Art civilitzacions Antigues (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les civilitzacions antigues
Año del apunte 2016
Páginas 12
Fecha de subida 29/03/2016
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

Art Civilitzacions Antigues (Dra. Francesca Español) Examen: 10 de Juny (10:00-12:00), Examen parcial 29 d’abril Seminaris: 2 de març, 6 d’abril, 4 de maig, 1 de juny (8:00-9:30) Els textos antics ens mostren les preocupacions de la gent de l’època i que l’esser humà no ha canviat, només ha canviat el seu entorn i la seva societat. Però no hem de donar per suposat que tots els humans estiguem en les mateixes condicions, actualment a l’Àfrica, la necessitat principal és poder menjar. I hauran de mantenir una societat basada en l’agricultura, que fou la primera gran revolució humana. Per augmentar aquesta producció, s’haurà d’afegir el regadiu i els adobs.
L’Egipte, era tan sols productiu a la zona del delta i per tant a la vora del riu (aquest terreny suma la zona territorial de l’actual Bèlgica), la producció d’aquest terreny va poder mantindre l’economia i l’agricultura d’aquesta societat, i a sobre va permetre al faraó executar grans obres arquitectòniques. I tot això es va donar gracies als adobs que produïa el propi Nil, que quan creuava l’equador, i en temps de desglaç, provocava l’augment del cabal del riu (que cobria les zones agrícoles durant tres mesos) i que deixava, en retirar-se l’aigua hi deixava un llim negre. Aquests tres mesos permetrien a la població i a l’estat realitzar obres d’arquitectura, sense la necessitat d’esclaus.
Desprès, aquest llim, permetia als egipcis tindre tres collites anuals, i per tant tenien garantida la seva supervivència, i això va provocar una distribució de les funcions de l’estat, a partir de la seva especialització.
La civilització Mesopotàmica, es va desenvolupar al voltant de dos grans rius (Tigris i Èufrates), que provocaren un perfil orogràfic pla i amb gran quantitat de fang, i una manca important de pedra. Per tant hauran de construir amb Tova, fang assecat al Sol.
L’existència d’aquests dos grans rius, com en el cas d’Egipte, van permetre que la supervivència de la societat estigués assegurada, i per tant varen poder dedicar-se a l’estructura social de l’estat.
Policromia del paisatge varia molt i contrasta en les diferents èpoques de l’any (tant en Egipte com a Mesopotàmia). Quan la terra canvia de color al verd, s’apropa a la idea de resurrecció. La pell del déu egipci Osiris és verd per això.
Hi ha llocs de la Mesopotàmia que actualment no estan al costat del riu, també passa a Egipte. Això és degut a que, amb el pas del temps, el riu s’ha anat desviant. Això va provocar l’abandonament d’algunes ciutats. Per això avui dia trobem els Tells en territoris completament plans. Quan una ciutat s’abandona o és destruïda, els enderrocs de la ciutat no es retiren, s’aplanen i es fa un ciutat a sobre. Si passa diferents cops, s’acaba generant una muntanya artificial.
Mentre que a Egipte hi ha antiguitats que ja es veien a simple vista, a Mesopotàmia estava tot amagat. Ha calgut excavacions per descobrir les coses.
Egipte, per condicions físiques del país, és un territori aïllat per les fronteres naturals que son els deserts. Però té com a debilitat l’entrada fàcil des del delta o des del sud.
Per exemple, l’entrada dels Jueus pel delta (Historia de la Sagrada Família). És un lloc que no es pot protegir, però els deserts protegien moltíssim. Creuar el desert és molt dur, cal anar molt ràpid. Per això els exèrcits no podien passar. Egipte es sent molt segur i crea una cultura molt replegada en sí mateixa.
Vivien d’ells i per a ells. En contrast amb això, Mesopotàmia no té manera de defensarse. Cal crear muralles, inventar-les, per defensar la ciutat. Sinó cal utilitzar el riu per protegir la ciutat, però no podràs protegir el territori. Mesopotàmia no serà un estat absolut dominat per un rei, sinó ciutats estat que faran coalició. No són equivalents Egipte i Mesopotàmia.
En el cas d’Egipte, es necessita una administració perquè tota la maquinària rutlli. Hi ha un inconvenient: la configuració del país. Egipte és allargat i és per tant molt difícil de governar. Cal una capital col·locada a un lloc estratègic i cèntric. Per corregir-ho, Egipte té un element positiu: el riu. El riu permetia connectar nord i sud amb certa rapidesa (excepte quan es sirga = arrossegar la barca quan no fa vent i s’ha d’anar contracorrent). Egipte, de no ser pel riu Nil, que va permetre la importació, hauria tingut arquitectura de tova.
La pedra utilitzada era el granit i aquest no és homogeni, composat per tres materials que no reaccionen de mateixa manera, per això cal dominar molt bé la tècnica per treballar-ho. Els egipcis aconsegueixen assolir un nivell tècnic magnífic. Segurament no hagués estat possible sense el riu, perquè calia desplaçar els materials de la zona de Assuan fins el Baix Egipte. També permet que circulin els models. El centre creador estava on estaven els artistes del rei, és a dir, a la capital del país. Gràcies al riu, es divulguen les novetats artístiques. Era un art instrumental. Es mou en paràmetres molt codificats, no improvisen. Tenen models molt tancats. Per conèixer les pautes cal fer circular els models a través del riu. Si són analfabets, com saben quina imatge crear? Qui són els creadors intel·lectuals? El creador intel·lectual no és l’executor material.
Qui tria els textos que acompanyen les imatges? L’art figuratiu a Egipte és la col·laboració de dos persones: l’artista i el sacerdot, qui escull els textos que acompanyen les imatges també.
L’escriptura marca el pas de la Prehistòria a la Història. Els mesopotàmics tenen escriptura cuneïforme. A Egipte hi ha escriptura jeroglífica. La ciutat mesopotàmica representa una arquitectura de poder. L’arquitectura de poder, per ser-ho, ha de destacar del skyline de la ciutat. Hi ha una gran diferencia entre el palau del rei i la resta de la ciutat. Aquest espai central és una arquitectura representativa / de poder.
Això ho van determinar els historiadors de l’escola dels Annales (França, s. XX).
Busquen el pensament de la gent més senzilla de la població antiga. Comencen a utilitzar documents que abans no es feien servir com els testaments. Un membre farà una enquesta en longue durée: una cosa que es pot veure al llarg del temps.
La zona de Assuan, que fou la frontera egípcia durant la gran part de l’època faraònica amb el Sud, i que posteriorment s’annexionà la zona de tota l’Anubia actual.
Com el Riu passa per la línea de l’equador, aquesta provocava l’ inundació de les terres agrícoles anualment. Aquesta inundació anual va acabar-se en l’època dels 60 del segle XX amb la pressa de Nasser. La gran avantatge que porta a Egipte al seu nivell arquitectònic i artístic, es dona gracies a que part de la població pot viure sense dedicar-se a l’agricultura. El Nil va facilitar la circulació i el govern en un país tan llarg. Pel riu també es va poder transportar elements arquitectònics. L’art Egipci és un art molt codificat, que es regeix per unes regles que el converteixen en un “element Màgic”, ho veiem amb l’iconogràfica. Un exemple es la Historia de Alibaba i els 40 lladres, on si no es segueix el ritu a la perfecció no es podia fer, doncs en l’art egipci és exactament igual. Els egipcis, varen utilitzar les tauletes de fang i les de cera, per escriure diàriament, ja que era molt car el papir, però els textos de caràcter etern, es varen escriure amb els anomenats Ostrakon o Ostraka, que amb un traç pictòric o amb un petit relleu podien utilitzar-ne amb l’objectiu de ser croquis dels artistes.
Només hem pogut estudiar aquelles ciutats que varen ser abandonades (Kahun, Deir El-Medimed, Ajetaton (Tell El-Amarna), que son molt importants per tal de poder entendre el funcionament de l’imperi. Les primeres dues eren ciutats obreres, i Ajetaton en canvi fou la capital política i religiosa d’Egipte durant un temps, en el moment del govern d’Akenhaton i el principi del govern de Tutankaton, Tutankamon), ja que actualment encara s’habiten les ciutats antigues. És un estat centralitzat, però en cada ciutat, Nomo, és governat per un Nomarca, que fa de governador, i quan el poder del faraó s’afebleix, començaran a comportar-se com autèntics faraons, adoptant les mesures que prenia l’emperador, i així entrava en la temàtica artística, o creant harems que anteriorment tan sols hi tenia l’emperador, el seu fill i l’escola reial.
Els artistes, que no havien passat per l’escola reial, no se’ls podia donar una signe de qualitat, però tot i així ambdós estils artístics tindran el mateix valor de ritual màgic.
Amb la infinitat de déus que té la religió egípcia, fa que en certs moments hi hagi un déu mes important a la resta. En el govern de l’imperi Antic, la capitalitat la té Memfis, i tant en el Mig i el Nou la capital serà Tebes. Això provoca que en les seves ciutats i a llocs propers es centrin bona part de les expressions artístiques i arquitectòniques. Amb l’Antic, els construccions son bona part a Memfis, en els altres dos imperis es centrarà a Tebes, però en el Nou, amb la conquesta de territoris llunyans, provoca que essent una monarquia molt rica, però en l’Imperi Nou pot invertir arquitectònicament a tota la vall del Nil i no tan sols a la Capital. Això es deu a la conquesta de territoris rics, els saquejaven, i pel pagament dels tributs, d’aquests mateixos territoris, que els hi permet fer una política d’inversió en arquitectura.
Les piràmides, només es veuen en l’època de l’imperi Antic i una part de l’imperi Mig, i a la zona del baix Egipte.
La Pedra Rosetta, és la base de tota l’egiptologia, ja que amb el cristianisme es perd des del tercer segle desprès de Crist fins a finals del segle XVIII quan, els francesos i els anglesos varen començar a viatjar cap a Egipte. França va enviar molts intel·lectuals que acompanyaven les expedicions militars i estudiaven la cultura, així troben la pedra Rosetta. Aquesta és una pedra on hi havia un text transcrit en tres idiomes, jeroglífic, demòtic i grec antic. Com era en grec es va poder traduir des del principi, però l’objectiu era aconseguir conèixer la llengua egípcia, quan van veure els cartouches que encerclaven un conjunt de dibuixos, i en la traducció grega es corresponien als noms dels faraons. A partir d’aquest descobriment varen anar buscant la correlació de tots els caràcters. L’home que la va desxifrar finalment fou Champollion. La llengua Demòtica, és l’escriptura cursiva del jeroglífic, i l’evolució de la hieràtica. El descobriment de la llengua, és el que provoca el naixement de l’Egiptologia.
L’Egiptomania, era l’admiració a la cultura egípcia, sense que fos necessari conèixer res de la cultura realment.
La Campanya Napoleònica, fou una campanya militar que va començar en l’any 1798, i va comptar amb l’ajut i el recolzament dels il·lustrats francesos, que sentien una admiració per estudiar i descobrir la cultura egípcia. En l’actual museu del Louvre, hi ha una sèrie de sales que hi estan dedicades a alguns d’aquests erudits, i recuperen en una sala aquesta descoberta del món egipci. Un d’ells fou Vivan Denon, també coneixem noms com el de Champollion.
L’Egiptomania, es manté des d’abans del segle XIX i fins ara. En aquella època del XVIII/XIX varen seguir buscant la base de la Cultura egípcia. Un d’aquests Egiptomans fou el pintor David Roberts, qui fou un aquarel·lista romàntic que buscava l’Orientalisme i volia conèixer l’Àfrica, passant des d’Espanya a Egipte i finalment a Terra Santa. Aquests viatges, ens han donat una font per saber l’estat dels monuments en el moment en que va anar, abans de l’espoli anglofrancès.
L’Egiptologia, neix, com ja varem dir, a partir de la Pedra Rosseta. Aquesta es va descobrir en 1799 i va ser desxifrada en 1822, gracies als noms dels faraons, que estaven inclosos en cartouches, ja que els noms en grec varen ser traduïts i així varen poder desxifrar-lo. Com era molt lent de realitzar un text amb l’escriptura Jeroglífica, la gent, funcionaris principalment, utilitzava la Hieràtica, i posteriorment la Demòtica per escriure, i la Jeroglífica s’utilitzava tan sols per poder expressar elements molt solemnes. En el món de l’egiptologia, com reconeixement de l’important quantitat de mà d’obra egípcia de baix nivell d’estudis, s’han pres paraules àrabs per parlar dels elements (Mastaba).
Jean-François Champollion, fou un home francès que dominava les llengües, tant vives com mortes de l’orient, i va aconseguir ser el primer en desxifrar la Pedra Rosetta i igualment va ser qui va obrir la porta al coneixement de la llengua egípcia sistematitzat. Aquesta recerca de la sistematització, es deu al model il·lustrat que cercaven un model regulador d’un art o ciència, com per exemple l’Académie des inscripctions et Belles-Lettres. Exactament, va descobrir que la llengua jeroglífica era una llengua basada en ideogrames i símbols fonètics alhora. Per tant un dibuix, podia ser un ideograma o un fonema.
Museus d’Art Egipci: Es sovint que en els museus generalistes, Museus Nacionals principalment, tots tenen una part dedicada a l’Art Egipci. També serà important entendre com s’ha format cada museu, ja que per exemple, en el Prado l’obra que es comprava era la del gust de la casa reial, i hi havia una part molt important de pintura que no era representada.
Normalment, es debat el retornament de les peces artístiques que es varen espoliar. La idea no és irracional, ja que per consciencia i amb el fet que no es varen pagar, però també fa funció d’assegurar aquest Art que si no es perdria.
El Museu de Tori: És un museu de finals del segle XVIII, i fou el primer museu dedicat al Art Egipci. La col·lecció, es va realitzar gracies a les excavacions ja que el país que pagava i el país amfitrió es repartien les troballes. Actualment és un dels museus més importants en art Egipci.
British Museum: Té una col·lecció decebedora, ja que tenia una posició de rellevància que li hauria pogut ajudar a agafar tot allò que volien, com va fer França, però varen agafar principalment mòmies, i la part Artística té obres d’una ínfima importància, ja que aquesta part no esta ben exposada, i perd rellevància en la visita.
Metropolitan Museum: És un museu molt imponent i generalista, i a diferencia dels museus europeus, va pagar per totes i cada una de les obres. La composició de l’exposició és com la del Caire on s’exposen totes les seves obres. L’edifici situat a l’interior és un regal donat pel Caire, ja que en haver estar Egipte sobre el govern de les Metròpolis Colonitzadores, i aquest va acabar amb un cop d’estat de Nasser ajudat pels germans musulmans, als quals va empresonar. Nasser essent socialista, volia modernitzar el país amb una revolució, en primer lloc volia repartir la terra entre totes les famílies d’Egipte1, i va decidir fer la pressa d’Assuan, per fer-la va haver de demanar ajuda als EEUU i es van negar, i la van fer els Russos. Com no van poder salvar el seu patrimoni a la zona de la pressa on hi havia molts monuments, i va cridar a la UNESCO per ajudar, i va regalar el temple que hi ha al Metropolitan. Els americans varen salvar també el temple d’Abu Simbel, retallant la pedra on era esculpit, i en treure’l el van remuntar amb la mateixa disposició per que s’il·luminessin les pintures.
Museu de Belles Arts de Boston: La seva col·lecció no és molt amplia però en contraposició es van seleccionar unes obres de gran qualitat. I per tant, per fer una Historia de l’Art egipci, serà imprescindible conèixer les seves obres.
Museus Universitaris: Varen seguir la concepció universitària Anglesa, que tenien museus per tal de facilitar l’estudi. Aquests museus es varen fonamentar amb les expedicions dels estudiants i professors.
Museu de Berlín: Té una molt bona col·lecció d’Art Egipci, i la qualitat es excelsa, i presenten les seves obres en molt bona posició per donar-hi relleu. Es nodreix de les 1 Va ser un gran error, ja que no hi havia un control de natalitat, i ja en la segona generació es van quedar petites les parcel·les.
excavacions alemanyes a Tell Ell-Amarna. La seva peça principal és el Cap de Nefertiti, que els alemanys varen ocultar per poder treure’l del país, i posteriorment van acceptar haver-l’hi robat a Egipte.
El Museu del Caire: No va ser el primer, ja que va obrir a principis del XX. Va ser molt modern en museografia, però no va poder mostrar-la, ja que es va descobrir la tomba de Tutankamon i com no estava previst es va posar com varen poder. En la seva exposició hi ha totes les obres, per tant totes estan exposades. Per aquest objectiu, fan un recorregut cronològic de les seves obres mestres, i en les secundaries es situen en unes sales secundaries. La llum del museu és natural i zenital, ja que es fan servir claraboies.
La Societat Egípcia: El Faraó El cap de l’estat d’Egipte, l’anomenarem faraó, i per entendre’l a ell i als seus comportaments, ja que si és considerat un déu es comportarà com un déu. Els atributs faraònics, seran en cadascun dels reis diferents, ja que cada símbol té una historia i una simbologia. Aquests elements donaran per igual el seus poders civils i els religiosos, actualment i majoritàriament separats. Per exemple, la barba postissa és part de la simbologia reial, i les reines que trobarem en la seva història també la portaran. L’ unificació en el tercer mil·lenni abans de Crist, provoca que s’anomeni al rei Senyor de les dues terres. La corona blanca i allargada, simbolitza l’arena blanca del desert de l’alt Egipte, i la corona roja, que simbolitza l’arena roja del delta. També hi ha atribucions simbòliques a les flors de la zona, en l’alt Egipte hi “regna” la flor de lotus, i al baix Egipte serà el papir. El protector de l’alt Egipte es una cobra que simbolitza Uraeus, i al baix Egipte és el voltor que representa a Neckbeth. Un rei no es podrà seure en el tro fins que no sigui coronat, ja que la corona significa la possessió de les terres que engloba, abans de ser coronat no és faraó.
La primera unificació es va donar de forma militar, ja que el rei del Alt Egipte va anar atacant des del Sud cap el Nord fins englobar tot el territori. Cada cop que es trenca la unitat, és el Sud qui ataca i va recuperant el territori anterior. En el camp de batalla, Egipte no fou un territori molt especialitzat i no va cercar una forma de millorar el seus exercit, ja que sempre havien lluitat entre ells i en les mateixes condicions.
Quan van descobrir els exercits mesopotàmics, que eren professionals (Homes i dones, que es preparen professionalment per la guerra, i hi viuen en uns campaments durant tot l’any) i amb grans innovacions tècniques que Egipte ni s’havia imaginat, va decidir copiar-ho i així va igualar i fins i tot superar els exercits mesopotàmics.
El Palau reial, era on vivia el faraó. Llevat l’època d’Ajenaton (Amenofis IV) a Ajetaton, on el palau és en el centre de la ciutat, no sabem del cert on es situava el palau en vers la ciutat, degut a que és el primer monoteisme, i hem d’entendre que els canvis impulsats pel faraó i com monoteisme era al centre on estava la ciutat. En temps de Tutankaton/Tutankamon les mesures preses pel seu avi, Ajetaton, que el situarà a la perifèria de la ciutat, per seguritat.
Els escrivans: Son els funcionaris que saben escriure, l’espectre és molt ampli, i va des del funcionari que ajudarà al faraó a governar a funcionaris regionals d’una importància mínima en el funcionament de la societat egípcia. S’han format a les escoles reials, i tenen una posició privilegiada en la societat. Alguns dels seus treballs son, controlar la producció agrícola i ramadera que pertany al rei, que farà que els escrivans la reparteixin, també exerceixen la justícia en el nom del monarca, també regulen els límits de les terres dels pagesos que en l’època on quedaven abnegades i no es distingien els límits doncs era el escrivà qui ho jutjava. Aquell individu que és cap d’un grup de treballadors, sempre portarà un fuet, per ajusticiar als que no treballen. A Egipte, fins l’imperi Nou, no hi ha moneda, i es fa gracies a l’intercanvií amb especies principalment. La societat egípcia era molt permeable i podies ser fill d’un pagès i arribar a ser un funcionari d’un alt rang, fent un gran “Cursus Honorum”. A finals de l’Imperi Antic, varen haver famílies de funcionaris que havien anat acumulat grans terres, ja que el faraó els hi anava donant, es començaran a dedicar a promocionar l’art i com el rei va perdre poder per aquest fet va haver funcionaris que varen començar a comportar-se com els faraons. En el terme religiós, també hi ha sacerdots, però aquests estan vinculats a un sol temple, i son designats com a “homes purs”, això porta que no han de portar paràsits a sobre, i per exemple es depilaven tot el cos completament, i porten una indumentària blanca i si és molt important portarà una pell d’un felí. Els temples egipcis contenien un llac sagrat que permetia la puresa dels sacerdots, també hi ha un mur entre el temple, on està el déu a la “seva casa”, i la resta de la ciutat.
Els artesans: No és un col·lectiu autònom, ja que no treballaran la terra, però quan hi havia èpoques de bonança podien viure bastant bé. Com no hi havia moneda es pagava amb especies. No ni han tan sols d’un tipus, ja que a part d’estar distribuïts per tot el regne, però els més importants eren els reial que son dels que parlarem. És el començament de moltes de les tècniques artístiques, i eren els millors artesans els que realitzaven un treball mes important. Històricament, fins al Renaixement, els artistes han estat considerats sempre com artesans, i per tant parlem d’un art sense noms.
El papir: Entre els artesans hi trobem també els que es dediquen a la industria del papir. La manca de fusta, provoca que els vaixells es realitzen també amb papir.
Els pagesos: Son el gruix de la població i es situen vora la riba del riu Nil. No coneixem el percentatge i el numero de pagesos que hi havia a Egipte. Els censos, es realitzaran a partir de l’arribada de l’imperi Romà. Els pagesos, eren la base de la piràmide i alimentaven a tota la població. Eren propietaris de les seves terres, i per elles havien de pagar un tribut al faraó, que les repartia entre la població. Podien canviar de treball, i el fill d’un pagès podia ser un escrivà.
Els aliments principals que conreen son els cereals i les vinyes. També tenien ramats, i practicaven la pesca, de forma molt satisfactòria.
El més enllà: És la vida eterna posterior a la vida terrenal. Aquesta vida eterna s’entén com un fet molt material i per això podem comprendre la majoria dels objectes que utilitzaven i ens han arribat. El que nosaltres anomenem tombes, no tenen una traducció possible, i per ells seria la casa d’eternitat.
El concepte de la vida desprès de la mort es basava en diverses cerimònies rituals, la mes important, i la que dona lloc a la resurrecció de l’home era anomenada l’Obertura de la Boca. Herodoto, que fou un dels primers viatgers que va visitar Egipte, amb l’objectiu de conèixer la cultura egípcia.
Per un egipci, la vida té tres parts fonamentals, la Matèria, el Ka (al·lè vital), Ba (idea d’anima), però a diferencia de la concepció occidental, el Ka abandona el cos, i el Ba també s’allunyava del cos, però no morien. Si es podia mantenir la matèria, el cadàver, això provocaria que el Ka i el Ba podrien tornar al cos, i així la seva nova vida serà eterna. Aquesta creença neix gracies a que Osiris va poder ressuscitar, com ho pensen els Cristians ja que Crist va aconseguir-ho. Així amb el ritual de l’Obertura de la Boca, que consistia en un ritual posterior als trenta dies de la mort de la matèria i en aquest temps s’ha realitzat la momificació, que consistia en buidar el cos de les matèries toves, i aquestes s’assecaven als vasos canops, que representen als quatre fills d’Horus. Posteriorment a aquest procés es salava el cos durant els 30 dies, i posteriorment l’omplien i l’embolicaven amb venes de lli. Aquest ritual de l’obertura de la boca era màgic i s’havia de realitzar al peu de la lletra, i hi ha gestos i paraules.
Com a gestos veiem la taula d’ofrenes (per què tornessin el Ka i el Ba) que ajudarien a facilitar el ritual, s’utilitzava un estri metàl·lic que quan toca la boca del difunt, entrarà en el cos el Ka i el Ba s’aproparà al cos, en el ritual hi havia la presencia del plany ritual realitzat per dones, com ens ha arribat gairebé fins als nostres dies, fins el segle XX a Espanya anomenades Ploraneres/Plañideres2. Aquestes dones, representen a Isis, present en la resurrecció d’Osiris, i rere seu al déu Annubis, que també era present en la resurrecció d’Osiris. En un principi, l’únic que podia ressuscitar era el Faraó, que en vida havia estat la representació d’Horus vivent, i quan moren es converteixen en Osiris. Posteriorment, els faraons van cedint aquest benefici a més persones. Per tal de diferenciar els que ressuscitarien i els que no, segons un judici de l’anima, que es feia a partir d’un judici públic, on el poble decidia si podia o no arribar a la vida eterna, i posteriorment el judici “simbòlic” on intervenen els déus i no els humans que pesen el cor com les bones accions i que han de ser mes pesades que la 2 En el Cristianisme, la vida eterna era considerada un fet joiós, i es passava de la vida terrenal a una vida eterna joiosa i la mort terrenal, s’havia de celebrar com el dia del annus natalis.
ploma de la deessa Mat, que representa la justícia amb la ploma. En aquest judici de l’anima anomenat Psicòstasi3 hi son presents més divinitats, com per exemple Thot. En la mitologia, foren Annubis i Isis, qui varen ajudar a Osiris a ressuscitar i els que momificaven els cadàvers adoptaven l’aparença dels dos déus.
Les divinitats La religió egípcia, fou politeista, menys durant el govern de Ajenaton qui venerà únicament al déu Àton. Posteriorment, amb el govern del faraó Tutankamon, es retornarà al politeisme tradicional egipci.
Quan Herodoto, va a Egipte, va afirmar que els egipcis eren els mes religiosos que hi havia al món, degut al gran volum de divinitats que hi havia a la Vall del Nil. Aquestes divinitats, es dividien entre els que tenen categoria oficial, que podien ser els còsmics que eren relacionats al Sol, la Terra, i eren Re/Ra, Geb (Terra), Nut (Cel). Aquests, deus tenien un centre de culte, com per exemple Heliopolis amb Ra. Hi havia també els déus oficials amb relació a conceptes com Justícia (Mâat), Amor (Hator), Mort o resurrecció (Osiris). Un altre dels déus oficials serà el déu Nil, que és una divinitat agrària.
Hi ha altres exemples, com els déus no oficials, que també son considerats déus importants. Hem de conèixer la historia Imhotep o Imutes, que fou tan important en la seva època, que la gent va fer-lo déu, per la seva idea de construir la primera piràmide de l’historia d’Egipte. Es va considerar un avançat a l’època i va fer un treball d’estudi.
A més era un gran sacerdot. Fou un personatge de la IIIª dinastia, i a finals de l’imperi Nou era considerat un déu sanador, amb un temple al qual es feia peregrinació.
Aquesta peregrinació era molt similar a les que el Cristianisme4 promulgava en època Medieval.
Els deus locals, eren venerats als Nomos egipcis, i no tenien per què ser venerats a altres Nomos, podia ser que en un Nomo es veneres el Cocodril i en altres Nomos els sacrifiquin per impurs. Un exemple, és el déu Amon, déu principal de Tebes però sense gran importància coma divinitat. Tebes, quan es converteix en capital d’Egipte, el culte a Amon passarà a esser oficial a tot Egipte, i això fou per un motiu polític.
Per diferenciar als deus, que tenen una figura humana, haurem de conèixer els atributs que els identifiquen. També poden ser representats com un animal privatiu, ja que cada déu tenia el propi. Horus, és un falcó, i per representar-lo s’utilitza les dos figures, cos humà i cap animal. Hator, vaca.
Les triades, era la unió de les divinitats per famílies, que eren formades per tres deus normalment. No havien de tindre els temples junts, Hator i Horus per exemple tenien el 3 Existent també en el Cristianisme, on el pesatge de l’anima el farà Sant Miquel Arcàngel. Que en època de clandestinitat, es va realitzar un procés de sincretisme entre les dues religions.
4 Gonzalo de Berceo, parla de la peregrinació a monestirs com San Millán de la Cogolla i Santo Domingo de Silos.
temple separat, i cada any la figura d’Horus era portada pel Nil al temple d’Hator. Les dos triades mes importants son: -Isis, Osiris5 i el seu fill Horus, aquesta triada, narra una llegenda6, que té una base històrica, i la seva transmissió ha estat convertida en una llegenda. Osiris, tradicionalment el veurem representat com a rei de l’Alt Egipte, i per tant amb els atributs del rei, la seva representació serà la d’un home normalment, i posteriorment amortallat per ressuscitar. La seva pell, serà sempre verda, que és considerat el color de la resurrecció.
-Amon- Re, Mut i el seu fill Jonsu, son la família del déu tebà Amon-Re, que quan es converteixi en déu oficial de l’imperi, passaran a ser venerats a tot Egipte. Els seus temples son pròxims i per tant, la família està junta. La importància d’aquest déu, Amon-Re, és per la política que van emprar els sacerdots quan Tebes es converteix en capital de l’imperi i així ells tenien mes poder arreu del país.
Periodització: La historia d’Egipte no és lineal, i s’alternen èpoques d’estabilitat (Imperi, unitat i un sol rei), i d’inestabilitat (períodes intermedis, Egipte per la unitat). Amb els períodes intermedis, son èpoques on es perd la força el faraó, i aquesta provoca que els funcionaris que no es dediquen a l’agricultura, hagin de deixar el seu treball, ja que moririen de fam si no poden recaptar l’aliment i ells no podrien abastir tot l’imperi.
Sempre que la unificació es dona a terme, és l’Alt Egipte qui la propaga i va conquerint cap al Nord. L’imperi egipci, realment tant sols pot esser concretat a l’època del Imperi Nou, ja que fou quan es va conquerir terres llunyanes. Anomenem imperi a les èpoques d’estabilitat, i el cap de l’estat serà el Rei o el Faraó.
Imperi Antic: Iª dinastia – VIª dinastia (2920-2152 aC) (Capital Memphis) 1er Període Intermedi: VIIª dinastia – Xª dinastia (2134-2040 aC) Imperi Mig: XIª dinastia (Tebes) - XIIª dinastia (Memphis) (2040-1640 aC) 2ón Període Intermedi: XIIIª dinastia – XVIIª dinastia (1783-1641) 5 La seva llegenda ens diu que era un rei de l’alt Egipte, i que tenia un germà anomenat Set, que era molt envejós, i va assassinar Ossiris, i va llençar les extremitats d’Osiris, i que van arribar gairebé al Delta. La seva esposa, Isis, ajudada per Annubis, van recuperar els traços i van tornar a muntar el cos, i el varen enterrar a una illa. La desesperació d’Isis, va aconseguir que Osiris retornés a la vida, en l’eternitat, i que va poder infantar a Isis d’Horus, que serà fill postmortem d’Osiris, i seran rei del mon terrenal i de l’altre mon respectivament. Horus va venjar el seu pare a Edfu, vencent al seu oncle. Per això, els faraons, son considerats en vida Horus vivent, i en mort Osiris. Per això en un principi, aquell que podia ressuscitar havia de ser el faraó. Que Set esquarterés el cos del seu germà, ens mostra com s’ha de fer la momificació, que es basa en un principi destructiu i un final tractament de reconstrucció, que ho van realitzar Isis i Annubis, com ho veiem a la cerimònia de l’obertura de la boca. En el cristianisme tots els Sants, com els deus egipcis, tenen una llegenda que és una història de la seva vida, i d’allò posterior a aquesta.
6 Normalment, aquestes llegendes, tenen una base real, que és anterior a l’època històrica, per tant a l’escriptura, i per tant la transmissió oral la ha corromput, convertint-la en llegenda.
Imperi Nou: XVIIIª – XXª dinastia (1550-1070) (Tebes- dinastia XIXª Tanis) 3er Període Intermedi: XXIª dinastia – XXVª dinastia (1070-712) Baixa Època: XXVª dinastia – XXXª dinastia (712-332) Període Grec: (332 aC – 30aC) Les dinasties, son famílies que es succeeixen en el govern, i que poden adoptar als faraons que han atemptat contra la pròpia família, i aquells que son reis per política i no per consanguinitat. Les dinasties, es realitzaven per poder venerar als avantpassats, i els egipcis feien llistats pels egipcis posteriors per què poguessin venerar els faraons anteriors. Però en les llistes dinàstiques, hi ha alguns que no estaven a les llistes, com per exemple Ajenaton/Amenophis IV que no apareix, ja que va canviar el déu de veneració, i per tant no consideraven que tingues dret a ser venerat. En els períodes intermedis, poden haver diverses dinasties contemporànies, ja que la no unitat permet mes d’una dinastia, i aquesta mateixa inestabilitat permet també cops d¡estat que generaran noves dinasties.
Paleta de Narmer: És una peça de la primera dinastia, per tant de l’imperi Antic. És una obra, que influirà molt en l’art egipci posterior. Aquest obra, té valor de document, serà utilitzada pels historiadors, i monument, l’estudiaran els historiadors de l’art. Es diu la paleta de Narmer, ja que és el protagonista d’aquest obra és Narmer, qui fou el primer rei del Egipte unificat. La paleta, es diu així, degut al cercle realitzat al mig és similar a la de les dones i els sacerdots que es maquillaven, en aquest cas no s’utilitzava per barrejar maquillatges. El valor és artístic i historiogràfic, ja que des d’aquesta peça l’art egipci es fonamentarà en ella.
En la paleta de Narmer els temes, s’han estructurat uns sobre els altres, amb la intenció d’endreçar l’escena. A partir de la paleta de Narmer, tot l’art egipci s’estructurarà amb aquest model. S’utilitza la perspectiva jeràrquica, per tant el rei serà mes gran que la resta. És la primera vegada que veiem l’Aspectiva7, ja que en realitat, tot allò que els egipcis creaven podia animar-se i per tant tot el que es representa es fa amb la intenció que aquest sigui present i existeixi, per això en la representació humana s’intenta que de l’home es vegi la totalitat de l’home, però en pintura i relleu seria impossible, i per tant s’utilitza l’Aspectiva. Trobem també la llei de frontalitat ens diu que per veure una escultura la hem de veure de front, ja que el escultor la concep de front, ja que és on serien les ofrenes. El hieratisme, és un gest congelat, que tan sols serà col·locat en les figures mes importants.
En la part superior, es repeteixen unes vaques, que custodien un jeroglífic, que s’ha traduït com Narmer, ja que hi ha dos signes privatius juntament amb la façana de palau.
7 Seria desmuntar la figura i reformular-la de forma que es vegin les parts principals. En el segle XX, les avantguardes comencen a experimentar amb les formes, entre ells els cubistes, i utilitzen aquesta idea antiga dels egipcis.
El personatge que persegueix al faraó, és un dels funcionaris mes importants, i el seu deure és portat les sandàlies del faraó. Per identificar la figura de Narmer, hem de veure que porta la barba postissa, la corona de l’Alt Egipte, el ceptre i la cua d’animal. El personatge al qual està agafant pel cap, s’està agenollant davant de Narmer mostrant la seva derrota. Aquesta figura no comparteix la cultura amb Narmer. La imatge de sobre, ens mostra la escena anterior de forma al·legòrica, on hi ha un ocell (Horus/imatge del rei) agafant amb una brida un receptacle que té 6 flors de papir (Delta), al qual domina, per tant el Sud venç al Nord. En la secció inferior a la primera escena, observem dues figures nues fugint, que serien de la mateixa cultura que l’home vençut abans, d’un edifici propi que han d’abandonar. Sabem que és del Nord d’Egipte l’edifici, ja que era tan sols al Baix Egipte on hi havia arquitectura sedentària. En la primera secció de la part posterior de la paleta, veiem una desfilada militar, on els derrotats estan decapitats, i el faraó porta la corona del Nord d’Egipte, per tant mostra la victòria del cabdill del Sud. Justament davant del faraó, hi son els nomarques del Sud. En la secció inferior, veiem un toro atacant una muralla, que ha està ensorrada, i un edifici, que està sent encara atacada. El toro, representa la força del rei, ja que en l’antiguitat es comparava la força reial amb la dels animals considerats els reis de la natura. La secció central, on hi ha la paleta pròpiament dita, és l’escena mes difícil de desxifrar, i veuríem dos animals entrellaçant els seus colls, que podria representar la unió de les dos terres.
Iconològicament, aquesta paleta ens celebra el triomf del Sud sobre el Nord, que marca la unificació de la vall del riu Nil.
L’Arquitectura en l’Imperi Antic: En aquesta primera etapa dels temples egipcis, nomes en trobarem a la zona del Delta, més concretament a Guiza, amb temples de la IVª dinastia, Saqqarah, de la Iª dinastia, Dashur, IVª dinastia, i Meidum IIIª-IVª dinastia, que son els noms de les necròpolis mes importants de l’època.
Necròpolis de Saqqarah Les tombes de la Iª i la IIª dinasties, son utilitzades pels reis, i son d’un tamany mitjanament petit, en comparació de la primera tomba del primer rei de la IIIª dinastia, que va fer la primera piràmide, sent aquesta un dels primers edificis en pedra d’Egipte.
...

Comprar Previsualizar