Tema 6 - La crisi del deute sobira (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Administración y Dirección de Empresas - 2º curso
Asignatura Economia espanyola
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 07/04/2016
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

jcarbonell94 TEMA 6: LA CRISI DEL DEUTE SOBIRÀ Esquema: 1. Perifèria i nucli: només una crisi de deute sobirà? 2. Les arrels de la crisi: el creixent desequilibri exterior als països de l’Eurozona 3. Respostes polítiques 4. El desapalancament i el debat austeritat vs. Creixement 1.Perifèria i nucli: només una crisi de deute sobirà? Aquesta crisi es va interpretar a alemanya com una crisi de deute. El Tractat de Maastricht proposava convergir amb els països més avançats en termes d’uns criteris de convergència nominal (T.2). Potser no només és una crisi de deute, sinó que potser també es respon a un problema en termes de convergència real, la qual no es va tractar en el Tractat de Maastricht.
 Deute públic en % Els països nucli d’Europa són: Alemanya, Holanda, Finlàndia i Àustria: 2007-2010 2010-2012 TOTAL Alemanya 17.2% -0.5% Finlàndia Holanda Àustria 13.4% 7.8% 11.8% 4.4% 8.1% 1.4% En general per sota del 25% (dèficit + control) França i Itàlia estan entre els països del nucli i de la perifèria: França 18.2% 7.8% 2007-2010 2010-2012 TOTAL Itàlia 16% 7.7% ≈50% (dèficit + descontrol) Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, en canvi, són països perifèrics: 2007-2010 2010-2012 TOTAL Portugal 25.6% 29.6% 55.2% Irlanda 67% 25.5% 92.2% Grècia 40.9% 8.6% 49.5% Dèficit + descontrol Espanya 25.2% 22.7% 47.9% Per tant, sí que es tracta d’una crisi de deute, però és més intensa en els països perifèrics. Del 2010 a 2012 tenim un gir en polítiques d’austeritat i tots els països del nucli aconsegueixen controlar els seus deutes, però els països perifèrics segueixen amb molt deute públic.
1 jcarbonell94 Els països que anaven als mercats financers: Creditors: Capacitat de finançament (A+B >0), països molt competitius, que tenen estalvis i poden vendre als altres mercats. Aquests països són els del nucli (Alemanya, Àustria, Holanda i Finlàndia). Són els que paguen els rescats.
Demandants de crèdits: Països anomenats ‘’els porcs’’, ‘’the PIGS’’ (Portugal, Ireland, Greece, Spain), els de la perifèria. Tenen una necessitat de finançament creixent (A+B <0); fan un recurs creixent dels mercats financers perquè tenen necessitats de finançament que augmenten en el temps, primer es el sector privat i després se li afegeix el sector públic. Es tracta de països amb problemes de competitivitat, no venen suficient a l’exterior i han de finançar les seves compres endeutant-se. Són els que reben els rescats.
França i Itàlia passen de ser països creditors a països demandants de crèdit, perquè durant la Unió Econòmica i Monetària van perdent la seva capacitat de finançament, han perdut competitivitat, van començar amb superàvits però un cop dins l’Eurozona han començat a deteriorar.
Per tant, sí és una crisi de deute però també de convergència real, perquè a més de convergència hi ha hagut divergència en l’evolució de la competitivitat.
Al 2008-2012, un cop a la crisi, el ‘’nucli dur’’ de l’Eurozona es manté amb capacitat de finançament. França i Itàlia mantenen una necessitat de finançament; França sense ajust i Itàlia amb ajust. On hi ha hagut un ajust autèntic és en els països perifèrics, Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda, un ajust molt intens (reducció de la dependència dels mercats financers, a base de generar una recessió interna), han completat l’ajust fins a arribar al punt en que ja no es deterioren més.
 Dèficit públic durant la crisi: El ‘’nucli dur’’ comença el 2007 al voltant del 0% i han baixat, com a molt, fins al -5% en el període 2007-2012.
Els països de la perifèria durant aquest mateix període es troba al voltant d’un -10% de dèficit públic. Irlanda en el moment de nacionalitzar el banc arribar fins a un -30%.
La crisi del deute sobirà s’afegeix a la crisi financera i a la crisi econòmica real al final del 2009, quan Grècia reconeix haver falsificat les dades de dèficit i deute públics. A finals de 2009, a Grècia, es comencen a prendre mesures per reduir el dèficit públic i a reduir el ratig del crèdit grec (capacitat de les entitats gregues per pagar el seu deute). A causa de les mesures per reduir el dèficit públic es van crear manifestacions massives. A causa de la disminució del rating, la prima de risc comença a pujar, i cada cop que es disminuïa, la prima de risc anava augmentant.
La desconfiança es va escampar als mercats secundaris de deute públic. Això comença a causar problemes importants en el finançament del deute, la qual cosa fa extensiu el problema a Irlanda, Portugal, Itàlia i Espanya.
2 jcarbonell94 L’extensió del problema grec a tota la perifèria de l’Eurozona provoca un canvi radical en la gestió política de la crisi des del 2010.
 Es passa del ‘’keynesianisme’’ a l’austeritat.
RESPOSTA COMUNA INICIAL A NIVELL INTERNACIONAL   Cimera G-20 a Washington, novembre 2008: 1. Compromís dels països per implementar mesures d’estímul de creixement econòmic i d’ocupació 2. Compromís per enfortir la supervisió i regulació financera.
3. Compromís per enfortir les institucions financeres internacionals.
4. Compromís per evitar mesures proteccionistes.
Cimera G-20 a Londres, abril 2009: Objectiu: Assolir objectius concrets (no com a Washington)  Compromís de despesar 1.1B$ addicionals per combatre la crisis.
Amb la baixada dels tipus d’interès no s’aconsegueix un increment d’inversió ni de consum (política monetària). Pel que fa a la política fiscal, és expansionista durant 2008-2009.Això generarà la crisi del deute sobirà i es crea una necessitat de rescats.
DESENVOLUPAMENT A L’EUROZONA AL PERÍODE 2010-2013 1. Maig 2010: L’Eurozona i el FMI aproven el primer rescat de Grècia amb respectivament, 80.000M€ i 30.000M€.
2. Maig 2010: La UE assoleix un acord per la creació del Facilitat Europea d’Estabilitat Financera (FEEF) per tal de ‘’protegir l’estabilitat financera a Europa mitjançant la provisió d’assistència financera als estats de l’Eurozona, amb capacitat de 440.000M€.
Aquest fons pot combinar-se amb crèdits fins a 60.000M€ del Mecanisme Europeu d’Estabilització Financer (MEEF), que es nodreix de fons emesos per la Comissió Europea utilitzant el seu pressupost com a col·lateral, i fins a 250.000M€ del FMI fins a assolir una xarxa de seguretat financera de 750.000M€.
FEEF440.000M€ MEEF60.000M€ (CE) i 250.000M€ (FMI) TOTAL: 750.000M€ 3. Novembre 2010: Irlanda és rescatada fins a 85.000M€.
4. Abril 2011: Portugal és rescatada fins a 78.000M€.
5. Juliol 2011: La garantia de capital del FEEF augmenta de 440.000M€ fins a 780.000M€, perquè hi ha rumors de que Espanya Itàlia i França necessitaran rescats.
6. Juliol 2011: Segon rescat de Grècia 160.000M€. Aquí Grècia ja ha rebut més del seu 100% de PIB.
7. Estiu 2011: Dubtes creixents sobre Espanya i Itàlia, el BCE compra, entre d’altres, bons espanyols i italians.
8. Octubre 2011: El FEEF augmenta de 780.000M€ fins a 1B€.
9. Desembre 2011: El BCE injecta 489.000€ (bons incondicionals a 3 anys a l’1%).
3 jcarbonell94 10. Febrer 2012: El BCE injecta 530.000M€ (bons incondicionals a 3 anys a l’1%) (Aquestes injeccions van als bancs de l’Eurozona en dificultats a través del Long-Term Refinancing Operations LITROs: un mecanisme de finançament a baix cost amb deute sobirà com a col·lateral del crèdit rebut).
Doble objectiu: i.
Assolir major liquiditat per part de la banca ii.
Reduir el cost de col·locació del deute públic.
11. Setembre 2012: El Mecanisme Europeu d’Estabilitat MEDE (Unió del FEEF i el MEEF, dos programes temporals de finançament). És una organització internacional amb seu a Luxemburg, amb una capacitat de préstec permanent de fins a 500.000M€.
Els països de l’Eurozona poden demanar un rescat al MEDE si es troben en dificultats financeres o si tenen un sistema financer que pot ser una amenaça en cas de no ser recapitalitzat.
Els rescats del MEDE estan condicionats a l’acceptació d’un Memorandum of Understanding (MoU), en el que s’estableix un programa de reformes i/o consolidació fiscal que haurà de ser implementat per tal de restablir l’estabilitat financera.
Quan un país demana suport al MEDE, aquest és analitzat i avaluat en totes les qüestions financeres rellevants per la Troika (Comissió Europea + BCE + FMI), per tal de decidir si un, o alguns, dels 5 programes de suport ha de ser ofert al país en dificultats.
Aquests 5 programes són els següents: 1.
2.
3.
4.
Préstecs convencionals Compra de deute sobirà en el mercat primari.
Compra de deute sobirà en el mercat primari secundari.
Assistència financera preventiva a través de línies de crèdit (concessió de préstecs o compra de deute sobirà de l’Estat Membre beneficiari).
5. Assistència per a la recapitalització d’entitats financeres a través de préstecs a l’Estat Membre, el sistema financer del qual amenaci la seva pròpia estabilitat o la del conjunt de la zona euro.
12. Octubre 2012: Debat sobre un possible rescat de l’economia espanyola 13. Gener 2013: El MEDE és incorporat a la jurisdicció de la UE: ‘’Els estats membres dins de l’Eurozona establiran un mecanisme d’estabilitat que serà activat si resulta imprescindible per garantir l’estabilitat de la zona euro. La concessió d’assistència financera en el marc d’aquest programa està subjecte a una condicionalitat estricta.’’ Aquesta és l’essència del Tractat d’Estabilitat Fiscal (tractat intergovernamental).
Aquest Tractat d’Estabilitat Fiscal (en vigor el gener de 2013) defineix que: Requereix, als estats que el ratifiquin (Espanya), l’aprovació de lleis que obliguin els pressupostos nacionals a estar equilibrats o tenir superàvit. Defineix:  Dèficit públic <3%  Deute públic <60% 4 jcarbonell94 Si això no es compleix, el país ha de corregir el problema en les condicions de temps, naturalesa i objectius que marqui la Comissió Europea.
Aquest Tractat demana un esforç continu i permanent de reducció de l’endeutament públic, per això s’ha creat en paral·lel un mecanisme de supervisió: - El procediment de desequilibri macroeconòmic: Un mecanisme de seguiment dels països per part de la Comissió Europea a partir de 11 indicadors de desequilibris macroeconòmics que són avaluats periòdicament per poder reconduir situacions de desequilibri abans de que aquests agafin dimensió.
Els 11 indicadors de seguiment són els següents: 1. Saldo de la Balança per compte corrent en % del PIB (promig de 3 anys): màxims del 4% per al dèficit i 6% pel superàvit.
2. Posició neta de la inversió internacional (diferència entre actius i passius nets exteriors) en % del PIB:-35% 3. Percentatge de variació triennal en el tipus de canvi efectiu real: +/-5% 4. Percentatge de variació quinquennal en la quota d’exportacions mundials: -6% 5. Percentatge de variació triennal dels costos laborals unitaris: 9%  Vinculats a la competitivitat 6. Percentatge de variació triennal del preu real de la vivenda: 6% 7. Flux de crèdit al sector privat en % del PIB: 15%  Vinculats a la creació de bombolles especulatives 8. Deute del sector privat en % del PIB: 160% 9. Deute del sector públic en % del PIB: 60% 10. Total de passius del sector financer: 16,5% de creixement anual.
 Criteris de deute 11. Taxa d’atur del trienni: 10%  Sobre l’atur VALORACIÓ:  Bateria d’indicadors molt més completa que la proposada en el Tractat de Maastricht.
 La Comissió Europea organitza missions, de vegades juntament amb el BCE, per tal de realitzar anàlisis profundes d’economies europees. Aquestes anàlisis donen llos als ‘’Informes del Mecanisme d’Alerta’’.
 Aquests informes poden tenir conseqüències importants si s’observen desviacions acusades i persistents respecte dels criteris establerts. Si això succeeix, es realitzen recomanacions de política econòmica i, en casos greus, es preveu l’aplicació de sancions, Al 2013 hi ha un punt d’inflexió: els mercats financers evolucionen positivament (la prima de risc baixa i l’Ibex 35 puja). A partir d’aquí s’ha d’iniciar un procés de desapalancament (desendeutament). A més, hi hem d’afegir l’austeritat perquè hem d’afegir el deute públic de 5 jcarbonell94 les administracions públiques que han de retornar els seus deutes. S’ha generat un debat sobre com fer tot això. Hi ha diferents opcions: 1. Deute públic en decreixement sobre un PIB constant: Austeritat (Encara que no creixis has de reduir el deute públic, Merkel). La va defensar la TROIKA. El FMI va veure que l’austeritat castigava els països del sud i va proposar flexibilitzar-la, a partir d’una ampliació de terminis 2. Deute públic constant sobre un PIB que creix: Creixement econòmic (Si no tens mes endeutament però augmentes el PIB creixeràs econòmicament, Paul Krugman) 6 ...



Comentario de madmou en 2017-11-25 09:48:39
lamentable