Apuntes Instituciones de Derecho Comunitario Europeo - Bloque 1 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Administración y Dirección de Empresas + Derecho - 2º curso
Asignatura Institucions de Dret Comunitari
Año del apunte 2017
Páginas 12
Fecha de subida 27/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apuntes Instituciones de Derecho Comunitario Europeo - Bloque 1
I. FORMACIÓ, COMPOSICIÓ, EVOLUCIÓ I NATURALESA JURÍDICA DE LES COMUNITATS EUROPEES I DE LA UNIÓ EUROPEA
LLIÇÓ 1
Els primers intents d'integració europea. Els projectes realitzats durant la primera meitat del segle XX: referència especial a l'activitat de la Societat de Nacions. El regionalisme europeu després de la II Guerra Mundial: la dimensió econòmica, política i militar.

LLIÇÓ 2
L’origen de les Comunitats Europees. La Declaració de Robert Schumann. El procés de conclusió del Tractat constitutiu de la CECA. Els projectes de la Comunitat Europea de Defensa i la Comunitat Política Europea. El procés de conclusió dels Tractats constitutius de la CEE i de la CEEA.

LLIÇÓ 3
La Unió Europea. De la Declaració de Stuttgart al Tractat de la Unió Europea. El Tractat de la Unió Europea: Aspectes generals. Fonaments de la Unió Europea. Les revisions als Tractat de la Unió Europea. La cooperació reforçada. Naturalesa jurídica de la Unió Europea

LLIÇÓ 4
Els objectius de la Unió Europea. Integració econòmica i unió po

Vista previa del texto

Institucions Dret Comunitari Europeu INSTITUCIONS DE DRET COMUNITARI EUROPEU FORMACIÓ, COMPOSICIÓ, EVOLUCIÓ I NATURALESA JURÍDICA DE LES COMUNITATS EUROPEES I LA UNIÓ EUROPEA TEMA 1: PRIMERS INTENTS D’INTEGRACIÓ EUROPEA (S. XX) Primera meitat s. XX. Especial referència a la Societat de Nacions El segle XX es va caracteritzar pels avenços de la tecnologia, la medicina i la ciència en general, la fi de l’esclavatge en els països desenvolupats, la alliberació de la dona en la major part dels països, la crisi i el despotisme que van causar efectes com dues Guerres Mundials, el genocidi, l’etnocidi, les polítiques d’exclusió social i la generalització de l’atur i la pobresa. Va ser la època en què van caure els Imperis Europeus (Rus, Austro-hongarès, Alemany i Otomà) es va crear la Organització de la Societat de Nacions (1919-1946) i la Organització de les Nacions Unides (1945), es va elaborar la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), es va fundar la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (1951), es van reconèixer els drets de la dona i els infants, va caure el bloc comunista i el mur de Berlin i es va establir la Unió Europea (1992).
La Societat de Nacions va ser un organisme internacional, precedent de l’ONU actual. Va ser fundada el 28 de juny de 1919 a la Conferència de Pau de París i va estar operativa fins al principi de la Segona Guerra Mundial. La seva desaparició com a institució no es va formalitzar fins al 1946. Va ser creada pels signataris del Tractat de Versalles, a excepció d’Alemanya que va ser temporalment exclosa, i va entrar en vigor a partir del 10 de juny de 1920. La Societat de Nacions es va fundar amb l’objectiu clar d’evitar la guerra a partir de la resolució de conflictes per la via diplomàtica i la col·laboració entre Estats.
Regionalisme europeu després de la II Guerra Mundial Després de la II Guerra Mundial s’inicia un procés de constitució del que seria una comunitat europea. Europa era un lloc geoestratègic i els líders europeus del moment creien que el ressorgiment d’Europa només seria possible si s’unia tot el continent. Així, durant mitjans del segle XX es van anar creant una sèrie d’organitzacions internacionals amb la finalitat de trobar una cohesió i una cooperació de caràcter econòmic, ideològic, polític, militar, etc. La idea del europeisme té els seus orígens en el segle XIX, el màxim exponent del qual va ser el empresari francès Jean Monnet. Va tenir la idea d’una Europa federal a la que s’arribaria amb el temps.
1 Institucions Dret Comunitari Europeu Després de 1945, Europa rebia una pressió constant per part d’Estats Units, que temia que la dinàmica de guerres europea acabés per afectar-los. Per això, es va exigir als estats europeus que col·laboressin en un procés d’unificació per tal d’accedir a les ajudes del Pla Marshall. El Pla Marshall consistia en la concessió de préstecs per a la reconstrucció de l’economia europea i la consolidació del règim democràtic.
Al 1946, el Primer Ministre d’Anglaterra, Winston Churchill va fer una conferència en la que afirmava la posició britànica a favor de l’europeisme, encara que amb el matís de que Anglaterra volia seguir conservant la seva identitat.
Al 1948, a la Haia, es va organitzar un Congrés format per més de mil delegats de vint països i nombrosos observadors. S’hi van adoptar una sèrie de resolucions per a la creació d’una unió econòmica i política amb la finalitat de garantir la seguretat, la independència econòmica i el progrés social.
2 Institucions Dret Comunitari Europeu TEMA 2: ORIGEN DE LES COMUNITATS EUROPEES La Declaració de Robert Schuman El 9 de maig de 1950, el Ministre d’Assumptes Exteriors francès, va pronunciar una declaració en la qual proposava la creació d’una Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, els membres de la qual posarien en comú la producció de carbó i acer. La CECA (formada originàriament per França, Alemanya occidental, Itàlia, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg) va ser la primera de les institucions supranacionals que es convertirien en el què és avui la Unió Europea.
Pel que fa al context històric, ens trobem a cinc anys del final de la II Guerra Mundial, moment en què les nacions europees encara lluitaven per recuperar-se.
Els governs europeus van arribar a la conclusió que posant en comú la producció del carbó i l’acer faria materialment impossible una altra guerra degut a l’aliança entre els països, en especial França i Alemanya, rivals eterns.
La CECA El Tractat de la CECA, firmat a París l’any 1951, reunia França, Alemanya, Itàlia i els països del Benelux en una comunitat que tenia per objecte organitzar la llibertat de circulació del carbó i l’acer i el lliure accés a les fonts de producció. A més, es va crear una Alta Autoritat comú que supervisava el mercat i el respecte de les normes de competència i velava per la transparència dels preus.
Es van establir unes institucions bàsiques: Alta Autoritat (integrada per personalitats independents), Consell (format pels representants dels Estats membres), Assemblea (representació dels parlaments dels Estats membres) i un Tribunal de Justícia (jutges independents que asseguren l’aplicació del tractat).
L’objectiu del Tractat de la CECA era contribuir, gràcies al mercat comú del carbó i l’acer, a l’expansió econòmica, al desenvolupament de l’ocupació i a la millora del nivell de vida. Les institucions tenien la obligació de garantir un accés equitatiu als mitjans de producció, velant per l’establiment dels preus més baixos i per la millora de les condicions laborals. Es van desenvolupar els intercanvis internacionals i es va modernitzar la producció. De cara al establiment d’un mercat comú, es va instaurar la lliure circulació de productes, sense drets de duana ni impostos, es van prohibir les mesures o pràctiques discriminatòries, les subvencions, les ajudes o les càrregues especials de l’Estat i les pràctiques restrictives.
Aquesta experiència econòmica es va estendre a les altres activitats econòmiques i així es va formar la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i la CEEA (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica) al 1958. La seva estructura no diferia gaire de la CECA; Comissió, Consell, Assemblea i Tribunal de Justícia.
3 Institucions Dret Comunitari Europeu La CEE i la CEEA Al març de 1957 es van firmar a Roma els Tractats de Roma. El primer constituïa una Comunitat Econòmica Europea (CEE) i el segon una Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o Euratom). Els dos tractats van entrar en vigor l’1 de gener de 1958.
La CEE va ser una organització internacional creada per alguns països europeus amb la finalitat de crear un mercat comú. Els Estats signataris van ser França, Itàlia, Alemanya i els països del Benelux (Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg). El tractat establia un mercat i aranzels externs comuna, una política conjunta per l’agricultura, polítiques comuns pel moviment de la mà d’obra i els transports i fundava institucions comunes pel desenvolupament econòmic.
La CEEA es va crear a Roma el 25 de març de 1957, firmat junt amb el tractat del mercat comú europeu que donava origen a la CEE. Es va establir com a objectiu el desenvolupament i independència d’una industria pròpia nuclear europea mitjançant la creació d’un mercat comú d’equips i materials nuclears, així com l’establiment d’unes normes en matèria de seguretat i protecció de la població. Van signar Alemanya occidental, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos i va entrar en vigor l’1 de gener de 1958.
4 Institucions Dret Comunitari Europeu TEMA 3: LA UNIÓ EUROPEA De la Declaració de Stuttgart al Tractat de la Unió Europea L’Acta Única Europea (AUE), iniciada amb la Declaració solemne de Stuttgart, revisava els Tractats de Roma per reactivar la integració europea i dur a terme la realització del mercat interior. Va modificar les normes de funcionament de les institucions europees i amplia les competències comunitàries, en particular, en l’àmbit d’investigació i desenvolupament, el medi ambient i la política exterior comú. La AUE es va firmar a Luxemburg el 17 de febrer de 1986 per nou Estats membres i el 28 de febrer del mateix any per Dinamarca, Itàlia i Grècia. Va entrar en vigor l’1 de juliol de 1987. Es va iniciar amb la declaració solemne a Stuttgart el 19 de juny de 1983, el text de la qual havia estat elaborat sobre la base del pla del Ministre d’Assumptes Exteriors alemany (Hans Dietrich Genscher) i el seu homòleg italià (Emilio Colombo) i les declaracions dels Estats membres sobre els objectius pel que fa a les relacions interinstitucionals, les competències comunitàries i la cooperació política.
El Tractat de la Unió Europea (TUE, Maastricht) es va firmar el 7 de febrer del 1992 i va entrar en vigor l’1 de novembre de 1993. La seva finalitat era preparar la Unió Monetària Europea i introduir elements d’unió política (ciutadania europea i polítiques comuns d’assumptes exteriors i d’interior). Els principals canvis que es van donar van ser l’establiment de la Unió Europea i la introducció d’un procediment de codecisió, donant més protagonisme al Parlament en la presa de decisions. A més, també es van aconseguir noves formes de cooperació entre els governs de la UE, per exemple en matèria de defensa, justícia i interior.
Revisions del Tractat de la Unió Europea El 2 d’octubre de 1997 es va firmar el Tractat d’Amsterdam que va entrar en vigor l’1 de maig de 1999. La seva finalitat era reformar les institucions de la UE per preparar l’arribada de futurs països membres. Els principals canvis que es van donar van ser la modificació, remuneració i consolidació dels tractats CEE i TUE i la major transparència en la presa de decisions (es va començar a recórrer més al procediment de codecisió).
El 26 de febrer de 2001 es va firmar el Tractat de Niça que va entrar en vigor l’1 de febrer de 2003. La seva finalitat era reformar les institucions per tal que la UE pogués funcionar eficientment després de sumar vint-i-cinc països membres. Els principals canvis que hi van haver van ser els mètodes per canviar la composició de la Comissió i la nova definició del sistema de vot al Consell.
El 13 de desembre de 2007 es va signar el Tractat de Lisboa que va entrar en vigor l’1 de desembre de 2009. La seva finalitat era fer la UE més democràtica, més eficient i millor capacitada per abordar els problemes mundials. Els principals canvis que es van donar van ser l’augment de competències del Parlament Europeu, el canvi dels procediments de vot en el Consell, la iniciativa ciutadana, el caràcter permanent del lloc de President del Consell Europeu, el nou lloc de l’Alt 5 Institucions Dret Comunitari Europeu Representant per Afers Exteriors i el nou servei diplomàtic de la UE. Amb el Tractat de Lisboa s’aclareixen les competències que s’atribueixen a la UE, les que s’atribueixen als països membres i les que es comparteixen.
La cooperació reforçada La futura ampliació de la UE cap a l’Europa Central i Oriental exigeix la revisió del funcionament de les institucions europees: l’actual estructura és hereva d’una organització prevista per a sis Estats membres i, encara que ha estat ajustada per acollir-ne més, segueix funcionant a partir dels mateixos principis institucionals. L’augment del nombre d’Estats membres porta una major diversitat d’objectius, sensibilitats i prioritats dins la UE. En aquesta diversitat es xifra la riquesa de la UE però això pot a la vegada plantejar dificultats si la velocitat de la construcció europea es veu condicionada pels Estats membres més lents. En aquest context, el Tractat d’Amsterdam proposa una reforma sense precedents en introduir en el Tractat de la Unió Europea el concepte d’integració diferenciada. En concret s’afegeixen tres articles a aquest Tractat en els que es permet que els Estats membres que desitgin establir entre sí una cooperació reforçada podran fer ús de les institucions, procediments i mecanismes establerts pel Tractat (TUE) i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea.
En el Tractat d’Amsterdam s’estableixen varies condicions generals per l’inici d’una cooperació reforçada: 1. Tendir a afavorir a la realització dels objectius de la UE i a preservar els seus interessos. Respectar els principis dels Tractats i el marc institucional únic de la Unió.
2. Utilitzar-se exclusivament com a últim recurs.
3. Afectar com a mínim a la majoria dels Estats membres.
4. No afectar ni al patrimoni europeu ni a les mesures adoptades en virtut d’altres disposicions dels Tractats.
5. No afectar a les competències, drets, obligacions ni interessos dels Estats membres que no participin en ella.
6. Estar oberta a tots els Estats membres i permetre’ls unir-se en tot moment, sempre que respectin la decisió inicial i les seves consegüents decisions.
Els límits a la cooperació reforçada són: a) No pot recaure sobre competències exclusives de la UE (només sobre competències compartides UE- Estats).
b) No pot afectar negativament al mercat interior ni a la cohesió social i econòmica. No pot haver-hi discriminacions envers un Estat.
6 Institucions Dret Comunitari Europeu Naturalesa jurídica de la Unió Europea La qüestió de la naturalesa jurídica de la Unió Europea és controvertida. Es pot dir que és una organització internacional, però assumeix competències dels Estats impròpies d’una organització internacional. Tot i això, no arriba a ser un Estat.
7 Institucions Dret Comunitari Europeu TEMA 4: OBJECTIUS DE LA UNIÓ EUROPEA Podem dividir els objectius de la UE en socio-econòmics, com són la consecució del mercat comú o interior, la cohesió econòmica i social i la unió monetària; i polítics, com son la ciutadania europea, la política exterior i la seguretat comuna, l’espai judicial europeu o la política comuna d’immigració.
Mercat comú o interior L’expressió mercat comú es feia servir fins al 1986 quan va aparèixer el concepte de “mercat interior”. Es tracta de crear un espai sense fronteres que garanteixi la lliure circulació de béns, persones, serveis i capitals; eliminar les restriccions a la localització dels factors productius a la UE allà on siguin més eficients (factors productius: mercaderies, capital i persones). Fins fa poc, es garantia la lliure circulació només als treballadors (persona que exerceix una activitat econòmica assalariada i autònoma), però a partir del 1986 es va arribar a la lliure circulació de persones desvinculant-ho de si exerceixen una activitat econòmica o no. Assolir un mercat interior és el gran objectiu de la UE i es regeix per uns principis com per exemple, el principi de no discriminació per raó de nacionalitat o el principi d’equivalència de les condicions.
Cohesió econòmica i social Apareix com a objectiu al 1986 (Acta Única Europea). Tot i ser un objectiu, mai ha estat definit clarament per les institucions europees.
Unió econòmica i monetària Apareix com a objectiu al Tractat de Maastricht. Els Estats que formen part de la unió monetària transfereixen la competència de la política monetària a la UE, que es regeix pel Banc Central Europeu (màxima autoritat monetària). Actualment, a la unió monetària hi ha disset membres. Per esdevenir-ne membre s’han de complir uns requisits: ❖ Que el dèficit públic no superi el 3%.
❖ Que el deute públic no superi el 60% del PIB.
❖ Que el tipus d’interès a llarg termini no superi 1,5 vegades la mitjana dels tres països que tinguin aquest interès més baix.
Ciutadania europea És un objectiu que s’incorpora al procés d’integració amb el Tractat de Maastricht de 1992 a proposta espanyola. Es fa referència a un estatut particular de caràcter polític que expressa un vincle entre els ciutadans dels Estats membres. La ciutadania europea donen una sèrie de drets fonamentals a aquells que en gaudeixen: 8 Institucions Dret Comunitari Europeu 1) Lliure circulació i residència a la UE.
2) Sufragi actiu i passiu en les eleccions al Parlament Europeu i en les eleccions municipals.
3) Protecció de les autoritats diplomàtiques i consulars de qualsevol Estat membre, sempre que s’estigui fora de la UE i que no hi hagi representació diplomàtica o consular del país del qual s’és nacional.
4) Presentació de peticions davant el Parlament Europeu i reclamacions davant el Defensor del Poble Europeu.
5) Sol·licitar i rebre respostes de qualsevol institució de la UE en una de les llengües oficials. Accés en determinades condicions als documents del Parlament Europeu.
6) Igualtat de possibilitats per treballar com a funcionari de la UE.
Quan parlem de ciutadania europea hem de fer esment de la iniciativa ciutadana europea. Es tracta d’una invitació per tal que la Comissió Europea proposi un text legislatiu en algun dels àmbits de competència de la UE. Les iniciatives ciutadanes han de rebre el suport d’almenys un milió de ciutadans de set dels vint-i-set Estats membres, assolint un nombre mínim de firmants en cadascun d’ells. Les normes i procediments pels quals es regeix la iniciativa ciutadana europea es troben en un Reglament adoptat pel Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea al febrer de 2011.
Les iniciatives ciutadanes han de limitar-se als àmbits en els que la Comissió es troba facultada per proposar legislació, com per exemple, agricultura, medi ambient, transports o salut pública.
Un cop una iniciativa ciutadana assoleix el milió de firmes, la Comissió procedeix a fer-ne un examen. Al cap de tres mesos de la recepció d’una iniciativa, els organitzadors es reuneixen amb representants de la Comissió per explicar-se detalladament; els organitzadors poden presentar la iniciativa en una audiència pública organitzada en el Parlament Europeu i la Comissió aprovarà un document oficial que especifiqui, si n’hi ha, les mesures que té la intenció de proposar com a resposta a la iniciativa ciutadana i els motius pels quals hagi decidit actuar o no. La resposta consisteix en una comunicació que rebrà l’adopció formal del Col·legi de Comissaris i es publicarà en totes les llengües oficials de la UE. La Comissió no es troba obligada a proposar legislació en resposta a una iniciativa. Si opta per fer-ho, es posa en marxa el procés legislatiu habitual: la proposta de la Comissió es remet al legislatiu europeu (normalment al Parlament i al Consell i en determinats casos, només al Consell) i aquest té que adoptar-la per tal que es converteixi en llei.
9 Institucions Dret Comunitari Europeu TEMA 5: MEMBRES DE LA UNIÓ EUROPEA Membres originaris i ampliacions Des de la creació de la CECA al 1951 fins al 1972 el procés d’institucionalització de les Comunitats Europees es va consolidar en torn als sis Estats fundadors: França, República Federal Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg. Aquesta situació ha evolucionat fins a donar lloc a l’Europa dels 27, formada pels membres originaris i Regne Unit, Dinamarca, Irlanda, Grècia, Espanya, Portugal, Suècia, Finlàndia, Àustria, Polònia, República Txeca, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Hongria, Xipre, Malta, Bulgària i Romania.
L’origen d’aquest desenvolupament s’ha de situar en la relació entre el Regne Unit i les tres comunitats europees. Inicialment aquest país se’n mantenia al marge i fins i tot va crear l’Associació Europea de Lliure Comerç, de la qual actualment són membres Liechtenstein, Islàndia, Noruega i Suïssa. Al 1969, al Congrés de la Haia, es va decidir d’ampliar el nombre d’Estats per part dels caps d’Estat i de govern.
Després d’una sèrie de negociacions es va produir la primera ampliació amb l’adhesió de Regne Unit, Irlanda i Dinamarca (gener 1972).
Posteriorment es van adherir Grècia (gener 1981), Espanya i Portugal (gener 1986), Suècia, Finlàndia i Àustria (gener 1995), Polònia, República Txeca, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Hongria, Xipre i Malta (maig 2004), Bulgària i Romania (gener 2007).
Adhesió a la Unió Europea CONDICIONS D’ADHESIÓ Actualment els requisits per passar a ser Estat membre de la UE es troben descrits en l’art. 49 TUE, a més d’haver-se recollit pel Consell Europeu de Copenhage al juny de 1993 (“criteris de Copenhage). Els criteris són els següents: El sol·licitant ha de ser un Estat europeu, és a dir, ha de identificar-se com a tal a partir dels seus elements geogràfics, històrics i culturals.
Ha d’existir, per part de l’Estat sol·licitant, una voluntat suficientment expressada de participar en la obra comú que suposa la construcció europea, fins i tot si per tal cosa són necessàries modificacions de les seves disposicions constitucionals. Així, l’adhesió d’un nou membre no pot posar en perill la existència de la UE.
La sol·licitud de l’adhesió no és acceptable per part d’aquells Estats que no participin d’un mateix ideal democràtic. A partir del Tractat d’Amsterdam es condiciona formalment l’adhesió al respecte als drets humans i al Estat de Dret.
L’Estat sol·licitant ha de gaudir d’una economia de mercat mínimament eficaç i un marc jurídic- administratiu adequat envers als altres Estats membres.
10 Institucions Dret Comunitari Europeu L’adhesió d’un nou Estat no implica únicament l’acceptació dels tractats, sinó també de tots els actes comunitaris reals o potencials a través dels quals la UE s’ha anat desenvolupant. A més l’adhesió ha de ser progressiva; és necessari l’establiment de períodes transitoris, la duració i modalitat de les quals han de ser objecte d’un acord entre els Estats membres i el sol·licitant.
Per últim, l’adhesió implica una sèrie d’adaptacions als tractats. S’exclou que tals adaptacions puguin qüestionar les bases fonamentals. Pel que fa a la naturalesa, la presència de nous Estats exigeix una adaptació de les normes en què intervenen criteris numèrics, per exemple, en relació a la composició de les institucions.
Procediment d’adhesió Abans del Tractat de Maastricht, l’ingrés a les tres comunitats europees era diferent segons de quina es tractés (CECA, CEEA o CEE). L’actual procediment d’adhesió es troba a l’art. 49 TUE. El mecanisme d’adhesió no és el mateix que el d’adhesió als tractats internacionals, en què n’hi ha prou amb el dipòsit de l’instrument.
El Consell, al qual l’Estat ha dirigit la seva sol·licitud, es pronuncia per unanimitat després d’haver consultat amb la Comissió i prèvia aprovació del Parlament Europeu, que es pronuncia per majoria absoluta dels membres que el composen (element institucional).
No obstant, les condicions en què es produeix l’adhesió de l’Estat i les adaptacions dels tractats que per aquesta siguin necessàries, són objecte d’un Tractat internacional i un Acta d’Adhesió entre l’Estat candidat i els Estats membres. El tractat i l’acta es someten a ratificació, d’acord amb les respectives normes nacionals, de l’Estat candidat i de tots els Estats que ja siguin part del TUE. El procés d’adhesió es consuma amb el dipòsit dels instruments de ratificació, entrant en vigor el dia fixat en el Tractat d’Adhesió (element convencional).
L’instrument d’adhesió: l’Acta d’Adhesió L’Acta d’Adhesió és l’instrument en el que es materialitza l’ingrés d’un nou Estat a la UE. Pel que fa a la seva estructura, s’hi distingeixen cinc parts principals: els principis pels que es regeix l’ingrés del nou Estat, les adaptacions dels tractats, les adaptacions dels actes adoptats per les institucions, les mesures transitòries aplicables en els diferents àmbits d’actuació comunitària i les disposicions relatives a l’aplicació de l’Acta.
Pel que fa a la seva aplicació temporal, la regla general és la d’aplicació del dret comunitari des del mateix moment de l’adhesió, amb les possibles excepcions previstes en l’Acta. El camp d’aplicació d’aquesta és el del territori dels nous Estats membres. Per mitjà de l’Acta es produeix la integració de tot el dret comunitari a l’ordenament nacional.
11 Institucions Dret Comunitari Europeu Per últim, el nou Estat es compromet, amb l’Acta, a l’acceptació de les normes del dret internacional que comprèn tant els acords subscrits per les Comunitats Europees o la Unió Europea amb altres subjectes internacionals amb objecte de realitzar els objectius dels tractats, com els acords subscrits entre els Estats membres, inclosos els acords i les decisions adoptats pels representants dels Estats membres reunits en el sí del Consell.
L’Acta d’Adhesió i el Dret de la UE Les adaptacions institucionals són les adaptacions a través de les quals es modula la participació dels nous Estats en les institucions comunitàries, respecte a la que regeix en principi el criteri demogràfic.
Aquestes adaptacions s’han produït en les successives ampliacions pel que fa a la ponderació de vots en el sí del Consell i a la regla de rotació de la seva Presidència, al número de membres en el Parlament Europeu, al número de comissaris i vicepresidències de la Comissió i al nombre de jutges i advocats del Tribunal de Justícia.
Les adaptacions tècniques del dret derivat solen ser més nombroses, ja que amb elles es pretén disposar la forma en què incideix l’ingrés del nou Estat en cadascun dels capítols sectorials de la UE. Es distingeix entre les adaptacions d’efecte immediat, en les que es revisen tots els actes comunitaris i s’adapten des del punt de vista lingüístic o numèric o s’afegeixen en l’acte comunitari els organismes nacionals pertinents; i els criteris i adaptacions per les noves adaptacions.
La part més extensa de l’Acta sol correspondre a les mesures transitòries.
Constitueixen el contingut propi de les negociacions de l’adhesió i a la vegada, la manera com s’accedirà al sistema comunitari. Les mesures transitòries serveixen per trobar la solució als problemes que hi puguin haver d’adaptació. Se’n poden distingir de dos tipus: ➢ Disposicions transitòries: tenen com a finalitat permetre l’aplicació gradual de certs actes o disposicions de dret comunitari evitant els efectes desestabilitzadors.
➢ Derogacions temporals o mesures que preveuen la suspensió de la vigència de certs actes: tenen com a objecte demorar l’entrada en vigor del dret comunitari fins a la data expressada en l’Acta. Generalment, aquesta suspensió es fa per la falta d’adequació entre l’ordenament del nou Estat i el comunitari.
Perspectives d’ampliació de la UE Mentre alguns Estats es segueixen mantenint, per voluntat popular, fora de la UE (per exemple, Suïssa o Noruega), altres ja han avançat les seves sol·licituds per l’adhesió. Aquest és el cas de Turquia, Croàcia i Macedònia, que han adquirit l’Estatut de candidat i Islàndia, Montenegro i Albània, que encara no el tenen.
12 ...

Tags:
Comprar Previsualizar