Teoría i tècinca dels gèneres periodístics (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Teoria i tècnica dels gèneres periodístics
Año del apunte 2017
Páginas 13
Fecha de subida 17/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEORIA I TÈCNICA DELS GÈNERES PERIODÍSTICS INTERPRETATIUS EL PERIODISTA COM A EMPARAULADOR DE LA REALITAT Comprendre per poder escriure, descobrir aquells fets que poden ser invisibles a la mirada social. La informació s’ha de crear, no ve donada. Per seleccionar ha de fer recerca, ha de seleccionar aquells fets que ens ajuden a entendre.
Pregunta sobre el que hem parlat (ens hem de forçar a fer-ne, el periodista és la pregunta): Com t’assegures que has fet una correcta valoració o interpretació de la informació per tal de transmetre-la correctament a la societat? El camp és un espai definit amb unes regles determinades, a veure amb la ètica, amb institucions concretes (mitjans tradicionals o nous), on es duu a terme una labor determinada, hi participes en el coneixement social compartit que sorgeix d’aquest camp.
Buscar el context, fer recerca, fer preguntes, convertint el fet polièdric, això és el context, parlar, anar al lloc.
El periodisme es una activitat intel·lectual i creativa, ja que és l’obra de l’autor que pertany a un camp, l’existència del qual marca l’habitus dels diferents membres, siguin institucions o individus, que constitueixen el camp. L’activitat intel·lectual respon una ètica que té com a objectiu generar narracions veraces i des del punt de vista social útils sobre el que podríem anomenar contemporaneïtat, és a dir, generar narracions que ens ajuden a entendre que succeeix en un temps i en un espai determinat.
Com podem considerar una informació útil, si cadascú en societat té diferents necessitats i gustos? Ens hem de limitar a un públic determinat o “narrar” per a un públic ampli en el qual pot existir una gran part de gent desinteressada? 16/2/2017 La comissió Hutchins va senyalar cinc funcions que havien de complir els mitjans en una Societat: 1. Fer un relat (amb una estructura i convencions) comprensiu i real dels esdeveniments diaris amb context i sentit. La informació ha de tenir un interès social i públic, ha d’aportar alguna cosa.
2. Servir de fòrum per a l’intercanvi de comentaris i crítiques. Pluralitat ideològica, hem de ser capaços d’incloure mirades diferents, contràries a la nostra. Nosaltres hem de qüestionar, denuncia constant.
3. Projectar la visió de la realitat dels grups rellevants en la societat. És més fàcil fer periodisme als llocs pobres que a zones més riques.
4. Presentar i explicar les metes i valors de la societat.
5. Garantir l’accés ple a la informació rellevant del dia.
Al 1983, la UNESCO estableix un codi deontològic amb una missió transnacional, més enllà de les tradicions periodístiques dels països, hi ha unes categories comunes. Ja no generem un producte de comunicació de masses, sinó que fem narracions per intel·lectuals que no només explica una cosa que pot morir al cap d’una hora, té la necessitat de formar part del diàleg de la societat. Quan acabem una peça, som responsables de la seva elaboració, d’un treball que inclogui les veus i preguntes necessàries per entendre el tema.
Sempre som responsables de fer narracions que no puguin morir al cap d’una hora o estona? Com hem de servir de “foro” si se suposa que, en periodisme, el lector no ha “d’intervenir”, hem de trencar la unidireccionalitat? Alsius estableix quatre principis generals per formular un tesaurus de la ètica periodística: la responsabilitat (primacia de la vida y seguretat de les persones, privacitat, assumptes d’especial sensibilitat social, cooperació amb les autoritats i Institucions públiques); la veracitat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, procediments discursius, recreacions i falsejaments, procediments enganyosos, plagi); la justícia (imparcialitat, tractament de grups desfavorits, presumpció de innocència) y la llibertat (condicionaments externs, relació amb les fonts, conflictes d’interessos).
En una entrevista has d’haver-te documentat per poder fer unes bones preguntes.
Una crònica pot tractar qualsevol tema d’interès per al periodista, a més, aquest ha d’haver estat en el lloc dels fets, haver-ho presenciat i ha de tenir un treball de documentació previ de l’entorn dels fets que volem explicar, per començar a formar la nostra mirada.
¡¿QUE ES UN REPORTATGE?! En comú, l’entrevista, crònica i reportatge, sempre hi ha un treball d’anar cap a l’altre.
Tots parteixen d’un treball de recerca, documentació... sense això no hi ha treball. Tenen un objectiu d’interès públic, fer arribar a la societat coses que no saben i no podrien arribar a conèixer. Tots tenen en comú el subjecte redactor. Depenent com et posiciones en la professió, treballaràs d’una manera o altra. Un reportatge i una crònica poden tenir entrevistes, una entrevista pot tenir una crònica, tu pots tenir els teus recursos per elaborar cadascuna. Nosaltres anem a buscar les històries i després les expliquem.
23/02/2017 L’ENTREVISTA Gènere periodístic que suposa una descoberta (visió, opinió, experiència d’una persona...). Busquem algú que coneix un camp determinat, que té una posició en un camp (descobrim un camp determinat a través de la visió d’una persona). Anem a parlar amb algú per entendre alguna cosa. Adoptem el rol d’entrevistador que ha fet una recerca i guia la descoberta. Nosaltres dirigim, però hi ha un pacte assumit. Hi participen tres persones perquè es publica (serà llegit, escoltat per un altre). Un intercanvi cara a cara (donem també la nostra interpretació, perquè fem preguntes segons allò que li donem mes importància).
El concepte d’interès públic, que ajudin a l’altre a entendre què viu, com... Hi ha una intenció de mostrar un tema. És un joc entre lo públic i lo privat (possibilitat d’entrar en el lloc de l’altre, en el record de l’altre i que es farà públic). Dialoguisme? – Entrevista.
Proposa esquemes valoratius (identifiquen conceptes i ordenen). A les entrevistes proposes conceptes i has de saber quan has acabar o has d’aprofundir. Si crees les condicions adequades poden haver descobertes i pots gestionar a través de la teva recerca i el teu enfocament. És una activitat discursiva complexa, amb intersubjectivitat, dos subjectes. Sempre necessites documentació.
- Entrevista temàtica: aborda un tema concret. Ens interessa l’experiència a dins el camp. El que volem és entendre un tema i són preguntes específiques.
Entrevista de perfil: fa un retrat de l’altre, ens acosta a la persona, és més lliure.
Pot generar més lloc.
ETAPES: Busquem una persona i contactar amb ella, proposar-li un pacte de X temps. Adequada per explicar un tema, haurem d’haver fet recerca per saber l’enfocament i sabrem que ens interessa convertint-la en preguntes, que decidirem l’ordre.
Des que l’hem contactat haurem de polir l’esquema de 10 o 12 preguntes que englobin el tema que necessitem. Han de respondre a l’enfocament, que generin un fil narratiu.
Com més ben preparat, menys hauràs de controlar la veu de l’altre. Un cop amb el guió, farem l’entrevista. L’escena ens ajuda a entendre l’altre, mai triarem el lloc de l’entrevista, l’ha d’escollir l’altre per anar cap al camp que volem veure. Com emparaulem l’altre, condiciona com l’entendran. Amb les paraules podem transmetre sensacions també (falta aire i fa frases curtes).
9/03/2017 LES ACTITUDS I APTITUDS DEL PERIODISTA Aprendre a escoltar l’altre, discernir si l’altre ha contestat el que li hem preguntat, llavors determinar si hem de fer una altra pregunta o ja podem passar a un altre tema o ens ha afegit altres temes més interessants que surten del guió. Li he d’explicar a l’altre que el temps que et dona és útil.
Agafareu la veu de l’altra persona i la convertireu en un text on incidireu en la veu de l’altre.
Si han accedit a parlar amb vosaltres és que volen visualitzar un conflicte, un tema que és necessari que es faci visible.
La capacitat de treballar en conjunt amb els altres. Segons la nostra actitud es modificarà el guió de l’entrevista, hem de ser comprensius, no pedants ni desafiants. Quan aquestes persones s’obrin, aconseguirem entendre el camp en què són “experts”. Entendre les regles del joc que aquella persona ha decidit jugar; i aquí hi haurà un llenguatge determinat. Ens haurem d’haver documentat per entendre la trajectòria d’aquesta persona en el seu camp.
L’objectiu és que aquella persona et mostri allò que ella sap, on ella participa. Si volem fer una bona entrevista documentem-nos, fem un guió, dubtem, ser capaços de canviar el guió. En l’acte de parlar haurem de tallar la persona per controlar els temes.
El treball de recerca i el guió són el més important de l’entrevista.
Si no escoltem, reproduïm la imatge i prejudicis que tenim de l’altre. Nosaltres no hem de vestir ningú. Hem de saber qui és l’altre, com l’emparaules, és important per anar i després per escriure.
Volem la historia que ens expliqui el conflicte, que ens el faci entendre, no la cita. “Si uno va en busca de la verdadera historia, el entrevistado lo nota y lo agradece.” -------------------------------------------------------• • • • • • • • Un subjecte emparaulador és un ciutadà amb interessos, expectatives i frustracions.
És un ciutadà amb ideologia.
Els interessos, las expectatives, les frustracions i la ideologia del subjecte emparaulador afecten a l’activitat periodística del subjecte emparaulador.
... que afecten a la activitat periodística del subjecte emparaulador no li resta responsabilitat social.
Responsabilitat social: tot subjecte emparaulador en la practica de l’activitat periodística ha de visibilitzar allò invisible, mirar els marges, fiscalitzar el poder.
El subjecte emparaulador no ha de responsabilitzar-se només de la trastienda (documentació), sinó també de l’aparador (text).
Trastienda i aparador són, en essència, part de la mateixa cosa: mirada.
La trastienda i l’aparador es deuen al mètode periodístic.
• El mètode periodístic -una sèrie de normes consensuades en base a la responsabilitat social de la practica periodística- interactua amb els interessos, les expectatives, les frustracions i la ideologia del subjecte emparaulador.
Valors del camp periodístic: rigor, precisió, honestedat, responsabilitat, veracitat, capacitat de valoració, la justícia (imparcialitat en el tractament dels dubtes) i la llibertat.
Tot això implica la honestedat i la ètica del subjecte emparaulador. Ha de mostrar la diversitat d’opinions, obert al debat, independència, compromís amb els fets (el més proper a l’objectivitat – mal i ben dita) i amb la ciutadania, escrivim per a una ciutadania, disciplina de verificació (canvia totalment les possibilitats narratives – fact checker has de poder demostrar allò que has escrit, no has d’embellir res perquè no aporta res, no és precís ni rigorós). Cal entendre les regles del joc que han portat a l’altre a la seva praxis.
Nosaltres no jutgem el pederasta, jutgem el fet de que existeixi el pederasta, el sistema que ho permet.
Javier Dario Restrepo.
-----------------------------------------------------------------------------------------------TEXTUALITZACIÓ I SÍNTESI DE DECLARACIONS (tècnica de com mutilar la veu de l’altre) 20’’ d’entrevista 1.
2.
3.
4.
Transcripció.
Marquem redundàncies, oralitat... per entendre el discurs de l’altre.
Marquem preguntes/respostes que tenen a veure amb el nostre enfocament.
Tindríem 10 pagines, però el convertim en 4. Marquem les preguntes/respostes que millor responen a aquest enfocament. Tornem a llegir i mirem si tenen un ordre orgànic i lògic. Si configuren un relat o historia.
Per veure l’ordre, marcarem a la vora els conceptes que responen aquests conceptes, mirarem si en una única pregunta es respon aquest concepte o ho ha fet en altres preguntes.
Segueix un fil narratiu, l’entrevistat obre un tema i el tanca. Ja està creant un relat.
5. Treballar les respostes seleccionades. Ja hem fet un primer filtratge sobre la oralitat, es corresponen al llenguatge escrit, però tornarem a intervenir en la veu de l’altre (portem intervenint en aquesta tota l’estona). Les respostes haurien de ser d’un paràgraf més o menys. Tenint en compte que venim d’una pregunta anterior.
6. Una vegada hem treballat, hem de llegir i valorar si hem sigut capaços de generar un relat. Si planteja la informació bàsica que volíem transmetre, arribem al final, si ens ajuda a entendre...
7. Titular, en el cas de l’entrevista acostuma a ser una cita, que sigui rigorós, les paraules de la persona i no una cosa inventada i artística. Extreure una cita literal que informi sobre allò que aquella persona està parlant i que el posicioni a dins el seu camp. Alguna cosa que ajudi a entendre al lector. Després un subtítol ens dirà quin és el camp de la persona i tindrà a veure amb el nostre enfocament.
La veu aliena passa a ser la teva veu. És un text entorn la veu de l’altre.
1- Transcripció total dels elements, amb tot el material bàsic per començar a entendre com textualitzem l’entrevista. Marquem els punts que tenen a veure amb el nostre enfocament, si realment la persona ha contestat aquest enfocament i ho marcarem en un color.
CARACTERÍSTIQUES DEL LLENGUATGE ORAL - Expressions col·loquials - Expressions redundants i repeticions - Tendència al desordre sintàctic (canvi d’ordre de subjectes, verbs, complements...
aturada i reinici de frases.
- Inclusió de subordinades.
(Ho marcarem en altre color per fictíciament transformar el oral en textual).
TEXTUALITZACIÓ I NO PURA TRANSCRIPCIÓ Fem un segon document amb el que hem tallat i haurem deixat un terç del que ha dit.
- - Conversió del discurs oral, no reproducció Limitació d’espai (cada resposta ha de durar un paràgraf, 15 línies màxim i veure l’essència, han de ser respostes ben articulades, treballem en les respostes molt) prioritat de dades, xifres, opinions directes...
Eliminació de col·loquialismes, del jo, de les redundàncies, d’expressions sobrants.
Hem de determinar quines preguntes són necessàries, ens quedem amb les poques.
Abans de l’entrevista farem una entradeta que ajudi a entendre el tema, presenti la persona i la nostra mirada.
..................................................................................................................................................................................
TREBALL - Assaig de 15-20 pagines Primer un plantejament amb l’objectiu i l’interès que ens porta a fer el treball.
Distribució de les tasques.
8 pagines de marc teòric que ens ajuda a reflexionar a l’entorn (assagístic) del tema que hem triat.
2-3 pagines de conclusions, que incloguin la nostra generació, que reflexionem sobre el tema segons futurs periodistes. Que vegi que som els subjectes emparauladors.
L’objectiu és l’enfocament.
TEMES DE TREBALL El detall i la descripció en els • La convocatòria de la veu aliena generes periodístics • El narrador • El periodista com emparaulador • El narrador com a testimoni de la contemporaneïtat • La metodologia periodística • La hibridació de gèneres • L’interès públic • La crònica • La responsabilitat i l’ètica • L’entrevista periodística • El reportatge • La tematització • Actituds i aptituds del periodista ..................................................................................................................................................................................
• 16/03/2017 LA CRÒNICA El relat en un espai i temps determinat d’un fet en que la periodista és en aquell lloc. Una part és anar al lloc per parlar amb les persones a qui afecta aquell esdeveniment, el tema.
S’ha d’anar amb una recerca que ens ajudarà a fer preguntes complexes sobre el tema.
No serà el mateix si sabem el que ha passat abans, si tenim un enfocament ens ajudarà a entendre quin és el motiu d’alguna cosa.
La nostra feina no es cobrir sinó descobrir. Descriurem el que està passat però que a la vegada expliqui una història.
Entendre les regles del joc del camp social on es succeeixen els esdeveniments, ens ajudarà a entendre com els subjectes o institucions participen.
Implica un subjecte amb un rol determinat que es mou en un camp: decideix amb quantes veus parlarà. Treballarà l’observació condicionada per la recerca prèvia. Ens ha d’explicar en quin context social vivim. Mínim tenim 5 veus, o dependrà de l’extensió, i cadascú tindrà la seva pròpia visió, d’aquesta manera unirem totes aquestes veus en un únic relat.
Hem de tenir empatia, estar el més a prop possible dels fets (ho podem fer a partir de la recerca i estant al lloc concret). És un exercici de comprendre per entendre, des de dins, per trobar les veus que ens expliquen un fet per treballar-lo de manera complexa. Fent un exercici de reflexivitat: en el camp hi ha els altres i nosaltres, con informadors els uns i com a recercaires els altres. Tots tenim un coneixement social compartit, però els periodistes hem de saber desconstruir-ho per evitar una informació estereotipada. Els altres han format la teva mirada. No cal posar-se en el lloc de l’altre, sinó entendre el que aquest explica.
1) ENFOCAMENT  Recerca -conceptes -veus -llocs 1. Escollirem un lloc, trobarem unes veus que ens ajudaran a comprendre el tema, que ens porta al nostre enfocament.
2. L’enfocament va canviant a mesura que fem la recerca, perquè cada cop coneixes més sobre això.
3. Que anem a un lloc o altre dependrà de l’enfocament, però també de les nostres possibilitats i de qui som. El lloc és l’accés al camp.
“El investigador es el principal instrumento de acceso a lo total”.
2) ACCÉS AL CAMP (el camp té unes regles determinades i la tasca del periodista és parlar sobre aquestes regles, que molts cops són invisibles. Com aquestes expliquen el fet) L’altre no ens explicarà el tema de manera sencera, és constructor actiu del tema, està en una posició determinada, ens l’explicarà per què nosaltres li fem preguntes. Ens dona informació condicionada per la seva experiència històrica. La posició té a veure amb la resta de subjectes i institucions al camp, depèn del seu capital social, cultural, simbòlic i econòmic (el pes a dins el camp – no és el mateix qui ha organitzat la manifestació que el que va a una manifestació per primer cop).
Aquesta veu la convertirem en una declaració d’aquella persona a qui hem fet 10 preguntes.
*Treball de camp: “es una decisión del investigador que abarca ámbitos y actores; es continente de la materia prima, la información que el investigador transforma en material utilitzable para la investigación”. El camp inclou tots els contexts socials i actors que ens ajudaran a explicar un fet i amb els quals s’establirà una interacció marcada pels codis deontològics propis del camp periodístic.
La crònica és també una descripció que ens ajudi a entendre de manera complexa per què som allà i què significa que hi siguem allà. És la descripció que ajuda a entendre als que no hi som el que passa on sí que hi som nosaltres.
3) NARRACIÓ DE LA CRÒNICA Construirem un segon enfocament, el narratiu. Ens preguntarem què volem explicar i ens guiarà en el moment d’escriure la crònica. Es construirà a partir de veus dels altres (dades d’informes, fonts, entrevistes o altres que haurem de citar).
¿Què hem anat a fer allà? Observar i extraiem d’això una descripció, una interpretació i el detall simbòlic, el que és igual a una escena.
4) ESTRUCTURA És un petit relat on plantegem un punt de vista amb un fil narratiu, és una suma de tot el material amb una estructura. Hem de començar recuperant l’enfocament narratiu i pensar què necessito d’aquest material que tinc per fer l’encaixament.
Comencem amb una dada (el 76% de les dones han patit assetjament sexual a Catalunya; això porta a la veu: La Maria és una d’elles i quan ho explica, la veu encara li tremola “em van tocar al metro i no vaig poder fer res”, però crida NO ÉS NO), que ens ajudarà a començar amb el guió de la crònica. Transites pel teu material. Constant selecció i jerarquització. Intento que tot el material que tinc porti un fil narratiu. Puc tallar-lo si vull i introduir una declaració. Hem de saber què volem explicar i elaborar una estructura amb 20 paràgrafs que estiguin lligats entre ells.
Al primer paràgraf has de mostrar la teva idea. Us de mirada i d’interiorització, els elements de la literatura ens porten a escriure. Els exemples poden no estar dintre de la narració, poden ser dades que has trobat.
Crònica de tentaciones de sadomasoquisme 3.0 http://elpais.com/elpais/2016/08/24/tentaciones/1472035208_716788.html - Comença amb la descripció d’una escena amb una línia, després inclou informació i torna amb l’escena. Som nosaltres qui decidim on centrar la crònica, en quin moment concret.
La crònica té introducció, nus i desenllaç, ha de convidar a la lectura, al costat de cada paràgraf podríem apuntar quin concepte estem tractant i veure si hem tornat a veure’l.
A dintre l’estructura ha d’aparèixer un aprenentatge, de manera explicita.
Segons García Márquez, una crònica és un conte, però tot el que passa en aquest és veritat.
Antonio Cándido diu que és literatura a ras de suelo, has de ser, estàs en el lloc.
El context d’un crònica ens porta a les entrevistes que has fet anteriorment, una recerca d’informació prèvia. Però pot estar també en una crònica de les de mirada, la única diferencia és que en una s’explica tal com si fos una noticia, amb una estructura més clàssica, amb una piràmide invertida. Està conformada per un treball d’investigació important.
CRÒNICA DE MIRADA Sembla més com un conte Pot aparèixer el jo Explica un fet, intenta apropar-se al fet per poder explicar el que has entès generant un relat El periodista esta en el lloc Hi ha una intenció de connectar l’escena amb la mirada La crònica admet la paradoxa, la conjectura (capacitat de fer una projecció), extreu de la novel·la la capacitat d’extreure la il·lusió del narrador, la condició subjectiva CRÒNICA TIPUS NOTICIA No apareix el jo, elimina el punt de vista i la capacitat de fer una descripció basada en les sensacions personals. Aquí hi ha el fet i les diferents versions del fet.
Trobem moltes declaracions i cites Dades especifiques Molta informació de context Explica un fet El periodista esta en el lloc, però s’elimina el fil narratiu i fil discursiu La intenció es explicar el fet amb totes les dades possibles Estil informatiu, que no ens diu molt de l’autor, és una crònica clàssica de periodisme Ens acosta al reportatge clàssic, perquè l’escena és el més important (no l’escena com anècdota, sinó connectada amb el que ens explica) He anat al lloc, hi ha presència del lloc? Quines referències tindrem per treballar la veu del lloc  A partir de la descripció? Formarà part de l’enfocament? El lloc ens ajuda a explicar les regles del joc del fet que hem anat a buscar? Com l’expliquen? Necessitem treballar fora del lloc per entendre les regles? Com treballarem l’estructura per aconseguir-lo? Com es relaciona el fet amb la idea social, col·lectiva, coneixement social compartit (hem d’explicar-ho per que tothom ho entengui)? I el joc amb la idea social? Ha d’haver la intenció de situar-te davant del lloc. Hi ha un privilegi en el moment de ferla, en el moment de narrar i en el moment de veure que estem explicant.
EL REPORTATGE És l’escenari ideal per explicar temes que es relacionen amb la nostra societat i ajuden a explicar-la. L’eina més important del periodista són les preguntes, per poder emparaular l’altre.
Primer de tot hem de fer la recerca  documentació, estadístiques... Hemeroteca, INE, Idescat, Estadístiques Ajuntament de Barcelona  això dona un coneixement i això ens ajudarà a crear l’enfocament. A partir de diferents persones a diferents llocs i tracten el tema del nostre enfocament. El nostre enfocament pertany a un camp social, però cada una de les persones pot pertànyer a un diferent que conflueixi en el tema que a nosaltres ens interessa. Com seleccionar les persones? Especialistes, que tinguin un coneixement al voltant del fet, treballant en una institució que dicti les normes del joc, també poden tenir experiència essent testimonis. Seleccionarem els especialistes segons el seu treball i el nostre enfocament. Quines institucions generen coneixement a l’entorn d’aquest tema? Per què? Qui les finança? Fem dialogar a totes les veus.
Sempre hi ha una oportunitat per donar visibilitat a l’altre. Desconstrucció social, treure capes a allò que s’entén com normal. En el reportatge podem fer dialogar diferents maneres el discurs públic i social a l’entorn d’un tema. Depèn de les nostres preguntes si allò és una reproducció de la normalitat o que comenci a sacsejar el tòpic. Per tant tota peça periodística és una denuncia.
Si un ciutadà demana de parlar amb l’alcaldessa, serà difícil. Però si nosaltres ho intentem, tindrem una entrevista i tenim la responsabilitat social de fer les preguntes precises per entendre un tema. Enriquir la pregunta que faria la ciutadania, a partir d’estar informats.
Tenir la capacitat de comprovar el que ens han dit. És un exercici de comprovar totes les versions de les persones emparaulades. El reportatge mostra les contradiccions, els enfrontaments, els discursos diferents.
Què fas si no aconsegueixes “sacsejar la normalitat”? Malgrat estar informat.
Tu no generes una opinió, sinó un debat. Dones la veu a altres per abordar aquest tema.
Al que la gent li interessa, has de donar-li visibilitat.
Fins a quin punt som el mirall, fins a quin punt podem deformar i hem de tenir clar que sempre tenim una mirada.
1. Ens interessa un tema. Hem començat a construir una mirada periodística. Hem començat a qüestionar histories. Busquem què s’ha escrit sobre aquest tema.
Moltes vegades hi ha institucions que tenen diferents mirades davant aquest tema.
2. Estadísticament veiem com es treballa aquest tema. Comencem a llegir i a agafar notes. Hem de parlar amb persones que de manera inevitable hem de parlar amb elles per entendre aquest tema.
3. Fem un llistat de llocs on hem d’anar per parlar sobre aquest tema.
4. En aquestes lectures farem preguntes que ens portaran a altres persones.
Tot això pensant quina és la nostra responsabilitat. En el moment de crear un mirall o un no mirall sobre aquest tema. Hem de buscar quin mirall volem ser, perquè deformarem segur, pel nostre enfocament. Hem de treballar amb rigorositat, veracitat, contrast, comprovacions per que no ens fiquin gols.
BUSCAR A LA JANETTE MALCOLM – El periodista y el asesino. Ed. Gedisa. Llegir 1 i 2 capítols (pag.1 fins 70).
El reportatge expositiu exposa un tema però no inclou mirada narrativa, dona veu a que les veus parlin.
El reportatge narratiu té la intenció de copsar el detall i dialogar amb l’altre. L’autor està present. La intenció de donar veu a l’altre.  no és un exercici literari. És un treball extens basat en l’observació.
Tots dos són treball i mètode, és entrevista, és treball d’arxiu, recerca i documentació.
És generar un espai per a la diferència, no serà una veritat, serà una crítica, un anàlisi d’algun aspecte que ens interessa, per veure per què vivim un tema com el vivim.
Recolzats en les fonts amb testimonis, necessaris al narratiu, opcionals a l’expositiu.
Reportatge narratiu: - - Dona especial importància a la narració. Hi ha un inici, desenvolupament i final.
La nostra mirada ajuda a entendre el lector les decisions de qui parla, com i quan ho fa. Si torna a parlar o no.
Se construye sobre el arte de mirar, es construeix sobre la subjectivitat i no hi ha objectivitat. És una edició de la realitat perquè selecciones.
Es lo opuesto a la objetividad. Es una mirada, una misión del mundo, una subjetividad honesta. Toda pieza de periodisme es una edición de la realitat.
Hay que tener una estructura antes de empezar a escribir. Conocerlas para saber qué queremos explicar.
Para ver que no solo hay que estar: para ver, hay que volverse invisible.
- - - Solo permaneciendo se conoce y solo conociendo se comprende y solo comprendiendo se empieza a ver. Y solo cuando se empieza a ver, se puede contar.
En esta nueva forma de periodismo la unidad de trabajo no es ya el dato, sinó la escena. No hay escena si no hay treball de recerca que et dóna la dada, inclou l’experiència del periodista a l’escena. El que tu narraràs és aquesta experiència.
Ens interessa l’altre. En canvi en l’expositiu una dada genera el fil constructiu.
Hay que tener algo que decir. Un enfocament propi i únic que serà conseqüència del diàleg tingut amb el tema.
Hay que conocer la realidad que se va a narrar, saber de que se habla. Per tant investigar i documentar-se. Sense això no hi ha reportatge.
Hay que descobrir cual es la major forma de contar la historia. Enfocament, implica un posicionament, treballar.
Es instrumento para pensar, crear, ayudar. El periodista escribe para producir un efecto.  què vol dir escriure en el periodisme Escribir sobre gente común, en circunstancias absolutamente extraordinarias y gente extraordinària en circunstancias comunes. És el testimoni.
La clave del periodisme narrativo reside en que, hablandonos de otros, nos habla de nosotros mismos.
De todos los recursos de la ficción que el periodisme puede usar, hay uno que le està vedado: el recurso de inventar.
*En relació al vídeo-reportatge sobre les dones. No creus que en realitat aquesta situació o estereotip l’hem creat o permès tots nosaltres i que encara que la gent vegi el treball i no hi estigui d’acord tampoc, res no canviarà?* YERAY S. IBORRA Com se’t va ocórrer fer un canvi tan gran de temàtica en els teus treballs? Per poder investigar sobre els manteros, vas haver de conviure amb ells? T’han limitat gaire a l’hora d’escriure els gèneres? Imaginació periodística: consisteix en que quan hi ha una roda de premsa, tothom vol informar activament, que et convoquen, estàs en línies enemigues. A partir d’això has de buscar altres maneres d’explicar el que t’han dit i pots utilitzar els altres gèneres, que no sigui només la noticia, no és la manera més eficaç d’abordar aquesta realitat. Has de treballar amb els contactes i fer alguna cosa més, donar la noticia per tal que els teus lectors ja sàpiguen el que passa i després ficar-te una mica més. Fer una crònica en l’espai dels fets, etc. Però no hi ha imaginació sense documentació. Com més investigació més apropament i altres angles podreu donar. No només la visió que dona l’ajuntament a la roda de premsa. Hi ha un conflicte d’interessos.
Si el que fas ha mort als pocs dies, no serveix de res.
Estem al servei del lector, però no de l’emissor, si vas a una roda de premsa i no et planteges si és verídic el que diuen, etc. Però és una cosa que forma part del periodista i de vegades no et dona temps de preparar-te la roda de premsa.
La gent té ganes d’explicar coses, però no ho pots veure si no fas coses, no et mous. Si li dediques a la gent temps, després et vindran explicant altres coses, t’arriba el feedback i tot és un engranatge, ens interessem els dos. No és frívol.
No necessàriament has de tractar la musica amb promoció, al darrere hi ha un perquè, no t’ha d’importar la tècnica, pots explicar una història a partir de la gent que escolta un grup. És una qüestió d’entendre i de donar al teu lector les eines per que també ho entengui. T’has de preguntar el per què.
Per fer actualitat no et pots quedar tota la vida, és maco, però has de sortir perquè arriba un punt que estàs absorbit. Pots anar canviant. Però també hi ha gent que no ho fa això, no es pregunta el perquè. Tan sols fan la nota de premsa, ni ells s’exigeixen més ni els seus caps, i funcionen igualment al seu engranatge.
A Barcelona hi ha cada dia moltes rodes de premsa, especialment aquí que volen tenir un control sobre la seva informació. Quan arribes a les rodes de premsa et poden tractar inclús com el foragido. En realitat allò que diguin a la roda de premsa ho podràs trobar a qualsevol lloc, a Twitter. Com que ells ja ho fan, no cal que hi vagi, pot estar al carrer buscant altres mogudes.
...

Tags: