2.3 Floema (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Fisiologia Vegetal
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 06/10/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Fisiologia vegetal Silvia Expósito TEMA 2.3 FLOEMA • Transport pel floema: El floema juntament amb el xilema correspon al teixit conductor. El xilema permet el transport d’aigua i ions en un sentit condicionat pel potencial hídric (de major a menor), en el floema el que es transporta són fotoassimilats principalment sucres i va en una direcció concreta: de les fonts que són teixits fotosintètics cap als embornals que corresponen a teixits amb un metabolisme actiu, consumeixen aquests sucres, o a teixits que emmagatzemen els sucres com arrels, fruits o llavors.
Depenent de l’estadi de desenvolupament de la planta i dels requeriments, el floema pot moure els components en una direcció o altra. El teixit està format per tubs cribrosos, unes cèl·lules especialitzades que han perdut la majoria d’orgànuls, estan connectats per plasmodesmes molt abundants i ramificats. Les cèl·lules de companyia que es troben al voltant tenen tots els orgànuls i activitat metabòlica, per tant, seran les que donaran a les cèl·lules dels tubs cribrosos els metabòlits necessaris per la seva supervivència.
A través dels tubs es mouran els diferents fotoassimilats que el floema transporta. En el transport intervenen tres processos: 1. Càrrega del floema: des dels teixits amb capacitat fotosintètica a l’entrada al floema, transport a curta distància 2. Transport a llarga distància, a través dels tubs cribrosos amb una direcció concreta 3. Descàrrega del floema, quan els fotoassimilats surten del floema • Càrrega del floema: A) Ruta simplàstica: Els sucres es sintetitzen a les cèl·lules del mesòfil de la fulla, aquelles cèl·lules amb capacitat fotosintètica, i els sucres es mouen per les cèl·lules a través de plasmodesmes a favor d’un gradient de concentració (de més a menys concentració de sacarosa), la sacarosa que es mou acaba a les cèl·lules de la beina a tocar del floema, formen part del parènquima floemàtic.
En aquest cas, la sacarosa ha seguit una ruta simplàstica a través dels plasmodesmes. El moviment cap a la cèl·lula acompanyant requereix un gradient de concentració de sacarosa que es manté per la trampa de polímers: un cop a la cèl·lula acompanyant, la sacarosa es converteix a sucres de major PM (rafinosa i estaquiosa) que requereixen l’addició de galactosa. Els sucres grans són carregats als elements cribrosos que després seran transportats.
Fisiologia vegetal Silvia Expósito B) Ruta apoplàstica: La primera part és idèntica a la simplàstica, la sacarosa es mou per difusió pels plasmodesmes des del mesòfil a les cèl·lules de la beina, una vegada allà per entrar a la cèl·lula acompanyant utilitza una ruta apoplàstica. Encara no es sap bé quins transportadors intervenen, una vegada a l’apoplast, la sacarosa entra a les cèl·lules de companyia per un transport actiu secundari amb H+ de tipus simport.
Per que la sacarosa hi entri, cal un gradient de H+ que sempre ve determinat per les bombes de H+ de la MP, requereix energia de forma indirecta. La concentració de sacarosa a les cèl·lules de companyia en aquest cas serà molt elevada i no hi haurà gradient.
En algun teixit concret és fàcil saber quin mecanisme hi predomina, si només trobem sacarosa sabem que ha tingut lloc una càrrega del floema apoplàstica; si trobem altres sucres de major PM i poca sacarosa sabem que ha seguit una ruta simplàstica.
• Descàrrega del floema: És un teixit conductor que transporta fotoassimilats i sucres, té tres etapes: la càrrega del floema a curta distància, el propi transport dels fotoassimilats pels tubs cribrosos i la descàrrega del floema.
Fisiologia vegetal Silvia Expósito Hi ha diferents rutes: - - Teixits vegetatius en creixement: la descàrrega segueix una ruta simplàstica; la sacarosa es fa servir ràpidament i es manté un gradient que permet la ruta simplàstica.
Òrgans d’emmagatzematge: com els tubercles, segueix una ruta apoplàstica.
Teixits reproductius: com fruits i llavors, la descàrrega del floema segueix una ruta doble, simplàstica i apoplàstica.
Els embornals cap a on es dirigeixen els sucres estan en creixement continu, tenen un metabolisme molt actiu, la sacarosa pot entrar des dels tubs cribrosos als embornals per ruta simplàstica a través dels plasmodesmes a favor d’un gradient de concentració, no requereix un consum d’energia però cal que la sacarosa es consumeixi ràpidament.
En òrgans de reserva tenim la ruta apoplàstica en la qual la sacarosa dels tubs cribrosos és exportada a l’apoplast a través d’un mecanisme de transport actiu, i després és transportada al simplast dels òrgans de reserva de forma directa o bé convertida en hexoses.
La sacarosa és una molècula formada per glucosa i fructosa, per acció d’un enzim de l’apoplast = invertasa es converteix als dos monòmers; pel floema no es poden transportar glucoses o fructoses, només aquells sucres no reductors (no tenen grups aldehid o cetona) com la sacarosa. Llavors s’acumularan als teixits de reserva.
En òrgans reproductors com fruits o llavors hi ha una ruta doble, primer la sacarosa entra pel plasmodesma seguint una ruta simplàstica i després segueix una ruta apoplàstica per entrar a la zona d’emmagatzematge en forma d’hexoses. Pels plasmodesmes entren a la llavor per la ruta simplàstica proporcionant nutrients, però per anar cap als òrgans de reserva han de seguir una ruta apoplàstica.
Fisiologia vegetal • Silvia Expósito Hipòtesi de pressió i flux: Permet explicar el moviment dels sucres a través del floema, implica un transport a llarga distància a través dels tubs cribrosos i ve condicionat per l’elevada pressió de turgència als elements cribrosos de les fonts on hi ha una quantitat de sucres que eleva molt la pressió de turgència. Aquesta pressió és la que fa moure l’aigua i els fotoassimilats de les fonts cap als embornals on hi ha una concentració inferior de sucres i menor pressió de turgència.
A major pressió de turgència a les fonts, més concentració de sacarosa, provoca un moviment cap a on hi hagi menys sacarosa i menys pressió de turgència. L’aigua alliberada és reabsorbida pel xilema que la portarà on hi hagi menys potencial hídric.
• Compostos que es transporten pel floema: A part de fotoassimilats o sucres, el floema també pot transportar alguns ions, algunes hormones (auxines i gibberel·lines), aminoàcids, pèptids, proteïnes i RNA. Els sucres que es transporten pel floema han de ser no reductors com la sacarosa o algun dels seus polímers (estaquiosa, rafinosa). El mannitol sí que es transporta pel floema.
D’aminoàcids es transporten principalment la glutamina i el glutamat o àcid glutàmic, i s’utilitzen pel transport de nitrogen. Tot i així, la glutamina és més eficient en aquest procés perquè té el mateix nombre de carbonis que el glutamat però transporta dos nitrògens en comptes d’un. En el cas de les lleguminoses que tenen nòduls fixadors de nitrogen, el transporten mitjançant ureids.
...

Comprar Previsualizar