2. La implantació de l'administració romanorepublicana (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 28/04/2016
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

La implantació de l’administració romanorepublicana i l’avanç en la conquesta durant la primera meitat del segle II a. C.
• • • • Del govern dels priuati cum imperio a la divisió provincial.
Revolta ibera i campanya de Cató (196-195 a. C.).
L’administració romanorepublicana d’Hispània.
Hispània fins a les Guerres Celtíbero-Lusitanes (195-156/154 a. C.) 1. DEL GOVERN DELS PRIUATI CUM IMPERIO A LA DIVISIÓ PROVINCIAL 1.1. L’estratègia romana en temps d’Escipió l’Africà L’objectiu de Romà durant la guerra contra els púnics consistia en neutralitzar la capa- citat militar adversària, els ibers només interessaven com aliats o com enemics si eren a- liats dels contraris. Un cop derrotats els cartaginesos a Hispània, en 206 a. C., canvià el panorama i afloraren noves intencions, que passaven per no renunciar al control peninsu- lar. Escipió mostrava presses per tornar a Roma i fer valer els seus èxits a Cartagena, Baecula i Ilipa; segurament seria elegit un dels dos cònsols de l’any següent, regula- ritzaria la seva trajectòria i se li confiaria el comandament del poderós exèrcit que s’or- ganitzava per atacar Àfrica.
Per anar més ràpid, els ferits que no podien tornar a Itàlia foren assentats en una fundació al final de la campanya, en Italica (Santiponce, Sevilla). Itàlica passa per ser la més anti- ga colònia romana d’Hispània, però tècnicament no és correcte, va néixer com un simple uicus ciuium romanorum (aldea de ciutadans romans) i encara en temps d’August no pas- sava del rang de municipium. El fet casual que enllà va viure la infantesa el futur empe- rador Adrià (nascut a Roma de família italicense) portà a aquest a atorgar-li, tardanament, el simbòlic rang de colonia romana, ja mancat de sentit en el segle II d. C.
Tornant a Escipió, aquest es va a trobar amb diversos contratemps. Van circular rumors equivocats de la seva mort per malaltia i esclataren alguns problemes: a) el motí de la guarnició romana de Sucro (prop de València), formada per antics veterans de les pri- meres campanyes que encara no havien estat retornats a Itàlia; Escipió reprimí amb el màxim rigor aquesta sedició; b) els reis ilergets Indíbil i Mandoni, que s’havien passat als romans poc abans de Baecula, es van considerar lliures de qualsevol vincle i van ini- ciar ràzzies contra els seus veïns occidentals, sedetans i suessetans.
Quan van tenir notícia que Escipió era viu i de la repressió efectuada en els propis romans, van plantar batalla i van ser vençuts. Les condicions imposades van provocar que, a l’any següent, els ilergets es tornessin a revoltat, i en aquesta ocasió foren derrotats per Manli i Acidini.
Escipió va arribar a temps d’ésser escollit i comandà la guerra en Àfrica, que s’allargà fins a la gran victòria de Zama, 202 a. C., la primera vegada que era derrotat un Anníbal que, de fet, ja tenia la guerra perduda. Cartago capitulà poc després (201 a. C.). L’estat africà no fou annexionat i els romans es retirarien d’enllà, però obligaren els púnics a pagar una forta multa, a renunciar a Hispània –que ja havien perdut–, a reconèixer la llibertat dels Númides i a demanar permís a Roma per a qualsevol acció armada exterior. D’un Mediterrani dividit es passava a una clara hegemonia romana, la conquesta de la resta de costes només era qüestió de temps.
1.2. Dels priuati cum imperio als praetores És important entendre que Hispània no constituïa el centre d’interès principal de la política romana en la transició dels segles III a II a. C. Encara que l’estat romà creixia en totes direccions, fins a Zama el centre d’interès va ésser Àfrica. Immediatament acabada la Segona Guerra Púnica el centre d’atenció es desplaçà als Balcans i Grècia, encara que això passes per enfrontar-se al regne de Macedònia.
A Hispània, dels anys 204 a 198 a. C. només coneixem els noms dels procònsols des- tinats i la quantia dels botins que van ingressar en l’erari romà, indici de conflictes locals amb Roma i d’extorsions mal conegudes. Hispània segurament va col·laborar en la baixa- da de preu del blat a Roma en 203 a. C., però també devia d’influir la fi de l’especulació (la primera documentada a Roma) que havia provocat la guerra contra Cartago.
El Senat romà no mostrava cap urgència per ordenar els assumptes hispànics, de moment s’enviaven dos magistrats seguint una divisió dual de l’exèrcit que ja havia instaurat l’Africà.
Membres de la gens Cornelia anaven dirigint els assumptes occidentals, aprofitant que “l’Africà” s’havia convertit en el polític romà més influent. I Escipió es mostrava molt obert a la superior cultura grega, però la resta del Senat desconfiava d’a- questes modernitats, entre els grecs existia la monarquia hel·lenística, contraria a la tra- dició republicana romana. La raó última de no crear províncies a Hispània era per no am- pliar el nombre de pretors, segurament la facció antiescipiònica obtindria algun càrrec.
Finalment, el tema no es va poder ajornar més i, en 198 a. C., el Senat procedí a crear dues noves províncies: Hispania Citerior (el Llevant, del Pirineu a Cartagena) i Hispania Ulterior (Vall del Betis), cada una d’elles teòricament comandada per un praetor.
Eren funcions del praetor mantenir la seva prouincia en pau, ja fos emprant eines diplomàtiques o pel recurs a una legió que disposava de guarnició. Havia de mantenir també les fronteres interiors estables amb els mateixos mitjans. I era molt important assegurar que els vençuts paguessin el stipendium (impost militar col·lectiu) amb puntualitat.
1.3. Hispània i la despesa militar romana L’enviament de tropes a Hispània havia estat important des d’un punt de vista estratègic per derrotar els cartaginesos, però havia sortit molt car en termes econòmics.
Per un passatge de Livi (23, 48) sabem que en 215 a. C. la manutenció dels exèrcits, a diferència de Sardenya i Sicília, es feia directament des de Roma. Quan P. Corneli Escipió, pare de l’Africà, demanà el stipendium al Senat, aquest, per no augmentar el tributum (impost personal que pagaven els ciutadans romans en un moment que s’havien perdut precisament molts contribuents per mort en la guerra), el Senat es va decantar pel crèdit. Tres societates publicanorum (amb un total de 19 membres) avançaren els diners per a la campanya; per un benefici futur del 10-15%, més una comissió pels transports.
Per altres fonts (Polib. 6, 39) podem inferir la despesa regular d’un exèrcit romà de l’època: 1 legionari rebia 120 denaris any; 1 centurió 240 denaris; 1 equite 360 denaris.
Això vol dir que 1 legió completa (4.200 infants + 300 genets) costava 619.200 denaris teòrics anuals, però a Hispània es destinaven dues, és a dir 1.238.400 denaris.
El total de l’expedició podia rondar 1.598.400 denaris en despesa de tropa, més comissions i transport, aprox. uns 2.000.000 denaris en xifres rodones.
Els quatre anys 218-215 a. C. van ésser de fortes despeses. De 214-212 a. C. no hi ha dades, però suposem que l’exèrcit obtingué botins amb l’expansió vers el sud.
Si deduïm que Anníbal retornà presoners a Fabi després de Cannas, a raó de 300 denaris per ciutadà romà i 200 denaris per aliat itàlic, arribarem a la conclusió que els 1.000 presoners a Iliturgis i els 3.000 a Munda que van fer els Escipions, calculats a la baixa a uns 200 denaris, podien reportar prop de 800.000 denaris o el que és el mateix, el submi- nistrament per a mig any de les tropes. Pot semblar molt però Sicília, entre 262 i 238 a. C. havia rentat ja 65 milions de denaris a Roma.
En Hispània calia afegir el contratemps de la desfeta del 211 a. C. i la despesa d’enviar un nou exèrcit consular amb el jove Escipió. El pressupost de 210 a. C. tornava a rondar els 2.000.000 denaris. S’entén així l’estratègia escipiònica de capturar Carthago Nova.
El botí de Carthago Nova (Polib. 10, 19) consistí en: 270 pàteres d’or d’una lliura de pes cadascuna = 300.000 denaris; 18.300 lliures de plata = 1.500.000 denaris; 40.000 modis de blat i ordi; 63 vaixells de càrrega (amb blat, ferro, coure, veles de vaixell o espart). Era un botí que donava un respir per a un any grosso modo.
I en 208 a. C. en Baecula: els romans capturaren el campament d’Asrúbal amb 10.000 in- fants i 2.000 genetes, un nou respir per a un any més. Abans que Cató formulés el bellum se ipsum alet (la guerra s’alimenta a sí mateixa) ja era una realitat. Però el sistema d’ultra- mar no era sostenible sense una reducció de tropes o la imposició d’una tributació regular. Desapareguts els púnics, els ibers estaven en el punt de mira, també econòmic.
Per Livi sabem que, en 205 a. C., Escipió, quan tornà d’Hispània, ingressà en l’aerarium 14.312 lliures de plata = 1.200.000 denaris. Això significa que aproximadament retornà la quantitat inicial amb la que marxà, malgrat les seves victòries.
Curiosament, en 200 a. C. Corneli Lèntul ingressà 43.000 lliures de plata i 2.450 lliures d’or, és a dir, un total de 5.768.082 denaris, més un donatiu de 200 as per legionari =180.000 denaris més.
Sense grans campanyes a les cròniques el benefici havia estat major. D’on havia sortit tot aquest diner? La mateixa pregunta es pot fer per a 199 a. C, els in- gressos ja eren cinc vegades majors que amb l’Africà. No estranya, que aquell any tingui lloc l’ambaixada a Roma dels gaditans cercant el patronatge de L. Marci (legat de l’Afri- cà): el foedus excloïa als gaditans de les contribucions ordinàries i calia deixar-lo clar, vist el que començaven a pagar la resta d’hispans.
La divisió provincial acabà amb la distinció entre els ibers aliats i els ibers vençuts, tots havien de pagar ara una pesada contribució. No estranya així que de forma generalitzada els ibers es sublevessin en 197 a. C., excepte els ilergets, massa debilitats ara per dues guerres recents. La revolta més que “nacionalista”, era “essencialment antitributà- ria”. Un dels pretors va morir i l’altre, ferit, reculà fins a la costa. Excepte algunes ciutats litorals i campaments militars, les províncies hispàniques s’havien perdut. Momen- tàniament.
2. REVOLTA IBERA I CAMPANYA DE CATÓ (196-195 a. C.) Roma no va enviar reforços en 197 ni en 196 a. C. perquè estava ocupada en Grècia. Però en 195 a. C. es va decidir enviar un exèrcit consular (doble) confiat al cònsol Marc Porci Cató (Cató el Vell). En la política romana només arribaven al càrrec de cònsol membres de famílies que ja havien passat pel càrrec. Dels 200 consolats possibles en 233-133 a. C. només 4 foren confiats a homini novi (homes nous, és a dir, sense avantpassats il·lustres). Cató era un homo novus, procedia d’una família d’agricultors mitjans i ell mateix havia treballat la terra de jove. Contràriament a allò que podríem sospitar, aquests personatges encarnen l’essència conservadora romana, rurals i encantats de ser admesos en la classe dirigent, en la qual s’integren. La carrera de Cató no depenia tant dels seus mèrits perso- nals com de la correlació de forces en el Senat; el grup aristocràtic contrari a l’Africà es trobava mancat de personatges amb carisma i ajudar a Cató perjudicaria a Escipió.
Hispània de 206 a 194 a. C.
Front a les novetats hel·lenitzants d’Escipió, Cató basava el seu programa ideològic en potenciar les suposades virtuts romanes: austeritat, abnegació i servei, contràries a les noves possibilitats d’enriquiment que s’obrien després de la derrota púnica. Ell mateix es mostrava auster, gairebé avar amb els seus soldats. Amb Cató els ibers coneixeran la cara menys amable de Roma. En la seva mentalitat la guerra, a més de victoriosa, havia de ser rendible per a l’Estat. No sols va aconseguir desmilitaritzar els hispans, sinó que va indi- car amb claredat el camí que havien de seguir els seus aristòcrates: integrar-se en la im- plantació romana com a elits urbanes no militars.
Cató desembarcà en Roses, que s’havia passat als sublevats, no així Empúries.
Els ibers havien concentrat 40.000 d’homes i la batalla al voltant d’Empúries va ésser molt dura, però la resta de la campanya va constituir un llarg passeig militar per la ruta habitual: de Catalunya al Llevant i d’aquí a l’alta vall del Guadalquivir. Les fonts pro- curen engrandir el relat per donar aparença de més èxit. En Catalunya, des d’Empúries s’internà en l’interior (contra els lacetans?). Un cop sufocada la zona marxà a Andalusia, on el rei Culcas havia sublevat 17 ciutats, possiblement en l’Alt Guadalquivir, i el rei Luxini, aigües avall, havia fet el propi amb Carmo (Carmona, Sevilla), la desconeguda Bardo, la regió de Betúria i els descontents fenicis de Malaca, que segurament no estaven alliberats de pagar com els seus parents gaditans. Un cop en el terreny resultà fàcil desfer aquesta revolta.
Pel viatge de tornada es va preferir un trajecte nou, a través de carpetans i celtibers (si no està amanyada la informació, perquè és sospitós que es mencioni ja a Numància), potser per demostrar la seva força en la imprecisa frontera interior. Arribat a la vall de l’Ebre va culminar la seva tasca amb la inclusió de nous territoris en Aragó, ampliant la autoritat romana en la zona suessetanojacetana. La Vall de l’Ebre es convertia des d’aleshores en la gran via de penetració romana cap a l’interior peninsular.
3. L’ADMINISTRACIÓ ROMANOREPUBLICANA D’HISPÀNIA 3.1. Magistrats i presència romana L’administració romana republicana era molt simple, fruit de la inexperiència senatorial per regir els amplis dominis que havia guanyat en poques generacions. En cada província el màxim responsable era un praetor, periòdicament renovat. Era un magistrat cum im- perio (facultat de comandar tropes, sovint una legió assignada), que actuava al mateix temps com a governador civil.
El pretor podia residir en una ciutat o en un campament amb les tropes, el concepte de capital provincial era inexistent i només s’anà consolidant en els darrers temps de la Re- pública. És significatiu que Corduba (Còrdova), futura capital de la Ulterior, no es fundés fins a molt tard, en una de les dues vegades que Marcel va estar a Hispània (en 168 o, amb major possibilitat, en 152 a. C.) i encara per altres motius, no esdevenint la capital fins a la refundació cesariana. En la Citerior Tarraco (Tarragona) no era una ciutat en el sentit complet de la paraula, en aquella època només era un gran campament militar dotat d’una formidable muralla ciclòpia, la construcció de la qual s’inicia a mitjans del segle II a. C. i segurament era la seva única construcció remarcable en tot aquell segle. Recordem que la muralla ciclòpia d’Empúries i les obres del port artificial també daten del segle II a. C. Roma volia mostrar el seu poder a Hispània.
Al costat del pretor un altre magistrat s’ocupava de supervisar la recaptació, el quaestor, magistratura de rang inferior sine imperio (sense comandament militar), exercida per un personatge noble sovint més jove que es trobava en les primeres fases del cursus honorum (carrera política). La qüestura també durava un any. La tropa -romana i auxiliar- comp- tava amb oficials romans (els tribuni militum), que no tenien jurisdicció sobre els civils. Un limitat conjunt de subalterns, de baixa extracció, realitzava funcions rutinàries, com a secretaris i pregoners.
Opcionalment el pretor es feia acompanyar per parents i amics que exerceixen d’assessors no oficials (cohors amicorum). Durant els anys més conflictius els pretors van ésser reem- plaçats per governs consulars, amb la finalitat d’augmentar els efectius militars. No fal- ten anys en els quals el govern de les dues províncies va ésser confiat a un únic res- ponsable, els romans eren legalistes, però sobretot eren pragmàtics.
El pragmatisme romà preveia un destí específic enfront d’una problemàtica concreta. A- pareixen així comissionats amb el nom genèric de legati, dels quals es desconeix el seu número i funció. Els més anomenats van ser els legati oppida, intermediaris entre el pretor i les capçaleres urbanes; els hispans els suportaven amb desgrat i van insistir en la seva retirada.
Les funcions econòmiques de proveir les tropes i canviar per diners comptants del botí eren desenvolupades per particulars, els negotiatores que, dedicats a tràfics específics, rebien per això apel·latius diferents, per exemple, els compradors d’esclaus o mangones. Moltes d’aquestes funcions les desenvolupaven itàlics, també romans que pertanyien a la categoria dels cavallers, no formaven part de la nobilitas. Pel que respecta al sistema fis- cal habitual de cobrament d’impostos per arrendament a particulars, -els temibles publi- cani que espoliaven el Mediterrani Oriental-, no es documenten a Hispània.
Les fortunes ràpides procedien de la mineria i del negoci pròxim a l’exèrcit o al pretor, que, de forma arbitrària, fixava alguns preus. Al marge d’aquesta modesta representació civil i de la presència militar, van ésser pocs els romans o itàlics que a títol particular van decidir instal·lar-se a Hispània en els primers temps. Per la seva banda, l’Estat preferirà continuar assentant com a colons als seus veterans en Itàlia, segons el costum.
3.2. Situació jurídica de les comunitats sotmeses Les comunitats existents a Hispània van tenir un tracte legal desigual. Unes poques, com la fenícia Gades, s’havien lliurat sense resistència, obtenint a temps un foedus (federació), pacte que reconeixia la direcció en política exterior a Roma, però deixava l’organització interna de la ciutat, costums i propietats als seus habitants. Altres nuclis van firmar un pacte d’amicitia (amistat) més vinculant, però que també respectava la possessió de les propietats anteriors. Finalment, algunes ciutats podien no tenir càrregues tributàries, fent constar la seva condició d’immunes, o d’autonomia (liberae).
Però la majoria de comunitats i, per descomptat totes aquelles que van oferir resistència, eren incloses a Roma per mitjà de la deditio (rendició), les seves terres, cases i persones passaven a ser propietat del Senat i el Poble romans. Els habitats podien ésser esclavitzats, i algun cas no faltà, no obstant, i per sentit més pràctic que humanitari, en la majoria dels casos se’ls deixava com a usufructuaris de les seves anteriors propietats, obligats a pagar col·lectivament un stipendium o imposició militar, i amb l’obligació d’aportar soldats auxiliars.
Aquests vençuts (dediticii) que no eren venuts com a esclaus, eren homes de condició lliu- re, però no tenien tampoc drets jurídics (eren peregrini) enfront dels ciutadans romans (ciues romani). De forma intermèdia existien ciutadans llatins (ciues latini), fórmula que en un principi donà sortida a l’annexió de l’entorn de Roma i més tard va servir per a promocionar a un nivell intermedi habitants extraitàlics, per exemple hispans. El concepte latini esdevingué, així, jurídic i no pas un ètnic.
La condició llatina concedia els mateixos drets que la romana, excepte en dues qüestions: el ius suffragi (dret a votar i a ésser escollit) i el connubium (matrimoni de validesa legal en termes romans, que transmetia la ciutadania romana als fills). La resta de matrimonis rebia diferents noms.
3.3. El reconeixement o no de les entitats locals Els nuclis urbans peninsulars també tenien categories jurídiques segons la composició dels seus habitants. Quan es tractava d’una fundació que removia totalment l’ordenació jurídica anterior -i en el pla material el seu traçat i aspecte físic- s’assistirà al naixement d’una colònia, podent ésser aquesta romana o llatina, segons l’estatut concedit als seus habitants. Però en un principi es van fundar comptades colònies.
Quan Roma va reconèixer jurídicament a ciutats existents o ciuitates sense fundació nova, cas d’altra banda més freqüent, l’entitat assolia rang de municipium, podent ser, al seu torn, de dret romà o de dret llatí. No obstant, la municipalització generalitzada d’His- pània es va produir més tard, a finals del segle I a. C. (amb August) i durant bona part del segle I d. C. (amb els emperadors flavis). De moment altres termes designaven els llocs habitats: oppidum, recinte urbà concentrat i definit per una muralla enfront de la dispersió rural. Quan en un districte muntanyós hi havia aldees sense capitalitat definida formaven una entitat jurídica de nom praefectura; si hi havia un nucli rural amb funcions de mercat aquest podia ésser reconegut com forum, si aquest era només ocasional com conciliabu- lum, si s’agrupen entorn d’un poblat fortificat, subordinat a una entitat major castellum, si es tractava només d’unes infrastructures campamentals canabae...
4. HISPÀNIA FINS A LES GUERRES CELTÍBERO-LUSITANES (195-156/154 a. C.) 4.1. Hispània fins a Tiberi Semproni Grac (195-178 a. C.) Amb posterioritat a Cató l’exèrcit romà, durant 193-191 a. C., va emprendre diverses accions. En la Ulterior per controlar una bossa interior que restava en la Vall del Genil i també per ajustar els límits amb els lusitans en les Betúries; en la Citerior per engolir la Carpetània i iniciar els conflictes amb els celtibers fronterers (fig. 4).
De 191 a 180 a. C. es disposa d’una pobre informació, encara que l’extorsió devia ésser àmplia.
Pot donar una idea l’exemple de Q. Fulvi Flac, que va tornar a Roma en 181 a. C. amb 124 corones d’or, 31 lliures d’or i 173.200 “denaris oscenses”, és a dir plata emesa a Hispània.
Precisament, entre Cató i l’any 180 a. C. s’abandonen les antigues emissions de dracmes ibèriques i s’imposen els denaris ibèrics, tots de pes i aspecte equivalent, mo- nedes que s’estendran també amb el temps a la Celtibèria de l’Ebre i al territori dels vàscons de l’Ebre.
Es conserva algun grafit llatí sobre plats o àmfores de finals del segle III a. C. en la costa mediterrània, però els primers documents llargs i útils per a l’historiador són els decrets oficials que els governadors feien fixar en plaques de bronze per ésser recordats. El més antic és el Bronze de Lascuta (fig. 2) que ens il·lustra de com l’activitat dels governadors romans anava alterant la relació entre les comunitats indígenes i les subordinava a Roma.
4.2. La reorganització de Grac i el període de pau (178-156 a. C.) Una dècada després d’Emili Paulo destaca l’acció en Hispània de Tiberi Semproni Grac, pare dels famosos tribuns. En 180-179 a. C. va conquerir alguns fortins en la Celtibèria meridional i en la dreta de l’Ebre (figs. 3-4).
També va impulsar un elemental programa polític, assentant en la frontera els celtibers sense recursos i, per tant, més inquiets, com una mena de talús defensiu. La seva obra po- lítica va portar la pau a la frontera per espai d’una generació. Se li atribuïa la fun- dació de Gracchurris (Alfaro, La Rioja) i també Iliturgis, tal vegada en Oretània, amb poblacions indígenes. La primera ciutat era una avançada romana en la Vall de l’Ebre i presentava una novetat impesable en Itàlia: apareixia en ella el nom del magistrat, com havien fet Alexandre amb les alexandries. Recordem que Grac s’havia maridat amb una filla d’Escipió Africà i era propens a les novetats.
La Campanya de Tb. Semproni Grac de 179 a. C. i la fundació de Gracchurris (Alfaro, La Rioja).
Però la prudència de Grac no sembla ésser la norma administrativa, més aviat era una excepció.
Mostra de les extorsions és que els hispans van aprofitar els pocs mecanismes legas i van elevar, en 171 a. C., una queixa oficial d’extorsió al Senat romà.
Els processos de repetundis (devolució) eren un nou mecanisme legal que permetien o- brir investigacions oficials. En ésser peregrini els hispans no posseïen la capacitat ju- rídica per a una reclamació, legalment esmenada amb la designació de quatre patroni hispanorum, antics governadors: Cató, Escipió Nasica, Emili Paulo i Sulpici Gal.
Acusats d’extorsió als hispans, de tres expretors de la dècada dels 70’ acusats, un va ésser absolt i els altres dos, trobats culpables, van haver d’exiliar-se de Roma, encara que la llei els permetia retirar-se còmodament a les seves finques itàliques. El Senat, tal vegada per evitar noves denúncies que amenaçaven els seus membres més destacats, donà la raó als hispans en tres punts llargament reclamats: a) fixació oficial del preu del blat (per frenar l’especulació); b) fixació de l’estipendi sobre les collites en la vintena part (el 5%) i c) supressió dels legati oppida.
El Senat també trobà una solució per als 4.000 fills de soldats romans i mares hispanes, u- nions que no tenien legalitat jurídica i, per consegüent, podien considerar-se esclaus. Fo- ren alliberats per mitjà d’una manumissio oficial i se’ls assentà en la Colònia de dret llatí Carteia (Badia d’Algesires, Cadis) (fig. 4), primera colònia oficial a Hispània (encara que llatina i no romana), que incloïa també ibers i fenicis. Aquesta colònia no tenia la més mínima finalitat militar, els colons assentats enllà eren fills de militars i també gent local, però no veterans. A diferència de la conquesta d’Itàlia, en la d’Hispània no eren ne- cessàries les colònies, el propi exèrcit en actiu s’encarregava de la defensa.
Hispània de 194 a 156 a. C. L’avanç romà a l’interior peninsular.
...