Tema 3 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de Família
Año del apunte 2012
Páginas 7
Fecha de subida 30/01/2015
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

DRET DE FAMILIA TEMA 3: ELS EFECTES PATRIMONIALS DEL MATRIMONI: RÈGIM ECONÒMIC PRIMARI I CAPÍTOLS PATRIMONIALS 3.1. El règim de les despeses familiars El matrimoni origina, per ministeri de la llei, un conjunt de relacions entre els cònjuges també en l’àmbit patrimonial (règim primari), que s’apliquen amb independència de quin sigui el règim econòmic matrimonial. Règim primari, ja que és el règim bàsic que s’aplica a tot matrimoni.
Règim primari es refereix a: - - Direcció de la família Contribució a les despeses familiars (és el més fonamental). Ambdós cònjuges han de contribuir al sosteniment de la família (les despeses inclouen les dels fills comuns i no i les dels parents que conviuen art. 235-1 CC).
Règim de disposició de l’habitatge familiar Concepte: (art. 231-5 CCCat) són despeses familiars les necessàries per al manteniment de la família, d’acord amb els usos i el nivell de vida familiar. Hi ha de dos tipus: - Ordinàries: aquelles necessàries per atendre les necessitats més parentòries (aliments, roba...). Tenen un règim específic.
- Extraordinàries (no es qualifiquen així): totes les altres, no previsibles.
En especial, ho són: a) Els aliments, en el sentit més ampli (art. 237-1). S’hi inclouen els aliments dels fills no comuns que convisquin amb els cònjuges, i les despeses originades pels altres parents que hi convisquin, llevat, en ambdós casos, que no ho necessitin.
b) Les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació dels habitatges o d’altres béns d’ús de la família.
c) Les atencions de previsió, les mèdiques i les sanitàries.
No ho són les que responen a l’interés exclusiu d’un dels cònjuges (ex. un pis que només és d’un d’ells). Ni les despeses que genera gestió i la defensa en judici dels béns privatius (se’n fa càrrec el cònjuge en particular), llevat de les que tenen connexió directa amb el manteniment de la família.
Dins les despeses familiars el CCCat estableix un règim específic per a les són ordinàries (art. 231-4.2 CCCat) (consisteix en establir la solidaritat).
Legitimació: La direcció de la família correspon a ambdós cònjuges de comú acord (art. 231-4).
S’admet, però, que pugui actuar un de sol per atendre les necessitats i les despeses ordinàries d’acord amb els usos i nivell de vida (potestat domèstica: menjar, vestit, oci, reparacions ordinàries).
Respecte de les despeses ordinàries, l’art. 231-8 CCCat estableix la responsabilitat solidària dels cònjuges encara que les hagi contret un de sol (responen tots dos cònjuges solidàriament, és una protecció al contractant que contracta amb un d’aquest cònjuges, el que ha contret). En les despeses extraordinàries (art. 231-4 CCCat), o actuació conjunta o en cas que contregui un dels dos, només respondrà el que l’hagi contret.
Paral·lelament l’art. 231-7 imposa l’obligació recíproca d’informar.
Forma de contribució (art. 231-6): Els cònjuges han de contribuir en la forma que pactin (les mestresses de casa també es considera que contribueixen), amb els recursos procedents de la seva activitat o llurs béns, en proporció a llurs ingressos i llurs patrimonis.
També han de contribuir els fills i els altres parents que convisquin (art. 236-22 CCCat), en la mesura e les seves possibilitats d’acord amb les despeses que generen.
El treball domèstic (mestre o mestressa de casa) és una forma de contribució i, si hi ha béns especialment afectes (antigament era el dot que s’oferia als cònjuges al contreure matrimoni per ajudar a les despeses familiars), s’ha de contribuir, preferentment, amb els fruits i rendes que generen.
CONCLUSIÓ: les despeses familiars se satisfan, o bé amb diners que aporten els cònjuges (quan parlem de rendiment, de fruit), o bé en espècie a través del treball domèstic o la dedicació a la casa.
3.2. El règim de l’habitatge familiar L’habitatge és objecte d’una especial protecció (protecció de la família) per l’ordenament civil català i espanyol.
La titularitat de l’habitatge pot ser d’un o de tots dos, és diferent a l’ús de l’habitatge.
D’acord amb l’art. 231-9 CCCat, el cònjuge titular de l’habitatge que en vulgui disposar o gravar (comprometent-ne l’ús), encara que sigui respecte d’una quota, ho ha de fer amb el consentiment (assentiment) de l’altre o, si no, amb l’autorització judicial.
Aquesta protecció es complementa registralment amb l’art. 91.1 RH. El cònjuge titular que vulgui disposar de la seva propietat per hipotecar-lo o vendre’l, ha de contar amb l’assentiment del cònjuge o judicial.
Aquest règim s’aplica, per remissió, també a la parella estable (art. 234-3 CCCat).
La infracció d’aquesta norma comporta l’anul·labilitat del negoci (l’acció dura 4 anys des que ho coneix o des que s’inscriu en el registre), amb protecció de l’adquirent de bona fe a títol onerós, si l’alienant havia manifestat que l’habitatge o tenia la condició de familiar.
Pel que fa a la disposició en cas de ruptura matrimonial (art. 233-25), no es requereix cap consentiment, però el negoci celebrat pel titular és inoposable al cònjuge no titular que té l’ús de l’habitatge.
Respecte de l’atribució de l’ús en cas de ruptura: remissió al tema 9.
3.3. La protecció dels creditors dels cònjuges Regeix el principi de llibertat de contractació entre cònjuges (art. 231-11), però el Codi adopta unes precaucions per a protegir els creditors de possibles actuacions perjudicials que facin disminuir el patrimoni del cònjuge deutor.
Els mecanismes correctors són: [1] En cas d’impugnació per un tercer d’un negoci transmissiu entre cònjuges, aquests tenen la càrrega de provar el caràcter onerós de la transmissió (art. 231-11).
Això porta a l’art. 531-14, segons el qual no perjudiquen els creditors del donant les donacions atorgades després del naixement del crèdit (efecte automàtic d’inoposabilitat que no precisa de l’acció revocatòria). Contractació entre cònjuges: en el supòsit que un tercer (creditor) impugni un negoci transmissiu entre cònjuges, aquests tenen la carga de provar que en aquesta transmissió efectivament hi ha un canvi de cosa per preu o cosa per cosa, és a dir, que efectivament hi ha una transmissió. Si no es prova es presumeix que hi ha anul·lació. Hem de provar que efectivament era una transmissió amb causa onerosa i si no ho fa tindrà tots els efectes que preveu la llei.
[2] En cas de concurs de creditors d’un cònjuge, els béns adquirits per l’altre (d’un tercer) a títol onerós durant l’any anterior a la declaració se’ls aplica el règim següent (art. 231-12 i art. 78 LC): - Si la contraprestació per a adquirir-los procedia del cònjuge concursat, se’n presumeix la donació.
En aquella part en què no es pugui acreditar la procedència de la contraprestació, se’n presumeix la donació de la meitat. Si es prova que tenia recursos suficients, es destrueix la presumpció.
En conseqüència aquesta norma ens porta també a l’art. 531-14, permetent que aquests actes puguin ser atacats com a donació del deutor.
Les presumpcions decauen si els cònjuges estaven separats judicialment o de fet en el moment de l’adquisició.
Comptes indistints (art.231-13) A la societat catalana, tot i regir el règim de separació de béns, en una majoria els cònjuges compren les propietats (habitatge...) en comú.
En cas de declaració de concurs de qualsevol dels cònjuges o d’embargament de comptes indistints [*1] (la doctrina inclou els conjunts [*2], atès que és una qüestió de relacions internes) per deutes privatius d’un dels cònjuges, el cònjuge no deutor por sostreure de la massa activa del concurs o de l’embargament els imports que acrediti que li pertanyen.
[*1. Compte indistint: qualsevol d’ells, indistintament, por disposar dels diners] [*2. Compte comú: es necessita l’autorització de tots per poder disposar dels diners] Un altre tema és de qui són els diners, les proporcions poden ser diferents. Això és el que importa, ja que si un dels dos entren en fallida la part de l’altre no es pugui tocar, s’ha de poder demostrar, ja que si no es pot demostrar hi ha una regla que diu que dels béns comuns s’agafa la meitat (50%) Cfr. Art. 79 LC (Llei Concursal) Per a acreditar-ho s’admet qualsevol mitjà de prova, tenint en compte la presumpció d’igualtat en les quotes, en les situacions de comunitat ordinària que fixa l’art. 552-13 (béns en comú, si no s’ha pogut demostrar a qui pertany cada part, es dividiran a meitat).
3.4. Els capítols matrimonials Concepte: Negoci jurídic de tipus familiar que té un contingut plural i divers. És una escriptura pública. Es caracteritza perquè exclusivament s’atorga en contemplació del matrimoni (present o futur), amb la finalitat de regular el funcionament de la família o els efectes del cessament de la convivència o de la dissolució (és una mena de Carta Constitucional de la Família).
En el CCCat els capítols matrimonials tenen una doble accepció: 1. com a negoci 2. com a instrument documental Els atorgats abans només produeixen efecte si es celebra el matrimoni.
Avui en dia no només s’atorguen per regular la convivència de la família, el futur manteniment d’aquesta, sinó que també el enderroc (regula els efectes de la ruptura matrimonial).
A més, si són avantnupcials (celebrats abans del casament) i contenen pactes en previsió de ruptura, només són vàlids si s’atorguen 30 dies abans del matrimoni (període de reflexió).
Contingut: • • • Determinar el règim econòmic matrimonial (ex. a Catalunya s’aplica automàticament el règim de separació de béns, en cas que vulguin pactar un règim diferent només ho poden fer mitjançant els capítols matrimonials).
Aquesta és la funció principal.
Convenir pactes successoris. Avui ja no és requisit de forma, abans era requisit essencial (a Catalunya els pactes successoris només eren vàlids si es celebraven en capítols matrimonials, avui en dia ja no és així, es poden celebrar en capítols matrimonials o bé en alguna altra escriptura pública).
Fer donacions. Les donacions en capítols tenen un règim diferent al general, ja que només es revoquen per incompliment de càrregues (art.231-25).
• Establir les estipulacions i els pactes lícits que es considerin convenients, fins i tot, en previsió d’una ruptura matrimonial. Hom pot reconèixer un fill, d’un deute...
Capacitat: Els atorgants (cònjuges) han de tenir la necessària per contreure vàlidament matrimoni, amb els complements de capacitat corresponents, si escau (art.231-21). Els altres intervinents necessiten la capacitat exigida per a l’acte concret.
[Atorgant: per lògica, només poden atorgar capítols matrimonials els cònjuges] [Intervinent: necessiten que els cònjuges hagin atorgat capítols (ex. donar dot)] Forma i publicitat: Només poden ser atorgats per escriptura pública, és requisit essencial. Els capítols matrimonials (també modificacions i les resolucions judicials que alterin el règim econòmic) no són oposables a tercers (és a dir, no afectaran a tercers) mentre no s’inscrigui en el Registre Civil i, si escau, en altres registres públics (art. 231.22).
Modificació: Cal el consentiment de totes les persones que els havien atorgat (en sentit ampli, tots els intervinents, inclou els no cònjuges), o de llurs hereus, si la modificació afecta drets conferits per aquestes persones (només han d’intervenir aquells que es vegin afectats per la modificació. És difícil, a vegades, determinar a qui afecta). Els cònjuges poden modificar el règim econòmic matrimonial tot sols (art. 231.23).
Ineficàcia: Els capítols esdevenen ineficaços: - si es declara nul el matrimoni - si hi ha separació judicial - si el matrimoni es dissol per divorci Tot i això, conserven l’eficàcia: - el reconeixement de fills fet per qualsevol dels cònjuges - els pactes fets en previsió de la ruptura matrimonial - els pactes successoris en els casos en què ho estableix aquest codi - els pactes que tenen els capítols com a instrument merament documental (ex.
un cònjuge, pot fer una declaració reconeixen que té un deute amb un de la familiars, això conservarà l’eficàcia tot i que el capítol esdevingui ineficaç).
3.5. Les adquisicions oneroses amb pacte de supervivència Institució que permet als cònjuges establir, en el contracte que sigui (compravenda, permuta), una clàusula mitjançant la qual s’estableixi que, quan mori qualsevol dels dos, la seva part passarà a l’altre. Són adquisicions conjuntes.
Els cònjuges o futurs contraents (cas en el qual caduca si no se celebra en 1 any) que adquireixin béns conjuntament a títol onerós poden pactar en el mateix títol d’adquisició que, quan qualsevol d’ells mori, el supervivent esdevingui titular únic de la totalitat.
Amb l’admissió dels pactes successoris d’atribució particular pel Llibre IV del CCCat fan perden virtualitat pràctica.
Règim jurídic durant el matrimoni: mentre visquin ambdós, els béns amb pacte de supervivència s’han de regir per les regles següents: • • • • • No poden ésser alienats ni gravats, si no és per acord d’ambdós cònjuges.
Cap dels cònjuges no pot transmetre el seu dret a terceres persones.
S’ha de mantenir la indivisió dels béns.
La part que el deutor té en els béns adquirits amb pacte de supervivència pot ser objecte d’embargament a sol·licitud del creditor, notificant-ho al cònjuge que no és part en el litigi. S’ha de notificar perquè la part que no sigui part en el litigi pugui dissoldre el pacte.
En cas de concurs, la part corresponent al cònjuge concursat s’integra a la massa activa. L’altre cònjuge té dret a treure de la massa aquesta part satisfent-ne el valor.
Causes d’extinció: • • • Acord d’ambdós cònjuges durant el matrimoni.
Nul·litat del matrimoni, separació (judicial o de fet) o divorci.
Adjudicació a un tercer de la meitat del bé, com a conseqüència de l’embargament o d’un procediment concursal.
L’extinció del pacte de supervivència determina la cotitularitat, en comunitat indivisa ordinària dels cònjuges, o del cònjuge supervivent i dels hereus del premort; o bé del cònjuge no deutor i de l’adjudicatari de la meitat del cònjuge deutor.
3.6. Els drets viduals familiars Dret al parament de l’habitatge (art. 231-30): El cònjuge supervivent, no separat judicialment o de fet, té dret a la propietat de la roba, del mobiliari i dels estris que formen el parament de l’habitatge conjugal (coses d’utilitat ordinària). Està fora de successions.
No s’hi inclouen els béns del cònjuge premort que tinguin un valor extraordinari (joies, obres d’art...). Ni tampoc els mobles de procedència familiar si el cònjuge premort n’ha disposat per pactes d’última voluntat a favor d’altres persones.
Any de viduïtat (art. 231-30): El supervivent no separat judicialment o de fet que no sigui usufructuari universal del patrimoni del premort té dret a continuar usant l’habitatge conjugal i a ésser alimentat a càrrec d’aquest patrimoni (tot durant 1 any), d’acord amb el nivell de vida que havien mantingut els cònjuges i amb la importància del patrimoni.
Aquests drets els perd si, durant l’any següent a la mort del seu cònjuge, es torna a casar o passa a viure maritalment amb una altra persona, i també si abandona o negligeix greument els fills comuns en potestat parental.
...