TEMA 4 - RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de Família
Año del apunte 2017
Páginas 17
Fecha de subida 22/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS El règim de separació és el règim legal supletori en defecte de pacte. es configura sota el principi que el matrimoni ha d’afectar el mínim possible la titularitat i la gestió dels béns dels cònjuges, de manera que els patrimonis es mantinguin separats i amb ells la independència en l’administració i disposició dels béns. En una societat moderna en què els dos cònjuges tenen una formació semblant i una capacitat de treball similar, en què els ingressos dels esposos depenen de la seva vàlua personal i de la seva capacitat professional i on la proliferació de divorcis i separacions ha acabat amb la tradicional estabilitat del matrimoni, el règim de separació de béns és, segurament, l’opció més adequada per regular els matrimonis actuals. Per tant, el règim de separació de béns serà aplicable: a) En defecte de pacte en què els cònjuges (o futurs cònjuges) pactin un règim econòmic diferent (art. 231-10.2); b) Quan els capítols matrimonials en què s’hagi pactat un altre règim siguin ineficaços (per defecte de forma, per falta de capacitat dels contraents, per haver establert una condició o termini resolutoris, o perquè els pactes són il·lícits); c) Quan es pacti aquest règim en capítols matrimonials, ja sigui abans o després del matrimoni.
Ara bé, el règim de separació de béns no representa l’absència de règim econòmic matrimonial, sinó un règim econòmic que es sustenta en la separació dels patrimonis, dels ingressos i de la seva gestió.
En aquest sentit, la separació absoluta dels patrimonis coexisteix amb la comunitat de vida que crea el matrimoni, però el legislador cada vegada desconfia més de la idea d’una separació absoluta de béns i es mostra més comprensiu amb la idea de comunitat i de solidaritat que comporta el matrimoni.
- Per via convencional, els esposos poden moderar l’estricta separació de béns, ja sigui adquirint béns a nom dels dos cònjuges en comunitat ordinària indivisa (per meitats o en la proporció que desitgin), adquirint béns amb pacte de supervivència, fent transmissions entre els esposos o acordant modificacions en capítols matrimonials (per exemple, en relació a la compensació econòmica per raó de treball). En aquest sentit, és molt habitual que els béns més importants per a la família estiguin a nom de tots dos cònjuges; d’aquesta manera, els cònjuges tenen absoluta llibertat per compartir, o no, els béns que desitgin.
- Els límits que estableix la llei (art. 232-1, in fine) deriven principalment del règim primari i responen a la idea que el matrimoni crea una comunitat de vida en què s’ha d’actuar en interès de la família. En aquest sentit, s’estableix: o o o o o l’obligació de contribuir a les despeses familiars (art. 231-6); la responsabilitat per despeses familiars (art. 231-8); el deure d’informació recíproca (art. 231-7); els límits en la disposició de l’habitatge familiar i els mobles d’ús ordinari (art. 231-9).
del dret d’aliments (art. 237-1); EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS o de les normes relatives als efectes de la nul·litat, el divorci i la separació judicial (art.
2331 i ss); o dels drets viduals familiars (art. 231-30 i 31).
Però, hi ha hagut novetats: 1) 2) La compensació econòmica per raó de treball (actualment regulada als articles 232-5 a 23211). Aquesta compensació permet adquirir la quarta part dels increments patrimonials obtinguts pel cònjuge que més ha guanyat, amb els requisits establerts a la llei i que comentarem més endavant.
Comunicació de facto dels béns mobles de valor ordinari adquirits a títol onerós durant el matrimoni i destinats a l’ús familiar, incloent-hi des de del cotxe fins a la rentadora (art.
232-3.2). Aquests béns, malgrat l’existència de títol adquisitiu a nom d’un dels esposos, es presumeix que pertanyen als dos cònjuges per meitats indivises. Per tant, excepte els béns immobles, els comptes bancaris i els béns d’ús exclusiu d’un dels esposos (tant personals com professionals), estem assistint de facto a la comunicació de la major part dels béns de la família.
1. L’actiu: els patrimonis propis o privatius.
L’actiu del règim de separació de béns es podria resumir amb la idea de: «el que és meu és meu i el que és teu és teu». Només existeixen dos patrimonis, el patrimoni privatiu d’un cònjuge i el patrimoni privatiu de l’altre. Cadascun dels dos cònjuges és titular dels seus béns i no existeix un patrimoni comú, perquè els béns no es comuniquen, ni durant la vigència del règim ni amb la seva extinció. En aquest sentit, la titularitat dels béns per meitats indivises no suposa la creació d’un patrimoni comú, sinó la titularitat d’uns béns en comunitat ordinària indivisa que «comporta l’existència de tants drets com titulars hi ha» (art. 552-1.1 CCCat), amb una regulació idèntica a la regulació de la comunitat ordinària indivisa entre estranys.
Segons l’article 232-2, «són béns propis de cadascun dels cònjuges tots els que tenia com a tals quan es va celebrar el matrimoni i els que adquireixi després per qualsevol títol». Per tant, podem fer la següent enumeració: - - Els béns que tenia abans de l’entrada en vigor del règim de separació de béns, ja que el règim de separació no altera la titularitat dels béns anteriors.
Els fruits i rendiments procedents dels béns privatius.
Els ingressos de tota mena obtinguts per qualsevol dels cònjuges. Per tant, són privatius: o els ingressos produïts pel treball i per l’esforç personal de cada cònjuge, ja sigui com a resultat d’un treball, una obra o un servei, de tipus intel·lectual o manual, habitual o esporàdic, per compte propi o per compte aliè; o també s’inclouen les pensions, prestacions i assegurances; per exemple, les pensions de jubilació, els subsidis d’atur o les assegurances per invalidesa; o el resultat econòmic positiu que es derivi d’una activitat empresarial, comercial, borsàtil o especulativa, és a dir, totes aquelles activitats que generen un benefici econòmic; o determinades adquisicions a títol originari, per exemple: en cas d’ocupació (la caça) o per especificació (pintar un quadre); o els ingressos extraordinaris obtinguts per l’atzar, com ara loteries i apostes.
Les adquisicions a títol gratuït: donacions, herències, llegats, etc.
EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS - Els béns adquirits a títol onerós durant el matrimoni, que mereixen un comentari específic.
a) Els béns adquirits a títol onerós La titularitat s’atribueix al cònjuge que figuri en el títol adquisitiu, amb independència que hagi pagat la contraprestació o no. Així doncs: - Si el cònjuge titular ha pagat la contraprestació no existeix cap problema Si l’ha pagat l’altre cònjuge cal tornar a examinar l’article 232-3.1, que estableix: «en cas que el preu l’hagi pagat l’altre cònjuge, es presumeix una donació a favor del cònjuge titular».
Per tant, la titularitat dels béns adquirits a títol onerós bascula entre dos criteris: (1) Atribució de titularitat. El cònjuge que consta com a titular ho serà sempre, malgrat que es demostri que la contraprestació correspon a l’altre cònjuge (total o parcialment).  El criteri determinant no és la procedència de la contraprestació, sinó la titularitat formal. No es tracta d’una presumpció (no es presumeix que sigui titular, ho és).
(2) Si la contraprestació ha estat pagada pel cònjuge no titular, es presumeix una donació de la contraprestació. Es tracta d’una presumpció iuris tantum i, per tant, el cònjuge pagador pot desvirtuar-la (la càrrega de la prova correspon al cònjuge que ha pagat) si acredita que no hi ha donació sinó un altre negoci jurídic (v. un préstec). En aquest cas, malgrat ser el propietari de la contraprestació, el cònjuge pagador mai adquirirà la titularitat del bé, sinó que obtindrà únicament un dret de crèdit pel preu satisfet. Per tant, el cònjuge que figuri al títol adquisitiu sempre mantindrà la propietat del bé i, en tot cas, haurà de retornar els diners.
NB: Finalment, cal recordar que la mecànica de l’article 232-3 no es pot traslladar als diners. Si els diners obtinguts per un cònjuge s’ingressen en un compte bancari a nom dels dos esposos, no s’entén que s’estigui fent donació de la meitat dels diners a l’altre cònjuge, ja que aquest règim jurídic solament és aplicable a les adquisicions oneroses.
EXCEPCIONS! L’article 232-3.2 estableix que els béns mobles de valor ordinari adquirits a títol onerós durant el matrimoni i destinats a l’ús familiar, es presumeix que pertanyen a ambdós cònjuges per meitats indivises, sense que prevalgui contra aquesta presumpció la mera prova de la titularitat formal. El criteri definidor d’aquests béns és que no estiguin destinats a l’ús d’un dels cònjuges sinó a l’ús familiar, per exemple: «els vehicles, el mobiliari, els aparells domèstics o els altres béns que integren el parament de la casa» (PREÀMBUL).
Es tracta d’una presumpció iuris tantum que pot ser desvirtuada mitjançant prova en contrari, però aquesta prova no pot consistir únicament en el títol adquisitiu sinó que ha de completar-se amb altres mitjans probatoris.
En conseqüència, si es compleixen els següents requisits: - bé moble, adquirit a títol onerós, adquirit durant el matrimoni, de valor ordinari (que dependrà dels usos i el nivell de vida de cada família, art. 231-5.1), EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS - destinat a l’ús familiar, el titular del bé no serà aquell que figuri en el títol adquisitiu sinó els dos cònjuges per meitats indivises.
b) Titularitats dubtoses Dins de la realitat comunitària de la família, es produeix un intercanvi continu de diners, béns i drets entre els cònjuges. La família pensa en comú i aquesta convivència implica que els béns dels cònjuges es confonguin i les titularitats perdin importància (amb excepció dels béns immobles).
Conseqüentment, no sempre és fàcil acreditar la titularitat de molts béns mobles.
Així doncs, si és dubtós a quin dels cònjuges pertany algun bé o dret, s’entén que correspon a ambdós per meitats indivises (art. 232-4). Si es pot acreditar la titularitat d’aquests béns, no procedeix l’aplicació del precepte. La titularitat formal és el mitja més evident, ja que els altres mitjans probatoris o l’aplicació de presumpcions no necessàriament esvaeixen els dubtes. Ara bé, aquest precepte tampoc no és una norma imperativa que obligui el jutjador a atribuir la titularitat d’un bé per meitats indivises davant el mínim dubte.
Es tracta d’una norma de tancament, configurada com l’últim recurs ofert pel legislador per resoldre la titularitat d’uns béns adquirits durant un matrimoni, que pot ser de llarga durada, entenent que no és habitual preconstituir proves sobre la titularitat dels béns en cas de crisi.
EXCEPCIÓ! L’article 232-4 estableix una excepció a la regla general que respon a un criteri de protecció de les persones i de la família. Aquest precepte estableix que els béns mobles d’ús personal d’un dels cònjuges que no siguin d’extraordinari valor i els que estiguin directament destinats a l’exercici de la seva activitat li pertanyen exclusivament. Es tracta d’una presumpció iuris tantum, que admet prova en contrari, tant sobre la titularitat de l’altre cònjuge com sobre la consideració de béns d’ús personal o destinats directament a l’exercici de la seva activitat. No es genera dret de reembossament, de manera que el cònjuge que rep aquests béns els adquireix sense contraprestació.
Els béns han de ser mobles i, a més: - béns d’ús personal d’un dels cònjuges: Béns mobles que únicament utilitza un dels cònjuges de forma privada i particular (la roba de vestir, els objectes de neteja personal, el rellotge; fins i tot, alguna joia, sempre que no sigui de valor extraordinari). En canvi, no inclou altres béns que poden ser d’ús propi d’un dels cònjuges però que no es consideren socialment com d’ús personal, per exemple: un ordinador o un cotxe que solament utilitzi un cònjuge. Així, el concepte «ús personal» no es refereix al destí que una parella concreta pugui donar a uns béns determinats, sinó al destí que la societat en general atribueix a uns béns concrets, per tant, es tracta d’un criteri objectiu i habitual en una societat determinada.
- Béns que no siguin d’extraordinari valor: Hem d’utilitzar analògicament el criteri de l’article 231-5.1 que requereix l’adequació als usos i al nivell de vida familiar. Per tant, hem d’atendre a cada família en concret, ja que un mateix bé pot tenir un valor extraordinari per a una família sense recursos econòmics i en canvi pot ser habitual per a una família adinerada.
EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS - Béns que estiguin directament destinats a l’exercici de la seva activitat: Els béns destinats directament a l’exercici de l’activitat laboral exclusiva d’un dels esposos no tenen límit de valor i, per tant, poden tenir un valor extraordinari. La justificació de l’atribució al cònjuge treballador és la de protegir els estris professionals dels quals depèn la subsistència del cònjuge i, conseqüentment, de la família.
És un criteri variable: un bé pot estar destinat durant una temporada a l’exercici d’una professió i després utilitzar-se per a altres necessitats familiars. Serà privatiu d’un dels esposos mentre cobreixi una necessitat professional, i serà dels dos esposos per meitats indivises quan deixi de fer-ho.
Una altra possibilitat és que es satisfacin de manera simultània diferents necessitats. Per exemple, un ordinador utilitzat per un advocat per a treballar i també per la seva família. En aquest cas, seguint el criteri legal que és un bé destinat directament a l’exercici de la seva activitat, hem de considerar que es tracta d’un bé del cònjuge treballador.
2. Administració i disposició del béns propis.
El règim de separació de béns es caracteritza per una total independència en la gestió dels béns propis de cadascun dels cònjuges, tant per a l’administració com per a la disposició. En aquest sentit, segons l’article 232-1: «cada cònjuge té la propietat, el gaudi, l’administració i la lliure disposició de tots els seus béns, amb els límits que estableix la llei.» Així doncs, en un règim econòmic que té com a prioritat el manteniment de la família, hi podem trobar algunes excepcions a la gestió unilateral del patrimoni propi. Aquestes excepcions se situen en l’àmbit del règim primari, i són: - La direcció de la família (article 231-4) o Necessitats i despeses familiars ordinàries (art. 231-4.2) Potestat domèstica o potestat de les claus: «todos aquellos gastos que tienen por finalidad atender a las necesidades primarias de la familia como grupo social, (...) y constituye la expresión económica del cumplimiento puntual de los deberes que el matrimonio y la paternidad comportan».
Aquest article estableix una presumpció iuris et de iure, en virtut de la qual si un cònjuge satisfà despeses familiars s’entén que ha actuat amb el consentiment de l’altre.
Amb aquesta presumpció, l’actuació individual d’un cònjuge compta amb el consentiment dels dos esposos: un de forma expressa, i l’altre de forma presumpta. Per tant, es pot obligar als dos patrimonis, ja que tots dos patrimonis en són responsables.
o Situacions d’urgència o d’impossibilitat (art. 231-4.3) Segons aquest article, cap dels cònjuges no es pot atribuir la representació de l’altre si no li ha estat conferida, llevat de situacions d’urgència o d’impossibilitat de l’altre cònjuge de donar el consentiment. Es tracta de supòsits que no es poden posposar, perquè causarien danys i perjudicis per a la família. El Codi vincula aquest precepte amb el següent i considera l’actuació del cònjuge com una gestió de negocis (art. 2314.4).
EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS - Contribució a les despeses familiars Tots dos cònjuges han de contribuir a les despeses familiars (art. 231-6) i són responsables solidaris de la seva satisfacció (art. 231-8), amb independència de qui hagi contret el deute.
- Disposició de l’habitatge familiar (art. 231-9) El cònjuge titular no pot fer cap acte de disposició de l’habitatge familiar ni dels mobles d’ús ordinari que en comprometi l’ús, sense el consentiment de l’altre cònjuge o l’autorització judicial. Aquest béns són imprescindibles per a l’existència i l’evolució de la família, ja que representen el marc on es desenvolupa la vida familiar, per tant, encara que siguin privatius d’un cònjuge no es poden transmetre lliurement.
3. El passiu del règim (responsabilitat externa i interna) La responsabilitat per deutes dels cònjuges té dos moments: - - El primer és la responsabilitat externa o responsabilitat provisional, que determina la responsabilitat dels cònjuges davant de tercers. La responsabilitat externa es regeix pel principi d’inderogabilitat de les normes El segon és la responsabilitat interna o responsabilitat definitiva, que determina qui ha de satisfer el deute finalment. La responsabilitat interna admet el pacte en contrari dels cònjuges en l’àmbit de l’autonomia privada.
Ens hem de regir per la regulació establerta en el règim primari: l’article 231-8 regula la responsabilitat per despeses familiars, és a dir, la responsabilitat externa; i l’article 231-6 regula la contribució a les despeses familiars, és a dir, la responsabilitat interna.
a) Responsabilitat externa Segons l’article 231-8, davant tercers ambdós cònjuges responen solidàriament de les obligacions contretes per atendre les necessitats i les despeses familiars ordinàries d’acord amb els usos i el nivell de vida de la família, independentment de qui hagi contret l’obligació.  Per tant, és possible que solament un dels cònjuges hagi contret l’obligació; tanmateix, respondran els dos esposos de manera solidària, fins i tot el que no l’ha contret.
Ara bé, la responsabilitat solidària d’ambdós cònjuges extingeix la responsabilitat externa (la responsabilitat davant el creditor), però queda per resoldre la responsabilitat interna entre els cònjuges, és a dir, quina quantitat ha de pagar cadascú.
b) Responsabilitat interna En aquest sentit, l’article 231-6, referent a la contribució a les despeses familiars, estableix diferents criteris: - El primer és allò que hagin pactat els cònjuges; En defecte de pacte, els recursos procedents de llur activitat o de llurs béns, en proporció a llurs ingressos; Si aquests recursos no són suficients, les despeses familiars se satisfaran en proporció a llurs patrimonis.  És a dir, els patrimonis solament es poden realitzar quan no hi hagi ingressos i, EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS - per tant, si un cònjuge té un patrimoni poc productiu, la contribució a les despeses familiars correspondrà al cònjuge que tingui més ingressos, encara que tingui un patrimoni inferior.
Finalment, l’aportació al treball domèstic és una forma de contribució a les despeses familiars, treballant en benefici de la família sense la corresponent retribució.
Les despeses familiars tenen un responsable últim. Per tant, si un dels cònjuges ha pagat més del que li corresponia, es genera un dret crèdit que ha de ser reemborsat.
4. Extinció i liquidació.
El règim de separació de béns s’extingeix en situacions de crisi del matrimoni: per dissolució o declaració de nul·litat del matrimoni i per separació judicial. També s’extingeix per mort o declaració de defunció de qualsevol dels cònjuges. I, finalment, també s’extingeix de mutu acord, o bé atorgant nous capítols, o bé pel compliment d’una condició o d’un termini acordats en els capítols constitutius.
a) Liquidació Amb l’extinció del règim s’ha de procedir a la seva liquidació, que pot ser: (i) judicial o (ii) de mutu acord.
La liquidació suposa: - Determinar els patrimonis privatius i aclarir les titularitats dubtoses, Fixar l’estat de crèdits i deutes existents entre els cònjuges i amb tercers, La divisió de les titularitats conjuntes i la compensació econòmica per raó del treball.
És el moment de satisfer els deutes entre els cònjuges i amb tercers. Entre els cònjuges, destaquen els deutes per a la satisfacció de les despeses necessàries, però també inclou altres tipus de deute (per exemple, l’adquisició d’un bé a nom de l’altre cònjuge que no es pugui considerar com a donació).
En relació als deutes entre cònjuges, hem de recordar que l’article 121-16.b estableix la suspensió de la prescripció, mentre dura el matrimoni, fins a la separació judicial o de fet.
Es pot demanar la divisió dels béns dels cònjuges en comunitat ordinària indivisa. Així, segons l’article 232-12: «en els procediments de separació, divorci o nul·litat i en els adreçats a obtenir l’eficàcia civil de les resolucions o decisions eclesiàstiques, qualsevol dels cònjuges pot exercir simultàniament l’acció de divisió de la cosa comuna respecte als béns que tinguin en comunitat ordinària indivisa. Si hi ha diversos béns en comunitat ordinària indivisa i un dels cònjuges ho demana, l’autoritat judicial els pot considerar en conjunt a efectes de formar lots i adjudicar-los.».
La compensació econòmica, per la seva importància, mereix un apartat específic.
5. La compensació econòmica per raó del treball.
És una compensació econòmica pensada específicament per al règim de separació de béns, en què l’estricta separació de patrimonis pot permetre que un cònjuge guanyi diners i incrementi el seu patrimoni gràcies a que l’altre cònjuge treballa per a la casa o treballa pel cònjuge sense retribució o amb una retribució insuficient. Es tracta d’un important factor de correcció, un mecanisme pal·liatiu, que pretén compensar el fet que el treball d’un dels esposos no permeti acumular patrimoni.
Exemple: Cal avançar que aquest article és, possiblement, l’article més controvertit del dret civil català i ha generat decisions jurisprudencials certament sorprenents. La més significativa és la STSJC de 21 EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS d’octubre de 2002. En aquest cas, es va concedir a l’esposa una compensació econòmica per raó del treball de 100.000.000 de pessetes, indicant que: «només pel fet de la renúncia d’un dels cònjuges a treballar fora de casa o pel fet de dedicar els seus esforços al negoci de l’altre consort, aquest en resulta enriquit pel fet de saber que la casa i, en el seu cas els fills, estan atesos, i pel fet que el negoci es troba, en part, en mans d’una collaboradora o col·laborador incondicional». Tanmateix, en aquest cas, el treball de la llar corresponia fonamentalment a una assistenta (tot i que l’esposa també hi col·laborava). A més, si bé l’esposa treballava pel marit, cobrava un sou equiparable al que cobraven altres persones pel mateix treball. És a dir, el fet determinant no era tant la realització d’un treball no remunerat o mal remunerat, sinó l’existència d’un increment patrimonial del marit.
PROBLEMES: Malgrat que el fonament d’aquesta compensació és molt lloable, sorgeixen nombrosos problemes de configuració i de congruència amb la regulació de la resta del Codi. Així, per exemple: - Si el cònjuge que treballa compra un pis i el posa a nom de l’altre cònjuge, s’entén que el propietari és l’altre cònjuge i que els diners corresponen a una donació (art. 232-3.1); en canvi, si un cònjuge treballa per a la casa substancialment més que l’altre, no es presumeix una donació sinó que s’origina un dret de crèdit.
- L’article 231-6.1 estableix que l’aportació al treball domèstic és una forma de contribució a les despeses familiars, per tant, el mateix treball domèstic es comptabilitza dues vegades: una com a contribució a les despeses i una altra com a crèdit compensable.
- És molt discutible afirmar que la raó de l’increment patrimonial d’un dels cònjuges sigui el treball de l’altre cònjuge. Encara menys en la societat actual, en què el treball especialitzat està molt remunerat, a diferència del treball sense qualificació. Aquesta situació «parece querer equiparar económicamente la labor del cónyuge en el hogar (...) con la labor realizada por el otro, lo que no significa sino valorar económicamente los trabajos domésticos en función de la labor desempeñada por el cónyuge que trabaja fuera del hogar, con lo que a la postre se manifiesta como una pretendida comunidad de ganancias»  SAP Barcelona, 2 d’abril de 1997 - El requisit de l’increment patrimonial fa dependre la compensació de la diligència de l’altre cònjuge que, si decideix gastar els ingressos, no incrementa el seu patrimoni ni genera cap dret de compensació econòmica; - Si el Codi de Catalunya també regula el règim de participació, quin sentit té introduir aquesta figura que sembla convertir el règim de separació de béns en un híbrid amb el règim de participació en els guanys? - Si un cònjuge és ric i l’altre és pobre (i ja ho eren abans del matrimoni), el cònjuge ric contribueix a l’economia domèstica amb els seus ingressos i l’altre amb el seu treball, si el cònjuge pobre té dret a la prestació compensatòria, és necessari afegir la compensació econòmica per raó del treball? No és suficient amb haver viscut a un nivell de vida superior durant el matrimoni? Amb aquest precepte no són els cònjuges els que autorregulen els seus interessos, sinó l’administració, que estableix que el treball per a la casa no és consubstancial al matrimoni i a la família, sinó que és EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS mesurable i compensable. La comunitat de vida generada pel matrimoni deixa d’estar presidida per l’altruisme, l’actuació en interès de la família, l’ajuda i la prestació de socors mutu (art. 231-2.1), per convertir-ho en un exercici comptable en què s’ha d’acreditar i mesurar el treball de cada cònjuge durant un llarg període de temps.
a) Fonament i concepte El fonament de la compensació econòmica per raó de treball és evitar els efectes injustos que poden derivar-se de la separació dels béns quan un cònjuge obté ingressos privatius (que pot acumular) i un altre cònjuge treballa per a la casa sense obtenir ingressos propis. Segons la jurisprudència, es vol «equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració insuficient, mentre que l’altre dirigeix i administra el negoci amb l’estalvi -de tot tipus- afegit que suposa la dedicació a la llar...» (STSJC, 22 de desembre de 2008). En el mateix sentit, «Es una institución cuya finalidad es evitar que las consecuencias negativas desde el punto de vista patrimonial que se derivan normalmente de la quiebra de la vida en común, graviten de forma desproporcionada y desequilibrada sobre uno de los miembros de la pareja, como consecuencia de la diferente situación en que se encuentran a raíz de las diferentes posiciones ostentadas durante el tiempo que duró la vida en común, (...) así como evitar situaciones contrarias a principios de equidad o a criterios de una mínima solidaridad postconyugal» (SAP de Lleida, 18 de desembre de 2009).
Segons Roca i Trias, la compensació econòmica té un contingut «clarament i exclusivament econòmic» i «constitueix un cas de rescabalament d’un dany objectiu».
Ara bé, la compensació econòmica per raó de treball no pot desnaturalitzar el règim de separació de béns per convertir-lo en un règim de participació. Es tracta d’un factor de correcció del règim de separació per raó de treball, no d’una modificació de la naturalesa jurídica d’aquest règim. En aquest sentit, la STSJC de 27 d’abril de 2000, considera que «establecer una cuota o porcentaje a atribuir al cónyuge menos favorecido en el momento de la crisis matrimonial significaría desnaturalizar la esencia de aquel régimen económico matrimonial y asemejarlo al régimen de participación, régimen expresa y precisamente rechazado por el Parlamento catalán». En conseqüència, tot i la disparitat de sentències, el punt de partida no ha de ser l’increment patrimonial, sinó el treball no compensat. Com afirma Brancons i Núñez, en relació a l’article 23 de la Compilació: «la referència a la desigualtat dels patrimonis dels cònjuges és incongruent amb l’esquema conceptual de la separació de béns. En un règim de separació, els respectius patrimonis no han de ser iguals ni desiguals. Així de senzill. Si un dels cònjuges treballa per l’altre se li ha de retribuir la tasca en funció del seu propi valor de mercat, però no en relació als guanys obtinguts per l’altre consort.» La compensació econòmica per raó de treball és compatible amb la prestació compensatòria. Es tracta de figures diferents, però connexes. Són diferents perquè la prestació compensatòria mira cap al futur i pretén atenuar el descens econòmic que pot patir un dels esposos; en canvi, la compensació econòmica mira cap al passat i pretén evitar desigualtats patrimonials injustificades com a conseqüència del treball no compensat d’un dels cònjuges. I són connexes perquè s’han de tenir en compte per a fixar aquests drets i, si escau, per a modificar-los. Així, segons la STSJC de 31 d’octubre de 1998, l’ordre lògic exigeix, primerament, examinar si tenen lloc els supòsits de fet que donen dret a la compensació patrimonial i, si és així, calcular-ne l’import. En un segon moment, i tenint en compte, en el seu cas, la compensació acordada, es determinarà si és procedent la pensió compensatòria i se’n calcularà la quantia. Aquesta línea jurisprudencial ha estat acollida per l’article 232-10, que estén la compatibilitat a «altres drets de caràcter econòmic.» EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS b) Requisits Formals: - Extinció del règim de separació de béns La compensació és pròpia i exclusiva del règim de separació de béns i sorgeix amb la seva extinció, ja sigui per separació, divorci, nul·litat o mort.
Ara bé, si el cònjuge que ha treballat sense retribució rep béns del cònjuge difunt per via hereditària, el Codi estableix que ambdós drets no són acumulables, sinó que s’han de sostreure.  Si els drets hereditaris són superiors, no procedeix la compensació pel treball, i si són inferiors, es pot reclamar la diferència.
Si la causa generadora de la compensació és la defunció, el Codi l’estableix com un dret personalíssim (art. 232-5.5). Conseqüentment, només pot exercitar l’acció el cònjuge supervivent que sigui creditor i podrà fer-ho contra els hereus del cònjuge deutor; en canvi, si el cònjuge creditor mor, no la podran exercir els seus hereus. Aquesta limitació també resulta del mateix article 232-5.5 que estableix que: «el cònjuge supervivent podrà reclamar la compensació econòmica per raó de treball.» Si el cònjuges ja han pactat allò que considerin necessari en el moment d’extingir el règim, no es genera dret a compensació.
- Reclamació en el moment processal oportú La compensació econòmica per raó de treball s’ha de reclamar de forma expressa en la demanda (o en la reconvenció). A més, ha de sol·licitar-se en el moment processal oportú, sinó s’entén que es renuncia al dret i es perd.  Això es fonamenta en raons de seguretat jurídica, ja que el cònjuge deutor ha de conèixer totes les reclamacions econòmiques conjuntament.
El moment oportú per fer les reclamacions és el següent: ▪ ▪ ▪ En cas de nul·litat del matrimoni, separació o divorci, la compensació econòmica per raó de treball s’ha de reclamar en el procés que causa l’extinció del règim (art. 232-11.1).
En el cas de resolucions o decisions eclesiàstiques, s’ha de reclamar en el procés adreçat a obtenir l’eficàcia civil, per tant, s’interposarà un procés canònic per determinar els efectes personals i un altre procediment civil reclamant el dret a la compensació econòmica.
En cas d’extinció del règim per mort, es pot interposar en qualsevol moment.
Tanmateix, la pretensió per a reclamar la compensació econòmica per raó de treball prescriu al cap de tres anys de la mort del cònjuge (232-11.2).
Requisits substantius - Que un cònjuge hagi treballat per a la casa substancialment més que l’altre o que hagi treballat per a l’altre cònjuge, sense retribució o amb una retribució insuficient.
o Que hagi treballat per la casa substancialment més que l’altre.
EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS Aquest requisit és l’element central de la compensació econòmica per raó de treball, no l’increment patrimonial. El Codi considera, en primer lloc, compensable el treball per a la casa. Entenc que aquest concepte no es limita solament a les feines domèstiques, sinó que s’ha de compensar tot tipus de treball per a la casa, entesa en sentit ampli i incloent-hi tot treball en benefici de la família: l’educació i cura dels fills, feines domèstiques o de bricolatge, gestió administrativa, organització de les vacances, etc.
De manera que la compensació econòmica solament es produeix en casos de desproporció, no en casos de distribució equitativa de les tasques de la casa.
La jurisprudència del STSJC, entre d’altres la Sentència de 10 de febrer de 2003, ha considerat que no és necessari que la dedicació a la casa hagi estat en règim d’exclusivitat, tampoc no es requereix que el treball hagi estat extraordinari ni especialment feixuc per a tenir dret a compensació (STSJC de 14 d’abril de 2003).  Solament requereix que el treball hagi estat desproporcionat (que hi hagi una diferencia substancial).
Aquesta diferència no es mesura en relació a un percentatge fix sinó que es mesura en relació a l’altre cònjuge («substancialment més que l’altre»), per tant, si un cònjuge no ha treballat per a la casa i l’altre ha treballat un 40% del total, hi ha una diferència substancial i, per tant, generadora d’un crèdit compensable. A més, aquesta diferència no ha de ser puntual en un moment determinat del matrimoni, sinó que ha de tenir llarga durada.
o Que hagi treballat per l’altre cònjuge, sense retribució o amb una retribució insuficient.
No procedeix la compensació si un cònjuge ha treballat per l’altre amb una retribució ajustada al mercat laboral. En aquest cas, el terme «treball» s’ha d’entendre en sentit ampli, comprenent qualsevol activitat desenvolupada en favor del negoci de l’altre; i pel que fa a «la retribució suficient», s’entendrà que és l’obtinguda de la comparació amb el valor de mercat que té el treball realitzat.
- Increment patrimonial superior El cònjuge deutor ha d’haver obtingut un increment patrimonial superior al del cònjuge que treballa per a la casa, i si aquest increment no es produeix no hi ha dret a compensació. En aquest sentit, és possible que el cònjuge que treballa fora gasti els seus ingressos en la família o que adquireixi béns a nom de tots dos cònjuges i, en ambdós casos, no hi ha una apropiació privativa dels ingressos ni una apropiació del treball per a la llar de l’altre cònjuge, sinó un treball en favor de la família.
El fonament de la compensació pel treball és que el treball no retribuït d’un dels cònjuges hagi provocat una desigualtat patrimonial entre ells en una doble direcció: ▪ ▪ Perquè l’activitat del cònjuge creditor ha permès un increment superior del patrimoni del cònjuge deutor Perquè s’ha impedit o limitat la possibilitat del cònjuge que treballa per a la llar de crear el seu propi patrimoni.
EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS En aquest sentit, es calcularan els patrimonis privatius de tots dos cònjuges segons les normes de l’article 232-6 i, un cop fet aquest càlcul, es determinarà si existeix un increment superior d’un dels cònjuges. De manera que: ▪ ▪ ▪ si únicament un dels cònjuges ha obtingut un increment patrimonial, existeix dret a compensació; si ambdós cònjuges han obtingut un increment patrimonial, qui n’hagi obtingut menys té dret a compensació per la diferència entre el valor del seu propi increment i el de l’altre cònjuge; si cap dels cònjuges no ha obtingut un increment patrimonial, no hi ha dret a compensació.
Això no obstant, si la idea del legislador és protegir el cònjuge que ha treballat per a la família, és molt discutible vincular aquesta compensació al fet que l’altre cònjuge hagi incrementat el seu patrimoni, ja que si l’altre cònjuge no és diligent i decideix gastars’ho, no es generarà increment patrimonial i, per tant, no hi haurà dret de compensació.
- Connexió entre l’increment patrimonial i el treball El dret a la compensació es fonamenta en que el treball per a la llar (o per a l’altre) d’un dels cònjuges ha permès treballar més intensament a l’altre cònjuge i incrementar el seu patrimoni. Per tant, s’hauria d’excloure tot aquell increment patrimonial que no tingués el seu origen en el treball de cap dels esposos, com ara: guanyar la loteria, les rendes procedents d’un patrimoni previ, les adquisicions a títol gratuït, els increments patrimonials per les fluctuacions del mercat, etc.
D’altra banda, segons el preàmbul, la compensació: «es fonamenta, senzillament, en el desequilibri que produeix entre les economies dels cònjuges el fet que un faci una tasca que no genera excedents acumulables i l’altre en faci una altra que sí que en genera.
Per això, n’hi ha prou d’acreditar que un dels dos s’ha dedicat a la casa substancialment més que l’altre». Es tracta d’un fragment interessant, ja que apunta la idea que els increments patrimonials deriven del fet que el treball d’un dels cònjuges generi excedents, per tant, que els increments s’hagin produït pel treball d’un dels esposos (el que genera excedents), no per altres circumstàncies.
Sembla més coherent amb el fonament de la institució excloure els increments que no tinguin relació ni amb el treball per a la casa ni amb el treball del cònjuge que ha obtingut els increments patrimonials. En aquest sentit, la justificació d’aquest precepte és que el treball per a la casa d’un cònjuge ha permès que el treball de l’altre sigui més intens i generi excedents, però si això no es produeix (perquè els increments patrimonials tenen un altre origen), no hi ha dret a la compensació.
La SAP Barcelona de 31 de maig de 2000 estableix que «s’hauran de depurar els actius patrimonials, traient del mateix aquells béns i drets en l’adquisició dels quals no hagi tingut cap incidència ni directa ni indirecta, el treball, la dedicació o l’aportació personal del cònjuge que sol·liciti la indemnització, ja que el precepte estableix que la desigualtat econòmica indemnitzable s’ha d’haver generat, precisament, «per aquest motiu».»  Solament serien compensables aquells increments produïts pel treball del cònjuge deutor, tenint present que aquest treball ha estat més intens gràcies al treball no EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS remunerat que ha fet l’altre cònjuge i, quan això no hagi estat així, no s’hauria de generar compensació.
- No es requereix enriquiment injust El treball per a la llar, d’una banda, i la desigualtat patrimonial, de l’altra, generen la compensació econòmica per raó del treball, encara que el cònjuge que ha treballat per a la llar no hagués tingut cap oportunitat d’incrementar el seu patrimoni en una quantitat similar, i encara que el cònjuge que ha treballat fora hagués pogut tenir el mateix increment sense el treball per a la llar del cònjuge (aquest cònjuge pot disminuir les despeses en alguns conceptes però també pot incrementar-les en altres).
c) Criteris de valoració de la compensació econòmica Per determinar la quantia de la compensació econòmica hem d’establir dos paràmetres bàsics: - El valor del treball no compensat o Valoració del treball ▪ El treball per a l’altre es valora pel valor de mercat, tal com es dedueix de l’expressió «sense remuneració o amb remuneració insuficient», ja que, si es pot considerar insuficient una remuneració, és per la comparació amb els preus de mercat habituals, per tant, una remuneració suficient seria similar a la que s’obtindria en el mercat laboral.
▪ En relació al treball a casa, considero que el punt de partida ha de ser el mateix: el valor del treball realitzat a preu de mercat. En aquest sentit, el codi estableix que «s’ha de tenir en compte la durada i la intensitat de la dedicació, atesos els anys de convivència» (art. 232-5.3). Per tant, amb caràcter general, la valoració es farà segons les hores treballades atenent al valor de la feina realitzada, com a treballador de la llar, mainader, cuidador, gestor, etc., i la càrrega de la prova d’aquesta valoració correspon a la part que ho al·legui. En aquest sentit, la SAP de Barcelona de 12 de gener de 1998 estableix «la indemnización no puede ser discrecional, sino objetivada en los parámetros de lo que hubiera representado para el demandado, desde el punto de vista económico, tener que satisfacer un sueldo o retribución a una persona que, durante las tardes laborales que él dedicó al trabajo, se hubiera hecho cargo del cuidado de los tres hijos comunes.» Malgrat aquesta apreciació, segons la STSJC de 27 d’abril de 2000, el fet d’equiparar la dedicació a la llar d’un dels cònjuges en exclusiva amb el sou d’una treballadora de la llar o amb un salari professional, són termes no solament incomparables, sinó, a més, totalment injustos; afegint que l’equilibri patrimonial ha de quedar a criteri del jutge d’acord amb les proves practicades en actuacions.
Ara bé, també és cert que el valor de mercat és solament un referent i el jutge també ha de valorar adequadament l’entrega i l’atenció personal que suposa que EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS la cura de la llar, dels fills i d’altres membres de la família recaigui en el cònjuge (art. 232-5.3).
A més, el jutjador hauria de ponderar la diferència entre no voler treballar fora i no poder treballar fora.
o Hores compensables El raonament seria el següent: segons l’article 231-2.2 els cònjuges tenen els mateixos deures i han de compartir les responsabilitats domèstiques. En conseqüència, pel fet de contreure matrimoni, cada cònjuge està obligat a aportar el 50% del treball domèstic i únicament es compensaria l’excés del treball per sobre d’aquest 50%, és a dir, la sobrecontribució. Per exemple, si en un matrimoni un cònjuge ha realitzat el 70% de les tasques domèstiques i l’altre el 30%, el cònjuge que ha aportat una sobrecontribució tindrà dret a ser compensat per l’excés d’un 20%.  PERO, aquesta visió global del treball per a la llar no ha tingut ressò entre la jurisprudència ni en el Codi civil català, que consideren que s’ha de compensar tot el treball realitzat. A més, l’actual codi civil de Catalunya estableix al preàmbul que es «prescindeix de la idea de sobrecontribució a les despeses familiars, implícita en la formulació de l’article 41 del Codi de família i es fonamenta senzillament en (...) el fet que un faci una tasca que no genera excedents acumulables i l’altre en faci una altra que sí que en genera.»  Amb aquesta solució, el cònjuge que genera ingressos ha de satisfer totes les càrregues econòmiques del matrimoni; en canvi, el cònjuge que treballa a casa no contribueix a les càrregues familiars.
El cònjuge que treballa fora i ingressa diners pot reclamar l’import de les càrregues matrimonials que no ha satisfet el cònjuge que treballa per a la llar (perquè aquest treball ha estat considerat com a compensació econòmica per raó del treball, no com a contribució a les càrregues del matrimoni). Així, si el treball per a la casa ha estat retribuït (amb la compensació pel treball), ja no es pot computar com a contribució a les càrregues del matrimoni; conseqüentment, un dels cònjuges no ha contribuït a satisfer les necessitats de la família, sinó que les ha satisfet totalment l’altre. Aquest desequilibri genera un deute que es pot reclamar, ja que les càrregues familiars que haurien d’haver estat satisfetes per ambdós cònjuges (art. 231-6), les ha pagat íntegrament un d’ells. En aquest sentit, el cònjuge que treballa a la llar, amb els guanys derivats de la compensació, ha obtingut uns ingressos que haurien d’haver contribuït a satisfer les despeses familiars i no ho han fet.  Aquesta argumentació té suport legal a l’article 232-10, que estableix que el dret a la compensació econòmica és compatible amb «els altres drets de caràcter econòmic» i s’ha de tenir en compte per fixar aquests drets i, si escau, modificar-los. Es pot considerar com un dret de caràcter econòmic (s’ha de computar i que podria comportar la reducció de la compensació).
Finalment, en quan al treball substancialment superior, el legislador exclou les diferències petites en el treball per a la llar, però si la diferència és substancial, s’ha de satisfer tot aquest valor, no solament l’excés - La quarta part del valor de la diferència entre els increments patrimonials dels cònjuges.
EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS El legislador estableix com a límit del dret a compensació la quarta part de la diferència entre els increments patrimonials dels cònjuges (art. 232-5.4)  la quarta domèstica. S’ha de valorar: o El patrimoni real de cada cònjuge, que comprèn els béns existents en el moment de l’extinció del règim, afegint aquells béns que el legislador considera que s’han de computar en aquest patrimoni, tot i que no hi siguin.
o S’ha de descomptar el valor dels béns en començar el règim, el de les adquisicions a títol gratuït i les indemnitzacions per danys personals (excloent el lucre cessant).
Així doncs: ▪ El patrimoni de cadascun dels cònjuges està integrat pels béns que tingui en el moment de l’extinció del règim o, si s’escau, del cessament efectiu de la convivència.
• S’han de deduir les càrregues que afectin aquests béns i les obligacions.
• S’ha d’afegir al patrimoni de cadascun dels cònjuges el valor dels béns dels quals hagi disposat a títol gratuït, calculat en el moment de transmetre’ls, excloses les donacions fetes als fills comuns i les liberalitats d’ús, i també el valor del detriment produït per actes fets amb la intenció de perjudicar l’altre cònjuge.
▪ S’ha de descomptar del patrimoni de cadascun dels cònjuges el valor dels béns que tenia en començar el règim i que conserva en el moment en què s’extingeix, una vegada deduïdes les càrregues que els afecten.
• També s’ha de descomptar el valor dels béns adquirits a títol gratuït durant la vigència del règim i les indemnitzacions per danys personals, exclosa la part corresponent al lucre cessant durant el temps de convivència ▪ Finalment, les atribucions patrimonials que el cònjuge deutor hagi fet al cònjuge creditor durant la vigència del règim s’imputen a la compensació pel valor que tenen en el moment de l’extinció del règim.
La compensació no podrà superar la quarta part d’aquesta diferència, excepte si s’acredita que ha estat notablement superior, cas en què es podrà superar aquest límit. Suposa també una diferència entre ambdós patrimonis molt elevada.
Finalment, és interessant destacar que, per determinar els increments patrimonials, no es computen les diferències de valor dels béns entre l’inici i l’extinció del règim. En aquest sentit, tot i que la redacció del Codi no concreta el moment de valorar els béns («s’ha de descomptar el valor dels béns que tenia en començar el règim i que conserva en el moment en què s’extingeix») (art. 232-6.1.c), és necessari aplicar analògicament allò establert pel règim de participació en els guanys (art. 232-10.3), que estableix que «el valor dels béns és el que tenen en el moment en què s’extingeix el règim», conseqüentment, tant els béns inicials com els finals es valoraran en el moment d’extinció del règim.
d) Forma de pagament, protecció i renúncia EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS Pagament: La compensació s’ha de pagar en diners, però també es pot pagar en béns (pagament in natura), en cas d’acord entre els cònjuges o per decisió judicial.
L’acord dels cònjuges per pagar el deute amb béns es considera una dació en pagament, és a dir, el lliurament d’una cosa diferent a la deguda, acceptada pel creditor, amb efectes de pagament del deute.
L’autoritat judicial també pot ordenar el pagament total o parcial amb béns (art. 232-8.1). En aquest cas, és necessari que existeixi causa justificada i la petició de qualsevol de les parts (o dels hereus del deutor).
A més, també és possible que el jutge pugui concedir el fraccionament o l’ajornament del pagament (o tots dos a l’hora, ja que el fraccionament comporta un ajornament), de forma que s’eviti un important trasbals econòmic per al cònjuge deutor. Els requisits són: - que ho sol·liciti la part deutora; que es presti garantia suficient, amb referència expressa a la prevista a l’article 569-36 o d’altres; que el termini màxim de pagament sigui de tres anys.
Garanties: La compensació és objecte de protecció, permetent impugnar els actes en perjudici del dret a la compensació (art. 232-9). Aquesta acció impugnadora s’ha de qualificar jurídicament com una acció rescissòria amb la finalitat d’eliminar el perjudici econòmic ocasionat.
Per poder impugnar, és necessari que el deutor no pugui satisfer el deute. Davant la insuficiència del patrimoni del deutor, es pot sol·licitar: - - la reducció o la supressió de les donacions i les atribucions particulars en pacte successori fetes durant la vigència del règim. En cas que hi hagi vàries, es començarà per la més recent, seguint per la següent més recent i així successivament, per ordre invers de data; si la data és la mateixa o és indeterminada, la reducció es farà a prorrata. En aquest cas, el consentiment del cònjuge del transmitent evita la impugnació.
El creditor també pot impugnar els actes a títol onerós fets pel deutor en frau del seu dret.
No s’estableix un criteri preferencial de rescissió entre les transmissions gratuïtes i les oneroses, per tant, s’ha d’aplicar el mateix criteri temporal per a totes les alienacions, començant per la més recent.
Tampoc es confereix una protecció superior a les transmissions oneroses (que ho són en frau de creditor).
PERO, existeixen dos límits a l’acció de rescissió: (a) El termini de caducitat de quatre anys des de l’extinció del règim.
(b) L’adquisició per un tercer de bona fe, ja que no procedeix la impugnació quan els béns estan en poder de terceres persones adquirents a títol onerós i de bona fe.
Pactes sobre la compensació El Codi estableix que es poden realitzar pactes sobre la compensació i es «pot pactar l’increment, la reducció o l’exclusió de la compensació econòmica per raó de treball» (art. 232-7). Això vol dir que EL RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS aquest dret no té caràcter imperatiu i la seva renúncia no és contrària a l’interès públic, cosa que és coherent amb el principi de llibertat de pacte que presideix els règims econòmics del matrimoni.
Això no obstant, la renúncia a la pensió compensatòria podria ser impugnada en virtut de l’article 23120.5, que estableix que els pactes en previsió de ruptura que siguin greument perjudicials per a un cònjuge no són eficaços si aquest acredita que han sobrevingut circumstàncies rellevants en la convivència matrimonial que no es van preveure ni es podien raonablement preveure en el moment del seu atorgament.
En aquest sentit, davant la diferent regulació entre ambdós articles, hauria de prevaldre la norma més específica que és la relativa a la possibilitat de renúncia a la compensació per raó de treball, sense cap condicionant.
...

Comprar Previsualizar