Segle XVIII (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 17/04/2016
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

14-02-2014 Segle XVIII La Guerra de Successió A inicis del segle XVIII, Catalunya compta amb institucions polítiques pròpies. Té unes Corts que aproven impostos i que es regeixen per llegis pròpies. La Generalitat (Diputació del General) gestiona els impostos. Existeix també una moneda catalana i la llengua oficial única és el català. Aleshores el país compta amb 400.000 habitants. En aquest segle Catalunya viu una decadència fruit de les conseqüències del descobriment d’Amèrica: el centre es desplaça des de la Mediterrània a l’Atlàntic.
El cap de l’Estat monàrquic és compartit amb d’altres territoris i és l’únic que pot convocar i presidir les Corts. Les Corts del 1705 accepten Felip V i quan la societat catalana percep el perill que representen els Borbons, trenca la fidelitat amb el monarca i dóna suport als Àustria. Les classes populars romanen cohesionades al voltant d’aquesta opció i resisteixen fins al final. El xoc entre Felip de Borbó, que rep el suport de Castella, i Carles d’Àustria, que rep el suport de la Corona d’Aragó, és una guerra intrahispànica entre un model unitari uniestatal i un model federal pluriestatal.
L’any 1714 es produeix la victòria borbònica. El Decret de Nova Planta, del gener del 1716, significa la liquidació de les estructures estatals catalanes i l’inici de la castellanització institucional de Catalunya, tot i que el dret civil català es conserva.
Conseqüències del Decret de Nova Planta: • Supressió de la Generalitat i abolició de la legalitat pròpia • Desmantellament cultural i lingüístic. Castellà com a única llengua oficial, però amb un impacte escàs pel que fa als usos lingüístics de les classes populars • Supressió dels 5 centres d’estudis superiors i inauguració d’una universitat a Cervera, l’única de Catalunya fins al 1835 14-02-2014 L’economia de la Catalunya del segle XVIII Després de la derrota davant del Borbó, Catalunya desenvolupa nous fets diferencials de caràcter econòmic i social que asseguraran la noprovincialització del país durant les properes dècades. Té lloc una explosió demogràfica autòctona, passant de 400.000 habitants a 900.000 amb un creixement espectacular de Barcelona: dels 35.000 habitants arriba als 125.000. Es produeixen moviments migratoris interns, i el creixement de l’agricultura i de la mà d’obra menen a l’ocupació dels masos rònecs.
L’agricultura catalana experimenta un augment quantitatiu i qualitatiu.
Anys 1730-1740: una part dels pagesos catalans comença a produir el que els generi el màxim de beneficis econòmics, la qual cosa significa el pas d’una agricultura de subsistència a una agricultura capitalista. La vinya es comença a imposar al cereal: Catalunya produeix vins i alcohols que seran exportats a les colònies espanyoles d’Amèrica. Això es veurà facilitat per la Junta de Comerç creada a Barcelona l’any 1756, que tot pressionant el rei aconsegueix la liberalització del comerç amb Amèrica i internacionalitza l’economia catalana. Abans existia un problema jurídic: Cadis era l’escala obligatòria abans d’anar cap a Amèrica.
Sorgeixen també petites indústries locals, com ara la indústria de les indianes, peces de cotó estampades a imitació de les teles de seda orientals. El seu mercat és l’Amèrica colonial. Es tracta d’un producte barat que no requereix una gran mà d’obra ni la sofisticació d’aquesta. La primera fàbrica d’indianesa apareix l’any 1740. Tot plegat acabarà conduint a una Revolució Industrial, de les primeres d’Europa i única a Espanya.
L’economia d’un país no pot canviar sense que es transformi, també, la seva estructura social. Així doncs, els fabricants, propietaris de vaixells, etc., representen la protoburgesia catalana. A finals del segle XVIII ja hi ha 10.000 persones treballant en les indianes (filadors i filadores, teixidors i teixidores), que representen el protoproletariat català.
14-02-2014 La situació geopolítica L’economia espanyola del segle XVIII és molt fràgil i depèn d’Amèrica: l’artèria vital del comerç és l’Oceà Atlàntic, controlat per una Gran Betanya que ha esdevingut la primera potència naval del món. Espanya va a remolc de França, tal i com demostren els “Pactes de família” o aliances entre els borbons espanyols i francesos dels anys 1733, 1743 i 1761. Aquesta aliança hispanofrancesa és molt perjudicial per als interessos catalans, i es comença a generar una fòbia antifrancesa entre la població catalana. La Revolució Francesa, però, trenca l’eix borbònic Madrid-París i l’any 1793 té lloc la Guerra de la Convención (coneguda com “la Guerra Gran” a Catalunya), que es desenvolupa a l’Alt Empordà i al Rosselló. La Pau de Basilea del 1795 hi posa fi, i el 1796 es segella una nova aliança entre Madrid i París. Espanya esdevé un satèl·lit de la França napoleònica mentre a Catalunya s’inicia una crisi econòmica.
...