Tema 3. El funcionament d’un sistema de tipus de canvi fixos basat en la convertibilitat en l’or- teoria i pràctica. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 3º curso
Asignatura Història Econòmica Contemporània
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 07/04/2016
Descargas 22
Subido por

Descripción

Apunts sobre la formació del sector financer contemporani mundial, el patró or, les conseqüències de la pau i els problemes del període entre guerres.

Vista previa del texto

TEMA 3.
El funcionament d’un sistema de tipus de canvi fixos basat en la convertibilitat en l’or: teoria i pràctica.
Països deficitaris: Argentina Després de la independència, Argentina pateix una serie de guerres civils, per decidir la política a aplicar. Finalment, guanya la burgesia a favor del comerç internacional i del lliure canvi. A diferencia dels EEUU, on es reparteixen les terres entre els grangers per llei, creant una gran societat agrícola que potencia el mercat interior, a l’Argentina es reparteixen entre els grans càrrecs (corones, generals) del bàndol vencedor a mesura que avança la guerra, creant grans latifundis. Això propicia que la gent que va arribant es concentri bàsicament a Buenos Aires.
La distribució de la renda és molt desigual, on el 18% de la població més rica absorbeix la meitat de tots els ingressos del país. Això no potencia el mercat interior. Per això, els propietaris d’aquestes grans finques produiran coses que no requereixen gaire treball (plantacions extensives). Per exemple, no utilitzaran fertilitzant com a Europa, ja que com els hi sobren les hectàrees no necessiten augmentar la productivitat per hectàrea. Per això utilitzaran cultius com els cereals, que només s’han de vigilar quan cal recollir-ho i sembrar, i els animals. Per això, quan es configurin internacionalment, exportaran gran part de l’exportació mundial de cereals (llana, blat, lli, blat de moro, etc.). Exportaran gairebé tot el que produeixen, configurant-se com un gran país exportador de matèria primera.
Tot això va acompanyat d’una alta inversió exterior al país. La inversió estrangera representarà el 50% de la inversió total del país, dirigides sobre tot a activitats comercials (ferrocarril, empreses comercials, etc.). A aquests creditors estrangers (principalment G.B.), se’ls haurà de tornar aquests diners. Això fa que Argentina sigui un país clarament deutor internacionalment. A pesar de la gran importació, el mercat interior és molt dèbil, pel que també haurà d’importar molt.
3.3.1.1. Estructura de les exportacions (106 pesos).
Llana 1880-1884 41,3 1910-1914 51,9 Pells 22,5 44,0 Carns 3,6 67,0 Cereals 2,5 165,1 Llavors 1,2 41,0 Altres 0,4 9,9 3.3.1.2. Estructura de les importacions (%).
Bens industrials Consum 1900-1904 38,7 1910-1914 36,7 Intermedis 37,2 32,6 D’inversió 21,0 29,9 Expor.
Import.
1900 155 113 Deute a G.B.
7 Entrades or +7 1905 323 205 61 + 32 1910 373 352 115 + 35 1914 349 272 76 -13 Quan els mercats de bens primaris s’omplen degut a la competència internacional, el sector productiu es frena, les exportacions es redueixen més que les importacions i hi ha una entrada inferior de capital. Això provoca sortides d’or, que no es poden evitar amb els tipus d’interès, ja que el país es deutor, no creditor. A més, el mecanisme de baixada de salaris que portarà a una reducció dels preus tampoc és útil, ja que els preus es fixen a l’exterior. Llavors, aquests països només poden fer una cosa: devaluar.
Índia Quan els europeus arriben a la Índia (1.600) ja és una economia molt poblada i molt sofisticada.
Ja tenen monedes de plata i or, i una tecnologia superior a la Europea (tenen un calendari correcte abans que Europa). Per tant, Europa es troba amb una balança comercial deficitària amb la Índia, ja que no volen res d’Europa perquè ja ho produeixen. Quan arriben els britànics, els últims, cap al 1670, i veuen el negoci, decideixen fundar al 1698 la Companyia de les Índies Orientals. Com que no poden desenvolupar aquest comerç i està traient or i plata d’Europa, el que fan és desenvolupar un comerç inter-asiàtic, i utilitzar aquests beneficis per la compra de productes que porten a Europa. Una altre estratègia, pressionar per reduir els preus al màxim.
Quan els britànics arriben, la Índia no és pròpiament un país. El 75% són hindús, i el 25% musulmans (que són els que governen, descendents de Genghis-khan, els Mogols). No hi ha propietat privada, si no que és una societat feudal, des de la cort del mongol fins els camperols, passant pels Rajàs, els nababs, els prínceps, etc.
Amb aquest desmembrament polític, la Companyia s’alia amb líders locals per anar contra d’altres líders, oferint millores als líders, i així poc a poc anar “conquerint” terreny. La CIO és la que s’encarregarà d’aquestes zones: el cobrament i pagament d’impostos, el pagament del salari a l’exèrcit, el pagament al parlament a canvi del monopoli, etc. A partir d’aquí el conflicte comença i el país es troba completament sota control de la Companyia el 1795, quan s’integra l’illa de Ceilan (Sri Lanka). En algunes parts hi ha enfrontaments militars amb els prínceps locals i en d’altres es fa de forma pacífica amb els líders locals, per substituir el Mogol per la CIO.
Al 1813 ja han canviat les elits britàniques, amb nous sectors més lliure canvistes, que decideixen acabar el monopoli, fent el comerç amb la Índia lliure. La CIO es dissol finalment al 1858, on es crea el Virregnat de la Índia, passant a estar controlat directament pel parlament Britànic, amb funcionaris especialitzats, fins i tot creant especialment el “Indian Civil Service”. També creen el títol de Emperadriu, que se li concedeix a la reina d’Anglaterra.
La Índia passa per 3 fases: I.
Fase mercantil: S. XVIII. El Nabab de Bengala explica al 1792 que la COI obligava a comprar els productes només a ells, i fixaven un preu molt més elevat al cost. Al mateix any, un mercant anglès publica un text anomenat “consideracions sobre la Índia”, on explica que la COI obligava a cada productor a produir una determinada quantitat, i a rebre una determinada quantitat de diners, i no se’ls permetia treballar per una altra empresa, traslladant-los d’una part de la fàbrica a l’altre com si fossin esclaus, i amb un tractament pèssim, i amb uns preus un 15% inferiors als deu lliure mercat.
II. Fase mercat captiu: S. XIX. En aquesta època els industrials britànics decideixen que prefereixen produir el tèxtil a GB que importar-lo de la Índia. Llavors, es decideix que desaparegui la indústria de la Índia i només exporti cotó en rama, i llavors importi el teixit de cotó fabricat a GB. Cal que la Índia tingui un dèficit comercial amb GB, i el supleixi amb un superàvit amb alguna altre part del món. Per aconseguir tot això fan diverses coses: Al 1792 introdueixen la propietat privada a la Índia, privatitzant-la. Així, els propietaris pagaran més impostos, i per pagar-los haurà de vendre més. Es fan dos reformes: primer s’intenta el “Zamindary System”, i després el “Riotdary System”. El 1r s’aplica a la part occidental, i es basa en el sistema Britànic. Als Zaminders (prínceps), se’ls concedeixen una gran extensió de terres, per las que haurà de pagar. El 2n s’aplica a la part orienta, on durant la ocupació va haver molts més conflictes armats, amb un sistema a la francesa, on les terres són comprades per diverses parts de la societat, amb un sistema de classe mitjana. L’objectiu és el mateix: reduir les hores que abans es dedicava a l’autoconsum i que hagin d’acudir al mercat. Quan això s’implementava, entre 1800-1850, es calculen 7 crisis de fam, amb 1,5M de morts. Quan ja està implementat, entre 1850-1900 es calculen 24 crisis de fam i 20M de morts.
A partir de 1840 hi ha una fase aranzelària, fixant uns valors molt alts per a GB (10-30%), però molt baixos per a la Índia (2-3,5%). Això canvia l’estructura d’importacions de la Índia.
III. Fase capital financer: 1890’s-1913. La Índia, a més de un mercat captiu fàcil per a la indústria Britànica, té un superàvit comercial molt gran, a pesar de les grans importacions a GB, amb la resta de països del món, pel que té una gran entrada de capitals. Aquesta gran entrada de capitals fa que GB gravi a la població índia amb uns grans impostos molt determinats, en concepte d’administració del territori, que deriven aquest gran capital d’or a GB. A més a més, a la Índia no s’implanta el patró or, si no que s’implanta un sistema de patró canvi-plata. Això vol dir que, quan les empreses de la Índia (moltes d’elles Britàniques) i cobren en lletres de canvi en lliures, aquestes lletres es canvien a una oficina de reserva a la Índia, que se les canvie per rupies (plata).
Aquesta capsa de reserva compra títols públics del govern britànica, derivant més or cap a la metròpolis. Per això és un sistema de canvi: les reserves no són en or, són en títols de canvi expressats en or. Tot això encara se solapa amb una altra iniciativa: el govern britànic de la Índia a Londres emetrà uns títols en rupies, anomenats Consols, i emetrà un valor superior al necessari tenint en compte el superàvit de la Índia. Això ho fan per provocar una sobre oferta de rupies, per així devaluar-la i aconseguir així que gran parts dels importadors de la Índia, en lloc d’enviar lletres en lliures, compraran rupies a Londres, i pagaran directament en rupies. Així, a partir de 1890, la Índia no és només un mercat captiu, si no també una mina d’or, sense tenir mines, derivat a l’excedent comercial de la Índia i tots aquests mecanismes.
...