Història tema 14 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Culla història tema 14

Vista previa del texto

TEMA 14: DE LA REPÚBLICA CATALANA A L’ESTATUT DE 1932 Estatut va amb E.
A partir de la tardor del 29 tot occident entra en una greu crisi econòmica que augmenta a nivell psicològic, a nivell de notícies, a tot l’estat espanyol. El món entra des de la crisi del 29 en una profunda crisi econòmica. Es va fent evident (per tots els que havien donat suport a Primo de Rivera) ara després de 6 anys ja comença a ser un destorb, una nosa. Es va creant la idea de desfer-se de Primo de Rivera. Qui tenia la clau per desempallegar-se de Primo de Rivera era el rei. Finals de gener de 1930 el rei li proposa de plegar, ell intenta revifar el suport que li havien donat però es troba que aquests el deixen caure. Primo de Rivera es queda sense suport, ho entén, no ha creat una base política pròpia, etc., no té més remei que plegar.
Transició de 15 mesos: 30 gener – 14 abril 31.
La caiguda de Primo de Rivera deixa despullada la crisi del règim monàrquic. La dictadura no ha resolt la crisi profunda del règim de la Restauració sinó que l’han agreujada. La dictadura ha arruïnat la imatge de la monarquia a arreu de l’estat, tothom ha vist que el rei era còmplice del cop d’estat, havia contradit la constitució. Aquesta mala imatge de la monarquia hi és especialment a Catalunya, perquè també havia actuat contra el catalanisme.
1925 – assemblea d’alcaldes: el rei diu que voldria dir unes paraules: no olvideis que soy descendiente de Felipe V.
La monarquia no s’ha distanciat gens de les prohibicions de catalanisme i de catalanitat. La dictadura de Primo de Rivera ha acabat de destruir les estructures que quedaven del règim de la Restauració: encasillado, partit liberal i conservador... Aquesta mecànica que ja era feble el 23, l’any 1930 és mort. Aquells dos pseudopartits s’alimentaven del poder. Durant 6 anys i mig, les restes dels liberals i dels conservadors s’han vist allunyades del poder. L’any 30 el rei és conscient que ha de formar un nou poder. S’adona que no pot formar un govern liberal/conservador com a la antiga usança perquè no queda ni partit liberal ni partit conservador. La dictadura ha arrasat allò que quedava del vell sistema i no ha construït res per substituir allò. L’any 24 Primo de Rivera es treu de la màniga la Unión Patriótica Española, però és tan artificial que quan Primo desapareix, el partit també.
El rei tira mà d’un altre general que sap que li serà fidel i obedient sempre: General Damaso Berenguer. Es forma el gobierno Berenguer. No té cap mena de base democràtica. El parlament està tancat des de l’any 23. El gobierno Berenguer, des d’un punt de vista tècnica és una altra dictadura.
Com que tanmateix aquest govern comença a mostrar-se més flexible en matèria d’autoritzar reunions polítiques, de censura de premsa. Ara no és una dictadura, és una dictablanda. En tot cas, el rei i els monàrquics saben que el govern Berenguer no és cap govern sòlid, és un pedaç.
DURANT AQUESTS QUINZE MESOS HI HA DUES VESSANTS: - Els monàrquics intenten canviar les coses però d’acord amb la constitució.
Durant aquest període de temps es desenvolupa un altre procés polític: els grups republicans conscients de la feblesa de la monarquia intenten fer-la caure. Des del gener febrer del 30 fins a l’abril de 31, busquen una forma que permeti oblidar la dictadura i refutar el règim monàrquic.
El republicà es desenvolupa en el doble escenari català i espanyol. Els republicans són conscients que el territori de l’estat espanyol on el sentiment republicà és més poderós és Catalunya. Els dirigents republicans madrilenys tenen clar que si no aconsegueixen sumar a l’esforç comú la força del republicanisme català no faran caure el rei. Com sumar-los? El republicanisme català té clar que després de 30 anys de reivindicar l’autonomia sota la monarquia i no haver aconseguit res, posa com a condició imprescindible per a aquesta suma d’esforços un compromís ferm de què els líders de la república es concedeixi l’autonomia a Catalunya. Finalment, l’agost del 30, té lloc al país Basc, una cimera. Una reunió de líders i de representats republicans espanyols i catalans per formalitzar aquest compromís. D’aquesta cimera en resulta un acord no escrit, verbal, que passarà a la història com el Pacto de San Sebastián. No hi ha un paper, però com que els participants de la reunió després ho van escriure, es pot reconstruir bastant el que es va acordar: sumar tots els esforços per aconseguir la caiguda de la monarquia en el benentès que quan això passés el nou règim republicà ha de facilitar democràticament que si la majoria dels catalans així ho volien podrien votar-ho. No es va entrar en detall com seria aquesta autonomia ni res. Només era un acord de principi. A tots els que hi eren els va semblar en aquell moment prou satisfactori.
En aquell moment, la fórmula dels republicans espanyols per enderrocar la monarquia havia de ser una mica a l’estil segle XIX. Hi havia una petita minoria d’oficials que s’havien fet republicans. Deien que aquests farien un pronunciamiento que aniria immediatament seguit d’una pronunciació civil, una vaga general que paralitzés el país, i la combinació entre el pronunciament militar i els moviments civils farien fora el rei. Aquest pla s’esbossa a San Sebastián. Es posa en execució el desembre de 1930. S’organitza una conspiració per la qual un dia determinat els republicans se sublevaran tots alhora i això serà suficient. La conspiració és organitzada pèssimament. En l’últim moment hi ha una confusió de dates de quin és el dia D. Estan organitzant un pronunciament militar i ni tant sols saben quan. El dia 12, quan reben ordres que no és el dia 12 sinó el 15, uns quants oficials de Jaca segueixen pensant que és el dia 12 i fan la Sublevación de Jaca, queden aïllats del tot. Tropes lleials de la monarquia encerclen els sublevats. Es rendeixen i llavors la monarquia comet un error: els dos que han organitzat aquest pronunciament a Jaca, són afusellats a Jaca. Això dóna dos màrtirs a la causa republicana: Fermín Galan i . Els republicans finalment entenen que no estan al segle XIX, sinó al segle XX, i que les coses no es poden fer així. Probablement la millor manera no és aixecant unes quantes barricades sinó que és anant a les urnes. Caldrà aprofitar la primera oportunitat que hi hagi de votar per convertir la monarquia en república.
Després d’un any de la dictablanda de Berenguer, està esgotada. En aquell moment els monàrquics s’han animat una mica, pensen que se’n podran sortir i podran salvar el règim. Es decideix dissoldre el govern de Berenguer i convocar eleccions. Els ministres de Berenguer eren del tot desconeguts, en canvi, el govern que substituirà el de Berenguer i que serà l’últim govern de la monarquia en aquella etapa, entre els seus ministres n’hi ha uns quants que han sigut presidents del govern: per exemple el Conde de Romanones. Un govern de viejas glorias. A qui posem de president? Nomena un altre militar sense cap tipus d’experiència política: Juan Baptista Aznar, un almirall de la marina.
No tenia cap cultura política ni la volia tenir. Romanones, ministre d’aquest govern en una memòria escriu una frase que diu: procedía geográficamente de Cartagena y políticamente procedía de la ...
El mandat d’aquell nou govern era recuperar, rependre, restablir la normalitat constitucional. Feia 8 anys que a Espanya no hi havia eleccions de cap mena. Els estrategues monarques, van decidir començar per les eleccions municipals (perquè són les menys polítiques, la gent vota més per conèixer la persona, etc. i que la causa monarquia podria guanyar gràcies als vells recursos electorals). 12 d’abril de 1931: es convoquen les eleccions municipals. Els republicans volen aprofitar qualsevol oportunitat electoral. Les forces republicanes es presenten a les eleccions. Ja amb les eleccions a la vista, a Catalunya, dins del republicanisme català es planteja un problema. A Catalunya el sentiment republicà era més intens que a qualsevol altre lloc de l’estat, però estava desorganitzat.
Catalunya era plena des del segle XIX d’entitats republicanes locals, és a dir: Casino republicà, fraternitat republicana, centre republicà autonomista... Partits locals que tenien molts d’ells una història llarga, que tenien socis, locals, a vegades publicaven alguna revisteta, però que no formaven part de cap xarxa política. Eren completament independents. No estaven connectats ni rebien instruccions de cap cúpula política de Barcelona. Molt republicanisme i molt desorganitzat. A més, alguns eren més nacionalistes, altres no tant, etc. Com que es creia que la república s’aconseguiria per pronunciamiento, era igual que els republicans estiguessin desorganitzats i fossin diferents, però per a les eleccions això va suposar un problema. S’havia de solucionar. El 17/18/19 de març de 1931, una sèrie de grups i grupets des del nacionalisme radical (representats per Macià) fins a republicans històrics que no havien sigut mai especialment catalanistes (representats per Comanys). Es reuneixen i després de dos dies de conferència es crea la idea de crear un nou partit per tot el país.
Aquest nou partit que naixerà el 19 de març adopta el nom d’Esquerra Republicana de Catalunya.
De cara a les eleccions, alguns deien que es presentarien i d’altres deien que no. Si no hi eren en aquelles eleccions, el tren passaria i no tindrien més oportunitats així. Per tant, decideixen presentar-se, amb l’esperança de treure, sobre 50 regidors, treure’n 2 o 3 o 4, sense cap expectativa de guanyar ni de conya, és improvisació total. El nou partit, quan decideix presentar-se, es troba que no té gaire res, no té una estructura organitzada, no té dirigents, no té un diari, no té res.
Posaran noms desconeguts perquè com que estan convençuts que tampoc sortiran posen qualsevol nom. Elaborar un programa electoral era ciència ficció. No existeix. Tot va ser un gran exercici d’improvisació. No haurien pogut contestar cap qüestió concreta sobre cap tema de govern. Per tant, a falta de programa, el partit es va llençar a un discurs estripat, podríem dir que demagògic i populista, pujava un orador a l’estrada, i deia: si guanyem, fotrem fora al rei. El següent deia, pujava i deia, fotrem fora al rei i d’una patada al cul. Perquè clar, altra cosa no podien dir. El que va passar, és que en aquell moment històric precís era la mena de campanya, la mena de discurs que una gran part que la Barcelona popular i obrera volia sentir. Es va produir una “conjunció dels astres” amb la virtut de la qual la única classe de discurs que ERC podia fer va resultar ser la classe de discurs que la gent volia escoltar.
Esquerra tenia al seu capdavant a Macià, encara que no anés de diputat, i Macià tenia molt bona fama aquí després de París i tal. Quan la nit del 12 d’abril es va començar a conèixer l’escrutini, van descobrir que 25 eren d’ERC, i que 13 més eren d’altres partits de republicans. 38 de 50 eren diputats republicans. Havia passat el mateix al conjunt de l’estat espanyol. Els republicans s’havien imposat rotundament. A l’Espanya rural hi havien guanyat els monàrquics però a l’Espanya urbana havien guanyat els republicans. L’Almirante Aznar va quedar molt sorprès d’aquests resultats. A l’entrada del palau reial, els periodistes li van preguntar al presidente si hi havia crisis, si hi anava per dimitir. Aznar: qué más crisis quieren ustedes que un país que se acuesta monárquico y se levanta republicano.
Ningú tenia guió sobre què fer després de guanyar. No estaven preparats per prendre decisions dràstiques. El dia 13 va ser un dia d’espera, monàrquics i republicans s’observaven mútuament esperant un primer moviment de l’altre. Va arribar la nit del dilluns 13 i no s’havia arribat a cap conclusió. El dimarts 14, en algunes poblacions es va penjar la bandera republicana al balcó. Cap a la 1 del migdia, Lluís Companys, era un dels candidats vencedors d’ERC, podríem dir que metafòricament que era cap de llista, en un cafè de la Rambla es va aixecar i va dir, m’acompanyeu, on? A l’ajuntament, a proclamar la República. Companys no tenia massa la fama de ser algú seriós i d’actuar pensant, era més de rampells. Van irrompre l’ajuntament, van sortir al balcó, i companys va proclamar la República. El líder del partit, Macià, no en sabia res. A baix a la plaça no hi havia ningú. Hi havia uns vianants que passaven per allà. No hi havia hagut cap convocatòria prèvia. Com que l’estat d’opinió a Barcelona estava madur, s’escampa per la ciutat el rumor la notícia que a l’ajuntament han proclamat la república, molta gent abandona la feina i van a la plaça de l’ajuntament. Macià s’emprenya com una mona i se’n va a la plaça Sant Jaume a recuperar el protagonisme que Companys li ha burlat. Hi ha un moment de tensió entre els dos personatges.
Macià travessa la plaça, entra a l’històric Palau de la Generalitat, surt al balcó i (tothom improvisa) diu Proclamo la República Catalana dins la fraternitat dels pobles ibèrics. Al llarg de la tarda, com que la gent crida, cada cop Macià ha de sortir al balcó i tornar-ho a dir. Cada cop diu una cosa diferent perquè tot és improvisació.
A Madrid, la notícia del que està passant a Barcelona arriba a primera hora de la tarda i provoca una autèntica commoció. Curiosament, el que ha passat a Barcelona, provoca a Madrid una ràpida acceleració dels esdeveniments. O el rei se’n va o Catalunya se’n va. Si el rei continua a Madrid, Catalunya se va. Avalant el patriotisme el rei surt secretament en cotxe de Madrid, vaixell de guerra i cap a Marsella. Al vespre, a la nit, els republicans pugen al balcó i proclamen la república espanyola.
A l’estat espanyol hi ha aparentment dues repúbliques: l’espanyola i la catalana. La de Macià no tenia una autèntica intenció separatista. No perquè a Macià no li hagués agradat proclamar la independència, però precisament perquè ell n’era el líder sabia que aquesta força era ínfima i que aquesta força no era suficient per anar cap a la independència. Macià fa un gest per a impressionar a Madrid, si no es compleix sí que ens n’anirem de veritat: no hi havia cap diari que a la portada hi digués Catalunya independent. La percepció de la gent va ser que s’havia proclamat la república.
Macià li va donar un to nacionalista però no que hagués proclamat la independència. Però és clar, hi va haver alguns nacionalistes radicals que sí que s’ho van prendre al peu de la lletra i quan al cap de dos o tres dies això va acabar van pensar que Macià els havia traït. Si el que en Macià havia volgut fer era un farol, li va sortir prou bé. A Madrid aquestes coses fan sempre un efecte brutal (que Catalunya pugui marxar). A Madrid, el 17, tres ministres del govern provisional vénen a Barcelona en avió, es va llogar un avió i li diuen que això de la república catalana no puede ser. Macià diu, no ho puc dir, sortir al balcó i dir que no hi ha la república catalana, que és espanyola, a no ser que vostès m’ofereixin alguna cosa a canvi. Dels 3 diputats, n’hi ha un que no és català, i que suggereix fer que la Generalitat torni a ser la Generalitat. Les quatre diputacions provincials desapareixen.
Macià era el president provisional de la Generalitat de Catalunya. Que té un govern, que té consellers i que pot començar a exercir com el governant de Catalunya. Amb aquesta Generalitat provisional, de l’abril del 31, Catalunya entra en una nova etapa política. Es configura un nou sistema de partits dominat per ERC, que serà en aquell moment el principal partit a Catalunya fins a la guerra civil, amb la Lliga com a alternativa de dretes i una sèrie de partits més petits, dels quals, però, la gran majoria són partits catalanistes. Quasi tothom accepta la Generalitat i accepta l’autonomia després.
L’estat espanyol entra en un nou procés constituent. La nova república s’ha de dotar d’un govern, etc. i la Generalitat està en un procés “estatuent”, crear l’estatut per a Catalunya. Volien esperar a què a Madrid es redactés la Constitució i després fer un Estatut adequat a ella. Però, els de Macià van considerar que en aquell moment no podien dir a la gent que se n’anés a casa i esperar un any a tenir algun estatut o constitució. Per tant, es van posar a fer un projecte d’estatut d’autonomia.
Aquest procés és el projecte d’estatut de Núria. La van fer 15 dies tancats 6 polítics a l’hotel del santuari de Núria per estar lluny de la premsa i de pressions. És un projecte. Mai va estar en vigor.
L’estatut d’autonomia que va estar en vigor del 32 fins que Franco l’elimina no és el mateix. L’estatut català va suposar que Espanya seria un estat federal. Van dir que Catalunya era un estat de la república espanyola, només dins la república federal hi ha estats, de manera que van donar per suposat que la constitució espanyola diria que espanya era federal.
En un sistema federal la sobirania resideix en les parts, no en el tot. Sobirans vol dir: cada estat té un codi penal diferent...
Deien que Catalunya seria sobirana, recaptava tots els impostos i tenia tots els poders, i cedia algunes competències i els diners pertinents al poder central, però tota la resta de poders Catalunya els té i els conserva. Aquest projecte de Núria va ser sotmès a referèndum, va triomfar massivament pel Sí i va ser portat a Madrid. El van rebre i li van dir que com que encara no tenen constitució encara no en poden parlar. La constitució de la república espanyola es va redactar entre l’agost i el desembre del 31. Va ser una constitució en general força progressista, potser massa progressista per a l’Espanya de l’època. Van veure que la constitució no seria federal. I no ho seria perquè la major part dels espanyols no volien que ho fos, consideraven que era estúpid. Els representants catalans es van quedar sols en la defensa de la idea d’una república general. Sols no, van tenir la solidaritat i el suport de dos diputats canaris. A Canàries hi havia un sentiment federalista intens. La constitució no va ser federal, la constitució d’un estat modern o és federal o és unitària com ho havia sigut la monarquia (o sigui centralitzada), van dir: la república es un estado integral (concepte desconegut pel dret internacional) compatible con la autonomia de municipios y regiones. La constitució es va aprovar el desembre del 31, i l’any 32 van comprovar que el text de Núria no encaixava amb la Constitució. Per tant, el text de Núria va passar a la història i a Madrid es va haver de redactar un projecte d’Estatut nou i molt més modest, però que sí que cabia en la constitució. A pesar de la rebaixa enorme que el projecte d’estatut del 32 representava, va haver-hi resistències ferotges: llengua, ensenyament...
Finalment, amb penes i treballs, només gràcies a què el president del govern en aquell moment tenia clar que si no es concedia a Catalunya una autonomia decent la república no tenia futur, es va acceptar la proclamació d’un estatut català. Catalunya se constituye en región autònoma de la república española, això en comptes de “estat” com es deia al projecte de Núria.
Era molt inferior als estatuts que hem conegut recentment en matèria d’ensenyament, no posava en mans de la Generalitat l’ensenyament o en finançament. En matèria d’ordre públic, la Generalitat republicana agafava el direcció de la guàrdia civil a Catalunya. La guàrdia de assalto era la policia que va crear la república i la guàrdia civil eren els policies de veritat, els mossos també hi eren però no eren tant significatius.
...

Tags:
Comprar Previsualizar