PEA - Classe 13/04/2016 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Producció i expressió audiovisual
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 24/04/2016 (Actualizado: 24/04/2016)
Descargas 33
Subido por

Descripción

PEA - Classe 13/04/2016

Vista previa del texto

PEA Periodisme, Grup 3 Gerard Escaich Folch 13/04/2016 LA CRÒNICA És un gènere semblant a la notícia, però amb diferències, però aquestes són difícils d’establir. Es considera crònica totes les peces que realitza un corresponsal des dels llocs dels fets. El criteri per a distingir crònica i notícia és amb el grau d’interpretació, al grau de la distància que ha d’encadenar una notícia enfront a la crònica que també es basa en informació d’actualitat, però que s’ha de donar una cabuda a unes realitats més amplies.
Parlant en termes literaris, a l’hora de parlar de notícia i crònica, és molt difícil separar-les. Són pròximes en el seu àmbit, però que també s’han de separar.
Una crònica té aquella obligació de condensar unes informacions més àmplies. S’espera unes interpretacions i valoracions. La crònica està més separada dels fets, sempre ha d’anar firmada i va acompanyada d’un cert estil, el propi de cada autor/cronista. En principi no hi ha subtipus de crònica.
Una crònica sempre parla d’actualitat, però aquesta és quelcom sostinguda en el temps. S’ha de parlar des de la situació d’un dia. Crònica d’ambient és estar aprop dels fets i rebre la informació amb els propis ulls i permet la interpretació del periodista. Però una crònica no sempre ha de ser crònica d’ambient.
REPORTATGE És un gènere d’actualitat però que profunditza en les realitats. De manera estructural, és un gènere obert i de la manera de fer els autors, el reportatge és un gènere de gèneres perquè pot incloure tot tipus de gèneres periodístic dins d’un sol reportatge.
Una peça periodística que resulta d’un conjunt de representacions fragmentàries que juntes donen una idea global d’un tema.
Indaga dins de les possibilitats dels efectes, etc. No és un gènere opinatiu directament, però sí que els entrevistats que surten tenen una pròpia opinió. Això no determina el reportatge com a gènere d’opinió.
GÈNERES D’OPINIÓ Gèneres col·loquials que són quatre, que tots ells es basen en el diàleg (cara a cara, debat, taula rodona, tertúlia). Consisteixen en reunir a diversos invitats, amb un periodista com a moderador, que discuteixen presencialment. La taula rodona quan repeteix convidats i és habitual, s’acaba convertint en tertúlia.
També hi ha gèneres opinatius en els formats audiovisuals: l’editorial: aquella peça on s’explica l’empresa (el mitjà). A la premsa escrita l’editorial no va firmada, però representa la posició del diari en el seu conjunt. El comentari: per donar la opinió d’un periodista. Hi ha un altre gènere individual que és la crítica, aquella peça que fa un crític, la qual comenta la opinió d’aquest respecte un tema. S’ha de valorar, i ha d’aparèixer la subjectivitat. Els gèneres opinatius requereixen que aparegui la subjectivitat. Opinió seria associar un valor específic a un element.
Tot opinador ha de controlar una certa informació.
1 PEA Periodisme, Grup 3 Gerard Escaich Folch La opinió tindrà una certa base sobre fets que han succeït en el món real, la majoria de vegades.
L’opinador tindrà un posicionament en base a un coneixement i a un desconeixement.
Per opinar haurà d’intervenir la manera de ser i d’intervenir la personalitat del presentador. Un altre factor per determinar són les variacions opinacionals de l’opinador i la coherència. L’altre és la cosmovisió que tindrà l’opinador, col·loquialment en diem ideologia. Sortirà l’argument més natural de la persona crítica.
La realitat i la opinió tenen a veure amb la subjectivitat, però també amb la honestedat.
DOCUMENTAL El gènere reportatge quan no parla de gèneres d’actualitat. En diem documental a un tema històric, però amb la mateixa vocació de profunditzar com al reportatge.
El DOCUDRAMA és aquella peça periodística que fa servir característiques pròpies del gènere dramàtic per a explicar realitats. S’explica en forma de pel·lícula allò que va succeir. És vocació de ser periodisme però amb ficció. No és ficció, no inventa el tema, però segueix les formes narratives.
ENTREVISTA És un gènere periodístic de gran importància en els gèneres audiovisuals. Hi ha d’algunes que tenen vocació factual: on l’objecte és establir uns fets (expert, protagonista…). Per tal de conèixer opinions, serà una entrevista més opinativa.
Diàleg entre dues persones, on una persona pregunta (entrevistador) i l’altre respon (entrevistat) serà periodística si està feta per a ser difosa per a què les audiències (radiooients, televidents, o lectors amplis). Moltes vegades la “cita in voce" surt d’una entrevista, però és una entrevista funcional.
La importància de la entrevista és gran,i la interacció amb les fonts, siguin conegudes o no, en el treball del periodista és crucial. El periodista que no té agenda (noms, telèfons, contactes…) no mereix la pena anomenar-se periodista.
La necessitat de l’acord previ entre l’entrevistador i l’entrevistat, d’establir un pacte d’allò que s’està portant a terme. El mèrit d’un entrevistador comença en la capacitat de crear el contacte, i aconseguir que la gent que no guanya res en contestar, estiguin disposats a fer-ho.
Quan la font és legítima, és algú amb experiència i ja està acostumat a concedir entrevistes, aquest pacte previ és senzill i implícit.
Tipus d’entrevista: - En funció de la forma de difusió: - Directe → És de major valor periodístic - Diferit - Fals directe - Editada 2 PEA Periodisme, Grup 3 Gerard Escaich Folch - En funció de les seves característiques: - De caràcter: Aquella que té com a objectiu explicar-li a la audiència la personalitat de l’entrevistat, la biografia, la forma de ser, les idees, la sensibilitat… Obligatòriament té una duració extensa, perquè conèixer la personalitat d’algú no és senzill.
- Informació en profunditat: Tenen com objecte traslladar a la audiència aquelles coses que l’entrevistat sap. També han de tenir una certa extensió.
- Declaracions o falsa entrevista: Joc de pregunta-resposta on l’entrevistat li han proporcionat les preguntes a l’entrevistador, el qual no fa de veritable entrevistador; sinó de lector de preguntes.
No s’ha de confondre el gènere entrevista (que solen tenir una presentació), amb la notícia entrevista (que algunes són de breu duració).
Tres moments de l’entrevista: • Preproducció — És molt important escollir l’entrevistat, ha de ser algú pertinent per al tema. Al ser mitjans audiovisuals cal tenir en compte la vocalització de l’entrevistat. Alguns entrevistats que només responen sí o no (lacònics), o l’altre problema d’aquells que no callen. Una exploració prèvia és convenient. 
 Documentar-se és un altre moment important de la preproducció, on el periodista s’ha de documentar del tema del qual tractarà l’entrevista. Plantejar-se el gènere d’entrevista és necessari un treball de saber/documentació, per exemple si ha fet una altra entrevista, o publica llibres o quelcom. Si s’ha manifestat anteriorment l’entrevistat és important preguntar-li per aquell cas o un canvi d’opinió.
• Producció — Guió de preguntes de manera explícita o un guió de temàtiques o sub-temes, sense les preguntes explícites concretes. L’entrevistat respon allò que ell vol respondre i propicia un canvi d’ordre del guió previst. En els mitjans audiovisuals l’improvisació espontània és més viva, i permet tenir un diàleg més viu. 
 Si s’escolleixen les preguntes tancades, s’ha de tenir clar que no s’estarà en un guió tancat.
Perquè si l’entrevistat respon una pregunta abans d’hora, trenca tot l’esquema de l’entrevista.
• Realització — Quan s’esta realitzant l’entrevista. Cal començar-la reben a l’entrevistat, ja sigui dins del plató o un altre lloc. S’ha de connectar amb l’entrevistat abans de començar.
L’entrevistat no és l’adversari ni l’oponent de l’entrevistador, és algú que ha acceptat una invitació. Depèn del tema a tractar és correcte o no correcte comentar-li les preguntes abans de començar l’entrevista. Si l’entrevistat demana les preguntes abans de l’entrevista hi ha varies opcions: no entregar-li les preguntes, entregar-li les preguntes i després canviar-les totalment, i finalment entregar-li i mantenir les mateixes preguntes. L’adequat és tractar d’argumentar-li a l’entrevistat que el periodista no ha d’acceptar els temes censurats per part de l’entrevistat.
• Entrevistes toves • Entrevistes no còmodes per a l’entrevistat: Ha de dir elements importants • Entrevistes per a l’autobombo • Entrevistes encerrona: és quelcom pitjor que la no còmode, té com a missió atacar el plantejament de l’entrevistat.
3 PEA Periodisme, Grup 3 Gerard Escaich Folch També és important l’indret on es realitza l’entrevista. Cal plantejar-se on es realitza l’entrevista, s’ha de tenir en compte l’espai de l’entorn sonor per al so ambient. S’ha de seleccionar un indret per a realitzar l’entrevista, on hi ha un entorn sonor on es vegi que hi ha més activitat, però també s’ha de tenir en compte el vent, perquè un entrevistador de ràdio s’ha de responsabilitzar de la qualitat del so. Si l’entrevista és per a televisió, la localització també és important, i s’han de buscar espais que aportin informació visual d’allò que està fent l’entrevistat, i que sigui capaç de tenir un protagonisme, o que desvii l’atenció. S’ha de tenir en compte que allò important són les preguntes i les respostes no l’espai.
Les entrevistes s’inicien de diferents maneres. Les entrevistes de caràcter comencen amb quelcom més del personatge, com una presentació i un context de qui és i dels seus èxits. En l’entrevista d’informació en profunditat, la presentació serà més curta, però també és necessari saber qui és i per què està allà. El protagonista de l’entrevista ha de ser l’entrevistat. El periodista només farà de suport per a poder ajudar a l’entrevistat.
El presentador servirà per articular allò que explica l’entrevistat i per a canviar l’ordre i guiar les preguntes al llarg de l’entrevista. Però durant l’entrevista la principal feina que té el periodista és és escoltar. La segona feina que té és improvisar sobre les preguntes. Aquella improvisació també s’ha de tenir en compte el pols emocional, a l’empatia i a la tensió que hi sol haver al llarg d’una entrevista.
Les preguntes han de ser clares i directes, quelcom problemàtic per a què l’entrevistat pugui resoldre els dubtes o problemes que poden existir. Aquelles preguntes han de ser sobre allò què és socialment important. L’entrevistat sap que aquella és una oportunitat ideal per explicar-se a fons, on només serà viable si la pregunta és directa.
El periodista que no sap com portar l’entrevista, fa preguntes vagues i generals. La iniciativa del periodista està en fer preguntes concretes. S’ha de tenir en compte a fer judicis, també les adjectivacions, les presumpcions.
L’èxit de l’entrevistador és que l’audiència s’hagi adonat dels aspectes importants i aconsegueix que el presentador.
Un periodista és aquell que posa els seus coneixements de cara a l’audiència, no de cara a la font.
A la ràdio el periodista té l’obligació de renovar el nom o el càrrec de l’entrevistat. S’ha d’anar repetint al llarg de l’entrevista. Una altra obligació és explicar els termes tècnics que fa servir l’entrevistat per a que l’audiència el pugui entendre. S’ha de fer servir un vocabulari ampli. Si l’entrevistat s’allarga i no acaba, hi ha diferents maneres. Un exemple és fer gestos sense que s’escoltin. El joc de pregunta-resposta ha de tenir una certa fluïdesa. Si no fa cas al gest, s’observa quan es queda sense aire, en aquell moment li fas la següent pregunta. L’objectiu és que l’audiència no se n’adoni que s’ha quedat amb la paraula a la boca. Si segueix parlant la idea és aproximar-se al micròfon i parlar fins que l’entrevistat calli.
Si l’entrevistat és lacònic, un recurs és afegir el: per què?. Un altre recurs és el plantejar-se exemples hipotètics.
4 PEA Periodisme, Grup 3 Gerard Escaich Folch Quan s’arriba al final, si es comença a fer un resum de l’entrevista, si l’entrevistat està davant pot sentir-se incòmode i dir que no ho ha comentat. És una bona ajuda a l’audiència.
A la televisió el nom de l’entrevistat es posa mitjançant els cairons, però tampoc està prohibit que l’entrevistador digui el nom de l’entrevistat. L’autoria en termes immediats —mentre que a la ràdio només el té l’entrevistador—, a la televisió és el presentador i el realitzador.
Naturalment la major part del moment s’ha de veure qui està parlant en aquell moment, joc de placontraplà. El vocabulari ha de ser simple. El problema de la interrupció a la televisió és que els gestos no són clars per a que l’altre calli. Un recurs que es fa servir és utilitzar vídeos curts per a canviar el tema.
L’entrevista en diferit s’ha de respectar allò que ha dit l’entrevistat. Normalment un entrevistat formula una resposta desorganitzada, i després organitza la resposta correcte. S’ha de tenir en compte allò que es talla i com es talla.
Una entrevista editada no pot tenir reflexions sonores, no podem emetre quelcom que ha dit l’entrevistat (mots crosses). El ritme també és feina de l’edició. Però allò que no es pot fer, és reformular les preguntes.
No utilitzar l’edició per a tergiversar, s’ha de respectar la voluntat de l’entrevistat.
5 ...

Tags: