Mòdul 1 Història i Teoria del desenvolupament (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Oberta de Cataluña (UOC)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia del Desenvolupament I
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 02/04/2016
Descargas 18
Subido por

Descripción

Resum dels apunts de l'assignatura proporcionats per la UOC.

Vista previa del texto

1. El nen com a objecte d’estudi: perspectiva històrica El nen no és només carn i ossos, sinó també objecte d’una representació social, que es va construint.
1.2. La representació del nen en la tradició pedagògica La socialització i l’educació constitueixen un saber fer que totes les cultures i pobles de la terra practiquen. La postura normativa sorgeix al segle XVII, on sorgeixen qüestions com “com ha de ser el nen” i què s’ha de fer perquè arribi a ser “el que ha de ser el nen”.
1.3. La representació de la primera infància en la societat moderna Ariès sosté que a l’Europa medieval no hi havia una noció de la primera infància i la segona com a etapes dignes de record. No s’atribuïa als nens un espai propi. Tot això pot estar relacionat amb la altíssima mortalitat infantil de l’època.
A l’edat moderna hi havia indicis de canvis de mentalitat, on el nen ja apareixia dibuixat de manera infantil. També sorgeix la “innocència” infantil, i es noten canvis en les pràctiques de socialització. Les cròniques també ens aporten nocions de com eren a aquella època, i algunes d’elles resulten de creences o supersticions.
A partir del segle XVIII els metges lluitaven ja per la higiene, l’alletament i la llibertat de moviments.
1.4. Els inicis d ela psicologia del desenvolupament infantil S’escrivien biografies infantils: diaris. També les “històries de cas” ajudaven a recopilar informació en un format reconegut com a científic. Amb aquests diaris es poden identificar: - Preocupació per l’origen instintiu dels comportaments (herència?) - Aprenentatge i imitació L’observació psicològica va ser com la “matriu” de la investigació científica.
1.5. La consolidació de la psicologia del desenvolupament Aquest fenomen social en busca de la resolució de qüestions pel nen, es dóna sobretot en els àmbits de la medicina, l’educació i la prevenció social.
1 A la medicina la preocupació per la higiene i la nutrició. També el creixement físic i la voluntat d’entendre el sistema nerviós. El nen començava a ser considerat com un futur ciutadà.
Sorgeix la noció de psicomotricitat (Dupré).
A la pedagogia busca la inserció en la societat. Salten a la llum els problemes d’aprenentatge i també els treballs sobre la intel·ligència. Però no tots els problemes d’aprenentatge eren qüestió d’intel·ligència, sinó que en el rendiment general escolar hi havia un lloc important en l’ajust emocional. El mateix amb la delinqüència (treballadors socials, que junt amb psiquiatres i psicòlegs, contribueixen al diagnòstic i la teràpia dels menors d’edat marginats).
2. L’estudi del desenvolupament humà 2.1. Introducció Els fenòmens humans són d’experiència immediata (“el pensament de sentit comú”). El desenvolupament humà és la fase de creixement i d’adquisició de capacitats que té l’individu d’adult.
Per als biòlegs és una sèrie de transformacions. Pels psicòlegs desplegament de capacitats psicològiques humanes (relacions socials). I ha una interprenetació mútua entre la biologia i la socialitat.
2.2. El marc evolucionista darwinià del desenvolupament humà La recapitulació de Haeckel va ser una de les teories amb més èxit a finals del segle XIX. Cada nen recapitula totes les formes que han caracteritzat les espècies que l’han precedit en l’evolució durant el seu desenvolupament. (Embrió passa per les formes). Òbviament va ser desacreditada al segle XX, però la qüestió principal segueix: “quina relació hi ha entre història de les espècies i desenvolupament de cada nen?”.
La biologia sosté que els organismes vius tenen dos imperatius: sobreviure i assegurar la continuïtat (arribar a la seva fase reproductora).
Des de una perspectiva comparada, la durada s’allarga a mesura que ascendeix en l’escala filogenètica.
- Les especies inferiors tenen unes estratègies reproductives oportunistes. Hàbitats incerts, i quan les condicions són òptimes, es reprodueixen vertiginosament, desentenent-se dels fills/es.
2 - Les especies superiors han evolucionat en entorns rics i estables. Tenen pocs descendents, però estan ben dotats per la “competició”. Allarguen la frase de creixement i maduració orgànica. L‘Homo és la espècie que més ho ha prolongat.
L’heterocronia (alteracions en el ritme de la maduració orgànica) té efectes orgànics, però es projecta de manera indirecta en els nivells psicològics i socials.
Exemple: cervell humà té un desenvolupament encefàlic màxim. Per què? El cervell creix des del principi a un ritme més ràpid que la resta del cos i durant més temps.
Però la postura bípeda va comportar una estat de “prematuritat neurològica” i que la femella s’hagi hagut de dedicar a la incapacitat motora de la criatura. – Vincles afectius i gran nombre d’aprenentatge degut a la intensa relació adultnen.
En quant a la criança, la transmissió de la informació s’aconsegueix al llarg del desenvolupament. L’evolució afavorirà els mecanismes nerviosos per ajustar el comportament a l’experiència (aprenentatge). Durant la infància (plasticitat orgànica prolongada) es fan activitats molt especialitzades i automatitzades. [desaparició de l’agressivitat al haver més nens]. La plasticitat de l’adult també és més gran per l’atenció i dedicació als nens.
2.3. El desenvolupament humà des de perspectiva biològica 2.3.1. El paradigma biològic del desenvolupament El desenvolupament consisteix en una successió de transformacions que sofreix el sistema al llarg del temps (observable, com el comportament). Aquestes, són irreversibles i acumulatives, que aboquen a un nivell d’organització més complexos (fase final estable).
Werner diu que “el desenvolupament consisteix en la transformació temporal d’estructures i la seva integració en totalitats”. Diferenciació i integració són dos pols en un bucle. L’organisme es transformar, però conserva la identitat; passa per estats d’equilibri, conservant l’organització en cadascun.
2.3.2. L’aproximació biològica del desenvolupament segons Piaget Piaget volia busca la resposta a “Com es desenvolupa el coneixement en l’home a partir del seu naixement?”. Això va portar a la gènesi de “Com coneixem?” (epistemologia genètica).
Adopta una concepció biològica del desenvolupament. El nen és un organisme amb constant intercanvi amb l’entorn. El comportament és un exercici funcional de l’organisme, responen a allò intern i extern.
3 Aquest comportament, es fa a base “d’esquemes d’activitat” (unitats ideals de l’acció). Un exemple seria la locomoció o les reaccions posturals defensives o els gestos. També són “formes” mentals de percepció o raonament (esquema de rostre humà).
Assimilació: l’organisme incorpora informació del medi gràcies als esquemes (conèixer). El coneixement és biològic (fins i tot els animals). El nen estructura el seu món. A partir d’un cert grau (animals superiors filogenèticament), els esquemes perden rigidesa instintiva i agafen flexibilitat. Ens porta al següent terme: Acomodació: modificabilitat i plasticitat en l’aplicació. L’adaptació no és només executar comportaments adequats, sinó adquirir un coneixement de l’entorn.
“L’activitat psíquica intel·ligent es desplega per mitjà de l’acció” – Piaget En el principi està l’acció. El nen va organitzant i coordinant el seu moviment al llarg de la primera infància; després l’acció material s’organitza mentalment per finalment fer operacions lògiques (abstracció).
a) Sensoriomotor b) Operacions concretes c) Operacions lògiques 2.4. L’enfocament sociogenètic del desenvolupament Sosté que el desenvolupament es porta a terme en el si de la relació social. No és la biologia, sinó la cultura la que fa l’home diu Vygotsky. La naturalesa existeix en nosaltres en forma de dotació biològica, però la vida psíquica pertany a un altre ordre. Hi ha funcions psíquiques elementals i superiors.
La configuració es porta a terme dins la relació social, dins la mediació dels humans, regulada pel llenguatge (diferència amb els animals). Aquesta tesi, mediació social, té dues facetes: a) Capacitats psíquiques superiors (estris o instruments). Neix la cultura humana.
b) Mediació social secundària mitjançant signes. Aquests posseeixen significat i aporten significat. Els adults fan coses significatives (signes) i els nens adquireixen significats (cultura).
4 Ambdues es poden fondre en una sola, sent la mediació semiòtica. La vida psíquica del nen comença amb la comunicació amb l’adult, mitjançant signes. Primer el nen no ho entén, però és partícip de la situació, i fa que connecti (procés intermental). Quan s’instal·la a la ment del nen, esdevé “intramental”. Per tant, comprendre els signes és bàsic en el desenvolupament infantil (interiorització).
2.5. L’enfocament sistèmic del desenvolupament Formulada per Ludwig von Bertalanffy. L’important en un sistema són les relacions que les lliguen (concepte d’organització per caracteritzar les relacions mútues).
2.5.1. Què és un sistema? Els organismes (nen) són sistemes obertes. Un sistema és una unitat complexa en temps i espai. El terme unitat vol dir que té uns límits que el diferencien del que no és ell. És complexa perquè es poden distingir parts amb relació mútua (organització interna). Un sistema obert, fa intercanvis amb el que existeix fora, i contribueix també en que perduri la organització.
Certes parts del sistema, són al seu torn, sistemes (sistema nerviós o cèl·lula com exemple), que serien subsistemes. Definir aquest sistema només es pot fer des de fora del sistema. Qui ho fa és l’observador del sistema.
El sistema existeix tant en l’espai com en el temps:  Els sistemes tenen un objectiu en el seu disseny.
 Les transaccions amb l’exterior provoquen canvis en els sistemes (existència – estat del sistema).
 Un “abans” i un “després” en l’existència del sistema.
Per tant, hi ha una successió temporal d’estats mitjançant els quals, compleixen la finalitat inscrita en el seu disseny (desenvolupament del sistema – successió de canvis amb el temps).
5 Tot i que canvis i comportament són conceptes relacionats, hi ha diferències. Tot canvi succeeix doncs d’un sistema i n’afecta l’estat. Aquests canvis es donen per transaccions am l’exterior o fins i tot a la dinàmica interna. Un canvi NO és necessariament observable, però si ho és, és un comportament. El comportament és construcció de l’observador.
L’observador anomena estímul el fenomen que desencadena el canvi. El mateix sistema el qualificaria de pertorbació. Un canvi d’estat, pot desviar el sistema de la seva trajectòria òptima. Per això, els sistemes s’autoregulen. Per això, cal que el sistema rebi informació de la pertorbació, gràcies als mecanismes de retroalimentació.
estímul pertorbació feedback Els estímuls o pertorbacions no determinen els canvis en el sistema. Els canvis d’estat estan especificats al seu disseny i també els estímuls que el desencadenen. La direcció que pren un sistema a conseqüència del canvi depèn de l’estat en que es troba al rebre la pertorbació (no tots els individus tenen la grip quan hi ha una passa).
 Les pertorbacions NO són causes eficients dels canvis del sistema.
 Els canvis es produeixen per la interacció entre l’estat i la pertorbació (externa).
Per tant, un sistema és una unitat complexa en espai i temps, constituïda de manera que les seves unitats, gràcies a la cooperació i disseny, mantenen la configuració d’organització i comportament, i la restableixen després de pertorbacions no destructives.
2.5.2. El nen com a sistema obert i autopoiètic L’organisme és un sistema autopoiètic (producció de l’organització), clau dels fenomen emergents, és a dir, el desenvolupament.
6 El nen, sistema obert, rep estímuls o pateix pertorbacions que l’indueixen a canvis d’estat. El desenvolupament es dóna per canvis d’estat (i d’estructura) sense que la organització es dissolgui.
El medi extern, és també un altre sistema. El desenvolupament per tant, es fa amb acoblaments successius i simultanis amb altres sistemes o organismes. Aquesta interacció és el comportament. Aquesta xarxa relacional existeix en un medi físic i constitueix el sistema ecològic. El comportament d’un subsistema afecta tots els altres.
La xarxa d’acoblaments que teixeix un organisme durant el seu desenvolupament és el seu nínxol ecològic. Dins del nínxol ecològic humà, existeix una categoria d’acoblaments superior, els d’ordre social. L’enviament de pertorbacions/estímuls de manera reiterada es converteix en mitjà necessari per la producció i manteniment de l’organització de l’altre. Cada una de les persones que el constitueix ha de realitzar el seu desenvolupament.
2.6. L’aproximació ecològica al desenvolupament humà de Bronfenbrenner Parteix de la idea que el desenvolupament està situat en instàncies o institucions. Ell les anomena àmbits, i en cada un d’aquests, el nen és iniciat en activitats típiques, teixeix relacions amb les persones i comença a desenvolupar rols socials. Cada àmbit és una modalitat de vida i experiències.
Cada àmbit és un microsistema. Tots estan relacionats, que seria el mesosistema (conjunt de microsistemes) i les relacions que estableixen entre sí.
També hi ha una transició ecològica cada cop que s’entra en un àmbit nou. Hi ha un canvi en les activitats, relacions i rols de les persones que implica cada àmbit (exemple: entrada a l’escola, pas a secundària...). Les transicions són potencialment positives i s’han de conduir de manera que impulsin el desenvolupament psicològic del nen. És inherent a l’ampliació del teixit de relacions humanes, a la diversificació d’activitats i rols.
L’exosistema també exerceix influència indirecta en el desenvolupament. Un exemple seria la televisió, o el fet de que els pares treballin fora de casa (cangurs).
Finalment, les institucions a gran escala formen el macrosistema. El sistema de valors socials orienta l’activitat social (metes, activitats...).
Per tant, el desenvolupament és el procés pel qual la persona adquireix una concepció més àmplia, diferenciada i vàlida del seu medi de vida (entorn).
7 2.7. El desenvolupament des de la teoria dels sistemes dinàmics La nostra concepció actual és l’epigènesi, un procés temporal en el qual apareixen noves estructures i funcions diverses que constitueixen l’organisme biològicament i psicològicament.
La teoria de sistemes dinàmics fa un replantejament: 1) L’organisme és un sistema amb parts organitzades jeràrquicament.
2) Les parts tenen importància i també la relació entre elles.
3) Gràcies a la relació (bucles) hi ha variació contínua (dinàmica) però amb un sistema organitzat (autoregulació o autopoiesi).
4) Les parts realitzen les funcions conjuntament (coalicions).
3. La dinàmica entre allò que és endogen i allò que és exogen en el desenvolupament Les forces que des de dins “fan avançar” o “determinen” el desenvolupament serien els gens, la maduració, etc – la naturalesa. Però també des de fora provenen les influències decisives: la família, l’entorn cultural i les adquisicions pròpies de l’aprenentatge són les invocades més freqüentment.
Atribuïm la qualitat d’innat a un tret de comportament si mostra un cert grau d’organització quan es manifesta per primer cop. És hereditari si es pot posar en correlació amb el d’un antecessor parentiu. Es instintiu per als animals.
1.1. Genètica i Desenvolupament Els gens són el prototip d’agent endogen en el desenvolupament. La genètica defineix el desenvolupament com “el pas del genotip al fenotip”. El sistema de gens intervé en el desenvolupament però, simultàniament, hi ha altres sistemes que també el regulen.
Hi ha un sistema complex: el constituït per la unitat orgànica acoblada al seu entorn. Hi ha un procés autopoiètic o emergent: si un gen produeix una proteïna, l’entorn bioquímic s’altera, això repercuteix en el mateix procés i a més pot induir l’acció d’un gen a un altre. En un joc d’activacions / inhibicions de gens regulades dins el sistema total, l’organisme va canviant d’estats. Aquesta successió de canvis viables se’ls ha “inventat” el mateix sistema, no són fites que “algú” ha posat per a ell ni programes preexistents en l’organització primordial.
L’estabilització d’aquesta successió de transformacions és obra dels bucles d’autoregulació.
8 Els assaigs que han tingut èxit són un cúmul de circumstàncies que cada estat inicial trobarà amb altíssima probabilitat. Aquestes són de naturalesa bioquímica, cel·lular i després teixits i òrgans, i finalment les de ple funcionament en un nínxol ecològic extern.
L’herència són gens, elements constitutius de l’organisme. Poden ser positius o negatius. Els defectes de metabolisme, origen de malformacions o malalties congènites són un cas típic. No passa el mateix amb els trets de comportament, la delimitació dels quals és imprecisa.
Per tal de tractar fenòmens hereditaris, és necessari analitzar els mecanismes d’expressió genètica, és a dir, la informació codificada en l’ADN es tradueix en una proteïna. Han d’actuar coordinadament per tal que aparegui el comportament.
El factor g (QI), és resistent a la influència diferenciadora de l’entorn de l’educació. El que pesa en la intel·ligència és l’herència, són els gens. Moltes d’aquestes transmissions estan lligades a gens recessius i és necessari que coincideixin e el mateix lloc mare i pare perquè es faci patent aquest tret o anomalia. A més, intervenen molts gens. El SN actua sobre nivells inferior d’organització i pateix la influència de l’entorn material. A més, hem d’afegir les seqüeles socials de la detecció de gens defectuosos que poden comportar un estigma.
1.2. El que és innat i el que és adquirit El concepte d’organització d’un comportament permet avançar una mica en el tema. La idea d’innat és que nombroses funcions posseeixen ja un nucli d’organització en la psique infantil que guia els primers intercanvis adaptatius amb el seu entorn, social i material. La qualificació d’innat queda reservada per aquells comportaments que posseeixen un nivell d’organització no nul.
El cervell modular de Fodor. El funcionament de la ment es faria sobre la base de mòduls neuronals, les quals ja presenten des d’un primer moment un nivell d’organització recognoscible.
Afirmar actualment que un caràcter o una capacitat és innata equival a reconèixer que el sistema nen està específicament predisposat per l’evolució a processar una gamma de pertorbacions que activen el desenvolupament de capacitats ubicades en els dominis psicològics que operen en la ment.
9 1.3. El bucle estructuracomportament en el desenvolupament Altres canvis vénen desencadenats per la socialització: les normes i costums socials i els aprenentatges escolars, etc. Els primers són necessaris i universals, els segons contingents i sotmesos a una gran diversitat. D’una banda signifiquen transformacions en l’estructura orgànica en diferents plans, i per altra, transformacions en l’aparell psicològic.
Hi ha un acoblament entre cada criatura i el seu entorn natural. En aquest hi ha potencialment tots els estímuls o pertorbacions necessaris per a desencadenar la successió d’estats del desenvolupament. A les transformacions típiques del desenvolupament humà, l’abundància o qualitat diferencial dels estímuls no pesa (n’hi ha prou que es donin), i se les anomena endògenes. El seu moment d’aparició està cronometrat pel mateix organisme. Altres transformacions, per contra, estan condicionades al fet el nen rebi determinats estímuls, que son les transformacions exògenes. Si no es donen, tampoc no es produeixen les transformacions.
Maduració: l’estructura en qüestió ha d’estar en condicions que permetin aquest funcionament adequat. La immaduresa es diagnostica en algun domini concret.
Hi ha un fenomen de retroalimentació. Qualsevol estímul /pertorbació desencadena en l’organisme un canvi estructural. Quan l’organisme generi el mateix comportament ho farà amb més eficiència. I així successivament. Un bucle recurrent entre les estructures orgàniques i el comportament a què donen origen. El comportament contribueix a consolidar l’estructura subjacent. La maduració no és un procés exclusivament generat des de dins, sinó que està influït des de fora.
L’experiència contribueix a una millor actuació. És inútil aplicar certs programes d’activació de funcions abans que les seves capacitats estructurals estiguin a punt. Per això els programes s’anomenen d’estimulació o intervenció primerenca i no precoç.
1.4. Continuïtat / Discontinuïtat en el desenvolupament La primera fase del desenvolupament és “transcendent”. El principi subjacent és el que la continuïtat entre una fase de la vida i les que la segueixen; o potser també el d’’una correspondència entre aspectes avaluables en subsegüents fases de la vida.
10 Les discontinuïtats per exemple, quan hi ha criatures molt inestables, “difícils” en els seus primers mesos, que després s’equilibren. O al contrari, s’estanquen a l’escola. Hi ha períodes regressius on hi ha reorganitzacions intrínseques al sistema orgànic infantil i hi ha canvis qualitatius en el domini biològic i de comportament.
La noció fonamental d’autopoiesi com a constitutiva dels fenòmens d’organització vivent ens dóna algunes pistes per a entendre el perquè de la coexistència de continuïtat / discontinuïtat en el desenvolupament humà al llarg de tot el cicle vital.
Els canvis psicològics solen ser imperceptibles moment a moment. Els canvis no són solament efecte de la relació amb altres persones sinó de la conjunció entre l’estat del subjecte més les “pertorbacions” que provenen de fora. Aquestes sempre desencadenen un nou estat.
Si per influència s’entén que les “pertorbacions” o estímuls són la causa que el nen millori o empitjori, això és incorrecte. La interacció entre les influències i l’estat o disposició del nen o nena es traduirà en canvi o mera continuïtat del comportament observable,.
1.5. Universalitat i diversitat en el desenvolupament Per Piaget, els subjecte epistèmic, les etapes del desenvolupament intel·lectual, serien universals. Per Vygotsky, hi ha una ruptura profunda entre biologia i psicologia del desenvolupament.
La perspectiva sistèmica sosté que en cada nen la naturalesa i cultura formen, d’entrada, una unitat complexa en constant interacció. Allò que cada nen arriba a ser està lligat inextricablement a la història de les pertorbacions que ha anat rebent de l’entorn.
11 ...

Comprar Previsualizar