Carl Schmitt (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 2º curso
Asignatura Filosofia Política II
Profesor N.S.M.B.
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

1.3 Carl Schmitt: la política com a relació amic-enemic a. Recapitulació La política té com a fonament dues paraules: polis (el problema que es tracta és el de la societat política) i polemos (la lluita, el conflicte. La política és el regne dels conflictes i els liberals no el porten bé). El conflicte fonamental ve, en política, perquè tenim idees de bé diferents. Aquest conflicte, tant Leo Strauss com Max Weber l’enfoquen diferent. Strauss dóna una definició de la fª política que és que proporciona una reflexió general de la nostra situació com a éssers humans en el cosmos, en la seva totalitat (aquesta és la seva ambició). Qualsevol reflexió sobre la vida humana implica una reflexió sobre quin és el seu bé. Per tant, la idea de bé és irrenunciable perquè guia l’acció política, i aquesta és la seva funció. Leo Strauss retorna al paradigma clàssic idealista, a la reflexió sobre el règim polític, sobre la politeia. Per aquest paradigma, el fi últim de la política havien d’estar identificats amb el fi dels ciutadans; no hi ha vida sense comunitat. Es necessita aquí la paideia.
Per tant, l’Estat està obligat a fer, col·lectivament, una reflexió sobre el bé. A partir del seu text, aquesta preferència per un paradigma clàssic no permetia situar la posició de l’autor. La interpretació més estesa és que Strauss és tradicionalista, ja que retorna a un estat més idíl·lic amb una cultura més aviat homogènia (encara que no està clar si parlem d’Israel o d’Atenes). També es pot interpretar com a republicà progressista, i el que vindria a dir és que perquè la comunitat política tingui els mateixos valors que els individus s’han de fomentar les virtuts cíviques. I una altra possibilitat és fer-lo pràcticament comunista: caldria recuperar la idea d’una comunitats política orgànica. Enlloc de tornar a la polis clàssica podria haver-hi un projecte d’emancipació.
Max Weber segueix el paradigma modern-realista; som gent amb passions egoistes, interessos, petits pecats. L’ésser humà està mal fet. Distingeix entre una ètica de la responsabilitat (conseqüencialista) i una ètica de la convicció, on hi ha recollida una idea de bé. Els polítics vocacionals sí que tenen creences, tenen programa. Hi ha qui pensa sobre els fins i sobre el bé (polític vocacional, líder) a partir d’una visió global i els funcionaris, aquells qui només disposen dels mitjans per executar aquestes decisions.
Strauss diria a Weber que amb aquest moviment, relega tot a l’esfera privada: allò que és el bé ho determino en la intimitat de la meva vivència personal, de manera que no podem discutir sobre les idees del bé. Amb aquest moviment es veu que Weber és molt més liberal que Strauss: es distingeix allò públic dels déus o dimonis privats. Li podria respondre a Strauss: com a molt, el que podem fer és alliberar déus i dimonis a l’esfera pública i veure qui guanyaria, l’únic que queda és la persuasió.
Assumeix una certa posició respecte el conflicte (polemos): la política pot generar conflictes irresolubles. El conflicte tràgic no es pot excloure de la política, però si totes les escales funcionen bé podem esperar que no es presentin aquests problemes. La política suposa l’acció per la violència; qui vulgui dedicar-se a la política haurà d’assumir que la farà servir. El seu mitjà específic és la violència (però en tot cas, auxiliar).
Schmitt seguirà a Weber en aquesta idea: la política és el regne de la polèmica, de la hostilitat.
Portarà aquesta convicció fins a l’extrem. El conflicte i la hostilitat defineixen la política i és per això que els crítics de Schmitt no només diuen que sigui un realista polític, sinó que diuen que és un hiper realista polític.
b. Qui era Carl Schmitt (1888-1985, Plettenberg) Més que politòleg o filòsof ell es considerava jurista; les seves aportacions més grans han estat en el camp del dret. Va estudiar dret i va ser professor a Estrasburg durant la primera guerra mundial. Va ser alumne durant poc temps de Max Weber i va ser professor de Leo Strauss. Com a molts intel·lectuals alemanys, el tractat de Versalles va resultat molt decebedor, tenia una postura molt ambivalent amb la república de Weimer i la Societat de Nacions. El 1933 es va afiliar al Partit Nacional-Socialista i va col·laborar amb el règim. Tot i això, el 1936 va començar a haver-hi conflictes amb el partit i Hitler i es va retirar progressivament. El 1945 va passar per Nüremberg i decideix retirar-se encara més al seu poble natal i publica un llibre sobre Hobbes amb pseudònim.
Tot i ser una figura polèmica, Carl Schmitt produeix una gran fascinació, ja que porta a la provocació. Es manté com una figura molt atractiva tant per la dreta com per l’esquerra. Considera que el liberalisme està metafísicament i moralment equivocat, ja que consisteix en excloure el conflicte de la política.
c. Política com a relació amic-enemic El Concepto de lo Político és un text que no està pensat per filòsofs polítics, encara que té una tesi filosòfica forta sobre què és la política. En Weber la política era una aspiració al poder, que quan aquest és màxim es dóna en l’Estat i l’Estat es definia com aquella associació política que podia recórrer legítimament a l’ús de la violència. Això per Carl Schmitt és el resultat de la modernitat però invertirà l’ordre de la relació entre Estat i Política. L’Estat pressuposa la Política. Aquesta relació és de subordinació: l’existència de l’Estat (resultat històric de la història d’Occident) es deriva de l’essència de la política. Això és tant així que Schmitt insinua que sigui quina sigui la forma de l’Estat, és un instrument de la política. Hi ha un desplaçament teòric: es tracta d’entendre què és la política, quin és el seu domini i què permet distingir-la. Tots els ciutadans tenen nocions de política, però no tenim una noció sobre què és la política, i això és el que ell vol proporcionar.
Schmitt proposa una definició categorial. Cal identificar quines són les categories específicament polítiques. I això ho fa per analogia amb altres categories específiques per altres modalitats. Per exemple, per la moral, ho són el bé i el mal. Per l’estètica, el bell i el lleig i per l’economia, allò rentable i allò no rentable. Fins ara no s’han trobat les categories específicament polítiques: per l’autor ho són les d’amic i enemic. S’apliquen només en l’àmbit de la política. Aquesta distinció és autònoma de totes les altres. Si són amic i enemic, no tenen res a veure amb el bé i el mal; aquestes dues categories no tenen res a veure amb la política. Amic i enemic no fan referència a realitats objectives, són maneres de relacionar-nos amb l’altre: més que una definició objectiva són criteris de relació, una espècie de marca. No marca tant la qualitat de la relació sinó més aviat una intensitat: la relació d’amic seria una intensitat en la unió de dos elements heterogenis i la d’enemic marca la intensitat en la separació entre aquests dos. En aquest cas, com que parlem de política, parlem de grups de persones, quan parlem d’elements. Les relacions que es deriven són aliances entre estats i oposicions estratègiques entre estats. L’enemic polític és estrictament polític: no cal que sigui pervers o un competidor econòmic. La distinció amic-enemic és purament política. Les altres modalitats han d’estar fora d’aquesta relació.
 Política com a antagonisme Què fa que algú sigui enemic? Schmitt considera que l’únic que fa falta és que sigui existencialment estrany a mi, d’una forma més o menys intensa (descripció fenomenològica). L’enemic no és una persona o un estat que decidim odiar; no es tracta d’antipatia personal per el caràcter de l’altre.
Amic o enemic és una relació estatal i pública; l’odi i l’antipatia són elements privats. Només tenen enemics els estats. Els Estats decideixen qui és l’enemic i si aquesta relació val la pena conduir-la fins a una aliança, fins a la guerra (màxim extrem de la hostilitat) o fins a una amnistia. Dóna un altre argument, més d’ús quotidià de les paraules per justificar que ha triat aquestes categories per a la política: pel que fa a la distinció amic-enemic, tots els conceptes filosòfics, especialment els polítics, es formulen en l’antagonime.
Qualsevol concepte suposa el seu contrari, van emparellats: un amic suposa un enemic. L’altre argument té més a veure amb l’experiència de la política quotidiana: tenim molt assimilada la idea que la política és lluita. En moltes democràcies la política es dóna com una lluita entre grups parlamentaris diferents. Tendim a identificar la política com a política de partits. Aquí Schmitt fa crítica: la política de partits és un subgrup de la política: reprodueix la relació amic-enemic que és més bàsica. La política de partits és antagonisme, però sempre per derivació d’aquesta relació fonamental.
En un Estat hi poden haver antagonismes, dicotomies: esquerres, dretes; socialistes, conservadors, etc. Fins a quin punt són perillosos en el si d’un Estat, aquests antagonismes? Quan aquest antagonisme es torna insuportable entre iguals pot esclatar el pitjor que pot passar: una guerra civil.
Això és un fracàs de la comunitat política. Els Estats intel·ligents porten l’antagonisme cap a fora, ja que si no, no sobreviu. No es pot permetre que les lluites internes el facin feble davant els altres estats. La política és polemos, per tant, tota relació política (amic i enemic) ha d’apuntar que aquesta lluita sigui una possibilitat real. Això vol dir que la lluita, en qualsevol moment, es pot transformar en lluita armada. Per tant, el que compta no és només una distribució antagònica, sinó que allò que defineix la relació de l’enemic és que l’antagonisme inclogui la possibilitat de matar físicament l’altre. Aquesta relació s’acaba definint per l’extrem de la hostilitat, la guerra. Perquè la relació amicenemic tingui un sentit polític ha d’incloure la possibilitat que el conflicte es resolgui per via de la guerra. Això no significa que es doni, sinó que sigui una possibilitat latent.
 Guerra i política: la crítica al pacifisme i la crítica a la Societat de Nacions.
Totes les accions, específicament les polítiques, estan orientades o bé a declarar la guerra o bé a evitar-la. La guerra es declara per motius exclusivament polítics, independentment de tota la valoració moral, estètica o econòmica que hi pugui haver. La tesi que es deriva d’aquesta idea és que només hi pot haver guerra per motius polítics i que el pacifisme, com a idea teòrica és molt bonica, però a la pràctica és impossible. Un cop declarada la guerra, té les seves pròpies lleis (Clausewich). La guerra suposa la resolució, per via de les armes, d’un conflicte polític. La decisió d’entrar en guerra és una decisió política. Per a declarar la guerra només cal que una comunitat política donada percebi l’existència d’una altra comunitat signifiqui una amenaça, la fi de la supervivència com a Estat. L’única cosa que demostra això és que l’antagonisme de base és polític: és capaç d’agafar tots els dominis de la vida humana. Un comunitat, sigui quin sigui el seu caràcter (comunitat econòmica, religiosa, etc) en el moment que decideix morir matant passa a ser una comunitat política. Hi ha una transformació de motius.
Schmitt pensa que el pacifisme no és només impossible, sinó que a més a més és perillós. Aquesta relació amic-enemic pot tenir una intensitat que faci que domini totes les altres, però allò polític passa a ser un domini no només independent sinó també prioritari. Els pacifistes tenen una idea de la naturalesa humana molt discutible: els liberalistes consideren que la naturalesa humana és perversa. Només els il·lusos creuen que la naturalesa humana és bona per definició. Schmitt diu que aquí hi ha una fe antropològica que fa que aquests moviments siguin favorables a l’individu i hostils a l’Estat. L’Estat és un problema pels pacifistes. Està convençut que si volem una pau mundial cal expulsar la política de la Terra; la relació amic-enemic és d’una intensitat tal que sempre hi haurà estats disposats a entrar en guerra. Considera que no hi pot haver estats neutrals, perquè seria molt perillós: si no es pren la decisió de qui és l’enemic, aquest ho farà per a tu. No hi pot haver estats neutrals i pacifistes: "Sería una torpeza creer que un pueblo sin defensa no tiene más que amigos, y un cálculo escandaloso suponer que la falta de resistencia va a conmover al enemigo. Nadie creería posible que el mundo entre en un estado de moralidad pura por renuncia a toda productividad estética o económica, por poner un ejemplo; pues bien, aún es mucho menos imaginable que un pueblo, por renunciar a toda decisión política, pueda llevar a la humanidad a un estado puramente moral o puramente económico. Porque un pueblo haya perdido la fuerza o la voluntad de sostenerse en la esfera de lo político no va a desaparecer lo político del mundo. Lo único que desaparecerá en ese caso es un pueblo débil." Hi ha una dificultat a vegades d’identificar els subjectes polítics: a vegades Schmitt parla de comunitats, de pobles, etc. Recupera, però, el concepte de sobirania: l’Estat ha de tenir sobirania.
Cal que la comunitat prengui la màxima decisió política: declarar la guerra. No és necessari que la comunitat política tingui forma d’Estat, però sí que tingui la sobirania per prendre aquesta decisió.
La sobirania s’entén sobretot com allò que capacita a una comunitat política a demanar lleialtat incondicional, allò que té autoritat, que implica acatar l’obediència. L’Estat sobirà es defineix, en el cas de Schmitt, amb el dret a la guerra (ius belli). Si hi ha un Estat amb ius belli hi ha d’haver més d’un estat, i això implica necessàriament que la política és el regne de les relacions entre estats, és un “plurivers”. Políticament és insostenible pensar que la política sigui un univers, sinó que ha de ser un plurivers. No podrem tenir mai: un Estat Mundial, una Federació de Nacions ni una Societat de Nacions.
05/03/2015 Si el món polític és un plurivers, el seu primer atac és a la idea de la Societat de Nacions. Seria pensable, a partir de la relació amic-enemic, una única unitat política mundial? Un Estat Mundial, una Federació d’Estats, una Societat de Nacions? Pel que fa a la idea d’un Estat mundial fa servir el mateix argument que contra el pacifisme: si volem que hi hagi una sola associació de persones, mentre siguem éssers polítics (mentre existeixi la relació amic- enemic) això no serà mai possible; hauríem de treure tot allò que és política del planeta. Si aconseguíssim això no tindria cap sentit dir d’aquesta unitat política Estat ni cap concepte polític. Considera que això és una qüestió de fe: la mateixa fe que es té de la bondat de la naturalesa a Schmitt no el convenç. Podríem anomenar aquest estat mundial ‘humanitat’ enlloc d’Estat i aquí, a partir de la seva experiència, considera que quan s’ha usat humanitat ha estat un recurs retòric per distreure. La 1GM és un conflicte entre potències per les colònies i entre dos fronts ideològics. Es va fer una guerra per la democràcia, teòricament; segons l’autor això només era retòrica per justificar l’imperialisme econòmic. Allò polític i allò humà són coses indestriables; sempre retorna l’hostilitat. Pel que fa a una possible federació de nacions, considera que no pot funcionar, perquè aquí ens trobaríem amb associacions entre estats, que s’afilien per afinitats.
Aquesta alineació no és, però, universal. Aquesta Federació en el fons només reprodueix aquesta idea de la relació ‘amic-enemic’. Qui queda fora de l’aliança quedaran discriminats. És una reproducció de la mateixa lògica d’abans. Finalment, si féssim entrar, en un cas hipotètic, tots els estats a la Societat de Nacions, tots els estats haurien de renunciar al seu ius bellis. Es torna al mateix argument.
 Crítica al liberalisme pluralista La sobirania vol dir, de cara a l’Estat, que té la competència de declarar la guerra i decidir sobre la vida de les persones; l’Estat pot demanar als seus que morin i matin per l’estat; és la competència més terrible de totes. Aquesta associació que té aquesta competència és la comunitat política sobirana. L’Estat, per ser sobirà, necessita la lleialtat incondicional dels ciutadans: l’obligació dels ciutadans és absoluta. Els ciutadans, al seu torn, guanyen pau i ordre interior; l’Estat ha d’aconseguir garantir-ho, que no hi hagi guerra civil. La pau és necessària per garantir una situació normal, perquè les normes jurídiques pressuposen una situació de normalitat.
Schmitt, doncs, defensa una teoria monista de fronteres cap endins; això suposa un estat homogeni, fort i que no pot tolerar certes hostilitats internes. Per tant, l’Estat és sobirà per declarar qui és l’enemic interior.
Aquesta concepció de l’estat és una crítica directa als qui són pluralistes liberals, al liberalisme, concretament a Laski (The Pluralistic State) i Cole (On Some Names and Their Meanings) diuen que l’Estat, com a pacte, ha de protegir els interessos civils. L’Estat és una macro estructura, no és el mateix que la societat civil que fa el pacte. Aquesta societat civil, a banda de la seva lleialtat a l’Estat, es troba agrupada en altres grups d’interessos. Això dóna un retrat on l’individu està dispers en diversos grups, que es defineix per aquestes lleialtats. Pels liberals això és important perquè sovint els individus funcionen millor en aquests petits grups perquè aquests suposen una associació voluntària. L’Estat no pot demanar més lleialtat als individus que el que demanen aquestes petites associacions. Laski considera que és hora de canviar la idea de l’Estat que demana lleialtat màxima, cal alliberar les energies creatives de les persones, es poden desenvolupar lliurement. No es pot tenir un model d’Estat jeràrquic, centralitzat ni homogeni, ja que les persones tenen una multiplicitat d’interessos. Si tenim això, el que fem és deixar l’individu desemparat davant els abusos del poder.
Schmitt considera que si els pluralistes pretenen això, el que fem és erosionar el poder. Per l’autor, apuntar-se a l’estat no és apuntar-se a una associació; una associació política no és tan laxa. El que fan els liberals és desplaçar la sobirania de l’Estat als individus, i això és perillós, és un error, ja que si fem aquest trasllat no queda cap associació política que pugui prendre la decisió de declarar la guerra. En un estat pluralista el que hi ha és una comunitat afeblida, blanc perfecte per qualsevol enemic.
...