Teoria de l'Acció Col·lectiva (Apunts) (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 3º curso
Asignatura Teoria de l'Acció Col·lectiva
Año del apunte 2017
Páginas 39
Fecha de subida 03/07/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

TEORIA DE L’ACCIÓ COL·LECTIVA Ciències Polítiques i de l'Administració – 3r Curs, trimestre 3 Universitat Pompeu Fabra Eva Rodríguez López Juny, 2017 Professor: Jaume López El principal objectiu de l’assignatura és ensenyar a analitzar els fenòmens de l’acció col·lectiva presents a les nostres societats: des de l’acció col·lectiva més institucionalitzada d’un sindicat a la d’una comunitat de veïns, des de l’atenció dels estats per subministrar béns públics a les xarxes de cooperació a la recerca de la cogestió, tot subratllant els elements de continuïtat entre aquests fenòmens tan diversos. El nostre propòsit és oferir als estudiants una sèrie d’instruments conceptuals i models analítics que els permetin comprendre millor les dinàmiques d’interacció i cooperació entre individus quan es plantegen promoure accions col·lectives i assolir diferents tipus de béns públics. Les teories i conceptes que s’aniran presentant s’articularan a partir de la resposta a preguntes conformadores de cinc unitats. Exemples d’aquestes qüestions: Per què les causes justes no prosperen més? Per què si molta gent vol una cosa no sempre s’aconsegueix? En qualsevol acció col·lectiva és millor ser molts que pocs? Què té a veure la naturalesa del que volem aconseguir amb les possibilitats d’aconseguir-ho? Com es contagia l’acció col·lectiva? Quin és el paper del lideratge i dels diversos tipus de motivacions en el desenvolupament de la cooperació? Existeix un capital per aconseguir cooperació social? És acumulable? Com es guanya? Com es perd? No hi ha sortida sense l’Estat (per resoldre els problemes de la cooperació)? Com de petit ha de ser un col·lectiu per a que es pugui produir cooperació espontània? ÍNDEX DE TEMARI • • • • • TEMA 1. Introducció a l’Acció Col·lectiva o En aquesta primera unitat de l’assignatura es busca introduir a l’estudiant en la lògica de l’acció col·lectiva tot subratllant, d’entrada, la discontinuïtat entre la racionalitat individual i la col·lectiva, i entre la voluntat agregada i l’impacte social TEMA 2. Naturalesa del bé col·lectiu: la lògica de l’acció col·lectiva d’Olson (visió des de l’economia) o Aquesta unitat busca situar l’estudiant en una perspectiva d’anàlisi econòmica de l’acció col·lectiva, exposant les principals aportacions de l’obra de Mancur Olson i les seves derivades. Així, se centrarà a descobrir les connexions entre la naturalesa del bé col·lectiu i les possibilitats i fórmules d’acció col·lectiva més eficaces per obtenir-lo TEMA 3. Tipus d’individus des del punt de vista de l’acció col·lectiva i la seva interacció (visió des de la psicologia social i els models d’agregació) o En aquesta unitat s’examinen alguns dels principals models d’agregació i contagi de l’acció col·lectiva i se subratllen alguns elements clau en la seva conformació com son, entre d’altres, els nivells d’expectatives, o la relació entre el benefici individual i col·lectiu TEMA 4. El paper del capital social i les xarxes (visió des de la sociologia) o Aquesta unitat se centra en presentar el concepte de “capital social”, les diverses formes d’entendre’l i la seva aplicació als problemes d’acció col·lectiva que hem examinat, especialment des d’un punt de vista estructural (xarxes de relació) TEMA 5. La importància de les regles de joc (visió des de la politologia) o Aquesta unitat es dedica a comparar les diverses vies de solució als problemes de cooperació (mercat, estat i comunitat) tot comparant els avantatges i inconvenients dels diferents mecanismes (més o menys centralitzats) que cadascuna d’aquestes vies implica L’avaluació de l’assignatura combinarà mecanismes d’avaluació continuada amb un examen final de l’assignatura. Al llarg del curs hi haurà 3 sessions de seminaris amb grups reduïts sobre les lectures obligatòries, on es valorarà la participació i la qualitat de les aportacions amb un valor total sobre la nota final d’un 25%. D’altra banda, caldrà fer un treball de curs en grups, els objectius i les condicions del qual, es troben en un document a part amb un valor total sobre la nota final d’un 25%. En darrer terme, l’examen final de l’assignatura contindrà dues parts, una tipus test i una de preguntes curtes a redactar, amb un valor sobre la nota final d’un 50%. Podran concórrer al procés de recuperació tots els estudiants que, havent participat a més de la meitat de les activitats d’avaluació continuada, i havent-se presentat a l’examen final de l’assignatura, hagin obtingut la qualificació de suspens de l’assignatura en l’avaluació trimestral.
TEMA 1. INTRODUCCIÓ A L’ACCIÓ COL·LECTIVA En aquesta assignatura, s’intentarà respondre una pregunta fonamental: què afavoreix / dificulta la cooperació i el sorgiment d’acció col·lectiva? Altrament, i malgrat no respondrem aquesta pregunta, sempre tindrem de rerefons una altra qüestió, prescriptiva i no descriptiva, que és aquesta: com podríem aconseguir una cooperació millor en ple segle XXI? 1. El poder romà Un cop plantejats els objectius substantius de l’assignatura, ens hem de preguntar per què un politòleg ha d’estudiar acció col·lectiva. La raó fonamental d’això és que la ciència política s’encarrega de l’estudi del poder. I el poder, en general, és un fenomen de naturalesa col·lectiva. La resposta a aquesta pregunta, no obstant, no és tant senzilla i, per tant, cal que ens remuntem als romans per tal de respondrela correctament. A Roma, s’identificaven tres tipologies de poder amb significats diferents: potestas, auctoritas i magestas. Desafortunadament, el significat d’aquestes tres paraules s’ha dissolt en el temps. En qualsevol cas, és interessant veure’n la concepció originària.
• • • El terme potestas és llatí i és l’arrel de paraules com potestat o poder. És, per tant, la concepció del poder que més ha perdurat al llarg del temps. Estem davant d’una idea de poder violent, exercit pel més fort o armat i que, en el context romà, només podia ser executat per certs magistrats (com els cònsols) i, més tard, per l’Emperador. És, en altres paraules, la capacitat de castigar i d’exercir violència que, en el cas extrem, comporta la mort. No només la concepció d’aquest poder ha perdurat sinó també la simbologia que hi està vinculada. Els feixos de fusta romans, símbol de càstig, han perdurat fins els nostres dies en el feixisme italià o en la Guàrdia Civil, que en el seu escut també té una destral, símbol del poder violent extrem (la mort) El terme auctoritas, correspon a aquell poder derivat del coneixement. Així, el Senat, ple de vells senils amb saviesa i experiència, era la institució que gaudia d’aquest tipus de poder El terme magestas, tradicionalment vinculat a la República romana, feia referència al poder nascut del número, es a dir, de la quantitat o l’abundància. Avui, “majestat” és un atribut dels reis, si bé, en origen, això no era així. Com que en democràcia el col·lectiu poderós sol ser el majoritari, l’estudi de l’acció col·lectiva des del punt de vista de la magestas està més que justificat 2. Magestas, el poder de la majoria Pel que fa a la magestas, ens hem de preguntar si un major número de persones en un determinat col·lectiu fa que aquest grup tingui més poder o no. ÉS cert que, ceteris paribus, un major nombre de persones implica un major poder d’aquest tipus, però la realitat és més complexa. En primer lloc, a major nombre de persones, més difícil resulta organitzar-se. I organitzar-se és fonamental per tal que el poder potencial que el nombre t’atorga es converteixi en poder efectiu i real. Desafortunadament, la relació entre nombre i capacitat d’organització és inversament proporcional (negativa), raó per la qual podem concloure que tota acció col·lectiva que s’acaba produint (exitosa) és un punt intermedi entre magnitud i organització. L’objectiu de l’organització a fi d’obtenir una acció col·lectiva exitosa és i ha de ser evitar l’aprofitament (free riders), és a dir, impedir que ningú, legal o il·legalment, moral o immoralment, actuï per compte propi, ja que això faria disminuir el poder del col·lectiu en qüestió. L’existència de sindicats de treballadors posa de manifest fins quin punt és necessària l’organització en l’exercici efectiu del poder.
A més a més, es dóna el cas que hi ha altres factors (com la tecnologia o els suports externs) que podien incidir en el poder d’un grup i els factors que s’hi relacionen, independentment de la seva magnitud i el seu grau d’organització. En essència, el grau de poder no és una qüestió de raó o motius, sinó contextual i organitzativa. Fonamentalment, podríem destacar entre quatre factors incidents en la relació descrita:     Voluntat Valor intrínsec Valor contextual Capacitat organitzativa D’aquests, la voluntat és el més fàcil d’imaginar i concebre, però és el menys rellevant, perquè l’alteració de les preferències, enteses com a principis o valors, no sol ser allò que dóna fruit a l’acció col·lectiva, si bé és innegable que és un factor clau de la mateixa. El valor intrínsec, és a dir, allò que costa quelcom (els anys d’estudi per ser informàtic o músic, per exemple) és un factor també important però no decisiu en l’èxit de l’acció col·lectiva. Dit d’altra manera, a major sigui aquest valor intrínsec, més possibilitats té un determinat col·lectiu de ser poderós. Però més important que el valor intrínsec, trobem el valor contextual, que no ve determinat pel cost o la formació, sinó per un principi econòmic fonamental: l’oferta i la demanda. Així, independentment del valor intrínsec, la relació entre oferta i demanda serà allò que determini les possibilitats reals que el grup nombrós en qualsevol conflicte acabi convertint-se en la par guanyadora. En altres paraules, a major la demanda i menor l’oferta de músics, per exemple, més possibilitats tindran aquests d’imposar la seva voluntat als bars musicals que acullen les seves actuacions.
També, relacionat amb el context i la capacitat organitzativa d’un determinat col·lectiu trobem el rol de la tecnologia, que s’ha d’entendre des de dues perspectives diferents: material i social.
Tipus de tecnologia: • • La tecnologia material és aquella a la qual estem acostumats, és a dir, als iPhones, als iMacs, etc.
La tecnologia social pot ser entesa com el conjunt de normes i institucions socials que emmarquen el conjunt d’actuacions i maneres de fer humanes a l’hora de solucionar problemes o afrontar nous reptes. Per tant, es tracta d’un concepte una mica difús i que es veu fàcilment alterat per altres factors, tal com la tecnologia material. No obstant, els canvis en la tecnologia material no sempre comporten transformacions, canvis o destrucció de la tecnologia social Finalment, cal diferenciar bé dos conceptes: les preferències estructurals, enteses com a valors o principis i les preferències d’actuació, és a dir, els possibles cursos d’acció que un individu podria seguir davant d’un determinat problema. El context doncs, torna a ser fonamental, ja que no sol alterar les preferències estructurals, sinó que sol modificar el curs d’acció d’altres individus. Per entendre’ns, el dia abans de qualsevol revolució àrab, la població tenia les mateixes preferències que el dia després. Així, per què no van sortir al carrer abans? Fàcil, el context no havia modificat les seves preferències, però si els havia brindat nous possibles cursos d’acció.
Podem concloure, per tant i per tancar aquest apartat, que el poder del context és immens. Així, l’organització és fonamental en l’exercici exitós del poder, i el context és l’element que pot determinar en quin punt d’equilibri nombre i capacitat organitzativa es creuen. Així, el context no altera les preferències (enteses com a valors), sinó que ofereix als individus noves possibilitats d’acció (preferències d’acuació) i, per tant, noves possibles formes d’organització col·lectiva.
3. Psicologia social: idees centrals Relacionat amb la teoria de l’acció col·lectiva, l’aportació més rellevant de la psicologia social és l’error fonamental d’atribució. L’error d’atribució és un comportament humà molt freqüent que consisteix a atribuir les accions negatives o amb un resultat perjudicial a la manera de ser i no al context. És per tant, un tipus d’error que no podem cometre si coneixem i considerem correctament el context. Per exemple, pensar que aprovem els exàmens per mèrits propis i suspenem per mania del professor seria un error d’atribució flagrant (segur?).
Relacionat amb aquest concepte, trobem el de dissonància cognitiva. Aquestes dues paraules, fan referència al fenomen que es produeix quan les nostres preferències estructurals (és a dir, la nostra escala de valors) es contraposen al curs d’acció que, forçosament hem de seguir. Milgram, jueu els pares del qual foren exterminats, volia esbrinar com era possible que tants milions d’alemanys normals haguessin embogit per Hitler. Per tant, dissenyà un experiment en que arribà a la conclusió que 1 de cada 2 persones estaria disposada fins i tot a matar-ne una altra sota certes condicions de deshumanització i seguint les ordres d’algun subjecte al qual atribueixin autoritat (auctoritas). Per tant, l’autoritat podria ser suficient per tal que un individu canviés (i fins i tot capgirés) el seu curs d’acció sense haver alterat el més mínim les seves preferències estructurals. Amb tot, el rol és quelcom contextual, perquè depèn del que els altres esperen de nosaltres en un determinat context.
4. La irracionalitat i els factors contextuals Els experiments de Milgram i de la Kitty Genovese són dos dels experiments més famosos de la psicologia social. L’objectiu d’ambdós no era altre que posar de manifest el poder del context, que ens pot fer prendre cursos d’acció irracionals. El context doncs, està format per una sèrie de factors que podem considerar com factors mediadors del coneixement. Quan parlem de comportament irracional, ens referim a qualsevol comportament que bé no persegueix cap objectiu o bé no utilitza les tècniques idònies per a la consecució d’un determinat objectiu. La racionalitat per tant, ha de ser instrumental, és a dir, ha de perseguir uns fins i nodrir-se de les estratègies òptimes.
L’experiment del fum (vist a classe) on una noia sola en una habitació fent una prova o examen comença a veure fum es posa nerviosa i crida per demanar ajuda; mentre que en un segon cas hi ha dos nois (un d’ells és actor) i amb el mateix fum com l’actor no es mou el participant de l’experiment tampoc ho fa, és un clar exemple que posa de manifest la rellevància del context i com aquest pot afectar.
En essència, els factors de l’entorn poden modificar-nos en enorme mesura, de forma que l’entorn en comptes de ser estrictament físic, també pot ser sociocultural.
Existeixen diverses explicacions causals possibles per entendre fins quin punt l’entorn pot influir.
Pensem ara en una presó amb elevades taxes de criminalitat i reincidència les parets de la qual són repintades de rosa un dia per un altre. Després de pintar les parets de rosa, la conflictivitat i la reincidència es van veure enormement reduïdes, de manera que semblava haver una relació causal entre el color i la conflictivitat. Però, per què? En primer lloc, es pot pensar que el codi cultural del rosa és femení, fet pel qual faria que els criminals i delinqüents se sentissin menys virils. No obstant, hi ha una segona explicació que no és cultural sinó biològica segons la qual el rosa forma part d’aquella gamma de colors que, per se, relaxen l’ésser humà. Més endavant però, es va fer el mateix en altres presons però amb el color blanc, i el resultat fou pràcticament idèntic, la qual cosa suggeria que era el fet de pintar i mantenir net i endreçat l’espai allò que tranquil·litzava els presos. En essència, podia ser que l’ordre extern o exterior afectés l’ordre intern, i a l’inrevés amb el desordre. Un altre exemple que sembla corroborar-ho és el del metro de Nova York, en què al final d’una jornada es netejaven tots els graffitis de manera que els trens, al matí estaven sempre nets.
Com que les parets estaven sempre netes, costava molt que algú fos el primer a trencar l’ordre. A més, la poca duració de les pintades també era un factor desincentivador. L’augment dels graffitis per paret, de fet, és exponencial.
En qualsevol cas, determinar en quina mesura els fenòmens responen a causes naturals o socials és un debat clàssic que avui comença a estar relativament superat en la mesura que es tendeix a acceptar la multicausalitat de pràcticament tots els fenòmens observats. Això no significa, no obstant, que tots els factors tinguin el mateix pes a l’hora d’explicar un determinat fenomen: la capacitat explicativa d’un facor depèn del percentatge de variació que, ceteris paribus, aquest factor pugui demostrar estadísticament. Per tant, la capacitat dels hipotètics factors explicatius depèn del fet estudiat, però per tal de determinar-ne la correcta prioritat explicativa dels factors causals cal utilitzar tècniques quantitatives, fonamentalment estadístiques. .En aquest sentit, és rellevant assenyalar que el reduccionisme, entès com a explicació ontològica dels fets, és un risc. Per entendre’ns, si anem reduint nivells explicatius (rere els comportaments socials hi ha biologia, rere la biologia hi ha química, rere la química hi ha altres coses, etc...) no trobarem mai el factor explicatiu.
Durant els anys 80 i 90, van sorgir les teories sociològiques de la finestra trencada. Les brokenwindow teories són models lògics que intenten explicar la incidència d’un entorn urbà més o menys degradat en les taxes de criminalitat. En general, i enllaçant amb l’exemple anterior dels graffitis, a més degradat està el mobiliari urbà (finestres trencades, contenidors cremats, bancs atrotinats, etc); més elevades són les taxes de criminalitat i a l’inrevés. La violència, quan persegueix algun tipus d’objectiu individual o col·lectiu, pot ser raconal. No obstant, la violència és una actitud en els primers estadis de la qual depenen del context i que, després, s’autoalimenta a sí mateixa a mesura que ens submergeix en un espiral de degradació moral, personal o social permanent. Només la violència passional, o de gènere, escapa d’aquest patró, perquè no sol tractar-se d’actes premeditats, sinó sorgits del cor irracional. En aquest sentit, agafarem l’exemple de la ciutat de Nova York, en què durant els anys 80 la criminalitat va disminuir sensiblement fins al punt que avui Nova York és una ciutat molt més segura que fa 50 anys. Rere aquest fet, podríem identificar tres possibles mecanismes causals: que la legalització i regulació de l’avortament van afavorir que molts fills no desitjats i per tant potencials criminals no arribessin a néixer, que les drogues consumides els 80 matessin el gruix de criminals i potencials criminals, ii que la intensificació del control policial generés incentius a no portar-se tan malament.
5. Dimensions de la lògica de l’acció col·lectiva La lògica de l’acció col·lectiva és quelcom molt particular que es pot il·lustrar amb una càmera de videovigilància d’una cruïlla de trànsit a un país com la Índia. En aquesta cruïlla, sense semàfors ni marques vials, sembla que hi imperen el caos (el desordre) i la llei de la jungla o del més fort: jo passo quan puc i tu t’aguantes. No obstant, després d’observar aquest fet durant una estona, un se’n adona que, en el fons, aquella cruïlla gaudeix d’un caos endreçat o d’un ordre caòtic (oxímoron) regit només per normes informals però profundament eficaces, en la mesura que eviten els accidents i permeten que tothom pugui passar. Aquestes normes informals que regeixen l’acció col·lectiva dels conductors indis són dues: el vehicle més gran o el grup de vehicles més nombrós. Per tant, podem concloure que per poc ordre que hi hagi, si aquest acompleix l’objectiu socialment desitjable (evitar accidents i permetre el pas) hi ha acció col·lectiva.
Tanmateix, l’aplicació d’aquestes normes de comportament pot ser inconscient, alhora que les raons que porten els diferents conductors a dur un mateix curs d’acció pot ser molt diferent. El cas és que rere la lògica col·lectiva nascuda de normes bàsiques pot haver-hi lògiques individuals molt diferents, és a dir, la lògica col·lectiva no és necessàriament la suma de lògiques idèntiques. Tot això es pot resumir en el concepte d’emergència, que el trobem sempre que hi ha una situació en què les propietats d’un col·lectiu no son atribuïbles a les propietats dels seus membres individuals. Són situacions de la natura de la qual no s’explica per les característiques dels seus components per separat. Les neurones, que individualment no tenen consciència però que en conjunt la conformen, o l’aigua, els elements de la qual són secs però en conjunt és humida són bons exemples d’emergency.
Podem afirmar amb tot, que existeix discontinuïtat entre els dos nivells de lògica: l’individual i el col·lectiu. Així, tant la suma d’actituds irracionals com la suma d’actituds racionals discordants o amb motivacions diferents poden donar lloc al sorgiment de resultats racionals des de l’òptica de l’acció col·lectiva. Dit d’altra manera, és racional qualsevol forma d’organització col·lectiva que bé acompleix una utilitat o necessitat social i, en el millor dels casos, és racional l’organització que assoleix l’estratègia òptima en la consecució d’un determinat objectiu comú. És a dir, no és rellevant si en la base primera d’aquesta acció col·lectiva, el nivell individual, hi ha o no racionalitat. L’objectiu doncs, pot ser fins i tot inconscient.
Els animals eusocials (és a dir, que s’organitzen socialment) com les abelles o les formigues, són un clar exemple de manca de racionalitat individual i obtenció de resultats col·lectius òptims o, com a mínim, eficients. Si bé es cert que podríem inferir que aquests animals gaudeixen de consciència i, per tant, de possible racionalitat, aquest sembla un plantejament massa agosarat. Per tant, tendim a pensar que, en efecte, aplicar normes senzilles repetidament té, a la llarga, el mateix efecte que un algoritme optimitzador a gran escala. Pensi’s en els xips, si es vol. Aquesta disjuntiva o discontinuïtat entre els dos nivells de lògica també troba exemples en sentit negatiu: ens estem referint a la tragèdia dels comuns.
“Som intel·ligents individualment i col·lectivament estúpids.” – J. Wagensberg 6. La tragèdia dels comuns De la mateixa manera que sense ser racionals o conscients podem ser col·lectivament eficients; la lògica i la racionalitat instrumental al nivell individual poden no donar lloc als millors resultats globals. L’ús de recursos comuns és el paradigma d’això, en tant que tot ciutadà sap que ha de col·laborar en fer un ús restringit o responsable dels mateixos però té el temor que siguin els altres aquells que s’aprofitin de la seva bona acció. Així, en condicions d’informació imperfecta o d’absència d’organització col·lectiva, allò que és individualment racional és no cooperar i aprofitar-se de la situació, donat que el cost de deixar-se d’aprofitar serà un determinat i el benefici, absorbit per tercers, nul. Fins i tot en condicions d’organització i informació hi ha incentius per tal que les persones actuïn com free-riders, ja que si sabem que els altres ja s’organitzen prou per garantir la continuïtat dels recursos comuns, nosaltres no tenim cap incentiu a col·laborar, sinó ans el contrari: aprofitem-nos-en que els recursos ja estan salvats. El canvi climàtic és l’exemple més paradigmàtic. A tot això, cal mencionar que els comuns són bens col·lectius dels quals no es pot excloure a ningú, si bé són limitats, és a dir finits. La pesca és un bon exemple que posa de manifest la disjuntiva a què s’enfronten les persones en l’ús dels recursos comuns.
En l’actualitat, sabem que els comuns son la base de moltes institucions polítiques actuals, tal com els ajuntaments andorrans, que encara conserven la denominació de “comú”. En general, existeixen dues maneres diferents de gestionar la tragèdia dels comuns: el segle XIX és el moment temporal en què les societats occidentals passen del primer al segon model de gestió dels recursos comuns. Fins el segle XIX, les persones de les societats es coordinen per tal de gestionar els béns comuns col·lectivament, raó per la qual creen institucions i normes que estableixen una regulació genèrica que poden fer complir a través de sancions i altres tipus d’incentius (positius i negatius). A partir del segle XIX, amb el sorgiment dels primers enclosures a Escòcia, un bé comú com és la terra comença a parcel·lar-se i a tancar-se en petites àrees.
L’objectiu inicial no era privatitzar el comú de la terra, sinó establir diferents zones de gestió d’aquest bé comú per tal de regular-ne l’ús i mantenir-ne la correcta i estable gestió. Així, s’evitava la tragèdia dels comuns però s’excloïa a persones del seu ús i es posaven en risc les economies d’escala, donat que la terra ja no era aprofitable extensivament i, per tant, la productivitat decreixia. En qualsevol cas, el control i la gestió continuada d’una mateixa parcel·la de terra acaba generant propietat, en tant que les persones identifiquen cada individu amb una parcel·la. Així, neix la propietat privada pel que fa a la terra. Si bé aquest procés s’inicia a Escòcia, trobem altres exemples de privatització lenta i involuntària a la resta d’Europa, com en les amortitzacions del liberal-progressista Mendizábal. En aquest sentit, es creu que si fou el nord d’Anglaterra aquell que primer s’industrialitzà, fou precisament per aquest procés de privatització de la terra, que generà acumulació de capital que, després, s’invertiria en la producció manufacturera.
En essència, quan els béns comuns són de tots i de ningú, es produeix un problema de gestió.
Identifiquem doncs, un mecanisme públic per gestionar els comuns i un de privat. Ambdós models presenten punts forts i debilitats notables. La via de la privatització no s’iniciaria fins el segle XIX. En conjunt, la tragèdia dels comuns genera un dilema social en què les persones en abusar dels recursos comuns, són víctimes i opressores a la mateixa vegada. Tal com il·lustren determinades situacions (un crack financer, un embús o l’incompliment reiterat de les quotes pesqueres), la discontinuïtat entre els dos nivells de lògica (col·lectiu i individual) dóna lloc a una forta paradoxa, present en molts àmbits de la vida (el corralito d’Argentina el 2001 o la segregació inconscient dels barris també són bons exemples). Estem en condicions d’afirmar doncs, que la suma de racionalitats individuals no sempre dóna lloc a la millor lògica col·lectiva; de la mateixa manera que la lògica col·lectiva pot néixer tant de la suma de racionalitats com d’irracionalitats individuals.
Una altra manera d’enfocar-ho és com que les petites decisions individuals no donen lloc al resultat esperat.
Així, no s’ha d’atribuir el resultat col·lectiu a la voluntat individual.
Reprenent l’exemple dels barris, trobem el concepte de gentrificació, que és un fenomen pel qual els barris del casc antic d’una determinada ciutat s’omplen de nous veïns rics, que venen atrets per l’ambient de la zona. No obstant, la seva arribada modifica l’estructura econòmica (des del punt de vista de la demanda) de manera que el centre s’acaba convertint, involuntàriament en un barri de rics nouvinguts que ha perdut el seu encant originari. El Premi Nobel d’Economia Thomas Schelling modelitzà la segregació racial dels baris nord-americans, i descobrí que la segregació, malgrat no ser quelcom desitjat ni de forma individual ni col·lectiva, esdevenia naturalment el resultat final de la suma de preferències dels veïns. És a dir, com que cada veí volia un parell o tres de persones de la seva raça o color al barri (i així amb tots els barris, totes les races i totes les persones), la temuda segregació esdevenia el resultat hegemònic, si bé el gruix dels veïns no la defensava (pensi’s en l’exemple de les fitxes vist a classe).
7. La modificació del curs d’acció Tot recordant l’exemple de l’escala-piano de thefuntheory, i mai sense oblidar que la voluntat (o preferències) individual és el que dóna lloc a la col·lectiva, hem de trobar un factor que pugui explicar aquest salt (dicotomia o discontinuïtat) entre els dos nivells lògics i es tracta del context. Els canvis en els factors contextuals, que no solen comportar ni un increment de la informació ni una variació en l’escala de valors, poden modificar fàcilment el curs d’acció dels individus. Ara bé, cal que ens preguntem si és més útil modificar el context o modificar els valors a fi que els individus modifiquin el seu comportament individual.
Mentre que canviar el context és més fàcil, canviar l’estructura preferencial d’un individu és més complex. No obstant, les limitacions de la utilitat de modificar el context són majors que les d’alterar les preferències. La raó d’això rau en el fet que els éssers humans som animals de costum, és a dir, animals adaptatius al context que fàcilment internalitzem els beneficis i els costos del nostre entorn. Dit d’altra manera, les persones ens acostumem ràpidament a les variacions en l’entorn, de manera que, passat un cert temps, els canvis en el context deixen de suposar un incentiu i, per tant, perden el seu efecte (malgrat són minoria, si que hi ha canvis en el context que poden afectar de manera permanent el comportament individual). En canvi, modificar les preferències d’un individu és costós (cal aportar-li informació persuasiva per tal que convèncer-lo), però un cop convençut, és més possible que el canvi en la seva actitud sigui permanent.
8. Conceptes essencials  La interacció és un fenomen que es produeix sempre que dos o més individus (conjunt) es relacionen  L’agregació és el fenomen que es produeix quan la interacció entre un conjunt determinat d’individus dóna lloc a algun tipus de resultat col·lectiu  El comportament col·lectiu és l’impacte col·lectiu, quan no té ni una estratègia ni un objectiu clars  L’acció col·lectiva és la interacció en un grup determinat d’individus quan hi ha un objectiu determinat i una estratègia concreta per assolir-lo  La coordinació voluntària és el comportament comú quan té una finalitat explícita  La coordinació implícita és el comportament comú quan no té voluntat alguna  La cooperació es produeix quan un grup actua conjuntament  L’organització és la cooperació estable en el temps TEMA 2. LA NATURALESA DEL BÉ COL·LECTIU: LA LÒGICA ECONÒMICA DE L’ACCIÓ COL·LECTIVA 1. Introducció a la lògica econòmica Estudiar l’acció col·lectiva centrant l’atenció en el tipus de bé a obtenir és estudiar l’acció col·lectiva des de la perspectiva econòmica. En altres paraules, es tracta d’estudiar l’acció col·lectiva des d’un dels seus ingredients (el bé a assolir) a través del càlcul racional de costos i beneficis d’emprendre o no una acció col·lectiva. En essència, la perspectiva econòmica de l’explicació social, en aquest cas de l’acció col·lectiva, consisteix a explicar la naturalesa d’una acció a través de l’anàlisi dels seus potencials costos i beneficis. La perspectiva econòmica de l’acció s’aplica en la resolució d’afers econòmics, però és perfectament generalitzable a moltes cares de les ciències socials, com ho és l’acció col·lectiva. És a dir, l’homo economicus és la simplificació extremista que s’usa sovint en l’economia i en ciències socials per tal de comprendre i predir; però per tal de només comprendre no cal fer tal reducció sinó que només cal recordar que el context ens constreny a tots més o menys d’igual forma tant si pensem en termes monetaris (o econòmics) com si no. No obstant, cal admetre que la materialització d’aquest càlcul de costos i beneficis difereix entre uns individus i uns altres en funció de les característiques i les preferències personals. Per tant, com el context constreny sempre en el mateix sentit i amb poques variacions, podem concloure que si els costos agregats de l’acció col·lectiva superen els hipotètics beneficis, no es produirà tal acció.
L’autor de referència d’aquesta unitat serà Mancur Olson que, en el seu llibre The Logic of Collective Action: Public Goods and the Theory of Groups (1965), desenvolupà l’aplicació dels principis de l’economia ortodoxa racional a l’anàlisi de l’acció col·lectiva. Com que el llibre era tècnic, numèric i complex, Olson escrigué vint anys més tard L’Auge i la Decadència de les Nacions (1985), llibre en què, en base a les seves teories de la seva famosa obra prèvia, explicava de manera planera el que ja havia escrit en el seu dia. Així, en aquesta obra es preguntava per què als perdedors de la Guerra (Alemanya i Japó) els anava econòmicament millor que als vencedors (EEUU, Regne Unit i França) durant la dècada dels vuitanta. Com que aquesta situació semblava contrària a la lògica, Olson buscà l’explicació d’aquest fenomen en la naturalesa de l’acció col·lectiva, de manera que va concloure que en una societat devastada per la guerra, s’han de crear novament totes les estructures col·lectives. Al partir de zero, aquestes estructures col·lectives es desenvolupen d’una manera molt més adequada a les necessitats del context, ja que no pateixen les contingències del passat històric. Així, dit d’altra manera, les nacions vencedores, que havien guanyat la Guerra gràcies a les seves estructures, es veien impossibilitades degut a les mateixes. Malgrat la seva era una explicació circumscrita a l’esfera internacional dels anys vuitanta, podríem resumir el dilema plantejat per aquest autor com que en els països vencedors, els sectors productius (organitzats en gremis, sindicats, etc.) estaven més preocupats per la seva part del pastís que per fer-lo créixer. D’altra banda, en els països perdedors, terriblement empobrits, la prioritat era fer créixer el pastis; i després, repartir-lo. En essència, Olson vinculà l’organització col·lectiva al creixement econòmic.
2. Tipologies de béns Si hem dit que en l’òptica econòmica el tipus de bé a assolir determina la naturalesa de l’acció, cal classificar els béns en funció de dues dimensions:  Rivalitat: possibilitats que el bé o servei es col·lapsi degut a la limitació de potencials usuaris simultanis  Exclusió: possibilitats de deixar fora del consum d’un bé o un servei un o més individus Tal i com s’aprecia en la taula, hi ha quatre tipologies de béns en funció d’aquestes dues dimensions que s’han explicat abans. Així: • • • • Béns privats (rivals i exclusius): són, per exemple, un ordinador, un mòbil o un cotxe Béns públics de mercat (no rivals però exclusius): són, entre d’altres, l’aigua corrent o l’electricitat Béns públics purs (ni rivals ni exclusius): són, per exemple, la defensa o l’enllumenat públic Béns comunals (rivals però no exclusius): són, per exemple la pesca Cal no confondre la natura d’un bé amb la titularitat del mateix, ja que tenen més aviat poc a veure, és a dir, que un recurs sigui de l’administració o d’un privat no és rellevant en la seva naturalesa. També es fa necessari remarcar l’existència de dues tipologies de béns públics purs: • • Globals: són aquells béns l’ús dels quals repercuteix no només sobre els usuaris o la regió on s’ubiquen, sinó que afecta a altres regions. És a dir, l’ús d’aquest tipus té un impacte més enllà de determinades fronteres i pot ser, fins i tot, mundial. Exemples en són la seguretat o la contaminació Territorials: són aquells béns el consum dels quals té una repercussió essencialment local, com els recursos miners d’un Estat, per exemple Aquesta és una manera de classificar els béns públics en funció de l’abast geogràfic de les externalitats nascudes del seu ús. Mentre que la gestió dels bens públics territorials genera controvèrsia en el seu contingut, és a dir, en la manera d’usar-los; la gestió dels béns globals no només genera discussions sobre l’ús, sinó sobre la forma òptima de gestió, ja que l’Estat queda obsolet i petit.
Allò que delimita quin tipus de bé tenim al davant és el context: és a dir, rivalitat i exclusivitat depenen del context del bé. Per exemple, una carretera pot ser els quatre tipus de béns, en tant que si no té peatge i no està col·lapsada és un bé públic; si no té peatge però està col·lapsada és un bé comunal; si té peatge i no està col·lapsada és un bé públic de mercat; i si té peatge i està col·lapsada és un bé privat. El punt en que un bé deixa de ser no rival i es torna rival s’anomena punt de contingència, ja que en general es parla de no rivalitat quan l’oferta és conjunta. D’altra banda, la dimensió de l’exclusió depèn de la tecnologia i els recursos contextuals disponibles per tal de poder excloure empíricament un o més individus d’un bé o servei.
Si bé la tecnologia ha tendit a incrementar la privatització (pensi’s en les autopistes), també trobem exemples de béns o serveis (com l’Internet o les ones de ràdio) que, si no fos per la tecnologia, o no existirien o no serien públics. En aquest sentit, cal remarcar que quan ens referim a la tecnologia, tant pot ser material com social (legislació, costum, etc.).
La idea central és, en essència, que diferents tipus de béns donen lloc tant a diferents tipus d’acció col·lectiva com a diferents metodologies de gestió d’allò que és comú. En conjunt, podem afirmar que la majoria de l’acció col·lectiva busca un benefici comú o públic (si bé també a vegades cerca benefici privat, això ocorre menys i és un fenomen socialment menys rellevant). En segon lloc, l’organització de l’acció col·lectiva, assoleixi o no el seu objectiu, pot ser considerada un bé en si mateixa per aquelles persones que en són hipotètiques i potencials beneficiades.
3. El dilema del presoner En aquest dilema, hi ha dos subjectes que han estat empresonats per la policia. A més a més, des que els agents han irromput als seus domicilis, els dos detinguts no s’han pogut comunicar entre ells en cap ocasió. No obstant, mentre eren a les dependències policials, un agent va explicar el següent a un dels seus detinguts: “Mira, aquesta és la situació: si tu xerres i el teu company no, tu te’n vas avui i ell compleix 10 anys; si tu xerres i el teu company també, els dos passareu 6 anys a presó. Del contrari, si tu no xerres i el teu company si, tu et passes aquí deu anys i ell se’n va i; finalment, si tu no xerres i el teu amic tampoc, els dos complireu dos anys de condemna” Tot seguit, es va posar a meditar. No obstant, el que no sabia és que al seu amic li havien dit el mateix, tot i que podia imaginar-s’ho, però no estar-ne segur. L’objectiu dels individus incomunicats, és passar el mínim de temps possible a la presó, sent 0 anys la primera preferència. Així, ens trobem que, davant la falta d’informació, ambdós individus confessaran esperant que l’altre no ho faci. No confessar seria estúpid, ja que si l’altre ho fes, aniria a presó 10 anys i; si no ho fes, en passaríem 2 tots dos. Cal recordar, malgrat la historieta, que A i B tant poden ser individus com col·lectius; de la mateixa manera que tampoc s’ha d’oblidar que una de les limitacions principals del model rau en la seva naturalesa de tirada única. En altres paraules, només hi ha una ronda d’interacció, amb un sol moviment estratègic (si la interacció seguis, molts podrien ser els camins a seguir i els resultats obtinguts). Plantejat un cop el dilema en la teoria, vegem en un quadre esquemàtic les diferents opcions de cada acusat i les possibles solucions al conflicte.
La situació d’equilibri, en aquest joc simplificat és la casella més fosca (la superior esquerra). També conegut com a equilibri de Nash, aquesta és la situació en què cap individu té incentius per alterar el seu comportament de manera individual o en situació d’informació imperfecta. La raó de tot plegat és en tant que l’objectiu de tots dos és sortir de la presó quan abans millor, tots dos confessaran, desitjant que l’altre no ho faci. No obstant, com l’altre presoner farà, probablement el mateix raonament, ambdós hauran confessat, de tal manera que confessar serà l’estratègia dominant. Per tant, aquesta política individualista i racionalista que, en teoria, pot conduir al millor dels resultats particulars, acaba conduint a una situació d’equilibri que no és, malgrat tot, la desitjada per cap dels subjectes. Podem concloure, per tant, que l’interès individual no sempre es correspon amb el col·lectiu, ja que la millor de les solucions, d’haver estat possible, hagués estat col·laborar i no confessar cap dels dos. En altres paraules, existeixen situacions paretosuperiors, és a dir, situacions en què ambdós individus surten guanyant (casella blanca). Les dues caselles de color gris clar son caselles en que el resultat col·lectiu és també, subòptim. En essència, segons l’enfocament de l’elecció racional, l’equilibri és no cooperar, és a dir, ser egoista.
Aquest és només un model dels molts que hi ha en teoria de jocs (o models d’interacció conjunta), i serveix per il·lustrar el terme free-rider, concepte que s’utilitza per tal de descriure les persones el comportament de les quals consisteix a no cooperar o, pitjor encara, les persones que, directament, s’aprofiten individualment de l’organització col·lectiva sense aportar-hi res de res. Així doncs, l’estudi de l’acció col·lectiva té per objectiu generar i descobrir fórmules que duguin els individus a cooperar per tal de generar situacions pareto-òptimes. Ocorre, a més a més, que si s’aconsegueix una situació pareto-òptima, sorgeixin incentius per ser free-rider, de manera que es tornaria a una situació sub-òptima.
En essència, cal analitzar tres dimensions de totes les situacions (caselles) possibles:  Resultat en relació a l’òptim paretia, és a dir, òptima o sub-òptima  Benefici col·lectiu o individual  Estabilitat essent la casella de Nash la més estable i la de cooperació conjunta la més inestable Si bé ens trobem davant d’una simplificació que no és capaç de captar la força del context, aquest dilema es pot aplicar a diversos camps de la vida real, entre ells la política. Així, aquest model d’interacció, emmarcat en la teoria de jocs, permet explicar com la suma de racionalitats individuals pot donar lloc a grans irracionalitats col·lectives. Un dels èxits més grans del model, a més a més, rau en la seva capacitat per esquematitzar i explicar el que en ciències socials es coneix com la “tragèdia dels comuns”, que explica l’existència del Sector Públic. Tanmateix, l’Estat no només ha de fer una regulació (quotes pesqueres i de contaminació, per exemple), sinó que també ha de poder garantir el compliment i sancionar els incomplidors. Ara bé, quins són els mecanismes a emprar per l’Estat? L’objectiu ha de ser doncs, descobrir els diferents mecanismes existents, especialment en l’àmbit públic, per tal de modificar el comportament i evolucionar des de l’equilibri de Nash fins a una situació òptima. A més, com en aquesta situació òptima es generen incentius per ser un free-rider, cal que l’Estat gaudeixi de mecanismes per mantenir la situació òptima. Relacionat amb els béns públics purs territorials i globals, trobem l’existència de dues tipologies de preferència a destacar: • • Intenses: aquelles que estan més intensament vinculades al bé per raó de proximitat temporal i espacial Extenses: aquelles que es relacionen amb béns més llunyans, sovint globals 4. Els costos de l’acció col·lectiva Vistos ja els tipus de beneficis que es vinculen a l’acció col·lectiva, és hora d’analitzar els costos. Des d’aquesta perspectiva, el primer que destaca és que, a major nombre, més difícil és que s’organitzi l’acció col·lectiva, degut, fonamentalment, a la dificultat de coordinació en el sentit que certs avenços, essencialment tecnològics, amplien aquestes fronteres i permeten grups més grans ben organitzats. Una primera raó de tot això és que la provisió equitativa dels béns es torna més difícil conforme creix el número i, en extrem, es torna impossible. La relació d’aquest fenomen amb el nombre d’individus és positiva i exponencial donada l’absència d’informació perfecta. A més, fins i tot quan és possible assignar un valor monetari per a tots i cada un dels membres del grup i quan aquesta distribució és per tothom coneguda, tampoc és possible una distribució perfecta, donada les escales de valors i preferències asimètriques presents en qualsevol grup format per un o més subjectes. Implícit en el raonament anterior, trobem que a major nombre, més anonimat, de manera que els incentius a ser free-rider creixen. Si no hi ha possibilitat de forçar un subjecte a assumir el cost, és més probable que no s’assumeixi. Finalment i en tercer lloc, cal destacar que, en un grup gran, les possibilitats de trobar-se novament amb la resta d’individus són petites.
Davant d’aquesta dificultat per establir relacions socials estables, constants i generadores de confiança, la reciprocitat disminueix. Pensi’s sinó en l’assassinat de Kitty Genovese: era la deshumanització individualista del món capitalista (factor cultural) o el context (factor racional) del moment allò que la matà? No, fou l’assassí. En qualsevol cas, en aquesta unitat busquem sempre hipòtesis racionals, i en cap cas culturals. A més, sovint els canvis en el context que indueixen els canvis d’actitud racionals estan en l’origen de les transformacions culturals que acaben cristal·litzant, és a dir, en moltes ocasions estan subordinades.
5. La asimetria com a factor clau de la naturalesa de l’acció col·lectiva Les asimetries poden influir en la generació d’acció col·lectiva de manera tant positiva com negativa i per això, imaginem la següent distribució de costos i beneficis en un grup de cinc subjectes: Si aquest fos el cas, quatre son les conclusions que podem establir: 1. En primer lloc, donat que, col·lectivament els beneficis superen els costos, l’acció col·lectiva es generarà 2. A més, si pot, B no participarà de l’acció col·lectiva, donat que els costos superen els beneficis (es comportarà com un free-rider), a menys que se’l pugui forçar a col·laborar i a assumir una proporció del cost 3. En tercer lloc, si estem davant d’un bé sense possibilitat d’exclusió i si la distribució de costos i preferències és per tots coneguda, C estarà disposat a assumir tots els costos, ja que seguirà obtenint un benefici superior a 0 4. Si pel contrari, i malgrat la no-exclusió i la disponibilitat de C a assumir-ho tot, C necessita l’acció dels altres per tirar endavant, estarà disposat no només a assumir una part desproporcionada del cost, sinó també a compartir una part del benefici, sempre que hi hagi rivalitat en el consum Ens trobem en essència, que davant d’una distribució així dels costos i els beneficis, dues seran les possibles solucions:  Es podrà repartir el cost o el benefici per tal de generar incentius positius  Es podrà privatitzar el bé, sempre que la tecnologia i el context ho permetin, per tal d’excloure del benefici aquells que no col·laborin Des d’una perspectiva racional, sempre que sigui possible, privatitzar serà l’opció preferent, donada la preferència lògica a no voler assumir més cost del necessari. Això darrer ocorrerà quan no es pugui excloure ningú del bé. Exemples d’aquesta tipologia de dilemes els trobem, entre d’altres, en els treballs educatius en grup o en el sindicalisme espanyol.
6. L’explotació del gran per part del petit Donat que en l’estudi politològic del poder s’acostuma a analitzar les relacions com l’explotació del gran (el fort, el ric, el potent) sobre el petit (el dèbil, el pobre, el desgraciat), en acció col·lectiva s’estudia també el fenomen oposat: l’explotació del gran per part del petit. Novament, quan no hi ha possibilitat d’exclusió en un bé determinat, ocorre que el dèbil s’aprofita de la situació de superioritat absoluta del poderós per sotmetre’l a una espècie de desavantatge relatiu. Encara que tot això resulta, a priori, difícil d’imaginar; el finançament de l’OTAN és un bon exemple que, a més, posa de manifest l’elevada capacitat explicativa dels models racionals i econòmics i, en concret, el d’Olson. En els anys 60 (i això ben poc ha canviat avui), el gruix del finançament d’aquesta organització col·lectiva permanent destinada a la defensa comú dels seus membres a càrrec dels EEUU, l’Estat més poderós de l’organització i del món. La conclusió que s’extreu de tan il·lustratiu exemple és que els estats petits sense fronteres exteriors, com Luxemburg, poden finançar l’organització en una mesura molt inferior a la que els correspondria. Això és així ja que, malgrat el benefici de la defensa és col·lectiu, els estats sense fronteres exteriors no poden ser exclosos de la defensa comú, ja que per ser atacats, haurien de veure’s afectats altres estats limítrofes (com França, Itàlia o Bèlgica), en el cas de Luxemburg. Així, aquests estats petits senten que, per necessitats forçades, altres Estats estaran en disposició d’assumir més costos i, davant de la impossibilitat d’exclusió, fan el free-rider i s’aprofiten dels germans grans. Pensi’s sinó, en els treballs de la universitat en grup. En essència, en determinats contextos i sempre sota el principi de no-exclusió, els subjectes petits (o menys poderosos) poden ser capaços de fer el free-rider i per tant, aprofitar-se del fort.
7. Tipologia de grups En funció del criteri de classificació, podem arribar a distingir fins a quatre tipologies de grups: privilegiats, latents, inclusius i exclusius. Des de l’òptica de l’assumpció de costos, destaquen, en primer lloc els grups privilegiats, que són aquells que es troben en una situació tal que un sol dels seus membres està en disposició d’assumir bé la totalitat del cost o bé una part sensiblement desproporcionada del mateix. Si bé els costos no són assumits col·lectivament, podria semblar que no hi ha acció col·lectiva. No obstant, donat que el bé segueix essent públic i, per tant, gaudit per tothom (recordem que, en perspectiva econòmica, allò que determina la naturalesa de l’acció col·lectiva és el bé perseguit); hem de considerar que hi ha certa acció col·lectiva, encara que sigui un acord mínimament organitzat per decidir que molts no faran res. En general, quan més petit és un grup, més possibilitats té de ser privilegiat donats els majors nivells d’informació sobre els costos i beneficis de cada subjecte. No obstant, tal com demostra la dèria d’en Rockefeller avi per l’òpera, també hi ha grups grans que eventualment, poden esdevenir grups privilegiats.
A l’altre costat de la balança, trobem els grups latents, que són aquells que es troben en una distribució tal dels costos i dels beneficis que l’acció col·lectiva no es genera (quan això passa, de fet, costa de veure fins i tot l’existència d’un interès comú potencialment generador de l’acció col·lectiva inexistent). A diferència dels grups privilegiats, en els grups latents no és possible que un sol individu assumeixi tots els costos de l’acció col·lectiva. En aquests casos, certs canvis contextuals, juntament amb el famós “efecte arrossegament”, fan que el grup desperti de la latència i entri en acció (pensi’s sinó en les revolucions àrabs). També, pensant en aquestes revoltes, pot succeir que una irracionalitat individual (cremar-se a lo bonzo per protestar contra el govern) doti de racionalitat i, per tant, de vida, una acció col·lectiva fins aleshores inexistent. En casos així, les preferències no han canviat, ja que només ho ha fet el context.
En qualsevol situació social i en qualsevol context, la distribució de costos i beneficis serà un condicionant que, necessàriament, s’haurà d’acceptar, tractar i superar. Pescadors i funcionaris són dos col·lectius de naturalesa tant diferent que serveixen perfectament per il·lustrar aquesta idea. En essència, el sou dels pescadors depèn del que pesquin, i per pescar, és necessària l’acció col·lectiva de tots aquells que van en el vaixell. És a dir, és necessari que tothom, independentment del seu rol, col·labori ja que, del contrari, cap d’ells, sigui quin sigui el seu sou, cobrarà. Com que els pescadors no estan en conflicte amb la resta d’agents que viuen de la pesca, no s’organitzen en sindicats sinó en confraries. En altres paraules, s’organitzen no al voltant del conflicte de classe (que no existeix, pràcticament) sinó al voltant d ela necessitat mútua de cooperació. D’altra banda, els funcionaris que gaudeixen de sou fix i independent del treball i de la productivitat, estan en la situació oposada, ja que tenen plens incentius per organitzar-se en sindicats i fer pressió pels seus interessos contra l’Administració Pública, que és qui els dóna feina.
En un altre sentit, per destacar la rellevància de la naturalesa del bé, pensem novament en els pescadors. Mentre que el gruix de les subhastes es fan a l’alça, les de peix (fresc) són a la baixa. Així, es comença del preu més alt i es va baixant fins que algú decideix comprar. Això és així per la necessitat de vendre el peix o congelar-lo: és a dir, el pescador ho té cru perquè a més temps passi, menys val el seu bé (bé perquè l’haurà congelat i per tant depreciat; bé perquè s’haurà podrit i no valdrà ni poc ni gens). En canvi, l’art (per exemple) no perd valor amb el pas del temps, raó per la qual les subhastes són a l’alça.
Tot això, ens duu a distingir els dos tipus de béns que queden: inclusius i exclusius. Aquests dos grups es diferencien pel tipus de bé perseguit. En altres paraules, hi haurà grups inclusius quan l’entrada d’un nou membre al grup no signifiqui menys bé per a cada un dels membres del grup; i hi haurà grups exclusius quan afegir un membre impliqui menys bé per a cada un dels membres. En el primer cas, no hi haurà barreres d’entrada perquè la inclusió d’un membre sempre serà positiva, ja que incrementarà el poder de la magestas; mentre que en el segon sí que n’hi haurà perquè prima el potencial benefici que el potencial poder.
8. Solucions al problema del free-rider Malgrat la conclusió en extrem racional i pessimista és que sempre, en el dilema del presoner, el resultat serà l’equilibri de Nash; cal no oblidar que, malgrat sempre hi ha gravetat, els avions volen. És a dir, malgrat tot, l’acció col·lectiva exitosa és un fenomen que s’acaba produint, en determinades ocasions. Les vies per tal de posar remei a aquest robust dilema són diverses, i les veurem a continuació. Els sindicats, organitzacions presents en infinitat de països, han adoptat solucions molt diferents per tal d’adoptar el bé, de forma que són l’exemple perfecte de l’èxit divers de l’acció col·lectiva.
En primer lloc, es pot privatitzar el bé, de manera que només aquells que participin de l’acció col·lectiva en rebin els beneficis. Sempre que es pugui, aquesta serà la solució més adoptada, donada la seva racionalitat. No obstant, no sempre és possible o resulta massa costós (essencialment, per raons de tecnologia material i social), de manera que també s’han generat altres solucions. Un bon exemple d’això és l’organització sindical britànica, tradicionalment molt forta. El sistema britànic, conegut com closed shop, privatitzava el seu benefici, en la mesura que les millores només repercutien sobre els treballadors afiliats, i no sobre el conjunt de treballadors. Així, en un mateix lloc de treball, dues persones podien cobrar sous diferents només pel fet diferencial d’estar o no afiliat a un sindicat. Malgrat tot, aquest sistema anglosaxó començà a fer fallida els anys 70, quan Margaret Tatcher modificà la legislació britànica i enfonsà els tradicionalment totpoderosos sindicats britànics. Aquesta manera d’abolir el problema del free-rider en la qüestió sindical fou també la que adoptaren els gremis espanyols abans de Franco, encara que la van dur un pas més enllà i forçaren la afiliació gremial si es pretenia exercir aquell ofici. Després, vingueren 40 anys de sindicat vertical feixista i, avui, malgrat els col·legis professionals encara conserven aquest tarannà d’obligatorietat, els sindicats tenen prohibit organitzar-se així. A Espanya doncs, els gremis van donar lloc als col·legis professionals, l’eix del conflicte dels quals se situa al voltant de cada professió; mentre que els sindicats són majoritàriament de classe, és a dir, entenen que el conflicte cèntric és de classe. Decidir l’eix del conflicte determina si es defensen interessos d’ofici o de classe, la qual cosa dependrà de la tradició, explicada per la teoria del path-dependence. En general, és probable que el gruix d’aquestes organitzacions no vinculin les causes del seu model estructural amb l’acció col·lectiva. Dit d’altra manera, és possible que no identifiquin les vertaderes raons d’allò que estan fent, i d’això és del que tracta aquesta assignatura.
D’aquestes, destaca l’estratègia dels incentius selectius, que consisteixen a generar motivacions afegides i particulars per a cada un dels membres que participa del grup. Així, l’objectiu genèric (el bé públic) és obtingut com un subproducte de tots els incentius individuals, fins al punt que, en ocasions, l’objectiu real pot quedar eclipsat pels incentius selectius. Exemples d’això en trobem en les ONGs que t’ofereixen una samarreta per subscriure’t al seu butlletí o els sindicats que t’ofereixen assessorament jurídic o fiscal als seus afiliats. La raó per la qual una organització així pot obtenir preus millors que suposin incentius selectius és simple: la massa agregada i conjunta de la seva demanda. En el cas dels sindicats, el sistema d’incentius es pot donar tant quan els sindicats son closed shops com quan són open shops. Com ja hem vist com funciona un sindicat privat (closed), veiem que passa amb els open. Bàsicament, en aquest model organitzatiu, el sindicat malgrat perseguir un bé públic, és capaç també de superar el problema del free rider. En aquests casos el free-rider no és un problema perquè el poder dels sindicats no depèn del nivell de afiliació, donat que el seu objectiu, al ser reconegut com a bé públic, repercuteix en tots els treballadors, estiguin o no afiliats. Ans el contrari, el finançament corre a càrrec de l’administració pública. Dit d’altra manera, com tots els ciutadans paguem impostos, tots ens beneficiem dels assoliments sindicals. El problema que pot sorgir aquí és, essencialment, un d’agència. És a dir, en la mesura que el finançament és públic, pot ser que els interessos que defensi un sindicat determinat siguin uns diferents d’aquells que, en principi, se li escaurien naturals. Finalment, és interessant fer menció al cas alemany, de naturalesa molt particular. En el país germànic, tots els treballadors estan obligats a finançar quelcom, però no poden escollir quin sindicat i, si no en volen cap, a l’Estat. És doncs, un model intermedi com el d’Alberta, al Canadà.
Una altra estratègia per superar els free-rider, des de la perspectiva de l’acció col·lectiva, rau en el lideratge que, en poques paraules, es defineix com l’assumpció desproporcionada dels costos, en relació al que li pertocaria a un subjecte si es fes una distribució idèntica dels costos per a tots els membres del grup. El lideratge, en extrem, dóna lloc a grups privilegiats. Igual que es fa amb les externalitats, es tracta d’internalitzar la proporció del cost que el free-rider decideix deixar d’assumir. Un exemple radical d’això el trobaríem en el gilipolles que, en senyal de protesta absoluta, es crema a lo bonzo en un país àrab i dóna peu a les revolucions àrabs. En termes tècnics, el lideratge també pot donar lloc a l’empresari polític, concepte atribuït a qualsevol subjecte que lidera una acció col·lectiva determinada per l’obtenció de determinats incentius selectius.
Una darrera via és la desagregació, fet que consisteix a intentar dissoldre, en la mesura del possible, l’efecte negatiu dels free-rider. Si tenim un grup de 10 membres amb 2 potencials empresaris polítics, 4 freerider i 4 individus normals, una opció possible és dividir el grup en dos de manera que cada un dels empresaris polítics internalitzi els costos de 2 free-rider, en lloc de 4. Aquesta opció no sempre és possible, i pressuposa que una única acció col·lectiva pot tenir només un líder (del contrari podria formar-se el grup de 10 amb els dos líders fent de líders). Desagregar pot ser un disseny conscient i intencionat, però també pot sorgir de manera espontània i imprevista. En essència, desagregar consisteix a aprofundir en les asimetries i utilitzarles favorablement, fins al punt d’assolir la massa crítica, és a dir, el llindar mínim de persones per tal que l’acció col·lectiva tingui lloc.
9. Els supòsits i els incentius del dilema del presoner Com s’ha repetit intensament, la versió més racional i en extrem més pessimista del dilema del presoner pressuposa que sempre s’acaba assolint la casella subòptim coneguda com a equilibri de Nash. No obstant, en aquest conegudíssim model d’interacció de la teoria de jocs, hi ha supòsits i incentius molt forts, fins al punt de convertir aquest model en un dels més robusts de tots. Tanmateix, la modificació d’aquests supòsits essencials i d’aquests paràmetres (incentius, pagaments o payoffs) dóna lloc a altres jocs i altres cursos d’interacció possibles.
En essència, els supòsits del dilema són:     La racionalitat instrumental a curt termini La informació completa La tirada única L’absència de comunicació i de confiança El supòsit de la racionalitat instrumental a curt termini és inviolable en economia, però podria ser que l’individu fos estúpid o seguís un criteri moral molt fort que, en extrem, pogués resultar irracional. L’existència de fortes normes de comportament o el pensament quasi màgic (és a dir, la falsa creença que el canvi en el meu comportament canviarà el comportament dels altres) serien altres maneres de trencar la inviolable racionalitat. Malgrat és un model d’informació completa (els dos individus coneixen totes les possibilitats que tenen i que té l’altre i, per tant, poden imaginar-se tots els cursos d’acció possibles), el fet que sigui de tirada única ho embolica tot. Sense comunicació i sense possibilitat de repetir la jugada diverses vegades per testar la reacció de l’altre individu, no hi pot haver confiança. Per tant, en absència de comunicació i confiança, els individus sempre tindran incentius per trair l’altre, davant de la possibilitat d’aprofitar-se de la cooperació de l’altre per passar menys anys a la presó. L’equilibri de Nash, doncs, sembla impossible de trencar. No obstant, la hipotètica existència d’un entorn i context diferents (com per exemple, poder repetir la jugada diverses vegades) que permetessin comunicació i confiança podria canviar el transcurs dels fets. I, en defecte d’això, l’existència d’una entitat superior, forta, neutra i capaç d’establir normes i sancionar els incomplidors (autoritat) també podria modificar el curs d’acció individual. En essència, es tractaria d’una organització que limitaria la llibertat per tal de millorar la predictibilitat sobre les accions dels demés individus i que, per tant, milloraria la coordinació en l’acció col·lectiva. L’autoritat, no obstant, ha de gaudir de capacitat de coacció, com per exemple, les normes de circulació.
10. Canvi en els incentius: dos jocs nous Si prenem el dilema del presoner com a model de referència i canviem els incentius, és a dir, els pagaments, ens trobem davant de dos nous models, ja que les preferències dels individus han canviat i són unes altres. El joc del gallina (chicken game) és el model d’interacció de la teoria de jocs més conegut després del dilema del presoner, i il·lustra d’alguna manera, el comportament humà davant de l’aversió al risc.
Mostrat a la pel·lícula Rebelde sin causa, el joc poruc és un dilema que se sol explicar posant d’exemple una cursa entre dos cotxes d’idèntiques característiques en què el vencedor és el que aconsegueix posicionar primer el vehicle en un lloc on només n’hi cap un i en cap cas, hi caben els dos junts. Com que en aquest espai no hi caben els dos cotxes, els corredors tenen dues opcions: frenar (cooperar) o no frenar (no cooperar). Així, trobem que les preferències d’A i B són exactament les mateixes però invertides. És a dir, A vol en aquest ordre: no cooperar i que B cooperi > cooperar tots dos > que ell cooperi i l’altre no > no cooperar cap dels dos. En cas que un cooperi i l’altre no, hi ha un vencedor i un perdedor; però en els altres casos, o hi ha dos accidentats o hi ha dos cotxes que frenen. Com veiem, la única diferència respecte el dilema del presoner són els pagaments que, en aquest cas, fan que les dues darreres preferències canviïn d’ordre. Els números més grans indiquen més valor per al subjecte. El primer número és per A i el segon, per a B.
Així, la situació millor és 3-3, i la pitjor és 1-1. El supòsit nou i més fort respecte del dilema del presoner és l’assumpció que, necessàriament, ambdós individus han de gaudir d’un mateix criteri de racionalitat. I, en aquest sentit, n’hi ha dos possibles: maximax i maximin. El criteri maximax consisteix a assumir molt risc i estar disposat només a guanyar o fotre-se-la amb el cotxe. El criteri maximin, en canvi, prefereix evitar l’òstia a canvi de renunciar al màxim benefici. Per tant, l’estratègia dominant dels individus maximax serà no cooperar i en canvi la dels maximin serà cooperar. Donat que la distància entre preferències es manté sempre constant en 1 punt, ambdues possibilitats són racionals (si els accidents fossin mortals, seria 0-0 i, per tant serà més racional el criteri maximin, donada la diferència ara existent entre aquesta situació i les altres possibles). En essència, l’aversió al risc (que ha de ser igual per a ambdós conductors perquè sinó ja no estem davant d’un joc del gallina) determinarà si el resultat serà 3-3 o 1-1, de forma que si els dos son maximax serà 1-1 i si els dos son maximin serà 3-3.
No obstant, aquests resultats no són estables, és a dir, no són equilibris de Nash (caselles 2-4 i 4-2), perquè els individus tenen, un cop assolit 3-3 o 1-1, incentius per modificar el seu comportament. Si suposem que la tirada és única, el resultat serà 1-1 o 3-3. En canvi, si fem diverses tirades es podrà passar de 3-3 a 11 alternativament. Això sempre que la tirada única sigui simultània per ambdós jugadors. Si no ho és (és a dir, que primer tira un i després l’altre), es produiran equilibris de Nash dels quals no se’n podrà sortir a menys que l’individu que està perjudicat en aquell moment sacrifiqui la racionalitat instrumental a curt termini en benefici del llarg termini. Així, es passaria de 3-3 a 1-1 passant pels equilibris de Nahs. Del contrari, si la tirada és simultània, es passa d’una situació a l’altre sense més. Si no trenquem el supòsit de la racionalitat instrumental a curt termini, Nash és una casella ultra estable perquè, per definició, és aquella en que no existeixen incentius a la modificació unilateral del comportament.
Aquest model té una notable capacitat explicativa de diverses situacions de la realitat. Si assumint que una guerra mundial nuclear és una situació 0-0 més que no pas 1-1, donada la irremeiable mort de tothom, el model serveix per explicar la crisi dels míssils de Cuba el 1962, en què després d’una forta escalada de tensió, les potències de la guerra freda cedeixen i no es bombardegen, assolint així la situació de 3-3 en lloc de la 0-0. Un altre exemple més cutre en que es pot aplicar aquest dilema és en la neteja d’un pis compartit. En termes més acadèmics i genèrics, aquest model serveix per explicar la naturalesa de la provisió de qualsevol bé públic que requereixi una col·laboració constant per ser proveït.
L’altre joc del que toca parlar fou ideat per Rousseau molt abans que existís la teoria de jocs, i el que pretén és explicar la racionalitat de la fundació d’una societat qualsevol. Per això, Rousseau explicà que un grup primitiu d’individus, per tal d’alimentar-se, pot intentar caçar col·lectivament una peça gran (un cérvol) o pot fer que cada membre caci individualment peces petites (conills). En essència, tots els membres preferiran la peça gran a la petita. Així, col·laborar aquí és participar de la cacera col·lectiva del cérvol i no participar és anar a menjar un conill. Novament, les preferències d’A i B (dos subjectes d’aquesta comunitat) són les mateixes però inverses. En aquest ordre, un subjecte qualsevol preferirà: que col·labori tothom, ell inclòs > no col·laborar ell i que els altres col·laborin > que no col·labori ningú > col·laborar sense que els altres ho facin. En aquest cas, l’únic que s’ha de modificar és l’ordre de les dues primeres preferències respecte del presoner. Els números més alts indiquen major benefici, i el primer número és per a B i el segon, per A.
Si els altres cooperen, jo voldré cooperar; i si els altres no cooperen; jo també preferiré no fer-ho: és a dir, no hi ha estratègia dominant, ja que depèn del que facin els altres. En essència (i aquí els individus tenen novament una mateixa racionalitat) si el resultat és 4-4 o 2-2 dependrà de si l’estratègia és maximax o maximin. Si és maximax, el resultat serà 4-4, mentre que si és maximin, el resultat serà 2-2. En aquest cas, a diferència del joc del gallina, demostra que el resultat sí pot ser l’equilibri de Nash (com en el dilema del presoner). Tant 2-2 com 4-4 són tant possible resultat del joc com equilibri de Nash. I, a més, no només ocorre que no hi ha incentius a actuar individualment, sinó que des d’un punt de vista col·lectiu, la que es produeix quan l’estratègia és maximax, és paretosuperior, és a dir, socialment òptima.
Sovint, se sol firmar que aquest joc, també anomenat de l’assegurança per raons que no venen al cas, és un joc o problema de coordinació, perquè una vegada garantida la cooperació (o participació) de la majoria en l’acció col·lectiva, els incentius a ser free-rider disminueixen i, automàticament es genera una acció col·lectiva vertaderament global. Aquest model però, no és aplicable a situacions de la realitat en què el bé col·lectiu perseguit és públic. Si no hi ha la possibilitat d’exclusió, segueix havent incentius al free-rider i estem davant d’un dilema del presoner clàssic. Com en una guerra, els vencedors s’ajuden entre ells un cop derrotats els enemics. És a dir, gaudir de la victòria depèn d’haver-hi participat.
TEMA 3. MODELS D’AGREGACIÓ: CONTRIBUCIÓ I DIFUSIÓ DE L’ACCIÓ COL·LECTVA Els models d’interacció de la teoria de jocs són d’una única tirada. Tanmateix, sovint l’acció col·lectiva es genera com un agregat de persones que s’hi van sumant a mesura que passa e temps. Tant difondre l’acció col·lectiva com afegir-s’hi són activitats contínues en el temps i estudiar-les només amb models d’una sola interacció és clarament insuficient. Així, en aquesta unitat s’incorpora la variable temps a tot el que ja hem estudiat.
1. Models de contribució Imaginem que l’ajuntament d’un poble, per tal de millorar la qualitat de ‘aire, vol que els veïns instal·lin catalitzadors de gasos als seus vehicles. Recordem ara que l’aire net és un bé purament públic i d’extensió geogràfica incontrolada, a diferència d’altres com el reciclatge. Si suposem que en un poble determinat ningú té un catalitzador instal·lat, resulta evident que e primer que l’instal·li tindrà un cost enorme. Vegem per què. Si el cost del catalitzador és de 10.000€ i el seu benefici monetàriament quantificat en aire net és de 20.000€, aquest primer individu estarà assumint tot sol els 10.000€ de cost però estarà compartint amb tots els veïns els 20.000€ de benefici. Si, en efecte, hi ha per exemple 10 veïns, el benefici per a cada un d’ells serà de 20.000 / 10, és a dir, 2.000€. Així doncs, el primer usuari que instal·li el catalitzador haurà perdut 8.000€ i per tal que el model funcioni, cal que la contribució marginal sigui idèntica, si bé en la realitat no sol passar així.
Per tant, aquest és un cas en què la quantitat a repartir del bé col·lectiu depèn del nombre de persones que hi col·laborin. En el moment en què el benefici individual d’instal·lar un catalitzador assoleixi el benefici individual d’haver-lo instal·lat, direm que s’ha assolit la massa crítica, és a dir, aquell punt en que l’acció col·lectiva és racional perquè aporta més beneficis que costos. Malgrat que a partir de la massa crítica pugui ser racional col·laborar, ser un free-rider segueix essent més racional, donat que com el bé és públic, sempre preferiré estalviar els costos de col·laborar, ja que me’n beneficiaré igualment. A partir de la massa crítica, tot és racional, però ser free-rider encara ho és més. Així, ser-ho o no dependrà del context o de la sensibilitat individual a la necessitat d’assolir fins col·lectius.
Davant d’aquesta situació, el sector públic pot fer diverses coses, la primera de les quals és obligar, però per fer això, no cal ni considerar e model. En segon lloc, l’Estat pot incentivar positivament. És a dir, l’Estat podria subvencionar els catalitzadors i dir que aquells que accedeixen a instal·lar-lo que no l’instal·lin fins que s’hagi assolit la massa crítica d’usuaris del catalitzador. Així, si s’assoleix la massa crítica el catalitzador s’instal·la i, si no, els diners es retornen, ja que el cost superaria el benefici. En tercer lloc, l’Estat podria fer una estratègia mixta en què primer s’incentivés positivament els individus per tal que l’instal·lin i, a partir de la massa crítica, s’incentivés negativament a aquells que no l’han instal·lat, és a dir, castigar freeriders. No obstant, això no podria ser just, donat que es tracta diferent als individus en funció del moment en què decidissin sumar-se a la iniciativa. D’altra banda, seria eficient perquè permetria obtenir l’objectiu desitjat amb costos econòmics menors que subvencionar tothom i amb costos socials menors que castigar o obligar a tothom. Es tractaria d’un sistema doncs, en que primer es buscaria crear líders que assumissin una part desproporcionada del cost gràcies a una subvenció (que hauria de cobrir tota la diferència en el cost fins assolir la massa crítica) i, després, es buscaria forçar a col·laborar aquells que encara no ho fessin.
En essència, quan afegim el factor temps a l’anàlisi de l’acció col·lectiva descobrim que ser free-rider sempre és més racional, que existeixen maneres per tal de desincentivar els comportaments free-rider i que, a partir de cert nivell de participació, tant participar com ser free-rider és racional. El diagrama de Schelling és a representació gràfica per excel·lència dels models de contribució . En aquest, s’il·lustra el benefici personal per aquells qui cooperen (C) i per aquells que no cooperen (NC, free-riders) per a cada nivell de participació o agregació. En aquests gràfics, és fàcil apreciar totes aquestes conclusions. En e model central de Schelling, la diferència entre les corbes de benefici de C i de NC són paral·leles, però en la vida real no solen ser-ho. En el gràfic, la línia L és la del free-rider (NC), mentre que la R és la de col·laborador (C). La línia intermèdia discontínua és el benefici per càpita, entès com la suma de tots els beneficis individuals, dividit entre la suma de free-riders i col·laboradors. És el benefici mig de cada nivell de participació.
Sovint però, el benefici del free-rider creix més ràpidament que el del cooperador. En aquests casos, la línia que mostra el benefici per càpita mig a cada nivell de participació no assoleix el seu punt màxim quan tothom col·labora, sinó que el punt òptim s’assoleix a un determinat nivell de participació i free-riders.
Imaginem el gràfic anterior i fem que la corba L sigui més pronunciada. Si aquest és el cas, la corba discontínua perd la rectitud i es torna convexa, assolint el punt més elevat abans d’arribar al tope de participació. En altres paraules, que els beneficis del free-rider creixin més ràpid que els del col·laborador és el mateix que afirmar que l’aportació d’un membre més (conversió d’un free-rider en un col·laborador) té un cost marginal major que el seu benefici (o aportació) marginal. El punt en què el benefici per càpita es veu maximitzat és aquell en què cost i benefici marginals s’igualen, i dependrà del context i de la natura d’acció col·lectiva estudiada.
L’exemple idoni per entendre-ho són les vacunes. Si vacunar-se té un cost (i el té, sens dubte, monetari i no monetari) i alhora un benefici públic en forma d’externalitat (la reducció de possibilitats d’emmalaltir per un virus contra el qual el gruix de la població està vacunada), significa que el punt que maximitza el benefici per càpita no és un nivell de vacunació del 100% sinó una mica inferior. En essència, a partir de certs nivells elevats de vacunació, els beneficis de vacunar-se són molt reduïts (ja que encara que no em vacuni rarament cauré malalt), mentre que els costos es mantenen. Com que el cost marginal supera el benefici marginal, aquest individu no serà vacunat i, si es vacunés, el benefici per càpita general baixaria.
Encara que ningú fa raonaments tan complexos per decidir si vacunar o no el seu fill, el que si que és cert és que tots, d’una manera o altra, pensem i actuem més o menys de la manera descrita pel model.
D’aquesta forma, les dades disponibles demostren que les vacunes d’una malaltia repunta quan hi ha un rebrot d’aquesta (generalment produït per l’expansió del nombre de subjectes no vacunats) i a l’inrevés . Que la gent deixi de vacunar-se quan molts del seu entorn ho estan és un fenomen natural i cíclic on, dependrà del context i de la naturalesa de l’acció col·lectiva duta a terme quin és el punt òptim de la corba de benefici per càpita a partir de la qual la suma d’un individu més resulta perjudicial per al conjunt. A part de es vacunes, l’organització d’una festa o d’un partit de futbol entre amics també serien molt bons exemples als quals aplicar el model en qüestió. La representació gràfica d’aquest model seria la següent, de manera que, manca la línia discontinua enmig de totes dues (NC i C) per tal d’il·lustrar el benefici per càpita mig (model de corba convexa).
Descrits ja el model original i la seva primera variació més habitual, és moment d’analitzar-ne la segona. En aquesta variació, trobem que molts pocs individus col·laborant tenen un benefici per càpita molt alt que, no obstant, decreix a mesura que s’afegeixen individus. Tanmateix, passat un cert nombre (nombre en què la corba de benefici per càpita assoleix el seu punt mínim), l’agregació d’individus torna a fer créixer aquesta corba. El que passa en aquest model és el contrari que en l’anterior: en el primer tram, el cost marginal és superior al benefici, que s’igualen en el punt més baix de la corba. A partir d’aquí, el benefici creix més que el cost marginal. Exemples d’això són els alemanys que, contra el seu règim, s’organitzaven per ajudar els jueus a sortir del país; la lluita contra e canvi climàtic o la revolució de la Plaça Tahrir.
Gràficament, aquest tipus de model es pot representar així, si bé faltaria la línia discontínua, enmig de totes dues (NC i C) per tal d’il·lustrar el benefici per càpita mig (model de corba còncava).
La conclusió de tot això és que e 100% de cooperació no és necessàriament l’òptim per a una acció col·lectiva exitosa. Com que les corbes i els seus punts màxim i mínim, respectivament, depenen de context i de la natura del fet estudiat, és evident que poden existir incentius molt diferents a fi d’obtenir una acció col·lectiva òptima o com a mínim exitosa: d’entrada, en alguns casos serà necessari incentivar la participació i, en d’altres, desincentivar-la. Donat que en el càlcul del benefici per càpita es computa tot (tant els beneficis com es costos), pot ser que el canvi d’orientació de la corba, en un i altre mode, es produeixi per un augment o reducció tant dels costos com des beneficis. En essència, e sentit de la corba dependrà de com es relacionin cost i benefici marginal (creix quan el benefici és més gran, i a l’inrevés). El benefici per càpita és variable. La recerca empírica serà aquella que determinarà quin model és el que correspon aplicar i per què.
2. Models de difusió Explicats ja els models d’agregació, toca ara explicar els models de difusió. Abans d’entrar a explicar en detall aquesta tipologia de model, cal tenir molt present que, sovint, la generació de l’acció col·lectiva exitosa no depèn del nombre efectiu de persones que hi participen, sinó que, en primera instància, depèn de quants individus pensi cadascú que prendrà part de l’acció. És a dir, no importa si serem molts o pocs, importa si serem més o menys que la resta d’individus espera (entren en joc les expectatives).
Aquesta idea se sol plasmar en un tipus de model anomenat model de Granovetter, ideat pel pensador que ostenta el mateix nom. La idea d’aquest model és que el llindar de participació mínima que els individus s’estableixen a si mateixos per tal de prendre part de l’acció col·lectiva serà allò que determini el nombre de participants i, per tant i molt probablement, també l’èxit. El gràfic que podem trobar a continuació mostra la relació entre el nombre d’assistents que s’esperen en un sopar (eix de les X) i el nombre de persones disposades a assistir per cada un dels nivells esperats d’assistència (eix de les Y). Així, veiem que si s’esperen 0 assistents, ni 5 persones assistiran. D’altra banda, si se n’esperen 50, hi aniran no només tots aquells el llindar dels quals se situï en 50, sinó tots aquells que tinguin també llindars inferiors.
El llindar de cada individu vindrà donat pel tipus d’acció col·lectiva i el seu context.
La propera il·lustració és l’evolució natural del gràfic anterior, si bé els percentatges de l’eix de les Y són ara acumulats. A més, en aquest gràfic, la línia que creua la imatge de l’extrem inferior esquerre fins a l’extrem superior dret és una bisectriu que ens ajuda a entendre què passa tant si les expectatives coincideixen o no amb la realitat. En essència, pot ser que les expectatives superin la realitat, que la realitat superi les expectatives o que les expectatives i realitat coincideixin. En el punt en què expectatives i realitat coincideixen és el punt en què la bisectriu i la corba d’hipotètica participació s’entretallen. Aquests punts són els anomenats punts de massa crítica.
La gran conclusió d’aquest model de difusió és que quan la funció supera la bisectriu, estem en una situació d’èxit; mentre que quan és la bisectriu aquella que supera la funció, estem en una situació de fracàs.
En altres paraules, l’èxit o el fracàs de l’acció col·lectiva, en aquest model de difusió, dependrà de si acaba anant més o menys gent de l’esperada inicialment pels hipotètics i potencials participants. En essència, només hi haurà acció col·lectiva quan la funció estigui per damunt de la bisectriu: en cas contrari, com que els individus pensaran que no hi assistirà prou gent com per anar-hi ells, no hi haurà acció col·lectiva.
Aquest model, a més a més, ens aporta informació molt interessant i que ens indica amb quines variables hem de jugar per tal de superar les barreres inicials que ens podem trobar per generar una determinada acció col·lectiva. Si pensem en una discoteca nova en un poble determinat, podrem entendre les possibles solucions als inconvenients que recull i presenta el model descrit. Així, en primer lloc, un empresari de la nit qualsevol pot fer creure als potencials consumidors que el llindar de massa crítica se superarà àmpliament (fer molta publicitat que, pel seu propi efecte, es torni veraç); reduir els costos de participació dels primers individus, per tal que s’animin a entrar quan la participació és encara baixa o nul·la i així assolir el llindar de la massa crítica (les llistes gratis o les entrades amb consumicions); o segmentar el grup, és a dir, fer dues discoteques petites i de magnitud asimètrica en lloc d’una perquè així serà més fàcil que s’assoleixi el llindar de massa critica en totes dues sales, que s’acabaran omplint més fàcilment que una única macrosala. Totes les estratègies permetrien a un empresari de la nit que inaugura una discoteca garantir que s’assolirà el llindar de massa crítica i que, per tant, la discoteca serà un èxit rodó.
3. El model de Timur Kuran Aquest, va presentar un nou model d’agregació per tal de comprendre l’efecte contagi. Emprat en articles i en un llibre en que aquest autor prova d’explicar la relativa sorpresa de les revolucions d’Europa de l’Est quan el comunisme caigué, el model té una gran capacitat explicativa i s’ha usat per formular hipòtesis empíriques. En essència, és un model molt útil per explicar esdeveniments revolucionaris i que permet desfer el misticisme (efecte màgic) que sembla haver darrera de cada revolució, en tant que ens permet entendre en quina mesura els individus s’hi sumen i, per tant, fan de l’acció revolucionaria una acció col·lectiva exitosa.
En altres paraules, aquest model permet entendre com i per què un grup latent inicia una acció col·lectiva a través de la qual es converteix en un grup plenament observable i actiu. La idea d’aquest model és que els individus no expressen o realitzen les seves vertaderes primeres preferències fins que s’assoleix cert llindar de participació (diferent per a cada individu) a partir del qual és raonable emetre les preferències sinceres quan s’està en públic. És a dir, parteix d’una dicotomia entre preferències privades i públiques, la qual cosa resulta versemblant i útil a l’hora d’analitzar les revolucions. Per sota d’aquest llindar, els individus no expressen les seves preferències reals, és a dir, les falsifiquen. Un canvi en el context és el que determina si les preferències individuals s’expressen en coincidència amb les públiques o bé s’amaguen.
Com que ens trobem davant d’un model el què els individus decideixen agregar-se a l’acció col·lectiva en funció del nombre de persones ja adherides (participants o cooperadores), es tracta d’un model que il·lustra un dilema. Suposant que les preferències individuals es mantenen constants al llarg del temps (en contra d’un règim dictatorial, per exemple), hi ha un dilema perquè un individu s’afegirà només si ja hi ha un nombre determinat de col·laboradors, però alhora, la seva addició pot generar noves incorporacions. Així, hi ha un dilema entre el llindar mínim necessari per tal que algú participi i l’increment de la participació que l’addició individual pot generar. A més a més, sovint no es disposa de gaire informació sobre els nivells de participació, de manera que, com es fa en l’economia, s’afirma que els individus actuen com si tinguessin aquesta informació, amb les limitacions inherents, gràcies a l’existència de mecanismes implícits. Per tal d’il·lustrar aquesta teoria, Kuran va establir les següents seqüències de llindars, que bàsicament són files de 10 nombres endreçats de més petit a més gran. Cada un dels nombres és el llindar revolucionari (punt de massa crítica) per a cada un dels decils en què es vol dividir qualsevol societat en concret. Així, hi ha 10 decils amb diferents llindars de participació. Les següents tires són seqüències de llindars per a tres societats imaginàries diferents, anomenades A, B i C.
SOCIETAT A = [0, 20, 20, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 100] SOCIETAT B = [0, 10, 20, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 100] SOCIETAT C = [0, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 60, 100] SOCIETAT D = [0, 10, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 60, 100] Amb aquestes distribucions de llindar podem afirmar que en la societat A no es produirà revolució, ja que només el primer 10% de la societat s’animarà a atacar el règim, ja que el següent decil no ho farà perquè necessita que almenys un 20% de la societat s’animi, i només ho ha fet el primer 10%. Així, la societat A té un equilibri del 10%. En la societat B, en canvi, si hi haurà revolució perquè un 90% (equilibri) dels membres de la societat protestaran contra el règim en aquesta distribució de llindars. En la societat C, ocorrerà el mateix que en la A, que no hi haurà revolució perquè l’equilibri s’estancarà en el primer 10%. La societat D fa el mateix camí respecte C del que fa el model B respecte del A i, per tant, també es produeix revolució en un equilibri del 90%.
De tot això, es poden extreure diverses conclusions, la primera de les quals és que un petit canvi en la seqüencia de llindars pot dur a canvis radicals, com és el fet que en la societat A no hi ha revolució i en la B un 90% de la societat es revolta. I tot això, amb unes preferències molt semblants conjuntament amb l’efecte bandwagon revolucionari, conegut com efecte arrossegament en català. En segon lloc, destaca el fet que un augment de l’agregació produït per variacions en el canvi de llindar d’algun decil ha de tenir la seva causa en un canvi contextual, ant sigui en l’augment de les possibilitats o la intensitat de l’èxit, o en la disminució de costos (o riscos) de prendre part de l’acció. La tercera conclusió és que la intensitat de l’oposició individual a un règim és important però no és el més crucial, perquè el nombre de persones que mostren la seva disconformitat en públic és el que sol acabar determinant el nombre de persones que s’hi afegeixen malgrat estar-hi a favor només per no ser assenyalats com els estranys. En quart lloc, trobem que l’existència de seqüencies de llindars progressius (com el model B) donaran lloc a revolucions pausades i progressives, mentre que les distribucions de llindars com el del model D, amb un equilibri igual que el del B (situat al 90%) tendiran a generar revolucions terriblement explosives i sorprenents. En essència, aquest model aporta dues informacions diferents: els llindars de participació per a cada decil i el nivell de participació final per a cada distribució de llindars.
En format de resum (PPT – Models de Difusió Kuran)  diversitat de motivacions i models de llindars  Article “Ahora o nunca: el elemento de sorpresa en la Revolución de Europa oriental de 1989” (Zona Abierta, 80/81)  L’onada revolucionaria de 1989: realment ningú s’ho esperava, ni els més informats  L’explosió revolucionària de 1989: o Una frase cèlebre: “La revolució va durar 10 anys a Polònia, 10 mesos a Hongria, 10 setmanes a la RDA, 10 dies a Txecoslovàquia, 10 hores a Romania” o Durant el procés, ningú sabia com acabaria tot: tragèdia, guerra civil, repressió...
o Els canvis varen ser extraordinàriament sobtats: de petits grups clandestins a grans mobilitzacions de masses  Model: les preferències falses: o Distingeix entre preferència privada (fruit de les creences i desitjos presents de l’individu) i preferència pública (pot ser controlada per l’anterior, però expressa la voluntat general) per a cada individu o Quan un individu expressa públicament una preferència diferent a la que té privadament, està falsificant la seva preferència  Revolució i canvi de preferència: o Suposem que S és un percentatge de la població que té com a preferència pública l’oposició al règim o Una revolució es produeix quan hi ha un salt enorme i ràpid del valor de S o En els països de l’Est era freqüent la existència de molta gent amb una preferència pública pel règim i una preferència privada en contra d’aquest. El canvi de la preferència pública (fent desaparèixer la falsa preferència) dels costos percebuts es tal que suposa: ▪ Externs: possibilitats de repressió i sancions ▪ Interns: costos psicològics de mantenir la falsificació  El llindar revolucionari: o Per a cada individu, la preferència pública depèn de S (com més petit, més perill de repressió dura), i de X que és el cost psicològic (com més elevat, més vol eliminar la falsificació) o A mesura que creix S arriba un moment que, amb X constant, l’individu I rebutja la falsificació, pel que s’arriba al llindar revolucionari (Ti) o Si representem S entre 0 i 100, podem situar cada individu de la societat en un valor concret A = [0, 20, 20, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 100] S = 10 és l’equilibri A’ = [0, 10, 20, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 100] S = 90 és l’equilibri o En el cas A, el supòsit és de 10 persones on: ▪ T1 = 0 sempre oposició ▪ T10 = 100 sempre suport al règim ▪ T5 = 40 suport al règim si 0 ≤ S ≤ 40 o En el cas A’, una persona canvia el seu llindar, i el redueix de 20 a 10 o S’acaba produint un efecte de Bandwagon revolucionari, entès com a carro revolucionari o efecte arrossegament  Informació sobre les preferències: o Ni les preferències privades, ni els llindars són informació pública o Una societat pot estar a punt d’una explosió revolucionària sense que ningú sigui conscient o Per exemple, C = [0, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 60, 100] on la revolució no es produeix perquè el punt d’equilibri està en S = 10 i un canvi en un petit grup pot tenir un gran impacte col·lectiu o Les preferències privades no són fixes: hi poden incidir molts factors (situació econòmica, contactes exteriors, etc.), que poden fer baixar els llindars  Com començar un moviment de masses? o Un efecte Bandwagon pot produir-se per activar una revolució com a resultat combinat d’una baixada dels llindars per reducció de riscos (canvi de preferències privades), i pel propi augment del percentatge d’opositors (reducció del cost d’eliminar la falsificació) o Qui són els indicadors? ▪ Il·lusió cognitiva? Sobreestimació de la capacitat individual? ▪ Kantians quotidians? Intel·lectuals? Obrers? ▪ Grups organitzats d’oposició? Recursos i tècniques especials per activar bandwagons? 4. La lògica individual darrera de la participació en l’acció col·lectiva: racionalistes i moralistes Com tots sabem, les raons que impulsen a un individu a prendre part o no prendre’n de l’acció col·lectiva són molt diverses: deure moral, solidaritat amb els companys, la persecució d’un benefici propi, etc. Tot això, no obstant, pot ser esquematitzat en diferents tipus de cooperadors, en funció de la lògica individual que impulsa cada un a participar. El primer que cal diferenciar són els dos primers grans grups: el racional, que és el d’aquells qui es basen en els costos i els beneficis, i el de les normes socials, que és el d’aquells que sempre actuen d’acord amb certs principis. En conjunt, podem afirmar que l’existència de seqüències de llindars asimètriques s’explica fonamentalment pels tipus de lògica imperants davant de cada situació que, alhora, sol dependre de canvis en el seu context.
El grup racional al seu torn, pot dividir-se en egocentrats (que pensen en termes individuals) i en no egocentrats (que pensen en termes col·lectius). Els egocentrats, alhora, poden classificar-se en aquells que se centren en el procés i aquells que se centren en el resultat. D’aquests darrers, novament en surten dos grups: els que busquen un benefici públic, i els que persegueixen un bé privat (o incentiu selectiu). Els no egocentrats també poden classificar-se en dues tipologies: els altruistes (a favor de quelcom), i els enconats (en contra de quelcom). Els racionals, en tant que fortament preocupats per la relació entre costos i beneficis, tendiran a afegir-se a l’acció col·lectiva quan hi hagi molta gent, pel que es converteixen en irracionals en un principi. Això no és una llei natural, però si una tendència social que s’explica pel fet que les possibilitats d’èxit creixen i els riscos decreixen a mesura que s’incrementa el nombre de participants.
Se centren en el procés Egocentrats Se centren en el resultat Racionals Altruistes No egocentrats Enconats Kantians Morals Empàtics Utilitaristes D’altra banda, els que actuen seguint normes socials, és a dir, sent coherents amb determinats principis morals, poden classificar-se en tres grups endreçats en funció del rol que té el context (informació) en la lògica que hi ha al darrere. Així doncs, classificats de menor a major informació, en primer lloc trobem els kantians, anomenats així pel deure universal kantià, i als quals el context no els importa perquè actuaran en coherència amb els seus principis, sigui quin sigui el nombre de persones que prenen part de l’acció col·lectiva, de forma que aquests acostumaran a ser els primers a prendre part de qualsevol acció col·lectiva, de qualsevol naturalesa. En segon lloc, trobem els empàtics, que són els que participarien en segon lloc per solidaritat amb els companys o iguals, en aquest cas els kantians. Després, en darrer terme trobem els utilitaristes que, molt propers a la lògica individual racional, actuen només si la seva addició incrementa el benefici mitjà (és a dir, per càpita) del conjunt de participants. La norma d’aquest darrer grup és la racionalitat col·lectiva ja que, en certa manera, és un grup que s’aproxima al dels racionals.
En aquest sentit, cal destacar que els primers seguidors converteixen el bloc en líder. En la mesura que iniciar l’acció col·lectiva sol ser quelcom irracional, l’individu que es pren la molèstia de fer-ho és un boig fins que no s’afegeixen els primers col·laboradors, que permet que s’assoleixi un llindar de participació pel que fa, després, l’agregació a l’acció col·lectiva flueixi com quelcom pràcticament automàtic. A mesura que sorgeixen nous adeptes, el boig es converteix en líder, fins al punt que aquells que en un principi estaven en el grup majoritari (no participants) senten que estan en el minoritari, la qual cosa comença a passar a partir d’un 50% de participació. De tota manera, és molt important no oblidar que no només és important el percentatge de participació, sinó també els fluxos d’agregació, factor que el model no és capaç de captar.
Diem això perquè probablement l’efecte sobre la resta d’hipotètics participants no és el mateix si un 20% de la societat es llença al carrer de cop que si primer ho fa un 5% i, en els dies següents, s’hi suma gent fins arribar al 20%. Probablement, en el segon cas, l’efecte arrossegament serà més fort.
5. Conclusions: al cor de la revolta de Txecoslovàquia Mirant el 30 Minuts “Al cor de la Revolta”, sobre la revolució que derrocà el règim comunista txecoslovac, observem diversos elements rellevants relacionats amb l’acció col·lectiva. Pel que fa al punt col·lectiu de massa crítica, observem que diferents grups socials tenen diferents llindars de participació, degut a estructures de costos i beneficis diferents. En aquest sentit, destaca que primer estudiants i després actors van liderar la revolta, mentre que els obrers van ser els darrers a afegir-s’hi. Les raons per les quals els estudiants van liderar la revolta són diverses:  Degut a la joventut genèrica d’aquest col·lectiu, tenen més possibilitats de sortejar la repressió policial que no pas un individu de 50 anys, és a dir, els seus costos són menors  Relacionat també amb l’estructura de costos i els beneficis de la joventut, trobem que, al tenir més vida per davant, tenen més a guanyar si les protestes tenen èxit  Finalment, és possible que el fet que els joves haguessin estat socialitzats per uns pares revolucionaris i reprimits l’any 1968 (Primavera de Praga) també influís  D’altra banda, al ser estudiants tenien costos d’oportunitat menors (no perdien tant deixant d’estudiar com perd algú que deixa de treballar un dia)  El fet de ser estudiants també afectava en un altre sentit, i és que igual que ocorre amb els actors, els estudiants conformen un col·lectiu que tendeix a reunir-se, la qual cosa significa que tenen majors xarxes (capital social), on per naturalesa, passen la major part del seu dia reunits Els actors passen major part del seu temps laboral i social als teatres o ateneus, n’hi havia que es reunien a les esglésies per parlar i organitzar-se, i d’altres es reunien a les universitats i a les fàbriques. Si els obrers foren els darrers en afegir-se fou tant pel seu menor capital tant social com humà (menys informació i menys canals), com pels majors costos de participar en les protestes. No obstant, una empres qualsevol va decidir reunir els seus treballadors per tal de demanar-los que no assistissin a la vaga. I això fou un gran error, perquè també hi va anar un estudiant que va explicar les protestes. Quan aquest va acabar, algú va aplaudir. I quan els aplaudiments van ser genèrics, els costos d’expressar les vertaderes preferències, favorables a la revolta i contràries al règim i a les empreses, van disminuir tant que tothom va ser sincer, a excepció dels “estúpids” obrers pro-règim. Això no hagués passat en cap altra circumstància, ni tan sols si l’empresari hagués demanat l’opinió de tots els seus treballadors, un per un.
Relacionat amb els estudiants i els actors, trobem la qüestió del lideratge. Si els estudiants, bé per emprar una lògica kantiana o bé pels incentius racionals a participar, foren els primers a participar. No obstant, els actors van substituir el seu lloc més endavant, degut a diversos factors:     Possibilitat d’usar els teatres com a plataformes de difusió Major experiència Major reconeixement i admiració públics Forta tradició del teatre a Txecoslovàquia En aquest sentit cal destacar la figura de Havel que, contra la seva voluntat, acabaria capitalitzant el lideratge d eles protestes. Així, hem d’entendre que el concepte del líder és més ampli del que solem concebre quan pensem en termes històrics (Hitler, Luther King, Mandela, Ghandi...). Així, un líder és qualsevol persona que encapçala una acció col·lectiva qualsevol i se’n converteix en la figura visible, amb independència de si ho desitjava o no, o de si reunia les característiques tradicionalment associades als líders. Però, per què hauria de ser una persona que no ho desitja? Doncs precisament per això, perquè no ho vol. Quan un líder es fa pel context i no per la voluntat, les persones poden estar segures que aquell líder no disposa d’incentius selectius o d’altre tipus que poguessin tergiversar la seva funció com a líder de l’acció col·lectiva. En conclusió, podem afirmar que un líder, entès en termes d’acció col·lectiva, pot ser o no ser un líder en termes clàssics, si bé un líder en termes clàssics (bon orador, carismàtic, llest...) és sempre un líder en termes d’acció col·lectiva.
En tercer lloc, hem de fer referència a les lògiques individuals que duen diferents persones a prendre part de l’acció col·lectiva. Si bé fàcilment podríem pensar que els líders, és a dir, aquells que actuen primer i per tant assumeixen més costos, actuen per lògica kantiana, hem d’adonar-nos que no té per què sempre ser així. D’igual manera, no tots els que s’hi sumen més tard ho fan per gaudir d’una lògica racional individualista. Si bé la tendència, en efecte, sí sol ser aquesta (els kantians primer i els racionalistes després), no és sempre així. La manera correcta d’enfocar-ho consistiria a afirmar que els kantians són sempre molt propicis a ser líders o afegir-se entre els primers a l’acció col·lectiva, si bé tots els líders son kantians. En essència, poden ser racionals, ja que en alguns contextos (per exemple, si existeixen incentius selectius), assumir més costos que els assumits per un participant mig pot resultar racional, donada l’existència de majors beneficis.
En un altre ordre de les coses, cal fer menció a la repetició espacial, ja que és precisament el fet que l’acció col·lectiva tingui lloc sempre en un mateix espai allò que permet que els llindars de diferents grups es vagin superant fins assolir el punt de la massa crítica. Dit d’altra manera, la repetició del lloc és fonamental perquè permet que la revolta sigui visible, és a dir, és el cal que permet que la informació arribi i que la gent pugui contrastar dia rere dia, si l’acció col·lectiva creix o decreix i si se supera o no el seu llindar de participació. L’efecte arrossegament, és a dir, la superació de llindars es produeix perquè a mesura que més gent es va afegint a la protesta, els costos de participar disminueixen. Així, accions col·lectives específiques i reduïdes (i que no són reprimides precisament per la seva naturalesa inicialment inofensiva per al règim vigent) fan que els grups socials amb demandes similars però amb llindars més alts perdin la por i s’hi sumin.
Quan això ocorre successivament, més persones se sumen a l’acció col·lectiva, que s’intensifica, i més es diversifiquen i generalitzen les demandes de la mateixa. L’efecte crida, doncs, ajuda a entendre perquè normalment, el gruix de les revoltes són urbanes. En el cas del vídeo, cal fer menció a l’actuació dels manifestants, que s’asseien al terra quan la policia iniciava l’actitud amenaçant. Les raons per fer quelcom així són, essencialment, tres:  Pot haver-hi l’objectiu de semblar pacífic, per tal d’incrementar els costos morals que un policia podria tenir a l’hora de reprimir  Estant assegut és més fàcil protegir-se de les hòsties dels policies  Si tothom s’asseu, és més fàcil controlar el free-rider, que es veurà forçat a romandre assegut i a mantenir la pressió per tal de no ser senyalat pels altres com un traïdor. Si en una protesta tothom està de peu, per un free-rider resultarà molt més fàcil marxar sense que ningú el vegi, mentre que en una posició així, es veurà molt més En cinquè lloc, convé mencionar el rol d’elements que ajuden a crear consciència de col·lectiu, més enllà de la identificació, sovint fonamental, d’un enemic comú. Així, en aquest cas les cançons del passat, és a dir, de la revolució dels pares, són un element clau, perquè permet protestar de manera implícita. Al permetre l’oposició implícita, un s’adona que molts altres pensen el mateix, i ningú queda en evidència al expressar públicament la seva primera preferència. Al disminuir els costos d’expressar les preferències sinceres, més gent s’anima a fer-ho.
Finalment, cal mencionar diversos elements. En primer lloc, si un règim vol evitar revoltes així de fugaces, ha de respondre amb rapidesa i brutalitat al carrer. En essència, una protesta que no es talla el segon dia, ja no es talla. I això ocorre per l’existència de mecanismes de coordinació explicita, com l’empresari que et crida a una reunió, els horaris que ens envien des de secretaria o l’hora d’una obra de teatre, i implícits com reunions de persones aleatòries al carrer o les cançons que evoquen un passat diferent i millor. En conjunt, cal pensar en la gestió de les expectatives col·lectives com el framing o l’emmarcament interpretatiu. Dit d’altra manera, si en una seqüència d’1, 2 i 3, emmarco tots tres números, el dos és al centre; si emmarco l’1 i el 2, el dos és a la dreta; i, finalment, si emmarco el 2 i el 3, el 2 és a l’esquerra.
TEMA 4. L’ACCIÓ COL·LECTIVA DES DE LA SOCIOLOGIA: CAPITAL I XARXES 1. El capital social: concepte i atribucions La principal aportació de l’estudi sociològic a l’anàlisi de l’acció col·lectiva respecte de la perspectiva econòmica ha estat la capacitat de mesurar variables i factors tan intangibles com el capital social, entre d’altres. El capital social és un concepte nascut els anys 70 a la mà de Gary Becker, i és entès com aquell capital que interconnecta la resta de capitals. És a dir, és el lubricant i connector de la vida social, en la mesura que és un recurs que, al connectar altres recursos entre ells, permet superar problemes de l’acció col·lectiva com els que hem anat veient fins ara. Una definició més adequada de capital social és aquesta: conjunt de xarxes i contactes de què disposa un individu o que estructuren un col·lectiu. Com podem veure, existeixen dues divisions del capital social que donen lloc a diferents idees. El capital social pot ser, en primer lloc actitudinal (el bon rotllo, la confiança, etc.) o racional (és a dir, nascut de la cooperació exitosa i la repetició).
A més a més, també pot ser individual (les xarxes d’un individu concret) o col·lectiu (les xarxes que vertebren un col·lectiu qualsevol i que han nascut de totes les xarxes individuals).
Cal destacar però, que el concepte de capital és molt més antic. El capital, és a dir, qualsevol cosa que té valor, és un concepte d’origen antic i que s’ha anat diversificant a mesura que ha passat el temps i se n’ha intensificat l’ús. En origen, el capital era només capital econòmic, ja fos financer o monetari. Més endavant, va sorgir la idea del capital físic, que inclou la força física de treball (capital humà) i la resta d’elements que permeten el procés productiu, amb l’excepció del capital econòmic, és a dir, màquines, terra, minerals, etc. Malgrat la idea de capital és tan antiga, la de capital social, com hem vist, no ho és tant. No obstant, això no vol dir que no se’n parlés al món antic. Si bé no podem afirmar que Plató, Maquiavel o Tocqueville parlessin pròpiament del capital humà, si que es referien a elements, factors, variables i realitats que avui s’inclouen clarament sota el paraigua de capital social. Així, quan Maquiavel parlava dels valors republicans o Tocqueville ho feia dels de la democràcia dels EUA, s’estaven perfilant, sense saber-ho, com a predecessors del concepte de capital humà. En essència, el que passava és que els estudia antics de la vida social anaven a parar sempre als valors i ningú es va molestar en crear el concepte de capital social fins la segona meitat del segle XX, perquè era quelcom massa intangible i difícil de quantificar i mesurar. No obstant, ningú negava tampoc la importància d’elements com els valors, la cultura, les xarxes o la tradició, és a dir, el capital social.
En conjunt, el capital social d’una comunitat qualsevol genera externalitats positives de les quals no és possible excloure a ningú, ja que per exemple, no es pot excloure cap free-rider d’una festa popular que enguany és millor que la de l’any passat per l’estreta col·laboració d’un grup d’individus. A més, quan un membre s’adhereix a una xarxa, hi aporta quelcom perquè l’amplia, però no hi aporta tant com els membres originals perquè no assumeix part dels costos inicials de la xarxa. Cal mencionar també, que les xarxes solen incentivar la confiança. I la confiança és un tangible que no només creix si la seguretat (tangible) augmenta, sinó que també pot disminuir quan la seguretat creix. Més presència de policia, en general, significa més seguretat. Però seguretat vol dir més desconfiança. Per què, sinó, hauria d’haver-hi tants policies? En essència, hem afirmat que el capital social és una de les múltiples formes de capital que existeixen i en concret, s’ha dit que el capital social són el conjunt de recursos de què disposa un individu o un col·lectiu per tal de fer front i superar els problemes d’acció col·lectiva. Estem parlant doncs, de relacions estables i contactes personals. Més detalladament, els següents són els elements centrals del concepte de capital social: es tracta d’un conjunt de recursos disponibles, per a un individu o un col·lectiu, derivat de l’existència de xarxes socials i canals d’informació i que, en essència, facilita els problemes a què s’enfronta qualsevol acció col·lectiva. Cal remarcar el fet que sense xarxes socials, no pot haver-hi capital social, de cap manera.
A més a més, en aquest sentit, destaca també el fet que el capital social és definit per la seva finalitat i, en cap cas per la seva forma. A més, també ocorre que els diners no només són útils en xarxa, de la mateixa manera que els contactes ja que en efecte, només són útils si existeix xarxa. Per a què serveixen els diners en un desert si no tenim on emprar-los? Passa, en certa mesura, com amb els diners, que són definits per la seva finalitat (mitjà d’intercanvi) que per la seva forma, que pot ser diversa (targetes de crèdit, monedes, bitllets...). El capital social, en essència, sempre respon a un mateix objectiu, però pot, igual que el diner, adoptar formes molt diverses.
2. Els canals informals Com ja s’ha mencionat, el capital social s’ha de produir sempre en xarxes. No obstant, els canals de què es compon una xarxa poden ser tant informals com informals. En primer lloc, destaca l’existència de canal d’informació informals, que són canals informals ja establerts i que tenen avantatges i inconvenients diversos. Si pensem en una escala de veïns, que seria un bon exemple del que estem tractant, ens adonem que una xarxa d’aquest tipus pot ser molt eficient (per recuperar quelcom que cau al pati interior o que perds a l’escala), però pot alhora, generar intensos rumors en un interval relativament curt de temps. Sovint, si aquestes xarxes no existeixen, l’individu que ha perdut un mitjó al pati interior o un mòbil a l’escala ho té molt difícil: pot no fer res o establir algun canal més formal, com penjar un cartell a l’entrada de l’edifici.
Noti’s l’element d’intangibilitat d’aquestes xarxes, fonamentades quasi exclusivament en el diàleg reiterat.
En segon lloc, cal remarcar l’existència de canals de reciprocitat informal, basats novament en la repetició i la obligació. Per obligació hem d’entendre que quan un individu emprèn alguna acció que beneficia el col·lectiu, algú li retornarà, en menor o major mesura. No obstant, això no vol dir trueque, ja que no és ni un intercanvi fix ni es produeix en el mateix moment, sinó més endavant. Les normes que regeixen aquest tipus d’interacció són informals. No obstant, es necessita repetirició i, per tant, que sempre siguin unes mateixes persones les que prenguin part de l’acció col·lectiva. Del contrari, no hi ha confiança, és a dir, no hi ha cap indicador que ens faci pensar que la nostra acció serà recompensada. Tanmateix, sorgeix un altre interrogant: és la repetició fruit de la confiança o és la confiança fruit de la repetició? I, encara més, és la norma fruit de la confiança o la confiança fruit de la norma? Són conceptes que van lligats.
Precisament la confiança és la tercera forma de capital social, i també la més reconeguda, estudiada i difosa. La confiança és l’element que, en darrera instància, ens permet superar el dilema del presoner. Però, pensem, què és abans l’ou o la gallina? En qualsevol cas, la confiança és un bé públic, ja que no existeix ni rivalitat en el consum ni possibilitat d’exclusió. No obstant, hi ha determinats col·lectius (i determinades accions col·lectives) que són un bé públic obert (relativament universal), com les AMPES, mentre que hi ha d’altres que si la comunitat és oberta, la confiança serà un bé públic obert (il·limitat). Per exemple, en els barris de Barcelona el capital social ha canviat, ja que abans els barris pobres solien tenir xarxes de capital social més o menys intenses però molt extenses, és a dir, arribaven a tots els barris. Noti’s que la dificultat d’entrada no té res a veure amb la intensitat d’una xarxa sinó amb la seva extensió. Amb l’arribada d’immigrants es creen comunitats més tancades, raó per la qual es poden generar xarxes més intenses però menys extenses, és a dir, ja que no assoleixen tot el barri sinó que es limiten als membres d’una determinada comunitat ètnica, lingüística o religiosa.
En un altre ordre de les coses, cal destacar que el grau d’aprofitament, és adir, la mesura en que algú pot actuar de free-rider, és asimètrica, si bé sol incrementar-se a mesura que l’individu s’insereix en l’acció col·lectiva, ja que cada vegada gaudeix de majors beneficis sense l’obligació d’haver d’assumir majors costos. A més, també cal remarcar que, en grups oberts (amb poques barreres d’entrada), les possibilitats que es produeixin transvasaments d’individus entre diferents grups i accions col·lectives són més elevades.
De fet, les persones que sembla que prenen part de moltes accions col·lectives, sovint ho fan perquè, precisament al formar part de moltes xarxes, els seus costos són menors, ja que el seu capital social és major.
A diferència del capital financer, el capital social no es pot emmagatzemar perquè perd valor amb el temps, és a dir, es degenera si no s’utilitza i es fa un mínim esforç per tal de garantir el seu manteniment.
Amb els diners, en canvi, aquesta degeneració és molt petita (inflació). Podem afirmar doncs, que el capital social és un subproducte ja que tothom qui participa d’una xarxa i ho fa a petita escala obté un benefici propi. En essència, ningú es planteja generar una xarxa, ja que seria antinatural. De la mateixa manera que es genera sense pràcticament voler-ho, el capital social és molt fàcilment destruïble. El context, així com petits canvis en aquest poden fàcilment desincentivar l’ús d’una determinada xarxa que, ràpidament, entra en decadència. Pensi’s sinó en canvis en espais públics que desplacen, modifiquen i fins i tot destrueixen xarxes que feia molt de temps que existien (mercats, places...). Sovint, aquests canvis són molt petits i no afecten amb força a la naturalesa d’una xarxa fins que són molts canvis que, un rere l’altre, l’afecten. La majoria de les persones no se’n adonaran; alguns se’n adonaran i no sabran posar-li paraules i nosaltres, els politòlegs, haurem de saber fer ambdues coses. A mode d’anècdota, cal destacar que un estudi que sortia fa poc al Periódico i realitzat a la UAB, la hipòtesi del qual era que els barris que tenien més associacions i xarxes, és a dir, més capital social, estaven fent front a la crisi de millor manera; s’ha confirmat.
3. Dimensió actitudinal i estructural del capital social Com ja s’havia destacat, el capital social té dues dimensions: actitudinal i estructural. En essència, els canvis en les actituds individuals es mesuren a través d’enquestes també individuals; mentre que els factors estructurals han de ser estudiats de manera diferent. Es tracta doncs, d’intentar esbrinar quin tipus de xarxa coincideix a un determinat tipus de capital social. James Coleman fou el primer en rebutjar la vessant tradicional, és a dir, l’actitudinal, per centrar-se exclusivament en l’estructural. Si bé l’autor més conegut del capital humà o social és Robert Putnam, Coleman va fer un nou enfocament. Lluny d’usar enquestes, va realitzar altres mètodes per tal d’escriure una de les seves obres més infravalorades, Foundations of Social Science. Si bé Pierre Bordieu també és un autor destacat que segueix la línia de Coleman, ara centrarem l’atenció en un estudi de Coleman que es preguntava per què els jueus solien ostentar el monopoli sobre el comerç de joies. L’explicació tradicional, de tarannà històric, sostenia que els jueus comerciaven amb joies perquè al no tenir terres i ser constantment expulsats, necessitaven acumular la seva riquesa en béns mobles, és a dir, minerals preciosos. Una segona explicació, des de l’òptica actitudinal, sostenia que els jueus ortodoxos, per la seva estricta moral religiosa, eren les persones en què més es podia confiar. Coleman, sense negar la capacitat explicativa d’aquests factors, en destacà un tercer. No només la confiança en la moral jueva impulsava els jueus a confiar en ells mateixos, sinó que, en la mesura que el comerç de joies requereix seguretat, que és molt costosa, la confiança encara era més important. En aquest sentit, el comerç de joies era més rentable pels jueus perquè al conèixer-se entre ells més enllà de l’àmbit laboral (en el familiar, sovint), podien confiar els uns en els altres i estalviar diners i altres recursos en seguretat. El fet que es coneguessin en l’àmbit familiar més enllà del laboral és l’element estructural del capital social que Coleman destacà. Coleman també fou reputat per aplicar el concepte de capital social a un àmbit tradicionalment analitzat sota una altra perspectiva: el fracàs escolar. Així, comprovà que, ceteris paribus, l’entorn social era fonamental en el capital social dels nens, que podia esdevenir un element tant important com la intel·ligència o l’estructura familiar. Coleman s’adonà, aleshores, que en moltes ocasions els barris econòmicament més rics no eren els barris socialment més rics.
4. Altres dimensions del capital social En conjunt, el capital social és molt útil per superar tant el problema d’acció col·lectiva inicial, el dilema del presoner, com per mantenir viva l’acció col·lectiva al llarg del temps, és a dir, evitar l’excés de free-rider. Les xarxes poden ser tancades o obertes en funció de com circula la informació i en funció de quin node se n’aprofita més, en el sentit del tipus de confiança que es genera en la xarxa estudiada. Així: - - En funció de com circula la informació: o Verticals o Horitzontals En funció de quin node s’aprofita més (tipus de confiança): o Bonding o Bridging En canvi, direm que una xarxa és oberta quan no hi ha possibilitat de que els nodes contactin amb els altres per canals alternatius, és a dir, quan només existeix un únic canal possible d’informació. En segon lloc, s’afirma que una xarxa és horitzontal quan cap dels participants té possibilitats per aprofitar-se de la xarxa en major mesura que els altres; i s’afirma que és vertical quan, en efecte, algun node té més poder que els altres per aprofitar-se dels beneficis de la xarxa. No s’ha de confondre, en cap cas, horitzontalitat i verticalitat amb obertura o tancament.
Des del punt de vista de la confiança generada, les xarxes són de tipus bridging quan es generen xarxes inclusives, és a dir, que formen ponts a la societat; mentre que les xarxes que són de tipus bonding quan es generen xarxes excloents. En essència, no hem d’oblidar mai que un individu que confia és aquell que gasta pocs recursos en supervisar i controlar que els acords col·lectius que sustenten l’acció col·lectiva són respectats i aplicats. El free-rider en aquests casos, es veu dissolt per la vergonya de ser identificat com a tal en una comunitat o xarxa concreta. No obstant, que hi hagi algú que desconfiï i, per tant, que controli, pot ser beneficiós, ja que el free-rider tindrà encara menys incentius per seguir sent-ho. A més, ocorre sovint que si h ha un excés de free-riders, la majoria queda silenciada (pensi’s en el silenci de la classe que no comença). En funció del tipus de xarxa que existeixi, es generarà un tipus o un altre de confiança, amb conseqüències, també diferents.
La confiança alhora pot ser generalitzada o particularitzada. En el primer cas, on la confiança és generalitzada, aquesta s’associa al bridging, ja que es tracta d’una confiança total que no depèn de la pertinença a cap grup en concret. En el segon cas, on la confiança és particularitzada, estem davant d’un tipus de confiança que s’associa a la pertinença a un determinat col·lectiu, que és reconegut per algun tipus de distintiu i s’associa al bonding, pel que sense senyals identificatius no es genera aquest tipus de confiança.
A més, cal tenir present que la confiança particularitzada pot generar desconfiança a aquells que no formen part d’un determinat col·lectiu. Com ja s’ha esmentat, la confiança és la forma més estudiada, valorada i perceptible del capital humà; alhora que és un element central de l’acció col·lectiva perquè permet superar els problemes d’interacció. En xarxes bonding, controlar el free-rider serà més fàcil que en les xarxes bridging perquè les relacions de confiança seran més visibles i caldrà més esforç per mantenir-les. En general doncs, sol existir un trade off entre els dos tipus de confiança, si bé aquesta disjuntiva no ocorre en tots els casos.
La raó d’això és que la intensificació de la confiança particularitzada rau en el progressiu apropament al nucli de la xarxa o en els valors diferencials d’aquest grup respecte de la resta de persones.
En aquest sentit, cal destacar que a major facilitat d’accés, més heterogeneïtat i, per tant, menys característiques diferencials de la ara estudiada respecte el col·lectiu general. En aquesta circumstància és més fàcil que la confiança particularitzada no es generalitzi. En essència, ens coordinem millor amb els nostres iguals perquè hi confiem més, raó per la qual, a menys diferències d’un respecte el col·lectiu, més probabilitats té la confiança d’esdevenir general. Així doncs, no només importa el nombre de variables que són comunes i diferents, sinó la intensitat d’aquestes variables. És a dir, la facilitat d’accés ve, en part, determinada per les variables que cal acomplir per ser membres d’una determinada xarxa. A més difícils són d’assolir, més s’intensifica la relació de confiança que es genera en una xarxa; però més difícil resulta que aquesta confiança es generalitzi. A menys febles les relacions, més exportable és la confiança. Analitzat en sentit invers, a més variables per acomplir per ser membre d’una xarxa o més intenses són aquestes variables, menys confiaran la resta d’individus en els membres d’aquell grup. És a dir, no només els membres d’un grup desconfien del col·lectiu, sinó que el col·lectiu també pot desconfiar dels grups.
La confiança és, així mateix, una variable que es pot veure fàcilment influïda per la tecnologia, tant social com material. En aquest sentit, Internet ha permès la deslocalització geogràfica de la xarxa d’amistats i de contactes i, a més, ho ha fet de manera diferent en funció de la naturalesa de les eines concretes. És a dir, no és el mateix Twitter que Facebook, ni tampoc les seves conseqüències sobre el capital social. En concret, en el cas de Twitter, es pot produir un fenomen de deslocalització geogràfica dels contactes que, en extrem, pot dura a majors nivells de radicalització. A diferència de Facebook, els usuaris de Twitter o els bloggers no fonamenten els seus contactes en les seves àrees personals reals, sinó que ho fan molt més seguit un altre criteri: la afiliació per gustos o opinions. En aquestes circumstàncies, les opcions es radicalitzen perquè el subjecte pensa que tothom pensa com ell i per la repetició de llegir opinions del mateix tipus constantment.
També fora bo fer menció al rol de l’urbanisme. En essència, l’urbanisme delimita la natura de l’acció col·lectiva, modificant els espais de reunió, la seva distribució, les persones que s’hi reuneixen i, per tant, les formes d’interacció que generen. Però l’urbanisme no és l’únic element que pot modificar el sector públic per tal d’afectar l’acció col·lectiva. Les institucions socials, així com la tradició cultural o fins i tot els serveis prestats poden influir en l’accció col·lectiva. Per exemple, quan l’Estat presta un servei nou que abans prestava la comunitat, aquesta es veu substituïda i, per tant, el capital social disminueix perquè una xarxa ha mort. L’Estat doncs, ha de buscar fórmules per tal d’evitar que el capital social disminueixi, ja que el capital social és un subproducte de les interaccions que, de manera natural, es produeixen en qualsevol grup humà.
Si la solidaritat és substituïda per l’Estat, aquest ha de buscar generar nous espais d’interconnexió que facin créixer la confiança generalitzada a través del contacte amb la diversitat.
TEMA 5. L’ÒPTICA POLITOLÒGICA DE L’ACCIÓ COL·LECTIVA: LA IMPORTÀNCIA DE LES REGLES DE JOC I L’ESTUDI DE LES INSTITUCIONS 1. Quina visió té la Ciència Política al respecte de l’acció col·lectiva? Com hem vist al llarg del trimestre, sovint el context és més important que la voluntat per tal d’explicar la generació d’acció col·lectiva exitosa. Si en la unitat anterior vam estudiar quins factors (en conjunt, contextuals) afectaven el capital social, que és un recurs fonamental en la superació de dilemes del presoner; en aquesta, veurem com el capital social afecta les regles que, en essència poden ser de dos tipus: formals i informals. Les regles formals son les que conformen la legalitat, és a dir, les que queden recollides pel dret. Les regles informals, sovint anomenades normes o convencions socials, no estan recollides en documents, però son molt eficaces en tant que aconsegueixen modular el comportament individual al llarg del temps. La perspectiva neoinstitucionalista, que és la més propera a la Ciència Política, sosté que molts resultats socials es poden explicar com a conseqüència del disseny institucional i normatiu. Un exemple de norma informal molt forta són els dinars familiars de Nadal.
No obstant, per tal d’il·lustrar millor la naturalesa de les normes informals, que en aquest cas ens interessen més que les formals, que solen estudiades des del dret; pensarem en la neteja d’una escala de veïns. En essència, per mantenir neta una escala pot haver-hi diverses estratègies, la millor de les quals dependrà dels factors contextuals: - Contactar algú intern (a canvi d’incentius informals) o extern (a canvi d’un sou) Incentivar positivament (premis) o negativament (càstigs) Obligar Repartir la feina per zones o dies A través de reciprocitat generalitzada Aquesta classificació endreça les possibilitats existents de menys a més grau de cooperació i cohesió que impliquen les accions. A major grau de cohesió i confiança, és necessari que existeixi més capital social.
Les dues darreres possibilitats es basen en normes informals, per exemple. La idea central és que, quan hi ha repetició, el dilema del presoner es trenca, ja que pot sorgir reciprocitat i més endavant, confiança.
Juntament amb els altres subproductes nascuts de la repetició (com el manteniment de l’escala neta), quan es genera confiança, el dilema del presoner deixa de ser útil i ens trobem davant de dilemes del caçador.
2. Àmbits institucionals de solució Essencialment, des de la perspectiva de les normes, hi ha tres àmbits on és possible que es generi certa cooperació capaç de superar els problemes de cooperació. Per grau de centralització (de més a menys), trobem: l’Estat, la comunitat i el mercat. El grau de centralització, en aquest sentit, ve determinat pel nombre de persones que contribueixen a la generació formal o informal d’una norma qualsevol. No obstant, aquesta és una classificació molt teòrica i poc empírica, que pressuposa que els mercats, sempre perfectes, estan descentralitzats i que els Estats estan controlats només per unes petites elits. No obstant, la representativitat democràtica i la tergiversació dels mercats fan que ni l’Estat sigui tan centralitzat ni el mercat perfecte. En general, aquesta classificació es relaciona intensament amb la naturalesa formal o informal de les normes.
En general, afirmem que una norma és formal quan existeix un sistema explícit de sancions (com a l’Església o a l’Estat), mentre que és informal quan aquest sistema de sancions està implícit, com al mercat o comunitat.
3. La natura de la comunitat La naturalesa de la comunitat s’ha d’analitzar des de dues perspectives: teòrica i empírica. Des d’una perspectiva teòrica, es tracta de buscar sota quines condicions òptimes i ideals es podria superar el dilema del presoner a través de mecanismes institucionals. Des de la perspectiva empírica, es tracta d’analitzar quines regles en el mercat, la comunitat i l’Estat trobem que serveixin per superar els problemes d’interacció i acció col·lectiva.
Des d’un punt de vista teòric, Michael Taylor va establir en el seu llibre anomenat The possibility of cooperation i en el que tractava diverses estratègies teòriques per superar els free-rider, els requisits i els elements essencials de qualsevol col·lectiu comunitari (és a dir, a mig camí de l’Estat i el mercat). En aquest sentit, el primer que cal destacar és que el nombre de la comunitat ha de ser reduït, és a dir, no ha de superar els 150 membres (Dumbar’s Number). Aquest número és el sostre màxim d’una comunitat humana qualsevol, ja que es considera que, a partir d’aquest número, les persones comencem a comportar-nos diferent, amb majors nivells d’aprofitament (afloració de free-riders). De fet, grups humans com els Amish, les comunitats monàstiques o els soldats d’elit, a partir de 150, solen preferir dividir-se en dos subgrups. Aquesta conclusió ha estat assolida per diferents mitjans en diverses disciplines, socials i naturals. El que ocorre, bàsicament, és que a partir de 150, la predicibilitat de com actuen els altres decau, i ens tornem free-riders i, per tant, col·lectivament ineficients. En segon lloc, ha de gaudir de certa homogeneïtat, que només es pot aconseguir a través de creences i valors comuns, així com un consens sobre els criteris d’entrada al grup. En tercer lloc, hi ha d’haver relacions internes directes i multidimensionals, és a dir, és necessari que hi hagi contacte directe (geolocalitzat, presencial i sense mediació) i que aquest contacte es produeixi en dos o més àmbits.
Del contrari, no és possible generar la confiança mínima per tal de mantenir el correcte funcionament de les normes informals, ja que ni saps ben bé com són els altres membres del grup ni saps com són fora de l’àmbit en què els coneixes. Finalment, que hi hagi reciprocitat generalitzada i equilibrada, és a dir, que es generin comportaments individuals i estables i beneficiosos per al col·lectiu en base a no transaccions econòmiques, sinó a cooperació condicionada al futur (hoy por tí, mañana por mi). Si bé des de la visió econòmica una comunitat és qualsevol grup amb interacció repetida, això no és així en la visió politològica. En aquests col·lectius, com ja s’ha esmentat, el dilema del presoner no és el model explicatiu òptim, sinó que ho és el dilema dels caçadors de cérvols de Rousseau.
Per tal d’ubicar-nos, en teoria de jocs, el dilema dels caçadors de cérvols (o caça del cérvol) és un joc que descriu el conflicte entre seguretat i cooperació social. Fou ideat per Rousseau i va descriure una situació en la que dos individus van a caçar i cadascun escull caçar un cérvol o una llebre. Cada jugador ha d’escollir una acció sense conèixer la de l’altre, pel que si un individu caça un cérvol, ha de cooperar amb el seu company per tenir èxit; mentre que un jugador individual pot caçar una llebre per si mateix, però en conseqüència, el valor de caçar una llebre és menor que el de caçar un cérvol. Per tant, l’ordre de preferències s’estableix tal que és preferible caçar un cérvol abans que una llebre; mentre que si els dos cacen una llebre s’estableix l’equilibri de Nash. Encara que molts autors destaquen que el dilema del presoner es el joc que millor representa el problema de la cooperació social, alguns creuen que la caça del cérvol representa un context tant o més interessant en el qual estudiar la cooperació i els seus problemes.
Aquí doncs, s’estableixen interaccions humanes i per suposat, a vegades els jugadors que traeixen els que cooperen són castigats per la seva traïció.
En les comunitats poden existir dos tipus de motivacions: intrínseques i extrínseques. Si bé les motivacions són objecte d’estudi més de la psicologia que no pas de l’acció col·lectiva, la distinció entre aquests dos tipus de motivacions ens pot resultar útil. Mentre que les motivacions intrínseques són aquelles irracionals com la voluntat de reconeixement o d’èxit; les motivacions extrínseques són les racionals, és a dir, les que es cenyeixen a la lògica econòmica (premis, sous...). En general, si bé en la teoria sembla que els dos tipus de motivacions s’haurien de sumar, el que la realitat demostra que passa és que se substitueixin, encara que no sempre. En els països en què les donacions de sang són remunerades, dóna menys gent. Això va clarament contra la lògica econòmica, el que passa és que, la oferir diners, els individus deixen d’actuar voluntàriament (per motivacions intrínseques) i actuen per racionalitat (i quan descobreixen que la retribució per donar sang no cobreix el seu cost d’oportunitat, no donen). El canvi d’incentius pot modificar la lògica individual i, en darrer terme, resultar ineficient al incorporar noves variables a l’equació. Finalment, també cal fer menció a les jerarquies cooperatives, que són els ordres que es produeixen en una comunitat en el capital social de la qual és horitzontal, i les motivacions, intrínseques. En les jerarquies coercitives, en canvi, el capital social és vertical mentre que les motivacions són extrínseques.
4. Conclusions i notes finals En general, a menor és el desenvolupament socioeconòmic, més possibilitats hi ha que la tragèdia dels comuns se superi mitjançant solucions de naturalesa comunitària. A mesura que hi ha desenvolupament, les comunitats es fan més grans, i la tragèdia dels comuns s’afronta a través de mecanismes de mercat (privatitzacions) o de mecanismes col·lectius més complexions i formals que la comunitat (l’Estat).
Hirschman explica que una coordinació implícita pot facilitar una acció col·lectiva fent que la sortida o certes sortides possibilitin reforçar la veu, tot i que aquesta sortida sol ser una acció individual acaba coordinant-se implícitament, i acaba generant-se una acció col·lectiva no per la voluntat de la gent sinó per la manera d’exercir la sortida. Un altre exemple serien les teories d’Axelrod, on aquest ens explica en quines circumstàncies si es dóna un joc repetit es pot superar el repte del dilema del presoner, és a dir, quines regles s’haurien d’establir per treure la màxima cooperació possible.
En darrer terme, i per donar per finalitzat el curs, cal esmentar que una relació és estable si es pot generar una estratègia tit for tat, és a dir, et netejo la roba i guanyo diners que abans no tenia, fet que si repeteixo puc seguir guanyant. En aquest cas, un free-rider o interessat apareix a la ultima tirada. Però si en aquesta repetició no s’hi posa límit, que és una de les condicions que efectivament també es produeix, què passa? Quan algu canvia aquestes circumstàncies no hi ha una estabilitat ni una confiança condicionada, sinó que és al revés. Això també dificulta la cooperació i en casos de joc repetit es produeixen solucions cooperatives. Per acabar, també cal comentar el text d’Ostrom que ens indica com l’Estat, la comunitat i el mercat estan desenvolupats en algunes zones.
...

Comprar Previsualizar