3. Poesia romàntica anglesa (II) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Literatura del s. XIX
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 12/10/2014
Descargas 12
Subido por

Descripción

Classe de dimecres 08/10

Vista previa del texto

3. POESIA ROMÀNTICA ANGLESA (II) William Wordsworth (1770-1850) Wordsworth va viure a Lake District. Aquesta localització és important, ja que l’empremta de la natura en la seva obra és molt significativa. La diferencia entre Blake i ell és que aquest sí que va tenir una bona formació: va estudiar a un College de Cambridge, es va formar en Llengües (coneixia el castellà, l’italià, llatí, grec, etc.).
En la vida de Wordsworth és molt important la relació que va tenir amb la seva germana, una relació que es va trencar quan ella es va casar. Hi va tenir un companyonatge excel·lent per a practicar l’anomenat wander, el passejar. Van ser uns excel·lents caminadors en aquest sentit. Fins i tot van explicar les emocions i les sensacions que els produïa aquesta manera d’anar per la naturalesa.
Va viatjar a Europa, cosa important en la formació d’un escriptor, com va passar amb Goethe quan va anar a Itàlia. El 1791 el trobem a França, que està vivint el clima la Revolució Francesa. D’alguna manera, com havíem vist amb Novalis, en veure la Revolució el seu entusiasme per aquesta disminueix.
En un moment determinat, va elegir apartar-se de la ciutat i s’instaurà en una ciutat petita, Dorset. Es tractava d’una zona rural, en la qual l’escriptor fa una vida apartada de la política. Precisament, en aquest època i en aquesta ciutat, en el marc d’una natura acollidora, comença una intensa relació amb Coleridge. Coleridge fou un poeta molt romàntic i important des del punt de vista teòric, ja que va ajudar a construir els principis de la poesia romàntica a Anglaterra.
Amb Coleridge, doncs, Wordsworth, el 1798, publica les Lyrical Ballads o Balades líriques. Els textos que s’hi troben, d’alguna manera, refermen encara l’antiga tradició de la poesia del s. XVIII. Un dels poemes és ‘The linnet’, la descripció d’un ocell propi del lloc. Tenien una certa tradició medieval que es recupera. Aquests textos en col·laboració pertanyen a una tradició poètica que mira més al s. XVIII que no al XIX, ja que és poesia narrativa, la qual relata una història.
Aquesta primera etapa de Wordsworth es considera més inferior. L’opus màgnum que fa la redactà el 1805 i no es publicà fins 1850. És un magna-llibre que es diu The Prelude, el qual és una immensa poesia amb 14 sub-llibres. És una història d’ell mateix i es dedica a parlar de diversos temes: el somni, l’amor a la naturalesa, etc. És el gran llibre de Wordsworth i és un dels llibres més ambiciosos de la poesia anglesa per les grans dimensions del llibre com també pel seu contingut.
Els temes que toca Wordsworth són la solitud (l’home sol davant la naturalesa), el pensament sobre la mort i les al·lusions al wandering, un traveling que és alhora un leisure, un plaer.
El 1783 escriu Wandering An Evening walk. Fa pensar en els platònics, ja que eren peripatètics: pensaven al mateix temps que caminaven, no estaven asseguts a un lloc concret. Hi ha un cert ritme de caminar, pausat però seguit, que afavoreix el pensament, de manera que els filòsofs caminaven.
Wordswoth i la seva germana eren conscient d’això i del fet que afavoria la comunicació i comunió amb la naturalesa. Rousseau va escriure La reverie di promenaire solitaire, on s’intueixen els efectes beneficiosos del caminar.
A la seva època, Wordsworth no va ser un poeta de gran transcendència, sinó que Coleridge en va tenir més. En canvi, quan va morir, per als victorians va ser un dels grans poetes anglesos, com un Spencer o un Shakespeare, no pas per les Balades líriques, sinó per The Prelude.
“Upon Westminster Bridge” (Poems, 1807) No és el millor text de l’autor, però és dels més coneguts. La nota que precisa que el poeta va ser escrit sobre el pont és del mateix escriptor. Es tracta d’un sonet. És molt important la perspectiva poètica.
Aquesta apareix en el títol, amb “upon”, està fet des d’una determinada altura i des d’un determinat lloc.
La visió que es veu és una visió condicionada pel fet d’estar a un lloc determinat.
L’afirmació del primer vers vindria a ser bastant hiperbòlica, dient que la terra no té res més bell que ensenyar que la visió que ell presencia. És un paisatge certament corprenedor. De totes maneres, diu la veritat? En aquell moment Londres estava en plena Revolució Industrial, de manera que és difícil de creure aquesta exageració general que precedeix el text, que fins i tot utilitza paraules com “dull”, estúpid. És un començar realment subjectiu.
A continuació, ja assenyala un moment del dia: el text anirà agafant color. Està a un determinat moment del dia que permet veure aquesta “bellesa”. Comença una enumeració que va marcant la seva vista que, com hem dit abans, ve condicionada per aquell qui està sobre d’un pont. És una descripció visual des d’una determinada perspectiva. Tota aquesta vista urbana va acompanyada de la visió d’uns camps i la del cel. L’últim quartet, per tant, acaba amb una visió global. Al vers 8 es refereix a “un aire que no té gens de fum”, la qual cosa indica que es troba en un moment privilegiat del dia, on encara no hi ha fog.
Als tercets, Wordsworth compara la visió de Londres amb Lake District. El jo poètic intervé en el text, com podem veure amb el pronom personal “I”. És l’home de camp que s’extasia davant de la ciutat en un moment determinat. El riu circula, “rellisca”, a la seva voluntat, segons ell vol. Hi ha exclamacions (“Dear God!”, v. 13), i el poeta acaba dient que fins i tot un cos poderós, fort, està en repòs davant l’encant de la ciutat de Londres.
El poeta juga amb molts elements físics, com ara la llum, el fum, els rius, i ha construït aquest paisatge des d’una determinada perspectiva i en un moment concret. Els impressionistes, molt més posteriorment, buscaran el moment de la llum del dia per a pintar.
És un sonet fet a la manera italiana, amb 10 síl·labes a cada ratlla. Es tracta del iambic pentameter, ja que tenen síl·labes accentuades i no accentuades, de la mateixa manera que els llatins tenien síl·labes llargues i curtes.
Lord Byron (1788-1824) A diferència de Wordsworth, a la seva època Byron va ser molt famós i d’alguna manera va representar la imatge del poeta romàntic, però transtornada. De fet, tingué multitud d’escàndols amorosos, al·lusions d’homosexualitat, una relació amb una germanastra, etc. Hi ha una vida certament escandalosa.
La seva mort també és una contradicció. Byron estudià al Trinity College, a Cambridge, de manera que coneixia perfectament els autors grecs i llatins.
Era londinenc i va passar una infància molt dura. Va tenir sempre problemes econòmics i congregava amb les idees de la revolució, fins i tot massa, ja que defensà Napoleó a Anglaterra quan aquesta i França estaven en guerra permanent. Ell sap que Grècia cau sota el poder otomà i decideix d’anar a Grècia a ajudar-los militarment. Malauradament, agafà una malaltia i morí fins i tot abans d’arribar a la guerra.
Es tracta d’una vida fora dels límits, que reflecteix molt “l’ennui de virre”, hastío de vivir, i tot allò que va fer l’escriptor per escapar-ne.
Byron va fer un viatge a Orient, no només a Egipte sinó als països àrabs, com molts romàntics francesos.
Un exemple d’aquesta fascinació estètica seria el quadre de Dones d’Alger, de Delacroix.
En un moment determinat, va vendre una propietat, va millorar la seva situació econòmica i va comprar una estança a la zona de Ginebra. Aquest fet és important en diversos sentits, ja que coneix Mme de Stäel i el grup de Coppet. Byron farà un coneixement i una amistat amb el poeta Shelley i la seva dona, la qual tenia una germana que després va entrar en relació amb ell. Aquesta època que passaren vivint conjuntament en aquesta vila amb un llac és el nucli del Frankenstein. Aquest neix d’una juguesca, una aposta, i la única que la va portar a terme va ser Mary Shelley.
Byron va viure també a Venècia, on hi va passar bastants anys. No es tractava de la Venècia d’ara, sinó que era una ciutat terriblement insana, amb greus malalties i difusió a causa dels canals. L’època de Venècia li serà productiva, ja que escriu Don Juan.
Caín Caín és un drama en vers, el qual està basat en el personatge de Caín. El passatge bíblic sobre Caín es troba en el Gènesi, 4, i explica com va matar el seu germà. Byron era ateu i, en aquest llarg drama en tres actes, en el primer ens trobem la família d’Adan, expulsada del paradís, i Lucífer, que parla amb Caín, el qual d’alguna manera és l’home rebel, aquell qui no accepta la decisió de l’expulsió, primer perquè creu que si aquell arbre estava al paradís era perquè el fruit es podia menjar i, a més a més, els fills no tenen per què pagar allò que fan els pares. Així, en el diàleg, Caín va exposant uns raonaments basats en una lògica humana, no divina.
En l’obra, Caín està casat, cosa important. Aquest es va casar, naturalment, amb la seva germana Ada, però la Bíblia no ens en parla. Caín i Abel, en el text de Byron, estan casats cadascú amb una germana diferent. En el segon acte, hi ha una passejada per l’Èter totalment imaginativa, en què Lucífer li va ensenyant distints elements. En el tercer acte, Caín mata Abel d’un atac d’ira, cosa que Byron guarda fins al final, després de fer l’ofrena i que la de Caín sigui rebutjada.
“Toil” vol dir treballar dur. Diu que no accepta allò que el naixement li va portar, tots aquests condicionaments que l’han limitat. Es pregunta per què s’ha de sotmetre a la dona i a la serp com va fer el seu pare. Per què havia de patir, ell, si l’arbre estava plantat allà mateix? Per què Déu va fer aquell arbre accessible? He de seguir-lo a Ell simplement perquè és poderós? Qui diu que si és poderós hagi de ser bo? En els últims tres versos, Caín fa un raonament deductiu a partir dels fruits que menja, que són amargs per culpa del Pecat Original.
Es tracta d’un document certament controvertit, ja que Anglaterra en aquell moment era molt religiosa.
Don Juan Unamuno, en un dels seus cançoners, fa una sèrie de reflexions i fa seu el text del Don Juan de Byron, recollint el seu credo estètic. La fama és realment fum per als poetes? En principi, no. L’obra sobreviu al poeta, i aquest perviu en l’obra. Horaci parlà del tema i digué “Jo no moriré del tot / i una part de mi sobreviurà”, perquè sap que la poesia perdura.
En el cant, en canvi, tenim una altra idea: la fama és fum que se’n va. Els seus efecte són com encens, perfums agradables i efímers. A més a més, van lligats als cultes molt amics i té uns certs efectes al·lucinatoris. És com un homenatge, una idea afalagadora. Es tracta d’un poema 100% romàntic, ja que diu que, encara que vinguin modes noves, l’autèntica poesia serà sempre aquella que ell descriu. És per això que Unamuno s’hi fixarà.
Byron no fou un gran teòric com Shelley o altres autors, però en aquest text veiem molt clar el seu concepte de poesia.
John Keats (1795-1821) Molts amants de la poesia han trobat en Keats l’autor ideal, ja que transmet els seus sentiments més íntims de manera que arriben el lector. Keats era tísic, i de fet es parla d’aquesta malaltia com a malaltia romàntica, la gent moria consumida per la tisi. Ell morí a Roma, però la mare havia mort abans de la mateixa malaltia, com també el seu germà.
El poema presentat al dossier està perfectament estructurat. És un sonet interessant, ja que està basat en oracions subordinades, no és tan comú. En la primera, segona i tercera estrofa tenim el “when” o “and when”, mentre que l’última estrofa trobem el “then”, on l’oració s’acaba de resoldre finalment.
Quant al contingut, comença parlant del temor a la mort, però en el sentit de deixar d’existir (“deixar de ser”) abans de dir totes aquelles coses que té a dir. El poeta conclou una reflexió sobre la seva obra que té por no poder acabar i una reflexió sobre la dona que estima. Té temor a una mort que no li permeti acabar l’obra i impedeixi fluir el seu amor.
El text té una visió nihilista, és un exemple de presa de consciència humana d’infinitud. És una mort que ell present encara que no n’estigui segur i sap que aquesta mort comporta la impossibilitat de la fama i de l’amor, que acabarà en un no-res absolut.
És un dels grans textos de Keats, i molts reconeixen en ell el gran romàntic pel to intimista que tenen els seus poemes, com si ens parlés a cau d’orella: és un text que s’entén relativament bé, no excessivament complex, però al mateix temps molt ben argumentat i estructurat, on va afegint elements per concloure’ls.
...