Història tema 17 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Culla història tema 17

Vista previa del texto

TEMA 17: DEL SIS D’OCTUBRE DE 1934 AL TRIOMF DEL FRONT D’ESQUERRES Durant la primavera del 1934 a Catalunya s’hi havia instal·lat un conflicte polític i institucional.
Una expressió més d’aquest conflicte: juny del 34 els diputats de les esquerres de Madrid es retiren de les corts, es retiren del parlament i és una manera de deslegitimar-lo. Davant d’aquest conflicte i d’aquesta tensió, a Catalunya es poden distingir, en el conjunt de forces que donen suport a Companys, dins d’ERC i del govern Companys, hi ha dues lectures del que està passant: - - Lectura majoritària: el que està succeint és una expressió del conflicte, de la confrontació entre dretes i esquerres. Les institucions de Madrid, ara controlades per les dretes, ataquen l’autonomia catalana amb el suport de les dretes perquè l’autonomia catalana està governada per les esquerres. Les esquerres espanyoles adopten, també, aquesta visió. Azaña fa un discurs i diu el Gobierno de la Generalitat no protesta ni se enfrenta a Espanya, protesta contra el gobierno de derechas de la república porque el gobierno republicano de Catalunya es el único gobierno republicano que queda en Espanya.
Lectura minoritària: això és un problema de la històrica confrontació Cat – Esp. Qui defensa aquesta lectura dels fets? Dins d’ERC, el sector independentista del partit, ERC no és un partit independentista, és federalista, una mica el que deia el text de Núria, la seva bandera és la de les quatre barres. Hi ha un sector que monopolitza les joventuts d’Escquerra Republicana: les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català) que té fins i tot algun conseller en el govern de Companys, són independentistes i fan servir la bandera independentista. La única resposta coherent és tocar el dos. Si us carregueu l’autonomia proclamem la independència i adéu. El sector majoritari vol estrènyer la relació entre Espanya i Catalunya i tal.
Durant l’estiu del 34 la crisi es manté en stand-by. De sotamà s’intenta negociar. El govern Companys intenta negociar amb el govern de la república per arribar a alguna fórmula de compromís que permeti desbloquejar el conflicte. A l’agost el govern tanca per vacances, i al setembre també. El curs parlamentari ha de començar a l’octubre del 34 i pocs dies abans Durant els 33 desembre - setembre 34 els governs estan formats pel PRR, la CEDA dóna suport però no hi té cap ministre. El que passa que les esquerres consideraven que l’esquerra no estava legitimada per entrar al govern de la república, perquè mai no havien fet una declaració solemne de dir que acceptaven el règim republicà i que renegaven de la monarquia, etc., i Gil-Robles no ho feia per no perdre els seus votants monàrquics.
PRR els va vetar diguéssim, no volien que algú que no s’havia declarat com a republicà pogués estar al govern, si hi fossin seria com un cop d’estat. Per la CEDA donar suport a uns partits i no tenir presència al govern era acceptable temporalment. La CEDA, per tant, durant les vacances parlamentàries, la CEDA va fer saber que a partir de l’1 d’octubre, quan es reformessin les corts, la CEDA provocaria una crisi de govern, i no donaria suport si no tenia algunes carteres ministerials. L’1 d’octubre es va obrir, la CEDA va anunciar-ho, el govern va dimitir i hi va haver consultes per a formar una nova majoria. Tothom sabia que la CEDA exigia ministeris per a donar suport al govern. Sense el suport de la CEDA no hi havia majoria possible. Les esquerres no tenien majoria i el PRR sol tampoc. El vespre del 4 d’octubre es fa públic que s’ha format un nou govern, el presidirà Lerroux, amb ministres del PRR però amb 3 ministres de la CEDA. És la gran novetat 1 i el gran desafiament que aquest govern comporta. La reacció de les esquerres espanyoles és la que havien anunciat des de feia setmanes. El PSOE cursa a totes les seves organitzacions del territori a anar immediatament a una vaga general. Tot i que l’ordre no és d’una vaga revolucionària, en determinades àrees, sobretot a Biscaia, la vaga socialista pren un caire revolucionari. A Astúries hi comença una autèntica rebel·lió obrera, que amb dinamita es fan amb el control de les conques mineres, i comença la comuna asturiana, una revolució obrera que obligarà al govern de la república el ejército de África, etc. i hi ha morts.
A partir d’aquest “cop d’estat” de la república, la resta de partits d’esquerres van sentir la seva indignació denunciant-ho i trenquen la relació amb les institucions republicanes, ja que consideren que no en queda res de la república del 31.
Companys considera que el que la Generalitat no podia fer era posar-se de perfil com si tot allò que passava no tingués res a veure amb ells. La Generalitat havia de moure’s en suport de les esquerres republicanes. Saber exactament què s’havia de fer, en quins termes exactes no era fàcil, a les 8 del vespre del 6 d’octubre el president de la Generalitat faria un discurs molt important a la Plaça Sant Jaume des del balcó. Companys l’ha escrit, excepcionalment, mai se n’havia preparat cap. I què diu? Denuncia la situació a Espanya: catalans, les forces monarquitzants i feixistes (la CEDA) s’han apoderat del govern de la república, aquella república que nosaltres van proclamar aquí el desembre del 31, ens l’han canviat, ens l’han traït, etc. i afegeix que les forces d’esquerres espanyoles s’han llençat al combat per intentar impedir tot això, combaten la dreta i el feixisme i Catalunya no els pot deixar sols, en conseqüència diu que Proclamo L’Estat Català de la República Catalana Espanyola. I hi afegeix: Catalunya es posa al costat dels germans d’Espanya, si els cal els convida a refugiar-se a Catalunya.
Companys era conscient que per poc que des de la generalitat es cometés un petit error, a Madrid dirien que allò era separatismo. Aquesta minoria independentista aprofita per fer girar una mica la truita.
Companys quan surt al balcó al 6 d’octubre, està pensant en fer un remake del 14 d’abril. És normal perquè ell havia protagonitzat el 14 d’abril. Per tant, la idea de Companys era que si el 14 d’abril vam fer el que vam fer, i jo no era ningú, ara que sóc president de la Generalitat puc fer alguna cosa semblant: protagonitzar una mobilització idèntica que fes canviar el govern de Madrid, més fàcil que fer canviar el règim que és el que van fer el 14 d’abril, a Madrid s’acolloniran i faran alguna cosa per canviar el govern, etc. Això és, per tant, una operació de xantatge polític. El 14 d’abril va ser un èxit. El 6 d’octubre va ser un fracàs. L’error es va produir en quatre fotografies: 14 d’abril del 31, al migdia, hi ha una foto on es veu Companys i tal amb una bandera republicana. A baix a la plaça, la plaça és buida i hi ha uns quants vianants que miren cap amunt etc. Cap a les 3 de la tarda, els carrers estan a petar igual que la plaça Sant Jaume, etc., són la representació de l’èxit del 14 d’abril. El 6 d’octubre, quan a les 8 Companys parla des del balcó la plaça és plena. A quarts de 10 de la nit la plaça està deserta. Els que havien anat a escoltar a Companys al vespre, la gent ha anat desfilant. Al cap de mitja hora no queda ningú. El clima és molt diferent, aquella nit tot va quedar buit. Corre com una intuïció entre la gent que això no acabarà bé, val la pena que ens n’anem a casa, tots els cafès i tal que no tancaven mai, hi havia cafès que no tenien ni portes perquè no tancaven mai, doncs aquella nit 2 fins i tot aquests desapareixen. Per tant, al cap d’una hora i mitja el centre de Barcelona està buit com cap altra nit de l’any.
Què va passar? El govern de Madrid, presidit per Lerroux té notícia del que passa a Barcelona, envia un tèlex, una màquina d’escriure a distància. La màquina receptora imprimia aquest text.
El govern central envia un tèlex (ell pronuncia télex) a capitania general i diu que declarin l’estat de guerra. El general, era demòcrata, de mentalitat europea: Domènec Batet. Quan el general Batet rep el tèlex, el primer que fa es cridar un oficial, dir-li que surti, que faci un cop d’ull, torni i l’informi. Torna i diu que no hi ha ningú. Batet no pot fer altra cosa que complir el que se li diu el govern de Madrid, que és un govern legal i tal. Si l’informe de l’oficial hagués estat que no s’hi podia passar, que hi havia mils de persones, el general Batet hauria anat a enviar un tèlex dient que situación estos momentos Barcelona impide cumplimiento órdenes. Mantendré gobierno informado blabla, i hauria esperat unes hores a veure si els polítics refeien el lio que havien muntat. Com que no hi havia ningú, l’exèrcit va sortir, els dos palaus estaven tancats i barrats, llavors els Mossos d’Esquadra van disparar, però a les 6 del matí, vist el fracàs del moviment, la falta del suport popular, Companys va dir als Mossos que es rendissin, els militars detenen al govern de Companys. Se’ls emporten a la presidència del general Batet, però tot el que Batet li diu a Companys quan el té al davant i li diu, collons quina nit. I queden detinguts.
Tota aquesta història del 6 d’octubre del 34, que a Madrid en van dir rebelión de la Generalitat, i que va acabar amb un fracàs absolut i amb un nombre de baixes ínfim. A pesar d’això, les dretes que governen a Madrid no es poden resistir a la temptació de convertir l’error de la Generalitat en l’excusa per fer un escarment. Comença una repressió venjativa i humiliant, hi ha milers de detinguts, tots els dirigents d’esquerres, etc., suspensió de l’autonomia, debat entre si l’autonomia havia de ser suspesa o anul·lada, la CEDA diu anul·lar, PRR diu suspendre. Finalment, al gener del 35 es vota una llei de suspensió, que suspèn la vigència de l’Estatut i crea una paròdia de Generalitat, sense president, nomenada pel govern de Madrid. Evidentment les dretes anul·len la llei de contractes de conreu i els propietaris, enfadats amb l’actitud dels rabassaires, els desnonen.
Les alcaldies d’esquerres són destituïdes i nomenades comissions gestores.
Quan ja s’ha acabat tot, el govern de Madrid envien reforç militar a Catalunya. Des d’Àfrica s’hi envien 200 homes de la Legión. Aquests s’instal·len al Parlament. Era una mesura per humiliar.
El govern de Companys queda detingut fins l’estiu del 1935, que serà jutjat pel TGC, tribunal de garanties constitucionals, i queden condemnats a la màxima pena (excepte la de mort), 30 anys de pressió. Un cop condemnats, els 7 Companys i conselleres són dividits en dos grups, enviats a dos llocs diferents. Allà els rapen al 0 i els vesteixen amb l’uniforme de presoner. En un país com Espanya en el qual al llarg del segle XIX i el segle XX, tants dirigents polítics havien estat detinguts, i els tractaven bé, menjar normal, llibres, etc. Però en aquest moment, els tracten com si fossin assassins en sèrie. Quan la premsa catalana reproduirà les fotos d’ells, aquestes imatges causaran un impacte enorme. Provocaran un gir de la opinió pública. La gent deia que havia estat un carallot, un irresponsable el que havia fet Companys, que havia fet una cagada monumental. Quan al cap d’un any quan van veure el càstig que Espanya afligia a Companys, la gent va començar a canviar d’opinió. El Companys irresponsable es va convertir en el Companys màrtir.
3 La magnitud de la repressió i tots aquests aspectes humiliats, legitimen a posteriori l’error del 6 d’octubre. Companys s’ha equivocat però el que li han fet no té perdó. Durant bona part de l’any 35, milers de presos del 6 d’octubre van anar sent alliberats, pocs van arribar a ser jutjats, però entretant, què passa a la política espanyola: La CEDA va guanyant poder, va guanyant pes. La posició política del govern es va fent més dretana i aleshores, al llarg del 1935 esclata un cas de corrupció. Pel que fa a la seva envergadura econòmica, és un cas de corrupció de fireta. Es parla de 10.000 pessetes i un rellotge. Aquest escàndol, a pesar de la seva envergadura modesta, va tenir un impacte tant gran que va introduir una paraula nova en el vocabulari català i castellà: estraperlo. En alguna data de l’any 35, apareixen a Espanya uns aventurers internacionals que es diuen els Strauss i Perl l’altre. Són dos tios de nacionalitat confusa. Són dos buscavides que arriben a l’estat espanyol amb la idea d’explotar un joc d’atzar, una variant de la ruleta. En honor a si mateixos, aquest joc que diuen que han inventat l’anomenen estraperlo. Algú els diu mirin, la consti i el codi penal de la república prohibeixen els jocs d’atzar. Aquesta gent que han vingut a Espanya diuen, bueno, és il·legal, això em diu vostè, a qui s’ha de subornar, segur que ho podem arreglar. Entren en contacte amb alguns alts càrrecs i els subornen amb uns quants, pocs, milers de pessetes, lloguen un local a San Sebastián i inauguren el local. Quan feia poca estona que omplien la sala, van dir que això és il·legal i els desmunta la parada.
En Prieto, els decideix comprar tot plegat, és un periodista que els compra tota aquesta informació i després fa esclatar la bomba a la premsa. L’escàndol que la gent anomena l’estraperlo es converteix en munició política, les esquerres foten el crit al cel i això provoca un efecte devastador del PRR. Diuen que és una cosa de lladres blabla. En poques setmanes, el PRR entra en una fase de descomposició. Això condueix a la dissolució del parlament i a eleccions anticipades. 16 de febrer de 1936. Per les esquerres catalanes i espanyoles, que han viscut en condicions molt difícils, si les esquerres volen sortir del pou i recuperar el poder, hi ha una cosa indispensable: anar a eleccions amb un bloc infracturable. Per tant, fent de la necessitat virtut, totes les esquerres decideixen formar una gran coalició que a Espanya es dirà Frente Popular i a Catalunya es dirà Front d’Esquerres de Catalunya. Per tant, alhora de formar el Frente Popular Espanyol, la columna vertebral és el PSOE. A Catalunya, el PSOE l’any 36, és una força absolutament marginal. A Catalunya l’eix del Front d’Esquerres de Catalunya és ERC. El perfil de les dues coalicions aparentment germanes, no són iguals. PSOE té una gran base obrera. ERC no, la CNT no volia presentar-se a les eleccions ni formava part de cap coalició ni res. A l’altre costat de la trinxera, les dretes senten la necessitat de presentar-se unides. A Catalunya, així com el Frente Popular, Front d’Esquerres té un programa comú, les dretes no aconseguiran tenir-lo. A Catalunya també es crearà el Front Català d’Ordre que és fonamentalment la Lliga, i al seu voltant, una sèrie de partits de dretes petits, entre ells les escorrialles del partit de Lerroux, que havien sigut enemics d’ells i ara estan a la mateixa candidatura.
A Espanya és gairebé impossible formar un bloc conservador compacte. La CEDA creu que ella sola pot guanyar, els seus eslògans: todo el poder para el jefe (Gil-Robles), això explica que les esquerres qualifiquessin a la CEDA de feixista, no ho era ben bé però tenia un remalasso. El segon eslògan era: a por los 300  buscar una majoria absoluta. Aquesta superioritat va fer que els fos molt difícil formar una coalició amb les demés dretes. Les eleccions van ser el 12 de febrer del 36 i, a Catalunya, el Front d’Esquerres de Catalunya va aconseguir un 60% dels vots i el Front 4 Català d’Ordre (dretes) va obtenir uns 40% escons. Però, la llei electoral, feia que amb el 60% dels vots les esquerres obtinguin 41 diputats a Madrid i els segons, les dretes, se’n queden 13 (el 20%). Si s’analitza la llista de diputats es veu que dels 41 d’esquerres, 31 són d’ERC i en el cas de les dretes, dels 13, 12 són de la Lliga. A Catalunya, diferentment del que va passar a Espanya, les posicions polítiques extremes més radicals tenen un pes molt petit, ni ERC era l’extrema esquerra ni la Lliga era l’extrema dreta. La representació del pes polític de les forces extremes és a Catalunya insignificant. La rotunditat de la victòria de les esquerres fa que en les setmanes següents de les eleccions, els esdeveniments polítics s’accelerin molt. Es va declarar una llei d’amnistia, Companys i els seus companys van tornar i ell va dir que no tornaria a Barcelona si no era com a president de la Generalitat, van derogar la llei que havia suspès l’Estatut, es va reunir el Parlament de Catalunya i es va reelegir a Companys com a president.
A partir de principis de març del 36, la Catalunya autònoma va recuperar la normalitat aparent, tranquil·la i civilitzada.
5 ...

Tags:
Comprar Previsualizar