Rembrandt i barroc (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Diseño - 1º curso
Asignatura Introducció a la història del disseny i l'art
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 15/06/2014
Descargas 4

Vista previa del texto

REMBRANDT Pintor, gravador holandès molt condestatàri i singular. No es va adaptar mai al professorat i acadèmia. Va anar sempre per lliure, per això sempre va tenir sempre problemes econòmics, mai va vendres res. Els encàrrecs pictòrics que tenia eren de baixa categoria. Rembrandt va expresar la seva manera de pensar gràcies al gravat. Va ser el millor aiguafortista.
Per entendre Rembrandt hem d’introduïr el barroc: BARROC Primera part: BARROC (1600-1750): La formació de la mentalitat.
Segona part: ROCOCÓ (1715-1774): La mentalitat està formada i és molt exuberant. Ornamentació.
Tercera part: NEOCLASSICISME (1751-1800): Mixte. La mateixa mentalitat però més moderada. Descobriment de les runes de Grècia i Roma, l’arqueologia. Els elements comencen a ser més detallats i concrets.
Primer pensament autònom: el racionalisme.
Doctrina de la jerarquia dels gèneres: Sèrie de maneres d’entendre i concebre l’art i el bon gust. En aquesta època s’introdueix el concepte de “bon gust”: Està dins els cànons i criteris estètics que s’han de defensar.
Aquests cànons i critèris estètics estan determinats per unes institucions que són les acadèmies reials. El rei és un monarca absolut (té el poder legislatiu, el poder judicial i el poder executiu) i determina el bon gust, ja que ell financia la institució que determina els critèris estètics. A tota reu menys a la zona de la reforma: Suïssa, Holanda (Rembrandt és holandès - reforma) i Anglaterra.
Un altre poder és la religió, que marca una sèrie de normes, de conciència i de vida; i s’enriqueixen gràcies a els creients, ja que ells paguen les misses, etc. La religió es converteix en un sistema on els rics van al cel (ja que el poden pagar) i els pobres no. Els sacerdots tenen el poder i influèncien fins i tot en el poder polític. A partir d’aquí sorgeixen unes veus crítiques: Luter: Intel·lectual alemany que comença a fer una sèrie de diatrives, d’escrits, que, amb la imprenta, pot ferlos arribar a molta gent. Comença a criticar el sistema papal i els privilègir que hi ha a la èlit catòlica. Aconsegueix que, dins la esglèsia catòlica es crei una corrent d’opinió que vol reformar a la esglèsia catòlica. Es fa un concili i la meitat de l’esglèsia demanen una reforma ja que reconeixen haver donat prioritat a la gent rica.
Però hi ha molta altra part de l’esglèsia que no vols reformar res: Espanya, França i Itàlia. Per tant la part que vol reformar-se es separa de l’altra. Esdevè el cisma entre catòlics i protestants.
Els catòlics, quan les esglèsies protestants es separen, es tornen encara més radicals i construeixen la contrareforma. Des del Vaticà es controla tot i comença a dictar les normes més estrictes que afecten fins i tot a l’art.
Són països on hi ha monarquia absoluta.
Els protestants creuen que la religió és una opció de fe personal i que està a la teva consciència. Pots interpretar personalment els evangelis. Hi ha una autonomia de pensament i una llivertat d’acció, si tu t’equivoques no cal que vagis a confesar-te, tu ets el que et fas un exàmen de consciència. El sacerdot protestant es pot casar, tenir fills, etc. Tenen una mentalitat individualista. Hi ha un parlament. La riquesa els hi ve pel comerç.
Els rics ho són perquè són bons comerciants. L’artista pot tenir diversos clients, no com a la monarquia absoluta, que l’únic client que tens és la pròpia monarquia.
Rembrandt farà una reflexió de la religió i tindrà una clientela protestant, amb un cert marge de llibertat, per tant no tenia cap mena de censura. Tindrà poca clientela, però aquest és el preu que s¡ha de pagar.
En un país catòlic l’únic client que tenies eren els aristòcrates, els quals el seu gust venia donat per el rei. Volien tenir el mateix que el rei, per tant els dissenyadors no podien ser originals, no tenien llibertat de creativitat. A més, hi havia una constitució, l’Acadèmia, per la qual havies de passar per ser artesà o artista. Aquesta et donava unes directrius a les que havies de ser fidel, si no, no podies ni pintar, ni fer mobles, etc.
Tota producció de l’art d’aquests països, per tant, estava concentrada a les estançes de la reialesa. Per tant, la història del disseny i l’art que tenim és nomès l’art i el disseny dels rics. Dificilment podrem veure l’art i el disseny de les cases dels pobres.
Doctrina de la imitació dels antics: Normativa la qual tota artista ha de seguir: - Enlloc de mirar la naturalesa, mira el que van fer els antics, perquè la bellesa dels antics és la que té la correcció de la forma, la puresa, la varietat, l’ordre, etc.
-Per ser genials (genis), s’ha d’imitar als antics.
Ells entenien que si eres bó, podries ser capaç d’imitar les genialitats dels artistes antics.
Regles del bon gust: Ells consideràven que una obra havia de ser fidels a uns cànons.
- Convenevolezza o decorum: La conveniència. El teu art ha de ser fidel a les escriptures. Si fas una representació que no és fidel al que diuen les escriptures, estas fent un error de conveniència. També un error d’instrucció, ja que estaves donant una imatge que no era coherent al text i per tant estaves “ensenyant malament”.
- Expressió: Tot el que comuniquis ha de ser adequat al que tu vols dir. Per exemple: si tu vols respresentar un emperador romà, ha d’anar vestit com a tal, ha de situar-se en un espai d’emperador romà, etc.
- Instrucció: Consideraven que tot el que representaves havia de ser didàctic, i contenir valors morals. Havia de representar la virtut. No has d’ensenyar la lletjor sinó la bellesa.
- Imitació: No s’ha imitat bé anatòmicament. S’ha de ser fidel la forma de l’anatomia o la geometria. Error tècnic.
Doctrina de la jerarquia dels gèneres: Els temes que es pintaven estaven diferenciats per dificultats. I determinaven la capacitat d’un artista.
Més fàcil Naturalesa mota / Bodegó (Ja que són èssers inanimats) Paisatge (Ja que hi ha atmosfera i moviment) Animals o naturalesa morta d’animals (Ja que és un èsser viu) Retrat d’ésser humà (Ja que consta de cos però també d’ànima) Retrat de grup / Escenes de gènere o quotidiana Retrat de grup històrica, religiosa i mitològica (Ja que darrere hi ha una història a la que s’ha de ser fidel. Es considera la pintura del grand peintre (Gran pintor). Per pintar aquest tipus de retrat havies de tenir una titulació de l’acadèmia, ja que sinó no era valorat.
Més difícil Rembrandt va representar el que va voler. Ell feia errors de bon gust de tot tipus i es saltava totes les normes.
Ma va agafar cap encàrrec per obligació.
REMBRANDT HARMENSZOON VAN RIJN (LEIDEN 1606 – AMSTERDAM 1669) No va viatjar mai. Els referents que té li arriben a través de llibres i de gravats. Els seus professors també li explicaven el que havien aprés dels viatges i després li ensenyaven altres tècniques.
Inspiració de Caravaggio. Contrastos de llum i els temes que representava també tenien molts errors del bon gust. Rembrandt farà el mateix. Per exemple, si ha de pintar la verge morta, no la pintarà adormida, la pintarà morta ja que ho està. No s’amagarà de res. Ell, en algunes de les seves obres, interpretava les escriptures i pintava el que ell havia entès, sense preocupar-se de les normes del bon gust.
Rembrandt pintava el que veia, expresava la naturalesa tal qual es dona.
Rembrandt on es desenvolupa és en el gravat, però lúnica estampa que va aconseguir vendre va ser L’estampa dels 100 florins.
Ell utilitzava la tècnica de l’aiguafort, que consisteix en posar barnís en una planxa de cobre, ferro o zinc, agafes un burí o punta seca i vas arrancant el barnís. A continuació poses la planxa en àcid i aquest només afecta a les parts on no hi ha barnís. Com més estona deixis la planxa dins l’àcid, més fonda quedarà la línia i més negre. S’ajudava també amb el burí i la punta seca.
La manera de treballar de Rembrandt s’aemblava molt a la tècnica mezzotinto (Inventada per Ludwig Von Siegen el 1642 a Amsterdam - època després de Rembrandt). Aquesta tècnica consisteix en granejar una planxa i després reduiràs aquest graneig (xafaràs algunes parts de la planxa) amb un brunyidor, de manera que no hi haurà tanta tinta en aquestes parts. És una tècnica que va de negre a blanc (al contràri que les altres tècniques).
Rembrandt el que feia era que, quan ja tenia la planxa acabada, feia còpies, i, després, començava a “destruïrla” (esborrava cares, la rallava, etc). A partir d’això havia creat un nou tema d’aquella planxa. També aprofitava planxes d’altres artistes.
El gravador i l’estampador sovint no eren la mateixa persona.
De Rembrandt no tenim cap gravat acabat. Tot són proves d’estat.
...