Apunts (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia de África
Año del apunte 2014
Páginas 58
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

Historia Àfrica Introducció La arqueologia ha treballat de forma desigual el territori africà: la pedra ha exclòs regularment aquelles societats que construeixen en fang.
Trobem moltes publicacions sobre Kémit (antic Egipte, idea champollioniana de que la seva cultura és aliena a Àfrica), però apenes res sobre Axum (Etiòpia) o Nàtapa-Méroe (Sudan).
Exceptuant els llistats de genealogies monàrquiques, els textos orals africans es caracteritzen per la seva aparent atemporalitat (funció social exemplificadora).
Si ens atenem a les inscripcions dels anu i el seu cabdill Tera Néter a mitjans del IV mil·lenni aC (Alt Egipte), Àfrica té memòria escrita des de fa més de cinc mil anys. S’ha de desterrar el prejudici d’un continent sense fonts escrites.
Apareixen les primeres societats conegudes. Aquesta època termina per la conjunció de factors pròxims com són la desintegració del sistema nilòtic egipci-kushita, el replegament axumita davant dels sassànides i la desintegració romano-bizantina al nord del Sàhara. De totes maneres, encara que l’ islam va cobrir part del continent, gran part d’aquest no va entrar mai en aquests intercanvis i es va donar una expansió de formes culturals endògenes, que no canviarien fins al contacte occidental. De la mateixa manera que l’ islam va penetrar de manera desigual i en temps diferenciats entre si en les societats continentals, l’ impacte europeu es va sentir en alguns punts atlàntics des del segle XV i només en el XVIII en zones interiors (segles d’ independència però de crispació interna).
La connexió mil·lenària entre antics egipcis, kushites, axumites amb els seus veïns mesopotàmics i europeus permet parlar d’una època antiga per les societats africanes conegudes, simultània i interrelacionada amb els seus veïns de Nord i Est. Després, tota la sabana sudanesa i la costa oriental va resultar implicada en el fenomen transformador- aculturador de la Uma.
Períodes: 1)Antic: IV mil·lenni aC- fins l'emergència de l’ Islam en fronteres indosaharianas d’Àfrica, segles IV-VII d. C.
2)Clàssic: des dels segles VII-VIII, fort dinamisme endogen que acompanya l’ Islam, fins als segles XV/XVI, en funció del contacte amb la tracta europea. Se li diu classicisme perquè en aquesta llarga fase africana, amb desigualtats innegables, hi va haver un salt qualitatiu tant en la demografia com en les formes polítiques, intensos contactes amb societats asiàtiques i àrabo-berbers. Hi ha clars processos d’integració en concepcions i estructures innovadores (swahili, sudaneses) i l’ascens cultural va donar resultats molt notables. Aquest període està presidit per l’ intercanvi cultural per una combinació de factors socials endògens i exògens.
3)Precolonial: crisis general des dels segles XV-XVI, tracta d’esclaus i militarització social fins 1900. Es va acabar amb la independència política precedent, introduint un esquema social determinat per les lleis del mercat capitalista. Hi ha convulsió de les organitzacions socials establertes i la extensió d’un fenomen unificador: militarització de la vida quotidiana fins a límits insospitables.
4)Colonització i independència: segle XX. La colonització va suprimir les fronteres culturals, col·locant de forma brusca en la cúpula social els objectius i concepcions occidentals. Hi ha nacionalisme modern.
1.Nocions generals sobre el continent Zona Atlas: ocupada per cultures arabo-berbers. Zona del Cabo habitada pels san i khoi-khoi (bosquimans).
1.1 Geomorfologia, clima, regions naturals.
-Cornises terciàries de l’Atles i la Rift Valley. Predominnen les planures.
-relativament meridional.
-de grans dimensions contintentals.
-2/3 parts són utilitzables.
·Primera constatació: idea (europea) de que el que hi ha a sota és Àfrica –per què hem situat Àfrica a sota i Europa a sobre?-: és una idea subjectiva, que ens fa pensar que el gran sud és Àfrica. No obstant, els dos quarts del continente es situen en zona intermitja (situats al nort de la línea equatorial). Els mapes han sobredimensionat el nord, només la projecció Peters (amb els continents allargats) solventa alguns problemas de proporcions de superfície entre nord i sud. Àfrica són 30 milions de km2, dels quals 10 són desert i això, comparat amb l’extensió màxima d’Europa –que no és més que una incoporació/península asiàtica-: som una tercera part d’Àfrica –si agafem fins als Urals, és a dir, allò que ha delimitat la geografía-. I si agafem l’Europa política –fins Polòniaaquesta no té més de 10 milions de km2.
·Segona constatació: visualitzar el perfil de les costes europees i el de les costes africanes. Àfrica és un bloc. Per percebre detalls en les seves costes, operativament n’hi ha molt menys: Mediterrani i Mar Roig són les úniques conexions amb el seu contorn. Es tracta d’un bloc continental molt antic, molt desgastat per moviments tectònics i de plaques continentals. Fa millions d’anys, se li van escindir blocs que van constituir nous països (península aràbiga, etc.). Si analitzem el contorn, la proximitat amb altres continents, es limita al nord (Europa) i al mar roig. Les dues terceres parts de les seves costes no tenen interlocutor en termes nàutics. Si unim això amb la seva inmensa extensió –agreujada pel fet de que el Sàhara, encara que no infranquejable, constitueix un obstacle de cara al nord i al nord-est- i el seu “aïllament” de costes, veiem que en realitat, Àfrica és una mena de gran illa –excepte en la zona de Palestina, l’Estret de Gibraltar i a Malta/Italia-. Com surten les onades humanes desde Àfrica cap a Euràsia? El Sahàra no sempre ha estat un desert, per tant, ha estat transitable en alguns moments. Els desplaçaments interns són possibles per la inmensitat del territori de sabana i bosc. Ni el desert ni el bosc equatorial han suposat un obsacle absolut als intercanvis de grups humans, idees i productes.
Europa: hi ha possibilitats de grups humans d’ocupar espais a l’interior i de resoldre els seus conflictes amb altres grups a través de la migració. Europa no passa de ser una petita província –si es mira en termes d’extensió geogràfica-. S’ha de tenir en compte les connotacions d’un anàlisi que diu que Europa està a a dalt: la realitat de la cartografía produida a Europa en els últims 500 anys, empetiteix les masses continentals que estàn al sud de l’Equador.
·Tercera constatació: en els colors de la superfície africana són grocs (argila blanca i zones herbàcees en períodes secs-sabana, només verda en els tres mesos de pluja-) i vermells(argila roja, terra pobra de qualitat vegetacional-escup l’aigua, formant cursos d’aigua ràpids i breus-) els que predominen. Un paisatge argilós és fort però poc productiu. Per tant, la imatge d’Àfrica com un paradís de vegetació frondosa és una il.lusió, s’ha de tenir en compte la limitada capacitat del sòl. Quan no plou o no hi ha irrigació, l’aire i el sol eixuguen la superfície d’argila i la quartejen, formant blocs gegants –laterització dels sòls-. Hi pot haver cert aspecte negre i d’aparença de fertilitat en certes regions (podríem pensar que és volcànic), en general es tracta de terres ferroses (però en quantitats no realment explotables), -únic lloc amb component de ferro on les termites no aconsegueixen fer termiteres de gran alçada-. En terres no ferralítiques sinó argilós normal, humitat ambiental constant i alta. Per això, qualsevol agressió a la capa vegetal té greus conseqüències, ja que són fràgils en qualitat. Excepte en punts volcànics, els sòls són pobres en humus: les plujes estacionals o equatorials renten el terra.
El règim de plujes condiciona el volum dels grans rius, produint-se periòdiques inundacions, poc aprofitables per l’agricultura. La part egípcia de la vall del Nil està encaixada entre les muntanyes líbico-aràbigues, oferint la possibilitat d’una cultura intensiva basada en l’irrigació. Per tant, amb la fragilitat dels sòls i les característiques dels cursos fluvials, el creixement demogràfic va optar per la segmentació i conseqüent colonització de territoris nous. Les crisis socials han acabat sovint amb migracions en busca de nous espais on establir-se i expansionar-se.
No hi ha gran desnivells: zona Atlas, zona Rift Valley –Etiopía-Drakensberg(zona que separa el litoral i l’interior de Sud-Àfrica)-. Es tracta del resultat de moviments de plaques.
Atlas dóna alçades de 1500m, Rift Valley arriba fins Etiopía, s’enfonsa, passa pel mar roig. És el moviment de plaques més jove que té Àfrica, on es troben les terres més fèrtils d’Àfrica.
En el cas de l’Atlas, no arriben mai als 3000 metres, i si hi arriben, estan desgastades pel temps i pels vents interns -muntanyes saharianes: Fezzan/Ennedi/Tibesti/Ahaggar/Aïr/Adrar-. Es tracta de muntanyes ondulades. Tenen poca o cap vegetació i tenen un aspecte de roca fosca. Violència constant dels vents –normalment direcció est- oest-. Són gairebé muntanyes aillades. Serveixen de captadors d’aigua: la poca humitat d’aquesta gran extensió continental s’hi concentra, podem trobar pous d’aigua en les seves bases. “Futa Djalon”, poc visualitzable en la majoria de mapes d’Àfrica. És una serralada primària fortament desgastada per les plujes de les zones tropicals que ha agafat una forma arrodonida. Nord-est de Guinea, limita amb Mali, Sierra Leona, etc. Aquests blocs antics i desgastats són acceptables per practicar la ramaderia.
La desertització d’Àfrica no és per culpa de l’actuació humana: el desert va accelerar la seva aridificació entre el 8.000 i el 2500aC. Quan va començar el desglaç al nord10.000/6.000 aC-, va començar a Àfrica una fase pluvial. El nord perdia gel i els vents del nord bufaven amb força sobre Àfrica, carregant-se d’humitat en passar per la Mediterrània. (Herodot descriu com hi havia rius a la part de Tunísia que s’ofegaven i tenien dificultats per sortir al mar, provocant canvis de rumb en alguns, com el riu Niger.) Exemple: el llac Txad, que ha disminuit. La progressió de la desertització és forta. Les plujes van fer que tot el centre-sud saharia fossin aiguamolls, situant la gent a les zones muntanyoses. Quan els vents del nord deixen d’arribar (els vents Etèsis) i prevalen els vents est-oest, que són els que desgasten els massissos de muntanya, aixequen barreres de dunes, ofeguen els cursos d’aigua, desplaçen materials, dónen com a resultat que el Sahàra no té aigua viva, en circulació –la té latent-. Entre el 10000 i el 6000, probablement tenia molta vegetació de sabana, s’han trobat pedres de moldre gra de tres tones –per tant, per moldre gra en quantitat-. L’acció humana, però, va col.laborar en el procés de desertificació: focs de caça i pasturament realitzats pels neolítics van agravar el canvi, pastors i caçadors cremaven la vegetació, ja que això permetia que emergís herba nova pels ramats i donava avantatge als caçadors, permetent visualitzar la caça major i espantant depredadors. En tot cas, en aquells temps el Sahara reunia condicions diferents, cap al 5500aC hi va haver un espasme desertificador greu, l’últim dels quals va ser al 2500aC. A partir del 6000aC, el Sàhara va ser abandonat pels pobles neolítics mentre que llacs com el Chad reduien la seva superfície o rius com el Niger s’obstruien per les dunes. Ben aviat, el Sàhara oriental o línic va ser inhòspit i gairebé infranquejable. Pe això, els antics egipcis, després de crear la cultura neolítica khatumiana procedents del Sàhara central, poques vegades el creuaven en sentit oestest, sino que el bordejaven pel sud.
A la zona oriental africana, al Rift Valley s’arriba fins als 5000metres. Aquestes terres són riques, són volcàniques i els rius aporten molts materials, els llacs han pujat i baixat molt al llarg del temps. El seu microclima temperat i de plujes regulars en fan una àrea d’alta demografia. Es tracta de terres fèrtils molt disputades i amb moltes restes arqueològiques d’animals i humans. A les voreres dels llacs es conserven restes-procés de mineralització dels ossos-. Els humans van poblar la Rift Valley de la banda de l’Àfrica Oriental? Segurament no, però ens falta documentació, ja que els sóls no són bons per la conservació d’ossos.
En tot cas, l’àmbit de la sabana és el que ha sigut regularment més poblat i allà on les ciutats i mercats s’han difós de manera més clara. Cobreixen el centre del continent, bordejades al nord i al sud per deserts. L’acció dels grups lligats al ferro i a l’agricultura va obrir inmensos corredors nort-sud fins la costa guineana i grans clarianes en les selves.
·Quart aspecte: tret d’aquestes emergències del Terciari i Quaternari (Atlas i Rift Valley), es tracta de zones planes. Els cursos d’aigua circulen per zones de poc desnivell. Els formants de l’alt Niger neixen a uns 1500m. d’alçada, per tant, tenen un descens fins arribar a la plana. Però per exemple, en el cas del riu Niger, més de 4000km del seu curs són en zona plana. Entre la desembocadura del riu i la part que comença en pla, (només 400/500km del seu curs són zona de muntanya) hi ha 4metres de desnivell. No confondre desnivells amb ràpids o amb catarates. Àfrica està en un territori pla en la seva majoria. A més a més, són rius que no són equatorials, i la aportació de plujes és estacional (per tant, les plujes fan pujar els rius en certs mesos de l’any). Hi ha rius amb molta massa d’aigua i amb grans variacions estacionals al nord i al sud del paral.lel 10 (àrea equatorial, on plou molt), i tenen una constància de cabal bastant gran – com riu Zair-. Amb altres rius, que neixen en zona de Sabana (Volta), el Niger, tenen variacions importants.
Grans sistemes fluvials: Senegal, Niger, Nil, Gambia, Congo. Què entenem els europeus per vall fluvial? Àrea per la que circula un riu i normalment tancada pels costats a més o menys distància segons la zona. Però a Àsia i a Àfrica és diferent: la idea de que una vall fluvial es pugui obturar, es pugui controlar l’aigua i es pugui utilitzar per regar la vall o valls inferiors, això es dóna molt poc a Àfrica. La vall del riu Niger–en la seva part de pla-: quan el riu es desborda, pot arribar a anar-se’n fins a kms i kms a banda i banda. No es pot controlar. El que fan les poblacions és situar-se en llocs lleugerament elevats. Durant una fase de l’any conreen (quan el riu ha baixat), fan tornar els ramats del nord, i en una altra viuen de la pesca i de l’acumulació de gra. El sistema de colonització dels rius africans no ha estat mai intensiu històricament, s’han distribuit de manera extensiva, durant les crescudes es desplaçen,per tant la colonització depèn de l’època de l’any.
Per tant, hi ha una o dues collites a l’any (en funció de la pujada/baixada del riu) i un habitatge diseminat/dispers. En conseqüència, el sistema d’implantació humana és d’essició de grups i el grup en inferioritat o derivat, marxa a colonitzar altres espais, cosa possible perquè Àfrica té unes dimensions gegants. Això explica que històricament, el tipus de conflicte que en general hi ha hagut fins la tracta d’esclaus és de baixa intensitat. Això s’explica perquè sempre que hi ha hagut conflictes, el grup minoritari o vençut ha tingut l’oportunitat de marxar. Els historiadors de la demografia pensen que si Àfrica negra al 1650 tenia suposadament 95 milions d’habitants (molt poc), normalment, l’any 1900, hauria d’haver multiplicat efectius fins 400 milions d’habitants.
1.2 Pobles i llengües.
El parentiu entre les llengües bantú i nilòtiques tant recents com antigües defensen l’existència d’un protoafricà o un negrafricà comú. La idea d’una primera llengua comú a tota l’actual humanitat confirmaría la negritut inicial de la nostra espècie. Una llengua protoafricana comú, una llengua sahariana explicaría els procesos tant del faraònic com del bantú o el sudanès.
En tot cas, existeix una base llingüísitca comuna, que explica les afinitats de pensament que trobem en pobles molt diferents en la seva organització social i allunyats en temps i espai. La llingüística és un dels instruments fonamentals d’aproximació al passat no escrit del continent africà. Aquesta llengua protoafricana hauria estat, possiblement, parlada en el Sàhara neolític. En tot cas, les distàncies idiomàtiques no són superiors a les que existeixen en les llengues indoeuropees, i fins i tot són menors.
Durant molts anys, s’ha intentant procedir a un blanqueig del passat egipci a través de la relectura falsificadora de les dades clàssiques, que mai van dubtar del fet que els antics egipcis fossin negres de pell (no es podia admetre que els negres haguessin construit aquesta civilització). Així, Kémit passaba a formar part d’Àsia, de qui hauria rebut les seves característiques culturals més destacades, començant per la llengua.
Serien caucasoides o blancs enfosquits. En realitat, el faraònic és una llengua negra, emparentada amb el bantú i la llengua sudanesa.
Greenberg va establir la seva classificació de les grans families lingüístiques d’Àfrica agrupant en un bloc sudanès i bantú. Sota la denominació nigero-congo-kordofanià es resalta el parentiu entre les llengües dels tercis de pobles africans.
Quatre grans grups de llengües d’Àfrica:
 · Zona Nigero: Nigero-Kongo-Kordofanià, trobem les llengües sudaneses i bantú.
En un punt del Sudàn oriental, tenim les llengües del grup Kordofanià. Es tracta d’un grup de llengües estructuralment molt pròximes.
·Nilòtic: el parlen molts pobles –no tots- del curs mitjà i alt del riu Nil. Exemple: els tutsi, encara que parlen la llengua bantú de la zona, fa anys parlaven aquesta llengua. Els masai(Kènia/Tanzània) i els luo (dins de Kènia) parlen llengües nilòtiques.
·Kuixitic: zona inmediatament al sud d’Egipte. Es parla al sud d’Etiopia, nord de Kènia.
·Khoi-san: zona austral. Pastors amb ramats de milers d’animals-normalment bous-. Fins èpoques recents no han fabricat/tractat metalls (però han sabut reutilitzar-ne). Frontera oscil.lant entre sedentaris (que parlen llengües bantú i els “san”), ocupen zones marginals al desert, són caçadors-recol.lectors, són pobles que mantenen un sistema de vida més normal del paleolític que no pas del neolític (i han ocupat zones cada cop més marginals per conservar aquest estil de vida). Els que han abandonat aquest estil de vida són els pobles que parlen bantú i els khoi-khoi, que busquen tenir excedents i recursos en stock (característica básica del neolític).
·Flustronesi (malagaix): llengua de Madagascar (el parentiu més pròxim el trobem amb una llengua de la illa de Borneo) (·Egipto-kopte i kushita: -desaparegut-molt semblant al nigero-Kongo-Kordofanià: – moltes coincidències amb l’egipci antic, els jeroglífics) Un cinquè grup sería el semític: llengües que han entrat paulatinament
 ·Àrab
 ·Haussa (nord Nigeria, sud de Niger) ·Gueez (llengua antiga dels etiops): una de les moltes llengües semítiques al sud d’Àrabia però que no són l’àrab i que també es troben a l’altre banda de la mar roja.
Un sisè grup sería l’ “i-e” (llengües indo-europees, és a dir, la majoria d’idiomes oficials o cooficials del països d’Àfrica negra).
Llengües “franques”: a l’Àfrica del l’oest: manding i haussa. Àfrica oriental i central: Kiswahili.
La llengua oficial i d’escola són les llengües autòctones més utilitzades. Problemes de l’utilització escolar o no d’aquestes llengües: l’exemple de Madagascar i del intent de utilitzar el malagaix en l’escolarització (primària i secundària). El problema és que tot estava editat en anglès o en francès, i per tant, no poden accedir a la lectura si no coneixen aquests idiomes. Per tant, anglès, francès, portuguès, afrikaner i castellà són les llengües oficials d’Àfrica negra. Les llengües africanes, considerades “nacionals”, no s’utilitzen en l’ensenyament, amb l’argument neocolonial de que l’ús de llengües indoeuropees és més pràctic a nivell internacional i evita problemes ètnics a l’interior dels Estats. Per tant, el continent s’expressa en llengües que no tenen res a veure amb el seu propi passat cultural. No hi ha hagut, per tant, una vertadera africanització de l’ensenyament o la administració. Hi ha una vertadera fractura entre Estats que parlen llengües d’Europa i una societat que parla llengües d’Àfrica.
1.3 Hominització. Grimaldi i Cromanyó.
Les teoríes sobre la génesis humana es divideix entre els partidaris del polifiletisme i el monofiletisme o procedència d’una sola branca evolutiva.
Els materials datats i analitzats en el seu context arqueològic a l’Àfrica oriental i austral són els més antics pels homínids (2 o 3 milions d’anys) La cadena africana d’hominització: fa 4 milions d’anys, apareixen els homínids (australopitecus i habilis). Fa 1 milió d’anys, l’Erectus va emigrar cap a Afroàsia. Es perfila inclós el període d’aparició a l’Àfrica de la humanitat actual: l’homo sapiens sapiens hauria aparescut a l’Àfrica equatorial i austral fa uns 110/120.000 anys.
Sabem que el focus d’humanitat és africà (mentre no hi hagi proves asiàtiques). Llavors, la pregunta no és com ha aparescut el negre -l’home d’Asselar-, sinó com punyetes un mamífer que naturalment/necessàriament és fosc, aparescut en zona tropical s’ha despigmentat. S’havia extès la idea de que els negres van arribar en onades des d’Àsia –manipulació: per tant, els negres eren invasors i no pas autòctons-. Hem de deixar de banda la premisa que jutja imposible que res innovador o creatiu pugui venir des d’Àfrica.
Fa 4 milions d’anys, apareix un grup de grans primats amb una particularitat: camina dret, sobre les “potes posteriors”, i la seva activitat és fonamentalment sobre terra i sobre aquestes potes posteriors. Sobre els 3 milions d’anys, tant a la zona oriental de la Rift Valley i Sud (Àfrica altiplà de Kènia, Tanzania) comença a utilitzar petites eines- bastons i petites pedres trencades-.
Coon-antropòleg, polifiletisme- i Valois-especialista en arqueología d’humans antics (sapiens sapiens, etc.), monofiletisme- escriuen sobre els orígens de la humanitat.
Publiquen llibres sobre les races humanes (anys 40/50). Coon: idea de que cada raça emergia en un continent diferent -diferents focus d’aparició-. Valois: tot apunta a que l’origen de la humanitat és africà. Interessen poc, però el que és significatiu és perquè el primer va tenir èxit i el segon no (encara que aquest sigui correcta, apuntaria llavors a un únic orígen, l’africà).
Dart > L.Leakey. Dart, als anys 1924/27, investigador sud-àfricà, parla per primera vegada d’australopithecus, que clarament per les característiques físiques dels individus estudiats, era un primat molt evolucionat, que començava a tenir característiques humanes –nom de “mono austral/meridional”. Caminava, pelvis humana, restes en territoris que fa milions d’anys eren territoris àrids i s’han conservat en terres càrstiques.
Internacionalment se’l va enfonsar. Leakey, al 1959, troba a Olduvay Gorge (Riff Valley) restes d’un primat de 1’40 amb 550 cc de capacitat -100 cc per damunt del goril.la- i amb un arc dental de tipus humà, que ja tenia l’australopithecus de Dart, però amb la diferència de que la quantitat de dents és la que tenim nosaltres. El bateja amb el nom d’ “homo habilis” i va comptar amb l’acceptació de tota la comunitat internacional, que també va acceptar l’origen africà de la humanitat. La gran diferència entre el primer descobriment i el segon són les independències a Àfrica (el context amenaça directament el text de l’investigador). En ple procès de descolonització, aquesta tesis s’accepta ràpidament. El canvi de context és vital.
Ehret, Phillipson casos de grans investigadors que han admès haver defensat durant tota la seva investigació acadèmica tesis que no s’aguantaven –linguistiques o arqueològiques-.
Si les descobertes són sòlides (Atapuerca, etc.) probablement l’evolució australopithecus –habilis-erectus- (que se suposava que havien fet una emigració cap a Àsia i Europa fa 1 milions d’anys) s’hauria produit abans (1’6m.a). Apuntar características de cada tipus -asutralopithecus i habilis s’allunyen de 100/150 cc dels grans primats-.
L’evolució es prou notable, ja que si feia 2 milions d’anys hi havia australopithecus i habilis i fa 1’3 milions d’anys, els erectus ja tenen una alçada més important (1’55/60m), més capacitat cerebral-900cc-, no hi ha canvis en la pelvis i els omoplats-tenen aparença humana-, projecció endevant del front i utilitzen una eina molt superior, la bifaç(pedra arrodonida per una banda)per aixafar i amb punxa per l’altra,per tallar, cosa que indica que no es que manipulin una mica o aprofitin el que ja es troben, sinó que les manipulen molt. S’escampen per 3 continents. Surten d’àrees d’elevada insolació per anar a àrees de poc temps d’insolació/fredes. Els paleoantropòlegs pensen que els erectus aisàtics i els ancestor d’Atapuerca a Europa són grups que necessàriament van haver d’anar-se clarificant de pell. Per què? Llei de Glogger, segons la qual que tot mamífer superior, aparegut en zona tropical o plujosa és epidermicament de pell fosca per protegir òrgans interns dels rajos ultaviolats solars –la melanina està activada i filtra els rajos ultraviolats; en canvi, en el cas de la pell blanca, la melanina està “desactivada”, per permetre que passin, ja que és pròpia de zones fredes/menys insolació-. Quin benefici hi ha en despigmentar-se? Com és que els individus despigmentats són els que evolucionen i sobreviuen? Perquè segons la llei de Glogger, els mamífers superiors amb una protecció negra de melanina en zones fredes, els rajos ultraviolats no penetren ni una mica, per tant, no es pot produir la síntesi de la vitamina D. Per tant, la pell blanca està més adaptada a la poca insolació de zones més fredes i deixa passar els rajos ultraviolats. El no sintetitzar la vitamina D provocaria, al cap de unes quantes generacions, una descendència raquítica. [Per tant, tot mamífer superior que habita en una zona intertropical poseeix pigmentació fosca o negra necessariament, degut a l’imperscindible filtre dèrmic davant dels raigos ultravioletes.] Si l’ésser humà va aparèixer en zona equatorial-tropical, va ser de pell negra abans d’expandir-se per altres continents. Hem d’acabar amb la pregunta eurocèntrica de com va apareixer el negre i cambiar-la per com hem arribat a ser blancs. En tot cas, la humanitat africana era negra i es va adaptar a altres climes i modus de vida, variant i mutant (però en origen, la humanitat moderna va ser negra en 3 continents).
Una variant peculiar de la zona de Palestina i de bona part d’Àsia i Europa i Europa Occidental fa una evolució entre 1 milió 300 mil aC que dóna lloc al Homo Sapiens conegut com Neanderthalensis -que és un homo sapiens-. Funcionen en grups de 30 individus aproximadament, com gairebé tots els anteriors, caçadors-recolectors, campaments estacionals (coves i cabanes si no fa fred, pujen a muntanyes o baixen a plana i a llacs i rius segons l’estació-calculen els seus moviments estacionals-), una característica antiga és que no tenen molta descendència. Treballen la pedra, l’ós i utilitzen altres eines que no són el bifaç. Punt curiós: certs actes canibalisme. En tot cas, a Àfrica no sembla que hi hagi Neandertal.
L’homo erectus va donar pas, fa 100.000 anys al sapiens sapiens a l’est d’Àfrica.
Homo sapiens sapiens: més gran descendència. No semblava que genèticament fos possible la barreja amb homo sapiens (però no se sap de segur). Què hauríem heredat/dieferències? El nas és el mateix, però les nostres narius són més estrets i tancats i la longitud és més llarga, filtrant l’aire fred. Som menys prognats que els sapiens sapiens originals (no tenim les mandíbules tant avançades). La diferència més gran és el color.
Com és possible que el que entre els especialistes és evident que no és així, es continui explicant en els manuals? L’origen africà de la humanitat actual encara té dificultats.
Si nosaltres hem sorgit genèticament entre 100.000/90.000 anys, ens falta per descobrir restes arqueològiques que cobreixin el que ens falta per saber de la història dels sapiens sapiens. Des dels 200.000 anys (Eva negra) fins ara, no tenim ni la meitat de la informació, a més a més, dels predecessors directes dels sapiens sapiens a Àfricaerectus- tampoc no en sabem gaire.
H.Sapiens Sapiens: 
 1400/450cc; són més alts que l’homo erectus; l’arcada superciliar no està present, el front no fuig, és molt més dret (per contenir una massa encefàlica important); les variacions estàn fonamentalment en el cap (barbeta); la pelvis està readaptada endavant, molt semblant a la nostra. Parietals elevats, front més dret, crani en vista de dalt amelonat/allargat. Estructura òssia gràcil, avantbraços/cames llargs.
Pelvis de malucs reduïts (com africans avui). És prognat.
 No es limiten a fer foc, tenen un utillatge lític molt més complex. Ja els neanderthals practicava l’enterrament dels seus morts, per tant, algun rite funerari existeix (complexitat cerebral, idees de que hi havia alguna cosa després de la mort), cosa que també faran els sapiens sapiens. Els sapiens sapiens tenen una natalitat molt més elevada que els seus predecessors, fóssin erectus o neanderthals. Amb els sapiens sapiens, tenim una profusió notable d’agulles per cosir, navalles per afeitar. Els grups no superaven els 35/40 individus –sinó serien massa difícils de gestionar en el territorri-. Les essicions en els grups dels sapiens sapiens són molt més fàcils. El sistema fraccionari i diaspòric sembla bastant més intens i fort que el dels seus predecessors.
Tots han dit que “la mare” dels sapiens sapiens era una individua que o bé era pigmea o bé era busquimana. Per tant, uns l’han situat en climes tropicals -bosc- i l’altre en plena sabana (aquesta és més plausible, ja que trepar als arbres no era tant fàcil com còrrer per aquests individus). Sembla ser que les dones transmeten en els cromosomes uns elements peculiars (heredats de dones a dones): les mitocòndries (d’aquí el nom d’Eva mitocondrial). En els llocs més antics, la diversitat de tipus cromosòmic és molt més àmplia. En poques generacions, els sapiens sapiens desplaçen els erectus gairebé a tot arreu. [Problema de conservació de restes animals/óssies en els sóls d’Àfrica fora de la Rift Valley].
Grup 40/25-20.000  Grimaldi. A partir del 20.000, trobem a zones d'escassa insolació/fredes una variació fet in situ, l'home neanderhalensis/cromagnon.
1)Grimaldi: Els treballs de Boule i Vallois sobre els esquelets de la cova de Grimaldi deixen patent que els creadors de la cultura de l’aurinyaciense eren negres, de crani alt i hiperdolicocèfal, de prognatisme accentuat, ossos esbelts i fràgils, malucs poc pronunciades, avantbraços i cames llargues en relació amb braços i cuixes. Quan es troben les primeres restes d'homo sapiens sapiens? A finals del segle XIX, es va dir que va arribar a Europa i Àsia fa 40.000anys procedents d'Àfrica, on havien aparescut feia molt poc temps. Llavors va apareìxer les restes de dos individus (homo grimaldiensis, trobats en cova de Grimaldi) en posició de cuclilles amb característiques de crani ple, prognatisme, esquelet gràcil-cama llarga-, dentició actual. Boule i Valois, que va reprendre els seus treballs (anys 40/50) es van carregar totes les teories dels adversaris.
Aquests individus tenien la "mania" dels "graffiti", pintant les parets de les coves, on es refugiaven en períodes freds. A part d'un utillatge molt ampli, veiem que comencen a fer escultures petites (or i marfil o bé pedra). Solen ser estatuetes femenines. L'homo grimaldiensis està directament relacionat amb la cultura de l'Aurinyacià (Venus de Willendorf i de Lespugie: grans pits, natjes plenes i projectades en darrere, petits braços, i una exageració que accentua un tret característic dels grimaldians: són gràcils i de cos estret. Un cap poc definit.). Les pintures naturalistes són derivades de l'Aurinyacià i són fonamentalment fetes pels Grimaldensis. Es pot deduir de les Venus que tenen una funció màgica, fonamentalment reproductora, però pot ser també sacro-religiosa (divinització de la fertilitat). [Teories que diuen que el cap no tenia importància, el que importa és el cos  Wilendorf, idea de que els puntets del cap són l'estilització del cabell cresp, un altre tret que diferencia Grimaldià i Cromanyó -que té el cabell menys queratinós, més llis, probablement per relacionar-se amb el Neanderthalensis]. De fet, podem trobar semblances entre les dones negres actuals i les Venus (natges que sobresurten, malucs estrets, semblant a les khoi-khoi actuals). De fet, en l’art europeu, ja es veu (madones, etc): les dones porten els nens sobre un maluc (una dona africana tindria problemes per fer-ho, per tenir els malucs estrets).
Per tant, amb excepció dels erectus asiàtics i els neanderthals europeus, la humanitat ha estat fonamentalment negra (homo grimaldiensis). La familiaritat entre Grimaldià i home negre actual és gran. És possible que l’home de Grimaldi fos blanc? Segons la llei de Glogger, no és gaire probable.
Quan arribem al pe6-ríode 10/15.000 anys, les pintures són més esquemátiques, més dinámiques. Està associat a cromagnoides. Ho trobem a la zona sahariana, a Zimbawe, Sud-Àfrica i també a la Península Ibèrica.
2) Cromagnon: es parla d’home de Cromagnon per definir la humanitat actual, ometent l’home de Grimaldi. La trobem amb claredat a partir del 20.000 aC des de Siberia a la Europa Occidental. La variació seria entre el 25/20.000 aC perquè hi hagi una variació óssea que recorda al que som nosaltres (un crani de cromagnon i un crani nostre tindrien poques diferències, igual que en la pelvis i l’estructura òssia tampoc no hi hauria diferència). Parietals menys alts i prognatisme discret. Si el Cromangon apareix llavors com a varietat d’Homo sapiens sapiens, què hi havia abans? Perquè s'ha assimilat sapiens sapiens a Cromagnon, evitant el grimaldiensis? Per la hegemonia Europea i la tracta d'esclaus a Amèrica en la que es basa, s'arriba a una visió racista dels éssers humans. A partir del segle XX, es fa un rànking en el que s'associa raça amb cultura, amb intel.ligència, etc., en el que es comença a emblanquinar i blanquejar la Història (en el cas que això no fos possible). Això fa que sistemàticament tot el que no encaixa en una explicació blanca, es margini. Àfrica s'exclou històricament. Sempre s'havia d'explicar perquè genèticament fins i tot quan els blancs encara funcionaven en coves, estaven genèticament més adaptats. Això explica perquè s'ha evitat parlar de l'homo grimaldiensis.
El cromagnon té la osteometria mitjana dels europeus actuals. Potser aquesta és la raó per la qual s’omet que van aparèixer a Europa fa entre 25/20.000 anys i que molts individus son “trancisió” entre els grimaldians i el cromagnon típic: passen uns 15.000 anys fins que es produeix l’adaptació-mutació del sapiens-sapiens a la zona septentrional freda.
Sapiens sapiens és primer un grimaldià i després un cromagnon.
3)Chancelade: possible variant a l'Europa occidental de la variant Asiàtica mongolòide.
Sistema de pómuls africà és una forma que es troba també en variants asiàtica, iguals que els ulls rasgats. En canvi, en altres aspectes no s'assemblen: la despigmentació mongolòide arriba a forts extrems en variants de Xina/Japó.
Hominització: zona est d’Àfrica, per sobre dels 1000m es temperen les característiques tropical’s (variació dia/nit de temperatures), climes particulars de muntanya. Es troben Australopithecus a la zona nord de Johannesburg i Pretòria, en un territory elevat (la Rift Valley). En la zona del riu Homo a Etiopía, Olduvay a Tanzania, són zones aptes pel desenvolupament d’homínids bipeds (però això no exclou que n’hi haguessin en altres punts). El problema és que, per exemple, en el Sàhara trobem moltes restes pictòriques, lítiques però no humanes (no es conserven bé). Per tant, l’orígen de l’home és africà, zona meridional i austral.
L’origen de la humanitat és africà? Amb les dades que tenim, sembla clar que sí. Tenir en compte la teoria de l’home d’Asselar, que seria suposadament la primera resta d’home negre trobada a Àfrica (totalment fals, desmentit).
2. Període antic. La cosmovisió.
·Neolític africà: es dóna al Sàhara i al Nil. (Parlem de Neolític no en el sentit especialitzat de la paraula, sinó en el sentit més ampli cultural, com la transformació que fa que en un periode d'entre el 12.000 fins al 6.000 aC, molts grups humans passin a un altre sistema d'organització de vida, abandonant caça i recol.lecció i començant a produïr stocks de recursos alimentaris, fan recol.leccions massives de gramínees durant mesos, creen magatzems -forats a terra, petites construccions elevades- o bé comencen la domesticació i acumulació d'animals que donen llet i carn -base alimentària forta-.
El neolític és l'època que acaba i posa punt i final a les cultures caçadores-recol.lectores i les subsitueix per cultures acumuladores de recursos, ja siguin animals/ramats o bé fixos i estables (blat de moro a Amèrica, blat a la conca mediterrània). Els caçadorsrecol.lectors es traslladen periòdicament i s'adapten a les condicions del terreny. És cert que podien tenir males temporades, però la seva llibertat de moviments i decisió no tenen res a veure amb la nostra: en el paleolític realment, encara que es pugui produir angoixa en certs moments (d'alimentar-se, sobretot), hi havia molta vegetació, molts animals i en períodes d'escasssesa, podien pescar a la vora de llacs i rius. I és l'era humana més marcada per la llibertat en línea general (decisions i moviments).
Inconvenients: no tenen tots els nens que haurien pogut tenir, s'autolimiten (perquè si els grups són massa grans, les possibilitats d'aprofitar un territori, carregat de molts nens no es pot aprofitar totalment). En segon lloc, no es podia arribar a elevades edats. Hi havia poca gent gran, principalment perquè aixecar campaments estacionals comporta que la gent gran no pogués seguir el ritme. Per tant, limitacions però període de gran llibertat. L'altre limitació era tecnoinstrumental: bifaços, llençadors i poca cosa més. Per tant, les limitacions són clares, però això no vol dir que fós una època de fam i de penúria que van descriure neoliberals i marxistes. Fa 10/12 mil anys, amb el desgel, en zones no tropicals (nord i sud) el que va succeir és que va aparèixer vegetació mediterrània (30/33 graus), cosa que fa que sigui el moment de les graminies (blat de moro, blat, mill, etc.). Què descobreixen els grups humans? Que, a canvi de treballar i d'esforçar-se durant 3 mesos (estiu al Sàhara o a Anatòlia), podien recollir el suficient per tenir un stock de gra durant tot l'any. Moltes de les característiques de les gramínies naturals és que quan les espigues maduren, els grans cauen: aquest és un dels inconvenients, però sabem que poc a poc van anar seleccionant (una bona espiga és aquella que quan tu l'arrenques el gra cau, però n'hi ha algunes que estàn mal fetes i quan s'arrenca no cau el gra, cosa que permet enmagatzemar-lo i xafar-lo –si cau el gra, recollir-lo és molt dificultós-). Per tant, seleccionen allò que més interessa. Hi ha blat mutant seleccionat desde el 14.000 aC. Això, però, no significa que van sedentaritzar-se (van fer recol.leccions massives durant milers d'anys sense acabar de sedentaritzar-se, cosa que va ser un problema per conservar el gra i transportar-lo). Es probable que van fer llavors una divisió de funcions (les dones i els nens es queden prop de les reserves, amb una àrea de moviment restringida però en la que treballaven amb més profunditat). La mobilitat dels grups paleolítics es comença a reduir. Si en lloc de gra el que domestiquen són animals, els recorreguts que fan els grups humans amb ramats fan són els que els animals necessiten-sobretot en relació amb l'aigua-. Per tant, la sedentarització es va imposant en els grups lentament. Per tant la neolitització cultural comença molt abans de la sedentarització (ciutats a partir del 8/7.000 aC, i són més aviat petits nuclis d'habitació estable més que ciutats). Això és el que passa al Nil mitjà, l'alt Nil i el Sàhara entre el 10 i el 6 mil aC.: zones inhòspites es fan més acollidores (el Sàhara rep grans quantitats d'aigua i hi ha rius grans i de curs lent o bé grans llacs semblants a aiguamolls-no apta per una instal.lació d'habitatge per llargues termporades-). En el cas africà, la neolitització s'anomena "últim pluvià" (entre el 9.000/3.000 aC). El Nil egipci apareix a partir del 6000/5500 aC (abans massa inhòspit per ser habitat).
2.1 El creixent fèrtil africà.
·Nord mediterrani/Sàhara: capsiense(fins a la franja Palestina i Natuf)-khartumiense (això és el que anomenem creixent fèrtil).
·Atlas mediterrani: ateriense ·Bosc equatorial: lupembienses (predecessor dels pigmeus) ·Grans llacs: olduvaiense (sapiens sapiens/grimaldiense) Creixent fèrtil: mitja lluna que agafa des de Palestina i baixa fins al Golf Pèrsic. Els prehistoriadors d’Àfrica han parlat d’un creixent fèrtil africà, que hauria agafat desde la zona nord-africana fins al riu Nil i hauria agafat la franja palestina. Això donaria com a punts clau Gafsa, Tibesti, Khartum (zona entre els dos nils) i Natuf (natufià, més antic, un dels primers punts -amb Àsia menor- d’urbanització), grans centres neolítics, entre el 8/7.000-3.000 aC. De fet, trobem utillatge lític molt semblant en aquests punts.
Entre el 10.000/8.000, es dóna el període postglaciar, que a l’Àfrica suposarà una gran humitat i abundants plujes, que van afavorir una vegetació de sabana, on va predominar les gramíneas. La caça era abundant al Sàhara i existeixen signes de recol.lecció a gran escala i presubliment una agricultura precoç en zones sudaneses pròximes al Nil. L’abundància d’eines de pedra apunta a una demografía elevada.
La desertificació es va produir entre el 8/4.500, agravada pels focs de sabana. Des del Sàhara neolític, els grups humans es van replegar cap a la zona de Khartum (a més de Senegal i Niger): el pas pel desert líbic era impracticable al 8.000, per la qual cosa el trajecte saharià cap el Nil es feia en sentit noroest-sudest cap a Khartum. Entre el 9.000 i el 6.000 aC la pluviositat va impedir els assentaments en el Sàhara meridional (zones pantanoses apenes habitables) i en la vall egipcia del Nil. La ocupació humana en la vall egípia només pot començar després del 6.000aC.
Les terres associades a la serp, discos solars, momifiació mitjançant inhumació temporal en sorra calenta semblen ser el denominador cultural comú del saharià, khartumià i preegipci. Els saharians orientals o kushites probablement van irradiar cap a Egipte i Mesopotàmia. La ceràmica de Khartum es va consumir a Palestina, fins i tot després d’establert l’antic regne egipci. Tota la zona compresa entre Gafsa-Khartum-Natuf rep el nom de Creixent Fèrtil saharià.
2.2 Neolitització. Orígen de la monarquia dual.
Teories sobre l’emergència de les cultures que històricament definiriem com a africanesneolitització- (no hominids, australopithecus, erectus, sapiens sapiens, sinó de cultures més pròximes a nosaltres, humanitat actual en els últims milenis, en els últims 6.000 anys): hi ha dues posicions antagòniques per la ideología que representen.
-Sàhara (8/7000aC): focus des del qual es dispersen les cultures. La majoria d’Egiptòlegs i especialistes en neolític saharià, posicions de revistes diverses. Indica que el Sàhara reunia condicions favorables (més al centre que al sud) per la vida neolítica, amb possibilitat de recollida de grans quantitats de gramínies, cursos d’aigua i zones lacustres amb pesca abundant. Les representacions pictòriques i gravades a les roques serien una prova d’habitació. El problema està en associar un tipus físic amb la producció que hi ha allà: no s’han conservat restes humanes (eren cromagnoides? Negres? Què eren?).
Agrupen les restes pictòriques per establir una cronologia-període de les dones obertes, període dels bòbids (pastors que acompanyen ramats), escenes de caça, de balls, de guerra-. Si són prudents, treballen amb hipòtesis (perque és molt difícil treballar sense poder associar a restes). L’estil pictòric és, quan hi ha grups d’humans i d’animals, dinàmic. És l’anomenat estil llevantí (entre 30-15/12.000aC tenim la pintura naturalista dels grimaldi i els cromagnons, representacions d’animals molt naturalistes i detallistes; després, cap al 8.000 aC, l’estil que es produeix és molt més esquemàtic, menys detallats i sempre en moviment). La majoria de figures tenen un aire clarament africà/egipci.
Trobem al Sàhara la imatge d’algunes dones (individus aïllats, molt més detallades) assegudes sobre els talons i visiblement, hi ha familiaritat amb les dones africanes actuals quan renten, per exemple. O bé, figures d’animals i homes sense la part de baix, que es pot relacionar amb la pràctica d’entrar en els rius amb els animals. Els investigadors actuals han trobat paral.lels en les llegendes, tradicions i pràctiques de poblacions africanes actuals per trobar respostes als enigmes. Veiem representacions de combatents embarcats amb barques que recorden les barques de Râ (representa un moment en que a Àfrica hi ha grans plujes, i la zona sud del Sàhara eren aiguamolls, amb rius que baixen des de la part del nord per la depressió sahariana).
Trobem una agricultura important, amb stocks de gra que imobilitzen a gran part de les poblacions per guardar-les. Sabem que els grups són nombrosos, cosa que explica la necessitat de stock de gra, i a més a més, també hi ha la domesticació del bou.
També trobem precedents de moltes de les grans divinitats egípcies (carners amb banyes encorvades i bous amb grans banyes amb un disc al mig, que representa el sol, precedents d’Ator, la casa d’Horus, lloc en el qual la divinitat s’expressa i emergeix) i del jeroglífics egípcis. La documentació pictòrica i la documentació que trobem al Sàhara és important i bastant indicativa. Veiem l’origen de les mestabes (les cases dels dirigents/divinitats, més grans que les de la resta i que a la seva mort s’abandona, després d’enterrar a sota a l’individu). Personatges amb cap d’animal identificable, alguns dels quals tenen cua -cosa que marca una identificació profunda dels homes amb el que els envolta, amb els animals, una identificació de poder, de força, però sense intenció de confondre’s amb ells, sinó només d’aprofitar-se de la seva força-.
Eren negres els habitants del Sàhara? Cal suposar que sí, però amb les dades que tenim no en tenim prou per afirmar-ho. Hi hauria la possibilitat de que fòssin blancs? Sí, però ningú s’ho creu. Hi ha una cultura material molt africana, això és clar.
-Nil: el que correspondria als dos Sudans actuals i l’alt Nil amb els grans llacs.
Per les poblacions neolítiques, la seguretat alimentària va suposar un descens en la llibertat de moviments. Però els neolítics van optar sense dubte per la seguretat i els excedents. Una de les més grans restriccions nascudes de l’univers excedentari ha estat la jerarquització social institucionalitzada i la lluita per l’apropriació privada de recursos o pel seu control. Fa apenes deu mil anys que la obsessió per la seguretat va iniciar l’acumulació d’excedents, va acreixentar el número d’humans, va jerarquitzar l’accès a la riquesa i va inaugurar el discurs del poder. Amb el neolític es va perdre en llibertat el que es va guanyar en seguretat.
Des del rupestre paleolític fins el més recent Neolític saharià: humans i animals formen un sol univers, podent arribar a formes mixtes d’animals antropomorfs que després irromprien en el panteó egipci. Pels pobles del sud, el neolític no havia portat a trencar amb la simbiosis humanitat-natura. No s’havia trencat amb el sentiment de ser part de la natura. Tenien un ric pensament cosmogènic per explicar els cicles vegetals i animals de vida i mort. Les forçes de la natura van ser jerarquitzades en el plà còsmic com en el social. Hi havia un ordre d’energíes que anaven de major a menor. L’univers era un gran camp de forçes desiguals i perfectament jerarquitzades.
Per contra, al Nord hi havia fractura entre naturalesa i començava l’individualisme (que derivarà en denúncia de qualsevol poder com un engany). Nord i sud neolítics es van allunyar tant en la seva concepció i discurs com en l’exercici de poder.
En la història negroafricana trobem extraordinaris paral.lelismes en les seves concepcions del poder i molt particularment en el significat de la reialesa divina. Hi ha un vell fons neolític a l’àrea nilo-sahariana abans que la desertificació culminés fa uns 4500 anys. El rupestre saharià abunda en animals antropomorfs, bous de banyes, sols entre aquestes, falcons, animals antropomorfs, humans amb màscares, és a dir, un ric precedent del que seràn els pictogrames amb els quals neixerà l’escriptura jeroglífica i els conceptessímbol de divinitats i poders de la cosmología africana històrica. Forçes, energíes, poders naturals s’animen en animals o ésser humans.
El falcó reapareixarà reiteradament en la simbología africana del poder. Ha estat un dels símbols més constants de poder còsmic a Àfrica, fins a transformar-se en sinònim de reialesa d’Estat. En el neolític saharià representava el poder solar en la distància (d’aquí el seu nom, Horus), també va significar força militar agressora. Quan els guerzenes (anu/onu) van penetrar des del sur en la vall egípcia, els seus capdills tenien el doble caràcter de déus propiciatoris i asoladors: al Horus paleolític se li afegia el falcó paleolític, la força desestabilitzadora del falcó descendent. El rei, per tant, era Horus i Seth, el doble falcó o dos combatents, energía distant i pròxima, força zenital i terrenal.
Va aparèixer així la monarquía d’estat, com potència doble simbolitzada en Horus i Seth. Al déu falcó se li va unir el déu neolític de la reproducció i regeneració de vegetals i animals, Osiris, ja que sense la seva presència estabilitzadora, el poder horià sería només detructor i caòtic fins aniquilar la societat. Aquest primer déu, el Gran Negre, era qui reestablia la pau i l’abundància després de les devastacions sethianes.
Osiris va ser asimilat pels protoegipcis a aquest déu neolític de la vegetació i la ressurecció, en el seu aspecte d’una reialesa moderada i benefactora poc usual entre els credors d’estats neolítics.
2.3 Ferro antic.
L’expansió del ferro i el bantú no és com s’ha cregut fins fa poc: el ferro era present abans de l’expansió bantú (al gran llac Txad hi era aproximadament 1.000 anys abans).
Fins aquí, no disposem de suficient informació per reconstituir com vivien realment les poblacions humanes. Amb les dades que tenim fins ara, temes a considerar: -Ferro: treball i fundició. Quina era la teorització del ferro? Arriba el ferro a Àfrica negra des de fora, presumiblement pels cartaginesos. Des del selge V/IV, atravessa el Sàhara i grups cada cop més grans comencen a sortir del territori nigerià amb armes (per tant, difonent el ferro) i formen els dos arcs coneguts com l’àrea protobantú (que es desplaça cap a la zona dels grans llacs) i altres van cap a zones més denses del bosc equatorial (arriben a l’alçada del riu Congo). Lingüisticament, no hi ha problema: és bastant clar que el segon és una llengua subbantú, llengua congo. Seríen ells els qui haurien portat el ferro a la resta d’Àfrica, que seria, per tant, l’element civilitzador. Els arqueòlegs parlen del ferro com a element civilitzador (si tens ferro, t’imposes als altres pobles, per tant, els altres pobles aprenen la teva llengua). Això s’hauria produit al 400 aC. No hi ha una sola emigració protobantú sinó diverses onades de pobladors. Per què eren tants? Perquè el ferro és una eina revolucionària. La segona hipòtesis, també segons la qual el ferro prové de fora, sostè que ve del regne de Kush, com a mínim des del 800 aC on (a diferència dels egipcis, que importaven el ferro, ja que no en tenien i havien d’intercanviar-lo) comencen a exportar el ferro, tenien fundicions i utilitzaven el ferro per fer puntes de fletxa, de llança i espases. Els egipcis, tot i incorporar el ferro a molts nivells, les seves llances tenien punta de sílex (en el primer mileni aC). On van anar els grans dirigents kushites? Emigren i van ser ells els que difonen el ferro i la idea de l’Estat per la zona del Kush fins arribar a la zona proto-bantú. Kush no es consideraría un Estat africà, sinó com una cosa intermitja (fecundats pels egipcis, considerats com mediterrànis, són els que civilitzen els kushites, que milenis més tard trobarien ferro) i els kushites, amb diàspora, presionats per altres grups, aporten ferro i idea d’Estat a la resta d’Àfrica (incloent els egipcis). Aquesta idea, que ha dominat la Història d’Àfrica durant molt de temps, concorda perfectament amb la visió d’Àfrica negra dels negrers.
Les investigacions actuals trenquen aquests esquemes. Les datacions absolutes de la metal.lurgia dissocien la relació entre la difusió de les llengües bantú i la fundició de metalls. Els historiadors culturals volien trobar un origen extern als fenòmens culturals africans, la idea de que tota innovació tecnològica o política a l’Àfrica negra devia procedir d’un centre difusor situat fora, a Europa o Àsia. L’aparició del ferro hauria de ser, per tant, influència directa de Cartago o de la kushita Méroe. Però cap evidència permet confirmar que l’aparició de la metal.lúrgia com una aportació dels bantú de Nigeria, que hauríen rebut la tecnología del ferro de colonitzadors kushites o cartaginesos.
Què sabem actualment sobre el ferro a Àfrica? La capacitat tècnica de fundició del ferro apareix en diversos punts dÀfrica negra al llarg del segon mileni abans de la nostra era, es va extendre segles abans d’aquesta i va experimentar salts qualitatius en el primer mileni. Rwanda, Àfrica central i el nort de Níger fonien ferro en alts forns en dates com l’any 1800 aC. Al centre de la República de Níger es troba una fundició de ferro amb una datació clara de 1800 aC (150 anys més/menys). A l’època, els kushites no tenien ni treballaven el ferro. No hi havia cartaginesos ni protoceltes tampoc. Per tant, el ferro no ha vingut de fora. L’altre datació que tenim és la de 1300aC als grans llacs, allà on se suposa que el ferro ha arribat al 400aC portat pels bantús. A més a més, als grans llacs s’utilitza la mateixa tecnologia que a la República de Níger, que no és el mateix que la tècnica de fundició europea. El ferro africà està obtingut com metall mitjançant la fundició dels alts forns africà. Altres cronologíes que trobem són 1100aC al nord de Camerún, al 900aC al sud Camerún. Al 400aC, ho trobem a la regió de Shaba-Katanga , el que és avui día la República democràtica del Congo. No tenim indicis de difusió de la metal.lurgia des de cap d’aquests punts cap a altres, cosa que ens fa pensar en processos paral.lels i autònoms. De fet, la fundició va precedir el fenòmen lingüístic bantú.
Per què ens xoca? Perque entre el segle XVII/XVIII, es creen a Europa els codis negres, que indiquen/senyalen com s’han de tractar els esclaus negres segons d’on provenen, quines ocupacions poden adjudicar-se-li i justificació de per què és així. Nosaltres som subsidiaris de la mentalitat que van produir aquests codis negres. Pensem que no, però compartim la idea de que si és negre, no pot ser civilitzat, i si és civilitzat, no pot ser negre (idea de Champollion). Durant 3800 anys, la fundició del ferro a Àfrica ha seguit les mateixes pautes i s’ha fet sobre les mateixes bases. Per tant, si realment pel fet de ser racialment negre s’és incapaç, s’hauria de teoritzar com és possible que nosaltres hem arribat a ser tecnològicament superiors (perque som negres degenerats, despigmentats). S’han de descartar les hipòtesis sobre una metal.lúrgia recent i bantú.
La fundició africana de ferro més antiga data del 1800 aC. Si hi va haver difusió, va ser precoç, intraafricana i anterior a l’anomenada expansió bantú, encara que no va arribar arreu. La idea d’un bantú com un conqueridor negre (però extranger), amb armes, eines, coneixedor de l’agricultura i amb una llengua més complexa respon sobretot a la justificació d’altres conquestes i superioritats posteriors. Aquesta idea ha anat canviant amb la fi del colonialisme.
-Urbanització: hi ha tràfic caravaner a la franja sudanesa. L’important per considerar que hi ha urbanització és el nivell d’intercanvis interns i externs que es produeixin. La urbanització a Àfrica comença al primer mileni abans de Crist i es consolida al segle cinquè.
A l’Àfrica de l’Oest, tenim dos grans urbanitzacions conegudes: 1·Tichitt-Wallata, primera aglomeració a l’Àfrica de l’oest, no es limita a ser una aglomeració sinó que produeix i intercanvia productes. Hi ha producció ceràmica que trobem en altres punts, es fan en quantitat i hi ha gent especialitzada. Es troba a la vorera del Sàhel, vorera meridional del desert, que fa 3000 anys era una zona de sabana àrida –ara desert-on podien haver-hi aflorecències d’aigua. A baix hi havia una mena de llac inmens, de poca porfunditat. Primera població que practica als voltants d’aquesta mena de llac agricultura (si exceptuem les que practiquen agricultura a les voreres del Nil des del 4000). Provenen probablement dels Ba-fur, ancestres dels wolof, dels mandinga, molts pobles de l’Àfrica de l’oest. Molts pobles actuals de l’Àfrica de l’oest tenen el seu orígen en el Sàhara, exceptuant certs pobles que provenen del Nil.
2· Djenne(2, segle XIII/XIV)-Djeno(1)/Jenne Jeno: a la vorera del riu Bani, afluent del riu Niger, es troba en la zona del Mali actual. Djeno és una ciutat del 500 aC, predecessora de Djenne. Sabana boscosa. Aquesta ciutat continua amb Djenne, on els grups dirigents són musulmans i per tant, creen una ciutat nova –als musulmans les religions antigues no els agrada, clausuren un lloc habitat per esperits d’aquella religió, però els processos d’islamització no solen arribar tant lluny com això-. Grans quantitats de gra, i tenen un producte estrella que es comercialitza a gran distància: són estatuetes de divinitats i d’ancestres, d’esperits dels avantpassats. Les fan normalment en terrissa que couen al forn. S’han trobat estatuetes dels habitants de Djeno a l’altra punta d’Àfrica. La importància dels objectes i l’estatuària de tipus religiós ja tenia aquí un paper destacat.
Ni a Djeno ni a Djenne se li va conèixer mai un exèrcit propi, però sí un govern de notables. Per això, quan sorprenentment, un dels Imperis, el Sonrai a la part final del segle XV va intentar invair-la, Djenne va demanar ajuda a les poblacions de la regió, que li van proporcionar els seus combatents. Per què les poblacions del voltant volien protegir Djenne? Perque es beneficiaven de les seves transaccions. Els Sonrai, després de conquerir-la, van deixar-la funcionar igual. La protecció de Djenné era la seva pròpia producció. Només la necròpoli de Djenne té vàries hectàrees d’extensió.
·A la vorera del riu Senegal, comencen a aparèixer noves aglomeracions ·Àrea protobantú: zona de l’afluen Benué, tenim una alta densitat de població.
Produexien ceràmiques (màscares) d’alta qualitat. Primer mileni abans Crist.
-Urbanització: inicis dels assentaments a relativa gran escala, de forma estable i no limitats a la explotació del territori circundant sinó amb intercanvis entre assentaments (elevat nivell d’intercanvis interns/externs).
-Diàspores poblacionals: molt lligat amb el primer punt.
Els grans imperis clàssics de la sabana són Gana, Malí, Sonrai i Kanem- Bonrú, Abissínia i Gran Zimbawe. Són multiètnics.
-Gana: segles VII/VIII-XIII -Malí: segles XIII-XVI.
-Sonrai: és un Estat al segle IX/X, però no és un imperi fins que es treu del damunt la tutela de Mali a finals dels segle XIV. Al segle XV, li treu a Malí la façana del Sàhara. Riu Senegal fins al centre de Níger i controla Nigeria. Cau al 1591 en un atac de 6000 combatents al servei del Sultà del Marroc. 4000 d’aquests combatents eres andalusos.
-Kanem-Bonrú: estat que neix al segle IX, i procedeix en fases: segles XI/XIII és un imperi, al XIV decadència/emigració, imperi considerable entre el XVII/XVIII. Arriba fins a finals del segle XIX, quan comercia amb esclaus (amb els mateixos dos grups ètnics dominantlos).
També trobaríem els estats d’Abissinia (estat cristià) a Etiopia, el regne de Congo (segle XV), estats de Ife-Oyo ( Golf de Guinea, són yoruba), Gran Zimbabwe (segle XII, crisi que acaba amb ell al 1450, tot i que el llinatge governant es trasllada al nord i crea el que es coneix com Mwene Mutapa).
[Desenvolupament més abaix, després Islam] Segona gran diàspora (400/500aC): els protobantú, que probablement tenien un problema demogràfic i polític. Comencen a sortir grups del centre de Nigeria, uns cap al gran bosc equatorial. Cap a Camerún i entrant per les zones mitjes i baixa del riu Congo.
És una diàspora civilitzadora des del punt de vista lingüístic (parlen llengües bantú).
Fusionen amb pobles que ja hi havia a la zona (busquimans, nilòtics, etc.) donant lloc a molts grups diversos.
Entre el 6/4.000 tenim una concentració de pobles del Sàhara al llarg del Nil mitjà (Khartum i la primera catarata, a l’àrea de l’actual Sudan). Aquesta és la regió que dóna lloc al que coneixem com cultura khartumiana (cultura de Khartum). No es tracta del Nil egipci sinó sudanès. Aquesta catarata és en realitat ràpids, desnivells del riu on la velocitat ha crescut.
Una altra concentració de pobles la trobem al centre del Sàhara, amb dues possibilitats.
Per una banda, el khartumià i en canvi, en aquest cas trobaríem els Playes, cultures neolítiques dels Oasis, que acompanyen l’oest del Nil de nord a sud. Els que pensen que la base del poblament humà a Àfrica procedeix del Sàhara i aquest Sàhara sería un melting-pot, una barreja de cultures i pobles, són partidaris de dir que el Nil serà ocupat fonamentalment per poblacions saharianes a partir de les cultures del playa. Hi ha elements, com la presència de calendaris solars nítids en certs oasis, i la presència d’una agricultura, en les que reconeixem el que serà després la cultura egipcia. Quin pes específic tenien aquestes poblacions? No ho sabem. Inconvenient per què siguin importants poblacions, de pes? 6.000aC és el primer gran espasme desertificació del Sàhara, el sàhara líbic era el punt més àrid de tot el desert. Això és un inconvenient major pel desplaçament de poblacions -encara que està provada la presència de poblacions playa-.
L’altre possibilitats és que saharians vagin, barrejats amb altres poblacions del Nil, a ocupar l’àrea de Khartum i l’ocupin (després reconeixem en la cultura egipcía moltes característiques compartides-enterraments, etc.-) 2.4 Plars sudanesos del faraonat i Kémit.
Hi ha hagut sempre un debat en l’origen geográfic de l’expansió cultural egípcia. Si el cos etnocultural de Kémit s’hagués format en el Delta, llavors les conexions amb el Mediterrani resultarien factibles, igual que amb l’orient mesopotàmic. Però si el nucli motor es centrés en l’Alt Egipte o Tebaida, tota la vall del Nil podría haber estat un passadís de direcció sud-nord, donant un paper destacat a pobles vinguts de Sudàn, i, per tant, africans, donant prioritat cultural al sud egipci (això no sería simplement un error d’Herodot).
-Khartum: [pilar sudanès del faraonat] (6500/3000) un dels precursors del que serà històricament Egipte (Kémit). Fundat en la pesca, la ramadería i la recol.lecció. Trobem agricultura en formes incipients (cultiu selectiu de blat). El neolític de Khartum té la mateixa riquesa en arpons que la zona del Tibesti i s’assembla en alguns punts a altres neolítics. Una cosa més característica és el tipus de terrissa que fan, que es diferencia dels altres. Tota la terrissa que trobem cap al nord (el que avui en dia seria Egipte) i a la zona Palestina de Natuf és la que s’ha fet en la zona de Khartum. Té èxit a la vall del Nil fins pràcticament l’Eufrates. Detall sorprenent: quan els egipcis emergeixen (3500aC) clarament com un element diferenciat, deixen de consumir aquesta terrissa, però fins l’any 1000aC, la zona de Palestina continuna important aquesta terrissa. A molts individus les dents centrals o incisius es llimen. No coneixem realment el significat: és un marcador ètnic, però els que practiquen això avui en dia no tenen una única explicació. En general, no sempre, tendeixen en enterrar-los mirant sempre cap a l’oest (sigui el cap cap al nord o cap al sud), no sabem ben bé si perquè a l’oest és on hi ha un dels grans punts dispersius del neolític o bé perquè el sol es posa allà -metàfora final de la vida-. Molts individus han estat enterrats i reenterrats diverses vegades, cosa que fa que estiguin ben conservats, ja que hi ha un procès de deshidratació que fa que no hi hagi cucs ni descomposició/putrefacció. Els ossos queden trabats perquè la pell es tornava acartonada. Què faran els egipcis? Això és un referent i probablement moltes poblacions egípicies van continuar fent-ho fins que va aparèixer la momificació a gran escala (que no és més que una forma més sofisticada de fer el mateix –eliminar víceres, que es podreixen abans; submergir els cadàvers en aigua altament salada, així la sal absorbeix la humitat/aigua que tenim en la superfície corporal, cosa que cauteritza el cadàver-.
A començament del IV mileni aC, clans protofaraònics van penetrar en onades succesives en el vall egipci: autodenominats anus, creadors de les cultures predinàstiques de Nagda I (3700aC), Nagda II (3500). És el grup Nekhen el que va fundar amb Nàrmer-Menes Menfis, la capital del Kémit unitari, cap al 3300aC. Va ser Narmer o Menes qui va establir la fortalesa-sanctuari de Menfis per controlar el Doble País. Llavors, bona part del Delta estaba submergit i eren territoris dominats per pantans, amb l’exepció d’alguns punts, on s’aixecaven les urbanitzacions protodinàstiques del Baix Egipte. Narmer hauria utilitzat el seu poder central per accelerar el desecament del Delta. Van ser justament els anu guerzenses, creadors de les cultures de Nagda al IV mileni aC els que van homogeneitzar tots els nomos o districtes de Kémit. La casa meridional Nekhen ja controlava gran part del Delta quan Narmer-Menes va proclamar la unió simbòlica del Doble País i va assentar la capital a Menfis. I sempre des del sur ancestral va ser des d’on es va reestablir la força de Kémit enfront a hiksos o assiris.
El khartumià va destacar per la fabricació de recipients incisos, característics i que van continuar utilitzant-se a Palestina en ple període històric de Kémit, tant en ceràmica com en ustensilis de pedra, per tant, la cultura de khartum va arribar fins l’Egipte prehistòric.
Entre els components religiosos que es troben a Kémit i que eren de procedència khartumiana, tenim la pràctica de la momificació, la inhumació inicial dels morts amb el cap cap al sud (Khent Amenti, país dels ancestres), divinització del bou i la vaca com divinitats celestes, el concepte de disc solar com un ull de falcó i tots dos com un símbol de poder. Tot això és d’origen sahariano-sudanès. La mateixa divinitat reial procedeix del khartumisme: entre el 6.000/5.700 aC, apareix l’existència d’atributs farònics del poder al Nil sudanès (necròpolis de Qostul). Tant la corona de l’Alt egipte com el Horusfalcó, el temple-palau, les barques de Ra i la barba faraònica es troben mig mileni abans que la casa egípcia de Nekhen fos hegemònica en la vall egípcia. Els elements més antics del faraonat procedeixen del Sudàn nilòtic. A partir del 5.500 aC, els anu/onu, un poble meridional que ja utilitzava l’escriptura, va establir les seves ciutats en tota la vall. Tenien un cabdill anomenat Tera Néter en la ciutat de Tufium. Els anu són la base unificadora de Kémit i Tera Néter potser va ser l’antecessor directe de la casa de Nekhen.
Els emblemes totèmics de Nekhen apareixen ja en la Paleta de Narmer, cap al 5300/5100. Destaquen Horus, Khonsu (la placenta reial), Upwaut (llop obridor de camins).
El problema és que a Tera Néter se li ha negat el dret a formar part de la Història, sepultant-lo en la prehistòria.
Les cultures de Nagada I i II només es van donar en l’alt Egipte i van precedir directament les primeres dinastíes (encara que l’egiptología va tractar d’explicar el necessari orígen deltaic, septentrional, de la civilització de Kémit).
La civilització d’Egipte tindría el seu orígen no en el sud egipci, sinó en el sur nubi: la procedència meridional (etiòpica) dels homes i la religió de Kémit. Hi hauria parentiu entre l’Alt Egipte i Nubia, i de tota la vall del Nil amb el neolític saharià. Per tant, hipòtesis com les de Childe, segons la qual el que únicament existeix en el sur hauria nascut en el nord no té lògica. La paraula egipcia que designa la terra dels avantpassats es Amàn, situada en el Nil sudanès o kushita, a més d’un parentiu genètic entre el faraònic i el wolof. De fet, l’orgiden etnocultural del gran sur ha sigut rebutjat sense arguments i s’han buscat parentius asiàtics que no encaixen ni per llengua ni per físic ni per art.
L’argumentació contra l’origen meridional de la civilització egípcia és que aquesta ha de ser necessariament importada, el nort o el Delta ha de ser el punt de partida, degut a la seva proximitat amb Euràsia i el sur o Kush no pot ser el punt d’origen perquè és massa africà. Segons aquesta teoria, els egipcis antics eren europeus africanitzats.
Inclouria una narració migratoria que presuposa un origen caucàssic dels antics pobladors d’Egipte o bé veure en els egipcis berberes mestissos. L’emergència de la cultura clàssica no es podria explicar per si mateixa i s’ha de recòrrer a una influència externa, a una intervenció, a ser un subproducte del món asiàtic. Les bases del país faraònic no eren africanes, encara que la civilització es va desenvolupar va ser sempre africana. No podem negar la africanitat egípcia: hi va haver conqueridors protodinàstics a Egipte, però venien del sur. Ra-Harmakis, la identificació solar d’Atum el constructor i Horus en l’Horitzont és una forma egípcia de la divinitat sudanesa Haratki rei-déu de Nubia des de la protohistòria. També Horus, el rei, surt del sud cap al Delta. Els meridionals van aportar els metalls. Per tant, els egipcis s’orienten mirant cap al sud, país ancestral. Allà és on neix la reialesa divina (Osiris i Horus). El terme general que s’utilitzava per dir “rei” era NY SWT, que vol dir “qui procedeix o pertany al sud”.
Després de la forta desertificació saharaiana, a partir del 2400aC, el Nil era l’únic enllaç sud-nord. Nagada era el centre polític abans dels temps protodinàstics, i Abidòs, més al nord, era un altre centre important. En el Delta, els nomos o principats estaven mal estructurats i això explica que el Sur imposès la unitat política i cultural a través de treballs fluvials, entre d’altres.
2.5 Kémit.
[El nom real del país va ser Kémit (KMT).] L’egiptología clàssica champolliana ha insistit en dissociar qualsevol relació estructural entre Àfrica negra i l’antic Egipte, sugerint influències civilitzadores sempre en el sentit Nord-Sud. Però hi ha exemples per il.lustrar el parentiu africà-egipci, com el simbolisme del Doble Falcó, base teòrica de molts estats del període clàssic africà, des dels temps de la casa reial de Nekhen a l’Alt Egipte predinàstic: la reialesa doble, falconiana, amb un discurs específic i un simbolisme que es basa en els fonaments més antics de la cosmovisió panafricana i que no trobem en el món euroasiàtic.
Les investigacions recents sobre el Sàhara abans de Kémit subratllen el profund parentiu i anterioritat de l’univers mental expressat per les poblacions neolítiques saharianes amb la posterior cosmovisió egipcia. Hi ha afinitats entre l’art rupestre saharià (vaques amb banyes i discos entre aquestes o banyes de toros, personatges amb cap d’animal i dibuixos geomètrics), que tenen correspondència en les divinitats egípcies i els templespalaus-tombes.
Hi ha un debat entre cronología llarga i curta: moltes vegades s’ha optat per retallar el temps històric egipci per evitar posar de relleu el caràcter més tardiu de la cultura mesopotàmica, a la qual s’ha pretés donar un paper de maternitat tant de Kémit com de l’escriptura jeroglífica. La inscripció de Ter Néter, l’arqueología (Nagada) i la tableta de marfil d’Abidòs proven l’anterioritat de Kémit.
Així, la cronología egipcia es podría resumir: -khartumià (5000aC) (precedents en les cultures protoagràries d’Orient Mitjà, Sàhara i Nil sudanès, de fort creixement demogràfic, lligat a la sedentarització o estreta relació amb els ramats).
-Qostul (4000 aC) (emergència de Kémit a mitjans del 4t mileni aC) -Anu (3500 aC) -Narmer (3300 aC) -tauleta Abidòs (3100 aC) -Jozer ( 2780 aC) -revolució osiríaca (2200 aC) -Senusret I (2000 aC) -hicsos (1730 aC) -Ahmés (1580 aC) -Hacheput (1500 aC) -Akhenaton (1350 aC) -pobles del mar (1224 aC) -Ramsés III (1160 aC) -dinastíes líbiques (1000aC): amb elles terminen la scoietat africana en les seves formes plenes.
-dinastía kushita (700aC) -caiguda de Tebas (661 aC) Abans del 5.500 no hi havia possiblitats estables d’instal.lacions de poblacions a la vall egípcia, que està encaixada entre muntanyes: en períodes pluvials i d’altes aigües no era ocupable. Només en aigües baixes es podia ocupar amb campaments estacionals de pesca/caça. Per tant, entre el 6.000 i el 4.000 aC, no podem trobar assentaments importants en la zona del Delta del Nil. Per tant, el que coneixem com a poblament egipci comença al 4.000, amb les dues opcions comentades: un poblament fonamentalment khartumià, nilòtic o bé una concentració de pobles playa. Les preferències per un poblament fonamental o amb focus d’irradiació situat al Sàhara és una posició assumida pels que volen imaginar un Sàhara barreja de pobles i races, mentre que els que prefereixen el focus nilòtic, està clar que són els que no tenen problema en admetre que eren fonamentalment negres (estàn allunyats del nord i de la Mediterrània). D’aquests dos focus arriben les bases fundacionals egípcies.
Els egiptòlegs han parlat de tres fases dels Nagada/Guerzé o bé Anw o Onw (escribien el seu codi ètnic amb tres barres- III-), entre el 4.000 i fins el 3500 aC són els que protagonitzen el que es coneix com Nagada I (4000/3800), Nagada II (3700/3500), Nagada III (3500/3300, Kémit unificat). Són els pobles que conformen la toponimia egípcia. Els seus llocs d’habitació reben el nom d’On: Nekhen (On del sud), Tufium (On central), Yunu (On del nord, més conegut com Liopolis). Van des del nord de la primera cataràta fins al Delta, trobem llocs perfectament marcats. Es representen a si mateixos, a partir de 3500aC, en combat amb altres grups. Podem treure conclusions parcials: duen la faldilla egípicia, es representen de color negra i als seus enemics de color groc (pensem que és una manera clara de distinguir els grups combatents). Estàn a tot el llarg de la vall. Molts egiptòles anomenen el Nagada II/III com el dels clans combatents, moments en que lluiten per aconseguir una hegemonia sobre aquest territori. La variació que poden fer en el Negada III (comencen en el 3500 tots) és que alguns l’acaben en el 3000. El problema és que la primera dinastía egípcia comença entre el 3300/3200, i per tant, encara es consideraría neolítica (encara que ja hi ha escriptura). Què necessiten els pobles africans per ser admesos en les cronologíes històriques? No és suficient amb la presència de l’escriptura, de mastabes, d’autodenominacions ètniques? Idees racistes europees des del segle XVII fins i tot aplicades per egiptòlegs, capaços de disminuir la importància del seu objecte d’estudi (fins al punt de fer començar la cronología egípcia més tard que la de Mesopotàmia, quan les evidències indiquen tot el contrari).
Qualsevol realització cultural rellevant no podría ser mai negra. Bernal, en el seu llibre “Black Athena” (subtitiulada “les arrels afroasiàstiques de la civilització occidental”), explica que gran part de les bases consitutives del món grec són de procedència mesopotàmica i egípicia (paraules com sofia, Palas Athenea com una variant d’Isis, Ineith, Thebes prové de Theb, d’arrel africana). Àfrica entra en la Història acompanyada de fraus. Això no decanta la balança cap a la hipòtesis de poblament cap a Khartum.
Discusió: els egipcis són nilòtics? Són Khartumians? Debat molt fort. Físicament, són més baixets que els tutsi/masai i pobles pastors nilòtics.
Kémit és el primer model històric d’un Estat ideològicament cohesionat, políticament centralitzat i legalment despòtic: la producció agrària d’excedent es centralitzaven a través d’un Estat de poder il.limitat (despòtic), que justificava la seva existència a través de la realització d’obres hidràuliques que afavorien el procés productiu i incrementaven els excedents que l’Estat recuperava. Però la teoría de l’hidraulisme com una justificació de l’existència d’un estat i de les taxes tributaries s’ha rebutjat. De fet, l’ús abundant de coure va suposar un salt social que va preparar la societat dinàstica, i l’Estat va probablement sorgir per necessitats defensives devant dels nòmades.
El rei era, com ja hem dit, Horus, i el temple era a la vegada, palau. El festival de Sed va substituir la vertadera mort del rei – simbolitzant la mort reial i ressurecció, mentre que el rei kushita continuava essent assesinat per decisió del consell reial (esposes i caps militars)-, ja que la mort divina és socialment indispensable a l’Àrica i no sembla que hi hagués una classe dirigent hereditària excepte en la familia restringida del faraó. Els monarques es van tornar hereditaris a partir de la VI dinastía.
El faraó normalment no era un dèspota, la tributació no era tant alta i els treballs col.lectius eren lliures, dins d’un règim cohesionat ideològicament i socialment i poc opresiu econòmicament. Tenia característiques semblants a l’alt Egipte (agràries i culturals). Es va acceptar el pes polític de la mare i les esposes del rei, enterrades amb ells en alguns casos.
El monarca era el símbol de la cohesió social, cosa que no depèn del grau de complexitat estructural d’una societat. Importància d’Egipte: la reialesa divina, que comporta una manera de veure el món i organitzar la vida. És una concepció del món integradora, una humanitat lligada a la natura. És la base de la concepció africana. Els reis déus arriben a Àfrica fins avui en dia, per tant, per entendre la història africana, cal conèixer Egipte. Si no col.loquem Egipte en la base de la Història africana no podrem entendre com es desenvolupa aquesta.
El terme clan aludeix a un sistema polític que preten basar-se en el parentiu. L’existència de una quarentena de demarcacions, que els grecs van anomenar nomos, semblen ser un indici de la distribució oficial de la vall en agrupaments polítics diferenciats clànicament. Són els nomos predinàstics de monarquíes com la de Qostul a Sudàn o Nekhen a Egipte.
En quant al totemisme, sembla que ja era present en el Neolític saharià com un reconeixement i pacte amb els animals. Cada nomos poseía els seus, encara que molts eren coincidents. Hi havia sanctuaris clànics, però també reials (Nekhen, Abidós). Es tractava d’una religió politeísta en que cada nomos posava l’accent en certes divinitats o certs atributs de divinitats comuns. La ordenació del territori era clànica i religiosa, cosa que va abocar a la monarquía divina.
4.000aC, a Qostul a la segona caratata (bastant al sud de l’Egipte històric) tenim una representació d’unes embarcacions amb un personatge amb totes les característiques d’un faraó (corona, barbeta, disc sobrevolant-lo). La sorpresa és que els primers emblemes faraònics els trobem al sud d’Egipte i no a l’Egipte faraònic. Hi ha en aquesta necròpolis una processó de barques. Anar al llarg de les aigües, estigui el faraó viu o difunt, té el sentit d’atravessar les aigües “en sentit contrari”, l’esser humà neix entre les aigües i retorna a la liquiditat de les aigües. Les aigües d’un riu són navegades per aquell que és capaç de retornar a l’origen i tornar-ne viu, capacitat de dialogar amb els avantpassats i retornar viu (si el faraó està viu). Si està difunt, es tracta de la travesía final del Sol.
3800aC (Nagada I, finals) està funcionant l’aglomeració de Nekhen (Nagada I), tenim gent especialitzada, alt nivell d’intercanvi, és l’exemple més antic d’un santuari (estructura rectangular amb alts troncs recoberts però sense parets). Això dóna els indicis d’una ciutat, possiblement dirigida per un govern monàrquic militar i que la necròpolis separa clarament una ala, que seria l’aristocràcia militar, de la resta del grup.
Per això, dins de la polèmica, podem pensar que aquest assentament té característiques urbanes. Nekhen té el santuari com a columna vertebral. Està dedicat al Sol, Horus (un falcó) i els reis són l’encarnació humana d’aquesta divinitat. Horus, literalment “el que està llunyà”, mentre que els reis són propers, són humans.
3500 aC (Nagada II, finals) tenim el que sembla l’exemple més antic d’escriptura en termes absoluts. És un personatge anomenat Tera Netjer, literalment el déu Tera. Aquest regnaría a Tufin, en àrees administratives on hi hauria diversos pobles/ètnies diferents. El primer text diría “Tera el Déu és a la seva casa/palau/temple”. Es tracta d’un petit relleu.
Porta el bastó de comandament, la corona i la barbeta.
3300 aC, Narmer-Menes (Nagada III, finals). No hem de deixar de banda que, sigui com sigui, Nagada III ja entra en un moment en que tenim llistes dinástiques de faraons.
Sembla que Menes fós un nom dinàstic, seguidors del déu Min. En canvi Narmer és nom d’Horus, nom d’entronització. En el moment en que un individu s’entronitza, tot el que estava potencialment en ell es manifesta. Ja no és una persona, és una altra cosa, que es posa de relleu en aquest moment. Quan els fills de rei neixen, al nèixer s’agafava la placenta, que s’enterrava en la casa on vivia amb la seva mare. Si quan creix aconsegueix que el consell reial l’anomeni successor, en el moment en que és entronitzat, es desenterra i es trasllada al palau, i s’enterra a la sala d’audiències. Quan mor i se l’enterra, al peus de la tomba es col.loca la placenta. Això, una cosa que practiquen pobles nilòtics encara avui en dia, la gent de Nagada ho feien al 4t mileni, però també al 3r mileni, en la 3a dinastia amb Djóser. El primer estandart de Narmer és el llop obridor de camins. Doble significat: el que precedeix en les decisions importants, etc. i també l’apertura de la mare, que permet l’arribada del fill. Quin tanca la processió d’estandarts és, justament, la placenta. Com en tots els temps antics, qualsevol d’aquestes imatges és una inmersió en la simoboligía (la placenta com el germà bessó, el doble).
La monarquía única en la vall egípcia del Nil va suposar un salt qualitatiu. Va significar la unió d’un conjunt cultural homogeni de clans politeistes, va establir la pau entre els nomos, exercint funcions d’Estat-policía i va controlar tota la vall i la seva densa població va permetre que la reialesa obtingués sòlides bases econòmiques sense haver d’imposar grans tributacions en els excedents dels nomos. El canvi més important va ser el de pensament social, ideològic. Parteixen de la base de que la naturalesa no és hostil, de que té un moviment cíclic que és un desajustament que es pot corregir a través d’un esforç col.lectiu religiós a través de rites que peremeten reestablir l’ordre còsmic. El rei és la força que opera la perfecta integració del social amb el natural.
Osiris, el rei-déu mort i renascut és el símbol de la vida eterna i de l’esperança. A l’antic Egipte ningú va posar en dubte la legitimitat derivada de la força falconiana, de la capacitat destructiva dels reis guerrers (igual que en altres societats africanes en altres moments). Al roig de la sang i del desert (DSRT), se li contraposa el negre (KM) de la fertilitat i humanitat. Egipte es converteix en Kémit, país negre per excel.lència. I un rei d’Estat, un falconià roig, no es pot consolidar en la jerarquía social sense assumir en la seva persona el negre osiríac, protector i revitalitzador.
L’egiptología champoloniana té dos inconvenients: el racisme en el que neix i la seva descomunal ignorància antropològica sobre Àfrica. Idea falsificadora de que Egipte no podia ser una cultura negra.
1)-4t mileni abans Crist: període formatiu. Tenim Nekhen, la mateixa casa de Nekhen es projecta sobre Tis, i acaba instalant una capital estratègica a Memfis. Els personatges més rellevants seríen Tera (en coneixem la seva existència), Narmer (pel que suposa de salt qualitatiu simbòlic, és una ciutat perfecta, acabada, tots els pobles parlen la mateixa llengua, quan es pensa en els orígens es pensa en Narmer) i Khasekhemuy (un faraó nominalment consagrat en les divinitats rojes seguidores de Seth. Va combatre activament les tendències del clergat de Memfis i altres llocs, i ho va fer en tant que Horus encarnat, en tant que Déu vivent, en lloc d’aparèixer un o dos falcons confrontats-Horus i Seth, tots dos representats en principis com falcons, el falcó de llunyania i distant, Horus, i el falcó de proximitat, Seth, el rei per excel.lència, la variant social d’Horus amb tot el seu potencial destructiu-, en el seu cartux reial veiem dos canins de desert enfrontats. El que reclama és un retorn a les creences fundacionals relacionades amb Horus i la restauració dels seus elements constructius i no destructius.
Hi ha enfrontaments entre aquest faraó i exèrcits pròxims al clergat i altres branques de la seva família que es situaven a prop de Memfis. Ell es va fer enterrar a Avidos, lloc del Nil que uneix la primera catarata amb Tis i el lloc on suposadament es mata a Osiris, i per tant, on hi ha el santuari central d’Osiris). A través de Marx, es va imposar la idea de que era un despotisme amb una contrapartida hidràulica, però no té fonaments: Nàrmer va fer treballs en el Delta per congraciar-se amb els vençuts, no per sostenir l’Estat despòtic.
Només en el Regne Mitjà es van donar aquests treballs, després de la revolució osiríaca.
L’hidraulisme no està lligat necessariament a la reialesa, ni tant sols és necessària una societat fortament excedentària per que hi hagi un rei-déu.
El faraó està indissolublement unit a Maat, l’equilibri, l’armonía social i universal. És un catalitzador d’energies positives. És el principi ordenador del caos, que es desplega de diferents maneres, emparellades en contraris: Horus, el faraó viu i Khonsu, la placenta o germà bessó; Horus i Seth, etc. En el món nilosaharià, paleoafricà, el falcó tenia un lloc d’excepció com potència de la natura, una força aèrea emparentada amb el sol.
En totes les ocasions anteriors al 3.000 aC, la reunificació militar del país es va verue com un retorn de Maat, ja que s’afluixava la presió tributària.
2)-3r mileni abans Crist:Dinastíes III/IV/V/VI (aproximadament 2700/2200 aC). Període clàssic/regne antic (és pot acceptar el que diuen els egiptòlegs champolionals de que les dues primeres dinasties que cobreixen 500 anys és el moment de l’estabilització, consolidació i definició del que és Egipte. L’esplendor no comença fins la dinastía de Djòser) qui trasllada la capital a Menfis i extèn el regne des de Nubia fins al Sinaí. Encara que més important que Djoser va ser el seu vizir Imhotep, arquitecte que va dissenyar la pirámide esglaonada de Saqqara. També les grans pirámides de Giza (Keops, Kefren i Micerí) són d’aquest període.
El nom d’Imperi és un nom propiciat per egiptòlegs alemanys i la seva acceptació és general, però es tracta d’un regne, ja que el egipcis només es controlaven a si mateixos.
La capital és Memfis. Tenim com a faraons destacables Djòzer (djesert), Kaf-ra (Kefren, número 2 de la 4a dinastía, segona gran piràmide) i Unas (5a dinastía, que oscil.la entre 2500 i 2400 aC. La seva piràmide està tota coberta de textos –salt qualitatiu-)i Pepy II(que va viure molts anys-90 anys de regnat-, i mentres ell va aguantar, Egipte semblava sobrià, però a la seva mort, la devallada va ser espectacular, amb ell acaba el regne antic per donar pas a un primer gran període intermediari, que va ser un caos). Devant de la debilitat del poder reial, els nomarcas (governadors dels nomos), es van fer forts, i van fer els seus càrrecs hereditaris. Llavors va començar un període en que es va descentralitzar el sistema polític (primer període intermig).
3)-2n mileni abans Crist: període d’internacionalització, sense dominar terres exteriors – regne mitjà (dinastíes XI/XII, 2050/1750aC)- o dominant-les –regne nou (dinastíes XVIII/XIX/XX, 1550/1070aC)-, quan Egipte es veu tocat i marcat per les relacions exteriors.
Regne mitjà: tot i la unificación, el nomarques continuen tenint bastant de poder en les seves terres, per això, es realitzen intervencions polítiques en els nomos, deposant governadors desieials o rebels. La capital no se situa a la vora del delta com Memfis, sinó en el més profund del sud, Tebas (arrel africana característica en aquest nom). Tenim com a destacats Sen-unsret III (tretzena dinastía, és un faraó que no va ocupar ni colonitzar cap zona exterior però que es va moure molt, faraó molt belicós representatiu del regne mitjà, prefigura el que serà el regnat imperialista). També hi ha un ascens d’Amón, déu protector de la monarquía i de l’estat (els seus sacerdots adquireixen molta influència). Hi ha una expansió agrícola, obres de regadiu i regulació de les aigues. Construcció de noves ciutats. Es fan campanyes periòdiques a la zona de Kush, establint guarnicions militars permanents i colònies (procés de penetració cultural).
Regne Nou: acaba amb l’arribada al tro dels sobirans d’origen libi. Es duen a terme activitats bèl.liques a Àsia (probablement contra els hicsos). Hachpsut (dona que representa el regne nou, allò conegut com Imperi, el seu regnat va durar més de 30 anys, és l’excepció que confirma la regla, és una faraona poc belicosa, és una tendència a l’estabilitat interna per damunt de qualsevol altra consideració. Governa de manera assenyada, igual que en temes de construccions i de comerç) i Titmés III (les seves tropes arriben als cursos alts de l’Eufrates i al curs mig del Tigris, arriba fins a la zona sud de Turquia, on trobem inscripcions faraòniques, controla tota la Mediterrània oriental, té un comerç amb Creta molt actiu, el que no sabem és si aquesta va estar o no legalment subordinada a Egipte. És el 1450 aC aproximadament), Ajenatón (Amenhotep IV, la capital passa de Tebes a Ajetatón. Persecussió de l’amonisme.
Imposa el culte d’Atón, una forma de monoteisme. Coincideix amb una expansió hitita sobre l’àrea d’influència egípcia) i Ramsés II (va viure molts anys, va tenir la virtud de que va sortir sempre ben parat. Allà on es diu que ell va guanyar vol dir que no el van derrotar, però en realitat va dir que sempre guanyava. Era un precursor de pirates, esclavistes i lladres –va robar estàtues d’altres faraons-. Ocupa el segle XIII, dinastía XIX) i Ramsés III (es va haver d’enfrontar a 4 coalicions de pobles del mar que va aconseguir derrotar, va fer 70.000 presoners en una d’elles i els va distribuir en els temples de l’alt Egipte, per treballar les terres adscrites al temple).
4)-1r mileni abans Crist: període de decadència. Tenim una varietat de ciutats, la més característica seria possiblement Sais i finalment Alexandria (el que els romans anomenaven Alexandria apud Aegytpum, “Alexandria d’esquenes a Egipte”, una ciutat/estat que drena tots els recursos egipcis pel seu benefici en aventures militars en el Mediterrani Oriental. És una cosmòpolis,una ciutat oberta al món que es basa en el saqueig sistemàtic d’Egipte). Hi ha una crisi prolongada de l’estructura africana, no només en les relacions econòmiques, sinó també hi ha un trencament ideològic i el final de la cohesió entorn al faraonat.
Egipte existeix en la Història general d’Àfrica, però també d’Àfrica negra. Molts egiptòlegs han intentat “treure” Egipte de la Història d’Àfrica (mentre que els grecs, com Heròdot, consideraven que tot ho havien après de la gent del sud, dels Kushites).
La importància de la història egipcia en la història africana és que mentre que en el neolític hi ha dos punts forts, un al Nil i l’altre al Sàhara, amb totes les polèmiques sobre a partir de quin es dóna un creixement de població, hi ha un segon moment representat pel món egipci i el territori nilòtic. Els primers estats africans es formen al llarg del Nil: la organització centralitzada a les societat es dóna al nord-est d’Àfrica: Kmt, Kush i Aksum s’esgota cap al segle IX de l’era cristiana- (de nord a sud). Aquest món s’articula cap al Mediterrani –Kmt i Kush-, cap al mar Roig –Kush i Aksum- i cap a l’oceà índic –Aksum-.
Són ports actius cap a la mar roja, cap al mediterrani oriental i cap a l’oceà índic, per tant, el control del territori és molt important i discutit. Aksum serà, per exemple, un gran aliat amb Bizanci durant el segle V –són cristians, el rei s’ha convertit: Ezana, al 350, cristianització de l’Estat i després a través de koptes arribats d’Egipte amb una sensibilitat nilòtica-.
Estem devant d’una Història més documentada que altres casos. Disposem de documentació escrita –la tenen per raons simbòliques però per raons fiscals pot ser molt útil-. Com entenen la organització de la societat els egipcis? El rei com a figura clau al voltant del qual gira tot (això ens ho trobarem a altres pobles africans molt temps després).
El falcó solar- Horus el Distant- ha estat un símbol de poder des dels temps més antics d’Àfrica. Les valls del Nil (Egipte, Kush) i del Níger (Malí) i d’altres (Mogadish, Gran Zimbabwe) identificaven sol i falcó, divinitat i vida; Seth el destructor era un símbol de poder social en la seva forma de falcó predador. Els grans estats eren presidits per reialeses duals que sintentitzaven en el monarca jerarquía i força, perill i armonía. El rei és un catalitzador de forçes, socials i còsmiques, essencial pel benestar de la comunitat, però perillòs per les energies que l’atravessen. El rei-déu és benèfic i perillòs. Aquest personatge és més antic que els Estats (no cal un Estat per l’existència de reialesadivina) i amb freqüència ha sobreviscut a la potència de les monarquies estatals, fugaç.
Els champollionans han intentat analitzar la lògica del poder egipci fora del marc de l’imaginari saharià-nilòtic i de la reialesa divina africana. Les especificitats de la reialesa divina són el seu paper per la comunitat però també l’implicació política que aquesta vella funció podría tenir en els Estats negreafricans. És una societat jerarquitzada, però compacta, que s’identifica sencerament en la persona del rei com un vertader conjunt d’energies en el conjunt còsmic. Els reis mesopotàmics i els nòrdics estaven sota la protecció del sol-déu, però, a diferència del faraó, no eren el sol-déu. La particularitat africana d’assimilar al rei vi,u la sensibilitat teòrica per allò múltiple, expressada en l’emanació politeísta del Un. La legitimitat històricament constituida va ser sempre falconiana en quant al poder de l’Estat. No eren sagrats o simplement intocables, eren vertaders homes i autèntics déus units en essència a les forces de la natura, del cosmos .
La reialesa divina és molt anterior a l’aparició dels estats, però un bon nombre de sistemes estatals africans tornaràn a asumir-la, afegint-li un poder polític militar i molt centralitzat. La idea europea predominant ha estat la d’una divinitat fabricada pel clergat amb la finalitat d’enganyar a un poble egipci ingènu i crèdul. Però el rei africà es distingueix del rei nòrdic per la seva essència divina i pel caràcter vitalista de les seves funcions. És un déu-sacerdot entre els vius, el rei d’Egipte és exactament el Déu Falcó, Horus, viu pel benestar de tots. La reialesa africana, el paper complex d’aquest poder, a la vegada perillosa i protector. Algunes formes que simbolitzen aquesta reialesa són, entre d’altres, el bou (s’identifica al príncep vivent), la serp i el falcó (Horus, Seth).
El vitalisme africà s’expressa d’una manera directa en l’identificació inmediata amb les forçes de la natura: és politeísta a nivell institucional i unitarista i monista en el plà de la reflexió abstracta. La realitat que percebien camperols i clergat era la mateixa, les forçes i divinitats a les que es dirigien eren les mateixes amb matissos locals. No podem parlar de dues religions a Kémit (una pel clergat i l’altre pel poble). No podem percebre al marge de la vida religiosa de tota la societat el poder polític, de paper central.
Moments del pensament egipci de la relació entre divinitat, món i humans (falconians i atonians en la Història de Kémit): 1-Hi ha un primer moment, que són els reis horians, els reis-horus. À Àfrica, des dels primers temps neolítics, el falcó era el predador celest indiscutible, el que s’assimilava al sol en el seu vol ascendent i s’assemblava als millors caçadors i guerrers en els seus descens de predador. En el neolític saharià, el sol s’instal.la entre les banyes dels bous i vaques, prenent la forma d’ull penetrant, el disc aïllat, de força alada, és Horus el distant. Ja els hem vist en acció quan els an/onu s’enfronten: els anu, que van fundar Estats al nord de la primera catarata, veneraven a Nekhbet el voltor i a Upwat el llop, però els seus faraons eren Horus, els falcons. El rei-déu neolític emergía com un encarregat de cicles vitals de plantes i ramats. El rei, abans de l’estat, era la síntesis d’humanitat i circuit natural, era punt d’unió entre societat i terra, però no era un cap de guerra ni un déu que actués com a destructor. Abans de les monarquíes militars, el rei-déu nilòtic i els falcons-solars paleolítics no havien coinidit en les seves funcions psíquiques.
Durant el 4t mileni, els reis horians són i tenen un perfil genuinament africà i extraordinariament auster. Se’ls coneix amb el nom de reis horians, ja que són Horus vivients, encarnats. Proseguien la seva funció negra, reproductora, al llarg de la vall nilòtic, però com personatges lligats a les comunitats vençudes o integrades en els sistemes guerzenses, encara que mai es confonien amb reis guerrers conqueridors, carregats de simbolisme destructor. Els cartuxos reials dels faraons de Nekhen i de Tinis on inscriurien els seus noms de déus regnants, estaven amb freqüència rematats per dos falcons que s’enfrontaven (Seth i Horus, el primer era una divinitat aèrea, imatge atacant d’un Horus solar i llunyà, en la seva variant roja de devastació militar). Els reis guerzenses van ser els primers sethians en la seva afirmació de la potència guerrera i destructora. El falcó dels reis anu (Téra Néter) era doble, horià i sethià a la vegada, potència distant i desencadenada sobre la terra, la síntesis entre falcó predaor i animal merodeador va fer de Seth una divinitat vermella i d’orígen desértic. L’Estat va neixer, per tant, sota el signe del Doble Falcó. El rei es considera un individu radicalment diferent dels altres. De tal manera, al contrari del que molts egiptòlegs han pensat, no és que quan un príncep arriba al poder es corona i s’entronitza i aleshores es transformi en déu –això faría que la cursa pel poder fos contínua-. L’únic que fa l’entronització i coronació d’un individu és posar de relleu i manifest allò que ell sempre ha sigut, la seva divinitat latent. Per això, la solució d’altres pobles africans- no egipcia-, és que quan els prínceps neixen, es guarden tota una sèrie de símbols- com la placenta reial- per tornarlos a treure si algun dia és coronat. Idea de que la realitat té una cara perceptible i una imperceptible. Això existeix a tots els nivells, per tant, existeix allò anomenat el doble de la persona: la que percibim i l’ombra que l’acompanya (la part diurna i la part lunar, nocturna, invisible). La persona sensorialment captable pot morir, desintegrar-se, però mai el seu doble. Per tant, això estableix una gran diferència entre el bâ (l’ànima) i el cos sensorial. Idea de continuitat: allò perceptible acaba, es desintegra, però hi ha una part invisible que segueix, tant en els que ja s’han anat i els que encara no han arribat – perquè continuen apareixent persones continuament, una comunió entre els difunts i els que no han entrat encara en vida humana-. El que lliga el més enllà i la vida terrenal és l’esperit. No és una concepció dual sinó trial.
En termes africans, els candidats a ser rei són aquells que tenen més sort (els aconsegueixen fer que la seva família creixi, tenen potencial guerrer, etc). Aquests potencials són una senyal de la seva connexió directa amb el món invisible, amb la energía que domina el món. Se’ls considera Horus encarnats, divinitats. Per tant, en ferlos reis, posen a disposició de la col.lectivitat aquestes potencialitats.
No es necessita un estat perque el déu-rei apareixi (un error champolonià molt corrent, per la seva visió totalment europea de relació entre la piràmide com a tomba i la divinització dels reis). La divinitat és una cosa molt més antiga, ja està en el 4t mileni. Són reis-déus fins i tot si no tenen estat i són clans no centralitzats i sense exèrcits regulars i professionals. Els reis-déus funcionaven molt abans que els Estats, podien ser reis clànics.
Un rei-horus en principi no és un rei intervencionista, no actúa sobre el funcionament del dia a dia de la gent. La seva funció és estar viu, saludable i estar entre la gent. Per què saludable? Perquè en principi no pot enmalaltir, ja que seria una pèrdua de força per la societat. El seu afebliment seria un afebliment de tota la societat. Què feien quan això passava? Matar-los (encara que a Egipte no es podia matar el faraó, els kushites, fins als 300 aC-quan havien regnat a Egipte i estaven egipcianitzats-, mataven als seus reis – també quan els reis feien accions que no beneficiaven a la societat kushita- i el consell reial optava per un dels candidats a la successió). Heb Sed, practicat pels egipcis, és una festa del rejuveniment, tornar al començament de manera simbòlica. Així com hi ha pobles africans que cada 7 anys canvien el rei (o bé apartant el rei o bé matant-lo), s’ha de garantir que el rei no envelleix. Són fòrmules per preservar aquesta figura. El rei no pot ser senil, no pot estar físicament impedit, no pot envellir, ha de ser la expressió de vitalitat adulta (tant física com intel.lectualment). En tot cas, que hi hagi tombes reials no significa que hi hagi Estat centralitzat. El Heb Sed egipci té la sorpresa que es fa fins i tot amb faraons que porten poc temps i són joves. No està explicat per què ho feien, però probablement per una qüestió d’augment de legitimitat. En aquest Heb Sed, el faraó havia de correr en les 4 direccions cardinals, disparar l’arc, etc. És com un renaixement reial, com si es tornés a entronitzar amb tota la seva força. Centre a Nekhen i This.
Amb la victoria falconiana dels anu i amb l’hegemonia de la casa meridional de Nekhen i l’estat unificat del País negre, era clar que no es podia tenir èxit en la pau si no s’integrava en la mateixa persona del rei-guerrer la divinitat tranquilitzadora del reivegetacional negre, venerat per totes les poblacions de la vall, Osiris, la síntesis del reidéu neolític i el rei falconià dominant en un dels Estats anu. S’ha parlat de reis “sethians”, que es feien enterrar a Abidòs i que rebutjaven la simbiosos d’Horus i Ra. Hi havien enfrontaments socials entre els seguidors del model africà horià i els promotors d’una reialesa totalment solaritzada, que va finalitzar amb la derrota dels reis sethians. Aquesta derrota dels reis sethians, tradicionalistes i oposats als grups que, al capdevant de l’estat, empenyien cap a l’absolutisme polític i simbòlic, va ser temporal, ja que el poder despòtic es qüestionaria severament amb la revolució osiriana (següent punt).
2-Reis solars: victòria pel recolzament dels grups d’èlits al model absolutitsta elaborat pel clergat heliopolità. Se li treu al faraó la seva part osiriana, negra, aillant-lo en tombescentre del món (piràmides), com únic personatge que pot tenir solarització eterna. Les classes dirigents van aïllar al rei del conjunt del poble i l’antiga cultura africana, que fins llavors havia permès consens entre horians i osisians va desapareixer. Els faraons solars van conduir a la pèrdua total de consens. Ara, el rei és un déu, però es com si la única realitat existent fós el rei, ja que ell és la presència de déu en el món. Hi ha una idea de divinitat absoluta, segurament de l’Orient Pròxim, i que guarda relació amb construir piràmides, lligam del món dels viu amb el món inferior i del món invisible, del món superior. Són muntanyes-centre del món, una idea que prové d’Índia i Mesopotàmia (ziggurat) i té la funció de col.locar el rei en l’eix del món, entre les profunditats i el cel.
Osiris s’encarrega de moderar la reialesa agressiva de Seth, encara que queda subordinat a la vertadera reialesa solar i total, la d’Horus el distant (això ens mostra el grau simbòlic d’ambivalència permanent del poder de l’estat, perillòs i protector, des de ja fa més de 5.000 anys). La espectacularitat d’aquestes tombes piramidals és el que progressivament produeix un distanciament i enfredament del rei respecte a la resta de la població: es converteix en una divinitat tant absoluta que perd la seva humanitat (al rei-horus se’l pot atacar, se’l pot ferir en combat, era una divinitat de proximitat; el reisolar té el cantó humà desdibuixat, s’allunya de la població, l’únic que importa és que estigui bé, en total independència del que pugui passar a la població). Aquest allunyament explica, per exemple, per què les piràmides van de més gran a més petita (és treball voluntari per construir la seva tomba, considerada un bé col.lectiu, és pel benestar del faraó i per tant pel benestar de tota la població. La gent donarà cada cop menys treball voluntari per la seva construcció). Contrapartida dels reis solars quan veuen que l’afecció de la gent ha baixat: no creen terror entre la gent amb l’exèrcit, sinó que fan un canvi simbòlic: en comptes de fer grans piràmides, comencen a escriure en les parets interiors. [Himne al déu caníbal, un dels textos de les priàmides, que s’apropia de les forces espirituals menjant-se parts del cos.] Pels egipcis, hi ha la necessitat de conservar la mòmia com un punt de connexió, un punt de llançament per la part espiritual.
La piràmide és una tal expressió de potència que no necessita gaire cosa més, és el centre del món, el rei està allà, està conectat a les profunditats terrenals, a la superfície i a les alçades celestials, no necessita textos. Però els reis solars han de compensar la seva pèrdua de piràmides magnificents amb textos sagrats–com en els temples, etc.- (canvi de simbolisme, es canvia la piràmide gengant, magnífica per piràmides modestes però amb molts escrits). Això no va evitar que cap al 2200aC s’ensorresin. Centre a Memfis.
El conflicte conegut com “revolució osiriana” a finals del tercer mileni posa en evidència la crisis d’aquest model, que ja havia provocat en les primeres dinastíes –amb els faraons sethians, tradicionalistes i oposats a l’absolutisme- considerables enfrontaments entre els partidaris d’aquest sistema i els més innovadors, que defensaven una variant purament absoluta de la reialesa i la divinitat solar. La sobrecarga tributaria i la pèrdua de control central de l’estat per part del faraó eren la conseqüència de la pèrdua de consens africà establert entorn de la primera reialesa falconiana unificada, negra i vermella, osiriana i sethiana. El despreci per aquest sistema d’equilibris, de Maat, d’armonía sempre inestable però també sempre reestablerta.
3-Reis amonians: la divinitat és Amon, el no visible, el que no es pot percebre. Té una contraposició femenina, Amawnet. El patriarcat egipci és molt més suau que el semític.
Les dones estan protegides i tenen importància. La qüestió amb aquests reis és que hi ha una rectificació de la posició dels faraons: han après amb la crisis que no poden seguir allunyats de la gent. Les dinastíes del regne mig (que no pas imperi), van tenir en compte el sentit de la revolta contra el faraonat absolutista i la ruptura de la confiança entre poder-poble. Va ser en aquests segles quan la imatge de rei com a bon pastor es converteix en una constant osiriana de la reialesa egípcia. Han de dedicar esforços al culte osiríac i a altres cultes i que a termes pràctics més val crear reserves estatals de gra per evitar que en casos de catàstrofes naturals (inundacions, sequeres) la gent es quedi sense recursos. Administració més eficaç, més austers, amb un exèrcit que no creix massa. Moderació en les construccions arquitectòniques del poder diví, però auster i al servei del poble. Se’ls afegirà el problema de que poden ser atacats des de l’exterior (s’enfonsen amb la invasió dels hixses). Quan els prínceps de Tebes reprenen el control sobre el conjunt de Kemit, el seu santuari a Tebes, presidit per Amon (el rei, la seva forma visible és Horus o Ra, per això s’acaba parlant d’Amon-ra), Mut i Khensu (el fill, la lluna, part no visible i més oculta) intenten una síntesis de totes les orientacions cosmològiques egípcies amb una actitud molt més oberta a totes les concepcions. Els faraons horians ja eren amonians sense saber-ho per la seva forma de funcionar. La nova síntesis és AmonRa, l’equilibri polític, la moderació d’un poder polític dual que s’acompanyava de la llibertat d’idees i cultes locals que no estaven en contradicció (excepte les tendències absolutistes i exclusivistes).
Santuari de referència: Tebas. (Nekhen està encara més al sud).
4-Reis atonians: més aviat rei en singular. Va ser en el marc d’un Imperi i amb dinastíes imperialistes amb pretensions universals molt influenciades pel pensament semític-nòrdic.
Akhenaton (Amenofis IV), que es treu el nom d’Amon pel d’Aton, va fer una tentativa absolutista. No va perseguir els temples d’Amon, però els va treure la centralitat. Va cambiar la capitalitat per no estar presionat pel clergat de Tebes. Amb ell es va passar a la intolerància, principal característica de les teocràcies monoteístes. Va comportar-se com un Cèsar: va augmentar les tributacions internes, va tenir poc suport del clergat no amonià, per la seva ruptura amb la permisivitat ideològica del politeísme i la seva visió plural, pròpia de la major part de la societat. De fet, però, l’element més negatiu va ser la seva renúncia a ser un rei-déu, cosa que tallava l’única legitimitat del faraó en el seu país, la reialesa divina. Es tracta de l’afimació absolutista d’un déu i d’un poder social sense contrapesos, l’imperi d’un déu excloient i intolerant, un rei que vol deixar la seva divinitat –única font de legitimitat-, però que vol exercir un poder sense limitacions.
L’absolutisme atonià va ser vençut, incomprès pel poble egipci i atacat pels poderosos clergues amenaçats a Tebes i altres llocs. Aquest incident va ser un presagi de l’èxit posterior de les dinastíes líbiques i gregues fins al triomf d’un cristianisme d’aspecte atonià. La ruptura atoniana va ser un primer assaig teòric per acabar amb les cosmofílies de la multiplicitat, anulant les limitacions de les decisions del poder reial. Les dinastíes extrangeres que controlaven Kémit durant el primer mileni aC, adoptaren les antigues cosmologíes, però el seu comportament va ser ja el de dèspotes allunyades de la sensibilitat popular.
Les monarquies 1 i 3 són monarquies amonianes, mentre que el 2 i 4 són atonianes, on el rei és divinitat única, on es desdibuixa tota pluralitat. Per tant, tenen greus problemes ja que es posen d’esquena a la sensiblitat i problemes de la població, orientant-se només a una divinitat. La 1 i 3 considera que hi ha un principi generador de tot, però que s’expressa de forma múltiple, per tant, hi ha una pràctica religiosa africana normal, en la que la multiplicitat és l’expressió de la divinitat -idea de que el rei ho és tot, capacitat de destrucció i creació, Horus i Seth, dualitat-. En el 2 i 4, les diferències són una ficció o un error. La trajectòria africana habitual ha estat la 1 i 3. Són dues posicions contraposades.
En general, les posicions 1 i 3 s’enfronten amb diferents clergats/sacerdots. De totes maneres, la reactivació imperialista i les dinastíes XIX i XX ja no van poder acabar amb la crisi de confiança ni la degradació econòmica interna.
En tot cas, en la part religiosa, hi ha tolerància, excepte en èpoques de decadència o crisis. Caràcter cíclic de Kémit està clar: el poder inclouría l’abús de forma insistent, amb extorsió d’excedents, hipertofía del clergat, que rebía terres a través d’un vertader expoli dels súbdits (teòricament, però, tot era del rei). Aquests excessos debilitaven la cohesió social, fragilitzaven al faraó econòmicament i possibilitava la transmissió hereditària dels monarques. Però el reestabliment del faraonat es legitimava amb un comportament menys abusiu – com en el cas del Regne mitjà, entre el 4000/3700-.
La gran crisi osíriaca i el procés social del Regne Antic es pot llegir en la mateixa altura de les piràmides i el seu empetitment sostingut. El problema més greu era, sense dubte, el desarraigament col.lectiu.
La força de la revolució osiríaca explica la moderació de certes dinastíes després del seu triomf: monarquies més humils, una democràcia en la mort –prova evident de la greu pèrdua de consens social del faraonat, incapaç de representar tota la força social-. Només hi va haver un Imperi egipci, l’anomenat Imperi nou. Els faraons guerrers van aplicar el mètode preventiu imperialista, ocupant gran part d’Àsia occidental.
Aquesta extroversió militar va exportar la crisis i va limitar provisionalment els seus efectes. Hachpsut va ser l’única excepció pacífica. Va ser en aquest context que va sortir la filosofía reial de l’atonisme (impulsada per Amenofis III). En tot cas, la monarquía estatal presidida pel Doble Falcó des del temps de Kémit, prova d’una desigualtat afirmada obertament però amb la contrapartida de paper protector dels poderosos respecte als dèbils.
En Horus coincideixen moltes divinitats: el falcó solar predador que és Seth i la seva energía assoladora, Osiris i el pacifisme, etc. L’error occidental és pensar que els africans tractaven d’encobrir la radical desigualtat del poder estatal. El poder és una diferència abrupta, el rei no és un parent sinó que té una superioritat perillosa que pot ser letal.
Aquesta és la clau en el discurs del poder africà: la naturalesa reial és la força, la destrucció, el vermell. L’estat neix de la seva acció violenta, acabant amb l’equilibri i les velles jerarquíes clàniques. Només la necessitat de conveniència d’un Estat de llarga duració dóna a la figura del rei-déu la dualitat de pols oposats que es contrarresten. El monarca es nutreix, però, de la desigualtat.
Amb la victòria del cristianisme al segle IV, la mort de l’Egipte africà va ser completa.
-Dinastía 0: entre el 3400/3300. És aquí on es sitúa tot allò que els egiptòlegs no saben on posar. Wadji, el rei-serp (símbol de força, de crearivitat), rei-escorpí.
-Memfis: més retirada. Entre dues mesetes, just a la vora del riu. Entre les muntanyes líbiques i Memfis, hi havia la necròpolis on s’enterraven als faraons.
-Caire: realment situat entre alt/baix Nil.
-Corona blanca: alt egipte. Corona Roja: baix egipte.
-Representacions dels faraons com a Horus vivent protegits pels Horus còsmics.
-Nil: orígen en general. Orígen de les aigües terrestres, etc.
-El punt intermig entre terrestre/celestial= els ancestres.
-Dwat: el més enllà, allò inmesurable en temps i espai.
2.6 Legitimisme de Kush i societats de la costa oriental: Saba, mar Eritrea, Aksum.
·Pobles del mar: la força líbica va agafar a Egipte el paper d’aristocracia política com a senyors de la guerra. Les formes de les dinastíes líbiques – XII/XXIII/XXIV/XXVI- no van ser faròniques en el seu contingut social. Per primera vegada es va produir al Delta la feudalització de les terres, repartides entre senyors de la guerra, el mateix faraó va passar a ser un primus inter pares amb un poder que depenia de la seva força territorial i no pas de la seva funció. Hi va haver un triomf dels kushites devant dels senyors de la guerra líbics (amb l’ajuda d’un exèrcit popular i de voluntaris), a més a més de comptar amb la fidelitat legitimista del clergat tebà i d’Amón.
En quant a faraons grecs -o perses-, van crear Alexandría, que només utilitzava Egipte com un graner, vivint donant l’esquena a la cultura africana. Van adoptar les formes de poder i la religió egipcia, però van ser dèspotes i van passar de polivalents a hermètics.
Alexandría va suposar el final d’aquella societat, i Roma va acabar amb qualsevol independència. Es va passar al despotisme polític, a la intolerància religiosa del monoteísme atonià. Kémit va morir definitivament quan, al segle IV de la nostra era, el cristianisme i la seva intolerància monoteista es va imposar en la vall egípcia.
El problema dels africans per la navegació no obeeix a cap rebuig cultural, sinó a la falta d’altres costes continentals pròximes. Axumites i egipcis van aprofitar el mar Roig encara que eren societats centrades en l’interior.
Cronològicament, el primer que es coneix és Kemit (4/3 mil aC), després és Kush(cap al 2mil aC). Tots dos formen part del que els grecs deien Etíops. Els egipcis, tot i ser negres, no eren considerats etíops. Els mateixos egipcis es representaven de forma diferenciada als habitants del sud. D’alguna forma, el que els grecs anomenaren Ethiopia era l’Àfrica negra profunda, allò llunyà. Eren vistos com els més religiosos, com els més respectuosos dels rituals, etc., cosa que era dita pels egipcis.
1)Kush: pels grecis romans, era l’Àfrica profunda, de l’interior (dels negres). Pobles del Sudàn nilòtic. En temps antics, Sudàn oriental era anomenat pels egipcis Khent o KhentAmenti (literalment, el país dels ancestres, físicament alló que es troba al sud de la primera catarata). Era el lloc d’origen però també el dels morts (és el lloc d’ingrés dels avantpassats en el Dwat, el més enllà). Lloc d’origen, dels avantpassats i on van els morts per renèixer. A partir del 2000, els egipcis, el regne mitjà, anomenen aquesta zona Kush, que passa a ser o bé un Estat o bé un conjunt d’estats, no ho sabem. És un terme polític, per tant, la denominació de kushites és jurídica, política. El terme macroètnic és Nahas (NHSTJw). Són la gent del sud, un nom desagradable, pejoratiu (connotacions de salvatges) igual que el nom dels asiàtics (Amw), i voldría dir els ineptes, els que no valen res. Els kushites eren la retaguarda de Kémit, ja fós en tropes o en poder polític no trencat ni per assiris, ni per perses ni grecs. Són ramaders, a diferència de Khemit, que és un país que basa el seu funcionament en una agricultura intensiva –poc freqüent en temps antic-, ja que per les característiques del terreny no permet que hi hagués grans ramats (o ramats o agricultura). Al llarg del IV mileni, els egipcis es despastoritezen, els seus ramats passen a ser complements domèstics, els animals passen a ser per treballar però poc més. Això és un cas excepcional a Àfrica. Khemit és l’únic lloc extrany en el que durant 900 km, on un riu gran, de grans períodes d’estabilitat -tant en aigües altes com baixes-, es controla. Això no passa a Kush, on el que trobem és el riu encaixat en zones de difícil accès i on no es pot utilitzar les vores per cultivar, o bé passa per zones desèrtiques, amb sorra, on no es pot cultivar. Això explica que conservés la seva base ramadera, mentre que l’agricultura és complementària i es troba a les voreres acessibles del riu, Els ramats (carn i làctis) són la base de l’economia. Els egipcis del regne mitjà (2000-1730) tenen baralles amb els kushites. No és fins al voltant del 1550 quan s’estableixen els khemites/egipcis de forma estable amb comerços i fortificacions en aquesta zona, ocupant fins a la cinquena catarata amb colònies i forts. És a partir d’aquesta època que els egipcis (durant 1550-1100, XIX-XXI dinasties) que agafen els prínceps kushites i els porten a Tebes o similars: quan tornen, són prínceps legítims molt egipcianitzats en la seva forma de veure i fer les coses. Per tant, la pròpia cultura mare, la de khartum, rep influències de la seva descendència. La pròpia jerarquía kushita escriu en jeroglífics. Els reis de Kush utilitzen l’escriptura jeroglífica i tenen lligam ideològic amb Khemit, tant que al 732, els sacerdots de Tebes, d’Amon, criden a Pey/Piankhy i el consagren com a faraó. Aquest va derrotar els prínceps líbics que controlaven la zona, arriba fins a Memfis, on arriba a suavitzar les seves relacions a través d’ofrenes religioses.
Va ser aclamat per la població egípcia, van rebre la legitimitat i construeixen la única força contra Assiria. És una dinastía conservadora, tradicionalista, religiosa ortodoxa. A Pey el succeeix Shabaka, a aquest el seu fill Shabataka i a aquest el succeeix Taharqa (comandant de les tropes amb Shabaka, governa entre 680-665) i a aquest el succeeix Tanutamon. És l’anomenada XV dinastía, la dinastía kushita. Altres noms destacables: Aspelta, Anlamani, Arkhamani (Ergàmenes).
En el cas de que el rei envellí o prengués decisions incorrectes, es podia donar un regicidi en els Kushites –idea de que si el rei és un déu, no pot envellir, no es pot debilitar, etc-. No ens consta que els egipcis a Khemit practiquessin el regnicidi. Ells practicaven el Heb Sed, la festa de la revitalització –documentat-. La solució egípcia evita la mort del rei, encara que hi ha mort i renaixement simbòlic. En el cas dels Kushites, el regicidi era real (el rei no podia envellir de cap manera). Un Heb Sed i un regicidi era simbòlicament el mateix. Les solucions africanes per la malaltia, l’envelliment o la senilitat del rei són diferents (Kush, encara que va adoptar el Heb Sed, després reprèn la seva tradició de regnicidi, Khemit amb rituals de renaixement simbòlic). Ens trobaríem, entre el segle I aC i el segle III dC amb Amanitere, Amanirenas, Amanishaketo, reines dedicades a Amon.
Són reines que a partir del segle IV aC, apareixen al costat dels reis, per tant, les reines tenien cada cop més rellevància. Per tant, no és una novetat en termes egipcis. En el cas Kushita, arriba un punt (segle I aC) en que hi ha reines que apareixen soles. No hi ha res que impedís a una dona arribar al tro sola, sense necessitat de ser vídua. L’escriptura dels kushites a partir del segle IV aC, ja no és la jeroglífica, sinó que han passat a la meroítica –per la doble capitalitat, una en la quarta, Napata, i l’altra en la sisena catara, Meroe-, per tant, no sabem ben bé què són. Per tant, els kushites són considerats una mena d’origen/avantpassat de Kemit, que aquests aconsegueix egipcianitza-lo i fer-lo seu. Mentre Kémit entrava en llarga decadència en el primer mileni aC, Kush, al Nil sudanès, va perllongar creativament la vella cultura khartmiana, egipcianitzada pels faraons de la XXV dinastía i els seus descendents. Aquesta civilització va caure amb la caiguda de Tebas, i Kush, amb una dinastía que conservava la legitimitat egipcía, però aillada de Kémit i de la Mediterrània es va re-sudanitzar perdent elements egipcis o transformant-los segons l’estil/estructura de Kush. En tot cas, va desaparèixer cap al segle IV, abans de que Ezanas d’Aksum pogués acabar amb ell. S’ha de tenir en compte que no només està relacionat amb Kémit: és un centre africà original i no només subsidiari de la cultura egipcia –va fundir metall i va tenir una compexa monarquia divina i una sòlida aristocràcia guerrera-. L´última gran capital d’aquest regne sudanès va ser Mèroe.
2) Punt: Històricament, Kush era el Sudàn nilòtic i Punt era el complex cultural de la banya d’Àfrica i el sur d’Aràbia. Saba i després Himyar tenien els seus centres polítics en el suroest de la península aràbiga, la seva cultura s’extenía de l’altre costat i un poble com els habash (abissinis) estaven a tots dos costats de l’estret de les Portes. La prehistòria nilòtica i la història antiga de totes dues costes meridionals del mar Roig són inseparables. Cap al 1500 aC, els egipcis ja viatgaven per comerciar a les regions de Punt (pells, plantes, productes aromàtics). Un element de confusió és el de considerar els pobles sudaràbigs com àrabs pel fet d’habitar en aquesta península: tant per la llengua com per la religió, com pel seu sistema agrari hidràulic, per l’hàbit de la pesca i del comerç, es diferenciaven en el seu sistema social. Els regnes de Saba i Himyar no van ser àrabs. Amb la posterior integració del sur de la península aràbiga a l’Islam, les peculiaritats es van anar dissolvent, però van evolucionar i perviure en el costat africà sota el regne cristià d’Aksum, tot i que en un principi, totes dues bandes del mar eren un mateix conjunt cultural obert a l’oceà ïndic i amb antigues relacions comercials amb el nord (mediterrani).
3)Aksum: el grup que els forma són els Habash (Habeshim/Abexim/Abissinis). Són els abissinis. És un poble de llengua semítica, que ocupava les dues bandes/riberes de “l’estret de la porta”, l’estret de la mar Roja. Sabem que el grup central d’aquest antic estat era contituit pels Habasha, un poble que vivia a totes dues bande de l’estret de bab el-Mandeb. Parlaven una llengua meridional de la familia semítica i desenvoluparen una escriptura pròpia des del segle II, ge’ez, que encara perviu en la liturgia etíop. En un principi, hi havia subordinació inicial dels habasha als estats d’Himyaer i Saba. Aksum va emergir en un regne independent i els abissinis van ser reconeguts com els habasha d’Àfrica, amb una personalitat política marcada, amb culte als déus suraràbigs Ashtar i Mahrem (Mart). Entre el segle II i IV, coincidint amb l’afirmació d’un alfabet propi, el regne d’Axum es va extendre fins el Nil. Les grans esteles funeràries, palaus de planta quadrada elevats sobre bases esglaonades, grans trons de marbre tallats en un sol bloc, monedes d’or encunyades segons la costum bizantina, l’aparició de temples cristians són mostres significatives d l’ascens de la monarquía abissínia, amb bases culturals a totes dues bandes del mar Roig, però amb clara base de formes africanes.
A inicis de la era cristiana, Aksum comerciaba ja en el mar Roig amb els alexandrins i es relacionaba amb l’antic Estat de Kush (no sempre pacíficament), que Ezanas va destruir cap el 350dC. Tant la banya d’Àfrica i la costa oriental o d’Azania es van integrar de ple en l’intens comerç de l’Oceà Índic. Fins el segle III/II dC, no eren independents políticament (depenien del regne de Saba o bé, posteriorment, Hymiar). Són pobles dedicats a l’agricultura, a la pesca i al comerç marítim. Són pobles semítics per la llengua/culturalment, sud-aràbigs per situació geogràfica i són negres asiàtics. El rei dels habash a Àfrica, era Ares, identificat amb el déu de la guerra. La influència africana es fa sentir per l’àrea, però la llengua que fan servir és semítica (el gue’ez, que no l’àrab) i la seva cultura/forma de pensar també. Al segle II/I dC ens trobem Aksum com una mena de comunitat autònoma regulada des d’Hymiar. Els aksumistes s’independitzaran buscant forces aliades a l’exterior per fer-ho. Al segle IV, entre el 330/350, un dels seus grans reis, Ezana, es va fer cristià. Això significa molts canvis: li dóna molta més particularitat i diferència respecte als pobles de l’entorn. A més a més, això fa un aliat directe (virtual o bé pràctic) Bizanci. La conexió marítima/comercial entre Alexandría i Aksum –per la mar Eritrea, Roja-. El nom d’Eritrea és el nom que correspon a una característica pròpia del fons marí d’aquesta mar: el fons es veien rojos pel coral. Aquest nom antic d’Eritrea es refería a tota la costa de l’oceà índic operable fins arribar a Indonèsia. Fins el segle III, no tenim més informació sobre Aksum que el “Periple de la mar Eritrea” (segle I aC). És la primera referència al regne abissini d’Aksum. Aquest text descriu les costes africana oriental i asiàtiques-aràbigues, iranianes, indoxines i malaies-, visitades per vaixells del nord, parlant sobre els productes i fent alusions als poders polítics-menciona el rei Zoskales, un exemple dels vincles entre el mediterrani oriental i el sur negroafricà-. Descriu costes, cales, corrents, baixos marins i distàncies entre escales.
Divideix la costa est en tres grans sectors: el sud egipci i el litoral sudanès és regió de nòmades (berberes), el segon sector té dues regions políticament delimitades, el nord està sota control del rei etíop Zoskales i el litroal de la banya d’Àfrica és una succesió de poders locals independents a un i altre costat del cap Guardafui. Adulis era un gran port de la meseta etíop amb capital a Aksum.
Llavors és quan comencen a encunyar moneda al estil Bizanti. Uns segles després (350), el seu rei es va cristianitzar i va deixar d’encunyar monedes paganes (on es veia per una cara la lluna). Això és un canvi capital: el rei es des-divinitza per convertir-se en el servidor/representant d’un déu poderòs, Crist. Ezana i molts dels seus seguidors van ser llavors aliats de Bizanci. A partir del segle III ja comencen a intervenir al sud d’Aràbia fins al punt que als segles V/VI gairebé tot els pobles sudaràbigs estaven sota el seu control (entre el fet de compartir cultura i llengües semítiques i la pressió dels perses sassànides afavoreixen aquest fet). Lluitaran amb els sassànides pel control d’aquesta zona, per mar i per terra. En conseqüència, al segle V i VI, hi ha guerres a l’índic occidental entre Aksum (amb el suport de Bizanci) contra els sassànides, disputant-se la influència mercantil i militar de tot el món sudaràbig. Els mercaders abissinis eren aliats de la Roma d’Orient, fins al 570, amb la derrota axumita devant de Cosroes (el governador axumita Abra, és destruit amb el seu exèrcit per una tormenta de sorra i els sassànides s’imposen en la zona i en tot l’Índic Occidental) fa que Bizanci perdi el seu aïllat cultural i econòmic encara que l’Índic continuà sent accessible al comerç bizantí. En el cantó africà, són fonamentalment ramaders, i complementen l’activitat de la pastura de bous amb l’agricultura. Hi ha petites poblacions que practiquen l’agricultura i són sedentaris, però la majoria de població és nòmada, es desplaça per la pastura. Ezana es va atribuir el mèrit d’haver acabat amb els Kushites i Mèroe, la seva última capital (encara que és més probable que simplement els rematés). Com a noms, hem de recordar Zoskales (segle I, Periple de la mar Eritrea), Ezanas (segle IV, cristianització) i Kaleb (segle VI, controla els pobles sudaràbigs, acorrala els sassànides al golf pèrsic i porta la iniciativa a les costes d’Índia i Sri Lanka). En plena fase expansiva, Ezanas va liquidar els últims nuclis kushites a Méroe i al seu voltant. Cap al 350, es va convertit al cristianisme (la seva estela triomfal i les seves monedes porten el signe de la creu, el que constitueix una prova d’enfortiment dels vincles econòmics i polítics entre Axum i el Mediterrani). La vertadera riquesa axumita era del control de pobles més que de territoris, i de tenir ramats.
Des del segle I de la era cristiana, hi ha temples i esteles per la lluna, per Ares, i des del segle IV i sobretot des del segle V i VI, es passa a contruir als voltants d’Aksum esglèsies monestirs, etc. Una particularitat que arriba fins als segles XII/XIII és que poden fer les esglèsies excavant-les en la roca. Retallaven la roca en vertical, de manera que tenim esglèsies rectangulars/quadrangulars, que són un cub foradat amb al mig l’estructura de l’esglèsia en roca, que s’ha mantingut per fer l’exterior de l’esglèsia i que s’ha perforat per construir l’esglèsia. Aquesta tendència de fer temples foradats és sorprenent. Tenen un patriarca, que no és anomenat pel rei –cosa que és una clara mostra que s’ha acabat amb la divinització del rei-, que és l’Abuna –l’equivalent a un bisbe primat-. Durant aquesta primera etapa, la majoria dels Abuna eren enviats des d’Alexandria. Hi havia una relació fonamental entre Esglèsia i reialesa, entre cristianisme abissini i el poder de l’Estat, iniciat en data molt anterior al adveniment de Mahoma, marcant tota la història del país, de la regió de la banya d’Àfrica i de les relacions entre Occident i Abissinia. Es probable que la longevitat del poder abissini i de les seves bases populars de legitimació enfront al paganisme i l’islam es trobi en la refundació cristiana de l’Estat dels segles IV i V. Entre el segle III i el VII de l’era cristiana, Aksum és una de les grans potències de la zona. La monarquía es recolzava en la riquesa ramadera, l’agricultura únicament tenía un paper destacat en els nuclis centrals del regne. Sembla que la dinastía axumita permitría la succesió col.lateral com en tants d’altres sistemes polítics africans, fins que l’arraigament del monoteísme va afavorir la patilinealitat: el sobirà axumita Ezanas tenía al seu germà Se’Azana com a corregent. La familia reial ocupava l’administració encapçalant l’exèrcit i governant les províncies. Per exercir el poder, era necessari trobar-se en possesió de le legitimatat dinàstica i religiosa. No van rebre cap atac fins al segle XI per part del califat musulmà. Cap al 580, el governador d’Aksum, Abraha, a la part aràbiga, va rebre l’ordre del rei d’Aksum d’atacar la revolta de la Meca. Va organitzar un exèrcit i va entrar al desert, però va ser destruit enterament per una tempesta de sorra, que va afavorir que es derrotessin els aliats d’Aksum i les seves tropes, expulsant-los de les factories d’India i de Sri Lanka. Al voltant de l’any 600, els sassànides són hegemònics al sud d’aràbia i a tot l’índic occidental. L’hègira és al 622 – i van acabar per passar per Aksum per demanar hospitalitat quan van haver de fugir de la Meca, cosa que van rebre, igual que protecció i això va fer que es respectés aquella banda de l’estret (Aksum) fins al segle XI/XII-.
El triomf sassànida a l’Índic occidental va debilitar Axum, justament quan l’islam iniciava la seva progressiva expansió. Axum va arribar al seu zénit molt abans que les altres societats africanes i perviviría en la continuitat dels seus mites fundacionals de poder i cristianisme.
4)Azania: costa oriental africana (illes Pyralse/Pyralae –Pate, Manda, Lamu, al nort de Kenia- i última ciutat de Rhapta). Paraula antiga per Tanzània. Suposem que serveix per definir les poblacions de l’Àfrica oriental. No vol dir necessàriament negre. Al segle I aC, els grecs van parlar d’Azania i les seves escales (punt d’arribada pel mar, com un port).
Al sud dels caps Zyngion o Guardafui, és el punt més oriental del continent africà.
[Curiositat: a Sudàfrica, en el context d’apartheid, un dels moviments que lluitaven era Azapo, que es reclamaven com a azaniensos. En tot cas, històricament no van arribar mai fins allà, es van quedar al canal de Moçambic en era medieval.] La gent sudaràbiga de Muza comerciava regularment en aquesta costa, en la que establien pactes matrimonials Ignorem d’on provenen i d’on prové la seva llengua.
A l’any 600 aC, durant un període de 3 anys, van donar la volta d’Àfrica des del Mar Roig. Herodot va escriure sobre ells al voltant del 450 aC, escrivint històries que li explicaren els fenicis, dels quals suposa que havien recorregut Àfrica. Les causes del seu viatge era saber si podien comerciar.
Hi ha restes arqueològiques de naus antigues a la costa africana oriental. Els antics van anar aprofitant l’Àfrica sahariana i l’oriental, ja que era pròxima a altres terres. A través del Sàhara comunicaven amb la ruta de carros. Això significaria un producte d’alta qualitat i poc pes.
Sobre/ relacionat amb Azania, trobem dos textos: a la costa atlàntica trobem el periple de Hannon (segle VaC) i a l’índic el periple de la mar Eritrea (segle IdC)-explicat més amunt-. La primera és una còpia grega sobre una expedició en la que es van crear moltes colònies a la costa africana. Hi ha dues hipòtesis sobre aquesta qüestió, la de Carcopino ( que no resol la qüestió) i la de Hauny(?), segons la qual és inútil discutir sobre la realitat d’aquest viatge, ja que des de Canàries hi ha vents constants i no podríen haver navegat en contra d’aquests vents.
La solució sobre la qüestió es troba als anys ’80 amb Lonis, que diu que tot es trobava en la navegació. Fa un estudi dels textos romans i creu que si que podien navegar sota vents contraris amb la vela quadrada, ja que l’obliquaven i la modificaven parcialment.
Aquests 800km del sud de Canàries deixaven de ser un obstacle. El periple d’Hannon no explica perquè van baixar per la costa atlàntica, però pensem que buscaven or. Es van situar al centre i al sud del Marroc. Hi ha dubtes de fins a on va arribar aquesta expedició. Es diu en aquest text que van fins i tot capturar goril.les. En tot cas, l’expedició té credibilitat (Hannon, qui la redacta, és un legislador cartaginés).
El periple de la mar Eritrea està escrit per un grec que vivia a Egipte, que va passar per la costa sudanesa, la banya d’Àfrica. Anomena els ports d’Anzania. Al centre-sud hi havien ports practicables, on s’intercanviaven lingots de ferro petits, es venien pells de leopard, closques de tortuga, vins egipcis però de baixa qualitat i llances sudaràbigues per vendre’ls als azains. A Aksum venien armes i proteccions de cuir. Per tant, hi ha un intercanvi de manufactures del nord contra matèries primeres del sud i amb una producció manufacturera (egípcia i sudaràbiga), especialitzada en mercats d’alta rentabilitat.
En aquesta àrea hi havia un individu, el cap mafarític, que era una autoritat reconeguda (depenia del districte himyarita de Mafaritis, al sudoest de la península aràbiga: la ciutat de Munza, port del regne d’Himyar, semblava exercir ert monopoli en els intercanvis al sud del cap de Guardafui).Les monedes romanes trobades en totes les illes proven el comerç –com assenyala el Periple, hi arribaven aprofitatn els monzons índics- Els navegants sud-aràbigc tenien lligams familiars i parlaven la llengua d’aquesta zona (en tot cas, la coneixien). Determinats grups d’èlit s’intercanvien per via matrimonial, reforçaven amb el seu recolzament la posició del cap mafarític sobre Azania. Utilitzaven embarcacions rodones, de veles rectangulars amb rems llargs. Una virtud era que tenien una flexibilitat considerable. Tenien funció de cabotatge. Al sud del cap Guardafui i la zona de Somàlia ja hi havien pirates, que de fet era una professió.
A les illes Pyralse s’acaba la pirateria.
2. 7 L’islam.
No és que hi hagi una crisis del món antic en general, sinó més aviat en la conca mediterrània governada per Roma: l’Índic augmentà la seva activitat en els segles VI/VII, abans de l’ascens musulmà. Tot i això, la crisis del sistema romà va tenir incidència a Àfrica, sobretot a les zones orientals. El pes creixent de la tributació, abarcar les despeses de l’Estat i la classe dirigent va agravar les tensions internes. L’imperi romà tenia amb poques disponibilitats monetàries, ja que aquestes s’atresoraven a l’Iran per la seva qualitat d’intermediari comercial. Les mines de ferro es van esgotar i les legions van quedar poc armades.
El sistema romà, que havia estat un pol d’atracció de zones properes, va perdre aquesta condició entre els segles IV i VI. La producció agrària, manufacturera va disminuir, la navegació i el comerç terrestre també. Hi va haver un esquarterament polític, exceptuant Bizanci (control precari de l’ïndic a través d’Axum).
Axum disputava l’hegemonía als sassànides al sud d’Aràbia i al sud indi, però era un poder independent i no sempre fàcil per Bizanci. Cosroes, a finals del segle VI, aconsegueix el control de la mar Roja i el sud aràbic, expulsant als axumites de la zona.
En aquest context polític apareix el projecte musulmà, entre les tres potències de la zona. Aquests tenien des del punt de vista religiós, tant nòmades i sedentaris, relació amb comunitats jueves importants i cristians axumites, per la qual cosa el monoteisme era un element quotidià.
La proposta de Mahoma va ser universal i no pas ètnica, volent establir un marc relacional més fluit. La guerra era l’instrument per esborrar fronteres que podien obstaculitzar el desenvolupament de la Umma, comunitat de creients, però no era pas el fonament de l’expansió de l’islam, i, de fet, el terme guerra santa és del segle XI, d’un monjo irlandès que va fer una traducció lliure de yihad (esforç). La peculiaritat de l’islam devant d’altres monoteismes és que neix com una societat total, amb estructura política i militar. No és un monoteisme desarmat o sotmès a interessos polític, sinó que l’eix del poder ho és en la seva qualitat de musulmà. Això explica el seu vigor i la seva força d’atracció.
Ben aviat l’element àrab va marcar l’islam: els àrabs nòmades i caravaners acostumats al desert van esdevenir les classes dirigents del califat. Poques vegades es van tornar agricultors i poques vegades es van dedicar al mar (prohibició explícita d’Omar d’accions militars per mar).
En general, els reis negres que es van islamitzar es van declarar descendents de Bilal, esclau negre i company de Mahoma.
L’islam és una forma de vida nova de cap a peus(el poder, la visió de l’existència, etc.).
En canvi, el cristianisme, no va tocar mai l’estructura del poder –o això podem creure-. El cristianisme parteix de la base de que cap poder pot ser perfecte perquè en cap moment l’espècie humana pot funcionar de manera perfecta. El cristianisme és la primera vegada en que una proposta de societat no diu res sobre la organització de la gent. No intervé ni tant en una qüestió social com l’existència de l’esclavatge, ni la prostitució.
L’islam disposa d’una metafísica musulmana, d’una concepció que va més enllà de l’ésser i de l’eternitat (una declaració de principis, no hi ha més déu que Allah i Mahoma és el seu profeta). Després, trobem maneres d’enfocar les coses d’àrabs, jueus. La shària sería un sistema ètic que respondria en aquell temps a aquella visió de conjunt. Hi ha una doctrina bàsica, uns rituals i finalment, la shària, la regla de comportament, el que regula el comportament.
En tot cas, la proposta de Mahoma cobreix la totalitat de la vida humana, i per tant, dóna un tipus d’organització política (d’aquí neix el califat). L’Islam és sobretot, en principi, un exèrcit molt ben organitzat.
A tot l’arc mesopotàmic hi havia tota una sèrie de clans dedicats al comerç, dinàmics, cosmopolites i urbans (no són nòmades), per tant, amb abundància d’aigua. Quan l’islam fa fusió amb ells i l’arc mesopotàmic, impulsen aquest gust per l’urbanisme amb la plasmació del gran desig del desert: els jardins exuberants, plens de vegetació i d’aigua.
La pretensió de l’islam de comunicar aquesta nova forma de vida no es va revelar tant fácil: la zona estava molt armada. Els sassànides s’acabaven d’imposar als axumites, els bizantins estaven perfectament armats i organitzats i per tant, no hi havia més possibilitat per aquesta nova forma de vida que la d’imposar-se a través de les armes. Els combatents àrabs lluitaven a cavall. Van acabar amb els sassànides en apenes 3 anys, van assaltar Jerusalem. Van ensorrar l’imperi sassànida, treuen tota Palestina i Egipte a l’Imperi Bizantí. Omar, un gran cap guerrer, va prohibir als musulmans combatre per mar (després del califat d’or, amb els primers omeyes, van creure que aquest decret era purament conjuntural, van atacar Constantinopla per mar i va ser una de les derrotes més espectaculars dels musulmans). Van capturar els tresors dels grans palaus dels perses, aquemènides, parts, sassànides. Van fondre tot el que era d’or i de plata i en van fer dinars i dirhams.
Maurice Lombard, que va escriure “Els metalls a l’antiguitat”, on en lloc d’estudiar el comerç, va estudiar els metalls. La pèrdua de vitalitat de l’Imperi Romà a partir del segle III i el colapse comercial de la Mediterrània als segles V/VI, mentre que a l’índic augmenten els intercanvis i els axumistes i sassánides es disputen l’hegemonia militar i econòmica té els pirates com un efecte accessori, provocat per la baixada de comerç, que fa que els recursos baixin i que la protecció també (i els pirates se n’aprofiten). Els perses, per la seva banda, que són els inspiradors dels Contes de les mil i una nit, deixen clar que els grans tresors són seus. La idea d’acaparar, atresorar objectes preciosos és iraniana, ja que estaven situats històricament en una zona de pas entre el conjunt africà i mediterrani i asiàtic (índic i xinès). Això era el que feien amb objectes d’or, de plata i de pedres precioses. En canvi, la concepció de Mahoma –dels metalls preciosos- és innovadora desdel punt de vista teòric, però des del punt de vista pràctic és increíble: encunyen moneda fonent tresors que els perses havien atresorats. Això va ser una vertadera injecció de vitalitat monetària(al 640, amb el desplome dels sassànides, que no van aguantar la seva empenta). A partir de segle VII, l’islam va reactivar totes les zones on es trobava, va reactivar els intercanvis i el comerç. Entre el segle VIII i XII, trobem el gran esplandor urbà de l’àrea islàmica (fós endins d’Àsia, a Pèrsia, a les ciutats swahili, a la mediterrània). Les fòrmules constructives són sorprenents i variades.
L’Islam entra en guerra de manera oficial bàsicament a la Mediterrània (Europa i nord d’Àfrica, contra berbers, visigots, francs, bizantins –els “rumi”-) i després al nord de l’Índia (donarà orígen al sultanat de Dehli, on, encara que molta gent es va convertir a l’islam, molts van continuar sent hinduistes). Si l’Iran dels sassánides i Bizanci eren poders que podien no deixar pas a la nova religió, la situació va ser diferent al sud del Sàhara i en els litorals de l’ïndic. Cap poder oceànic va amenaçar un islam que ja estava consolidat al Pròxim Orient, ni aquest tampoc va sentir la necessitat d’apropiar-se de nous territoris.
Aquesta és el context de l’acció islàmica en el país dels zandj, a l’Àfrica Oriental, que va comportar l’aparició de les ciutats swahilis. No va haver-hi a Àfrica “guerra santa” en l’etapa d’expansió islàmica, sino una adaptació i islamització progressiva de poders i poblacions, amb tensions inevitables.
No hi ha guerra contra els estats d’Indoxina(l’Indía extrema) o d’Indonèsia, encara que l’islam sí que era present en aquestes zones. En tot cas, allà on hi havia presència de comerciants musulmans, realment creaven “lobbys” comercials. Però no van imposar l’islam als poders de la major part d’Àsia i d’Àfrica (mentre els governs pagans no eren un obstacle pel seu comerç). Això explica que moltes de les primeres mesquites d’Àsia i d’Àfrica no es conservin, perquè no eren ni una construcció, eren petits espais adeqüats, però no pas temples grans.
Al segle XI hi ha un gir intern tant cristià com islàmic (els almoràvids, que en nom de la fe van matar a moltísima gent al continent africà, i que representen a la zona més occidental de l’islam un espasme integrista semblant al que hi ha en el món cristià).
Molta gent es va convertir a l’Islam per evitar l’arbitrarietat (sobretot al segle XIX, quan surten les bases integristes del que trobem avui en dia): la disbauixa de la trata d’esclaus va acabar en part amb l’acceptació/conversió a l’Islam.
Fins al segle XV/XVI, l’Islam a l’Àfrica negra tolerarà vàries coses: els reis són musulmans, però la societat continua sent pagana i es deixen els protocols que ja hi havia abans (una societat que considera que el rei és un déu, per tant, es prosternen devant d’ell -els musulmans no es prosternen devant de res que no sigui Allah-, no es pot tocar el rei, etc) Són qüestions que formen part del simbolisme de la cultura. L’emergència de l’islam al segles VII/VIII afecta a les fronteres africanes, però en cap del seus sectors es produeix cap yihad militar. El comerç ja hi era prèviament, però hi ha un salt qualitatiu tant en la gama com en el volum de productes. A l’Àfrica oriental, les èlits swahilis es formen per “braguetazos”: mercaders musulmans que freqüenten les costes d’Àfrica Oriental es casen amb dones importants, ja que la transmissió en molts casos era de pares a nebots per via materna, aquests casaments facilitaven que els esposos de tietes/nebodes/etc siguin musulmans i es produeixi una lenta però segura islamització dels llinatges de clans dominants. D’aquesta manera, apareix una èlit cosmopolita, no per la seva apertura comercial sinó també físicament. Trobem aristocràcia musulmana (perses, àrabs) que mantenen lligams familiars a Yemen, a Shiraz, etc.
En el cas del sud del Sàhara, el que hi ha són matrimonis de mercaders àrabs i berbers amb filles de comerciants locals, de tal manera que una mateixa famila acaba tenint una branca al nord i una altra al sud del Sàhara (i per això bén aviat trobem lletres de canvis, reconeixements de deute de nord/sud i viceversa).
3. Període clàssic El classicisme de les cultures s’ha d’interpretar com aquells períodes de plenitut en els que les tensions internes i externes es resolen de forma positiva cap a nous equilibris (encara que els conflictes no desapareixen ni tampoc es donen condicions idíliques). És entre els segles III i X quan les societats africanes accedeixen al seu propi esplendor clàssic. Només una minoría de pobles va adoptar, després de crisis internes, la vía de la reialesa d’Estat. Fins als segles XVI/XVII, el despotisme o poders absoluts no va tenir cabuda si no és de manera esporàdica en aquests pobles. Va ser amb la crispació militar, provocada per la demanda creixent d’esclaus per part dels plantadors europeus a Amèrica que es va provocar un fort trencament d’equilibris. La pèrdua del valor de l’or africà (per l’afluència de l’americà) va estimular els imperis sudanesos com el Sonrai a augmentar la captura d’esclaus per compensar la baixada de l’or en el comerç transaharià. Alguns poders van recòrrer a l’islam com a legitimació teòrica per l’esclavització dels propis súbdits, pero també es va utilitzar l’islam per lluitar contra la arbitrarietat i la inseguretat dels poders negrers. Hi ha una defecció de les poblacions devant de poders cada cop més coercitius i menys legítims en termes de consens social.
Segle XVIII: apareixen nous poders en zones desestabitiltzades per guerres esclavistes.
Ashanti, Abomey, Kaarta i Segú (Àfrica Occidental), que suposen la liquidació definitiva de la reialesa dual.
El naixement d’Estats monàrquics té una estreta relació amb la generalització de l’extracció i la fundició de ferro en forns a la riba del Senegal. La dificultat de transport exigía que la fundició es fes en les mateixes zones mineres. Els estats eren el resultat d’una aliança entre guerrers i fonedors. La facilitat de constitució d’estats en el Sudàn occidental depenía de l’abundància regional de mineral de ferro o bé de la capacitat per accedir al control d’aquestes zones. L’estat monàrquic en el Sudàn dels primers temps es basava en el ferro i s’engrandeix amb el control de les relacions exteriors, però trobava la seva legitimitat profunda en la concepció de la monarquia com una força còsmica vital per la societat (monarquía divina). Per entendre l’estructura d’aquests estats, hem de recordar que feien poca pressió sobre els excedents agropecuaris, centrant-se en el monopoli dels intercanvis econòmics o militars amb l’exterior.
Gravaven poc els súbdits. El rei de Ghana gravava, per exemple, l’or i la sal exportats i importats.
Tenim una cronología bastant exacta dels Estats-Imperi del Sudán central i Occidental (els períodes no indiquen quan apareixen com a Estat ni com acaben com a tal, sinó que la periodització indica l’època d’Imperi). En general, la base de l’activitat mercantil a llarga distancia és que comercien cap al nord metalls com l’or o bé kola cap al nord i obtenien d’allà sal i manufactures : 1-Ghana: Periode:segle VII/XII.
Regió: Sudan Occidental (Mauritània/Senegal/Malí actuals) Activitat central: exporten or (kola i esclaus secundaris). De fet, entre el VIII i el XII, controlen el comerç de l’or.
Els almoràvides no semblen haver atacat Ghana fins a la batalla de Kirina (1235), però van possibilitar la islamització de la regió i de part dels que es dedicaven al comerç. A l’exèrcit de Ghana utilitzaven cavallería i importen cavalls al nord del desert (però eren de petit tamany). Emperador animista, successió matrilineal. Tot l’or que es descobria era del rei (excepte la pols d’or).
2-Malí A inicis del segle XIII decau l’Esat de Ghana i, després de la batalla de Kirina del 1235, s’inicia l’hegemonia imperial del Malí. Controlen una extensió similar a la d’Europa Occidental i sometrien a vasallatge als pobles del desert. Dura fins al segle XVII, però en el XV/XVI és desplaçat a zones septentrionals pel regne dels Sonrai.
Període Imperial: segles XII-XVI Regió: Sudan Occidental també (Malí, Sierra Leone, Senegàmbia, Desert Mauritània/Algerià/Malí).
Activitat central:or. Al estar molt més al Sud que Ghana, té al seu interior àrees productores d’or. Tenia uns 12.000 genets.
3-Songhai. Capital a Gao, la seva estructura desapareix després de la expedició hispano-marroquina de 1591. Serà un imperi que expressa, al segle XVI, la crisi del poder clàssic, rebutjant la reialesa divina i optant per un poder capital sense control popular: el despotisme va arribar amb l’ocàs dels antics déus entronitzats. En un principi, encara que participa del comerç amb el Nord, es tracta d’un estat tributari del Malí, a qui desplaça en el comerç transaharià a partir de finals del segle XV.
Periode: segles XV/XVI. Destruit al 1591 per una expedició hispano-marroquí.
Regió: Sudan. Encara que més extens que el Malí, com està més cap a l’est i no controla les àrees del sud. S’extèn més al est. Sud/centre Níger. Àrees del desert de Níger i Algèria fins gairebé el sud del Marroc. No Senegàmbia ni Sierra Leone (ni cap àrea d’accés al mar).
Activitat central: or i esclaus (que provenen de ràzzies, van cap al nord del Sàhara cap a l’Imperi Turc, que controla gairebé tot el nord d’Àfrica. Fonamentalment eren homes destinats a l’exèrcit turc) que canvia per cavalls. S’ha parlat de 2 milions de persones exportades. L’Imperi Sonrai disputa les mines de sal gemma a la zona on conflueixen Algèria amb el Sàhara Occidental i nord de Malí, però no es preocupa per innovar tecnològicament o importar armes de foc, per tant no té coneixement de les armes de foc ni la seva eficàçia, encara que la relació dels mercaders/intel.lectuals del sud/nord intercanvien/tenen relació. El seu califat entra en decadència perque les poblacions no reconeixen el poder predador. L’islam va comportar un nou ordre social, més desigual i menys redistribuidor –quan trenca amb les pautes antigues-.
[Causes internes –esgotament del model clàssic sudanès- i externes –arribada de l’or americà a Europa- faciliten l’enfonsament de Malí i Songhai cap al 1600 i la fragmentació política de l’àrea del Sudàn Occidental.] El nombre songhai no es históricamente ni una designación étnica ni lingüística, sino el nombre de una casta gobernante del Imperio Songhai.
4-Kànem-Borni. Kánem seria un imperi entre els segles XII/XIII, desplaçant després el seu centre polític al Bornú (sud-oest Txad). Controla el Sàhara central. Segle XVI/XVII, plena potència.
Periode:XIII/XVI Regió:Sudan Central, conca llac Txad.
Activitat central: esclaus i d’Ivori/Marfil. A canvi, cosa que indica que els seus serveis d’informació són bons, contracta experts en armes de l’imperi turc i compra armes de foc. A l’època d’Idris Alahoma III, al segle XVI té un exèrcit de 120.000 combatents, uns milers dels quals utilitzen fusells –amb instructors turcs-. Per tant, coneixen aquestes armes i les importen de manera sistemàtica. Possiblement sense un coneixement oficial de l’Imperi turc. Els esclaus els obtenen en guerres amb la sabana i al desert.
[El punt comú entre Malí, Songhai, Kanem-Bornu i els regnes haussa és l’islam com a religió dinàstica (segle XIII), extensos territoris i exércits numerosos amb un cos d`èlit, els genets] 5-Abissinia (es van passar a dir Etiopía més tard –aquesta és una estratègia molt bona per avançar-se a la colonització europea. Es recolza en la idea que Etiòps són més civilitzats encara que els europeus, descenen de la reina de Saba i Salomó, ideològicament són judeo-cristians, ja mencionats pels grecs, per tant, tenen dret a colonitzar la Banya d’Àfrica, ja que són més civilitzats encara que els europeus que pretenen conquerir-los). Quan tenen problemes amb els musulmans, es fan ajudar pels portuguesos –solidaritat cristiana-. De fet, se’ls ensenya a fer armes de foc. Això va ser una passada de rosca ideològica, que no tenia sentit a nivell estratègic.
Periode: IX-XVIII Regió: Sudan Oriental (Banya d’Àfrica) Activitat central: or, pells, aromes.
6-Gran Zimbabwe. “Zimbabwe” és sinònim de cort reial. Confederació shona pujant entorn a la seu nuclear del Gran Zimbabwe, associada al comerç exterior. Arriba al punt culminant durant el segle XIV i cau cap a 1500 Periode:segles XII/XV Regió:sud-est Africà Activitat central: exporta or per Mambone i Sofala, mercaderies que baixen des de l’altiplà rhodesià. La seva arquitectura es desplega entre els segles IX i XV.
[A Gran Zimbabwe, hi ha dos tipus de governador comarcal. Hi ha el governador imperial, representant del rei, que té el seu destacament de tropes. També hi ha el governador civil, triat per la població. En el cas de Gran Zimbabwe i Muene Mutapa, que el succeeix, aquests governadors són individus rics, amb acords matrimonials amb moltes famílies, amb producció agrícola important i molts ramats, i fins i tot relacionat amb el comerç. Devant d’això, la gent triava els individus més rics, donant-los més prestifgi a canvi d’ajudar a la gent amb problemes (que eren molts). En un període de 7/10 anys s’arruinava. Així, havien aconseguit igualar-lo als altres. Suposem que no es podien negar. Així, després d’aquests períodes, buscaven a noves famílies per governarlos. El reconeixement social, la integració social s’adquireix si la riquesa repercuteix en la resta de la societat. Si no es comparteix la riquesa, se’ls menysprea, s’exclou socialment.
Com es crea un individu important a Àfrica? El que és important a Occident és el poder econòmic. A Àfrica, el prestigi polític és el que importa. El poder econòmic només dóna prestigi si es comparteix i redistribueix, sinó és fins i tot deshonrós.] Altres pobles que formen estats són: -els haussa: entre el Níger mitjà i el Txad, dedicades al comerç transharià des dels segles XI/XIV, islamitzant-se els seus grups dominants.
-els Ioruba (entre els segles XI i XIX), a la regió del Golf de Guinea (actual nigèria).
Comercien (importen/exporten).
-Pobles iorubitzats, com a Benin (però que no és Ioruba), produeixen bronzes espectaculars –escultures d’aleaçió de metalls-. Benin és vasall d’Oyo, però la porta de sortida al mar està a Benin.
-Tindríem també els Estats Mossi, segles XV i XIX, a la regió voltaica on tres rius fan convergència –el riu de “donar la volta” pels portuguesos-. Els seus estats són fundats entre 1430/70, però de fet, ja un segle abans, els jenets mossi ja baixaven a la vall níger a fer ràzzies. La seva activitat són els cavalls africans.
-Kongo, segles XV/XVI, a l’àrea del riu Congo-Angola. Els productes que importaven eren metalls, ja que no disposaven de masses minerals i exporten esclaus en gran quantitat, sobretot a partir del contacte amb els portuguesos.
Això no vol dir que tots els kongo, tots els ioruba o tots els mossi estiguin dins d’aquests estats.
-Krumen i Fanti (que no tenen estats i operen en associacions clàniques).
-Kaarta, són agricultors. Monarquía cap a 1670, que és bambara, igual que Segu. El seu estat neix com una unió de pobles i poder locals que mai es van doblegar totalment devant del rei, que va haver de pactar amb esclaus fugitius i llinatges lliures de la sabana. Certa incapacitat militar del rei, per tant.
-Popo, Aja-Ewe, Loango, etc.
Hi ha estats clàssic com els estats Haussa que seguiràn funcionant amb les mateixes dinastíes, aristocràcies islamitzades des del XIV, amb societats paganes. Canvia que el producte estrella dels intercanvis comercials a través del Sàhara comença a ser esclaus cap a l’imperi turc.
La multiplicació de formes polítiques estatals i la diversitat de models organitzatius que es coneixen han generat diverses teoríes, que han creat controversies sobretot després de les independències africanes. Algunes són exògenes (pròpies sobretot del moment colonial), d’altres exògenes. Segons Person, el pas del dugu –unitat local/població- al kafu –federació- es produeix devant d’amenaçes o necessitat de preservar les activitats en un territori. La força militar permanent que precisa el kafu pot, de vegades, convertirse en un Estat, ja sigui per l’experiència anterior d’un Estat o bé la seva proximitat espacial, que afavoreixen l’aparició de noves monarquíes. En general, però, l’Estat neix per processos sobretot interns.
Eren societats agrupecuaries (agricultura/ramaderia en proporcions diverses): al Malí funcionaven amb agricultura, però tenien pobles amb grans ramats. A l’Imperi Sonrai també (igual que el Malí) hi havia poblacions dedicades a la pesca. Poden fer activitats complementàries. Poden tenir més accent en ramaderia, agricultura o pesca. La venda de la pesca és cap a zones interiors del continent, per tant, ha d’estar assecat, deshidratat. O bé fan un consum inmediat, o bé un aixugament inmediat del peix –els peixos d’aigua dolça no aguanten tant com els d’aigua salada, per tant, s’ha de deshidratar molt ràpid-. Són societats agropecuàries però no agràries, que voldria dir centrats només en activitats agràries de manera intensiva. Només Kémit ho ha sigut, amb ramats perifèrics i concentrats.
En quant a la recuperació d’excedents pel poder, els estudis generals situen la punció tributària de les classes benestants (feudals/ burgesos) europees és d’entre el 40% i el 60% de l’excedent (no de tot el que es guanya, sinó d’allò que permet l’intercanvi). En el cas africà, oscil.la entre el 5% o el 10%. És una virtut del poder africà o bé és coratge de la població? No ho sabem. Això explica que els béns sumptuaris, de luxe, dels grups dirigents/poderosos africans han estat escassos: eren bens materials (joies, roba) i no pas grans construccions arquitectòniques de pedra (ni tant sols en llocs on sí hi ha pedra – perquè està clar que si el que hi ha és argil.la, no s’hauria conservat). La funció de les grans construccions de pedra era ritual/religiosa (encara que és cert que en alguns casos el dirigent podia viure-hi). En altres termes, la recuperació d’excedent que fan els dirigents africans és baixa inclós en època de tracta d’esclaus. Suposem que el sistema era que l’exèrcit depenia del rei, es passava 3 o 4 mesos cultivant per sí mateixos i la resta de l’any pel rei i la cort. El recurs econòmic eren els animals, que donaven recursos càrnics i làctics. No tenim notícies rellevants de grans sistemes impositius en els sistemes africans. Però no sabem de qui és el mèrit (o sí és mèrit dels dos). La plusvàlua venia del control de totes les activitats exteriors (razzies, ideología –deixar entrar als mercaders musulmans, però no pas circular lliurement entre la població-). Tot el que s’exporta és que no és necessari per la supervivència (no es produeix si no es necessita, les coses necessàries s’intercanvien o es consumeixen d’inmediat). L’ivori no té caçadors professionals que s’hi dediquin exclusivament, sinó que és en època determinada com un plus, un afegit. S’utilitza per raons estètiques/decoratives, igual que l’or, que s’excava en períodes de no traball agrícola/ramader. Es tracta de productes de luxe, i són durament taxats, i això és el que es queda l’Estat. El que ve de l’exterior (cavalls, llibres, etc.) també és gravat fàcilment amb el 50%, partitnt de la base que tot allò luxós i no indispensable l’Estat ho gravarà de manera molt alta. L’Estat així obté capacitat d’aquisició (de cavalls, de seda, de teixits, etc.).
Si comparem l’economia d’Àfrica i Europa: -Àfrica: trobem xarxes de comerç, moltes mercaderies, un sistema complex de clans, reis i multiculturalitat.
-Europa: una xarxa de comerç no tant gran, mercaderies, sistema força senzill i una suposada multiculturalitat (més aviat guettos). Europa ha perpetuat agressions sistemàtiques contra Àfrica que l’enriqueixen. La base del seu desenvolupament són la guerra i els mercaders.
3.1. L’or de Bilad al Sudán Abans de la tracta d’esclaus atlàntica, des del punt de vista de les transaccions econòmiques, Àfrica sempre va ser vista com una regió productora d’or (Nubia, nub=or), que produía i exportava or.
Amb la conquesta àrab del nord d’Àfrica, grups de berbers penetren al Sàhara més profundament i al segle VIIIja hi ha traçes de comerç amb el sud del desert i amb la seva costa (sahel) meridional. Gahna es converteix en el país de l’or. Un dels grans èxits dels musulmans va ser, després de la seva conquesta de l’Iran, posar en ciruclació en forma de moneda una inmensa massa d’or i plata que els sassànides atresoraven, reactivant el comerç.
De fet, és amb la frontera musulmana que l’Àfrica negra desenvolupa l’intercanvi a llarga distància a través de rutes transharianes i índiques: l’or del Sudàn arribava a Europa a través del Maghreb. Els productes més destacats eren l’or, el marfil. La kola i els esclaus tenien una funció complementària.
Probablement abans ja s’explotava l’or en aquestes zones per usos ornamentals, pero es considerava una activitat marginal i complementària.
L’or es devia cambiar sobretot per sal del centre i nord del desert, cavalls i manufactures. Els esclaus només van tenir una funció destacada a partir del segle XVI i següents, quan l’or es va desvaloritzar en termes relatius (entrada a Europa de l’or americà). Les zones productores mai van ser controlades per Ghana o Sonrai, però sí durant més de dos segles pel Malí. Tot això explica l’afany per controlar la costa nord del desert. Això volia dir que, de fet, els atacs d’un poder musulmà a un altre s’explicaven amb l’únic objectiu d’obtenir or.
Del nord arribaven teixits, armes de qualitat, caballs, llibres. De la sabana sudanesa sortien cereals, peix fumat, teixits i ferro cap al bosc guineà i també esclaus.
Tot això va enriquir l’aristocràcia sudanesa i la va enfortir militarment amb la importació de cavalls àrabs. De totes maneres, el motor d’aquesta fase històrica va ser l’or.
Braudel va parlar del “drama mediterrani” per referir-se a la devaluació monetària relativa de l’or africà (sudanès), que va propulsar la trata d’esclaus a la primera posició del mercat.
3.2 Reialesa divina i Islam L’islam en a l’Índic o al sur del Sàhara no va tenir caràcters gaire bèl.lics. El desert i l’oceà limitaven els desplaçaments militars, però les societats de contacte no van manifestar cap tipus d’animositat envers la Umma (com sí havia passat amb Bizanci o l’Iràn). L’assentament dels berbèrs occidentals i centrals va afavorir l’activitat caravanera posterior.
L’islam va arribar a la sabana i a les seves ciutats, converteix als reis sonrai i altres monarquies sudaneses (Malí). S’islamitzen els sectors dels negocis i l’aristocràcia. De fet, la reialesa es converteix sense que això suposi una crisi de l’estructura social. El fet que els monarques eren déus per les seves societats no canvia, però: el rei és una divinitat i la seva funció és essencial pel bon funcionament de la societat. L’islam va fer més ràpids els aspectes des-clanificadors de la monarquía i la ciutat. Això podía ser perillós per l’Estat, però a la vegada era percebut per la societat com un atribut més dels poders reials i li facilitava a l’Estat tenir un suport extranger, econòmic i ideològic. De tota manera, als prínceps, com ho proven diverses fonts, se’ls va continuar considerant déus.
Les conviccions islàmiques convivien sense problemes amb les creences autòctones, en un marc ideològic politeista i tolerant.
De fet, sembla que la introducció de l’islam no hauria canviat profundament el comportament social. La orientació dels mercaders del nord era guanyar-se als governants negres. I no hi va haver conflictes per la falta de desconfiança devant de l’islam per part d’aquestes societats, completament alienes al conflicte que oposava cristians i musulmans en el Mediterrani. La única excepció és la dels almoràvides contra Ghana. No hi ha sinó activitat musulmana militant contra pobles veïns o bé per part de monarquíes islamitzades contra els seus súbdits. Tant Bilad al-Sudan com Bilad esZandj(costa oriental africana) són permeables a aquesta religió.
Els poders sudanesos van conservar la seva autonomía, intentant fins i tot impedir la lliure circulació física i ideològica dels comerciants musulmans a l’interior dels Estats per evitar influències democratitzants que haurien perjudicat la seva autoritat. No es tracta d’un rebuig a l’islam o al comerç de la seva gent, sinó de prudència per part dels poders negres.
Cap al segle XV, la majoría d’Estats de la regió estaven islamizats, l’islam era un signe distinctiu de l’èlit –també per estalviar-se una defecció social si intentaven canviar les conviccions de la població o les relacions socio-econòmiques de la reialesa divina-. Per això, la posició dels reis sudanesos, molt ambigua, era deguda a la contraposició entre les bases autòctones i les seves relacions cada cop més estretes amb Dar al-Islam.
3.3 Ciutats swahili Els swahili són els africans que entren en l’àrea política i comercial de l’Islam: swahili entés com la gent de la costa (sahèl). Trobarem en aquesta zona els zanj o negres orientals i els swahilis, els islamitzats en el seu comportament. Bilad es Zanj és tota la terra o país dels negres de l’est d’Àfrica.
El comerç va ser el motor de l’expansió musulmana a l’Índic. L’islam va donar un poderós impuls a les relacions establertes entre el subcontinent índic i els sectors orientals i occidental de l’oceà austral. Les primeres colònies mestisses d’africans i mahometans són l’orígen del món swahili, de la gent de la costa. A més a més, Swahili, l’afro-musulmà oriental és un punt de trobada d’una força exterior (l’islam) i un moviment interior convergent, el dels africans que trenquen formalment o de forma encoberta amb el poder autòcton, ja que l’islam permet fugir de les limitacions clàniques, de monarquía i canviar-los per criteris jeràrquics de prestigi econòmic.
Els swahili són la gent activa de la costa, que s’inscriuen dins de l’islam –fins i tot si no són musulmans i romanen pagans-. Són els pobles africans de la costa, que estàn relacionats amb el comerç, amb les ciutats parcialment islamitzades no pas agropecuaris (s’inclinen cap el mar buscant guanys i productes). Són o bé els musulmans negres o bé els que es relacionen amb ells. No hi ha estats swahilis –no hi ha un poder polític-, sinó un fenòmen swahili, una realitat cultural. És sinònim d’un estil de vida africà, que comprèn, a més de vitalitat, capacitat d’atdaptació, també major porositat social, major desarrelament dels sistemes parentals o clànics, més movilitat de l’individu i l’enriquiment, més apertura al canvi. És, sobretot, una nova manera de pensar. La cultura swahili serà una cultura africana impregnada d’islam en tots els àmbits. Hem de destacar el cosmopolitisme swahili, que arrenca en el segle X, per arribar al seu apogeu en el segle XIII. La civilització swahili s’articula en torn a urbs mercanils. Són ciutats atònomes, amb poc control polític de les zones de costa properes, però amb relacions bones amb els pobles infidels (cafres/kafir), de qui rebien ajuda militar en cas de conflicte amb cuitats rivals o amb europeus. Hi ha una cinquantena de ciutats a destacar: ·Mogadishu: ciutat que des del segle XI és la més gran d’Àfrica Oriental. Zona semidesèrtica, però de navegació cap a mar roja, sudaràbigues. Ambit nord de la zona swahili, dels costaners. Índics.
·Mombasa: s.XV/XVI, quan arriba els europeus. Serà ciutat molt disputda fins al XVIII. No molt gran (25.0000 habitants). Es consolida com a centre visible de la oposició a Portugal en el context en el qual la navegació en els arxipèlags de Moçambic és impossible pels portuguesos i l’han de fer en vaixells africans. Finalment aconsegueix expulsar Portugal de l’Àfrica oriental al 1730.
·Kilua/kilwa: paral.lel 8/ 10 aprox de latitud sud. Frontera Kenia/Tanzania. Petita illa.
Hegemonia a la costa swahili entre el XIII/XV. No passa dels 10.000 hab. Les naus que arriben índia, golf pèrsic, sud àrabia, passen per allà. Per tant és on paguen el peatge per passar-hi. L’or del sud-est africà surt de ports més al sud.
Són ciutats petites, cosmopolites, regides per una aristocràcia afroislàmica i que comerciaven amb l’oceà índic (importaven porcellana, perles de vidre, teixits de l’ïndia, de seda d’indonèsia i exportaven or i marfil, pells i closques de tortuga i en algun cas ferro o coure baixat en caravanes desde les zones dels grans llacs cap a índia, on era molt apreciat). Estan centrades en l’activitat comercial.
La Umma col.labora, com una xarxa transcontinental que permet que diversos grups inmigrants s’estableixin en les illes del litoral africà. El resultat és la fusió entre les aristocràcies locals i els musulmans, fins crear una nova estructura política, africana però islàmica.
L’estructura urbana swahili contaba amb diversos grups: pescadors zanj, mariners, mercaders, representants. L’aristocràcia mercantil era una barreja de noblesa africna i mercaders musulmans, al capdevant de la qual hi ha un príncep (cheik o sultà), amb una petita guàrdia –que havia de recòrrer a tropes continentals d’infidels en cas de guerra-.
Els zanj eren els agricultors i pastors del continent, que aprovisionaven les ciutats swahili amb productes o bé amb guerrers. Zanj no vol dir negre sinó infidel.
En les ciutats swahili trobem dos centres de vida social: la mesquita i la plaça del mercat, oberta devant del palau del sultà, que també es dedicava als negocis i que es trobava a prop del port (les embarcacions arribaven de tot l’Índic Occidental). Més enllà de l’espai urbà es trobava l’espai incivilitzat, dels zanj.
Molts autors consideren que la irrupció militar del comerç europeu en l’Índic occidental va ser el fi de la cultura urbana swahili Hi ha un xoc entre dues concepcions del comerç, la swahili i la portuguesa. Entre 1505/8, els enclaus swahili sofreixen un calvari per la presió de les flotes portugueses: pels portuguesos, qui es negués a comerciar esdevenía enemic i devia pagar-ne les conseqüències. El swahili van creure que Portugal era un competior més, amb les mateixes pautes i tècniques. Lisboa només controlava ports, sense intencions de produir ni controlar la producció, sinó monopolitzar-ne el seu comerç. El swahili van compendre que era millor sometre’s políticament i pagar aduanes abans que asumir devastacions militars. De fet, els portuguesos en moltes ocasions van haver de deixar als swahili ser qui negociés les mercaderies, ja que eren els millors coneixedors del mercat (i ells aprofitaven per fer contraband). El problema que van tenir els portuguesos va ser que les mines no eren rentables ja que ells es negaven a explotar-les directament però tampoc acceptaven la producció autòctona, que era una forma marginal d’explotació i no era suficient. Està clar que el món swahili va haver de reestructurar-se, però no es va enfonsar com sí va fer Portugal. Despès de l’eror d’una resistència militar, les ciutats van recomposar els circuits comercials i van poder tornar a competir comercialment amb els europeus, i sobretot, es van convertit en els intermediaris comercials amb les societats africanes de l’interior.
Si la guerra d’artillería acaba amb les ciutats-swahili, l’intercanvi que hi havia fins llavors es converteix en una espiral destructiva que arruina els estats clàssics negres. La reialesa divina desapareix, i el comerç transaharià i índic disminueix i s’empobreix en qualitat: l’esclau va substituir l’or.
4. Desintegració d’Estats africans Exemples de desintegració d’Estats clàssics 1- Joloff s. XV. (+Malí+ Sonray =Estats sabana que desapareixen en el segle XVII. Al segle XVII, l’imperi del Malí ja no té cap importància internacional, desapareix l’imperi sonrai.
El circuits de l’or s’han desplaçat cap a l’Atlàntic i l’esclau ha subtituit al metall com a primer valor d’exportació. La fragmentació política postimperial afavoreix un estat de guerra permanent.), S’estructura cap a 1450, sotmetent i fent recular als petits estats del riu Gàmbia que són vasalls del Malí. Comprèn la província de Walo, la de Kayor (on avui en dia hi ha Dakar), La illa de Gorée s’ha suposat un port de comerç d’esclau, s’on hauríen sortit 2 milions d’esclaus. També hi ha Bawol i Joloff. Batalla constant amb l’imperi Songhay per territoris. Si en el cas de Joloff, només hi ha 4 famílies que poden accedir al tron, la resta d’ocupara de la resta de províncies. El Joloff s’ocupa de la frontera nord (rutes transaharianes) i orientals (d’on rep cops de Malí quan no estava encara del tot constituit, i després del Songhay).
Després d’un segle de presència portuguesa (1550), aquests ja tenen clar que no podrán dominar territoris i estan exportant cavalls (contra 6/12 esclaus). Després de l’arribada dels portuguesos, ser governador de la costa esdevé la millor opció: controlar aquestes províncies significa ascenció notable. El govern reial de Joloff comença a establir normes (que els governadors siguin de la seva família, etc), cosa que fomenta que hi hagi més lluites pel poder que les habituals. Fins 1510/20, els portuguesos no solen saber amb qui estàn jugant, si recolzen a candidats legítims o no. Això produeix que,a la primera meitat del XVI, el Joloff com a província interior perd força militar, importància comercial, etc. les seves fronteres ja no són estratègiques per l’estat (és molt més estratègic el mar en aquest moment). Les províncies de la costa començen a augmentar la seva importància. 1520/50/60, període de guerra intermitent, que acaba amb la derrota de Joloff.
Joloff: va perdre el control de la costa. Els portuguesos no entenen que en plena guerra dels regnes de la costa i l’interior, el senyor dels pobles de la costa continués essent el regne de Joloff. La legitimitat continuava sent del rei de Joloff, encara que de facto fóssin independents, es consideraven vasalls. El principi de legitimitat és una qüestió simbòlica de molta importància: el rei continua sent un déuf. Això és molt africà (per exemple, en un moment es destrossa tota la família reial de Joloff excepte un nen, que serà educat en un regne de costa i a qui, un cop adult, se li donen combatents profesionals i se’l restitueix com a monarca de Joloff). Joloff és un dels primers exemples de desintegració. La costa i els seus governadors obtenen prestigi pel comerç, però això no va ser obra dels portuguesos.
A partir de llavors, segle XVIII, proliferen les formacions estatals predadores, de menor control territorial i centrats en l’exportació, principalment d’esclaus i ocasionalment d’or.
Abomey: estat predador. (Ara Rep. Benin, però no és l’antic Benin). Durant 300 anys, és un estat temible: 2- Kongo s. XV/XVI, igual que Mwene Mutapa, fan un pacte preferencial amb els europeus (però aquests amb esclaus i no or com MM), són els dos grans exemples de desintegració africana.
El Kongo va ser un centre de creixement demogràfic i cultural important. Es va instalar en el curs del baix Congo (comprèn la zona que coneixem com Angola). En els segles XIV i XV, les confederacions clàniques donen pas a un Estat regit pel Mani Kongo, amb capital al nord d’Angola –ciutat de M’Banza Kongo-. Aquest tindrà un important exèrcit.
La seva monarquía té orígen en els llinatges de ferrers, ja que el ferro s’identificava amb el poder. L’esclavatge era conegut, i s’hi arribava per deutes o per captura. Kongo es disgrega ràpidamen al segle XVI. Produía fonamentalment recursos agrícoles (ñame), productes d’horta, en una àrea bastant rica (sabana/zona boscosa). La pesca (de mar i de riu) i la ramadería són complementaris. Ampliament excedentàries, però no tenen metalls com or/ferro per intercanviar –l’exporten-, igual que no tenien cotó però sí una indústria tèxtil important. Intercanviaven coses apreciades com els esclaus (que acabaran sent la seva ruina).
Els portuguesos creien que es posaven en contacte amb un Estat (previsible per la quantitat de tropes que tenia el rei). El que va passar a Kongo és que a 1506, el rei Alfonso I (el Manikongo), puja al tro. A diferència del seu pare,convertit cap a 1490 (anomenat Joao I), que rebujta el cristianisme, ell és cristià convençut. El seu pare, abans de morir, va reforçar tota l’estructura habitual dels Kongo, donant més rellevància pública a un nebot matern que és qui, en principi, per successió colateral ha d’heredar. El fill primogènit de Joao I era un homeben preparat, intel.ligent, gran militar, coneix les províncies (és enviat a la perifèria per evitar tentacions de poder). Era un cristià convençut i aprèn dels portuguesos que la successió pot ser de pare-fill. Per ell, el cristianisme aportava modernitat i coneixement (mèdic, militar, escolar, tecnològic, etc.). No accepta el testament del seu pare, s’apodera d’un destacament militar a la ciutat i amb moviments tàctics prén tots els destacaments de M’Banza Kongo al seu nebot. El seu primer acte de govern és declarar la fraternitat absoluta entre Kongo i Portugal –ell, a diferència del seu pare, sí que invita a la població a convertir-se amb ell-.
Fa destriuir totes les imatges paganes del seu regne. El rei de Portugal li proposa que reestructuri una mica el seu regne (amb els noms, la vestimenta). És una oferta d’aculturació que s’accepta.
Considerar que els portuguesos tenen els mateixos drets vol dir el dret de pas a l’interior del Kongo, que puguin instal.lar-se on vulguin, comerciin, etc. El que passa molt ràpidament és que els portuguesos veuen que poden fer negocis (com més lluny del centre, M’Banza Kongo, cap a Loango al nord o Ndango al sud), el resultat és que el volum de negociació que es fa en estats perfèrics és molt alt. Aquests estats perfèrics obtenen esclaus, partint de la base del criteri d’autoritat, que fa que qualsevol autoritat (governador, cap local, pater familias) tenen dret de vendre qualsevol individu sota la seva autoritat. Això significa una pèrdua de demografía a tota l’àrea, ja que només M’Banza Kongo i el seu exèrcti pot atacar estats exteriors, que no depenen d’ell i captura gent que no depèn de la seva autoritat. Però tots els governants, tots els dirigents de províncies venen gent a tot arreu, el valor esclau comença a anar a la baixa. Es veu clarament que deixar que els europeus entrin és desatrós (en aquest cas, van alimentar les lluites dinàstiques). En els altres casos no tenim desintegració sinó reorganització amb l’assolació del colonialisme (hi ha clans que mantenen la organització, però variant la seva organització; de béns de consum passen a produir esclaus. Es va tractar de la relació precolonial més intensa d’europeus-africans. A més a més, el problema és que Alfonso I va permetre que els crims portuguesos fossin jutjats a Portugal, on no es jutjava l’esclavització. Per tant, es troba que s’està empobrint el seu estat (baixa demogràfica, inseguretat per esclavització, etc). El que no sabrem mai és si Alfonso I, d’haver-ho volgut, hagués pogut o no acabar amb aquest sistema.
Portugal no li enviava res del que ell demanava (missioners, professors, mariners,etc.). La cancillería reial portuguesa va fer tot el que va poder per evitar que Kongo competís directament amb ells. A finals del XVI, Kongo no és més que una caricatura del que havia estat. Són poblacions desmoralitzades.
Monarquies que no varien de dinastía, però que passen a produir esclaus). Això només en algun cas voldrà dir que –com Abomey/Segu/Ashanti- hi ha una convulsió social important i un canvi de règim. Però en molts casos no. Veiem que depsrés d’un contacte intens amb Portugal, es desintegra el regne, i que societats semblants al marge de la frontera europea no segueixen el mateix procès. Kongo, a més d’un exemple de desintegració és també un exemple d’Estat predador.
3- Mwene Mutapa s. XVI/ XVII. Fins al 1515, els “Monotapa” (deformació Mwene Mutapa) van ser pels portuguesos una presencia definida per la seva absència física.
Era una mena de “El dorado” est-africà. No entrava en els circuits de la tracta negrera, perque estava a la zona oriental i exportava pocs esclaus. El que exporta és or (a diferència de Kongo). Els exportadors d’or arruinats perque un usurpador arriba amb acords amb europeus. Punts coincidència amb Kongo, que és deixar entrar/sortir europeus lliurement, es pot fer comerç, però l’experiència mostra que, perque un Estat sobrevisqui, no se’ls ha de deixar posar un peu al país. Kongo i MM arriben a un acord d’igualtat amb els europeus. Cap a 1490, el Mwene Mutapa (senyor de les conquestes o saqueigs) domina tota la meseta del Zambeze. La particularitat del Mwene Mutapa es la seva orientació cap a l’augment de les relacions comercials: basava el seu prestigi i poder en el comerç a gran escala. Es creu que podríen haver estat els primers en orientar la seva política en funció del control comercial comercial, a través del monopoli de la regió més activa. Enforteix el seu monopoli comercial i incrementa el volum d’intercanvis. La seva voluntat i la dels portuguesos és la d’establir relacions (ells potser més per raons militars que comercials, però). Per frenar el descontentment dels seus vasalls i sostindre’s en el poder, va intentar utilitzar l’aliança amb portugal contra les contestacions internes: els conflictes de poder es van accelerar pel creixent fluxe de mercaderíes importades, que començaven a escapar al poder reial. Els Mwene Mutapa van recòrrer llavors als portuguesos. Els portuguesos, per la seva banda, buscaven controlar les mines d’or i van obtenir l’explotació de l’or a canvi de la protecció militar al Mwene Mutapa. Això va provocar xocs amb la població i aixecaments, a més de despoblació de Zambezia i, finalment, l’explusió dels portuguesos de l’altiplà. De fet, contrastant amb la trajectoria del Mwene Mutapa, els regnes veïns van seguir estratègies més prudents, evitant que el volum comercial i la relació oberta amb els portuguesos els desestabilitzés.
El que va passar a Mwene Mutapa va se un exemple de descomposició social: no s’anava cap a cap ordre nou, sinó al despoblament de la zona i a la desintegració del sistema monaqruic. Només les zones que es van tancar a la penetració directa del eruopeus van poder preservar les seves bases socials.
5.Estats Predadors.
De fet, després de la fragmentació política per l’esfondrament del model clàssic sudanès (Malí/Songhai), es donen segles d’inseguretat: els agrupaments clànics practiquen una forta política d’agressions i captures humanes, amb una gran eficàcia exportadora. Al centre de la vida hi ha la guerra de captura i el sentit de la supervivència. L’univers mental clàssic està desfasat i tots els valors i la quotidianitat, tant de camp com de ciutat, resulten profundament afectats. Comencen noves pràctiques socials, percepcions i idees. Es el periode “fanga”, de brutalitat institucionalitzada.
Els processos viscuts per Kongo i Mwene Mutapa van ser atípics, igual que la seva relació plena amb Occident. La majoría de poders africans, clànics o monàrquics, van preservar el monopoli del contacte amb els europeus i van evitar la desintegració de les seves jerarquíes socials. Es van produir canvis, però de manera lenta, tot i que en alguns casos van ser espectaculars.
Aquests tres són els grans exemples de desintegracions (Joloff, MM i Kongo). Kongo s’ha de considerar un estat predador de tota manera (esclavitza la seva població, a més de fer ràzzies a altres estats).
Alguns intenten i arriben a un sistema polític i militar centralitzat, coms els Abomey al segle XVII, Ashanti al XVIII i Segu al XVII.
En una situació de guerra permanent, amb un elevat nivell de captures, les societats poc armades corrien el risc d’extinció: clans i monarquies de l’interior es van haver d’acostumar a un estat d’alerta permanent. La necessitat de sobreviure en un entorn hostil fa que només perdurin els sistemes més durs. Les societats costaneres podien controlar fins a 25/50km cap a l’interior, normalment sotmeses d’alguna manera als comerciants europeus. Després venía terra de ningú on es van produir els fenòmens ashanti i segu.
-Abomey, Segu i Ashanti.
Segu: zona mali, níger mitjà. Abomey: interior litoral del Benin. Ashanti: Ghana, golf guinea. Grans estats predadors, captors d’esclaus. L’esquema de la monarquia d’Ashanti és de reialesa divina. Però en lloc d’exportar només or, capturen i exporten gent. Aquest estat és clàssic des del punt de vista d’estructura però modern des del punt de vista de producció social. I si produeixen esclaus, destrueixen el seu propi teixit social. Abomey i Segu són de nou tipus, no de reialesa divina sinó formats per joves en armes, militaritzats, que eliminen els poders clànics que dominaven abans i estableixen un sistema militaritzat, un estat centralitzat en guerra constant. Una nova legitimitat en la que tenir armes és el que dóna la legitimitat.
-Abomey: De procedència adja-ewe, els adja orientals invaeixen les costes de Porto Novo, xocant entre sí i creant estats negrers rivals. Expulsats cap al nord, els adja-fon reben dels clans autóctons dret d’instal.lació: els adja-fon són nouvinguts al territori d’Abomey, eliminen als caps locals perque no acceptaven la seva intenció de supremacía i exerceixen la seva hegemonía a través d’una amenaça armada constant.
De fet, Abomey prové de Dahomey, Danxomé, “contruit sobre el ventre de Dan”(haurien construit el seu palau sobre el ventre del rey anterior). La producció no era elevada, per la qual cosa la predació sostenia l’Estat. El govern era absolutista (controlava la població i el nomenament de caps locals). L’exèrcit, de 30.000 guerrers era mobilitzat permanenment, cosa que prova la fragilitat estructural de la monarquía. I, de fet, l’aïllament social de l’Estat fon és una novetat a Àfrica.
La seva forma d’accès al poder implicava un sistema despòtic i un dinamisme militar sostingut per evitar revoltes internes. De tota manera, el monarca d’Abomey controla tot el dispositiu polític, fins i tot el nomenament dels caps de poblat. Els primers ocupants del territori no van apreciar gaire aquesta autoritat del clan conqueridor, cosa que va portar a la monarquía fon a una violència sistemàica contra els caps de la terra.
Estaven sotmesos a tribut pels Ioruba, de qui eren vasalls. Durant els segles XVIII i XIX, van ser una de les principals potències exportadores d’esclaus: després d’haver estat ells mateixos mercadería, es converteixen en exportadors (però en principi, no venen als que pertanyen a la seva nació).
Encara que l’estat d’Abomey (100 i pico km a l’interior de la rep. Benin) té forma i estructura aparent de monarquia divina, no té aquest contingut. D’aquí la sorpresa: als anys ’60, Palau Martí escriu una obra de referència : “Le roi-dieu au Bénin”. Inclou dins de les reialeses divines Abomey. Als 90, reconeix que havia relliscat. Abomey té tot l’aspecte d’una monarquia divina, perque és el que hi ha a la zona i es respira històricament, però és una excepció a la regla comuna del poder africà. Abomey té totes les formes protocolàries dels reis-déus, però aquesta no és la seva funció i la població mai els va considerar així. La població no té la impressió de que els reis siguin divinitats: no hi ha pacte i no hi ha sensació de seguretat. La monarquia divina es basa en un consens de la població, i hem de tenir en compte que els fon eren un grup militar estranger al teritori que ocupen, per tant, només serien parcielment acceptats.
L’aristocràcia militar i el rei accepten uns limits, hi ha un pacte entre ells i els caps de la terra. Un estat esclavista no té limits, té com a llei l’arbitrarietat. Com a conseqüència, si comparem Malí i Abomey, l’imperi de Malí era una monarquia divina, l’Estat d’Abomey no ho era, encara que tingui tot el protocol de cort. Abomey és un dels estats més absoluts d’Àfrica, amb una piràmide de poder molt centralitzada, amb el rei com a únic jutge. La pregunta fonamental és quin tipus d’invocacions i ofrenes feien els abomians a casa seva? Pels reis, res de res. Ni tant sols els propis reis es volien vendre com a monarquia divina. Què li passa al exèrcit d’Abomey quan lluita contra les tropes colonials franceses? És l’assalt que la divisió d’èlit d’Abomey dóna a la ciutat de Porto Novo, l’atac de les amazones contra les posicions africanes de Porto Novo que són arrasades. Només l’artilleria fa recular aquesta divisió d’atac. Enfrontaments entre divisions en retirada d’Abomey contra les tropes colonials franceses i finalment, capitulen al 1894, després de mesos de guerrilla. Per tant, aquesta és la pàgina èpica d’aquest tema. L’altre cara és que la majoria de poblacions sotmeses a Abomey van estar encantades amb la victòria francesa. L’únic avantatge d’estar controlats per Abomey era el compromís de la seva monarquía de que els que estaven sota el seu control mai serien esclavitzats. Però a canvi, no hi havia l’existència de cap insititució independent (caps clànics, etc), controls politico-militars a tot arreu. La majoria de poblacions van estar contentes de treure’s de sobre a l’Estat d’Abomey i no es van mobilitzar en contra del nou ocupant.
Abomey entre s. XVI/XVIII: paga tributs a estats yoruba. Els estats yoruba tenen més potència militar i tenen una capacitat capturadora-exportadora notable, però la mala fama se l’endú Abomey, perque al ser un estat petit, està tot militaritzat i la legitimitat es manté en un estat de bel.licitat continua. Però els estats yorubes o yorubitzats exportaven molta més gent que Abomey, però la historiografia ha col.locat la denominació de “dolents” a Abomey, perque els altres, al ser ciutat-estats molt grans, de demografia enorme, tenien una activitat productora molt més variada. Llavors, encara que l’exportació d’esclaus era enorme, tenien diversitat productora. No tenen la mala fama aquesta. Com a historiadors, s’ha de relativitzar. Els europeus veien una màquina de guerra en activitat constant. Quan arribaven al delta del riu níger, el que feien arribar els grans estats ioruba era a través d’intermediaris i per tant, els europeus no els veien (ni al rei ni al exèrcit, només veien esclaus anònims que feien d’intermediaris), com sí feien amb Abomey, que era directament una frontera.
-Segu: Níger mitjà. Segles XVIII i XIX, són dos segles d’agitació social, amb Segu com capital i motor dels grans canvis que van enderrocar antics òrdres i els anitcs valors.
Dominene en termes de model temut i admirat. Centre polític en la ribera dreta del Níger. Són bàmbara. Tant segu com Kaarta (tots dos estats bambara) els que tenen major capacitat predadora. Arribaven fins a terres a mil km. en expedicions predadores en busca de captius. Amb Abomey i els ioruba d’Oyo, és dels més grans exportadors d’esclaus durant la tracta negrera. Els guerrers de Segu són els més eficaços i els més innovadors en práctiques polítiques internes. Controlaven poc territori: la seva estratègia predarora era saquejar lliurement els territoris veïns en comptes de rebre tributs de poblacions sotmeses, legalment inexportables. Si els grans estats clásics van tenir tendència al creixement imperial, els regnes especialitzats en la producció d’esclaus no busquen controlaar els pobles veïns.Menyspreu de l’home lliure (poder vertebrat per una majoría d’esclaus militars). El monarca és “faama”, és a dir, que poseeix la força coercitiva pura. La seva monarquía se sostenía sobretot amb la predació regular en els extrems del seu territori, capturant ramats i éssers humans. Un clima d’inseguretat general fa que el valor militar es converteixi en un preponderant en aquest Estat. Això provoca una caiguda de la mà d’obra als camps. L’Estat no tenía grans guanys, ja que per mantindre’s, feia donacions als caps militars i guerres constants. Els únics beneficiats eren els mercaders, que comerciaven amb els captius i donaven ajudes al rei per les seves campanyes. De fet, els mercats de Segu eren deficitàris en productes alimentàris.
La fam era habitual, igual que als territoris limítrofs, com a resultat del terror produit pels atacs. Es saquejava i es venia regularment a les propies poblacions. Nou model humà, basat en la força física i capacitat de supervivència sente lligarse a labors productives o mercantils. El resultat de les accions predadores va ser doble: per una banda, moltes poblacions es van aproximar a la capital i a les ciutats comercials, creient-les més segures. Això va donar molta densitat a aquestes zones del regne. A més a més, hi havia una població majoritàriament esclava d’orígen (fins i tot una de les dinastíes regnants va ser d’orígen esclau, els Djarra). Segu era productor d’esclaus, però no era esclavista en la seva forma de producció. L’alt grau de militarització va deixar marca durant molt de temps a la zona.
En poc menys de mig segle (1670/1710), dos estats altament militaritzats emergeixen al cor del Sudàn occidental, encara que perfectament diferenciables per la seva estructura institucional: Kaarta disposa d’un esquema confederal (senyorial), mentre que Segu no reconeix cap poder fora del que té el rei o “faama”, qui poseeix la froça.
Durant do segles, aquest dos regnes militars exerceixen la seva activitat predadora orientada a la exportació d’esclaus cap a les costes de Senegambia, Sierra Leona o el golf de Guinea.
-Ashanti: el grups akan, presionats, comencen la militarització. Cap al 1700 (selge XVIII), hi ha una coalició de conjunts étincament homogenis, clans i petits estats en una federació ashanti, capaç d’enfrontar-se als seus rivals i arribar a controlar els ports de tracta. Axí neix la federació Ashanti, exportadora d’or i esclaus, de cacao i oli de palma.
Numerosos grups van rebutjar integrar-se en el nou Estat i van haver d’emigrar. El següent pas del nou Estat va ser arribar fins a la costa, per poder negociar directament i per deixar de ser presa dels pobles armats per traficants negrers. A partir de llavors, comencen a capturar i vendre. Ashant es troba a la República actual de Ghana: centre/sud. La federació Ashanti neix al 1700. És un estat multiinsticional. No només té la institució de l’ashanti-ene, sinó que té diverses agrupacions clàniques i un parell o tres d’estats subordinats, amb el seu rei i el seu exèrcit. Per això es parla de la federació Ashanti. L’Estat Ashanti era percebut com una terrible màquina de guerra, però organitzativament, molt complex. És una monarquía divina, nascut al 1700, no només té la forma, sinó que ho és percebut. Però la monarquía divina es dedica a fer coses rares: capturar gent en combat i vendre’ls massivament. És una contradicció, ja que controlen una zona productora i exportadora d’or (més important en termes de mercat que els esclaus i per tant, s’estàn carregant el teixit productiu). Cap a l’oest de la rep. De ghana, en el territori actual costa ivori, trobem poblacions amb la mateixa llengua dels ashanti: la federació ashanti no els va convèncer i van marxar. Per nosaltres com a europeus, aquesta fed. Té flexibilitat notòria, però a ells no els va agradar i van marxar amb armes a la mà (alguns dirigits per una reina divina que no va tenir estat). Es manté encara avui en dia com a monarquia divina, però en els últims 20 anys, els ashanti-ene, estan reconeixent els errors i barbaritats fets pels seus avantpassats, en un intent de reconduir la legitimitat. Al 1896, Londres va obtenir una victoria militar sobre els ashantis.
Hi ha reis a aquesta zona nigeriana reconeguts com a autoritats en tota aquesta zona i malgrat la tracta d’esclau, conserven prestigi i poden prendre decisions col.lectives.
Però la tracta d’esclaus desgasta la legitimitat de les monarquíes.
5.1. La tracta d’esclaus.
El comerç europeu va acabar per tendir a una única demanda, la mercadería humana, i Âfrica es transforma en continent monoexportador. Aquest procés transformarà les societats africanes: la guerra es converteix en un estat habitual, les forces jovs viuen polatizades entorn a capturar o ser capturades. El període de la tracta d’esclaus té la militarització general com a tret més destacat. Hi ha una crispació social per necessitats ofensives o defensives. Els joves van passar a ser el sector protagonista de la nova orientació social i van necessitar un activisme guerrer constant per reafirmar la seva preponderància. Hi va haver una baixada de l’activitat agropecuaria i va agumentar la subordinació femenina per la seva incapacitat militar. En total, Àfrica hauria perdut 60 milions de persones (Du Bois),tenint en compte que per cada esclau desembarcat a Amèrica, tres haurien mort en captura, caravanes o la mateixa travesía.
-Tracta sahariana: Entre el 1434-1450, quan els portuguesos anaven al llarg de la costa sahariana, si veien campaments/semblants, l’assaltaven per sorpresa per emportar-se individus. Això no és “tracta” ni negociació. Això ho feien els europeus en l’època en que els musulmans eren presents en la Península Ibèrica, per tant, no eren amics, eren enemics. És la tècnica anomenada “entrada”. Obtenien així alguns esclaus berbers, però aquests cada cop van tornar-se més vigilants.
Després, això va acabar amb una ordre del rei Don Enrique: algunes naus no podien tornar perquè s’havien quedat sense tripulació. Les pèrdues militars eren massa elevades. Hi ha un canvi entre 1446/50. Aquesta consigna es va respectar: negociaven desde les barques, a distància de les platjes. Llavors és quan s’utilitza la idea de que és obligatori fer negociació: devant de la seva incapacitat militar d’obtenir guanys, opten per negociar i intercanviar. El que volen fonamentalment és or o bé aliments. Els esclaus interessen, però com a complement –en principi no és el producte més apreciat-.
Al llarg de la costa atlàntica, la tracta d’esclaus prové directament de la incapacitat dels europeus de dominar/conquerir políticament el territori. De tota manera, aquesta tracta d’europeus s’acaba en 10/15 anys (perdien massa gent, sortia més a compte negociar que fer ràzzies).
Entre els segles XV/XVII, els europeus no són “racistes” a l’hora de capturar gent: tant els hi fa si són berbèrs, negres,etc. És a partir del moment en que la majoria d’esclaus són negres que es comença a identificar aquest grup com a bo només per aquesta raó.
Al segle XIX, quan es comença a prohibir el comerç d’esclaus (1807/40, Anglaterra, França) és el moment en que vaixells nordamericans i espanyols (catalans) es dediquen al altament interessant comerç il.legítim. A partir d’aquest moment hi ha grups europeus que col.laboren amb estats africans per atacar altres estats. Hi ha poblacions que funcionen atacant altres poblacions, i el reforç d’europeus armats amb armes de foc és descisiu.
Tracta sahariana: n’hi ha desde temps clàssics, desdel moment en que els mercaders àrabs atravessaven el desert i negociaven amb els estats negroafricans. En aquestes negociacions, hi ha esclaus venuts com a complement de càrrega. L’estat Sonray disputarà el control de la zona de mines d’extracció de sal gema al Marroc. Aquesta producció és molt important per tota la població de la sabana, que tenen escassesa de sal –utilitzat com moneda de canvi també-. Aquest comerç de la sal fa que les caravanes siguin cada cop més gran, de milers animals. El problema és que a la tornada es podia produir una descompensació de càrrega: l’or no pesa massa. Per tant, els esclaus es converteixen en un complement de càrrega, a més de marfil i coure.
Aquests esclaus eren de tracta, negociats pels mercaders.
No sabem ben bé, però quina quantitat d’esclaus eren. Una de les hipòtesis (incloent als cartaginesos com a partíceps de la tracta) pel cas de la tracta sahariana, alguns autors han parlat de 7 milions de deportats fins al segle XVIII/XIX, però no disposem de prou documentació. El problema és que no hi ha accés als documents –el nord d’Àfrica nega l’existència d’aquest problema, per tant, no es pot investigar-. Aquesta xifra potser es podrà comprovar en algun moment.
No hi ha grans concentracions d’esclaus al nord d’Àfrica.
A partir del segle XVI, amb la presencia de l’Imperi Otomà al nord d’Àfrica molt important (excepte al Marroc), aquest importa molta quantitat d’esclaus de l’Àfrica negra pel seu exèrcit – no tant pels harems, que sería complementari, sinó més aviat per ús militar-. A l’imperi Otomà no li importa la procedència ni l’estatus social dels seus comandaments, però té molta cura d’on els envia a operar. És meritocràcia el que s’utilitza per ascendre dins de l’òrbita militar otomana. Permet l’ascens social. El problema d’estructures estatals tan imponents, és difícil construir un exèrcit que suporti això sense forçar gent. Si no hi havien defeccions era per la impossibilitat de tornar enrrere, i no hi ha possibilitat de fuga: fugar-se on, com, no coneixen els costums, etc.
L’Imperi turc tenia molta cura de com feia funcionar les seves institucions, de com organitzava i desubicaba a la gent. No és arbitrari en cap aspecte. Res de “sans foi, sans roi, sans loi”.
La idea de no poder esclavitzar a un altre musulmà no es respectava (igual que en el cas cristià tampoc es va respectar). L’exemple del rei del Marroc que va invair l’imperi Sonray tot i que les seves principals ciutats- Tombuctú, Ghao, etc.- eren musulmanes, la seva aristocracia i els seus reis eren musulmans (encara que, és clar, això li va sortir molt car). En general, l’atac musulmà es produeix si s’obstaculitza la seva expansió/existència/comerç.
-Tracta atlàntica: A finals del segle XV, Portugal només havia importat uns milers d’esclaus africans. Però al segle XVI hi ha un creixement espectacular en regions com Senegambia, Sierra Leone, golf de Benín i Kongo. De fet, l’augment de demanda d’esclaus va provocar l’emergència de nous poders militaritzats (fon, ashanti). Pel cas atlàntic, es parla d’11 o bé de 9 milions -baixísima- d’exportats per 400 anys d’activitat. Ara es parla de 20/30/ milions d’exportats a Amèrica, però de manera desigual, pocs al segles XVI/XVII i molts entre el XVIII/XIX. El golf de Benin va rebre el nom de Costa dels Esclaus. Aquí era on els regnes yoruba van exercir la seva hegemonía (rebíen tributs de Benin i Abomey). Des del segle XVI, és una de les zones més solicitades pels tractants de negres.
Àfrica hauria perdut uns 60 milions de persones (per cada negre desembarcat a Amèrica, tres moren en la captura, en el viatge, etc.) -Tracta índica: En la zona sahariana, quan es veu que els volums d’or no creixen, queda el poder fer una demanda creixent d’esclaus.
S.XVI/XVII, la tracta d’esclaus és petita en aquesta zona. No era la base del comerç ni tampoc de l’activitat social africana. L’Àfrica Oriental és una part del gran complex de l’oceà índic. És l’índic occidental (el central: Índia, oriental: Indonèsia, indoxina). L’Àfrica oriental produeix or, que no s’ha de repartir entre el nord africà i europa, sinó que va a tots els circuits índics. Permet comprar sedes xineses i porcellanes xineses a indonèsia, pebre indonèsi i i indi, perles de vidre a la costa Occidental índia, ferro dels grans llacs africans, grans defenses rectes d’elefant. No es pot separar aquesta part d’Àfrica de l’oceà índic. Els propis europeus utilitzaven l’or d’aquesta zona per comprar productes, per tant, la productivitat d’aquests pobles va resultar beneficiada d’aquesta situació mentre que els europeus no. L’únic benefici dels portuguesos, per exemple, van ser els propis i individuals (no beneficis per la corona).
Quan arribem al segle XVIII/XIX, els esclaus comencen a tenir importància. Uns, procedents de Mozambic i Madagascar, van a Amèrica. La idea lineal de que es necessita l’existència d’un Estat per capturar gent no és certa. A la franja nord de l’Àfrica Oriental, s’exporta gent en direcció a Egipte, mar roja, golf pèrsic i Índia. Egipte: hem de suposar que tant tard com al XIX, els utilitzaven en plantacions de cotó, que permetrien una primera indústria tèxtil entre 1807/50. Mentre Egipte en fa un ús protoindustrial, a altres àrees com el món iranià i aràbic eren utilitzats per la domesticitat, per reforçar estructures ja existents. En la dimensió de sobredimensió de l’esclavatge domèstic però no hi ha de treballs col.lectius forçats, això és un síntoma d’una societat que ha perdut velocitat i està en certa decadència –no hi ha producció-. Una utilització productiva dels esclaus es fa a Zanzíbar, amb el sultantat de Zanzíbar/Oman, que va crear les seves pròpies plantacions de clau de girofle, que compraven els americans.
Això va fer del sultanat una institucioó forta, presionada i tutelada per GB per que abandonessin l’esclavatge i va arruinar la seva economía. És la representació d’un món musulmà maligne que maltracta els esclaus per la producció, una europa desmemoriada que fa res esclavitzava a Amèrica amb les plantacions.
Les xifres per l’Àfrica oriental que s’han donat són 2 milions.
L’únic autor que ha treballat de manera seriosa aquest tema és Oruno Lara, estudiant la insurreció dels Sanj al baix Iraq.
5.2 Factories El sistema de contacte i d’establiment de contacte dels europeus (especialment portuguesos) és la factoría, que implica una no colonització del territori (d’això només s’en pot parlar al segle XIX). Els portuguesos van tenir un parell o 3 d’enclaus amb cert “perfum” colonial. No tenen un control directe sobre el territori. Ni tant sols el mateix regne d’Angola i la seva capital, que després del s. XIII està sota control portugués, els portuguesos no tenen la garantía de que el rei faría el que ells volguéssin. Abans del 1870, no hi ha colonització a Àfrica. No hi ha un paral.lelisme entre l’acció europea a Àfrica i l’acció a Amèrica. La ocupació colonial territorial americana pels europeus es devia a una demografía índia més baixa, amb poblacions que no eren societats agràries sino CCRR i per tant, molt més fàcilment desorganitzables per atacs exteriors i l’acció de les malalties europees van descompondre la demografía americana. Això no es comparable amb el que va passar a Àfrica. A partir del 1870, atac massiu des de les costes per part dels europeus, es trenca les fronteres anteriors.
L’esquema obligat és un esquema mercantil en que el comerciant exterior accepta la sobiranía local i negocía a partir d’aquí. La factoría és una conseqüència lògica de l’acceptació de sobiranía. Els europeus pensaven que era com pagar un lloguer i que podien fer el que volguéssin a la factoría. El que feien, però, era un reconeixement de vasallatge propi i de soberanía dels locals. A l’Àfrica, quan un poble arriba a una zona ja ocuapada, si no té força militar per dominar als locals, demana dret d’instal.lació i ha de pagar (encara que sigui poc), i així demostra la seva submissió, accepta el sistema establert. De què es queixen les ONG quan van a Àfrica? Que a tots nivells administratius, tothom demana la seva part de diners. Si un arriba de fora, ha demanar dret de pas, de circulació i d’intervenció. I t’ho han de donar a tots nivells, sinó vol dir que no estàs reconeixent l’autoritat africana.
Les factories s’estableixen a partir 1481 a la punta del Cap Blanc, que separa el Sàhara Occidental i Mauritània. Instal.len els portuguesos una factoría per pells i oli de foca, objectes d’artesanía i or. No era una factoría de gran producció, però va durar durant molt de temps. L’or no es produïa a la zona, sinó que eren peatges que pagaven caravaners i berbers pel dret a peatge.
També hi ha una factoría al llarg del riu Gàmbia. Al 1471, encara estava sota el control del que quedava de l’Imperi del Malí i també tenía or. Els portuguesos descobreixen llavors que allà (Cantor) poden comerciar amb or, perquè 200km més a l’interior, els pobles akan (després Estat ashanti) són una societat productora d’or. Tota l’àrea de les conques del Volta tenen or.
San Giorgio de la Mina: els portuguesos van aprofitar aquesta zona perquè endinsar-se en el territori volia dir pagar més peatges. Durant el període clàssic, aquest or pujava a la part de Tombuctú, etc. Ara va cap al sud, cap a la costa. Es transformarà en una gran factoria (de pedra i no pas de fusta com la resta).
A l’interiror del golf de Guinea, la Gold Coast: tenim Costa d’Ivori, Ghana (que es deia costa d’Or abans) per una banda i el tram interior, el golf de Benin, que era la costa dels esclaus.
Luanda: illa, territori subordinat a Angola. Moluscs que han estat moneda de canvi durant molt de temps. Per això, tenia un destacament militar de Kongo directament, perquè era un equivalent a una casa de la moneda. Si es treien més petxines, hi havia devaluació. Per tant, s’havia d’evitar que en surtissin més del compte. Cap al 1530, els portuguesos, procedents de l’índic van arribar amb petxines de les Maldives i les van descarregar a l’interior d’Angola i del riu Congo, provocant una devaluació i arruinant la tresorería del Kongo.
El regne d’Angola, subordinat a Kongo, té una forta dependència dels portuguesos, ja que la manera que havia trobat d’independitzar-se de Kongo era a través de l’apropament als portuguesos.
Al 1450 s’havien acabat les tentatives portugueses de capturar gent, per passar a fer tractes. Això va transformar-se en un sistema de factoría. Ningú va fer cap canvi en aquesta organització (holandesos, francesos, anglesos, danesos, etc.) Entre els segles XV/XVI, la frontera té a Portugal-sistemes africans, tant a l’Atlàntic com Índic. Al s. XVII, la frontera és multinacional. Al llarg de la costa de Guinea, hi havia més de 200 factoríes. Hi havia tensions entre africans i europeus pels canvis dels grups de blancs. Els africans, que no sabien què passava a Europa, no entenien què passava i no apreciaven els canvis.
Als segles XVII i XVIII hi van haver moltes tensions pròpies de la negociació a la frontera.
La factoría és un espai europeu. Al seu voltant, hi pot haver un no-man’s land, on hi ha gent africana que treballa per la factoria amb permís de l’autoritat africana. Això crea posteriors dificultats entre mercaders, militars i factors, que han d’acabar marxant. Quan se’n van, deixen dona o dones i fills, que viuen en aquesta àrea del voltant de la factoría. La solució no és la reagrupació de dona i fills, ja que s’han mestissat (a nivell no físic sinó ideològic) i la societat continental no els vol, ja que són un ferment disgregador.
Solien acabar malament si no se’ls tornava a contractar. Hi ha una zona de contacte intermig al costat de la factoría, però no és una societat sinó una àrea inestable, condenada a l’extinció si els mercaders/militars amb qui es relacionaven marxàven.
Les factoríes més destacades són Arguim, Cantor, Mina, Luanda.
Trobem també el fenòmen dels Lançados, gent degradada socialment a Portugal, que acceptava passar-se anys embarcats (o bé prometien no tornar-hi mai més). Moltes vegades, si a ells els agradava una zona, es “llançaven” i s’hi quedaven; d’altres vegades, quan els vaixells no tenien temps de parar-se, els “llançaven”. Si tenien sort, es podien adaptar i s’africanitzaven (però no sempre acabaven bé).
Un sector del cos expedicionari s’africanitza en el sentit d’estil de vida, manera de fer, etc. i no tenen ganes de tornar a una societat molt rígida, molt dura i s’alliberen.
La tracta d’esclaus no només no és convenient pel conjunt de la població, sinó tampoc ho és pels grups de poder, que arrisquen els seus privilegis. Comporta disgregació, caos general, desintegració. L’acció negrera ha contribuit a mantenir el fraccionament polític de moltes societats, desorganitzant socialment i arruinant moralment estats.
6.Reorganitzacions africanes Amb les noves fronteres amb els europeus, tenim diversos exemples de reorganitzacions: -Segu (estat bambara): 1710/1801. S’allunya de la successió matrilineal (podría dir “els que s’allunyen de la mare”), cosa que els fa una anomalía entre els seus veïns. Són pagesos. Ens els segles XV/XVI, quan es parla d’ells se’ls descriu com salvatges, brutals. Es tracta de gent que està a l’àrea desde fa centenars d’anys. El seu sector més occidental va estar sota l’Imperi de Ghana. Creix conjuntament amb l’estat de Kaarta.
Quan l’Imperi de Ghana s’afebleix, apareix l’hegemonía dels sosso. A partir de mitjans del XIII, serà el Malí qui controlaría la zona (de estar al sud de l’Imperi de Ghana, passa a estar al centre de Malí). Només funcionen integrats en un exèrcit amb un Malí ja decadent. Quan l’Imperi Songhai prengui tota la zona nord al Malí, ocupant la ciutat de Djenné, tenen problemes amb els bàmbara. Hi ha un text, una de les dues grans cròniques de Tombuctú, que diu que l’Imperi Songhai ha heredat del Malí 24 tribus bàmbares vasalls, que tributen. Algunes d’elles van ser traslladades al sud del riu Níger per construir una ciutat. Cada vegada que es desajusta un estat imperial, apareixen bàmbaras (que els swahilis anomenaríen “kafir”, infidel, però en un sentit més pejoratiu i salvatge que zanj, que també seria un pagà). Al 1591, cau l’Imperi Songhai, i tot seguit hi ha una acció bàmbara, de joves procedents de llocs diversos i es dediquen a accions militars ràpides, saqueigs.
La base del poder es la “fanga”, la força pura. Això és el que legitima el poder del faama. Aquest no és un mansa, un rei que basa la seva autoritat en la mansaya. És una autoritat roja, que no respecta límits, que és sethiana i destructora. “Fanta” és qui no té la força.
-Ashanti: 1700/1900. El rei és una divinitat. Els dirigents de clans, petits estats sotmesos poden negar-se a participar en les expedicions del rei. Els ashanti eviten ser capturats per estats de la costa. Exporten l’or que produeixen ells mateixos, i , com s’han convertit en una màquina de guerra ells mateixos, fan la guerra als veïns, capturant i venent gent.
Es converteixen en una potència negrera. Es tracta de pobles akan.
-Abomey. 1600/1894. Són aja-ewe, concretament parlen l’aja-fon.
L’atac colonial: explicació clássica és la de buscar nous territoris per afluixar tensions internes (demogràfiques, etc) i buscar matèries primeres a baix cost. De fet, és la posició de Lenin, relacionar el colonialisme amb el capitalisme.
La teoría alternativa és que si s’analitza l’actitud dels imperialistes del segle XIX, és que eren menys imperialistes del que nosaltres podem pensar. El que buscaven era controlar els punts d’entrada i sortida de mercaderies. Però eren contraris a ocupacions territorials permanents i extenses, tònica general fins al 1870/80. Per això la conferència de Berlín és al ’85. Fins llavors, no hi ha ni a Londre ni París ni Berlín ministres falcons.
La explicació alternativa és la de voler satisfer la opinió pública i les seves ànsies de reconeixement internacional i de prestigi basat en quantitat de colònies.
Entrre 1900/30, en una Àfrica colonitzada o sotmesa a protectorats, moltes de les zones clàniques entren en insurrecció. Per què? Perquè és quan els clans veuen què significa la protecció colonial en el dia a dia (treball esclau, marginació i menyspreu de les formes religioses i jurídiques pròpies). La resistència africana entre 1870/1930 va amb un punt d’inflexió al 1900, quan tot el territori està colonitzat (amb les excepcions de Libia i Etiopía).
...