Temes 9, 10 i 11 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Microbiologia
Año del apunte 2012
Páginas 17
Fecha de subida 24/02/2015
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

Temes 9, 10 i 11: Creixement i control TEMES 9, 10, 11: CREIXEMENT I CONTROL Divisió bacteriana Els bacteris es divideixen per fissió binària (d’una cèl·lula mare se’n creen dues idèntiques de filles). Prèviament hi ha una duplicació del material genètic, llavors aquest es dirigeix a cada pol de la cèl·lula, llavors es forma un septe i mica en mica es va sintetitzant paret cel·lular que divideix el bacteri en dos. La fissió binària és una divisió asexual.
Creixement cel·lular Es tracta de l’augment ordenat de tots els components cel·lulars que es pot traduïr en el creixement de massa. Quan parlem de creixement microbià no parlem d’augment de massa, sinó d’augment de nombre de cèl·lules en un medi determinat.
-El creixement microbià és exponencial, és a dir, hi ha una progressió geomètrica. El creixement bacterià ve donat per la funció: N=N02n -Si observem la gràfica del creixement podem veure que al principi el creixement és molt lent, però de sobte, el fet d’haver-hi gran nombre de bacteris el creixement creix exponencialment.
QUANTIFICACIÓ DE BACTERIS: En aquest apartat ens fixem en les estratègies que hi ha per quantificar d’alguna maner o altra els bacteris d’una mostra, sigui dissolta en una solució o bé en una placa de Petri. Cal dir que en tots els casos les mesures són aproximacions més o menys encertades.
Mesures de la massa cel·lular Mètodes directes: -Pes humit: pesant el cultiu.
-Pes sec: pesant el cultiu sense aigua.
-Estimant el nitrogen que hi ha en aquella massa i extrapolar a la quantitat de bacteris que pertoca aquell nitrogen.
-Mesurant altres molècules essencials en els bacteris com DNA, proteïnes, peptidoglicà...
1 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control Mètodes indirectes: -Consum o producció d’un compost: podem saber el nombre de bacteris que hi ha en funció de la quantitat de CO2 que es fa en un temps determinat.
-Mesurar la terbolesa: els bacteris en suspensió enterboleixen el medi, hi ha un mètode de saber quants bacteris hi ha en funció de la terbolesa de l’aigua: -Escala de McFarland: va fer uns patrons de terbolesa amb compostos inorgànics que es poden comparar amb la nostra mostra i fer la relació a partir del patró.
-Espectofotometria(Absorbància), detecta la quantitat de llum que es reté. Com més llum es reté, més bacteris hi ha.
Recompte de cèl·lules totals: Podem utilitzar microscopis que ens permeten aproximar el numero de bacteris que hi ha en la mostra: -Recompte en superfície, es compta quants bacteris hi ha en un tros de medi i s’extrapola a tota la mostra.
-Cambres de recompte de Petroff-Hauser: es posa la mostra en un volum que té una quadrícula i es compta quantes bactèries hi ha en cada quadradet i així es sap el nombre aproximat de cèl·lules que hi ha en un volum.
-A través de la quantificació dels bacteris en una microfotografia de microscopi electrònic.
-Comptadors automàtics de partícules (Coulter Counter), compta cada cop que passa una partícula en una secció de l’espai.
Recompte de cèl·lules viables: Recompte de viables en placa (medi sòlid, recompte de CFU’s- unitats formadores de colònia), en aquests casos s’usen sempre plaques de petri i es posen els bacteris en un medi nodrit i llavors es conten les colònies que han format: -Sobre un medi de cultiu d’agar s’escampa la suspensió on es troba el bacteri, es deixa incubar un temps la placa i llavors es conten les colònies que s’han format. El nombre de colònies que hi ha a la placa és el nombre de cèl·lules viables que hi ha.
2 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control -També podem fer el procés a l’inrevés, primer s’escampa tot el bacteri en tot el volum del medi. Posem els bacteris sense medi i es posa un agar gelatinós escalfat que quan es refreda es solidifica. Es deixa incubar i es conten les colònies, moltes de les quals, en aquest cas, poden ser de bacteris anaeròbics.
-A vegades volem saber quantes bactèries hi ha en un lloc on ja n’hi ha moltes. En aquest cas s’han de fer dilucions decimals de la solució inicial. De cada dilució fem sembrar un mil·lilitre en una placa de petri i ho incubem, llavors mirem i esperem que la quantitat de microorganismes en cada dilució sigui proporcional a aquesta. Llavors contem les colònies que hi ha en alguna placa on es puguin contar i ho multipliquem depenent de les dilucions que haguem fet per saber quans bacteris hi ha en la solució inicial .En aquests casos el resultat es dona com a : cèl·lules formadores de colònia(CFU).
Recompte de viables en medi líquid (nombre més probable):en aquest cas utilitzem medis que sempre són líquids, per tant, els bacteris no podran fer colònies.
-Recompte del número de bacteris més probable en tubs: tenim una mostra a analitzar i la diluïm decimalment diverses vegades, llavors un ml de cada dilució s’inocula en 5 tubs que tenen un medi nodrit i es posen a incubar. Els bacteris no fan colònies en un medi líquid, quan cauen en aquest tipus de medi es van dividint i fan enterbolir el medi. Per calcular el nombre més probable s’incuben els tubs i es mira en quants d’aquests tubs ha crescut el microorganismes en cada dilució. A través d’una taula es fa la relació entre dilució i nombre de tubs amb bacteris(tubs tèrbols) es pot saber el nombre de bacteris en la mostra.
-Nombre més probable en placa, en una placa dividida es posen gotes amb bacteris a diferents dilucions i es posa a incubar i es mira en quantes parts de la placa hi ha colònies i a través de la placa estimem el nombre de bacteris que hi ha en un medi.
-Es pot quantificar la quantitat de bacteris en un medi líquid passant els bacteris per un filtre. Es posa la mostra líquida i es filtra. Podem posar els bacteris sobre un medi de cultiu en una placa, llavors fan colònies i cadascuna d’aquesta colònia prové d’una bactèria inicial de la mostra.
3 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control FASES EN UN MEDI DE CULTIU TANCAT Els microorganismes en un medi de cultiu tancat (amb nutrients limitats) porten a terme una corba de creixement com la de la diapositiva 13. En aquesta corba de creixement hi ha quatre fases; Fase de latència(fase d’adaptació al medi): en aquesta els microorganismes estan metabòlicament força actius però encara no tenen apunt el seu metabolisme per utilitzar tots els nutrients, així, el nivell de creixement és pràcticament nul i s’hi n’hi ha al principi és molt baix. En aquesta fase es sintetitzen els components cel·lulars per utilitzar posteriorment els nutrients, també es sintetitzen alguns nutrients que són necessaris per la cèl·lula i no són al medi. La durada de la fase de latència varia en funció de l’inòcul que posem (bacteris inicials) i de com s’activen les bactèries metabòlicament. La fase de latència depèn de les característiques del medi (condicions culturals- de cultiu).
Fase exponencial: el bacteri ja té a punt tots els elements que necessita i es posa a fer la fissió binària de forma logarítimica i si està a les condicions òptimes es divideix constant i regularment. En aquesta fase totes les cèl·lules estan en el mateix moment i en el moment ideal de créixer i són les cèl·lules en millor estat i més actives. El ritme de creixement de les cèl·lules és màxim i ve determinat per les condicions del medi. Les cèl·lules en aquest medi són molt petites i es solen agregar. La durada d’aquesta fase també depèn del temps de generació. Temps de generació: és el temps que tarda una bactèria a dividirse Fase estacionària: en aquesta el creixement exponencial s’atura perquè no pot donar-se indefinidament en un cultiu tancat per diversos motius: -En un medi tancat hi ha una limitació de nutrients que al final s’esgoten.
-Es comencen a acumular productes de rebuig de les bactèries que en molts casos poden ser tòxics.
Hi ha un equilibri entre les cèl·lules que es divideixen i les que moren.
Comencen a aparèixer metabòlits secundaris.
Fase de mort: Cada cop hi ha menys bacteris vius perquè l’equilibri s’ha trencat. També té una certa exponencialitat on algunes cèl·lules moren per lisi.
4 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control FASES EN UN CULTIU CONTINU Aquestes fases són tenint en compte que el cultiu és tancat, en un cultiu continu hi ha control de dos factors: -Velocitat de creixement: mitjançant el control de la concentració del nutrient limitant -Densitat de població: mitjançant un aparell que elimina medi (amb bacteris) a mesura que el medi va creixent D’aquesta manera podem aconseguir un nombre de microorganismes estable que estan en fase exponencial però que alhora la densitat de població està controlada i mai es supera la fase d’exponencialitat.
-En un cultiu tancat el que veiem és que a concentracions molt baixes del nutrient limitant, el creixement és molt baix, això succeeix perquè no hi ha prou nutrient perquè les cèl·lules creixin ràpidament, a mesura que la concentració de nutrient puja, el creixement també.
-En el cultiu continu es pot controlar la velocitat de creixement: -Ajustant la velocitat de dilució -Ajustant la concentració de nutrient Quan estudiem com varia la producció amb la concentració de nutrient veiem que hi ha una concentració de nutrient en la qual la concentració de bacteris és màxima però si s’afegeix medi més de pressa que les bactèries puguin multiplicar-se totes les bactèries acaben marxant (per l’aparell que elimina medi) perquè no han tingut temps de multiplicar-se i aprofitar tots els nutrients, que els saturen.
Els cultius continus es fan un aparell anomenat quimiòstat que permet controlar la concentració de nutrient i la velocitat de creixement, així es pot optimitzar la producció bacteriana.
5 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control INFLUÈNCIA DELS FACTORS AMBIENTALS Temperatura: En el creixement d’un organisme sempre hi ha una temperatura mínima (sota de la qual no es pot donar creixement), una temperatura màxima (per sobre de la qual no hi pot haver creixement perquè els enzims es desnaturalitzen) i una temperatura òptima (temperatura ideal en la qual el creixement és màxim), si els valors de la temperatura pugen o baixen d’aquesta temperatura òptima, el creixement bacterià baixa. La temperatura màxima, mínima i òptima no són iguals per a tots els microorganismes, així diferenciem diferents tipus de microorganismes: -Psicròfils: viuen per sota temperatures de vint graus -Mesòfils: viuen entre 10 i 45 graus -Termòfls: viuen a temperatures superiors de 45 graus -Hipertermòfils: viuen a temperatures superiors de 80 graus -Hipertermòfils extrems: viuen a temperatures superiors als 100 graus -La temperatura condiciona l’hàbitat del microorganisme i cadascun té les seves estratègies per adaptar-se al medi.
Les bactèries i els archaea poden viure de -12 graus fins a 110, en canvi els animals i les plantes tenen un rang de temperatura més reduït.
Adaptacions dels termòfils a la temperatura: -Modificacions estructurals (proteïnes amb més ponts d’H, més prolina, chaperones...) -> més estabilitat tèrmica -Presència de proteïnes “histone-like” associades al DNA i que el fan més estable -Estabilitzen les membranes amb més àcids grassos saturats, ramificats i de més pes molecular i en les membranes dels archaea es fan enllaços èter.
Activitat hídrica (capacitat de disposar d’aigua, Aw): 6 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control Les substàncies dissoltes tenen afinitat per l’aigua, de manera que un microorganisme en un medi amb molts soluts té moltes dificultats per captar l’aigua (efecte osmòtic). L’aigua també pot estar absorbida a les superfícies del sòlids (efecte matricial).
La disponibilitat de l’aigua l’anomenem activitat hídrica i s’expressa així: Aw =P solució /P aigua (Aw baixa= molts soluts fora la cèl·lula) Com més baixa és l’activitat hídrica, més dificultats tenen els bacteris per captar aigua.
La majoria de bacteris no poden viure en un medi on hi ha una activitat hídrica baixa, així dividim els bacteris segons la capacitat de disponibilitat d’aigua: -Halotolerants :toleren concentracions de sal baixes -Halòfiles: toleren concentracions mitjanes de sal -Halòfiles extremes: toleren altes concentracions de sal Adaptacions a l’activitat hídrica: El fet que la disponibilitat d’aigua sigui diferent depenent la concentració de sal en el medi extracel·lular fa que els microorganismes hagin de desenvolupar mecanismes per tal d’aconseguir aigua, ja que tots en necessiten per a sobreviure.
Osmòfils: poden créixer en medis amb alta concentració de sucres Xeròfils: Viuen en ambients molt secs  Aquests organismes s’adapten a viure a aquestes altes concentracions incrementant la concentració interna de soluts. Són soluts compatibles amb la vida de l’organisme com ions orgànics del medi o sintetitzats pel bacteri, però mai inhibeixen el creixement cel·lular.
Relacions amb l’oxigen Les relacions que estableixen els organismes amb l’oxigen són diferents: - Aeròbics obligats: necessiten forçosament oxigen per créixer.
-Anaeròbics facultatius: són anaeròbics (fan fermentació) però poden ser aeròbics, prefereixen l’oxigen, el que veiem en el tub es que hi ha bastants organismes a dalt del tub i altres escampats, això significa que tot i que els 7 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control bacteris facultatius poden fer els dos tipus de respiració, prefereixen majoritàriament l’aeròbica ja que els proporciona més energia.
-Anaeròbics aerotolerants: hi ha una difusió homogènia dels organismes, poden viure amb contacte amb l’oxigen tot i que no l’aprofiten.
-Anaeròbics estrictes: l’oxigen els és letal.
-Microaeròfils: toleren l’oxigen a determinades concentracions.
La relació amb l’oxigen ve donada per la sensibilitat dels microorganismes davant les formes tòxiques de l’oxigen (formes intermèdies de l’oxigen molt oxidants). Els microorganisme que no tenen mecanismes per evitar els tòxics solen morir o tenen dificultats per sobreviure.
Adaptacions a l’oxigen: Els mecanismes per evitar els tòxics de l’oxigen solen ser enzims que metabolitzen les formes tòxiques de l’oxigen cap a molècules menys tòxiques o innòcues.
Influència del pH Al medi podem trobar ambients on els microorganismes creixen en diferents condicions de pH: -Acidòfils: creixen a pH molt àcids -Neutròfils: creixen a pH neutre -Alcalòfils: creixen a pH bàsics Normalment les bactèries solen preferir pH neutres, per tant els neutròfils són els més comuns. Els acidòfils i alcalòfils solen ser pocs. El pH intracel·lular per això, sempre ha d’estar en pH neutre en qualsevol bacteri, per tal que aquest pugui fer funcionar els mecanismes del metabolisme.
En un medi de cultiu tancat, els productes metabòlics de les bactèries acidifiquen el medi i això repercuteix en els microorganismes. Per tal d’evitar això, quan es fa el medi de cultiu pels bacteris en una placa de petri, es posen tampons que neutralitzen la variació de pH del medi.
Radiacions 8 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control La majoria de bacteris toleren la llum visible ( tot i que fotooxida), la radiació UV pot generar dímers de timina (crea mutacions en el genoma), les radiacions ionitzants ja son molt penetrants i perilloses i algunes poques bactèries poden resistir-les.
Pressió La majoria de microorganismes creixen a pressió atmosfèrica i no toleren extrems(no baròfils), altres que toleren certa variació de la pressió (barotolerants) i els que en toleren moltes (baròfils).
-Els termobaròfils són els que toleren pressions i temperatures altres Extremòfils Els extremòfils són organismes que toleren condicions extremes (acidòfils, termòfils, mesòfils...) ESTERILITZACIÓ, DESINFECCIÓ I ASÈPSIA (mètodes de control dels microorganismes) Asèpsia: són tots els mètodes que utilitzem per tal de prevenir les infeccions mitjançant la desinfecció Antisèpsia: procediment (substància química-antisèptic) per eliminar o inhibir microorganismes de la pell i les mucoses.
Desinfecció: procediment (substància química- desinfectant) que elimina la majoria de microorganismes però no tots els tipus de microorganimes (no mata espores) Esterilització: procediment físic o químic que destrueix tot tipus i formes dels microorganismes (també espores).
El que es busca amb tots aquests tipus de mecanismes és una zona lliure de microorganismes per tal de prevenir infeccions.
APLICACIONS DE L’ASÈPSIA 9 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control -Controlar les infeccions que es donen a l’hospital, és a dir, evitar el contagi pacient-pacient, personal-pacient i pacient-personal.
-S’utilitza per desinfectar en les tècniques quirúrgiques invasives (operacions en les que es treballa dins del cos).
-Als laboratoris de microbiologia perquè no s’escampin les mostres.
-En la indústria per tal de mantenir els productes desinfectats(sobretot a la indústria alimentària).
Segons els agents que apliquem a la mostra, distingim tres tipus de desinfecció: -Desinfecció de baix nivell: aquest és un procediment químic que destrueix la majoria de les formes vegetatives bacterianes, alguns virus i alguns fongs.
-Desinfecció de nivell intermedi: aquest és un procediment químic que inactiva les formes bacterianes vegetatives, micobacteris, virus i fongs però no inactiva espores.
-Esterilització o desinfecció d’alt nivell: és un procediment químic que destrueix tot tipus de formes microbianes, també les espores.
Si ens fixem a la desinfecció, principalment, els virus amb envolta són els menys resistents a la desinfecció, les formes vegetatives les següents i finalment tenim els prions, que són els més difícils de inactivar. (mirar diapositiva) Així doncs, amb la desinfecció de baix nivell únicament inactivem els virus amb envolta, formes vegetatives dels bacteris i els fongs. La desinfecció de nivell intermedi afecta als virus sense envolta i els micobacteris, l’esterilització o desinfecció d’alt nivell a les espores i només podem inactivar els prions amb desinfecció i esterilització en condicions especials.
Factors determinants perquè la desinfecció tingui efecte: -Força del procediment -Resistència del microorganisme -Neteja del material (restes de matèria orgànica) És clar també, abans de començar cap procediment al laboratori hem d’assegurar-nos que el material que utilitzarem per a la neteja està desinfectat (si no ho està ho hem de fer), en segon lloc netejar el material (treure les restes 10 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control de matèria orgànica) i finalment utilitzar aquest material per desinfectar el lloc on treballarem. També és recomanable utilitzar material d’un sol ús.
PROCEDIMENTS D’ESTERILITZACIÓ Físics: Calor: Calor humit (autoclau) -> es mata amb vapor d’aigua Calor sec (pupinel) -> és un forn calent Pasteurització -> no és gaire un mètode físic d’esterilització perquè no queda clar quina mena de microorganismes mata Incineració -> crema, serveix per desinfectar el que has de tirar i no has de fer servir més.
Fred: Refrigeració/Congelació -> alguns microorganismes subsisteixen Filtració -> només serveix per esterilitzar alguna cosa líquida Radiacio -> UV...
Químics: Gasos que desprèn l’òxid d’etilè El desinfectant ideal El desinfectant ideal ha de tenir un ampli espectre (que inactivi com més microorganismes millor), de ràpida acció, fàcil d’usar, que no alteri el material (el material que s’usa per desinfectar), soluble en aigua, estable (que el preparat amb aigua duri i no es faci malbé a condicions ambientals), de poca toxicitat, no inflamable,de cost baix, que no s’activi en contacte amb matèria orgànica.
ANTIMICROBIANS Engloben antibiòtics, antivírics, antifúngics i antiparàsits. Són substàncies produïdes per microorganismes com sintètiques que actuen sobre microorganismes inhibint el creixement o destruint-los. Són mecanismes ecològics que serveixen per eliminar competidors en el medi on un microorganisme viu. Els antimicrobians han de ser específics, és a dir, han d’atacar els microorganismes que estan infectant, han de tenir elevada potència 11 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control biològica, que amb poca quantitat ja tinguin efecte i que siguin de toxicitat selectiva, que sigui el més innocu possible pels humans.
Dins els antimicrobians hi ha : antibiòtics, antifúngics, antivírics i antiparasitaris.
ANTIBIÒTICS O ANTIBACTERIANS L’any 1928 el doctor Flemming va descobrir la penicil·lina, estava treballant amb estafilococs i al cap d’un temps quan va caure una espora d’un fong a la placa, va veure que al seu voltant no hi creixia l’estafilococ.
 La farmacocinètica estudia la dinàmica que segueix un fàrmac al cos humà des que s’administra fins que s’elimina. S’ha de conèixer com s’absorbeix (quin teixit), com es distribueix (per on passa) i com s’elimina Mecanisme i tipus d’acció dels antibiòtics -Bactericides: maten el bacteri.
-Bacteriostàtics: bloquegen la multiplicació del bacteri però no el maten.
Perquè qualsevol fàrmac sigui útil CAL la ajuda del sistema immunitari perquè s’acabi de resoldre la infecció. Per exemple, en les persones immunodeprimides es molt difícil eliminar una infecció encara que utilitzis molts fàrmacs, el sistema immunitari és necessari en qualsevol cas.
Tipus d’espectre: -Ampli espectre: maten tots els bacteris, no és adequat quan es coneix quin bacteri ha causat la infecció ja que també mata les bactèries internes que són beneficioses per als humans -Espectre intermedi.
-Espectre reduït: s’utilitzen per quan el bacteri que ha causat la infecció ja és conegut.
-> Quan més sovint es subministri un antibiòtic, més fàcil és que apareguin soques resistents a aquest Mecanismes d’acció dels antibiòtics: 12 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control Hi ha 5 mecanismes d’acció -Inhibició de la síntesi de la paret cel·lular(les cèl·lules moren per l’efecte osmòtic): es fa a través de la inhibició transpeptidació , inhibeixen la formació entre els ponts de glucosamina i menina i la paret no és prou estable i es trenca, la proteïna es veu afectada és la PBP que s’uneix a la penicil·lina.
- Produeixen alteracions a la membrana citoplasmàtica.
-Inhibeixen la síntesi de proteïnes: afecta als ribosomes 70s (compte! Pot afectar als nostres ribosomes dels mitocondris), pot haver-hi una modificació de la forma de la proteïna quan es sintetitza, la unió d’un altre enzim, el bloqueig de l’ARNt o de l’ARNm.
-Bloquegen la síntesi d’àcids nucleics: la Quinolones inhibeix la girasa i la Rifampicina la polimerasa.
-Alteren el metabolisme.
-Inhibició del punt patògen específic a l’hoste.
-Alteració de la membrana: la polimixina actua contra les membranes de gramnegatius i genera un porus a la membrana que altera la permeabilitat.
RESISTÈNCIA BACTERIANA Els bacteris poden ser resistents per: -Alguna característica natural que els permeti ser resistents -Mutacions genètiques: poden ser aleatòries però les que generen residència venen afavorides quan hi ha dosis insuficients d’antibiòtic o tractaments interromputs.
En principi l’antibiòtic entra per la porina i actua sobre la PBP fent que no pugui sintetitzar paret, però un bacteri resistent té menys permeabilitat: no deixa passar l’antibiòtic o bé té una PBP de diferent conformació de manera que quan entra l’antibiòtic per la porina no la reconeix. També pot general bombes de flux que expulsin l’antibiòtic o “tallar” l’antibiòtic mitjançant un enzim.
Efectes adversos i contraindicacions: -Hi ha diferents efectes que poden tenir més o menys importància, com més llarg i intens sigui el tractament, més probabilitat hi ha de tenir efectes 13 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control adversos. A l’hora de fer un tractament s’han de tenir en compte diverses coses com el mecanismes d’acció, la toxicitat, la dosi, les possibles al·lèrgies...
A l’hora de seleccionar un antibiòtic s’ha de considerar: -Agent responsable -L’espectre -El pacient -Per cada cas hi ha el fàrmac adequat -A causa de les resistències, no estem segurs que el microorganismes no siguin resistents al fàrmac que li volem administrar, per tant, cal fer un antibiograma.
ANTIBIOGRAMES Hi ha microorganismes que tenen una sensibilitat als antibiòtics que no es pot predir. Abans de triar un antibiòtic, cal fer un antibiograma: amb aquest descobrim a quins antibiòtics és sensible un microorganisme. Hi ha diferents tècniques d’antibiograma: -Qualitatives: només donen informació sobre si la bactèria és sensible o resistent a l’antibiòtic. En alguns tipus d’infecció no es suficient això.
-Quantitatiu: ens diu quina és la concentració d’antibiòtic en la qual la bactèria és resistent (CMI, concentracio minima inibitòria, CMB concentracio minima bactericida) Mètodes qualitatius: -Disc.difusió o Kirby-Bauer: per a fer-lo, hem de disposar d’un cultiu pur, s’agafen colònies i es posen ens suspensió. En el cas dels antibiogrames la quantitat de bactèries és important, l’estàndard de concentració de bacteris es fa per terbolesa (mitjançant l’escala estàndard de McFarland). La concentració ha de ser equivalent a l’estàndard de McFarland. A continuació, en un medi nou es sembra la bactèria cobrint totalment tota la placa (no per esgotament), el següent pas és disposar sobre el medi discs d’antibiòtics (trossets de paper rodó impregnats de diferents antibiòtics). Cada disc porta un antibiòtic diferent.
Es deixa incubar, l’antibiòtic del paper, en contacte amb l’agarosa es difon 14 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control radialment, de manera que l’endemà el que veiem és que on no hi ha antibiòtic la bactèria ha crescut, on es resistent a l’antibiòtic ha crescut fins a tocar el disc, però al voltant dels antibiòtics que maten la bactèria no ha crescut.
Existeix un diàmetre mínim dels halos a partir del qual es pot considerar que el bacteri es sensible o resistent. També és important que es posi la quantitat estàndard de bacteris i els discs que tenen la quantitat estàndard d’antibiòtic.
Mètodes quantitatius: En aquest cas es fa un banc de dilucions de l’antibiòtic (de concentració elevada a concentració baixa), en cada dilució es posa la mateixa quantitat de bacteris i es posa a l’estufa a incubar. On no hi ha antibiòtic, el bacteri ha crescut, a mida que la concentració d’antibiòtic puja, hi ha menys terbolesa en el tub. La CMI es la primera concentració en la que ja no hi ha terbolesa (no ha pogut créixer el bacteri), la CMB es la concentració en la qual ja no es veuen el microorganismes i quan els sembres ja no n’hi ha.
Associació d’antibiòtics A vegades cal fer una associació d’antibiòtic perquè amb un de sol no n’hi ha prou: -Malalties greus quan desconeixem l’agent causant -Infeccions mixtes (diferents bacteris) -Prevenir el desenvolupament de resistències -Reduir dosis dels antibiòtics que facin efectes adversos Quan s’han d’associar els antibiòtics, aquests han de ser sinèrgics (que actuïn de forma diferent, que siguin complementaris), que l’efecte d’un potenciï el de l’altre, que actuïn sobre diferents estructures: no es pot donar un bacteriostàtic (inhibeix el creixement) i un bactericida (mata la bactèria quan creix).
Combinar fàrmacs per reduir el risc de resistència: Hi ha bacteris que de forma natural generen resistència contra algun antibiòtic i hi ha infeccions que requereixen tractaments llargs. És molt difícil que de forma natural una bactèria tingui resistència a 2 o 3 antibiòtics, així, en tractaments llargs s’administren diferents antibiòtics alhora per evitar que al final del tractament tots els bacteris siguin resistents.
15 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control Per tal de tractar les malalties infeccioses s’ha d’obtenir una mostra, fer un tractament específic (com més millor) per al microorganismes. Si fem un tractament empíric hem de tenir en compte quin és el focus d’infecció, així es pot saber aproximadament quin és el microorganismes més probable. Si la infecció es nosocomial (hospitalària) els bacteris seran més resistents i també has de tenir en compte l’hoste, si la persona està immunodeprimida, serà més difícil de tractar.
ANTIFÚNGICS Són fàrmacs antimicrobians que ataquen o eliminen els fongs que produeixen malalties. L’arsenal terapèutic és reduït (hi ha pocs antifúngics) molts poden ser tòxics perquè estem actuant en cèl·lules eucariotes (com les nostres).
S’utilitzen sobretot en infeccions de tot el sistema (sistèmiques) que sovint estan relacionades amb persones immunodeprimides. En general els fongs no solen causar infeccions, ja que tenen pocs mecanismes d’infecció, per això les infeccions a causa de fongs es solen trobar en persones que tenen un sistema immunitari deficient.
Principals antifúngics en el tractament de micosis (malalties infeccioses causades per fongs) sistèmiques: -Poliens: Amfotercina-B(diapositiva) -Azoles: (diapositiva) -Nucleòsids: 5-fluorocitosina(diapositiva) En l’esquema de la diapositiva 97 es mostren les dianes on actuen els antifúngics: -A nivell de membrana -A nivell de paret cel·lular (inhibint la síntesis de quitina) -Inhibint la síntesis dels ergoesterols (components de la membrana) -Inhibint la síntesi d’àcids nucleics al nucli -Impedint l’agregació de microtúbuls 16 Temes 9, 10 i 11: Creixement i control ANTIVÍRICS Es troben en un camp poc conegut perquè canvien molt ràpidament. El treball més gran en nous fàrmacs antivírics va ser quan va aparèixer el VIH . La majoria d’antivírics són tòxics. Actuen inhibint l’absorció, penetració, pèrdua de coberta, síntesi d’àcids nucleics i de les proteases.
Tractaments antiretrovirals Actuen contra els retrovirus, i són els que més s’han desenvolupat en els últims anys (el virus del VIH és un retrovirus).
ANTIPARASITARIS Clàssicament la parasitologia estudia els paràsits (protozous, insectes, artòpodes...). Els antiparasitaris són els fàrmacs més antics que han existit mai, moltes vegades són tòxics (són organismes grans i molt diferents entre ells). Al tractar-se d’organismes molt diferents s’ha de saber exactament contra que es lluita. No sempre que hi ha paràsits hi ha infecció, a vegades aquests poden estar en simbiosi o solament de pas.
Entre els antiparasitaris hi ha antibacterians, antiprotozoaris o antihelmíntics (contra els cucs) Els antiparasitaris actuen sobre el metabolisme dels hidrats de carboni (bloqueja l’assimilació de la glucosa per l’helmint), sobre la síntesi d’àcids nucleics com els antipalúdics, sobre la síntesi proteica o produint un bloqueig neuromuscular.
17 ...