Tema 9 - Depredació (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 2º curso
Asignatura Ecologia
Año del apunte 2014
Páginas 21
Fecha de subida 26/12/2014
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

ECOLOGIA PARCIAL 2 TEMA 9 – Depredadors ASPECTES GENERALS 03/12/14 Definició: Interacció en la que els individus d’una espècie maten o consumeixen una fracció significativa de la biomassa dels individus d’una altre espècie.
Tipus relacions: molt diverses. Segons el tipus de consumidor:     Depredadors: Ataquen moltes preses al llarg de la seva vida. Maten la presa immediatament. Consumeixen tota o part de la presa.
Herbívors:. Ataquen moltes preses al llarg de la seva vida i consumeixen només una part de la presa. Rarament maten.
Parasitoides: Artròpodes posen ous a l’interior de larves d’altres artròpodes.
Consumeixen i maten la presa en desenvolupar-se. Són un 10% dels artròpodes.
Paràsits: Viuen a l’interior o superfície de la presa (hoste). Només consumeixen una part de l’hoste. Macroparàsits / Microparàsits: trematodes, tènies, virus, etc.
Importància i conseqüències de la interacció: 1. A curt termini: afecten el creixement, supervivència i reproducció dels individus.
2. A llarg termini: a. Dinàmica demogràfica de les poblacions (de la presa sobretot).
b. Composició comunitats i funcionament ecosistemes (cicles de N, P, etc.).
c. Evolució (diferenciació genètica) i especiació – valor selectiu.
3. Tot depèn de les característiques dels individus / espècies implicades, per exemple: a. Consumeixen: 1 individu o més d’1 individu.
b. Especialització: monòfags (consumeix una espècie en concret)/ polífag (consumeix més d’una espècie en concret).
c. Comportament: Micròfags (filtradors) / Macròfags (“active hunters” / “sit & wait”, per exemple les aranyes).
d. Resposta funcional: com varia la taxa captura (o infecció) en funció de la densitat de presa.
ESTUDIS DE LABORATORI El senyor Gause, l’any 1934, va treballar amb el protozou Paramecium caudatum i el depredador Didinium nasutum. Va veure que es mantenia un cert equilibri en el qual el depredador augmentava i la presa.
44 ECOLOGIA PARCIAL 2 Llavors va fer una sèrie de proves. Primer va posar un sediment. Llavors la presa es podia en determinats moments amagar-se i el depredador no el veia. Amb això el depredador desapareixia perquè no podia menjar i la presa creixia exponencialment.
Després va dissenyar un sistema en el qual cada 3 dies afegia més quantitat de depredador. El sistema es mantenia però les oscil·lacions inicials es mantenien al cap del temps.
El senyor Utida, l’any 1957, va treballar amb la presa Callosobruchus (escarabat parasitoide) i el depredador Hetrospilus (himenòpter).
Aquest sistema es mantenia sense fer res per la pròpia dinàmica unes 150 generacions (pujava un i baixava l’altre, després a la inversa, etc.). Al cap d’aquestes generacions acabava desapareixent un dels dos. Això era degut a un grau de diferenciació genètica respecte les soques inicials.
45 ECOLOGIA PARCIAL 2 El senyor Huffaker, l’any 1958, treballant amb àcars, va utilitzar com a presa Eotetranychus i com a depredador Typhlodromus.
La presa s’alimenta de “suc de taronja” i viu a les taronges. Primer va posar una taronja i veia que el depredador quan el posava a la taronja s’alimentava de les preses fins que no en deixava cap i llavors es moria de gana. Després va fer el mateix amb 40 taronges i la dinàmica va ser la mateixa (una mica més duradora en el temps).
Llavors el que va fer va ser posar 250 taronges i unes les va tapar amb cel·lofana i unes no. En les tapades el depredador no era tan fàcil trobar les preses – hi havia variabilitat espacial que afavoria que allarg termini les coses es mantinguessin. Al cap d’un cert temps hi seguia havent exclusió de la presa però durant molt de temps es mantenien les dues espècies perquè mentre el depredador no veia la presa es reproduïa i augmentava la seva capacitat. Per tant el que es veia és que hi ha capacitat de coexistència quan un té més capacitat de colonització respecte l’altre encara que estigui desafavorit respecte aquest altre. Hi ha condicionants que allarguen la dinàmica.
46 ECOLOGIA PARCIAL 2 ESTUDIS DE CAMP S’aprofiten situacions que es donen de forma natural.
EX1. El senyor Caughley l’any 1980 va observar la dinàmica entre els Dingos i els Cangurs.
A Austràlia, van venir bascos a pasturar bens. Els asiàtics van portar Dingos (gos assilvestrat) a Austràlia. Llavors els australians ploraven perquè els gossos silvestres menjaven ovelles. Llavors van posar tanques i en les parcel·les van posar verí per matar els pobres Dingos.
Els dingos també menjaven cangurs.
EX2. A EEUU tenim el llac Michigan que és molt gran. Durant un temps en els llacs hi havia truites d’aigua dolça. El gràfic representa la producció en milions de tones de les truites al llarg dels anys,. Però es van construir uns desaigües fins el mar. A partir de llavors, les llampreses es van introduir des del mar (poden viure també en zones dolces) van començar a menjar-se les truites i la quantitat d’aquestes va baixar en picat. La gent va veure que la pesca disminuïa i van voler carregar-se les llampreses. Des dels anys 60 que quasi no n’hi ha. Però entre 75-90 i ara no s’ha reestructurat la quantitat inicial de truites. Per què? Contaminació; baixa variabilitat genètica a causa de les llampreses; adquisició d’un nou equilibri estable.
47 ECOLOGIA PARCIAL 2 EX3. A Canadà, tenim llebres àrtiques i linxs àrtics (el linx és el depredador de la llebre). Es comerciaven les pells dels dos animals.
Els anàlisis demostraven que les oscil·lacions del depredador depenen molt de la dinàmica de la llebre, mentre que les oscil·lacions de la presa estan més associades a oscil·lacions climàtiques com les taques solars. Això se sap si es fan estudis molt llargs (de molts anys, ja que les taques solars ocorren cada 11 anys). Les taques es reflecteixen en la radiació i en la vegetació. La línia lila oscil·la independentment, i la blava oscil·la únicament en funció de la lila.
Holi sóc Predator.
MODEL BÀSIC – VOLTERRA & LOTKA Anomenarem P el número d’efectius de la població de depredadors (Predator) i H el número d’efectius de la població de la presa (Herbívor).
Definim taxa la taxa de canvi de la presa i del depredador: 48 ECOLOGIA PARCIAL 2 En la taxa de canvi de la presa tenim un element que suma, el creixement exponencial, i un element que resta, la mortalitat que causa el depredador.
Sempre tenim en compte l’expressió de la llei d’acció de masses. La mortalitat dependrà del nombre de preses i de depredadors: si hi ha moltes preses seran fàcils de trobar, i si hi ha molts depredadors no podran fugir molt lluny les preses.
En aquesta expressió: No tenim en compte la mortalitat pròpia, és una simplificació on la mortalitat depèn exclusivament del depredador. Si no hi hagués mortalitat deguda al depredador, la presa creixeria exponencialment i colonitzarà tot el planeta.
Trobem l’equilibri per la dinàmica de la presa (igualem a zero i aïllem). Trobem que l’equilibri per la dinàmica de la presa és un valor determinat de depredadors – és una constant dividida per una altra constant. R és la taxa intrínseca de creixement de la presa, i p és l’eficiència de depredació.
Si representem tenim una línia recta amb pendent negatiu que sempre passa pel zero. A partir d’una certa quantitat de preses per sobre del punt d’equilibri la taxa de creixement de preses és negativa (disminueix el número d’efectius). A partir d’una certa quantitat de preses per sota del punt d’equilibri la taxa de creixement de preses és positiva (augmenta el número d’efectius).
Si augmentem p de 0,01 a 0,03 veiem que el punt d’equilibri varia.
La taxa de canvi de la presa depèn d’una quantitat de depredadors concreta. Si tenim una r molt elevada necessitarem molts més depredadors.
49 ECOLOGIA PARCIAL 2 En la taxa de canvi del depredador també tenim un element que suma, la taxa de natalitat, que dependrà de la captura de preses i de l’eficiència de la captura; i un element que resta, la taxa de mortalitat constant (d), que dependrà del número de depredadors i de la probabilitat de morir de cada un.
Per tant, assumim taxa de natalitat positivament relacionada amb el nombre de preses que es capturen, pHP: On a és l’eficiència de passar el nombre de preses capturats a nombre de descendents. És l’equivalent a la p d’abans. És la proporció d’energia de les preses convertida en descendents, i anirà de 0<a<1.
I assumim taxa de mortalitat individual, d, constant i independent del nombre de preses.
Trobem l’equilibri per la dinàmica del depredador (igualem a zero i aïllem). Trobem que l’equilibri per la dinàmica del depredador és un valor determinat de preses – és una constant dividida per una altra constant.
Si representem tenim una línia recta amb pendent positiu que sempre passa pel zero.
quan més alta sigui la taxa mortalitat intrínseca, més preses seran necessàries per mantenir la població.
Quant més eficient és el depredador, menys preses calen per mantenir un determinat nivell de població de depredadors. És a dir, Ĥ és el factor que converteix la quantitat de preses capturades en unitats de depredador (si això és molt eficient i tot el capturat passa a depredador, caldrà una baixa quantitat de preses).
50 ECOLOGIA PARCIAL 2 VISUALITZACIÓ GRÀFICA DELS EQUILIBRIS – Isoclines 10/12/14 Tenim la dinàmica de canvi de les preses que depèn d’un determinat número de depredadors i la dinàmica de canvi de les preses que depèn d’un determinat número de preses. A partir d’aquest número les poblacions augmenten o disminueixen. Determinem unes isoclines, un conjunt de punts en els quals la taxa de creixement és zero.
L’equilibri per la presa és un punt determinat. Si estem per sota d’aquest punt (línia blava), tenim una dinàmica positiva (la quantitat de preses creix), i per sobre tenim una dinàmica negativa ((la quantitat de preses decreix, la taxa de creixement és negativa).
L’equilibri pel depredador és un punt determinat. Si estem per sobre, el depredador podrà anar creixent, i per sota hi ha massa poques com perquè el depredador es pugui mantenir, per tant disminueix.
Si les posem una sobre l’altra (equilibri per depredadors i preses) obtenim: Si observem les components resultants, veiem que acaben conformant un cercle com es veu en la representació de la pàgina següent.
51 ECOLOGIA PARCIAL 2 Obtenim un equilibri neutre que va ciclant. Al punt d’equilibri comú de les isoclines no s’acaba d’arribar mai.
Tindrem oscil·lacions al voltant d’aquest punt d’equilibri (H*, P*). Són oscil·lacions desacoblades que recorden al que es troben en el camp – oscil·lacions desacoblades.
De què depenen les oscil·lacions? Depèn del número d’individus de partida.
Això té una importància des d’un punt de vista d’ecosistema. Pot haver una pertorbació puntual en el sistema depredació – presa. Per exemple, en el mar, si l’humà fa moltes preses de cop, estem canviant el número d’efectius. Tot i que també pot passar de manera natural.
En la imatge de l’esquerra, tenim l’amplitud dels cicles, que depèn del nombre d’efectius inicials de P i H. En la imatge de la dreta tenim els efectes de les pertorbacions.
- Com hem dit, aquest model té la dinàmica de ciclar un estat d’equilibri al voltant d’un lloc neutre, són oscil·lacions desacoblades en el temps, que reflecteixen la realitat natural empírica. Però té moltes limitacions/assumpcions: - Em absència de depredadors, les preses creixen exponencialment – en la dinàmica de canvi de les preses hi havia una part que sumava que era exponencial. Per tant si no hi ha la part que resta, creixerien sempre, no posen mortalitat intrínseca.
52 ECOLOGIA - - PARCIAL 2 En absència de preses, els depredadors creixen exponencialment – en la dinàmica de canvi dels depredadors, hi havia una part que restava que era exponencial. Per tant si no hi ha la part que suma, s’extingirien de manera exponencial.
La taxa de depredació (αHP), que és la quantitat de captures per unitat de temps, incrementa linealment amb el nombre de preses (P). Això és absurd. Arriba un moment que els depredadors per molta presa que hi hagi han de fer més coses, i no incrementaran infinitament per molt que els hi posis molts recursos – interfereixen entre ells, s’han de reproduir, etc.
Llavors, el que es fa és incorporar diferents detalls de realisme al comportament depredador – presa i veure la dinàmica global, i s’anomenen resposta numèrica i resposta funcional.
La resposta numèrica consisteix en posar tant a depredador com a presa dependència per la densitat (que competeixin entre ells quan hi ha molts), segregacions especials, etc.
Lar resposta funcional consisteix en fer variar la taxa de depredació, enlloc de tenir-la constant. És, per definició, el canvi d’una taxa de depredació en funció de la quantitat de recursos de presa que hi ha. Com varia la taxa per càpita de depredadors.
Llavors, observem tres models possibles en les taxes de depredació si varien en funció de la densitat de preses.
53 ECOLOGIA PARCIAL 2 Model 1 – Model Lineal (V&L). Per exemple, micròfags. Els depredadors creixen conforme augmenten les preses.
Model 2 – En incrementar les preses, inicialment augmenta el depredador però arriba un moment en què se satura, per molt que poses recursos es dediquen a una altra cosa. Va incrementant la taxa de depredació però potser hi ha un altre recurs limitant (temporal, el que sigui). Per tant la taxa de depredació al final disminueix. Exemple – parasitoids.
Model 3 – Resposta sigmoïdal. Quan hi ha poques preses, la taxa de depredació és baixa.
Conforme una augmenta l’altra també però al final se satura. Diferència amb model 2? El número de refugis de la presa provoca una reducció de la taxa de captura encara que la presa sigui abundant. També podem tenir depredadors polífags. Si tenim baixes densitats d’una presa però ens podem alimentar d’una altra alternativa que és abundant, el depredador se’n va a l’altre. Llavors hi ha canvis en l’eficiència de cerca o de consum de la presa. També pot ser que la presa tingui una alta mobilitat.
EXEMPLES – Resposta funcional Tenim un cas amb dades reals observades. Tenim llops i alces i veiem la taxa de captura d’uns bitxos per part dels altres. Es pot veure quin és el canvi en la taxa de captura en funció de la densitat de la presa. Obtenim una funció de tipus 2 (resposta de saturació).
Tenim un cas també empíric però en laboratori on tenim una panerola d’aigua que és un depredador que s’alimenta de diverses preses. El van posar en un aquari i li van subministrar Mayflies que són tontes. Però també podien posar uns cucs aquàtics. Llavors van veure que canviava la proporció entre els dos tipus de presa – però que quan hi havia una proporció molt baixa d’una presa hi havia una proporció molt alta de l’altra. Per tant confirma que quan una presa no està en abundància, passa olímpicament d’ella i es dedica a l’altra. Tenen imatges de cerca. El depredador no consumia en funció de la quantitat proporcional, ja que la resposta hauria de ser que com més hi ha més captura. Això dóna una resposta de tipus sigmoïdal.
54 ECOLOGIA PARCIAL 2 MODEL ROSENZWEIG – MACARTHUR S’afegeixen, al model de V&L, dos components: - Els depredadors tindran dependència de la densitat. En absència de depredadors les preses tenen competència. Aquesta autolimitació es representa: - Posarem una resposta funcional de saturació dels depredadors en funció de la densitat de preses. Aquesta dependència la podem representar per l’equació de Monod: On: W és l’eficiència màxima, D és la quantitat de preses a la qual és la meitat.
Afegint aquests dos termes ens queda el següent model (P pel depredador i H per la presa): Per la presa, estem afegint un terme que produeix limitació per densitat. Sense això hi hauria un creixement logístic. Però pH ho substituïm per Monod. I el mateix per apH.
Aquesta equació de Monod té un sentit. Quan H és molt gran, tenim l’eficiència màxima de depredació (w). Quan H és molt petit, tenim una constant (a, w, D són constants). Per tant obtenim un model d’eficiència lineal.
55 ECOLOGIA PARCIAL 2 EXEMPLE D’EXTENSIÓ DEL MODEL BÀSIC Isoclina per la presa – obtenim que el punt d’equilibri de la taxa de creixement de les preses és equivalent a un número de depredadors. Però aquí tenim una funció quadràtica; ja no serà una recta, tindrem corbes.
Isoclina pel depredador – obtenim que el punt d’equilibri de la taxa de creixement dels depredadors és equivalent a un número de preses. Aquí sí que obtenim una línia recta.
El valor de p té un terme quadràtic i negatiu – corba. El número determinat de depredadors depèn de un número determinat de preses – corba. Les fletxes indiquen la trajectòria. La línia vermella és la isoclina pels depredadors. La línia blava és la isoclina per les preses.
56 ECOLOGIA PARCIAL 2 El que passa és que anem ciclant apropant-nos al punt d’equilibri, partint d’on partim, mentre que abans rotàvem amb un equilibri neutre. Aquí estem estabilitzant el sistema.
ISOCLINA DEPREDADOR 17/12/14 La isoclina V&L, en la qual els efectius del depredador depenen exclusivament de l’abundància de la presa, no és realista. Si tenim molts depredadors, el creixement no pot ser exponencial. És per això que incorporant els efectes de la densitat, la recta es converteix a corba. Quan tenim un nivell de depredadors molt alt, començaran a competir entre ells (major interferència), i altres recursos esdevindran limitants. Per tant el creixement no té sentit que sigui positiu. Per tant en aquesta regió hi haurà una disminució de depredadors.
ISOCLINA PRESA La isoclina V&L tampoc és realista. Afegim a la isoclina la competència per densitat. En la regió de l’esquerra, tenim poca presa i molts depredadors, no és lògic que la presa tingui un creixement positiu, perquè la presa està molt perseguida. En la regió de la dreta, hi ha poc depredador i molta presa, i arriba un moment que no poden créixer exponencialment, hi ha competència entre preses pels recursos. És per això que la K (capacitat de càrrega) té un límit.
57 ECOLOGIA PARCIAL 2 Hi ha una excepció – quan les preses es protegeixen treballant conjuntament – efecte Allee, que diu que no és el mateix l’efecte individual que el col·lectiu, i per tant havent-hi poques preses poden interactuar entre elles per defensar-se del depredador (resposta funcional de tipus 2 de depredadors). EX – plantes amb la pol·linització DINÀMICA CONJUNTA Podem tenir dos tipus bàsics de resultats: Podem creuar les dues isoclines tant per l’esquerra com per la dreta, però en funció de per on creuem el número d’efectius anirà canviant. En el primer cas es desestabilitza el sistema quan es creuen les corbes, en canvi en el segon s’estabilitza quan es creuen les corbes.
El representen els cicles depredador presa. Les oscil·lacions en el sistema de l’esquerra cada cop són més grans, i un o altra acaba extingint-se. S’arriba a un punt d’equilibri inestable.
El representen els cicles depredador presa on s’arriba a un equilibri estable, el conjunt de punts es va movent fins arribar a un equilibri.
Des del punt de vista de control hi ha un problema d’enriquiment de sistemes i de sobreexplotació de recursos.
58 ECOLOGIA PARCIAL 2 DINÀMICA CONJUNTA – PARADOXA DE L’ENRIQUIMENT Gràfic esquerra. Els americans deien, si poso N a l’aigua, hi haurà més fitoplàncton, hi haurà més peixos per pescar. Però si incrementem els recursos per la presa, s’amplia la capacitat de càrrega pel plàncton, i es queden sense peixos. Per què? La isoclina incrementa, K es desplaça cap a la dreta, deixem de tenir un equilibri estable.
Equilibri estable  increment de recursos per la presa  Desestabilització Gràfic dreta. El cargol poma està creixent molt, i ara volen introduir un cranc (depredador) perquè controli el cargol. Si fem un control biològic com aquest, la idea és posar un depredador i que mantingui a ratlla la presa. Però si volem mantenir la presa en una baixa densitat, tenim una desestabilització; tenim el risc que el depredador s’extingeixi, i això obligaria a posar més depredador (massa cost). En canvi, quan tenim el sistema estabilitzat pel depredador, és quan el nivell de presa és relativament alt. Llavors és una paradoxa màxima perquè amb un control biològic controlem la dinàmica però perquè funcioni la densitat de presa ha de ser bastant alta. La regulació és més efectiva quan la densitat d’allò que vols eliminar és mitjanament alta. Mirant el gràfic; si la isoclina es mou fins la dreta, la capacitat de càrrega de la presa es fa més amplia i es creuen abans desestabilitzant això el sistema.
Equilibri estable  Elevada densitat (plaga) Baixa densitat presa  El depredador (agent control) pot extingir-se Problema en el control biològic – efecte del refugi. Pot ser que la presa tingui un refugi, una determinada zona on la presa no hi pot arribar. Per tant hi haurà una zona on el creixement sempre serà positiu, no arribarà mai a zero. Llavors marcarem a partir d’allà la isoclina amb la forma habitual, però tenint en compte que abans també hi ha preses.
Un refugi per la presa, a més, estabilitza la dinàmica: 59 ECOLOGIA PARCIAL 2 Ara suposem que el depredador té una resposta funcional de tipus 3 – corba sigmoïdal que quan hi ha poca presa el depredador no l’està consumint perquè s’està dedicant a una altra.
Llavors, ara el depredador segueix sent constant encara que el depredador no estigui, perquè està pendent d’una altra presa. Llavors tenim 3 punts de tall, i hem de mirar per on es creua. El primer punt de creuament és estable (creuen per la dreta). El punt del mig és desestabilitzant (creuen per l’esquerra). El tercer punt de creuament és estable (creuen per la dreta).
Llavors el que pot passar és: tenim uns peixos depredadors i uns preses. Si de cop ve un nou depredador o una pertorbació (com pot ser l’home) que redueix la presa a un nivell mínim, un pensa ens hem quedat sense peixos, deixa que es recuperi. Pues no, perquè tenim dues situacions estables. Ha baixat tant el nivell que la situació s’ha equilibrat de nou sense aquest tipus de peixos. Si ens trobem en el punt del mig, podrem anar incrementant les oscil·lacions i depenent de la trajectòria que agafin podrem anar cap a l’esquerra o cap a la dreta i la situació s’estabilitzarà d’una manera o d’una altra.
Per tant, mirant les isoclines, tenim una idea conceptual del què ha passat o del què podria passar.
Tenim dos equilibris estables d’abundància de presa: H1<<<H2. Una reducció abrupte de H (clima, sobreexplotació, etc) farà que H2  H1.
INTERPRETACIONS Els factors climàtics poden afectar les fluctuacions d’abundància. En aquest exemple, tenim un agró roig. Les oscil·lacions venen determinades perquè el ocellot aquest menja molt. Les fletxes negres indiquen la disminució deguda a la temperatura que provoca que morin més. Per tant les oscil·lacions de l’ocell no estan únicament determinades pels depredadors.
Això fa difícil destriar els efectes de la interacció de depredació.
60 ECOLOGIA PARCIAL 2 Què podem dir de les interaccions depredadors preses? El resultat de la interacció pot ser complex, i depèn de: 1. Dinàmica demogràfica de depredador i presa 2. El tipus de resposta funcional del depredador 3. Altres efectes externs (fluctuacions climàtiques, etc.) Però podem generalitzar: 1. En les situacions més simples i homogènies, hi ha també extincions i cicles inestables.
2. Autoregulacions demogràfiques, respostes funcionals variables i heterogeneïtat ambiental, tendeixen a estabilitzar la dinàmica.
3. Un mateixa sistema pot presentarà diferents situacions estables.
IMPORTÀNCIA DE LA DEPREDACIÓ – Efectes sobre el nombre d’espècies La importància rau en els depredadors claus. En l’exemple, tenim un hàbitat intermareal on tenim un gran depredador, l’estrella. El americans es preguntaven, què passaria si el traiem? Aquest depredava bastants bitxos, i molts d’ells menjaven algues. En aquest sistema, quan traiem el gran depredador (la estrellita), el que provoca és que el promig d’espècies que hi havia disminueix de 15 a 8. Aquesta dinàmica és bastant complexa.
Un altre exemple és el de la llúdriga, que depreda eriçons marins i aquests mengen unes algues molt grans de l’atlàntic.
La llúdriga per tant està controlant l’herbivoria dels eriçons i al mateix temps les algues. Aquestes algues són un lloc important per l’aparellament de peixos. Per tant, la presència d’algues va lligada a una abundància de pesqueria.
Però en alguns llocs, a la llúdriga la volien per la pell, i quedava molt poca perquè la caçaven. Es va fer una llei de protecció per les llúdrigues, i teníem el sistema de l’esquerra. Però de cop, les llúdrigues van començar a disminuir i com a conseqüència també les algues. El motiu eren unes orques assassines que caçaven llúdrigues. Deguda a la cacera massiva de lleons marins i de foques per pells, les orques es quedaven sense menjar i atacaven al màxim les llúdrigues i això alterava el sistema. Per tant, els grans depredadors són culminants i la llúdriga és també una espècie clau perquè controla una cascada tròfica important. En l’esquema, les fletxes blaves impliquen depredació en abundància i les negres el contrari.
61 ECOLOGIA PARCIAL 2 Quan parlem d’espècies claus, no sempre parlem de depredadors culminals. Un exemple d’això són els elefants en les sabanes. El que fan els elefants és evitar que els arbres creixin, perquè es mengen les plàntules d’arbres. És per això que tenim un sistema de sabana en què tenim un prat enorme amb quatre arbres. Els elefants mantenen l’herba típica de sabana, controla el sistema.
IMPORTÀNCIA – Efectes directes i indirectes Fins ara hem vist efectes directes, i a vegades les conseqüències són indirectes i difícils d’establir.
Tenim un sistema amb dos tipus d’ocells, unes gavines i aus ostreres (aus que s’alimenten d’ostres), i 3 tipus d’ostres Lottia sp: digitalis, pelta i strigatella. Les tres viuen a sobre dels musclos o dels Polliceps. Resulta que les gavines es poden alimentar dels tres tipus d’ostreres però prefereixen la pelta. Es van treure els depredadors culminant i es va pensar, si es menjaven preferentment pelta, ara hauria d’incrementar en abundància. Però veien que no era així.
Si mirem els gràfics, veiem que L pelta es manté inalterada, i en canvi digitalis augmenta moltíssim i strigatella disminueix. El que passa és que la pelta viu bàsicament sobre els musclos i digitalis viu sobre polliceps. A més, les aus també s’alimenten de polliceps, que és on viuen les digitalis. Per tant, si traiem les aus els polliceps augmentaran i els digitalis tindran més lloc on viure. La pelta no augmenta perquè l’absència d’ocells està afavorint els polliceps, i per tant els musclos disminueixen i no troben on viure. Total que acaben sortint més merdes per interaccions indirectes que per directes.
62 ECOLOGIA PARCIAL 2 IMPORTÀNCIA – Variable segons condicions En aquest exemple, tenim un depredador que són els caramujos marinhos (Littorina littoraea) en les zones intermareals. En aquestes zones hi ha roques, i en aquestes quan se’n va l’aigua queden o bé roca exposada (parets verticals) o pools d’aigua. Aquest cargol s’alimenta d’algues, preferentment d’algues verdes. En els gràfics tenim representat un índex de diversitat d’algues en funció de la densitat de l’herbívor (intensitat de depredació). Si tenim poc depredador, la diversitat d’algues és baixa. Si tenim un número mitjà de depredadors, la diversitat és màxima. Quan la densitat és alta, tornem a tenir baixa diversitat. En aquest sistema tenim algues verdes (alta taxa de creixement, no inverteixen res en sosteniment, en fer algun tipus d’estructura resistent) i també tenim algues vermelles que s’alimenten de les verdes.
En a). Quan tenim pocs herbívors, les algues verdes dominen el sistema i exclouen les vermelles. Quan en tenim molts, eliminen les algues verdes i les vermelles dominen el sistema.
Només quan tenim un nivell promig tenim el màxim de diversitat, en un cas per exclusió competitiva entre algues i en un altre per depredació.
En b). En aquesta zona dominen les algues vermelles perquè és un medi estressant. Com hem dit les algues verdes no tenen estructures cel·lulars que evitin la dessecació, les vermelles si.
Per tant, quan no hi ha depredador tenim el màxim de diversitat. Però si hi ha una densitat elevada de cargols, les algues verdes mueren.
En resum, la diversitat, la resposta de l’herbivoria sobre les preses o recursos no és la mateixa en funció de les condicions del medi.
63 ECOLOGIA PARCIAL 2 IMPORTÀNCIA – Variable segons intensitat En l’exemple anterior, el caramullo era un especialista – tenia preferència per un tipus d’alga.
Altres, com els conills, són generalistes, són com un talla gespa.
Darwin se’n va adonar quan veia que quan li tallaven la gespa creixien més floretes. Quan va aparèixer la mixomatosi, els conills van desaparèixer i tots estaven preocupats perquè la diversitat de floretes dels jardins dels anglesos desapareixia. Això era perquè van prendre dominància unes que excloïen unes altres.
Quan va desaparèixer la mixomatosi, van començar a haver més conills, i com menjaven de tots els tipus de flors, evitaven aquest exclusió competitiva. (gràfic c) Quan hi ha poca intensitat de depredació, hi ha exclusió competitiva i menys diversitat d’espècies. Si hi ha molta densitat d’herbivoria, les preses menys abundants desapareixen per la seva pròpia activitat.
Si hi ha una pertorbació molt recurrent, acabarà eliminant espècies. Sinó, unes especies dominants exclouran les altres. Per tant el que hem de tenir per mantenir el màxim de diversitat del grup que sigui d’espècies a qualsevol regió, s’ha de tenir una intensitat intermèdia o un règim de pertorbacions intermedi (gràfic f).
64 ...