Temario 1-5 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Ciencias Biomédicas - 1º curso
Asignatura Bioquímica I
Año del apunte 2014
Páginas 46
Fecha de subida 08/10/2014
Descargas 4
Subido por

Descripción

Apuntes de 1ero Bioquimica, temas del 1-5

Vista previa del texto

qwertuiopadghjklzxcvbnmqwrt yuidspasdsdfhjkfdxcvbnmwerty uiopasdfghjklzxcvbnmeqwertyu iopasdfghjklzxcvbnmqwertyuio Bioquímica Ciències Biomèdiques pasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopa sdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghk lzxcnmqwieruiztyuiopasdfghklz xcvbnmqwervtyuioasdfjklzxcbn mqwrtayuiolzxcbnmqwertynuio pasdfghjklzxvbnqweuiopasdfghj lxcbnmwertuisdfhjklzxcvbmqw ertyuopadfghjklzxzxcvbnmqwer tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui Curs 2012-2013 Iván Hidalgo Muñoz Bioquímica estructural i enzimologia Tema 1: Composició de la matèria viva, l’aigua i sistemes amortidors La bioquímica es la ciència que pretén descriure l’estructura, l’organització i les funcions de la matèria viva a nivell molecular.
El seus objectius són determinar les estructures químiques dels components de la matèria viva, en quina forma interactuen aquests components, com extreuen l’energia del seu entorn per mantenir-se vives, de quina manera emmagatzema i transmet un organisme la informació que necessita per a créixer i reproduir-se de forma exacta i com es controlen les reaccions químiques en l’interior de les cèl·lules vives.
Composició dels éssers vius El elements majoritaris són Carboni, hidrogen, Nitrogen i Oxigen que són els més abundants en tots els organismes. D’altra banda trobem ions essencial, no tan abundants però que també es troben en tots els organismes com el calci, clor, magnesi, fòsfor, potassi, sodi i sofre.
Per últim trobem els oligoelements que poden ser metalls presents en petites quantitats que son essencials per viure o aquells que es troben en alguns organismes en petites traces.
Biomolècules Basades en la química del carboni (orgànica). Es poden agrupar en quatre categories: Carbohidrats: ‐ Exemples: sucres (glucosa, fructosa...), midó, cel·lulosa....
‐ Funcions: energètiques i estructurals Aminoàcids i proteïnes: ‐ Exemples: col·lagen, hemoglobina...
‐ Funcions: estructurals i catalítiques Lípids: ‐ Solubles en solvents orgànics. Exemples: àcids grassos, colesterol...
‐ Funcions: estructurals (membranes), energètiques, hormones...
Àcids nucleics: ‐ Exemples: DNA, RNA ‐ Funcions: transmissió de la informació 1 Estructura, característiques i propietats de l’aigua L’aigua es una estructura polar, que presenta el dipol elèctric.
Aquest li confereix la capacitat de donar lloc a ponts d’hidrogen entre diferents molècules d’aigua, fent que tingui un alt punt d’ebullició i liqüefacció. Ampli marge de temperatures en estat líquid.
Gracies a aquest dipol l’aigua es un excel·lent dissolvent de molècules carregades o polars amb la formació d’esferes de solvatació. En canvi es un mal dissolvent de molècules apolars (efecte hidròfob) que provoca que aquestes molècules no polars s’associïn en gotes.
Membranes cel·lulars Les molècules d’aigua, molt desorganitzades però unides per ponts d’hidrogen, es situen en ambdós costats de la bicapa. No travessen a l’interior de la membrana, altament hidrofòbic.
A l’interior de la bicapa, les cadenes dels àcids grassos estan estretament unides. L’estructura és molt dinàmica -l’interior és pràcticament un fluid bidimensional- però resulta molt estable per l’intens efecte hidrofòbic.
Importància biològica de l’aigua El percentatge total d’aigua en el cos: 45-75% en un adult. En nadons de 70-83%.
1. 55-60% del pes del cos en un home adult (un home de 70Kg, seria 40 litres).
2. 50-55% del pes del cos en una dóna adulta Aquesta distribució es diferents segons el compartiment: 3. 2/3 parts es troba a nivell intracel·lular (40%) 4. 1/3 representa el compartiment intracel·lular (20%) 4’5% a nivell de plasma 15% a nivell de limfa i fluid intersticial 1,5% a nivell transcel·lular: ex. Humor aquos, fluid cerebroespinal.
Balanç d’aigua del cos 2 Sistemes amortidors: concepte de pH i pKa El pH ha d’estar regulat en una franja estreta. El pH de la sang acostuma a oscil·lar al voltant de 7’4.
Si ens trobem a: pH > 7’45 tenim alcalosi  espasmes musculars.
pH < 7’35 tenim acidosi  coma (pH < 7).
Per mantenir el pH tenim solucions amortidores que tenen la capacitat de rebre i donar H+ i per tant eviten canvis en la seva concentració.
Equació de Henderson-Hasselback pH=pK + log El màxim tamponament el presenta quan trobem un 50% de cada espècie química.
El pKa equival al pH o la concentració de ambdues espècies es igual a 1.
3 Tema 2: Biomolècules: Proteïnes Les proteïnes son substancies que formen un grup de compostos amb una gran diversitat estructural i funcional. Estan composades per 20 aminoàcids diferents, els quals es poden combinar amb infinites combinacions per formar els polímers d’aminoàcids “proteïnes”.
Els aminoàcids es caracteritzen per tenir un carboni alfa unit al radical dels quals trobem 20 diferents, d’altra banda s’uneix a un grup amino (base) i un grup àcid. Aquestes característiques li confereixen la característica del zwitterió (excepte la glicina) que permet a la molècula estar carregada positivament i negativament (cada component per separat).
Estructura primària: composició i ordre dels aminoàcids d’una proteïna.
Estructura secundària: patrons generals de plegament que es repeteixen diverses vegades en una determinada proteïna. Hèlix α i fulla Β.
Estructura terciària: disposició tridimensional de tots els aminoàcids d’una cadena polipeptídica.
Estructura quaternària: organització tridimensional de les diferents subunitats que constitueixen una proteïna.
L’estructura de les proteïnes dicta la seva funció, així trobem proteïnes de diverses mides, formes que li donen funcions diferents.
Els aminoàcids es poden classificar de maneres diferents, gracies a les propietats de les seves cadenes laterals.
4 També trobem altres classificacions com aromàtics on trobem Fenilalanina, Tirosina i Triptòfan, d’altra banda trobem els aminoàcids amb sofre on trobem Cisteïna i Metionina.
Els aminoàcids aromàtics tenen la característica que absorbeixen la llum en la regió de UV (280nm), el qual ens permet determinar la concentració estimada de triptòfan o els residus de tirosina en una proteïna.
Les cisteïnes tenen la capacitat de formar ponts disulfur amb altres cisteïnes donant cistina, fet que ajuda a la formació de l’estructura terciària.
5 Les proteïnes contenen α aminoàcids en la forma isomèrica L. Només els L-aa formen part de les proteïnes.
Trobem que Tyr i Cys presenten els centres catalítics de les proteïnes. Si parlem de Β-proteïnes volem dir que el grup COO- esta unit al segon carboni.
Aminoàcids no proteics d’importància biològica 6 Enllaç peptídic Té un caràcter intermedi entre enllaç simple i doble, degut a la distància entre C i N, la qual es més curta que un enllaç normal. Aquest enllaç no pot rotar, i pràcticament sempre es troba en forma trans.
Les seqüències d’aminoàcids tenen sentit direccional (NC).
Estructura de proteïnes Estructura primària: Correspon a la seqüència d’una proteïna de l’extrem amino terminal al carboxil terminal segons la seva composició i ordre dels aminoàcids d’una proteïna.
D’altra banda trobem l’estructura secundaria, terciària i quaternària que fan referencia a l’organització tridimensional dels aminoàcids que composen una proteïna.
Durant el pas del temps hi ha hagut un creixement exponencial del nombre de seqüències conegudes. Frederick Sanger va seqüenciar la Insulina al 1955 (Premi Nobel 1958).
Ramachandran va estudiar les cadenes polipeptídiques per determinar quines eren les estructures estables i per tant amb més possibilitat de trobar-les a la natura mitjançant una combinació dels angles que es poden formar entre aminoàcids). Així podem dir que les proteïnes son flexibles però tenen la conformació restringida. Amb el seu diagrama es podien visualitzar totes les combinacions possibles dels angles Ψ (psi) envers dels Φ (phi) que contribueixen a la conformació de l’estructura proteica.
HÈLIX α Correspon als aminoàcids disposats helicoïdalment, estabilitzats per ponts d’hidrogen entre el grup carbonil i NH. Els grups R sobresurten cap a l’exterior. Presenta 3.6 aminoàcids per volta amb una distancia entre residus de 1’5 Armstrong. P= 5’4A. Cada 5 voltes (18res) es repeteix.
Un exemple de hèlix alfa es la ferritina, una proteïna d’emmagatzematge de ferro.
Superhèlix helicoïdal: Dues hèlix s’enrotllen l’una al voltant de l’altra formant una superhèlix.
Es troben en moltes proteïnes, incloent les queratines (pèl, plomes, ungles, banyes).
7 LÀMINA B Un altre tipus d'estructura secundària que poden adoptar les cadenes polipeptídiques quan es troben molt esteses és el de làmina , En aquest tipus de conformació, coneguda també amb el nom de fulla plegada, l'esquelet peptídic es troba estès en "ziga-zaga" en lloc de plegar com una hèlix.
Aquest tipus d'estructura permet l'associació de dos o més cadenes disposades una al costat de l'altra. D'aquesta manera aconsegueixen la seva estabilitat mitjançant ponts d'hidrogen entre els grups amida i carbonil de l'enllaç peptídic entre cadenes adjacents. Cada cadena constitueix un grup lineal, és a dir tots els angles i són idèntics.
La forma habitual de representar aquest tipus d'estructura secundària és amb una fletxa que indica la direcció de la cadena, i el sentit des de l'extrem amino fins al carboxil terminal.
Hi ha dos tipus de làmina Làmina paral·leles quan el sentit (N-terminal a C-terminal) és el mateix en ambdues cadenes. Els Làmina que s'observen en les proteïnes: angles són = -119 º i = +113 º antiparal·leles quan el sentit (N-terminal a C-terminal) és diferent en ambdues cadenes. Els angles són = -139 º i = +135 º D’altra banda trobem dos tipus de làmina β més complexes quan es combinen amb hèlix α.
Les cadenes polipeptídiques poden canviar de direcció en els girs i llaços (bucles).
Un gir és un element de l’estructura secundaria en proteïnes on el polipèptid inverteix la seva direcció general. Els girs es classifiquen segons la separació entre els dos residus finals: En un gir α, els residus finals estan separats per quatre enllaços peptídics (i → i ± 4).
En un gir β (la forma més comuna), per tres enllaços (i → i ± 3). Permet que la cadena polipeptídica experimenti un gir de 180º. Freqüent entre fulls β.
En un gir γ per dos enllaços (i → i ± 2).
En un gir δ per un enllaç (i → i ± 1).
En un gir π per cinc enllaços peptídics (i → i ± 5).
8 Per saber quan es produeix un tipus o un altre s’han fet estudis amb taules de probabilitats, que ens permeten, sabent la seqüència de la proteïna, predir l’estructura que adoptarà amb més probabilitat.
Loops: Normalment són zones dels aminoàcids que formen una estructura tridimensional que permeten girs. Contenen residus hidrofilics i es troben en les superfícies proteiques que es troben exposades i formen ponts d’hidrogen amb el aigua (li confereixen mobilitat i flexibilitat).
Els elements de l’estructura secundaria estan connectats a MOTIUS simples 9 Els motius són un tipus d’estructura supersecundària formada per la combinació de hèlix α, fulles β i girs que sorgeixen en varies proteïnes.
Dominis Els dominis es formen a partir de l’estructura dels motius. Cada domini equival a una funció (domini quinasa), com més complexa sigui la proteïna més dominis podrà tenir. Són unitats compactes, discretes i plegades de forma independent a la pròpia proteïna. La zona amb més densitat s’adquireix a causa d’un augment dels plegaments de les proteïnes.
Les cremalleres de leucina proporcionen interaccions de dimerització per alguns dominis d’unió a ADN d’eucariotes. Cada 7 residus, 1 es una leucina (hidrofòbica). Es troben en proteïnes que uneixen DNA (factors de transcripció).
Un altre exemple són els dominis NAD o FAD, els quals són dominis simètrics d’unió a mononucleòtids formats per dos tipus de plegaments Rossman fold (3 làmines β i 2 hèlices α).
Estructura terciària Aquesta estructura es forma a partir del plegament sobre si mateixa de l’estructura de la secundaria. Aquest plegament vindrà donat per la seqüencia d’aminoàcids.
Aquest fet es degut a la estabilització de les proteïnes que ve donat per les unions mitjançant els ponts d’hidrogen entre les hèlix α. Com aquestes són molt abundants, encara que siguin febles en conjunt li confereixen molta estabilitat. També trobem ponts salins entre aminoàcids àcids (Asp i Glut) i basics(Lys i Arg). Altres enllaços es formen a partir de forces de Van der Waals i ponts disulfur ( enllaços covalents molt potents).
10 Existeixen dos tipus de estructures terciàries: - Proteïnes fibril·lars - Proteïnes globulars La seva representació es pot representar mitjançant diversos patrons.
Estructura quaternària Està formada per la representació tridimensional de les diferents subunitats polipeptídiques anomenades protòmers. No sempre es troba en totes les proteïnes.
Segons el nombre de protòmers associats trobem:  Dímers  Tetràmers (hemoglobina, grups hemo).
 Pentàmers (Es el cas de la RNA polimerasa).
 Polimers (càpsida de virus).
- Hemoglobina (tetràmer format per 2 subunitats α i 2 subunitats β, els canvis en la disposició d'aquestes subunitats permeten el transport d'O2 i del CO2).
- La mioglobina està formada únicament per una cadena polipeptídica però conté també el grup hemo i la seva funció és portar el O2 als músculs com l'hemoglobina. Això fa deduir llavors que l'hemoglobina està formada per 4 cadenes de mioglobina.
- Immunoglobulines (tetràmer format per 4 subunitats amb una estructura formada per dues cadenes lleugeres i dues pesades, cohesionades entre elles per ponts disulfur. Se'ls considera proteïnes extracel·lulars pel fet que la seva actuació es produeix en ser alliberades a la sang).
Proteïnes fibroses Proteïnes que mantenen una estructura secundaria allargada de disposició més o menys paral·lela que dóna lloc a estructura formades per fibres però que no arriben a formar estructures terciàries. Tenen una funció estructural i es troben en llocs com la pell, el cabell, teixit conjuntiu,... Alguns exemples de proteïnes fibroses son el col·lagen i la queratina.
La queratina Són estructures formades per una hèlix  i un domini globular en l’extrem. La seva estructura consisteix en dos hèlix  que s’ajunten i s’enrotllen al voltant de l’altra formant un dímer o coiled-coil que es considerat com una superhèlix . Encara que les hèlix  s’enrotllen cap a la dreta, aquest dímer al final gira a l’esquerra.
Aquests dímers s’uneixen mitjançant interaccions dèbils formant protofilaments i aquests formant una protofibrilla.
Les queratines tenen molts ponts disulfur i com a conseqüència d'això formen estructures molt dures. Com menys ponts disulfur hi ha, menys rígida i, per tant, més elàstica és l'estructura.
Així doncs podem dir que el que diferencia els tipus de queratina és la quantitat de ponts disulfurs.
La queratina forma el cabell. La forma arrissada o llisa depèn del nombre de ponts disulfur. Si abunden els ponts disulfur, els cabells seran llisos (més rígids) i si no, seran arrissats (més elàstics).
11 Quan es fa la permanent, el cabell actuen uns agents reductors que trenquen els ponts disulfur i fan que es canviï el patró d'enllaç disulfur entre les diferents cadenes, modelant segons la forma desitjada (llis o arrissat). Per tornar a formar els ponts  ag. oxidants.
- Exemples de queratina: • Ungles: Molts ponts disulfur (molt rígides) • Cabell i epidermis (molt pocs) - Hi ha dos tipus principals de queratina: • α-queratina: Tenen més quantitat de cisteïnes que altres proteïnes, el que els permet establir ponts disulfur amb més facilitat donant major rigidesa a les microfibrillas.
• β-queratina: Riques en làmines β. majoritàriament en plomes, escates ...
La fibroïna Tipus de proteïna fibrosa que es troba en les fibres que secreten els cucs de seda i les teles d'aranya. La seva estructura és allargada i molt rica en làmines β. Abunda majoritàriament l'aminoàcid glicina (Gly) (per cada dos aminoàcids de la fibroïna un d'ells és la Gly).
La Gly té una cadena lateral molt curta, el que fa que la proteïna es pugui empaquetar molt en forma de làmines i sigui més resistent. El problema és que són poc elàstiques.
El col·lagen - Proteïna fibrosa més abundant dels mamífers que representa un 25-30% de la quantitat total de les proteïnes de l'organisme.
- Es troba formant els ossos, els cartílags, els tendons, els vasos sanguinis i les dents.
- La seva funció és mantenir les estructures unides i rígides.
- La seva estructura és molt repetitiva té una cadena polipeptídica llarga i rígida, en forma de triple hèlix, de cadenes α de Gly-XY on: • La X sol ser la prolina.
• La I la hidroxiprolina (modificació de la prolina).
• També trobem lisines formant enllaços covalents (de cada tres aminoàcids un és la Gly).
- A aquesta hidroxiprolina s'uneix un grup hidroxil gràcies a l'enzim prolil hidroxilasa que necessita com cofactor la vitamina c. La presència d'hidroxiprolina fa que es formin més ponts d'hidrogen. La manca d'aquesta vitamina c produeix escorbut.
- La lisina també s’hidrolixa amb vitamina C mitjançant l'enzim lisil hidroxilasa.
- Cada cadena polipeptídica forma una hèlix levogira on cada vegada hi ha aproximadament 3,3 residus (la triple hèlix resultant de la unió d'aquestes cadenes, és dextrogira).
- La mida que poden assolir aquestes triples hèlix és de 3000 Å de longitud i 15 Å d'ample.
- Entre les cadenes que conformen la triple hèlix es formen enllaços de pont d'hidrogen que, juntament amb la gran quantitat d'enllaços covalents (lisina) que hi ha, fan que aquesta estructura estigui molt empaquetada.
12 - Com l'hèlix es troba molt compactada, les cadenes laterals interiors dels aminoàcids no poden ser molt grans, de manera que la Gly està sempre situada al centre d'aquesta hèlix per així conservar la cadena lateral més petita. D'aquesta manera doncs, els hidrògens també se situen en el centre de l'estructura i les prolines en la part externa.
- El col·lagen és una proteïna extracel·lular. Al mig intracel·lular s'uneixen els polisacàrids, es forma la triple hèlix i es produeixen els canvis de prolina a hidroxiprolina. Després el col·lagen és secretat a l'exterior. A l'exterior és on es formen el entrecreuaments entre la lisina i la triple hèlix. Aquests entrecreuaments augmenten amb l'edat i fan que la proteïna es torni menys elàstica.
- Amb l'envelliment, es produeix un augment de entrecreuaments de les Lys de diferents molècules de tropocol·lagen (condensació aldòlica) fan que el col·lagen es torni menys elàstic i més trencadís.
- Les injeccions amb col·lagen nodreixen, protegeixen i regeneren els teixits com els ossos i ajuden a reduir el dany articular a més de la pèrdua de densitat òssia i les arrugues dèrmiques.
Aquestes injeccions també serveixen per oferir possibles solucions als problemes d'incontinència urinària, entre d'altres.
Síntesi de col·lagen: 1. La síntesi de col·lagen comença al citoplasma, on es formen les cadenes polipeptídiques.
2. Després s’hidroxila la prolina i la lisina per formar hidroxiprolina i hidroxilisina (per l'acció dels enzims prolil hidroxilasa i lisil hidroxilasa respectivament).
3. Un cop acabada aquesta hidroxilació es produeix la glicosilació del polipèptid, donant lloc a una triple hèlix. Aquesta triple hèlix es transporta al Golgi, on és modificada formant unes fibres molt ordenades, resistents i elàstiques, trucades procolàgen.
4. Aquest procolàgen es secreta i, un cop fora de la cèl·lula, es produeix la hidròlisi dels grups amino i carboxil terminals (gràcies a les proteases) formant així el protocolágen.
5. Finalment, es produeix l'acoblament del protocolágen formant així les fibres de col·lagen. Aquestes fibres s'enllaçaran entre elles donant lloc al col·lagen madur.
13 Proteïnes globulars - Aquestes proteïnes no tenen funció estructural, sinó que la seva funció és el transport i l'emmagatzematge d'oxigen.
- Són solubles en aigua i en dissolucions salines.
- Quan un grup no proteic està unit fortament a una proteïna s'anomena grup prostètic.
Aquests grups són capaços de conferir noves propietats a les proteïnes a les que s'uneixen. Un exemple de grup prostètic és el grup hemo.
Hemoglobina Estructura quaternària formada per quatre subunitats (tetràmer) de les quals 2 subunitats són α i 2 subunitats són β. Els canvis en la disposició d'aquestes subunitats permeten el transport d'O2 i de CO2, a més de la capacitat de cedir aquest O2 transportat a les cèl·lules sanguínies. El O2 s'uneix a l'àtom de Fe L'hemoglobina al contenir 4 subunitats conté 4 grups hemo.
Mioglobina Estructura terciària formada únicament per una cadena polipeptídica. La seva funció és portar el O2 a les cèl·lules musculars. Això fa deduir llavors que l'hemoglobina està formada per 4 cadenes de mioglobina. En tenir una sola cadena la mioglobina té únicament un grup hemo.
L'interior de la proteïna: residus apolars. Polars només dos residus d'histidina que tenen un paper molt important amb el Fe A l'exterior ja trobem tant enllaços polars com apolars per igual.
• Grup hemo: grup prostètic de forma plana que s'uneix a proteïnes globulars. Aquest està format per una protoporfirina IX i per l'àtom de Fe que està al mig. Aquest àtom de Fe està unit a quatre nitrògens i s'associa a l'hemoglobina mitjançant una histidina proximal (HF8) i un oxigen.
- Funcions del grup hemo • Evitar la unió de CO La localització del grup hemo fa que aquest no s'uneixi a CO.
Aquesta funció és de vital importància ja que el CO en grans quantitats és tòxic.
El grup hemo és 20.000 vegades més afí al CO que l'O2. Per solucionar aquest problema una histidina distal (His E7) s'uneix al grup hemo i repel·leix la unió de CO disminuint l'afinitat a 200 de vegades. La histidina i l'oxigen són molt afins (gràcies a l'angle entre ells), i per això aquest s'uneix en major quantitat.
• Evitar l'oxidació del grup hemo L'àtom de ferro present al grup hemo ha estat reduït de manera que es troba com Fe2 +. El fet que es trobi en Fe2 + i no en Fe3 + es deu a la cobertura del grup hemo.
L'estructura de l'hemoglobina forma un entorn hidrofòbic que fa de cobertura en sang i evita doncs que el grup hemo s'oxidi en forma d'ió superòxid.
Sense la presència d'aquesta cobertura el grup hemo s'oxiden ja que a la sang hi ha molta presència d'oxigen.
Que el Fe2 + no s'oxidi és una condició imprescindible perquè l'hemoglobina i la mioglobina puguin fer la seva funció.
14 Proteïnes de membrana - Proteïnes amb una estructura característica per la presència de moltíssimes làmines β a la regió transmembrana  estructura en barril β (porinas).
- Si una proteïna es desnaturalitza perd la seva estructura nativa i la seva funció.
- Plegament de les proteïnes: En el moment que una proteïna és sintetitzada es plega disposant en la seva forma nativa (estructura pròpia). Aquest desenvolupament depèn de la seqüència d'aminoàcids que té. Un factor molt relacionat amb el plegament és la desnaturalització (pèrdua de l'estructura nativa d'una proteïna pel trencament d'enllaços que constitueixen).
• Agents desnaturalitzants: - Urea - Guanidium clorat • Agents reductors (donen electrons  pèrdua de ponts disulfur): - β-mercaptoetanol Experiments de Anfinsen • Primer experiment: Aïllament de la ribonucleasa. Per això va afegir agents desnaturalitzants + agents reductors perquè la proteïna es desnaturalitzarà i perdés els ponts disulfur de manera que aquesta s'acabés inactivant (perdent la seva activitat).
D'altra banda, va comprovar que, si s'eliminaven aquests dos agents, la proteïna es tornava a plegar sobre si mateixa i tornava de nou a la seva forma nativa automàticament.
En conclusió, la proteïna i la seva conformació depèn únicament i exclusivament de la seva estructura primària (seqüència d'aminoàcids).
• Segon experiment: En aquest cas el que va fer va ser eliminar únicament l'agent reductor (va mantenir el desnaturalitzant) i observar que la proteïna es desnaturalitzava però podia formar ponts disulfur. No obstant això, la proteïna es plegava formant ponts disulfur incorrectes on només l'1% d'aquests estaven formats correctament.
Un cop fet això, va comprovar que passava si anava afegint petites quantitats d'agent reductor traient l'agent desnaturalitzant. El que passava era que la proteïna acabava formant el 100% dels ponts disulfur correctament perquè els ponts disulfur es van trencant i formant de manera correcta a mesura que la proteïna torna al seu conformació original.
• Conclusions dels experiments: - La forma nativa és la forma més estable - El plegament d'una proteïna desnaturalitzada és un procés favorable: G = H - T · S on: H <0 (es formen enllaços); S <0 (s'ordena) - Les proteïnes globulars solen plegar acumulant aminoàcids hidrofòbics en el seu interior. Això fa que es produeixi un augment de l'entropia (S) de l'aigua (surten desordenades amb el medi) Efecte hidrofòbic.
Que G <0 (espontani) és indispensable ja que sinó, la proteïna no s'aniria.
- Cinètica de plegament o El plegament d'una proteïna és un procés molt específic i ràpid.
o In viu les proteïnes es pleguen molt ràpid en el mateix moment que surten del ribosoma.
o En el punt intermedi de la desnaturalització, la meitat de la proteïna està plegada i l'altra desplegada.
o A mesura que augmenta l'efecte desnaturalitzant, la proteïna es plega molt ràpidament. El mateix succeeix quan augmenta la temperatura. Per cada proteïna hi ha un rang molt estret a la qual es plega i es desplega.
o Algunes proteïnes són capaces de plegar-soles en un tub d'assaig (in vitro). Tant aquestes proteïnes com les plegades in vivo necessiten l'ajuda de xaperones.
o Les proteïnes desnaturalitzades tenen tendència a agregar (formen ponts disulfur) i poden precipitar. Per evitar l'agregació, un cop la proteïna s'acaba de traduir i abans que es comenci a plegar utilitzen les xaperones.
15 - Paradoxa Levinthal Les proteïnes no es pleguen per atzar, sinó per una estabilització produïda gràcies a intermediaris entre la proteïna totalment plegada i l'estructura nativa. Una proteïna no pot plegar buscant passar per totes les seves conformacions possibles, trigaria massa, així que la proteïna segueix el següent camí: · Estat de nucleació: o Formació de les hèlixs α (les més fàcils de trobar).
o Un plegament inicial fa que els altres plegaments vagin cap a l'estat natiu, que és el mínim energètic.
o El plec / desplegament és un "tot o res", resultat d'una transició cooperativa, és a dir, no es pot veure una proteïna en el moment de mig plegament.
o Normalment no necessita l'ajuda de cap factor per plegar però sí que intervenen els enzims, que ajuden a la correcta plegament de les proteïnes formades (acció de les xaperones).
· Formació de l'enllaç peptídic  transport o Les proliferació isomerasa ajuden a que l'enllaç format sigui trans  plegament.
o En canvi, quan hi ha prolina, succeeix el contrari, s'afavoreixen els enllaços cis (no es produeix plegament).
- Les proteïnes sempre es poden quedar encallades en un punt que no és el mínim energètic, això fa que no es produeixi un correcte plegament en l'estructura i són degradables directament pel proteosoma.
- Les proteïnes mal plegades tendeixen a agrupar-se entre si i aquí intervenen de nou les xaperones, que intenten evitar aquest fet.
- Paper de les xaperones en el plegament proteic Una xaperona és una proteïna amb forma cilíndrica que prové de la paraula carrabina (persona que acompanya els joves i evitava aproximacions entre ells).
Quan les proteïnes es troben in vivo es poden unir i formar enllaços fàcilment com hem dit abans, de manera que aquestes poden precipitar. Així doncs el paper de les xaperones en les proteïnes no plegades consisteix en ficar-se dins del cilindre d'una proteïna de manera que aquesta no pugui formar enllaços amb les altres proteïnes i, per tant, agregar-se a elles.
- Malalties neurodegeneratives associades al mal plegament de les proteïnes Hi ha malalties que són infeccioses les que no són transmeses a partir de virus, bacteris o altres, sinó que ho fan a partir de malalties produïdes pel mal plegament de les proteïnes. Així doncs, es pot associar aquest factor en algunes malalties com el Parkinson, l'Alzheimer, els prions (malaltia de les vaques boges) ... Com veiem, principalment aquest factor provoca malalties que afecten el sistema nerviós.
Les característiques dels agents: • Agregats de proteïnes específiques  diversitat de masses moleculars.
• Agregats resistents al tractament amb agents que degraden la major part de les proteïnes.
• La proteïna final deriva d'una proteïna cel·lular que es troba al cervell (PRP) La forma de les proteïnes cel·lulars normals (PRP) té grans regions en hèlix α i poques en cadena β. D'altra banda, l'estructura de les proteïnes cel·lulars infectades tenen convertides les hèlixs i els girs en conformacions en cadena β. Això fa que aquestes cadenes s'uneixin amb les d'una altra proteïna i acabin formant fulles β que acaben unint dues proteïnes i condueixen directament a la formació d'agregats. Quan una proteïna es plega de forma anormal i per tant forma agregats, té tendència directa a precipitar. Aquests agregats precipitats són tòxics.
- Aquests agregats de proteïnes formats a partir de PRP anormals actuen com a factor de nucleació al qual s'uneixen altres molècules de PrP normal. Tot això fa que la malaltia pugui ser transmesa d'un organisme amb un altre mitjançant aquest factor de nucleació.
16 TEMA 3: carbohidrats (glúcids) Característiques generals i classificació - Biomolècules formades bàsicament per C, H i O  La seva fórmula general es (CH2O) n.
- La seva composició són àtoms de C units a grups alcohols (radicals hidroxil)-OH y radicals de hidrogen-H. En tots els glúcids sempre hi ha un grup carbonil, aquests grups carbonils poden ser un aldehid (-CHO) o be una cetona (-CO-).
- Tenen un paper estructural molt important en les cèl·lules vegetals i en les bactèries formant la paret cel·lular.
- Els hidrats de carboni son components essencials de tots els organismes vius i son els compostos orgànics mes abundants en la biosfera (la cel·lulosa es el compost orgànic mes abundant).
- Poden estar units a lípids (glicolípids) y també en proteïnes (glicoproteïnes) i tenen funcions estructurals i reguladores.
Classificació - Monosacàrids:  Unitat bàsica d'hidrats de carboni format per una sola cadena amb un grup carbonil d'aldehid o cetona. La degradació d’aquests monosacàrids proporciona part de l’energia utilitzada per impulsar els processos biològics.
- Disacàrids:  Carbohidrats formats per la unió de 2 monosacàrids.
- Oligosacàrids:  Son aquells hidrats de carboni formats per entre 2 y 10 unitats de monosacàrids lligats de forma covalent.
- Polisacàrids:  Presenten moltes molècules de monosacàrids (mes de 10) unides de forma covalent, y tenen funcions estructurals molt importants.
 Els polisacàrids mes importants son el midó, el glucogen i la cel·lulosa, tots ells formats por D-monosacàrids encara que podem trobar alguna excepció de L-monosacàrids en les plantes.
Els oligosacàrids i polisacàrids per la acció d’un àcid es poden hidrolitzar i dividir-se en monosacàrids.
Els monosacàrids Els monosacàrids son glúcids constituïts per una cadena polihidroxialdehídica o polihidroxiacetònica que contenen al menys tres àtoms de carboni. Aquestes substancies no poden hidrolitzar-se per formar substancies simples. Els monosacàrids es classifiquen segons la naturalesa del grup carbonil i el nombre de àtoms de carboni que conté: - Si el grup carbonil es un aldehid el sucre es una aldosa.
- Si el grup carbonil es una cetona el sucre es una cetosa.
Els monosacàrids es denominen afegint la terminació –osa al numero de carbonis que conté.
17 Els monosacàrids son hidrosolubles ja que els radicals hidroxil –OH i –H presenten una elevada polaritat elèctrica i per això, estableixen forces de atracció amb les molècules d’aigua que també son polars.
Aquests també son capaços de oxidar-se, es a dir, tenen la capacitat de cedir electrons. Així doncs, tenen la capacitat de reduir el reactiu de Fehling (revela la presencia o no de monosacàrids).
Els aminoàcids més simples son les trioses (glúcids formats per tres àtoms de carboni que la seva formula empírica es ((CH2O) 3).
Trobem dos trioses:  1: Aldosa Totes les aldoses tenen un carboni asimètric. La glucosa, per exemple, tenen quatre carbonis asimètrics i, per tant, 24 = 16 estereoisòmers.
Els sucres que solament difereixen en la configuració al voltant d’un àtom de carboni siguin epímers entre si. La D-glucosa i la D-manosa son epímers respecte el C2 i D-glucosa i Dgalactosa son epímers respecte el C4. Per determinar la configuració D o L ens fixem amb el carboni asimètric més allunyat del aldehid. En les pentoses destaquen les aldopentoses Dribosa al RNA i la D-2-desoxiribosa al ADN. A les aldohexoses destaquen les glucoses.
18  2: cetoses Destaquem la cetopentosa D-ribulosa important durant la fotosíntesis ja que reacciona amb el CO2. Així passa de ser matèria inorgànica a constituir matèria orgànica. La cetohexosa més freqüent en vegetals es la fructosa (es troba lliure i associada a la glucosa en forma de sacarosa, es molt levogira).
- Isomeria i ciclació de los carbohidrats Exemple en monosacàrids: La majoria dels monosacàrids es presenten constituint molècules cícliques com anells de cinc a sis àtoms. La dihidroxiacetona, un tipus de monosacàrid, no te cap carboni asimètric. El gliceraldehid te un carboni asimètric, així podem distingir dos estereoisòmers: o D-gliceraldehid quan el grup-OH està a la dreta o L-gliceraldehid quan el grup-OH està a la esquerra.
Cada un d’aquests estereoisòmers es imatge especular de l’altre (enantiòmers).
Altres tipus d’exemples en isomeria: En las pentoses (ribosa) i les hexoses (glucosa i fructosa) la estructura més estable es la cíclica, degut als enllaços que es formen entre àtoms de carboni formant angles, a partir de cinc àtoms de carboni.
Aquestes estructures s’originen al reaccionar el grup carbonil amb uns grups hidroxil, obtenint d’aquesta manera un hemiacetal (grup carbonil: aldehid) o hemicetal (grup cetona).
19  En la forma cíclica, el primer carboni, anomenat carboni anomèric passa a ser asimètric i, per tant, segons a on este situat el grup hidroxil apareixen dos estructures possibles anomenades anòmers. Aquests anòmers del C1 són:  Si el OH està a d’alt  β (el radical-OH i el radical-CH2OH es troben al mateix pla).
 Si el OH està sota  α (el radical-OH es troba oposat al radical-CH2OH).
En les estructures de Fischer, el-OH que està a la dreta correspon al OH que està sota en la forma cíclica (β).
 A les ciclacions les configuracions dels substituents per cada àtom de carboni es representa de forma convenient segons les seves formules de projecció de Haworth.
 El pla de vibració de la llum polaritzada es desvia quan incideix sobre molecules que tenen carbonis asimètrics i, per tant, son òpticament actius. Si una substancia desvia el pla de la llum polaritzada cap a la dreta es dextrogira (+) i si ho fa cap a l’esquerra d’extrogira(-).
Degut als angles d’enllaç del carboni 8104,5º) solament son estables el 5é i 6é àtoms (un sempre es oxigen i la resta carbonis.
- A DNA i RNA trobem la forma del fura.
- La fructosa es troba en forma cíclica pentagonal per això s’anomena D-fructofuranosa.
En una glucosa (hexosa), en canvi, les molècules es tanquen sobre si mateixes i formen un pira (hexàgon sobre els carbonis 1 i 5).
 Disposició tridimensional dels anells Les hexoses i les pentoses poden adoptar formes pira i fura, però la conformació de Haworth no es del tot correcta, ja que l’anell adquireix conformacions de cadira o bot (no planars, per enllaços tetraèdrics)segons les interaccions entre els àtoms donant lloc a la conformació més estable (cadira). L’anell de fura presenta dos conformacions: la c-3-endo i c-2-endo (figura dreta). Aquestes conformacions es donen quan un carboni es troba dirigit cap al carboni 5’ (cap a fora).
- Glicòsids Molècules formades per monosacàrids mitjançant un enllaç ester glicosídic:  O-glicosídic (el C anomèric fa un enllaç entre els grups-OH dels diferents monosacàrids, aquest -OH que pot ser α o β).
 N-glicosídic (el C anomèric (C1) fa un enllaç normalment amb una amina o amb un compost con nitrogen (N).
20  Ouabaïna: prové d’un arbust africà  provoca la contracció del múscul cardíac.
 amigdalina: Ametlles amargues  genera cianur.
Derivats dels monosacàrids - Solució de Fehling (poder reductor) Capacitat d’un àtom o ió per cedir un o més electrons a un altre que quedarà reduït. S’utilitza per identificar monosacàrids mitjançant el seu precipitat de color. El reactiu en presencia d’un agent reductor es redueix (els monosacàrids tenen un carboni anomèric lliure capaç de reduirlo), en canvi els disacàrids, oligosacàrids i polisacàrids no tenen suficient poder reductor.
Els disacàrids Són glúcids constituïts per la unió de dos monosacàrids que formen un enllaç glicosídic establert entre el carboni anomèric del primer monosacàrid (c1 en aldehids i C2 en cetones) amb un altre carboni del segon monosacàrid. Dos disacàrids es diferencien bàsicament per els monosacàrids que el formen, l’ordre dels monòmers que el componen, la configuració del carboni 1 (α o β) i el carbonis que intervenen en la unió (1  2), (1  4), (1  6).
La nomenclatura consisteix en: Primera molècula terminada en-il (a  b) segona molècula.
21 Els disacàrids més comuns son: Sacarosa: Molècula formada per la unió de una α-D-glucopiranosa i una β-D-fructofuranosa mitjançant un enllaç α (1  2).
Es la unió de galactosa + glucosa.
L’enllaç O-glicosídic es fa entre l’OH del carboni anomèric del primer monosacàrid i l’OH del segon. La sacarosa es dextrogira però quan s’hidrolitza es levogira.
*Α-D-glucopiranosil-(1  2)-β-D-fructofuranosa] Maltosa: Formada per dos molècules de α-D-glucopiranosa unides per un enllaç α (1  4).
Es la unió de dos glucoses, la qual s’hidrolitza per acció de la maltasa. La trobem de manera lliure al gra de la civada i altres cereals *Α-D-glucopiranosil-(1  4)-α-D-glucopiranosa] Lactosa: Molècula formada per α-D-glucopiranosa i β-D-galactopiranosa unides per un enllaç α (1  4).
Es troba lliure en la llet (s’hidrolitza per lactasa).
*Α-D-glucopiranosa-(1  4)-β-D-galactopiranosa] També tenim altres disacàrids que no presenten els humans:  trehalosa: α-D-glucopiranosil-(1  1)-α-D-glucopiranosa.
 Celda lobiosa (s’obté per hidròlisis de la cel·lulosa): β-D-glucopiranosil-(1 1)-β-Dglucopiranosa.
 Gentiobiosa: β-D-glucopiranosil-(1  6)-β-D-glucopiranosa.
22 Els oligosacàrids Molècules formades per uns pocs monosacàrids (2 a 10), donant estructures molt variades.
Solen estar unides a proteïnes (glicoproteïnes) i lípids (glicolípids).
Els polisacàrids Glúcids formats per la unió de molts monosacàrids( >10). S’uneixen mitjançant enllaços Oglicosídics amb la pèrdua consegüent d’una molècula d’aigua per enllaç. Tipus: - Polisacàrids de reserva:  Funció de reserva energètica.
 Son polímers de glucosa.
 En cèl·lules animals i microbianes trobem el glucogen, en cèl·lules vegetals el midó (formen grànuls dins de les cèl·lules).
Midó Esta format per amilosa i amilopectina. La amilosa son polímers de glucosa units per enllaços α (1  4). La seva estructura consisteix en sis molècules de glucosa per volta i forma una estructura helicoïdal. La amilopectina esta constituïda per un polímer de glucoses unides per α (1  4) que donen lloc a zones lineals amb ramificacions en posicions α (1  6). Apareixen cada 20-30 residus i son el 70-80% del midó.
Glicogen El glicogen es troba majoritàriament a fetge. Costituit per un polímer de glucoses unides per enllaços α (1  4amb moltes ramificacions en α (1  6) cada 8-12 residus.
El glucogen no es reductor a no ser que estigui enllaçat a glicogenina (reductora).
- Polisacàrids estructurals  Manteniment de estructures cel·lulars o tissulars.
 Trobem diferents tipus:  La cel·lulosa  La quitina  El Glucomannan  Els proteoglicans i glicosaminoglicans.
Celulosa Polímer de vegetals amb funció estructural. Format per la unió de βglucoses mitjançant un enllaç β (1  4) que formen cadenes lineals i no ramificades (degut a que les glucoses es troben invertides) que es poden disposar paral·lelament i estan unides per ponts d’hidrogen. Cada par de molècules de glucosa forma una cel·lobiosa. L’aparell digestiu dels animals no poden trencar el enllaços β i per tant no podem aprofitar la cel·lulosa, la qual forma part de les fibres que faciliten el tracte intestinal.
Quitina Polímer de N-acetil-β-D-glucosamina que es troba a l’exosquelet de artròpodes i mol·luscs.
Esta format per enllaços β (1 4). La N-acetil glucosamina presenta un enllaç N-glicosídic entre un-OH d’un monosacàrid y un àtom N de l’altre.
“Peptidoglicans”: Format per pèptids i polisacàrids entrellaçats de manera N-acetilglucosamina (NAG) i N-acetilmuramic (NAM). Donen rigidesa a la cèl·lula, per evitar la seva lisis.
23 Glucomannan Polímer soluble en aigua que no podem digerir. Es un emulsionant i un suplement nutricional per a les persones amb obesitat, hipercolesterolèmia, diabetis tipus II,...
Proteoglicans i glicosaminoglicans Son components de la matriu extracel·lular dels vertebrats (proteïnes i polisacàrids). Amb un 95% en massa de polisacàrid. Les seves funcions son: - Donar consistència als teixits (T. Conjuntiu).
- Participar en el tràfic de molècules entre diferents cèl·lules.
- Suport i tràfic de diferents tipus de cèl·lules (ex: limfòcits).
Els proteoglicans presenten un centre proteic al qual s’uneixen de forma covalent els glicosaminoglicans com el queratan sulfat, condroitin sulfat,...
Aquest centre proteic esta dividit en una regió N-terminal que es superposa al domini globular fixador de l’àcid hialurònic, una regió rica en oligosacàrids i una regió C-terminal rica en cadenes de condroitin sulfat.
Els glicosaminoglicans son polisacàrids estructurals en vertebrats. Es tracta d’un conjunt de cadenes de sucre no ramificades(galactosa o àcid glucurònic) amb grups amino. Els sucres posseeixen grups carboxils i sulfats.
Un cas especial de glicosaminoglicans es la heparina es un glicosaminoglicà amb activitat anticoagulant. Esta format per dos glucoses modificades.
Malalties dels lisosomes: Els enzims que degraden els GAG es troben en el lisosoma, un error en aquests pot donar lloc a una malaltia, normalment poc freqüents però amb símptomes molt variats.
Mucopolisacaridosis: Conjunt de malalties estranyes que provenen de la incapacitat per a degradar els glicosaminoglicans (relacionat amb l’esperança de vida i esquelet).
ABO grups sanguinis humans Definides per diferents hidrats de carboni unit a proteïnes i lípids de la membrana de la superfície dels hematies. Cada tipus de sang (A, B i 0) té una estructura d'hidrats de carboni diferent.
Glicoproteïnes Les proteïnes s'associen de forma Covalent amb hidrats de carboni i formen glicoproteïnes. Es pot fer de dos formes:  Mitjançant la N de la amina d’un ASN (enllaç N-glicosídic)  Mitjançant la O d’una Ser o d’una Thr (enllaç O-glicosídic).
La majoria de les glicoproteïnes són extracel·lulars es poden trobar juntes a la membrana o lliures. La seva funció és participar en la interacció amb altres cèl·lules. La glicosilació és un procés intracel·lular que comença en RE i acaba en el Golgi.
Las lectines son unes glicoproteïnes específics que permeten el contacte entre les cèl·lules.
 Les selectines són dependents de les proteïnes Ca2+ i tenen una alta capacitat d'unió amb els hidrats de carboni, que presenten un domini lectin.
24 TEMA 4: Lípids Característiques generales Biomolècules formades bàsicament per una cadena hidrocarbonada no polar unida a un grup carboxil polar. Aquestes molècules són solubles en dissolvents orgànics e insolubles en aigua si tenen més de 8 carbonis. Degut a aquestes regions son molècules amfipàtiques en solucions aquoses (formen micel·les, monocapes, bicapes, …). Pot dur a terme funció de reserva energètica així com per transmetre senyals, fer de missatger, formen part de les membranes.
Depenent dels dobles enllaços que continguin trobem: - Àcids grassos saturats, no presenten dobles enllaços, tenen una forma lineal amb un grup carboxil situat en el seu extrem.
-Àcids grassos insaturats: Presenten dobles enllaços, la mayoria es troben en configuració cis, degut a la torsió.
En la natura la majoria d’àcids grassos tenen un nombre parell d’àtoms.
Nomenclatura dels àcids grassos Per diferenciar els àcids grassos utilitzem una nomenclatura utilitzant el numero de carbonis i dobles enllaços: ex (18:0). Quan tenim dobles enllaços utilitzem: Δ  ej: (18:1 Δ3) - Àcids grassos més comuns: o Saturats:  palmític (16:0)  CH3 (CH2)14 COO Esteàric (18:0)  CH3 (CH2)16 COOo Insaturats:  palmitoleic (16:1 Δ9)  CH3 (CH2)5CH = CH (CH2)7 COO Oleic (18:1 Δ9)  Linoleic (16: 1 Δ9)  Linolènic (16:1 Δ9, 12,15)  Araquidònic (16:1 Δ5, 8, 11, 14) Alguns d’aquests no els podem sintetitzar i els tenim que ingerir amb la dieta(àcids grassos essencials). En el cas de araquidònic es semi-essencial.
Característiques generals dels àcids grassos 1. D'àcids grassos pot ser de 12 a 24 carbonis.
2. El més comú són entre 16 i 18 C.
3. Els més abundants són àcids oleic, linoleic, l'àcid palmític i esteàric.
4. La majoria són cadenes sense ramificar, compostos amb ramificació son difícils de trobar.
5. Mai no s'ha trobat dos enllaços dobles consecutius.
6. La gran majoria en la naturalesa són cis però també pot trobar trans vegades.
7. La temperatura de fusió depèn de la longitud de la cadena i dels dobles enllaços (les insaturacions la fan més fluida). El "Melting Point (º C)": temperatura on els àcids grassos passen a ser líquids.
 Saturats: Son sòlids a Tº ambient punts de fusió superiors a 25 º C.
 Insaturats: Líquids a Tº ambient  punts de fusió baixos.
25 Propietats químiques - Esterificació: Reacció d'un àcid gras amb un alcohol dóna lloc a un èster + H2O.
Hidròlisi: Pas contrari a l'esterificació. Es produeix mitjançant els enzims lipases que hidrolitzen l'èster i donen lloc a àcid gras + alcohol.
- Saponificació: Reacció d'un àcid gras amb una base forta (NaOH o KOH)  dóna una sal d'àcid gras (sabó).
Trobem àcids grassos saponificables:  Acilglicèrids: Àcid gras + glicerina (propantriol) - Un exemple són els triglicèrids (funció de reserva energètica).
 Ceres o cèrids: Alcohol *hidroxílic de cadena llarga + àcid gras.
- Làmines impermeables que protegeixen l'epidermis (pell, plomes...).
El Omega-3 (ω-3) o n-3 · Tenen una insaturació en el C3 (començant per l'extrem del metil).
· Molts són poli-insaturats.
· Beneficiosos per a la salut, sobretot disminuint el risc de malalties cardiovasculars ja que disminueixen la pressió sanguínia, nivells de triglicèrids, etc.
· Són molt abundants en el peix, sobretot en alguns com les anxoves, les sardines, el salmó ...
· Et fa augmentar el HDL (colesterol bo) i baixar LDL (colesterol dolent).
El Omega-6 (ω-6) o n-6  Els omega 6 tenen el doble enllaç entre el carboni 6 i 7 començant pel final.
 Quasi bé tots son poliinsaturats (PUFA en angles).
 Un augment del consum d’omega 6 fa augmentar el LDL i baixar el HDL (perjudicial).
 Quan es troben en gran quantitat provoquen la inflamació d’unes molècules anomenades pro-inflamatòries.
Relació entre ω-3 y ω-6 Per determinar si ens trobem en una situació saludable o no calculem ω-6/ω-3. Quan sigui inferior a 1 (més omega 3 que 6).
Exemples: o Oli d’oliva de 3/13.
o Oli de blat de moro 46/1.
o Oli d’acecha 8/1.
26 Classificació - Podem trobar diferents tipus de lípids:  triacilglicèrids  Fosfolípids  Esfingolípids  glicolípids  Esteroides  Vitamines A, D, E, K (terpens) liposolubles.
Lípids de reserva: triacilglicèrids (TAG) Lípid format per una molècula de glicerol + 3 cadenes d'àcids grassos units mitjançant el grup hidroxil de cadascun d'ells. Alguna d'aquestes 3 cadenes d'àcids grassos ha de ser diferent de les altres, és a dir, podem tenir R1 i R3 iguals, però R2 ha de ser obligatòriament diferent. La longitud de les cadenes dels triglicèrids oscil·la entre 16 i 22 àtoms de carboni.
A causa de l'estructura que forma aquesta unió entre el glicerol i els àcids grassos diferenciem una zona polar i una altra no-polar. La part polar correspon al glicerol i la part no polar a la resta de la molècula ja que les cadenes són altament apolars. Aquesta proporció en grandària entre les cadenes i el *glicerol provoca que els triglicèrids siguin considerats un tipus de molècula molt *apolar, però tenint una petita part polar. Aquesta poca polaritat permet poder emmagatzemar de manera molt compacta i per això són tan eficients en la seva gran funció: la reserva energètica (a més de que el seu contingut energètic és molt gran [9,4 kcal/g] a causa de les llargues cadenes que ho componen).
Altres funcions que realitza són la producció d’energia (ATP), la producció de calor, l’aïllament tèrmic i la formació de teixit adipós (quant mes triglicèrids tenim, més teixit adipós hi ha, per tant tendim a tenir menys fred).
-Efecte dels dobles enllaços en la consistència de greixos: Si els triglicèrids tenen dobles enllaços en la cadena li confereixen certes propietats. L’oli vegetal es líquid a temperatura ambient ja que te molts àcids grassos insaturats. L’oli animal es sòlid degut a la presencia de molts àcids grassos saturats. Per aconseguir convertir les margarines (liquides) en solides a Tº ambient s’utilitza la hidrogenació ( s’aconsegueix la saturació dels àcids grassos).
27 Els àcids grassos trans: Son un tipus de àcids grassos insaturats que es troben a la natura en un percentatge molt petit. Son en principi més estables que els cis, no es danyen tan ràpidament i tampoc necessiten refrigeració, però tenim un greu inconvenient, son perillosos per a la salut. Aquest perill el trobem a partir de la hidrogenació, la qual provoca que uns quants acids grassos es saturen, mentre que d’altres es tornen trans.
El podem trobar a patates fregides, bolleria industrial,... i afecten directament en problemes cardiovasculars incrementant el risc degut a una baixada directa del HDL (circulen molt més temps per la sang i per això augmenten el risc de la producció de plaques d’ateroma facilitant que es doni un infart).
Lípids de membrana - Fosfolípids  Glicerofofolípids  Esfingolípids i derivats - Glicolípids  Glicoesfingolípids - Colesterol Fosfolípids de membrana Glicerofosfolípids Tipus de fosfolípid de membrana formant per la unió d’un glicerol amb 2 àcids grassos i un grup fosfat que els hidroxil del carboni 1 i 2 s’ajunten amb àcids grassos, un saturat i l’altre insaturat, i el carboni 3 s’ajunta a un grup fosfat.
En cada glicerofosfolípids trobem dos regions: o Regió polar: Correspon al glicerol, el grup carbonil (CO) de l’àcid gras i el grup fosfat.
o Regió apolar: Correspon a les cadenes hidrocarbonades dels àcids grassos.
En funció del lípid, poden adoptar diferents disposicions enfront a un solvent polar: o Formació en micel·les per als lípids amb forma cònica com els àcids grassos.
o Formació de bicapes lipídiques (que donen una conformació més estable) en lípids amfipàtics amb forma cilíndrica com els fosfolípids(base de les membranes cel·lulars).
El grup fosfat pot estar unit a un altre grup polar (que anomenem x) que normalment es un aminoalcohol com la serina, la colina, el inositol, el etanolamina...
28 I dóna lloc a fosfoglicèrids de membrana com:  fosfatidilserina (cara interna)  fosfatidilcolina (fetge, cervell, gemma de l’ou,...).
 fosfatidilinositol  Cardiolipina  difosfatidilglicerol.
(membrana interna de les mitocòndries) Esfingolípids i derivats Són fosfolípids de membrana derivats de esfingosina(aminoalcohol insaturat de 18C9 que té una cadena hidrocarbonada i un domini polar amb un grup amino.
El grup amino pot formar un enllaç amida amb el grup carboxil de l’àcid gras per donar lloc a la ceramida. Aquestes ceramides poden influir un grup polar esterificat a l’hidroxil terminal de l’esfingosina.
La esfingomielina es un tipus de esfingolípid que es troba a les membranes plasmàtiques i a les beines de mielina dels axons(amfipàtics).
Glicolípids de membrana  Glicoesfingolípids Son ceramides unides amb un sucre de cadena curta amb un grup polar.
Ceramida (esfingosina + àcid gras) + glúcid (glucosa, galactosa ...) La seva part glúcica es troba orientada cap a l’exterior i es el component fonamental del glicocàlix, on actua en processos de reconeixement cel·lular i com a receptor d’antígens. Els principals glúcids que formen part dels glicolípids son la galactosa, la manosa la fructosa, la glucosa, la N-acetilglucosamina i la N-acetilgalactosamina. Depenent dels glicolípids, la seva cadena glúcica pot contenir entre un i quinze monòmers de monosacàrid.
Els glicolípids més comuns son els cerebròsids, els globòsids i gangliòsids.
 Els cerebròsids tenen un sucre unit mitjançant un β-glicosídic al grup carboxílic de la ceramida. Els que tenen galactosa s’anomenen galactocerebrosids (membrana plasmàtica del teixit nerviós).Els que contenen glucoses on glucocerebrosids (no son pròpies del teixit nerviós). Els sulfit-tids contenen una galactosa esterificada amb un sulfat al carboni 3.
 Els globósids son glicoesfingolípids neutres units a una ceramida.
 Los gangliósids son els més complexes per contenir caps polars molt grans formats per unitats de oligosacàrids carregats negativament perquè tenen una o més unitats d’àcid siàlic que tenen una carrega negativa a pH 7. Els gangliòsids es diferencien de la resta perquè tenen aquest àcid. Estan concentrades a les cèl·lules ganglionars del sistema nerviós central. Constitueixen el 6 % dels lípids de membrana de la materia gris, i es troben en menor quantitat a la resta de les membranes. La seva funció es el reconeixement cel·lular.
29 Tenen un paper important en la fluïdesa de la membrana.
Colesterol Molècula que deriva de l’ester (ciclopentà) considerat com un esteroide que es troba en els teixits i en plasma sanguini. Esta format per un sistema d’anells bastant rígid al qual se li uneix una cadena hidrocarbonada curta. Aquests anells, anomenats carboxílics (3 hexagonals i 1 de pentagonal) estan units entre si i s’anomenen A,B,C i D. Presenten substitucions: o Dos radicals metil en posiciones C10 i C13.
o Una cadena alifàtica de 8 carbonis en la posició C17.
o Un grup hidroxil en la posició C3.
o Una instauració entre els carbonis C5 i C6.
El cap polar esta format per un grup hidroxil, i la seva cua polar esta constituïda per carboxicicles i els substituents alifàtics. Així es una molecula molt hidrofòbica, i bastant soluble en dissolvents apolars. Normalment tenen tendència a formar ponts d’hidrogen amb els caps polars dels fosfolípids de membrana.
Quan parlem de plantes, els esteroides d’altra banda tenen una estructura molt semblant al colesterol amb 4 anells, com per exemple el estigmaesterol i el beta-sitoesterol. En fongs trobem ergosterol.
Les principals funcions del colesterol son: o Funció estructural: El colesterol és un component molt important de les membranes plasmàtiques dels animals inserint-se en la membrana lipídica amb el grup hidroxil encarat a la fase aquosa (exterior). Aquest es troba en una relació molar 1:1 en relació als fosfolípids i regula les seves propietats fisicoquímiques, sobretot la seva fluïdesa. Es troba en molt poca quantitat en les membranes intracel · lulars. Cada membrana té una diferent composició:  Com més proteïnes presenta la membrana més elevada és la seva activitat a causa de la presència d'enzims (les proteïnes tenen funció catalítica  tenen enzims) Un exemple és la membrana interna mitocondrial.
 Com més lípids presenta la membrana, més funció estructural realitza aquesta.
30 o Es un precursor de:  La vitamina D, essencial per al metabolisme del calci.
 Les hormones sexuals, com la progesterona, els estrògens i la testosterona.
 Les hormones corticosteroides, com el cortisol i l'aldosterona.
 Les sals biliars, que són essencials per a l'absorció d'alguns nutrients lipídics i via principal per a la excreció del colesterol corporal.
 Les basses de lípids.
Altres lípids d’interès biològic - Sabons Sals sòdiques o potàssiques unides a un àcid gras. Quan aquestes estructures s'ajunten amb una gota de greix es formen micel voltant d'aquestes, i és per això que netegen. Hi ha un conjunt nombrós de sabons en funció dels greixos que els componen i del procés de saponificació.
- Ceres Molècules molt hidrofòbiques que estan formades per dos àcids grassos esterificats amb un grup OH, per exemple. Aquests solen ser àcids grassos de cadena llarga (part hidrofòbica).
Quan s'escalfen es van desfent. La majoria es troben en els animals. Algunes plantes també tenen, però no és normal.
- Eicosanoides Estructures molt importants a nivell metabòlic. Es tracta d'una família de components eico (de 20 carbonis) que provenen tots de l'àcid araquidònic. Dins d'aquest trobem tres famílies que són:  Las prostaglandines (les més abundants)  Los tromboxans  Los leucotriens.
Tenen funcions molt variades com intervenir en els processos inflamatoris davant les al·lèrgies. Tenen unes activitats molt intenses en concentracions molt petites.
- Isoprenoides Derivats de l’isoprè (2-metil-1 ,3-butadiol)  hidrocarbur de 5 carbonis.
Dins dels isoprenoides distingim: o Els terpens Conjunt de compostos que deriven d'una repetició d'unitats d’isoprè, amb estructura lineal. Quan els terpens es modifiquen químicament, per exemple per oxidació o reorganització de l'esquelet hidrocarbonat, se solen anomenar terpenoides (com la vitamina A o el reconeixement tiol, que conté un àtom d'oxigen):  Els diterpens (4 molècules d'isoprè) com és el cas de les vitamines A, E i K.
 Els tetraterpens o carotenoides són els terpenoides de 40 carbonis (8 unitats d’isoprè), i els més rellevants són els pigments carotenoides que tenen una funció essencial en la fotosíntesi.
31  Altres tipus de terpens: Entre les principals funcions dels terpens trobem la coloració de vegetals. Alguns es consideren com nutrients, com el retinol i els carotens. El terme vitamina A és utilitzat per al retinol i els carotens.
Los esteroides Estructures tancades derivades del Estero, compost de carboni i hidrogen que forma quatre anells fusionats, tres hexagonals i un pentagonal, amb un total de 17 carbonis. En els esteroides aquesta estructura bàsica es modifica per la presència de diversos grups funcionals, com carbonils i hidroxils, o bé cadenes hidrocarbonades. De fet els esterols són un tipus d'esteroides formats per un grup hidroxil unit al C3 + una cadena alifàtica (hidrocarbonada) unida al C17. Tenen funcions reguladores dels nivells de sal i de secrecions biliars, estructurals com en el colesterol i hormonal, en els corticoides, les hormones sexuals masculines i femenines (testosterona i progesterona respectivament) i en la vitamina D.
 Algunes proteïnes s'uneixen a la membrana per enllaços covalents als grups hidrofòbics, o el que ve a ser el mateix, a les cadenes hidrocarbonades:  La cisteïna de la proteïna s'uneix a l'àcid gras (àcid palmític).
 GPI  glicosil fosfatidilinositol.
32 Les proteïnes adopten formes especials per a poder travessar la doble capa lipídica en moltes situacions(forma de hèlix).
33 Tema 5: Enzims, cinètica enzimàtica i regulació Vitalisme: considerava que la fermentació i altres processos bioquímics només podien dur-se a terme amb organismes vius que posseïen una “força vital”. Pasteur Però alguns químics, entre ells, Berzelius, Liebig o Traube consideraven que aquests processos eren deguts a catalitzadors que es troben dins les cèl·lules.
Buchner llevats poden fermentar la glucosa fins etanol.
James B. Sumner  Aïlla i cristal·litza l’enzim ureasa.
Els enzims són catalitzadors biològics (acceleren la velocitat d’una reacció fins a 1000 milions de vegades). Cada enzim és específic de substrat i reacció. La majoria són proteïnes. A excepció dels ribozims (RNA).
5. Tripsina: Produeix la hidròlisis de Lys i Arg (positives).
6. Papaïna (papaia): Degrada l’enllaç peptídic.
7. Trombina: Hidròlisis de Arg-Gly.
Nomenclatura: 34 Classificació Grup Reacció catalitzada Reacció Típica Exemples enzimàtics EC1: Oxidoreductases Catalitzen reaccions de oxido/reducció; transfereixen H i O, o electrons d’un substrat a un altre.
Transfereixen un grup funcional d’un substrat a un altre. El grup pot ser metil, acil, amino o un grup fosfat.
Formació de dos productes a partir d’un substrat per hidròlisis.
No hi ha adició hidrolítica ni canvi dels grups del substrat.
Els enllaços C-C, C-S, C-O o CN es poden escindir.
Reordenament intramolecular, es un canvi de la pròpia molècula.
Unió de dues molècules per la síntesis d’un nou enllaç C-O, C-S, C-N o C-C amb un simultani gast d’energia (ATP).
AH + B A + BH (reduït) A + O  AO (oxidat) Deshidrogenases, oxidases, reductases, peroxidases,...
AB + C A+ BC Transaminases, Quinases, transmetinases,...
AB + H2O AOH + BH Esterases, fosfatases, lipases, peptidases,...
RCOCOOH RCOH + CO2 X-A-B-Y A=B + X-Y Descarboxilases, hidratases, lipases, peptidases,...
AB BA Epimerases, mutases,...
X+Y+ATP XY + ADP+ Pi Sintetases, carboxilases,...
EC 2: Transferases EC 3: Hidrolases EC 4: Liases EC 5: Isomerases EC 6: Lligases Energia lliure o de Gibbs (energia útil per fer un treball).
SI AG < 0 parlem d’una reacció “ Exergònica”.
Si AG > 0 parlem d’una reacció “ Endergònica”.
Un mecanisme que te l’organisme per afavorir les reaccions consisteix en regular les concentracions de substrat. 1KJ= 0’239 Kcal o 1cal= 4’18 J.
35 L’enzim augmenta la velocitat de la reacció però no afecta la posició d’equilibri. Per augmentar la velocitat els enzims redueixen l’energia d’activació de les reaccions ( com més alta sigui la energia de transició més lenta serà la reacció).
El primer pas de la catàlisi enzimàtica es la formació d’un complex Enzim-Substrat (l’essència de la catàlisi esta en l’estabilització especifica de l’estat de transició). A concentració constant d’enzim, la velocitat de la reacció augmenta fins a saturar-se a concentracions altes de substrat.
El centre actiu: El centre actiu és la regió de l’enzim que uneix el substrat i el que conté els residus que participen de forma directa en la catàlisi enzimàtica. Els aa del centre actiu estan separats a l’estructura primària i junts a la terciària.
1.
2.
3.
4.
Sol estar situat en una obertura en l’estructura 3D.
Està format per uns pocs dels aminoàcids de la seqüència aminoacídica.
El centre actiu forma un microambient adequat per a la unió al substrat o la catàlisi.
Els substrats s’uneixen a l’enzim a través de múltiples interaccions febles (interaccions electrostàtiques, ponts d’hidrogen, forces de Van der Waals, interaccions hidrofòbiques).
Un exemple és el tripèptid glutatió en el centre actiu de l’enzim glutaredoxina.
MODELS D’ UNIÓ ENZIM-SUBSTRAT El model de la clau i el pany.
36 El model de l'ajustament induït.
Model d'ajust induït d'enzim-substrat, (Daniel Kosland, 1958). en aquest model, tant de l'enzim i el substrat pateixen una distorsió quan es vinculava a cada altre. S'obliga a adoptar una conformació acostant l'estat de transició, l’enzim manté en tensió el substrat. La formació del complex enzim-substrat és el primer pas en la reacció enzimàtica.
Mecanismes Catalítics Molts i diversos: impliquen un reduït grup d’aminoàcids del centre actiu que reaccionen amb substrats. Aminoàcids catalítics His > Asp > Arg . Glu > Lys > Cys . Tyr > Asn . Ser > ...
Exemples: 1. Lisozim: Digereix la paret bacteriana, especialment els gram-positius(ataca els peptidoglicans). Ataca els NAG-NAM-NAG-NAM-NAG-NAM.
NAG: N-acetil glucosamina.
NAM: N-acetil muràmic.
37 2. Ribonucleasa A: Trenca el RNA per els enllaços fosfodièster(però no el DNA). Les càrregues positives de la RNasa A es troben principalment en una esquerda profunda entre dos lòbuls.
l'ARN substrat es troba en aquesta esquerda i es divideix per dos histidines catalítics, His12 i His119, a través de 1 2'-3' fosfat cíclic intermedi que s'estabilitza per lisines propers com ara Lys7, Lys41 i Lys66.
3. Serin Proteases: Tallen enllaços peptídics per una reacció d’hidròlisis basada en el centre actiu del residu serina (digereix proteïnes).
8. Quimotripsina: talla l’enllaç dels aminoàcids aromàtics (triptòfan, Phe, tyr). A-B-AA-/-X-Y-Z 9. Tripsina: Talla els aminoàcids bàsics (Lys, Arg). AA-/-X 10. Elastasa: Talla els aminoàcids petits (Gly, Ala, Ser).
Apoenzims i Holoenzims Apoenzim(part proteica) + cofactor = Holoenzim Cofactors: Molts són metalls : Fe, Zn, Cu, Mg, Mn,...
Coenzims: molècules orgàniques, moltes derivades de vitamines (NAD, FAD, …).
Grups prostètics: compostos no proteics units firmament a la proteïna requerits per la catàlisi (hemo,…).
Una dada important és que tots els enzims tenen un rang òptim de temperatura i pH específic.
Paper del Zn en el centre actiu de l’alcohol deshidrogenasa Etanol + NAD ↔Acetaldehid + NADH Molts coenzims són derivats e vitamines. Els coenzims poden estar units permanentment a la proteïna. Al final del cicle catalític i retornen al seu estat inicial (biotina, lipoic...), o bé solubles (cosubstrats), els quals es modifiquen al dinal de la reacció.
Coenzims Solubles: 11. NADH/ NAD, NADPH /NADP: Reaccions d’oxidació/reducció.
12. GSH/ GSSG: Reaccions d’oxidació/reducció de grups tiols.
38 CINÈTICA DE MICHAELIS -M ENTEN KM: Es la concentració a la qual la meitat dels centres actius estan ocupats. Ens dóna la mesura de la concentració del substrat requerida per a que la catàlisis ocorri i per una aproximació de la concentració dels substrat in vivo (mesura la força del complex ES).
13. KM elevada: Unió feble.
14. KM baixa: Unió forta.
39 Nombre de recanvi o “Turnover number” (Kcat) És el numero de molècules de substrat que 1 molècula d’enzim converteixi en producte en una unitat de temps, quan l’enzim està totalment saturat (quan *S+>>Km). La Vmax ens proporciona el nombre de recanvi si es coneix la concentració[E] T.
Una altra relació es la mesura de Kcat/Km que ens informa de l’eficiència catalítica.
En condicions fisiològiques, el quocient [S]/Km està típicament entre 0.01 i 1.0 Quan [S] << Km, la velocitat enzimàtica es molt menor que Kcat, perquè la major part dels centres actius no estan ocupats. En altres paraules, [ES] es negligible, així [E] =[E] T La velocitat enzimàtica depèn del quocient Kcat/ Km -Mesura directa de l’eficiència i l’especificitat de l’enzim.
-Mesura com funciona un enzim quan [S] es baixa.
El límit del valor Kcat/Km l’estableix K1, la velocitat de formació del complex ES. Aquesta velocitat no pot superar la velocitat de trobada de l’E i el S, controlada per la difusió, que no pot superar valors de 108 – 109 M-1 s-1.
Aplicacions dels enzims a la indústria Avantatges Inconvenients 1.Molt eficients Estabilitat 2.Permeten treballar a temperatures baixes i pHs neutres 3.Alta especificitat: No generen productes secundaris, estereoespecificitat 4.Activitat regulable 5.Fàcilment separables de substrats i productes Reaccions amb substrats múltiples 1. Unió aleatòria dels substrats 2. Unió ordenada dels substrats 3. Mecanisme de ping-pong 40 Inhibició enzimàtica Irreversible: L’inhibidor s’uneix de forma permanent a l’enzim (sovint de forma covalent). Trobem la inhibició suïcida(canvi en l’inhibidor), i anàleg del substrat.
Reversible: Unió transitòria a l’enzim, però que n’afecta l’efectivitat: 15. Competitiva: L’enzim i el substrat competeixen per el centre actiu de l’enzim.
16. No competitiva: L’inhibidor s’uneix a un lloc totalment diferent del enzim ( no al centre actiu).
17. Acompetitiva 18. Mixta 41 Molts fàrmacs i verins són inhibidors Penicil·lina(antibiòtic): inhibidor irreversible de transpeptidasa un enzim clau en la síntesi de la paret bacteriana. Necessària per la síntesi de la paret bacteriana.
Metotrexat(anticancerígen): Inhibeix de forma reversible la dihidrofolat reductasa gràcies a la seva homologia amb el dihidrofolat.
Enginyeria molecular d’enzims: Mutagènesi dirigida Michael Smith va guanyar el premi Nobel el 1993 Anàlegs de l’estat de transició Molècules que s’assemblen al estat de transició. L'estat de transició d'una reacció química és una configuració particular al llarg de la coordenada de reacció que es defineix com l'estat que correspon al màxim d'energia en el seu decurs. En aquest punt s'assumeix que les espècies reactants en col·lidir conduiran sempre a la formació de productes.
19. Anticossos catalítics: Utilització d’anàlegs de l’estat de transició per a generar anticossos catalítics. La inserció per part de la ferroquelatasa d’un ió metàl·lic en una porfirina s’esdevé mitjançant un estat de transició en què la porfirina es doblega. La Nmetilmesoporfirina, una porfirina deformada que s’assembla a l’estat de transició de la reacció catalitzada per la ferroquelatasa, abans s’utilitzava per a generar un anticòs que també catalitza la inserció d’un ió metàl·lic en un anell de la porfirina.
Ribozims Són biocatalitzadors no proteics, formats per RNA.
42 Regulació de l’activitat enzimàtica ·Cascada de coagulació 43 Al·losterisme Cooperativitat o homoal·losterisme: el substrat promou un canvi de conformació de la forma T (baixa afinitat pel substrat) a la forma R (alta afinitat).
Heteroal·losterisme: efector al·lostèric que s’uneix a un lloc diferent al centre actiu promou transició entre forma T(tens) o R(relaxat).
Els enzims al·lostèrics no segueixen la cinètica de Michaelis-Menten ( adquireixen una cinètica sigmoïdal).
La hemoglobina, té una funció similar a un enzim. Es un tetràmer amb 4 centres d’unió a oxigen. Presenta cooperativitat s’uneix a un grup oxigen, fet que provoca un canvi tridimensional que fa que altres subunitats captin l’oxigen amb més afinitat ( efector unió centre regulador).
Efector: T R (activadors o positius).
R  T (inactivadors o negatius).
44 Per definició quan parlem de cooperativitat parlem d’efectors de més d’una subunitat (efectors al·lostèrics poden unir-se a subunitats reguladores).
Exemple: Aspartat transcarbamilasa (ATCase).
En aquesta reacció es necessari ATP, no solament per l’energia sino perquè necessitem les bases punires i pirimidines.
Isoenzims Diferents enzims per a diferents Km i Vmàx facilita la regulació.
Els enzims que difereixen en la seqüència d'aminoàcids, però catalitzen la mateixa reacció química. Aquests enzims solen mostrar diferents paràmetres cinètics (per exemple, els valors de Km diferents), o diferents propietats reguladores.
45 ...