentar-se a les eleccions) de les eleccions municipals d’allà on ells resideixin. Un espanyol que resideix a Berlín pot votar a les eleccions de Berlín i també presentar-se com a candidat. Per poder ratificar el tractat de Maastricht es va haver de canviar l’article 13 de la CE, ja que preveia la possibilitat de que els estrangers tinguessin sufragi actiu, a votar, però no passiu, a presentar-se a les eleccions. Perquè Espanya pogués ratificar aquest tractat era necessària aquesta modificació.
No es va fer cap referèndum perquè no va assolir-se la 1/10 part del congrés ni del senat, malgrat que els del partit Izquierda Unida ho van intentar, però no van tenir prou vots. Perquè Espanya pugui ratificar un tractat internacional és necessari que aquest no sigui inconstitucional. Si aquest tractat és contrari a la constitució no es podrà ratificar, però si és molt important i necessari s’haurà de canviar la constitució per poder-se adherir. Això és el que es va fer en el Tractat de Maastricht. Per tant, en principi els tractats estan per sobre la constitució, si hi ha alguna contradicció entre el tractat i la constitució serà aquesta última la que haurà de ser modificada.
Aquest procés hauria seguit el procés regit en l’article 167 ja que no és una matèria ni del títol preliminar, ni del títol I, articles 15-29, ni del títol II. Però l’article 13 fa referència a l’article 23. Encara que només s’estigui modificant el 13 s’afecta el 23, malgrat que no el canviïs. Com que la reforma del 13 afecta el 23 i l’article 168 diu que encara que no es canviï un article sinó que simplement es vegi afectat per el canvi d’un altre, aquest primer article seguirà el procediment de l’article 168.
Tant important és el dret com qui és titular del dret. Quantes més persones puguin votar menys valor té el vot de cada una d’aquestes persones, per tant, la connexió entre l’article 13 i el 23 és molt gran i important, ja que hi ha una competició entre tots dos.
 SEGONA MODIFICACIÓ 2011: la segona vegada que es va modificar la constitució va ser l’any 2011 i es va fer una modificació de l’article 135 de la CE, per incloure la regla d’or de l’equilibri pressupostari, que serveix perquè no hi hagi dèficit, de manera que s’equilibrin ingressos i despeses. No es va fer cap referèndum perquè no va assolir-se la 1/10 part del congrés ni del senat.
 POSSIBLE TERCERA MODIFICACIÓ: Hi ha partits polítics que proposen que es faci un referèndum a Espanya sobre la supressió de la monarquia i la instauració de la monarquia. Si hi ha una majoria favorable s’haurà de reformar la constitució. Aquesta reforma s’hauria de fer amb l’article 168 de la constitució, que necessitaria l’aprovació de 2/3 del parlament, eleccions anticipades i 2/3 del parlament i un referèndum. Es proposa fer un referèndum consultiu en virtut de l’article 92 de la CE per veure si els espanyols volen o no volen la continuació de la monarquia. Aquest referèndum és consultiu, no vinculant. Si resulta que aquest referèndum consultiu té una majoria que vol la república es posaria en marxa el procediment establert en l’article 168.
És correcte constitucionalment, és legal? L’article 92 permet celebrar un referèndum sobre la continuació de la monarquia? Argument en contra: aquest referèndum l’ha de convocar el govern, no el poble. En tot cas, després, o el govern o el senat o les comunitats autònomes haurien de començar el procés.
Argument a favor: no és plausible que surti una àmplia majoria al referèndum i que després el senat i el congrés no hi estiguin a favor. No és imaginable políticament que si es produeix aquest cas no hi hagués una crisis política, o els polítics hauran d’estar-hi a favor o serà necessària una nova constitució perquè la de 1978 ja no representarà el que vol el poble. Si aquesta hipòtesis és verdadera o plausible aquest referèndum serà il·legal . Formalment aquest referèndum serà consultiu però de facto, en realitat, serà vinculant. El pes de la decisió és tan gran que realment tindrà conseqüències.
Exemple: quan es va realitzar el referèndum de l’OTAN Felipe González va dir que si la resposta era no ell hauria de plegar perquè no podia fer front a la situació. Encara que fos un referèndum consultiu el resultat té molt de pes. Ell no es veia en cor de governar en contra de l’OTAN, encara que estigués representant el seu poble.
Si utilitzem l’article 92 per fer un referèndum estem alterant l’article 168, ja que l’està fent abans de que comenci el procés d’aquest article. L’ordre en què es realitza no és el correcte. El referèndum s’ha de realitzar després de l’aprovació per part del parlament, les eleccions i una altra vegada l’aprovació del parlament. Després és quan es farà el referèndum. Si es fa aquest referèndum s’altera aquest ordre.
S’afegeix un pas inicial que no és legal, ja que té afectes polítics no previstos que alteren totalment la filosofia de l’article 168, que a l’igual que la de l’article 167, és el consens dels partits. El 1978 els partits van haver de posar-se d’acord sobre les qüestions que es contemplen a la constitució, per tant, per modificar aquests pactes, aquestes disposicions, hi ha d’haver un nou pacte o un nou consens. Finalment, aquest pacte haurà de ser aprovat per el poble, que podrà fer-ho mitjançant un referèndum, que serà vinculant, tant si es fa per l’article 167 (procés ordinari) com si es fa per l’article 168 (procés agravat).
Hi ha una sentència del tribunal constitucional (103/2008), que diu que un referèndum de l’article 92 realitzat abans del procés és anticonstitucional. I a més, un referèndum que implicaria una reforma de la constitució no es pot fer ja que està previst que es faci al final. Aquesta sentència és en la qual es basa el govern central per dir que no té la competència de reformar la constitució.
2.13 COM ES MODIFIQUEN ELS ARTICLES 167 I 168 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA: Es poden facilitar els mecanismes de reforma reformant la constitució per fer-la més fàcil de reformar. Però també podia passar que es volgués fer més difícil. Per tant, amb la reforma de l’article 167 i el 168 es pot modificar la rigidesa de la constitució, es pot augmentar fent la reforma més difícil o es pot disminuir fent-la més fàcil.
Com que l’article 168 preveu la revisió total de la constitució això inclou l’article 167 i el 168, els mecanismes per reformar la constitució.
Hi ha molta discrepància sobre la manera en què es reformen aquests articles. Si entenem que en l’article 168 s’especifica que es podrà fer una revisió total, això ens indica que es poden també reformar aquests dos articles.
La modificació de l’article 167 resultaria una modificació total de la Constitució perquè a l’hora s’estan modificant tots els articles que són regulats per aquest. Per tant, s’hauria de modificar mitjançant l’article 168.
L’article 168 es modifica pel mateix article 168. Perquè si es modifica l’article 168 perquè implica una vulnerabilitat dels articles protegits per l’article 167, per tant, seguint la “Teoria del Frau” s’ha d’aplicar el 186.
OPINIÓ PROFESSOR: 167 amb 167 i 168 amb 168.
2.14. CLÀUSULES D’INTANGIBILITAT: La constitució té una clàusula d’intangibilitat, que és un article de la CAlemanya que diu que hi ha certes disposicions que no es poden reformar. En el cas d’Alemanya és el principi democràtic, la dignitat humana i els drets fonamentals i el principi del federalisme.
En el cas de la constitució espanyola no hi ha cap clàusula d’intangibilitat, és més, tenim un article (168) per reformar tota la constitució. Per tant, és òbviament possible. No obstant, hi ha hagut autors que sostenen que encara que no hi hagi una clàusula d’intangibilitat explícita, hi ha certs límits, certes coses que no es poden reformar, que estan més enllà de la reforma. La qüestió llavors és quins són aquests límits, que no se saben. Hi ha autors que opinen que són el principi democràtic i la dignitat humana i els drets fonamentals. En el cas que Alemanya volgués canviar aquests principis o clàusules d’intangibilitat hauria de fer una constitució nova.
Si algun dia algú vol reformar la constitució alemanya no pot tocar els principis intangibles, però en la pròpia constitució alemanya, els articles que no són els intangibles no poden contradir els intangibles, aquests articles que siguin dins la constitució i que no són els intangibles poden ser declarats inconstitucionals pel Tribunal Constitucional i per tant, seran derogats. Hi ha una jerarquia dins la pròpia constitució.
Artículo 57 Sucesión en la Corona 1. La Corona de España es hereditaria en los sucesores de S. M. Don Juan Carlos I de Borbón, legítimo heredero de la dinastía histórica. La sucesión en el trono seguirá el orden regular de primogenitura y representación, siendo preferida siempre la línea anterior a las posteriores; en la misma línea, el grado más próximo al más remoto; en el mismo grado, el varón a la mujer, y en el mismo sexo, la persona de más edad a la de menos.
Per exemple, en aquest article es discrimina la dona, si això passés de la mateixa forma en la constitució alemanya, hi hauria una contradicció entre aquest article i la igualtat per raó de sexe, d’aquesta forma quedaria derogat l’article 57.1, a Espanya això no és possible que ja no existeix aquesta jerarquia. Aquest article no podria ser derogat en virtut de cap jerarquia sinó que hauria de ser modificat. Hi hauria un conflicte entre l’article 14 i el 57.1.
La manera en què es resolen aquests conflictes és de la següent manera: un article és la regla general, en aquest cas el 14 (no discriminació per raó de sexe) i l’article 57.1 és una excepció.
És més, es reconeix el dret a resistència enfront de qualsevol moviment o proposta o decisió de l’estat que impliqui la violació d’aquests 3 drets. Per tant, permet la desobediència dels ciutadans cap a l’estat en cas que aquest intenti violar-los.
El Tribunal Constitucional espanyol ha dit que no hi ha límits, que no és com la alemanya i que tots els programes polítics són possibles i que no hi ha res a la constitució que no es pugui canviar. No hi ha límits. Això ho va dir en la sentència 101/1983 i que mentre es respecti el procediment de reforma tot és reformable.
La sentència número 48/2003 és sobre els partits polítics, que diu que no se’n pot il·legalitzar cap perquè la constitució espanyola permet totes les reformes. I més recentment, a la sentència 42/2014 el parlament de Catalunya va declarar que el poble català és sobirà i que té dret a decidir, com que no hi ha límits a l’hora de reformar la constitució si els partits polítics són independentistes és totalment legal i ningú pot dir res. Per tant, es pot reformar la constitució espanyola perquè Catalunya sigui independent, la qüestió serà si el govern central votarà la reforma o no. És a dir, Catalunya pot ser independent però per ser-ho és necessari un canvi a la constitució i perquè això s’aconsegueixi s’ha de seguir el procediment 168 i és bastant probable que aquest procés no es realitzi per falta de vots.
Perquè una majoria parlamentària actual que respon als sentiments de la majoria actual ha de respectar els sentiments de l’any 1978? Per exemple, si ara en referèndum la majoria vol la monarquia, perquè hem de respectar el que es va voler fa tants anys? Hi ha contextos on la única manera d’estabilitzar la democràcia és mitjançant una constitució, això té defectes, però val la pena perquè l’estabilitat no es trenqui. El document de 1978 és fruit d’un pacte, si aquest compromís de respectar-lo es trenca no hi haurà democràcia. Es dóna la paradoxa: un document que apareix com un límit a la democràcia en el fons es revela com el que permet la democràcia. Només respectant aquest lligam la democràcia seguirà.
2.15. ESTAT SOCIAL I DEMOCRÀTIC DE DRET Està a l’article 1 de la Constitució Espanyola: Espanya es construeix en un estat social i democràtic de dret. Això vol dir que és un estat de dret, un estat social i un estat democràtic.
 Estat de dret: l’aparell de govern s’imposa a la població a través del dret. En una dictadura hi ha unes normes que la població ha de complir i el mateix passa en les democràcies. L’estat de dret, però, és alguna cosa més que això, ja que sinó tots els estats serien estats de dret. Hi ha dues coses que s’afegeixen: o En un estat de dret el dret limita l’aparell de govern, l’estat només pot fer allò que li permet el dret.
L’avantatge que té que l’aparell de govern estigui limitat al dret, és que sabré a què atenir-me. Si jo llegeixo les normes jurídiques sabré què em pot fer l’aparell de govern, això em donarà seguretat jurídica. Sabré quines seran les conseqüències jurídiques dels meus actes, si consulto les normes preexistents sabré què em podrà passar si em comporto d’una determinada manera, tindré seguretat jurídica. Sabré les conseqüències jurídiques de les meves accions. A més, per el propi aparell de govern, l’actuació és més eficaç si està limitada pel dret. El fet de tenir normes jurídiques que l’aparell de govern ha de complir farà que aquest mateix se’n beneficiï. Les tasques que ha de realitzar són tan complicades que la única manera de que se’n surti és aplicant normes jurídiques.
Un estat que no sigui estat de dret no funciona. Per exemple, si critico al rei la pena màxima serà de 50 anys de presó i que en cap cas es podrà posar pena de mort. Tinc seguretat jurídica, sé que si critico el rei serà sancionat, però no és suficient perquè sigui pena de mort. Falta una segona característica.
o Per dir que hi ha estat de dret, el dret que limita l’aparell de govern ha de tenir un contingut determinat. Aquest dret ha de respectar els drets i llibertats dels individus. Per tant, encara que hi hagi aquesta limitació de l’aparell de govern, si el contingut no respecta els drets i llibertats dels individus no serà un estat de dret. Si critico el rei i em posen a la presó 50 anys estaran violant la llibertat d’expressió i per tant, Espanya no serà un estat de dret.
o La garantia de que l’aparell de govern actuarà d’acord amb aquestes normes són dues:  Control judicial de l’aparell de govern: ha d’haver-hi tribunals de justícia als quals es pugui acudir, per tal que controlin si l’aparell de govern està respectant el dret. Ha d’haver-hi algú que es pronunciï quan es doni el cas que l’estat no respecta el dret.
 Independència de poder judicial: per tal que aquesta tasca es pugui realitzar correctament, aquest poder que controla que l’aparell de govern ha de ser independent d’aquest últim, ja que sinó no tindrà cap tipus de validesa.
En la història hi ha dos grans moments de maduració de l’estat de dret: tenim 3 poders (poder legislatiu → parlament, poder executiu → govern i administració, poder judicial → tribunals). Un gran moment és quan es diu que el parlament (tenir en compte que el parlament només dicta lleis) dictarà lleis i el govern i l’administració hauran de complir-les. Per tant, el govern i l’administració estan subjectes al parlament. I els tribunals de justícia poden controlar que el govern i l’administració s’adeqüin a les lleis. El primer pas que es dóna, és que hi hagi uns tribunals de justícia que controlin la legalitat de l’actuació del govern i l’administració. Un pas molt important és quan els tribunals de justícia assumeixen la responsabilitat de controlar la legalitat del govern i l’administració1. L’últim pas que es dóna en aquesta història és que també el parlament, estarà subjecte a normes i que aquestes normes hauran de garantir els drets i les llibertats. Per tant, també hauran de respectar la constitució. 2 1 En el món anglosaxó seran els mateixos tribunals de justícia els que podran exercir el control de l’administració i el govern. En canvi, en la tradició de l’Europa Continental seran uns tribunals especials els que s’encarregaran de controlar que el govern i l’administració actuïn d’acord amb la llei. A Espanya són els tribunals contenciós-administratiu, que són els tribunals especials d’Espanya que controlen aquesta legalitat.
2 Aquest últim pas hi ha un país que no l’ha donat: el Regne Unit, ja que no té constitució. Els països que sí tenen constitució, gairebé tots estableixen la possibilitat d’un control judicial de les lleis, però no tots. En aquest panorama mundial hi ha dues grans possibilitats:  Primera possibilitat: que ningú ho controli, se suposa que ja s’ha de fer (exemple: Holanda).
 Segona possibilitat: que hi hagi un tribunal que ho controli. Pot haver-hi dues opcions: o Que siguin els tribunals ordinaris els que diguin que una llei no la poden aplicar perquè és contrària a la constitució (exemple: EUA).
o L’altre model es basa en l’existència d’un tribunal constitucional, un tribunal especial. Aquest serà el que podrà dir si una llei és contrària a la constitució. Només ho podrà dir aquest tribunal especial. (Articles de la Constitució Espanyola que reflecteixen aquesta idea→ 9.1, 9.3, títol I Drets Fonamentals, 97, 103, 117, 106, 121.
...