TEMA 11 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Història del segle XX
Año del apunte 2017
Páginas 14
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

1 Júlia Mumany Pesarrodona TEMA 11: La fi de l’imperi soviètic Crisi del petroli Als anys 70 es pateix una de les pitjors crisis estructurals, la del petroli. Va posar fi al període de creixement econòmic del que havien gaudit durant llargs anys els països europeus. L’atur, la inflació, la crisi dels sectors tradicionals de la indústria van caracteritzar el panorama econòmic de la Comunitat Econòmica Europea en la segona meitat dels anys 70 i inicis dels 80.
Durant aquests anys van haver-hi avenços molt importants respecte la Unió Europea, pel que fa a una major integració com l’ampliació de nous membres. Es destaquen els següents aspectes: 1) Consell Europeu : la seva composició, pels 28 caps d’estat o de govern dels països membres, el president de la comissió europea i del consell europeu, alhora que la seva lògica de funcionament el converteixen en un òrgan de naturalesa predominantment intergovernamental. Fixa les grans directrius i objectius de la Unió en els àmbits més rellevants.
2) Sistema Monetari Europeu: el 1979 neix, acompanyat de la creació de European Currency Unit (ECU), antecedent de l’Euro, i primer pas significatiu cap a la unió monetària. Les monedes dels països quedaven lligades a un estret marge de fluctuació del seu valor de canvi del 2,5%, a més els governs es comprometien a coordinar les seves polítiques monetàries.
3) El Parlament Europeu: institució parlamentària elegida per sufragi directe. Exerceix la funció legislativa juntament amb el Consell de la Unió i la Comissió Europea. Compost per 751 diputats. El 1979 fou elegit per primera vegada i des de llavors es celebren eleccions cada 5 anys.
4) Caiguda de les dictadures militars: Grècia i Portugal (1974), Espanya (1975 –mort de Franco) van propiciar la seva adhesió. Grècia al 1981 i Espanya i Portugal el 1986 5) S’amplia el mercat comú: el 1985 els tres països del Benelux, França i Alemanya firmen l’Acord de Schengen, al que posteriorment s’adheririen la majoria dels països comunitaris. S’iniciava així una ambiciosa iniciativa per garantir la lliure circulació de persones i la gradual supressió de fronteres.
6) Creació de l’OSCE: l’acta final de la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa, subscrita per 33 països europeus, EEUU i Canadà, va ser el punt de partida en la cooperació i els drets humans. Per Júlia Mumany Pesarrodona 2 iniciativa del Pacte de Varsòvia, el 3 de juliol de1973 va tenir lloc la primera conferència a Helsinki.
L’objectiu era intenta trobar una distensió en l’enfrontament entre els dos blocs, fins el moment irreconciliables. Per un costat hi havia l’OTAN i la CCE, i per l’altre el Pacte de Varsòvia i la COMECON.
Mentre que la part occidental d’Europa era capitalista i estava integrada per governs democràtics, l’Est d’Europa era comunista i conformat per Estats Socialistes. Aquestes conferències volien preservar la pau. Van suposar una transformació política en el continent, de la CONFRONTACIÓ à COOPERACIÓ. Els països firmants van renunciar voluntàriament a la provocació Per primera vegada, després del fi de la II GM, els països occidentals acceptaven les fronteres dels continents.
- CONSEQUÈNCIES: de gran transcendència. La ciutadania europea es va adonar de que els drets humans tenien vigència fins i tot on no eren respectats, i que els països europeus eren garants, entre ells, de la vigència de les fronteres comuns.
El procés de l’OSCE va començar a iniciativa dels països del Bloc de l’Est amb l’objectiu de garantir la seva integritat territorial, fet que va contribuir indirectament, entre 1975 i 1990 al procés de desintegració del bloc rere la Cortina de Ferro. Com a conseqüència d’aquesta transformació geoestratègica, el conflicte Est-Oest que va portar a Europa, en més d’una ocasió, a l’abisme d’una nova guerra mundial, la qual aquest cop seria atòmica, però que finalment era superada. La GF havia acabat.
Nou realisme polític: Tatcher i Reagan Són els anys d’una nova polític, d’un nou realisme polític.
- Tatcherisme: A Europa, la principal representant és Margaret Tatcher. Tenia el nom de “dama de ferro”, doncs creia que no existia la societat en conjunt sinó individus, homes i dones que formen famílies. Va arribar a ser, per dots personals, la principal dirigent del Partit Conservador britànic. Ella venia d’un entorn humil, sent dona dins d’un sistema patriarcal. Va entrar pels seus mèrits en una de les millors universitats del món. Tenia clar que les persones, si treballaven dur i tenien pro intel·ligència, podien arribar on fos. I això és el que ella volia implementar.
Les seves dots negociadores li van valer el recolzament de la ciutadania britànica, la qual la va votar per tercer cop el 1987.
Va introduir un canvi radical en el “conservadorisme”.
Quan va arribar al poder el 1979 va marcar un gir en les relacions entre el Regne Unit i Europa. Aplica una actitud més euroescèptica, destacant el “xec britànic”, un sistema pel qual la UE retorna al país la quantitat no gastada de la seva aportació als pressupostos. En un moment de gran recessió i atur, es disposava a aplicar un procés de reformes amb la privatització de moltes empreses estatals.
El tatcherisme, doncs, descriu les conviccions polítiques, econòmiques i socials, basats en l’estil polític de la governadora Margaret Thatcher, lideresa del Partit Conservador de 1975 a 1990. La ideologia pretén promoure la baixa inflació, la disminució de l’estat i el lliure mercat a través de l’estricte control de l’oferta monetària, la privatització i les limitacions en el moviment obrer.
Sovint es ressalta que el país, sota el seu govern, era “ingovernable” Júlia Mumany Pesarrodona - 3 Reagan: “Reaganomics” es refereix a les polítiques econòmiques empeses per Ronald Reagan durant els anys 80. Aquestes tenien en comú 4 aspectes principals: o Reduir el creixement del pressupost governamental o Reduir les taxes federals o Reduir la regulació governamental o Reduir l’emissió de moneda per reduir la inflació La doctrina Reagan era una estratègia orquestrada i implementada pels EEUU sota la seva administració, per oposar-se a la influència global de la URSS durant els últims anys de la Guerra Freda. Aquesta doctrina va ser el punt central de la seva política exterior, des de principis de la dècada dels 80 fins a finals, al 1991. Sota aquesta els EEUU van proveir d’ajuda a les guerrilles anti-comunistes i els moviments de resistència, amb l’objectiu de tirar enrere els governs comunistes d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina.
L’atlanticisme És la creença de la importància que cooperin Europa i els EEUU i Canadà, en relació a aspectes polítics, econòmics i de defensa, amb l’objectiu de mantenir la seguretat i la prosperitat dels països involucrats, i protegir els valors que els uneixen. Aquest terme va prendre molta importància sobretot durant la II GM, i amb l’establiment de les posteriors institucions, ressaltant l’OTAN i el Pla Marshall.
Els moviments terroristes: IRA, RAF, GRAPO, ETA Aquests anys 70 i 80 va ser l’hora del plom, amb importants moviments terroristes.
- El més important és l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Per la CIA, els nord-americans, no eren terroristes sinó un Moviment d’Alliberació Nacional. Si més no, tot depenia de com es mirés. A Itàlia també i havia els Revolucionaris Comunistes.
- A Alemanya hi havia la Rote Armee Fraktion (RAF), organització armada d’extrema esquerra de la República Federal d’Alemanya, activa durant la postguerra.
o A Espanya hi havia: GRAPO (Grupos Revolucionaris Primero de Octubre), marxistes-leninistesmaoistes, l’ideòleg del qual ara és d’extrema dreta. Nascuda al 1975, el seu objectiu era establir un estat socialista a Espanya. Bebia políticament del PCE. El Govern espanyol considera que el grup, juntament amb el PCE, constitueixen una sola estructura terrorista.
Júlia Mumany Pesarrodona o 4 l més important és ETA (Euskadi Ta Askatasuna), marxistes-leninistes, que van tenir una forta activitat terrorista que va acabar el 2006. Creada el 1951, el seu objectiu era la creació d’un estat basc euskaldum i socialista, independent de l’Estat espanyol i del francès, incloent-hi els set territoris bascos històrics: tres que pertanyen a l’estat francès, tres províncies a l’estat espanyol (PB) i la de Navarra.
La dictadura dels coronels a Grècia Als anys 70 hi seguia havent dictadures, però van anar caient progressivament. A Grècia hi havia una dictadura de coronels, que va començar el 21 d’abril de 1967 amb el cop d’estat dels coronels, dirigit per Georgios Papadópulos, i va acabar el 1974.
És reconeguda internacionalment com un altre episodi de la Guerra Freda. En el cas de Grècia els militars van fer un cop d’estat per fer front al que s’entenia com una amenaça comunista per a restringir les llibertats civils i l’establiment d’una dictadura, amb la tolerància dels aliats occidentals i especialment els EEUU.
Creien que la millor manera de sortir de la crisi era amb una victòria militar. Fixen, per tant, la seva mirada a Xipre, i decideixen portar-hi a terme una intervenció militar per annexionar-lo a Grècia. Si més no, a l’illa existia una important minoria turca, aproximadament el 15%. L’objectiu de la Junta era fer un cop d’estat contra el govern de Makarios III amb la intenció de col·locar-hi Nikos Sampson, partidari de la enosis, és a dir, dela Unió amb Xipre, i que quan aquest es fes amb el poder proclamés la incorporació de la illa. Si més no, quan es va produir el cop les tropes turques envaeixen el nord de Xipre i aquesta Junta de coronels va caure finalment el 24 de juliol de 1974.
Revolució dels clavells a Portugal Portugal encara feia més anys que Espanya que tenia una dictadura. Als anys 70 els militars van fer un cop d’estat per acabar amb la dictadura. Es coneix com la “revolució dels clavells”, el 25 d’abril.
Portugal tenia la sensació “d’estat petit” temien que Espanya els annexionés. Per evitar-ho, annexionarà totes les seves colònies a Àfrica, contràriament al que dictava l’ONU. En aquestes colònies hi havia moviments d’alliberació, que des del país es creia que eren terroristes.
La revolució va començar amb el grup militar organitzar del Movimento das Forças Armadas, que s’oposaven al règim del dictador Salazar. Si més no, els va trasbalsar la campanya popular de resistència civil. Aquest moviment provocarà la caiguda del Estado Novo i les colònies africanes i el Timor Oriental.
Els militars en comptes de fer la guerra van posar clavells, per això es coneix així.
Saravaia de Carvalho.
La Revolució la va encapçalar Otelo Júlia Mumany Pesarrodona 5 Espanya – la transició espanyola - Xavier Casals: “La transició española, el voto ignorado de las armes”.
o Va ser la segona transició més violenta de totes, només superada en morts per la de Romania.
Va ser extraordinàriament dolenta, perquè hi havia molts grups terroristes, l’extrema dreta, els carlistes... tots matant-se cada dia.
o Casals diu que hi ha llocs que van ser especialment rellevants i que haguessin influït en canviar la història: Catalunya, Madrid, el País Basc i Canàries.
El que és cert és que Franco va governar 4 dècades, fins la seva mort al 1975.
Franco era un nacionalista espanyol d’extrema dreta, però no feixista. Reclamava, i així ho va dictar, que España havia de ser “una grande y libre”. Abans de morir-se va voler deixar-ho tot ben lligat, designant a Juan Carles, l’octubre de 1971, com a futur rei. Aquest, però, no comptava amb que el rei demostraria ser un ferm defensor de la democràcia espanyola.
Va tenir un suport popular molt rellevant, i això és el que li va proporcionar establir-se tant temps al poder.
Els estudis sobre la transició espanyola acostumen a dibuixar dues perspectives totalment diferents: 1) La transició com a acord d’una petita elit, que van fer possible el traspàs d’una dictadura a democràcia, a partir de llei a llei.
2) Hi ha una pressió popular que va obligar a la dictadura a transformar-se en una democràcia El cert és que ambdós supòsits són certs, i separades no haurien possibilitat la transició.
La transició comença al 1973, i ETA hi té molt a veure, quan fa volar a Carrero Blanco. Aquest era més franquista que el propi Franco, amb la diferència que estava completament bé de salut. En el seu atemptat, ETA va estar cavant un túnel, a Madrid, durant 3 mesos, al costat de les principals ambaixades més importants. Ho van fer guiats per uns sobres que els hi van enviar, molt sospitosament. Ningú sap com ho van poder fer, qui els va ajudar a fer-ho.
El vicepresident de Carrero Blanco, Torcuato Fernández Miranda, va pensar com agafar les lleis del franquisme i, des d’aquestes, transformar Espanya en una democràcia equiparable a les occidentals. Especialista en dret i fent carrera en el franquisme, sabia que després de Franco, si volien ser acceptats per la comunitat internacional occidental, havien de tenir un règim equiparable al dels seus companys occidentals. No podia ser un règim sense Franco. És així com va dur a terme la Llei de Reforma Política, aprovant les Corts Franquistes després de pressionar-los molt. Posteriorment van fer unes eleccions, on s’hi van poder presentar totes les formacions legalitzades. I van votar la Constitució.
En aquest context, l’empresari era el Rey, l’autor era Torcuato i l’actor era Adolfo Suárez. Aquest últim crearà la UCD, amb el vici-president Martín Villa. Tots els seus dirigents eren franquistes, el sector jove i intel·ligent, que sabien que si volien continuar tenint carrera política havien d’evolucionar i tenir un règim polític equiparable al de la resta de països europeus.
6 Júlia Mumany Pesarrodona La transició es basa en un pacte de les elits amb les forces polítiques rupturistes. És una ruptura parada i guiada pels franquistes.
De fet, Suárez li farà una mala jugada a Fraga Iribarne, i l’obligarà a quedar-se en el sector més ranci del franquisme.
Hi havia molta incertesa sobre com seria Espanya després de la mort de Franco.
Moviments populars N’hi havia de molts, sobretot a Catalunya, que demanaven una resposta, sota el lema: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Tots els partits polítics també cridaven un quart aspecte, el del “dret d’autodeterminació dels pobles”.
Josep Tarradellas A Catalunya es restaura la Generalitat basant-se en la legalitat de la Segona República, de la ma de Josep Tarradellas, cap de la Generalitat a l’exili, que torna a Barcelona el 24 d’octubre de 1977. Aquest es pensava que capitanejava la Generalitat, i abans de tornar a Barcelona se’n va a Madrid, a parlar amb Suárez. Va anar molt malament, però ell va dir: “Ha anat genial, estem negociant però hem de mirar com aniran les coses”. Finalment arriben a un acord i Tarradellas torna al poder.
Es reinstaura una Generalitat provisional, al 1977, quan encara no hi ha Constitució oficial, sinó que es basava en la de la 2a República, i també en l’Estatut d’Autonomia de llavors.
Quan s’estava discutint la Constitució del 78, pràcticament tos els dirigents catalans estan a Madrid: - Josep Benet (un símbol de l’entesa catalana) - Carles Güell de Santmenat (o quan els empresaris esdevenien polítics) - Antoni Gutiérrez Díaz (l’eurocomunisme a la catalana) - Carles Sentís (l’home de confiança dels presidents) - Ramon Trias i Fargas (un liberal impenitent) - Josep Maria Triginer (l’últim del PSOE a Catalunya) - Josep Verde i Aldea (de social-cristià a socialista) - Antoni Canyelles (la democràcia cristiana resistent) - Heribert Barrera (la veu que clama en el desert) Hi haurà dues institucions parlamentàries que parlin de Federalisme, destacant el paper d’ERC, amb Heribert Barrera. Va defensar el “confederalisme”, tot i que ningú parlava encara d’independència.
7 Júlia Mumany Pesarrodona El pes polític català a la transició era molt gran, i això es reflecteix en els 7 redactors de la Constitució, els quals 2 eren catalans: Miquel Roca, Jordi Solé i Tura.
Eleccions Autonòmiques Es crea l’Estat de les autonomies. En la majoria de les AAPP guanya el PSOE, però al País Basc (PNV) i a Catalunya (CIU) guanyen els nacionalistes.
A Catalunya hi havia dues opcions, que eren: - Centre dreta: Pujol (CIU) à guanya amb majoria i governa durant més de 20 anys. Compta amb el suport d’ERC. Va rebre el suport també de Tarradellas, tot i que s’odiaven mútuament. Defensava el nacionalisme del pacte - Centre-esquerra: Reventós (PSC) à Defensava l’alternativa de govern a Catalunya.
Posteriorment ha estat ambaixador d’Espanya a París. Creia fermament que l’Estatut serviria per integrar Catalunya a Espanya.
Els partidaris de seguir centralitzant Espanya, volien dir-li al país que era una federació però sense tocar res.
Eren el col·lectiu Javier de Burgos, qui havia inventat, durant el 1800 les províncies.
El PSOE era un reivindicador d’aquest Federalisme, destacant la figura de Maragall.
Cop d’estat de 1981 El clima era molt inestable. El PSOE tenia clares opcions de guanyar i hi havia qui no volia la monarquia.
En aquest context, hi haurà un intent de cop d’estat. El principal ideòleg va ser Alfonso Armada, l’objectiu del qual era consolidar la monarquia a Espanya. Entre d’altres coses, Xavier Casals explica que Armada s’inspirava amb el General de Gaulle, qui pensava que davant de la possibilitat de desestabilització, calia un govern d’unitat nacional encapçalat per un militar. Hi havia d’haver des de comunistes fins a nacionalistes (Josep Tarradellas).
Aquest últim va estar involucrat en el cop d’estat, i si hagués anat bé possiblement hagués estat President de Catalunya en comptes de Rajoy.
Finalment la monarquia es va salvar.
Però, què volien obtenir els personatges (Suárez, Fraga, Ordóñez...) de la transició? A la transició espanyola sí que hi va haver una llei de punt final. No es va perseguir a ningú, encara que fossin del bàndol franquista. Quan Felipe González governava, en la memòria de l’inici de la Guerra Civil, va dir: “No solo no vamos a commemorar nada, sinó que recordar no es bueno”.
Nivell internacional – Període de la distensió Júlia Mumany Pesarrodona 8 Els anys 70 s’arriben a acords entre els dos bàndols. Si més no, el bloc soviètic està molt dividit. Fins i tot dins del marxisme comencen a sortir veus crítiques, com per exemple la de Dijlas o Voslensky.
Als EEUU també estan dividits, entre Republicans i Conservadors. Això facilitarà que Carter, candidat demòcrata, guanyi les eleccions després de Nixon. Guanya per molt poc. Era un home de principis, cristià evangèlic. Per ell, els drets humans i la garantia dels drets fonamentals era quelcom que s’havia de preservar.
Ell s’ho creia i va implementar mesures que anaven en contra de l’Estat del Benestar, però que van aconseguir que EEUU sortís de la crisi.
Presa de l’ambaixada nord-americana a Teheran El 4 de novembre de 1979, un grup d’estudiants iranians pertanyents a Muslim Student Followers of the Imam’s Line, que donaven suport a la Revolució Iraniana, van prendre l’ambaixada nord-americana a Teheran. 52 diplomàtics nord-americans i ciutadans van ser presos com a hostatges, durant 44 dies fins el 20 de gener de 1981. Durant la crisi, Carter va intentar, el 24 d’abril de 1980, l’Operació Eagle Claw, per alliberar-los. La missió no va prosperar i va causar que Carter no tornés a ser reelegit.
Amb Carter, les relacions amb el bloc soviètic es van veure perjudicades. De fet, després de la crisi dels hostatges a Iran, hi va haver una ruptura entre les relacions d’Iran i els EEUU.
Va fer que els soviètics alliberessin a Sharansky, dissident del bloc, que els soviètics l’havien empressonat. En aquell moment, els soviètics es troben immersos en la Guerra del d’Afghanistan.
9 Júlia Mumany Pesarrodona - Va haver-hi un cop d’estat, van demanar ajuda a Moscou, que la van acceptar.
- Estableixen un règim pro-soviètic.
- Comença una guerra de guerrilles, on diferents grups van començar un yihad contra els estrangers. Al principi els soviètics la guanyaven, i els muhaidins hi posaven molt de valor, però no era suficient. Fins que arriben els “agullons”, míssil que es dispara des de l’espatlla i teledirigit. Era una de les armes més cares i difícils d’obtenir en aquell temps. Els muhaidins en comencen a rebre molts, i fa contrarestar la superioritat aèria que tenien els soviètics. És llavors quan han de lluitar al camp, on els soviètics no tenien avantatge. Evidentment, aquests míssils van arribar de la mà dels nord-americans, quan Reagan arriba al poder. Era profundament anti-comunista. Els muhaidins comencen a girar la guerra.
- L’ajuda internacional la coordinava Ossama Bin Laden, qui, abans de crear Al-Qaeda, era un agent de la CIA, que cooperava amb ells per coordinar els integristes religiosos que volien ajudar en la guerra.
- Afghanistan va ser molt important per la caiguda de l’Imperi Soviètic, i la guerra va acabar amb els Acords de Ginebra, el 1988.
En resposta a la invasió soviètica a Afghanistan, Carter va demanar el boicot a les Olimpíades d’Estiu de Moscou del 1980, fet que va generar una gran controvèrsia. Els EEUU no hi van participar. En resposta, per les Olimpíades del 1984 a Los Angeles, la URSS no hi va participar.
La seva successió va fer-la Ronald Reagan, de la ma dels republicans. Es va aprofitar d’aquests hostatges iranians, i arriba al poder amb un discurs profundament neoliberal. Homeni, paradoxalment, va entregar els hostatges. Realment Homeni volia que Reagan guanyés? És a partir d’aquest moment en el qual Israel passa a ser un aliat de Washington. Abans no ho era, sinó que ho era de França, qui li venia armes. Israel comença a pensar en el que pot fer ell, i construeix bombes atòmiques i d’hidrògen, que li van donar un amplíssim poder per negociar com volgués.
La nova política en aquests anys es basa en l’inici de la consolidació del neoliberalisme, primer amb Tatcher i després amb Reagan. Com que no hi ha societat, no s’ha d’ajudar a la societat. Hi ha individus per tant s’ha d’ajudar a la iniciativa individual.
Llegat del neoliberalisme El pitjor problema que té el món occidental és la mala distribució de la riquesa, com a conseqüència de les polítiques neoliberals, les quals acaben amb l’Estat Socialdemòcrata i els New Deals. En els últims deu anys, de 2007 a 2017, les dades només han fet que incrementar.
Al 2007, el 80% de la població nord-americana tenia un 15% de la riquesa. L’altra 20% restant té el 85% de la riquesa. Dins d’aquest 20, l’1% de la població té un 34,6% de la riquesa. És a dir, l’1% de la població és més rica que el 80% junt.
è No és d’estranyar, doncs, que un polític populista i part d’aquest 1%, Donald Trump, guanyi les eleccions.
Júlia Mumany Pesarrodona 10 La Segona Guerra Freda (1979 – 1985) Període que coincideix amb la Guerra d’Afghanistan i el govern de Roland Reagan i les polítiques neoliberals.
Tornen a renéixer les tensions i conflictes, molt militaritzats. “The insensity of the Second Cold War was as great as its duration was short”.
La URSS s’havia convertir en una gegantocràcia, és a dir, el govern dels vells. No hi havia mecanisme de relleu, de canvi real, després que ja no s’apliqués les purgues. Això es comença a desenvolupar amb major intensitat durant els anys 70s, sobretot fins 1985 amb l’entrada de Gorbachev. El 1980, l’edat mitjana del Politburó era de 70 anys.
Ara bé, resulta que el líder dels països occidentals, democràticament elegeixen un president encara més vell que aquests dirigents, i que utilitza un discurs molt recordat en la Guerra Freda.
Els dirigents soviètics s’espanten molt, creuen que poden arribar a una situació de molta, molta inestabilitat i agressivitat, viscuda anteriorment, com en la Crisi dels Míssils de Cuba, o a Berlín.
A partir del 1985 aquesta Segona Guerra s’acaba, juntament amb la caiguda de la URSS.
Reagan no s’involucra en conflictes directament, sinó que ho fa indirectament. Envia armes i diners als qui lluiten contra els partidaris dels soviètics. Reagan va tenir actuacions contràries a l’aprovació del Congrés americà, sobretot pel tema del finançament als grups anti-soviètics. Per exemple, durant la Guerra Irán-Irak, entre 1985 i 1986, el govern nord-americà va vendre armes al govern iraní, i amb els diners que van guanyar van finançar el Contra nicaragüenc, durant el període conegut com a Revolució Nicaragüenca. Oliver North, ex tinent coronel del Cos de Marines dels EEUU també es va implicar en l’escàndol, i el 1986 Reagan el va despedir.
Es va estar molt a punt de fer fora a Reagan, a través d’un impeachment.
11 Júlia Mumany Pesarrodona Es planteja, doncs, que això no hagués estat possible sense l’Administració Reagan. Aquest escàndol, paradoxalment, no va acabar amb el govern de Reagan, i es creu que això no va ser així per l’ajuda que va rebre de Gorbachov. Aquest últim viatja a Washington.
Paral·lelament, la URSS viu un desastre dins deu, amb l’explosió del reactor nuclear a Txernòbil, el 1986. Va passar per culpa d’un experiment. Volien saber què passaria si una central atòmica tenia un tall de llum. Van treure la llum i els aparells no van marcar l’increment de la temperatura del nucli. Quan es van donar compte de l’error dels aparells, el reactor va explotar. Significa l’accident atòmic civil més greu fins el moment. Els qui van aconseguir aturarlo, els hi deien els “liquidadors”, però en els fons eren uns herois amb majúscules. Sabien que anaven a morir, de fet van morir tots.
Significa, juntament amb l’accident nuclear de Fukushima, el més greu a l’Escala Internacional d’Accidents Nuclears, i un dels majors desastres mediambientals de la història.
La URSS s’havia industrialitzat molt però sense primar l’ecologisme. Van haver-hi diferents incidents, com és la del Mar D’Aral, situat a l’Àsia Central, a la República Autònoma d’Uzbekistan. Aquest era salat però alimentat per dos grans rius dolços, que els van desviar cap a la URSS per regar els camps de cotó. La superfície ha disminuït aproximadament un 60% i el volum d’aigua un 80%. Per tant, el mar va acabar assecant-se, augmentant la desertització i generant un canvi climàtic.
Durant la GF la perspectiva que tenien els dos bàndols era igual però alhora diferent. Ambdós pensaven que l’altre bàndol pretenia menjar-se el món.
De fet, el Papa Polonès tenia molta força a Polònia. Hi havia un sindicat pacífic que lluitava contra un govern dictatorial. El gran representant i que ara també és el líder de l’oposició és Adam Mixing.
Aquesta Segona Guerra Freda es va anar tornant violenta. Es destaca l’avió de passatgers de Corea del Sud, que la URSS va considerar que era espia i el va tirotejar, morint prop de 300 persones. Reagan, en saber-ho, va fer unes declaracions, pensant-se que el micro estava tancat, que van espantar molt a la comunitat internacional.
Reagan iniciarà un nou pla de defensa, coneguda com “la Guerra de les Galàxies” , però que es diu “Iniciativa de Defensa Estratègica” i que posarà molt nerviosa a la URSS. Fins el moment hi havia hagut la doctrina de la “mútua destrucció”, però si una de les potències (EEUU) desenvolupava una arma que li permetia guanyar la guerra, l’altre bàndol (URSS) responia amb armes de destrucció massiva. La producció de la URSS va Júlia Mumany Pesarrodona 12 augmentar fins el punt que als anys 90 tenien uns 40.000 caps nuclears, vers uns 25.000 dels nord-americans.
Dins d’aquest pla, es destaca l’Escut Antimíssils. La ambiciosa iniciativa va ser àmpliament criticada per ser irrealista i poc científica., tot i que va seguir sota el govern de Bill Clinton al 1993. Actualment els nordamericans i els russos segueixen conservant uns 5.000 caps nuclears.
Brezhnev serà Secretari General del Comitè Central del PCUS, presidint el país des de 1964 fins la seva mort el 1982. El seu mandat va ser, després del d’Stalin, el més llarg. Durant aquest la influència de la URSS va descendir dramàticament, en part per l’expansió militar soviètica del moment. També va ser marcat pel començament d’una era d’estancament econòmic i social al país.
Es morirà i el substituirà Andropov, líder de la KGB.
Era un polític hàbil. Si més no, tenia problemes de salut i es va morir ràpidament, 15 mesos després d’assumir el càrrec. El va substituir Chernenko, un polític soviètic i el 5è Secretari General del Partit Comunista. Va presidir la URSS des de 1984 fins a 1985. Com que també tenia problemes de salut i es va morir. En 3 anys 3 generals de la URSS van morir. Van decidir, posteriorment, acabar amb això, i van elegir un President molt jove, Gorbatxov.
Així doncs, ell era el jove mentre que el vell era nordamericà. Era el més jove del Politburó, un comunista reformista, que va presidir la URSS des de 1985 fins a 1991.
Per aquell llavors, la despesa militar de la URSS era del 25% del seu producte nacional, donat el fet que estaven en una situació de cursa armamentística en un període de renaixement de la violència entre els dos blocs. Va causar problemes estructurals en el sistema soviètic, tal i com es veu durant el mandat de Brezhnev. Si més no, la gran inversió en el sector defensiu no era per una necessitat militar, sinó pels interessos massius del partit i de la burocràcia estatal. Les Forces Armades soviètiques van ser les més grans del món.
Popularment conegut com “Gorbi” era molt culte, coneixia el món occidental, i doncs, sabia perfectament que els obrers d’allà tenien unes condicions laborals i de vida molt superiors als proletaris de la URSS. Davant d’això, ell no podia fer res més que intentar moure’s en aquest sentit. Arribarà al poder i impulsarà dos programes per lluitar contra la crisi del país i sobretot per evitar la cursa armamentística: - Glasnost (transparència): la seva intenció era reduir la corrupció en el si del Partit Comunista i moderar l’abús de poder del Comitè Central.
- Aperestroika (obertura): reestructuració del sistema polític i econòmic soviètic.
El 1989 la URSS es va retirar d’Afghanistan i pel 1990 Gorbatxov va consentir l’unificació d’Alemanya.
Ara bé, en les dictadures, el període de reformes és el més perillós. Per sort, van tirar per la via pacífica, però es troba amb problemes.
Júlia Mumany Pesarrodona 13 A Europa occidental hi havia fortes mobilitzacions pacifistes, contra els míssils.
Hollywood feia propaganda de la Guerra Freda, i es destaca el neoliberalisme impregnat, quan es fan pel·lícules que destaquen l’heroïcitat de personatges individuals, com Rambo.
LA FI DE LA GUERRA FREDA - George H.W.Bush: “La Guerra Freda va ser una lluita per l’ànima mateixa de la humanitat. Una llluita per un estil de vida”.
- V.M.Zubok: “[La Guerra Freda va ser] una guerra de nervis i de recursos, però principalment es tractà d’una lluita d’idees i de valors”.
- Gorbatxov, 1985: “No podem seguir vivint així” Va ser la URSS la que es va derrotar a ella mateixa, en un col·lapse intern a partir de les reformes de Gorbatxov.
Ell resultava una figura sorprenent, s’estava acostumant a un altre tipus de dirigent soviètic.
Refusava l’armament massiu soviètic i la guerra contra EEUU. Era molt popular a occident, però dins de la URSS no ho era gaire.
Van firmar que s’havien de destruir les armes de destrucció massiva o, com a mínim, reduir la cursa d’armaments. La primera trobada es va celebrar el novembre de 1985 a Ginebra, i es va acordar reduir l’arsenal nuclear de cada país en un 50%. La segona va ser a Islàndia. Les negociacions van fracassar, però la de 1987 va significar el Tractat de Forces Nuclears d’Abast Intermedi, que eliminava l’armament nuclear, entre d’altres.
Bush pare guanyarà les eleccions, i clarament hi haurà una victòria dels EEUU.
Hi comença a haver diverses transicions cap a la democràcia, per part de les diferents Repúbliques Socialistes, començant, per exemple, per la caiguda del Mur de Berlín. Quan a la URSS es parlava de conservadors, es refereix als comunistes. Aquests pensaven que s’havia de tornar als temps stalinians, s’oposaven al govern de reformes de Gorbi i el nou tractat d’uniço entre les repúbliques cada cop més descentralitzades. En aquest context van organitzar un cop d’estat contra Gorbatxov, qui estava de vacances, que va ser finalment frenat per Boris Ieltsin. Aquest s’adonarà que els temps estan canviant, i participarà activament en frenar aquest cop del 91.
Controlava la República Federal Soviètica Russa i, davant dels processos d’independència de les altres repúbliques, ell decidirà que es quedarà amb el càrrec governant a la després Rússia. Així doncs, quan Gorbatxov torna de vacances, Ieltsin li diu que ell l’ha substituït.
El 3 de desembre de 1989 Gorbatxov i George. H. W. Bush van declarar per acabada la Guerra Freda.
Paral·lelament al mateix any, el sistema d’aliances soviètic se n’anava a norris i els líders del Pacte de Varsòvia anava perdent poder. Organitzacions i moviments com Polònia Solidària van guanyar molt de suport entre les bases populars. Els governs comunistes de Polònia i Hongria van ser els primers en negociar l’organització 14 Júlia Mumany Pesarrodona d’eleccions competitives. A Txecoslovàquia i a l’Est d’Alemanya també van haver-hi protestes massives. Els règims comunistes de Bulgària i Romania també van caure, com a resultat de la violència.
La culminació va ser la caiguda del Mur de Berlín el novembre de 1989, que va simbolitzar el col·lapse dels governs comunistes europeus, i gràficament l’acabament de la Cortina de Ferro. Va ser una onada revolucionària que pacíficament van enderrocar l’estil soviètic dels estats comunistes. I va ser així perquè des de dins els líders s’adonaven que estava sent així.
Es destaca, per exemple, la Cadena Bàltica, una cadena humana de Vilnius a Tallinn que exigia la independència dels Països Bàltics, el 23 d’agost de 1989.
Les Barricades, també, van ser confrontacions entre Latvia i les forces del règim soviètic, el gener de 1991.
La Unió Soviètica havia desaparegut, amb el Pacte de Nimes.
...

Comprar Previsualizar