Conceptos básicos sociología (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Sociología - 1º curso
Asignatura Fonaments de Sociologia
Profesor J.V.
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 05/11/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Conceptos que se detallan:
Anomia - Emile Durkheim
Malestar en la cultura - Sigmund Freud
Cultura Objetiva - Georg Simmel
Racionalización - Max Weber

Vista previa del texto

Anomia - Émile Durkheim El concepte anomia és un terme analitzat, entre altres, per Émile Durkheim. Segons l’autor, quan un grup es troba cohesionat, desenvolupa una quantitat de normes per regular el comportament i mantenir l’ordre en ell. Aquesta regulació defineix el caràcter dels rols, i per tant, els límits de l’acció de cada individu, per brindar així una certa seguretat al grup.
Tanmateix, existeixen situacions en les quals això no es produeix; en les situacions anòmiques. Durkheim encunya aquest terme enmig d’una experiència de caos; quan migra d’un poble de la perifèria francesa a la París post revolucionària. És lògic, doncs, que les situacions anòmiques siguin característiques de les societats modernes. L’anomia és aquell estat social en el qual l’estructura social és incapaç d’orientar l’acció dels individus per mitjà de normes, o de proveir-los d’allò necessari per aconseguir els seus objectius. En altres paraules, és una falta de regulació de la societat sobre l’individu.
En el llibre El suïcidi, Durkheim analitza les causes d’aquesta situació i troba que es caracteritza per una absència de valors (religiosos, morals, cívics...) conjuntament amb la sensació d’alienació i desorientació, fet que condueix a la destrucció de l’ordre social; els individus, en no saber com dirigir la seva acció, experimenten por, angoixa, inseguretat, insatisfacció... L’anomia és, doncs, una dissociació entre els objectius culturals i l’accés als mitjans per arribar a aquests objectius. Es produeix, doncs, una desinstitucionalització de l’estructura social, ja que els seus mecanismes de control són insuficients. La desinstitucionalització de l’estructura social desembocarà, doncs, en la desviació dels individus.
“Estat social en el qual la confusió i la mútua contradicció de les normes existents creen una greu desorientació en la conducta de certs individus” El procés de racionalització del món – Max Weber El concepte de racionalització fa referència a la manera com les societats modernes s’han sotmès a un procés d’ordenament i sistematització amb l’objectiu de fer predictible i controlable la vida de l’home. Per aquesta raó, és impossible entendre el procés de racionalització sense mirar a l’una del procés de modernització; racionalitat i modernitat són dos termes que deuen la seva evolució a la seva reciprocitat. “La modernitat és el reflex de l'avanç - constant i creixent - de la raó en tots els àmbits de la vida humana.” Weber en la seva obra L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme fa una gran aportació, en la qual s’hi concentren els conceptes de modernització i racionalització. En ella, l’autor tractarà d’entendre el canvi històric, el pas de la societat tradicional a la societat moderna, i abordarà així l’inici de dit procés. Weber presenta el procés de racionalització com un procés dinàmic, el qual un cop iniciat és impossible aturar-lo; és un procés que ho abasta tot sempre de manera creixent.
Per a Weber, el canvi històric consisteix en l’augment de l’execució d’accions racionals respecte d’objectius o finalitats, sobretot en l’àmbit econòmic. I l’acció racional individual serà el canvi que desencadenarà la societat de la racionalitat. En la societat tradicional, amb el cristianisme, els individus troben impediments a l’hora de perseguir beneficis econòmics, atès que era entès com a pecat; tanmateix, amb el desenvolupament del calvinisme i la seva moral, es tornà possible un canvi de mentalitat que persegueix el guany indefinit i l’acompliment amb el treball com un deure moral. En altres paraules, el calvinisme indueix una moral individualista que propicia el desenvolupament econòmic, i en conseqüència, l’acció racional. Com es pot veure, el procés de racionalització és un procés que s'inicia en les aigües de la religió, i que posteriorment travessarà la política, l'economia, l'estètica...
Val a dir que el procés de racionalització es veu fermament coadjuvat pel capitalisme i les organitzacions burocràtiques; és concretament a la realitat capitalista-modernaoccidental on prevalen les formes racionals basades en la calculabilitat i la tècnica en l'economia, en la fi de lucre capitalista, i en la qual es troben estats amb regles clares i precises i formes burocràtiques que persegueixen l’eficiència. És així doncs com l'home modern es veu travessat pel procés de racionalització, veient modificada la seva vida quotidiana i la forma de relació, d'intercanvi i de disposició de la seva subjectivitat dins i fora de cadascuna d'aquestes esferes.
“Procés de justificació en termes d'eficiència de les conductes individuals i col·lectives” El malestar en la cultura – Sigmund Freud Freud, en la seva obra El malestar en la cultura exposa l’irremeiable antagonisme existent entre les pulsions dels individus i les restriccions imposades per la cultura. El conflicte es troba en que la cultura cada cop pretén instaurar unitats socials cada vegada més grans, de forma que la restricció sobre el desplegament i la satisfacció de les pulsions sexuals i agressives es farà més evident. En conseqüència, l’individu transformarà una part de la pulsió agressiva en sentiment de culpa. Per això, la cultura genera insatisfacció i patiment.
Mentre més es desenvolupa la cultura, més creix el malestar.
La cultura sotmet a la sexualitat i als instints agressius de l' individu i els limita fortament.
En la sexualitat, la tria de l'objecte sexual per part de l'individu queda reduïda al sexe contrari, a més de les limitacions referents a la monogàmia i a la fidelitat. L'home també compta amb una dosi poderosa de tendències agressives, que també son reprimides per la societat. Primer es reprimeixen per part de la figura del pare, i posteriorment, l' infant acollirà en sí mateix l'autoritat del seu pare creant el superjò, que actuarà com a autoritat interna i externa respecte aquests estímuls.
Freud respondrà davant aquesta qüestió que el pes de la vida ens obliga a tres possibles solucions: distreure'ns en alguna activitat, buscar satisfaccions substitutives (com l'art), o bé narcotitzar-nos. L'home busca el plaer i l'evitació del desplaer, coses irrealitzables en la seva plenitud; és així com l'home rebaixa les seves pretensions de felicitat. Una tècnica per evitar els sofriments és reorientar els fins instintius de manera de poder eludir les frustracions del món exterior.
La cultura busca predicar l'amor entre dos individus, per derivar les relacions a llaços libidinals que uneixin els membres de la societat entre si per enfortir-la. Però no obstant això, també hi ha tendències agressives cap als altres. Així, la cultura també restringirà l'agressivitat, i no només l'amor sexual, la qual cosa permet entendre perquè l'home no troba la seva felicitat en les relacions socials.
El preu pagat pel progrés de la cultura resideix en la pèrdua de felicitat per l’augment del sentiment de culpabilitat. Freud conclou que la gènesi dels sentiments de culpabilitat estan en les tendències agressives. En impedir la satisfacció eròtica, tornem l'agressió cap a aquesta persona que prohibeix, i aquesta agressió és canalitzada cap al super-jo, d'on emanen els sentiments de culpabilitat.
Cultura objectiva - Georg Simmel Per a Simmel, la cultura podria definir-se com aquell mitjà que ajuda a la formació d'una unitat global anímica i, alhora, al desenvolupament de la totalitat interna. Hi ha una característica inherent a la lògica de Simmel: la seva capacitat d’assumir la paradoxa i de ser ambivalent. La sociologia simmeliana sabrà apreciar l’ambivalència dels fenòmens socials, i per aquesta raó la seva concepció de cultura reuneix tant al subjecte com l'objecte, i engloba tant interioritat com exterioritat. El concepte de cultura simmelià donarà lloc, doncs, a una doble expressió: la cultura objectiva (regulacions i organitzacions produïdes per la societat i que se’ns presenten com institucions) i la cultura subjectiva (capacitat de l’actor per produir, absorbir i controlar els elements de la cultura objectiva).
Val a dir, però, que en aquest cas la dualitat del concepte s’ha convertit en antagonisme; els productes culturals han iniciat un procés de conversió en poders estranys, cap els quals els individus es veuen incapaços per assimilar-los i reconèixer-los significativament.
La dimensió objectiva i la subjectiva experimenten, doncs, tensió i conflicte; els productes culturals disposen d’una existència pròpia i aliena al ritme de la vida de l'individu, seguint una lògica allunyada a la vida espiritual, a la vida subjectiva de l’individu. En conclusió, la cultura acaba per transcendir l’individu. Aquesta dissociació és pròpia de la vida moderna, atès que aquesta propicia, més que cap altra tipus de societat, el desenvolupament de l’esperit objectiu. En paraules del propi Simmel la tragèdia de la cultura ocorre en “un context específic [...] que està al centre de la condició moderna, atesa la trobada violenta entre el món intern de l’individu i el món extern” Com és obvi, l’individu únicament pot formar-se apropiant-se els valors culturals que l’envolten, però aquests valors el subjuguen i l’esclavitzen; Simmel observa l’home modern rodejat per circumstàncies que coaccionen i dominen els seus desitjos. Els objectes culturals han derivat cap a una autonomia que els converteix en estranys i buits de significació, els quals recobreixen i carreguen la vida de l’individu. L’efecte d’això és la dissociació i l’enfrontament de la cultura objectiva amb el seu suport subjectiu: una cultura sense rumb i buida xoca amb individus estranyats. L'autor critica aquest desenvolupament de la cultura objectiva perquè entén que amenaça a la individual. Per nominar aquesta situació, utilitza, en concret, l’expressió "tragèdia de la cultura", referint-se al procés de buidament de sentit i autodestrucció que amenaça la cultura contemporània. I això es deu a tres factors causals: la divisió del treball, la dominació en forma de diners i les grans urbs.
- La divisió del treball (separació capital / treball, productor / producte) anonimitza el món social, bloqueja i fragmenta el sentit propi d’actuar, autonomitza radicalment el desenvolupament cultural. La tecnologia crea productes innecessaris i fa sentir desigs artificials. La ciència crea coneixements innecessaris que no tenen un valor particular: són el resultat de l’expansió autònoma de l’activitat científica.
- El domini de l’activitat monetària genera un procés cap a l’abstracció i l’empobriment de la vida que afecta al món, a les coses i als homes; al món perquè s’abstreuen l’espai i el temps (allò llunyà es fa pròxim), trencant així els propis ritmes, a les coses perquè, igualades per la seva expressió monetària perden les seves diferencies qualitatives, i als homes, perquè queden reduïts a màquines que calculen i comparen en termes exclusivament quantitatius. Alhora també és cert que l’individu busca de presentar-se davant els altres per mitjà del consum; és una forma de singularitzar-se, d’uniformar-se en la gran diferenciació moderna. Crisi d’identitat.
- Les grans ciutats no fan sinó reforçar els efectes culturals de la modernitat; accelera la vida, la intel·lectualitza, converteix les trobades amb els altres en instantanis espectacles visuals presentats pel codi del diner... La gran ciutat és el màxim exponent de la modernitat. La vida citadina es caracteritza per un tipus d'individualitat urbanita assetjada per un creixement nerviós, producte dels ràpids i ininterromputs estímuls als quals l'individu es veu exposat. Val a dir també que, en general, l’excés d’estímuls porta a la indiferència. Aquesta indiferència dels altres cap a tu, conjuntament amb l’anonimat de la gran ciutat, et dona una experiència de llibertat que mai s’havia sentit a la història, però també sensació de solitud i abandonament.
Amb aquest retrat Simmel pretén constatar que la dualitat de la cultura (objectiva/subjectiva) s’ha convertit en antagonisme; els productes culturals van en procés de conversió en poders estranys sobre els individus i de la seva incapacitat per assimilarlos i reconèixer-los significativament. La fi del camí és l’alienació i la reificació; la sensació del productor dominat per la seva producció. El fill de la tragèdia simmeliana pateix per desconcert i cansament, per desorientació i excessos nerviosos. Es troba en un món en el qual prima l’absurd, perquè res del que el rodeja és capaç d’entendre-ho. Un cop difuminat els valors comunitaris, només queda una multitud solitària d’homes que viuen en un món que els resulta impenetrable. -> POSSIBLE COMPARACIÓ AMB L’ANOMIA DE DURKHEIM Tanmateix, com ja s’ha dit, Simmel sempre dóna una mirada dual a les diferents qüestions que planteja. La part negativa està dita. Però, quina és la part positiva de l’assumpte? Una dels grans avantatges és la gran heterogeneïtzació que es permet a la modernitat; a diferència de les societats tradicionals, es permet la diferència. En la modernitat neix la individualitat, emergeix l’individu i les seves singularitats. Amb això, es fa el pas d’un petit món íntim a la participació en entorns plurals i possibilitats obertes. La modernitat és l’experiència de la llibertat.
...

Tags:
Comprar Previsualizar