Tema 5: Metodologia d’estudi del Condicionament Clàssic (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Processos Psicològics: Aprenentatge i Condicionament
Profesor X.B.
Año del apunte 2017
Páginas 7
Fecha de subida 20/10/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Tema 5: Metodologia d’estudi del Condicionament Clàssic 1. La quantificació de la força de la resposta condicionada 1.1.
Mesures Les mesures que s’utilitzen per a quantificar la força de la resposta condicionada són: - Intensitat: Una resposta condicionada forta tindrà una intensitat elevada.
Durada: Una resposta condicionada forta tindrà una durada curta.
Latència: Una resposta condicionada forta tindrà una latència curta, ja que passarà poc temps entre la presencia de l’estímul i la presencia de la resposta condicionada.
Resistència a l’extinció (Rext): Una resposta condicionada forta tindrà una resistència a l’extinció també forta o elevada.
Percentatge d’assaigs amb RC: Mesura la quantitat d’assajos en els quals s’obté la resposta condicionada del total d’assajos realitzats. D’aquesta manera es pot mesurar la força de la resposta condicionada. Quan més forta sigui la resposta condicionada, més alt serà el percentatge d’assajos en els quals aquesta es mostri. Aquesta mesura però no sempre és vàlida. Nomes serveix quan les respostes s’adquireixen de manera progressiva.
1.2.
- - Tècniques de mesura Assaig de prova: Aquest assaig es realitza només amb el EC sol, sense EI, després de realitzar els assaigs d’adquisició, per a poder comprovar si es produeix la RC en absència del EI, ja que si només observem la resposta en presencia tant de EC com d’EI, no podem atribuir aquesta resposta ni al EI ni al EC. No s’acostuma a realitzar un únic assaig de prova sinó diversos per a augmentar la fiabilitat de la mesura. Aquesta tècnica presenta un problema, i es que en la pròpia observació a l’estar presentant l’EC sense l’EI estem realitzant assajos d’extinció. Alhora que estem presentant la EC sense EI estem debilitant la resposta condicionada per l’extinció. És una limitació de la ciència.
Anticipació: Després de realitzar els assajos d’adquisició, presentem l’EC seguit de l’EI, però augmentant l’interval entre estímuls (IEE). D’aquesta manera possibilitem que es produeixi una RI després de l’EI i una RC després de l’EC. No hi ha extinció ja que continuem tenint EC i EI, però tenim un altre problema, i es que debilita la RC per la inhibició de demora. Aquest fenomen consisteix en què es continuarà produint la RC però aquesta s’anirà endarrerint, augmentant la latència entre EC i RC, debilitant també la resposta condicionada.
2. Procediments de presentació temporal dels estímuls Trobarem diferents procediments per a la presentació dels estímuls en el condicionament clàssic: - - - - - Demora: En aquest procediment, presentem primer l’estímul condicionat i seguidament l’estímul incondicionat.
Mentre es produeix l’EI continua havent-hi EC. En aquest procediment, com l’EC és un bon senyal de l’aparició de l’EI, es produirà condicionament clàssic.
Sobretot el procediment de demora curta, és a dir, quan l’IEE és curt.
Traça (Huella): En aquest cas presentem primer l’EC i quan aquest acaba presentem l’EI. El temps entre EC i EI és el que s’anomena interval de traça. L’EC continua però anticipant l’EI, de manera que amb aquest procediment també obtindrem condicionament clàssic. Però l’interval de traça dificulta aquest, sobretot si aquest període és llarg.
Temporal: En aquest procediment només presentem un estímul incondicionat, no hi ha cap estímul condicionat concret. Presentem l’estímul incondicionat regularment, amb intervals entre presentacions dels estímuls constants. Arribaria un moment en què la resposta condicionada es produiria abans de l’aparició de l’estímul incondicionat, degut a un condicionament temporal a causa del temps, gràcies a la regulació de la presentació dels estímuls. Aquest procediment requereix d’un nombre major d’assajos que els anteriors.
Simultani: En aquest cas presentem l’EC i l’EI de manera simultània, quan comença un comença l’altre i quan acaba un acaba l’altre. L’EC no pot anticipar per tant l’EI ja que no hi ha una relació temporal al respecte. En principi per tant, aquest procediment no hauria de produir condicionament. Però, en alguns casos si que pot observar-se cert condicionament.
Cap endarrera (retroactiu o retrògrad): En aquest cas, primer presentem l’EI i després l’EC. Per tant l’EC tampoc serveix per anticipar l’EI, i no hauria d’haver-hi condicionament clàssic. Tot i això, l’EC no informa de l’EI, però sí del que pot succeir després, que després de l’EC no es produirà l’EI. L’estímul condicionat no informa de l’aparició de l’estímul incondicionat sinó de la seva absència. Aquest fet s’anomena condicionament clàssic inhibitori. Però, en alguns casos, aquest procés produeix condicionament clàssic excitatori, i fins i tot l’EC pot arribar a produir alhora propietats excitatòries i inhibitòries.
Una possible explicació d’aquests fenòmens (procediments simultanis i retroactius) l’ofereix la hipòtesi de codificació temporal. Segons aquesta hipòtesi, en un condicionament clàssic l’EC no informa només de si es presentarà o no l’EI sinó de en quin moment es presentarà aquest EI, és a dir, de la relació temporal entre EC i EI. Diferents moments de l’EC poden tenir diferents significats. Permet entendre per tant que aquests diferents moments de l’EC tingui diferents significats, com succeïa en el procediment simultani i en el procediment cap endarrera.
3. Control experimental Per a poder controlar els experiments i atribuir el condicionament observat a l’associació entre estímuls, cal establir un grup de control idèntic a l’experimental el qual només variï en aquesta associació entre estímuls. Els grups control poden realitzar-se de dos maneres diferents: - - Grup control estímul condicionat aïllat: En aquest grup control, presentem només l’estímul condicionat però no l’estímul incondicionat, mentre que en el grup experimental mostrem EC i seguidament EI. Si observem la RC només en el grup experimental i no en el grup control quan mostrem només l’EC en ambdós grups, podrem garantir que la resposta condicionada només es produeix pel condicionament, és a dir per associació entre EC i RC. Si obtenim RC en ambdós grups, es produirà un pseudocondicionament, serà una resposta que semblava condicionada però que no podem afirmar que ho sigui, ja que s’obté també en el grup control.
Grup control de l’estímul incondicionat aïllat: En aquest grup control, presentem només l’EI sense l’EC, mentre que al grup experimental mostrem EC i seguidament EI.
El raonament és el mateix en ambdós tipus de grup control, si observem RC en ambdós grups, estarem davant d’un pseudocondicionament.
Però en aquests dos tipus de grup control aquests no són idèntics als grups experimentals, ja que no tenen, com els grups experimentals, contacte tant amb l’EC com en l’EI. Per tant s’ha intentat crear grups controls millorats, com són el procediment de control vertaderament aleatori del pseudocondicionament (Rescorla, 1967), en el qual a diferencia dels anteriors presentem tant EC com EI a ambdós grups, però en el grup experimental associats i en el grup control descorrelacionats, aleatòriament, per a que no pugui produirse associació entre els estímuls i el procediment de control explícitament no aparellat o desaparellat explícit on es distancien prou el EC i l’EI per a que no pugui haver-hi aparellament ni associació entre ambdós estímuls.
El primer procediment però pot tenir un problema, i es que en el grup control pot haver aparellament entre l’EC i l’EI de manera aleatòria, i per tant fent que el grup de control realment no ho sigui, per aquest motiu es va arribar al segon procediment per a la realització de grups controls.
La millor alternativa però sempre serà utilitzar més d’un grup de control per a poder comparar-lo amb l’experimental. D’aquesta manera, si en cap grup de control observem la RC, podrem afirmar que estem davant d’un condicionament.
En el cas de l’exercici en el qual observem un grup control realitzat amb procediment de grup control explícitament no aparellat i un grup experimental, observem resposta condicionada en el grup experimental i una resposta condicionada MENOR en el grup de control, podrem afirmar que observem condicionament per la part de la resposta que no observem en el grup control i pseudocondicionament en la part de la resposta condicionada que s’observa en ambdós grups.
4. Situacions experimentals de Condicionament Clàssic 4.1.
El condicionament palpebral i de la membrana nictitant Gormezano va realitzar un condicionament clàssic palpebral realitzant un estudi en el qual gràcies a una cànula produïa un buf d’aire als ulls dels subjectes per a estimular el parpelleig combinat amb un estímul neutre com podia ser un so. Aquest experiment però era complicat, ja que era molt difícil veure si el subjecte un cop teníem estímul condicionat parpellejava realment gracies al so o bé o feia de manera espontània com qualsevol alhora de parpellejar.
Per aquest motiu Gormezano va deixar de treballar amb el condicionament palpebral i va treballar amb el condicionament nictitant en els conills. Aquests tenen aquesta membrana nictitant a més a més de la parpella que es tanca amb el parpelleig. A diferencia de la parpella, la membrana nictitant només es tanca si hi ha un estímul que produeix la resposta reflexa. En el cas dels conills s’utilitzaven uns elèctrodes col·locats a prop de l’ull del conill que estimulaven una petita descarrega que produïa la resposta reflexa de tancament de la membrana nictitant. En aquest condicionament els assaigs són molt breus, no arriben a 650 ms, i això permet una particularitat d’aquest condicionament, que sigui molt difícil, cal fer centenars d’assaig per a que el so es condicioni i funcioni com a elicitador del tancament de la membrana nictitant. És per tant un condicionament lent, d’adquisició lenta. A més a més, tot i que els assaigs són molt breus, la latència de la resposta de tancament de la membrana nictitant es molt breu, de manera que just després del so es produeix el tancament i també just després de l’estímul incondicionat. D’aquesta manera es pot afirmar que si apareix la resposta després del so aquesta serà condicionada. Aquesta tècnica s’utilitza en molts casos, ja que es coneixen molt be els circuits neurals que funcionen en el tancament de la membrana nictitant.
4.2.
L’automoldejament o seguiment del signe Aquesta tècnica acostuma a dur-se a terme amb coloms, introduïts en caixes de Skinner. Als coloms prèviament se’ls priva de menjar per a que tinguin gana, i un cops introduïts a la caixa, hi intervindran un estímul visual com a llum i un menjador on hi haurà menjar. El colom no ha de realitzar cap conducta per a que es presenti menjar, tot i trobar-nos utilitzant la caixa de Skinner, el condicionament continua sent clàssic. Tindrem la llum de la tecla com a estímul neutre i el menjar com a estímul incondicionat, que produirà la resposta incondicionada d’anar a la menjadora i menjar. A mesura que la tecla s’il·lumina i apareix el menjar, el colom aprèn que aquesta llum informa de l’aparició del menjar. Per tant, quan l’estímul té valor informatiu s’hi presta atenció, i apareix una resposta del colom de seguiment del signe, prenent atenció cap a aquest estímul ja que es informatiu. El colom anirà prestant cada vegada més atenció al signe informatiu i finalment acabarà anant cap a la tecla i picotejant-la com a resposta condicionada, al igual que fa amb la menjadora com a resposta incondicionada. La tecla té un sensor, de manera que cada vegada que el colom picoteja es mesura la taxa per mesurar la força de la resposta condicionada.
4.3.
L’aversió condicionada al gust Aquesta tècnica s’acostuma a fer amb rates blanques de laboratori o guatlles. El procediment es basa en introduir aigua amb sacarina en l’ampolla d’aigua que acostumen a tenir a les gàbies aquests animals. Aquest gust que produeix la sacarina a l’aigua els agrada, és un estímul apetitiu que prefereixen a l’aigua. És un gust nou, ja que mai l’havien provat abans.
Per a fer que aquest gust sigui desagradable, cal associar el gust (estímul condicionat) a un estímul incondicionat que hi provoqui aversió. Estímuls incondicionat que poden utilitzar-se són clorur de liti o ciclofosfamida que són substàncies que provoquen sensació de malaltia interna a l’animal, amb nàusees i vòmits. Els Raigs X també poden produir aquesta resposta de malestar. Aquest assaig cal repetir-lo un únic cop per a produir el condicionament. La resposta condicionada que obtenim al mostrar l’estímul condicionat (aigua amb sacarina) és que les rates ara ja no beuran l’aigua amb sacarina sinó que es decantaran per l’aigua insípida, tot i que abans acostumaven a beure un 80% d’aigua amb sacarina i un 20% d’aigua insípida.
A més a més, té altres característiques especials, com són que aquesta resposta té una altíssima resistència a l’extinció, és molt difícil que aquests animals tornin a ingerir aigua amb sacarina, i normalment per a tenir associació entre estímuls cal un interval molt breu entre ells, però en aquest cas l’interval entre estímuls òptim és molt llarg.
4.4.
El condicionament de la por: Supressió condicionada o resposta emocional condicionada (REC) Aquesta tècnica també s’acostuma a realitzar amb rates blanques. Necessitarem un estímul incondicionat que produeixi por i un estímul neutre/condicionat que no produeixi por. En aquest cas, utilitzarem un so dèbil com a estímul neutre/condicionat i una descarrega elèctrica com a estímul incondicionat. La descarrega elèctrica té prou intensitat per ser fins i tot dolorosa, però és lo suficientment dèbil com per no produir cap mena de lesió. S’utilitza la descarrega elèctrica ja que és un estímul nou pels animals i pot quantificar-se fàcilment. Per mesurar la resposta condicionada de por, s’utilitza la tècnica de supressió condicionada. Els animals estaran realitzant una tasca de manera repetida, i mesurarem la por pel grau en que deixin de realitzar la tasca que estaven realitzant. La tasca que se’ls ensenya a fer mitjançant un condicionament operant és prémer una palanca per a obtenir menjar gràcies a una caixa de Skinner. Després dels assajos d’adquisició, podrem observar com la rata al escoltar el so deixa totalment de realitzar la tasca que estava realitzant. Per tal de quantificar el grau en que deixa de realitzar la tasca, utilitzarem l’índex o raó de supressió, que es calcula com A/A+B, on A és el nombre de respostes a la palanca durant l’EC i B el nombre de respostes a la palanca abans de l’EC. Si no hi ha por, l’índex o raó de supressió serà igual a 0,5. Si presenta la màxima por, l’índex serà igual a 0, ja que hi ha la màxima supressió. L’índex o raó de supressió sempre tindrà valors entre 0 i 0,5.
...

Tags:
Comprar Previsualizar