Història tema 12 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Culla història tema 12

Vista previa del texto

TEMA 12: LA GUERRA SOCIAL: ELS ANYS DEL PISTOLERISME La CNT no comença a funcionar fins el juliol de 1914, just amb les primeres setmanes de l’esclat de la PGM. A Catalunya, on la CNT era la força principal, ja que la UGT tenia un pes marginal.
Des de l’agost del 17 fins entrat el 18 la CNT va quedar fora de la circulació. Des de principis de 1918, quan torna a obrir els seus locals, experimentarà un creixement vertiginós i espectacular. El juny de 1918 té lloc el Congrés de Sants. Era un congrés de la branca catalana de la CNT, el Congreso Nacional del Trabajo a Catalunya. Els canvis i resolucions que s’aprovaven a la CNT catalana tenien una repercussió general a tot l’estat. Aquest Congrés és important perquè s’aprova una reforma interna molt important en el sindicat. La CNT era una confederació de societats obreres d’ofici. El congrés de sants decideix acabar amb això de les societats obreres d’ofici, i es decideix reestructurar, reorganitzar, als obrers afiliats a la CNT, ja no en societats obreres d’ofici sinó en sindicats únics d’indústria: transport, tèxtil, metall, química, construcció... Que és com encara avui estan organitzats els grans sindicats del món. Aquest canvi representa una modernització per la CNT i modifica molt l’operativa, el funcionament i la seva capacitat reivindicativa. Amb el model vell, les vagues dels petits col·lectius tenien un efecte limitat. En canvi, a partir d’aquell moment, si hi ha un conflicte, qui es posa en vaga és tot el sindicat d’aquell grup, per tant paralitzen molt més. La capacitat de pressió sobre els patrons és molt superior.
Els efectes numèrics d’aquesta modernització d’estructures, en el Congrés de Sants la CNT diu tenir 74.000 afiliats a Catalunya. El desembre del 18 en té 345.000. El mèrit és seu, però també, és el context del moment: l’últim any de la gran guerra. El 1918 culmina la prosperitat que a Catalunya ha provocat la PMG. Els efectes euforitzants que sobre l’economia catalana ha provocat la guerra i que s’han notat des de principis de 1915, assoleixen els seus màxims el 1918. La indústria està obtenint uns beneficis impressionants. (Els altres sectors també obtenen beneficis, com ara els que exporten animals que faran tracció de sang, etc.). Els patrons intenten que la fàbrica no pari mai. La paraula que els empresaris catalans menys volen sentir és vaga. Per tant, aquests tendeixen a evitar qualsevol conflicte laboral. Les indústries que es beneficien de la guerra, que són gairebé totes, és molt fàcil per ells obtenir un augment salarial. Els beneficis que obtenien els permetien augmentar més salaris. Els treballadors tenen la sensació que els treballadors de la CNT fan màgia i permeten obtenir augments de sous. Pensen que la CNT té una eficàcia espectacular. Però, no és tant mèrit de la CNT com de les circumstàncies de la guerra. Per altra banda, és cert que hi ha una inflació important durant l’any 18, una inflació del 28%. Es deixa una mica de banda el mercat intern. La inflació empeny als treballadors a augmentar el salari i això prestigia a la CNT. La PMG acaba 11/11/18. En setmanes, els efectes econòmics que la guerra havia tingut a Catalunya, es van acabar.
La demanda generada per la guerra va caure i les exportacions catalanes es van estroncar. Per altra banda, la guerra posa fi de cop a la bombolla de prosperitat que havia afavorit l’economia catalana.
Alemanya, Àustria, Hongria han perdut la guerra. L’imperi Alemany cau, cau la monarquia austrohongaresa, etc. i en aquests països vençuts, a les setmanes següents de la pau, hi ha canvis polítics, convulsions socials i moviments revolucionaris. S’hi instal·len repúbliques dels consells. Són una imitació del que han fet els bolxevics a Rússia. A Berlín hi ha aixecaments armats de tipus comunista, a Rússia hi continua el fregao. El final de la guerra i la brusca i brutal desacceleració econòmica van de bracet d’una revolució social que fa que sembli que a Europa pugui passar el que va passar a Rússia l’any 17, que prenguin els obrers i els pagesos el poder i instaurin un règim de tipus soviètic. Entre les classes burgeses d’aquí això provoca por. Això és el fantasma revolucionari que va volant per sobre el continent europeu. La crisi és molt més intensa en els països que han participat en la guerra que en els neutrals. En els països que han participat en la guerra es dóna una combinació de factors letal. En setmanes, milions de soldats que han sobreviscut són desmobilitzats i enviats a casa i el que pretenen és recuperar el lloc de feina que tenien abans de la guerra. Hi ha un augment sobtat. A Espanya això no passa, només hi ha la caiguda de la demanda. Des de finals del 18, poques setmanes després de la fi de la guerra ve una crisi sèria. Davant d’això, l’actitud dels patrons és d’estrènyer-se el cinturó. Cal reduir costos salarials. La CNT, que ha crescut moltíssim i s’ha enfortit moltíssim, diu que de cap manera. La CNT, amb els quasi 350.000 afiliats se sent prou forta per aturar aquest programa de reducció de costos laborals. Des de finals del 18, a Catalunya s’estava preparant un xoc de trens entre les interessos, voluntats dels patrons i els de la CNT. Els patrons tenien clar que havien de desmuntar la CNT. La CNT tenien clar que havien de mantenir el tipus i aguantar el pols o els passarien per sobre.
La vaga de la Canadiense: (creada a Toronto l’any 1811 per Pearson). S’havia convertit en una gran empresa a Catalunya i que gairebé monopolitzava la distribució i producció d’energia elèctrica.
Sabien que si els obrers de la canadiense s’empassaven la rebaixa salarial, com que eren milers de treballadors, llavors amb les altres empreses més petites també seria possible. Van decidir començar pels cobradors del rebut de la llum. El concepte de domiciliació bancària de la llum no existia. Els venien a cobrar a domicili aquestes persones. Aquests tios treballaven sols, d’un amb un, i van decidir que començarien per aquí. Si la CNT cedia amb la rebaixa als cobradors, els patrons seguirien, de manera que van decidir plantar cara des del primer moment. Febrer del 19. Van convocar una vaga de tota la canadiense i després una vaga del sindicato de luz y fuerza, i quan això no va ser suficient, per tant va convocar una vaga general. Va paralitzar Barcelona, la ciutat va quedar a les fosques perquè la vaga havia començat per allà etc. Això, com sempre, de manual, va provocar que es declarés l’estat de guerra. En aquell moment, a partir de mitja tarda la ciutat quedava fosca. La sensació d’inseguretat era intensa. La por dels sectors burgesos a la revolució, va fer que organitzessin una milícia burgesa per ajudar a l’exèrcit a mantenir la calma durant aquests dies sense llum i amb l’estat de guerra. Aquesta milícia es deia Sometent. La Catalunya dels segles XIV, XV, XVI, XVII, en la Catalunya rural on no existia cap forma de força policial, quan s’hi produïa una amenaça greu per a la seguretat i l’ordre, es creava una milícia que era el sometent. Que era convocada amb un toc determinat de les campanes dels pobles, que era el toc de sometent. (també hi havia tocs de foc, tocs de mort, etc.). Els veïns s’aplegaven i organitzaven en contra dels bandolers.
Després això es dissolia i tothom tornava a les seves feines. Al segle XIX, amb la creació de la guàrdia civil, això ja no té sentit. Ja hi ha uns professionals que es dediquen a això. Curiosament, aquest 1919 es torna a crear el sometent a la ciutat. Són burgesos i van per Barcelona vestits de paisà però armats i amb una polsera distintiva, es despleguen en grups de dos o tres a la nit i mantenen la vigilància i eviten saquejos. La vaga dura setmanes, amb una paràlisi gairebé absoluta de l’activitat econòmica. Les autoritats responen amb la repressió. Al cap de 3/4 setmanes de la vaga hi ha 6.000 detinguts. Finalment hi ha una negociació triangular: capità general – empresa (Canadiense) – CNT.
La CNT decideix rectificar a la plaça de toros de les Arenes, el 19 de març de 1919. El líder màxim de la CNT catalana és Salvador Seguí és “el noi del sucre”. Allà, davant de 20 o 25 obrers, Seguí exposa els termes de l’acord amb els que s’han posat d’acord. Demana si que la gent digui si hi està d’acord o en contra.
Acord: detinguts alliberats, els treballadors acomiadats durant la vaga són agafats de nou, aturada dels sous rebaixats. L’acord de les arenes era un fracàs de les intencions dels empresaris sinó que a més a més la CNT sortia enfortida. Això, no podia ser. El capità general Joaquim Milans del Bosc decideix que forçarà a tornar a la vaga. Com que els presos estaven sota la seva autoritat, va decidir que hi havia 30 o 40 dels presos no se’ls deixaria marxar.
Segona fase de la vaga de la Canadiense: durant les moltes setmanes en què la vaga havia durat, els treballadors no tenien cap ingrés. La CNT tenia caixes de resistència, fons de diners per respondre a una situació crítica. Durant la primera fase de la vaga, la CNT els donava una petita quantitat. Però aquestes reserves de la CNT s’havien anat esgotant durant la primera etapa. La segona etapa dura dues o tres setmanes i els obrers no poden aguantar més. La CNT torna a autoritzar els treballadors a treballar però ara abaixant el cap i havent estat derrotats. Pocs dies després es produeix un fet important, la gran patronal catalana era el Foment del Treball Nacional. Hi ha un 20-25% dels empresaris creu que el foment ha estat massa tou. Envalentit per l’èxit de després de la segona vaga, es desentenen del fomento i creen la Federación Patronal. Alguns dels patrons empresaris impulsors de la federación patronal són els mateixos que a mitjans del 1919 decideixen fer un pas més: contractar pistolers a sou, antics espies alemanys que s’havien quedat sense guerra després de la guerra, elements de la delinqüència, un centenar d’individus d’aquests són contractats pels patrons per “protegir a qui els paga”, però el que fan és actuar contra la CNT. Sorgeix un fenomen que és el que la premsa anomenarà el pistolerisme blanc – que volia dir de dretes, contrari de roig.
Aquesta escissió té el suport dels comandaments militars de Barcelona, que són partidaris de la línia dura i d’esclafar la CNT. El novembre de 1919, aquest sector més dur de l’empresariat decideix fer servir una arma de destrucció massiva contra la CNT. El desembre del 19 la CNT a Catalunya té 400.000 carnets. Això vol dir que pràcticament tots els treballadors de Catalunya tenen carnet. N’hi ha molts que no en tenen però segueixen les consignes. Per tant, aquest sector dur de l’empresariat amb el suport dels generals de capitania creuen que això no es pot tolerar i que s’ha d’aturar la CNT.
Aquesta arma de destrucció massiva contra la CNT és el que es coneix com el lock-out. És una expressió que neix a la Gran Bretanya. El lock-out és el cierre patronal. És la vaga dels empresaris.
Vol dir que un dilluns quan els obrers s’acosten a les fàbriques, es troben un cartell que diu: l’activitat d’aquesta empresa queda acabada i tota la plantilla està despatxada. Aquest local afecta uns 140.000 obrers a tot Catalunya. El lock-out durarà dos mesos. La situació dels obrers està al límit, aleshores apareix una altra nota a la porta de les fàbriques tancades. L’empresa està reconsiderant tornar a obrir. Que els treballadors que vulguin treballar que vagin a conèixer les noves condicions: menys salaris, no afiliar-te a la CNT i si ho ets, desapunta’t ja.
En aquest context apareix un sindicat groc, un fals sindicat, finançat per patrons, que serà conegut com el Sindicato Libre. Estava protegit pels militars i enquadrat per l’extrema dreta. Això s’ofereix als obrers als quals no els deixen afegir a la CNT. Inevitablement, la conflictivitat social a Catalunya comença a convertir-se en una veritable guerra. Apareixen petits grups d’anarquistes armats al voltant de la CNT que decideixen prendre la defensa del sindicat pel seu compte. Aquests grupets d’anarquistes intenten matar algun patró. Sorgeix un pistolerisme anarquista que vol combatre les mesures. Al llarg de l’any 19 es generalitza a Catalunya la violència social, l’enfrontament armat entre pistolers pagats pels patrons i pistolers a l’òrbita de la CNT, els anomenats, grupos de nacional.
En principi la policia no intervé però deixa fer. Entre 1919 i 1923 només a BCN es comptabilitzaran uns 250 morts. Membres de la CNT, membres del sindicat lliure, algun patró.
La freqüència d’aquests enfrontaments va fer que algun diari barceloní crees una nova secció a les seves pàgines que es deia el atentado del día. Com que cada dia s’havien de ressenyar algun assassinat o tiroteo, doncs van decidir crear la secció. La premsa de l’època en parla amb una normalitat espectacular. Al novembre de 1920, després d’una temporada de repressió privada, amb els pistolers pagats per patrons, després d’aquesta experiència frustrada, les forces vives barcelonines decideixen que el govern estatal intervingui. Responent a aquestes demandes i pressions, el novembre del 20 el govern de Madrid nomena dues autoritats civils a la província de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui és nomenat jefe de policia (nomenen a generals com a governadors civils, per ells era com una broma). Martínez Anido no dissimula les seves intencions. Se sent igual al Marroc que aquí: en guerra. Poques setmanes després de la seva presa de possessió, diu que “por cada una de los vuestros que caiga, vosotros teneis que matar a diez”. Això ho diu durant una reunió amb el sindicat lliure i ho diu davant de la premsa. La pràctica més famosa dels dos anys que van estar aquests dos individus a Barcelona és la Ley de Fugas. Primer, no era cap llei, era una pràctica policial que permetia liquidar, assassinar extrajudicialment gent que es considerava perillosa. El mecanisme era molt senzill: (Barcelona es va passar aquest dos anys sota l’estat d’excepció. Les garanties constitucionals estaven obsoletes aquí, la premsa estava sancionada.) Les forces policials detenien a un individu, hores o un dia o dos, després es portaven a tots ells, units tots per una corda, la cuerda de presos, i se’ls emportaven a peu a les dues o a les tres de la matinada, a la Model o la presó de Montjuïc. Per les zones amb poca llum i poc habitades, deien que un dels presos volia intentar fugir, i llavors els guàrdies no podien fer altra cosa que disparar a matar. Però no podien escapar per la cuerda de presos. La primera vegada que es va fer pública una nota d’aquestes, el primer cop potser algú s’ho va creure. A partir del segon cop va ser evident que allò era un muntatge per justificar que s’havien carregat uns quants tipus.
No hi havia figures importants a la CNT, eren militants de base. Només que portis al carnet de la CNT a la butxaca, significava terror. Perquè veient-lo et podien matar i punto. Així allunyaven a la gent de la CNT. D’aquesta manera, en els llibres i en els manuals, a vegades es titula com a “quan mataven als carrers”. És una novel·la escrita per Narcís Oller, que va fer aquesta novel·la que el títol la va encertar.
Després de dos anys Martínez Anilo es considerava un reietó de Barcelona. Per a matar uns quants cenetistes, va organitzar un atemptat contra ell mateix. Va convèncer a uns quants de la CNT perquè ho fessin i poder-los matar, però se’l va descobrir i al Congrés se’n va parlar i van acabar destituintlo.
La situació de crisi, de guerra social, de tirotejos, pistolers pagats per algun patró van assassinar a Salvador Seguí, a ciutat vella. A l’alçada de 1923, el règim de la Restauració, naufragava per tot arreu.
El bipartidisme ja no s’aguantava per enlloc. Els dos partits s’havien desintegrat. Hi havia seguidors d’Alba, de Romanones, de García Prieto, etc. Els governs tenien una durada mitjana de tres mesos.
Els nacionalismes perifèrics, el català i el basc, havien experimentat un ràpid procés de nacionalització.
Esclat dels imperis austrohongarès, etc. havien nascut alguns petits estats nació, Finlàndia, Estònia, Txecoslovàquia, etc. Si ells ho fan, perquè nosaltres no? Això fa que comencin a aparèixer alguns petits grups separatistes a Catalunya.
TEMA COLÒNIES AL MARROC: 1921 – desastre de Annual. Hi ha una desfeta humiliant. 10.000 morts i 3.000 presoners. Davant d’aquest panorama era bastant inevitable que en el si del règim sorgís ràpidament una idea. La única solució, aquest desastre general, és un règim militar, una dictadura, que arribarà el setembre del 23.
...

Tags:
Comprar Previsualizar