Apuntes neurologia 1 (2013)

Vista previa del texto

PRINCIPIS BÀSICS DE LA TEORIA NEUROCOGNITIVA COS COM A SUPERFíCIE RECEPTORA D’INFORMACIONS En l’àmbit de la teoria Neurocognitiva, el cos és vist com una superfície receptora d’informacions.
Altres exemples de superfícies receptores serien la retina, la qual té receptors que porten informacions cap a les àrees del cervell responsables de la vista; la còclea que recull les informacions auditives,... per tant, els òrgans dels sentits són superfícies receptores que permeten de tenir un diàleg amb el món extern, és a dir, fan que les informacions arribin al cervell i d’aquí, que nosaltres ens puguem modificar i adaptant-se.
Així doncs, el cos és també una superfície receptora, per exemple, d’informacions tàctils. Totes les superfícies receptores tenen una representació a nivell del cervell, una part del cervell que rep projeccions de la perifèria. El cos està representat, varies vegades, a nivell del lòbul parietal.
El lòbul parietal està dividit en diferents àrees: - A. 3,1,2 (àrea primària) - A. 5 (àrea secundària) - A. 7 (àrea secundària) - A. 39,40 (àrea terciària o d’associació) La representació del cos en cada àrea és diferent. Per exemple, l’àrea primària s’activa quan es toca o es mou un part del cos (representació punt per punt) mentre que l’àrea secundària s’activa quan es mouen, per exemple, dues articulacions al mateix temps o bé haver-hi moviment articular associat a estimulació cutània. Una lesió d’aquesta àrea dóna dificultats en relacionar una articulació amb l’altra.
Aquesta distribució ens permet explicar les alteracions somestèsiques del pacient, segons l’afectació d’una àrea o una altra, i que observem en el comportament motor del pacient.
Però la particularitat del cos, a diferència de les altres superfícies receptores (que són estables, no canvien), recau en què és fragmentable. És a través de la seva fragmentació que podrà aportar al SNC les informacions necessàries en una determinada situació per tal de poder conèixer i donar un sentit al món. És a dir, les articulacions permeten dirigir els diversos segments en direccions diferents. Aquesta fragmentació és indispensable per poder entrar en contacte amb el món, amb l’ambient i aportar al SNC les informacions necessàries per conèixer.
MOVIMENT COM A CONEIXEMENT Què significa que el moviment és coneixement? Des del punt de vista de la teoria Neurocognitiva, el moviment és vist com el mitjà que té l’home per entrar en relació amb el món. Per tant, el moviment no és l’objectiu final a aconseguir sinó que és el mitjà. El mitjà, per aconseguir què? Per Conèixer. És a dir, el SNC se serveix del moviment, de les contraccions musculars, per interactuar amb el món, per conèixer, per obtenir informacions de l’entorn.
El moviment pot ser més o menys refinat, fragmentat, depenent de la qualitat de les capacitats organitzatives del SN del subjecte. La lesió ha provocat una disminució d’aquestes possibilitats d’organització del SNC donant un moviment poc fragmentat.
Així és com es mou el nostre pacient. Això implica una disminució en la capacitat d’interactuar amb el món i de conèixer i, per tant, de construir les diverses informacions d’aquesta interacció segons les intencions que tingui el subjecte (dirigir-se cap a la porta, utilitzar el bolígraf per escriure o bé per rascar-se l’esquena...). D’aquí, que els nostres malalts presentin una disminució en la capacitat d’organitzar el seu comportament motor i de conèixer el seu entorn.
Aquesta concepció del moviment implica una sèrie de canvis en el pensament i en l’actuació del terapeuta. Quina és la importància RHB? Si es considera que el moviment és el mitjà i no la finalitat, això implica que no hem d’estudiar l’alteració del moviment (allò evident) sinó les alteracions de les capacitats d’organitzar el moviment en funció de determinades tasques, la pèrdua de la capacitat de fragmentar-se. Què vol dir això? SISTEMA INFORMACIONS SEQÜÈNCIA OBJECTE El SNC necessita informacions. El cervell organitza les informacions per construir una seqüència motora per tal que pugui interactuar amb un objecte i obtenir d’aquesta interacció altres informacions,.... La seqüència motora és important però està subordinada a les informacions i és en les informacions on nosaltres hem d’anar a treballar per millorar el moviment.
Cal tenir en compte, doncs, que el moviment s’organitza en funció dels processos cognitius, els quals són els que ens permeten conèixer i que les contraccions musculars són un dels elements de la cadena, no l’únic.
RECUPERACIÓ COM A PROCÉS D’APRENENTATGE Recordant la definició de recuperació que fa la teoria Neurocognitiva és fàcil entendre que la seva hipòtesi de base fa referència a l’activació dels processos cognitius com a requisit fonamental per la recuperació del malalt.
Aquests processos cognitius / cognoscitius (atenció, memòria, percepció...) donen a l’home la capacitat d’interactuar amb el món, amb l’ambient per donar-li un sentit: per conèixer.
Amb l’activació d’aquests processos, el SNC pot perfeccionar aquesta capacitat d’interactuar amb el món sigui en condicions normals (aprenentatge) sigui en condicions patològiques (recuperació).
Tots, quan aprenem coses noves, quan tenim i vivim experiències, estem activant tota una sèrie de processos que no s’activen quan no aprenem, quan l’activitat és rutinària...
Si aquesta activació la provoquem en el nostre malalt estem fent rehabilitació. Per això, la teoria Neurocognitiva considera que l’aprenentatge en condicions patològiques s’anomena Recuperació.
Partint d’aquestes premisses, podrem entendre el següent eslògan amb el qual la teoria Neurocognitiva entén i processa el cervell: “El cervell com a estructura biològica és modificat pels processos de coneixement: el cervell com a òrgan biològic modifica el cervell cognitiu i viceversa.” Què significa? El cervell és un òrgan biològic (una massa de neurones, de sinapsis...) que quan es lesiona dóna no només una afectació a nivell de les cèl·lules sinó que afecta també al pensament, a les reflexions, sensacions,.... Davant d’això, és important utilitzar aquesta vessant cognitiva del malalt per poder modificar el cervell més físic.
Com és possible? Per què nosaltres fent rehabilitació podem influir en la zona de la lesió? gràcies a un fenomen natural anomenat PLASTICITAT DEL SN, sigui central que perifèrica. És a dir, el teixit nerviós (cervell, nervis...) té la capacitat de regenerarse, de modificar-se. Com? Proposant-li certes experiències, és a dir, EXERCICIS.
La plasticitat existeix per poder afrontar els canvis del món. Quan nosaltres aprenem una cosa nova, el nostre cervell es modifica; gràcies a la plasticitat podem aprendre i adequant-se a les diverses i noves situacions ambientals.
Cada exercici porta a la modificació de l’estructura biològica (cos, cervell...). Per exemple, quan es fa un exercici de reforçament muscular contra resistència s’obté la modificació del múscul (estructura biològica), augmentant de volum,...
Però per la teoria Neurocognitiva això no és suficient. Tal i com diu l’eslògan, el sentit del nostre treball és que a través del cognitiu podem modificar el biològic, i a la inversa.
Per tant, l’Exercici terapèutic Cognoscitiu proposa que la modificació de l’estructura biològica vingui del coneixement, quan el malalt coneix i això ho farem a través de l’EXERCICI. És per això que és molt important el tipus d’interacció, d’experiència (exercici) que se li fa fer al pacient i que el porta a conèixer ja que aquesta determina els canvis en la seva estructura biològica. Per tant, allò que ens interessa, més que l’exercici, és el contingut de coneixement que aquest té.
...