ciencia politica (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2014
Páginas 52
Fecha de subida 06/07/2016
Descargas 31
Subido por

Vista previa del texto

Silvia Vilchez Poch 1 Ciència Política Bloc I: Els fonaments de l’Estat democràtic Tema 1: Societat, Política I Estat 1.1. Els conceptes de política, poder i Estat Els conceptes de Política, Poder i Estat són termes equivalents. El seu punt de partida es que l’ésser humà es un ésser social per naturalesa i que per tant, té necessitat de relacionar-se i d’estar immens en un marc de relacions socials que condicionin tota la seva existència. El concepte de política en sentit ampli consisteix en la manera de governar, de dirigir, d’ordenar i de disciplinar les relacions socials d’interdependència de l’ésser humà. Aquesta pot tenir diverses plasmacions: 1. El fet de que una determinada col·lectivitat humana decideix fixar uns objectius comuns. 2. El fet de que una determinada col·lectivitat humana decideix jerarquitzar responsabilitats. 3. El fet que una determinada col·lectivitat humana decideix adoptar mecanismes de resolució o d’arbitratge de conflictes És a dir que el terme “política” s’utilitza per descriure la conducta de determinats actors en les relacions socials. Tot i així, es tracta d’un terme polisèmic ja que té més d’una definició. Cal considerar que actualment estar al marge de la política es considerat com un valor donat que el terme “política” s’associa amb la demagògia, l’engany, la corrupció i la traïció. Per contra, la política en moltes ocasions es una eina que en un determinat moment, mobilitza diferents sectors socials ja que pot ser un estimulant positiu que afavoreixi la participació ciutadana. En sentit estricte, el terme “política” es defineix d’acord amb diversos autors com un mecanisme o vehicle de gestió del conflicte social. D’aquesta definició es poden extraure les següents característiques: 1. La política es una activitat col·lectiva 2. La seva finalitat es intentar solucionar els conflictes entre grups de persones 3. El seu resultat es prendre determinades decisions que si convenen poden ser per la força o per mitjà de la coacció. Com es gestionen aquets conflictes socials des de la política? Com a punt de partida, existeixen conflictes socials en la vida quotidiana. Aquets s’urgeixen perquè hi ha diferencies i desigualtats en la societat. El que es situa en una situació de privilegi vers l’altre, intenta mantenir la desigualtat per mantenir el seu privilegi, però el que pateix el desavantatge lluita per defensar-se. Conseqüentment, es donen conflictes socials. La política intentar donar una resposta positiva aquets conflictes mitjançant regles o pautes que garanteixin la seva eficàcia i legitima l’ús de la força en determinades circumstancies. Conclusió: La política es la forma de regular els conflictes socials que quan convé, legitima o fa ús de la coacció i la força i que pren o adopta decisions que acostumen a ser vinculants les quals pretenen revisar una situació inicial de desigualtat. Per contra, el preu de la no política radica en les disputes, les quals s’han de resoldre per voluntat de les parts en l’esfera privada i en les que la part més forta acaba imposant el seu criteri davant la situació de desavantatge de l’altre part. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 2 1.2. El Poder Polític: L’autoritat i la legitimitat Que es el poder polític? Les persones que tenen la capacitat d’obtenir obediència per part dels altres, són les que ostenten el poder polític. Aquesta demostració de poder polític, és a dir aquesta capacitat d’imposar el seu criteri i aconseguir que la resta acati la seva voluntat deriva de 3 fonts: 1. La coerció o amenaça: el poder coercitiu es aquell que pretén obtenir obediència, o bé a través de la privació o bé a través de l’amenaça de la privació de la vida, la llibertat i els béns privats. El govern coercitiu té la seva acollida a l’Estat com a forma d’organització mitjançant la legislació penal. 2. La persuasió: un exemple de magistratura de persuasió es l’Església, el Síndic de Greuges o l’Estat. 3. La retribució: relació de poder que estableix un intercanvi. 4. Alguns autors afegeixen una quarta font: “L’auctoritas” i “la potestas”. A. “L’auctoritas” es aquell qui ostentava un determinat poder sobre altres persones sense necessitat de ser governant a través del respecte, el prestigi moral o la seva trajectoria personal entre d’altres. B. “La potestas”, consisteix en la manifestació del poder legalment reconeguda. Aquest poder es manifesta en 3 nivells diferents: 1. Que tots els actors en política debaten entre ells amb els seus recursos i pensaments com per exemple l’Assemblea. 2. Un o més actors tenen un control sobre l’agenda política és a dir, sobre els temes polítics prioritaris o més importants. 3. Un o més actors aconsegueixen que un determinar conflicte o desequilibri no sigui vist com un problema o un tema d’interès social. 4. Un altre tipus de manifestació del poder es la legitimitat que consisteix en el suport del poble. En aquest sentit, una llei pot ser legal però il·legítima. Per tant la política busca no només la legalitat, sinó també la legitimitat de les seves decisions. Segons Max Weber, la legitimitat té 3 fonts diferents: la tradició, la raó i el carisma. Per tant, Quina es la diferencia entre la legitimitat i la legalitat? La legitimitat es una determinada decisió política que s’ajusta al sistema de valors socials predominants, mentre que la legalitat s’ajusta a la llei. El conflicte entre legalitat i legitimitat porta a la desobediència civil. En aquest sentit sorgeix un moviment anomenat objecció de consciència com a conseqüència de la lluita dels joves contra la constricció obligatòria coneguda popularment com “La Mili”. 1.3. El sistema polític La teoria política, distingeix dins la política conceptes diferents. Aquesta pot ser entesa com: 1. Estructura: parlem del sistema polític, de com es les institucions formen part del govern i de quin es el seu funcionament. Cada model d’estat té una estructura diferent. 2. Procés: es refereix a la conducta que adopten els actors polítics, és a dir la teoria de les coalicions, la dinàmica interna dels partits polítics i els criteris per prendre determinades decisions. 3. Resultat: analitza les polítiques públiques. Quins són els elements fonamentals que integren el Sistema Polític? En són 4: 1. L’entorn: conjunt d’interaccions de caràcter social, econòmic i cultural que es donen a una determinada societat i que reflexa situacions de tensió i d’un desig que motiva el desacord i per tant, a la orientació política. Silvia Vilchez Poch 3 Ciència Política 2. Inputs: les pressions de l’entorn s’expressen a través de demandes, queixes o reclamacions que entren en la política, les quals són protagonitzades per actors col·lectius o individuals. 3. Outputs: resposta del sistema davant l’input. El missatge que genera l’entorn es processa internament i es metabolitza donant lloc conseqüentment a una resposta o decisió. 4. Feedback: impacte que té l’output a la societat, és a dir es la resposta del sistema la qual pot ser acceptada o rebutjada. Tema 2: Models d’Estat 2.1.
Models d’estat A. Models d’estat des del punt de vista territorial: l’Estat – Nació en la distribució Territorial del Poder polític Modernament, la majoria d’Estats es qualifica com a Estat – Nació. Aquest concepte s’ha vertebrat a partir d’un llarg procés històric des de la Baixa Edat Mitjana fins a l’Estat liberal passant per diverses etapes durant les quals els processos revolucionaris dels segles XVII – XVIII suposen una forta centralització dels estats i una emergència de l’Estat Nació. Aquest procés històric de l’Estat – Nació té lloc com a conseqüència d’un seguit de canvis en les formes d’organització econòmica. En aquest sentit,en la mesura que s’urgeix el intercanvi econòmic i el Mercantilisme les estructures polítiques petites pròpies de l’Edat Mitjana es queden obsoletes i apareix l’Absolutisme com a nova forma d’organització política segons la qual el Príncep governa de forma absoluta i atorga als seus súbdits la seguretat necessària a canvi d’ostentar aquesta posició privilegiada. Aquest procés es pot destacar en 3 etapes: 1. Poliarquia medieval: pluralitat de governs que suposa l’organització política estructurada en diferents espais territorials petits. Es dona una societat estamental, ja que s’estratificava per classes socials i econòmiques, i alhora individualista, teocèntrica ja que situa la voluntat divina com a llei i corporativista on té un paper molt important els gremis i les professions. Hi havia 3 subjectes del poder polític: Per una banda, el Papa o “pontífex” que actuava com a mandatari diví ja que era el nexe entre Déu i la terra mitjançant la llei natural i divina. Per l’altre, el Príncep o monarca, el qual estava subordinat al Papa i que tenia un paper més residual ja que requereix dels senyors feudals per subsistir. Aquets, ostenten les màximes responsabilitats cobrant impostos i impartint justícia discrecional sense subjecció a la llei conegut com“iurisdicctio”. 2. L’Absolutisme: s’urgeix dels canvis en el model econòmic i de la liberalització del Mercantilisme, que suposà correlativament, una concentració del poder polític. El poder es concentra en el monarca de forma total i absoluta, desapareixent doncs el feudalisme. 3. L’ Estat Liberal: des d’un sentit polític, ja no es ni el monarca ni el senyor feudal qui ostenta el poder, sinó la Nació que com a entitat, es la suma de la voluntat de tots els súbdits o ciutadans que viuen en un territori i per tant, son titulars de la sobirania que cedeixen a favor dels seus representants. Per tant, durant l’Estat liberal apareix el concepte d’Estat – Nació (l’any 1811). Distingim els dos conceptes tot i que sovint s’utilitzin de forma indistinta: L’Estat es una forma d’organització política que disposa d’un Ordenament Jurídic, d’un territori, d’una població i d’un sistema de govern. Per contra la Nació, es la suma d’un conjunt de ciutadans vinculats jurídicament pel poder d’aquest estat. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 4 Aquest concepte clàssic d’Estat – Nació experimenta una crisi amb el transcurs del temps que fa que l’Estat hagi entrat en un procés de revisió i de qüestionament que origina l’aparició d’altres models d’estat com el federalisme, que propugnen formes descentralitzades d’organitzar el procés polític. Aquesta crisi té varies causes: • Durant el segle XIX, els Estats – Nació esdevenen mol grans i la complexitat de la vida moderna fa que burocràticament, sigui gairebé impossible gestionar i governar aquets territoris des d’un únic centre de poder polític. Es tracta d’una raó vinculada a la proximitat en el sentit de que allò que pot ser una Administració o instància més propera no cal que ho faci una més llunyana. Es tracta doncs, d’actuar en nom i representació d’una altra instància per guanyar proximitat i immediació. • Aquesta forma de poder polític centralista rígid de l’Estat – Nació, ha provocat tensions culturals i lingüístiques ja que hi ha minories ètniques amb diferent cultura, tradició i lleis. Per tant, es parla d’un Estat – Nació fictici, ja que no es unidireccional sinó que es tracta d’una existència de pluralisme nacional. B. Models d’estat en Dret comparat El Dret comparat es l’estudi que compara drets diferents. Els estats territorials en Dret Comparat son: 1. L’estat Nació en sentit d’estat unitari pur que es un vestigi de l’Estat Liberal originari. 2. L’estat regional (en el cas de l’Estat Espanyol es tracta d’un Estat Autonòmic): es un Estat en que el poder polític es subdivideix en diferents unitats territorials anomenades regions (en el cas espanyol Comunitats Autònomes CCAA) les quals també disposen de poder polític però sempre, sense qüestionar que hi hagi un únic subjecte de la sobirania. L’estat regional es caracteritza en que les regions o CCAA poden exercir poder legislatiu, funció executiva però no ostenten poder judicial (a l’Art. 117 CE s’estableix que el poder judicial espanyol es centralitzat). Les regions, no tenen iniciativa de reforma Constitucional ni disposen de recursos fiscals propis ni de facultat per prendre decisions sobre la planificació de l’activitat econòmica. Cal mencionar algunes diferencies entre l’Estat Autonòmic i l’Estat Regional: 1. Les CCAA, al igual que la regió,no poden plantejar directament una reforma constitucional, però si ho poden fer indirectament impulsant una llei al Parlament. 2. Les CCAA, a diferència de les regions, si que tenen recursos fiscals propis ja que poden recaptar impostos tot i que de forma limitada. 3. Respecte l’activitat econòmica, l’únic subjecte responsable de fixar les directrius econòmiques es l’Estat espanyol central. 4. A Espanya, existeix una segona cambra territorial, el Senat que teòricament han de representat a la seva CCAA corresponent (cosa que a la realitat no passa). 3. L’Estat Federal: Estat que s’urgeix com a conseqüència de l’agregació de diferents unitats territorials que es distribueixen el poder polític. Per tant té dues esferes de poder polític: per una banda l’autogovern de cada estat i per l’altre hi ha un govern compartit entre aquets estats federats. L’Estat federal es una forma d’organització política bastant habitual. El fonament teòric del federalisme es doble: per una banda s’urgeix per influència de la poliarquia medieval que segons Althusius la distribució del poder polític equilibra i contraresta el poder del monarca al contrari que en l’Absolutisme. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 5 Modernament, la poliarquia medieval consisteix en distribuir el poder polític en varis territoris per evitar que el poder es centralitzi. Per tant, el feudalisme busca trobar l’equilibri territorial. Per una altra banda, el federalisme s’urgeix per influència del liberalisme de la mà de Proudhon acompanyat per Pi i Margall que van pensar en que la divisió territorial del poder polític serviria per preservar les llibertats individuals i per això van realitzar un projecte constitucional literalista durant el Sexenni revolucionari que mai va veure la llum. Les característiques de l’Estat federal són: 1. Watts: hi ha dues esferes de govern les quals tenen capacitat d’actuar directament envers els ciutadans. Hi ha un repartiment de poder. 2. Totes dues esferes de govern solen tenir poder executiu, legislatiu, recursos fiscals i en la majoria dels casos poder judicial. 3. Existeix una segona cambra legislativa que actua com a cambra territorial. 4. Els estats federats tenen iniciativa de reforma constitucional. 5. Per tal de redimir conflictes d’ordre territorial horitzontal (conflictes entre dos estats federats) i vertical (conflictes entre els estats federats i la federació) s’atribueix al Tribunal Constitucional una competència d’arranjament. Respecte a la tipologia de l’Estat federal, hi ha dos tipus: 1. Classificació entre estats federats originaris (Exemple: Estats Units) i estats federats derivats (Exemple: Alemanya) 2. Classificació entre estats federats simètrics, asimètriques, estats associats i confederacions: 1) Estat federat simètric: tots els territoris tenen un poder homogeni sense distincions. És a dir un estat uninacional en el sentit de integrat per a una única base sociològica i cultural (Exemple: Alemanya) 2) Estat federat asimètric: es tracta d’un estat plurinacional (Exemple: França i Canadà) 3) Estat associat: en un Estat associat en qualsevol moment cada territori pot invocar una clàusula de cessació i marxar de la federació. (Exemple: Mònaco) En canvi les “Federacies” no tenen tal opció (Exemple: Puerto Rico). 4) Confederacions: son diferents estats plenament sobirans que comparteixen les relacions internacionals, la defensa i la moneda (Exemple: la Unió Europea) El federalisme ha evolucionat històricament al voltant de dos models concrets: 1. El federalisme dual o competitiu en el que les dues esferes de poder estan separades i només es superposen si es necessari. Per tant, opera amb una clara delimitació de les competències d’aquets. 2. El federalisme nacional o cooperatiu que es un federalisme d’emergència que s’urgeix com a conseqüència de el increment de les competències de les federacions o de l’Administració federal degut a l’evolució de l’estat del benestar que fa que la federació absorbeixi bona part de les funcions de les federacions. 3. El federalisme mixta: federalisme competitiu i cooperatiu que consisteix en que si un estat pot intervenir en una determinada política social perquè s’ho pot permetre econòmicament, ho pot fer directament. C. Models d’estat des de la perspectiva de la forma de govern Els Estats es poden distingir en funció de la seva forma de govern. En aquest sentit, parlem de dos models d’estat: Monarquia o República. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 6 1. Monarquia: forma de govern en que la prefectura de l’Estat és unipersonal, vitalícia i hereditària. Distingim entre monarquies absolutistes típiques de l’Antic Règim i monarquies parlamentaris com la de l’Estat Espanyol. 2. República: forma de govern que es fonamenta en l’imperi de la llei, és a dir en el sotmetiment de tots davant la llei (inclòs el governant), el principi d’igualtat davant la llei, en el sistema electiu de governant el qual es elegit periòdicament i finalment, es fonamenta en el principi democràtic. Tant la monarquia com la república tenen 3 subtipus o variants: 1. Règim parlamentari: es un sistema fiduciari segons el qual la suma dels ciutadans que ostenten la sobirania fan confien en els seus representants escollint un Parlament seguit d’un govern i dels parlamentaris fent una cessió del seu poder sobirà. Tot i això existeixen dos mecanismes que serveixen per qüestionar aquesta confiança: • La qüestió de confiança: Correspon al cap de l’estat (en el cas espanyol el cap del parlament) una proposta al candidat al President del Govern el qual es sotmès a investidura per obtenir la confiança parlamentaria, d’acord amb el principi fiduciari. Durant el debat d’investidura es proposa un candidat que ha d’exposar el seu programa de govern amb les directrius del seu programa. Un cop investit, designa a la resta del seu govern lliurement. En el cas de que el candidat proposat no obtingues la confiança de la cambra, durant un termini màxim de 2 mesos es proposen candidats successius fins que algun d’ells rebi la corresponent confiança per ser cap de govern. • La moció de censura: un candidat exposa el seu programa el qual ha de ser sotmès a votació i ha d’obtenir la majoria absoluta. Hi ha dos tipus de moció de censura: Ø Moció de censura constructiva: esta pensat com a mecanisme per garantir al màxim la estabilitat política ja que es molt fàcil que tots estiguin d’acord per treure el cap de govern però es molt difícil que es posin d’acord per escollit un candidat alternatiu. Ø Moció de censura ordinària: consisteix en derrocar l’actual cap de govern per tornar a fer eleccions i tornar a començar el procés des de el principi. 2. Sistema presidencial (presidencialisme): el presidencialisme neix amb la Constitució d’Estats Units de 1877 i consisteix en atribuir al cap de l’estat (el seu president) un seguit d’atribucions o de poders executius (a diferència dels caps d’estat europeus en règim parlamentari que només tenen una funció representativa). Per controlar i contrarestar el poder executiu hi ha un sistema parlamentari anomenat “Check & Balances” basat en el control i l’equilibri del Parlament. 3. Sistema semi-presidencial: troba el seu origen a la Constitució Francesa de la cinquena república l’any 1958 a partir de la qual el president Charles de Gaulle va crea un sistema mixta que pren elements del presidencialisme americà i elements propis del sistema parlamentari europeu. Es va crear com a conseqüència del rebuig al poder executiu durant els anys 1954 a 1962 que van provocar la Guerra d’independència d’Algèria que va provocar el descontentament de l’exèrcit francès colonial i el retorn a França de molts francesos nascuts a Algèria els quals son coneguts com Pota negra per designar que eren originaris de França. 2.2. L’evolució del constitucionalisme espanyol L’evolució del constitucionalisme a Espanya ha estat l’alternança entre períodes absolutistes i períodes liberals o progressistes, tot i que la majoria d’ells han estat en règim parlamentari. Distingim varies etapes al llarg d’aquesta evolució: Ciència Política Silvia Vilchez Poch 7 • Primera etapa: neix amb la Constitució de Cadis de 1812 i que suposa un trencament amb l’Absolutisme de l’Antic Règim. Implica l’emergència d’una nova classe social urbana i il·lustrada, així com el reconeixement d’un seguit de drets i llibertats individuals, col·lectius i fonamentals com el sufragi censatari. • Segona etapa: L’etapa de la restauració: aquesta etapa es consolida durant l’Estat liberal i es coneguda com el Sexenni revolucionari de la Primera República en la que es reforcen els drets assolits amb l’Estat liberal i s’avança en el sufragi universal masculí. També neix el dret a la participació política ja que es consagren els Partits polítics per primera vegada. • Tercera etapa: ruptura de l’Estat liberal provocada durant el Franquisme. Apareix el feixisme com a fenomen contemporani que son moviments i coetani al Feixisme Italià de Mussolini i al nazisme alemany de Hitler. Aquesta època autoritària dels anys 20 - 30 s’urgeix per la crisi econòmica, el Tractat de Versalles i la pèrdua del poder i les colònies. Es tracta de moviments polítics ant liberals i intervencionistes. • Quarta etapa: associada amb l’Estat liberal i Democràtic de Dret, ja que intenta equilibrar els drets individuals i fonamentals de l’estat social amb estructures pròpies de l’estat del benestar. Aquest estat s’aplica a Espanya de la mà de la Constitució de 1978 tot i que realment va sorgir cap als anys 80 quan es reconeixen dos grans drets universals: el dret a la salut pública i el dret a l’educació pública. Aquest estat social entra en crisi entre d’altres motius per raons econòmiques, ja que l’estat no té recursos suficients per atendre totes les necessitats socials i també per raons ideològiques, de la pugna de 3 grans moviments ideològics actuals: 1. Model neoliberal (nou liberalisme econòmic) que té els seus principals exponents i precursors en l’Escola de Chicago. 2. Model social demòcrata que planteja un paper rigorós de l’estat en l’economia. 3. Model de la tercera via (o mixta) que agafa elements dels dos models anteriors, que va tenir a Tony Blair com a precursor. Història del constitucionalisme espanyol als segles XIX i XX (cronològicament) 1. La Constitució de Cadis de 1812: inaugura l’etapa liberal democràtica i consagra els principals drets individuals tot i que suposa una centralització. La seva vigència va ser efímera (1812 – 1814) ja que al tornar Ferran VII la va derogar i va retornar a l’absolutisme. Comença una etapa que no s’estabilitza fins el Manifest de 1834. 2. El Trienni Liberal (1820 – 1823): volia retornar a l’ànima de la Constitució de 1812 però no va ser així. 3. La Constitució de 1837: còpia de la Constitució de Cadis que sorgeix com a conseqüència de la pugna entre liberals i progressistes ja que Mª Cristina trenca amb el tradicionalista donant la raó als progressistes. 4. La Constitució de 1845: revisa la Constitució de 1837. Època moderada amb Isabel II al Tron. 5. La Constitució de 1869: s’inicia un procés revolucionari que implica destronar a Isabel II, així com l’adveniment de la República. Té una tendència liberal, moderna i radical però alhora té un concepte centralista de la sobirania nacional. 6. L’Estatut Reial de 1874:retorn de l’Antic Règim i de l’absolutisme. 7. La Constitució de 1876: restaura la monarquia, torna a l’absolutisme i a la centralització de l’estat amb una ideologia clarament conservadora. 8. La Constitució Republicana de 1931: reconeix les regions autonòmiques i l’estat descentralitzat. Incorpora drets socials com el dret de l’educació i el sufragi. 9. La Constitució de 1978 Silvia Vilchez Poch 8 Ciència Política Els canvis entre constitucions mostren homogeneïtat i inestabilitat política i constitucional. Els conflictes des del punt de vista polític i social suposen un impediment perquè hi hagi una Constitució que es consolidi en aquest període. També hi ha una influencia determinant d’alguns poders fàctics que tenen un paper decisori en l’historia política d’Espanya com l’exercit, l’església i els grans propietaris. Un altra característica al respecte es l’aïllacionisme en el sentit de que Espanya no participa durant els segles XIX i XX en cap gran fet històric, polític o bèl·lic. Tampoc es produeix una revolució liberal com la francesa, i es queda fora de dues confrontacions mundials i règims autocràtics fins que l’any 1950 entra a les Nacions Unides. Tema 3: Ideologies configuradores de l’Estat democràtic Eix Polític Extrema Centre Centre Extrema Esquerra Dreta Esquerra Esquerra Dreta Dreta Comunisme social democràcia Liberalisme Liberalisme Conservadorisme Feixisme 3.1.
El Liberalisme El liberalisme sorgeix a final de l’edat mitjana com a reacció de l’etapa feudal com a conseqüència d’un canvi en la realitat econòmica amb l’aparició del Mercantilisme (precapitalisme). El liberalisme entra en contradicció amb l’Edat mitjana per ser aquesta ultima, una societat estamental, ant individualista i teocèntrica on no hi ha cap distinció entre el públic i el privat. El liberalisme acaba amb tot això inaugurant una nova etapa en la que el bé superior a protegir ja no es la pobresa sinó l’assoliment de la riquesa, el valor del treball i la iniciativa individual. En aquesta nova visió del món hi té una influència decisiva la Reforma Protestant. Es contraposa la ètica protestant amb la moral catòlica. El liberalisme aporta una afirmació radical de no acceptació de cap tipus de privilegi com a l’època feudal i per tant es proclama la igualtat com a condició necessària de l’individu per poder competir amb els demès a l’hora d’accedir i gaudir de bens materials. Per tant, segons el liberalisme, tot allò que s’oposa a les llibertats individuals ha de ser eliminat. L’origen del liberalisme el trobem a Anglaterra com a conseqüència del paper que juga la monarquia dels Tudor. Enric VIII va trencar amb l’Església catòlica l’ant 1510 quan el Papa no va autoritzar el seu divorci amb Catalina d’Aragó per casar-se amb Anna Bolena. Seguit de la proclamació de drets de 1689 en la que apareixen drets sagrats i inalienables. Això suposa la implantació de la teoria de l’Estat liberal que té els següents elements: 1. Supremacia del Parlament 2. Inamobilitat dels jutges: d’aquí s’urgeix la idea del jutge natural i predeterminat per la llei 3. Llibertat ideològica que inclou la llibertat d’impremta per acabar amb la censura 4. Divisió de poders com a mitjà per salvaguardar els drets personals i la propietat privada Opinions d’autors sobre el liberalisme: • Hobbes: la divisió de poders té la finalitat es preservar la vida de les persones i també la propietat. Instrument al servei dels ciutadans i no a la inversa. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 9 • Kant: defensa la idea del contracte i un pacte social lliure i voluntari que es concreta en el que reunia l’estat contractual. És patrimoni de la societat. El seu ús públic s’ha de concedir a tots els individus sense excepció que han de mirar de posar-se d’acord per constituir una comunitat pública: l’estat com a forma d’organització política. Dins d’aquesta el poder exercirà aquella autoritat que sigui capaç de reunir el màxim consens de la majoria. Per Kant, l’Estat es el servidor de la societat. • En el segle XIX el liberalisme guanya terreny i arriba a una França revolucionaria en que les classes populars s’adonen que per accedir a la propietat es un dret purament formal ja que per molt que es consagri el dret de tots a tenir propietat privada, a la realitat només hi arriben els que tenen recursos econòmics. També es considera que els drets civils son en la seva majoria, censataris. Sorgeix una inquietud social de caire post revolucionari que té el seu renaixement amb Benjamin Constant, pare del liberalisme. Es consagra el dret a la propietat però a vegades, per servit el interès general, es perdrà el control. Els post revolucionaris consideren que la monarquia ha de tenir un paper neutral i arbitral. S’introdueix el bicameralisme. • Mill i Hocquevill tenen varies aportacions: el centre neuràlgic del poder polític ha de ser el Parlament, l’actuació del govern s’ha de limitar per llei, la legitimat del govern resideix en la voluntat expressada majoritàriament a les eleccions. L’estat liberal ha de ser caritatiu. • A inicis del segle XX, es produeix un punt d’inflexió en la trajectòria del liberalisme del segle XIX. L’intervencionisme social i les concepcions socioliberals anaven prenent força. La primera manifestació d’aquest intervencionisme es dona com a conseqüència del Crack del 29 d’Estats Units que va esdevenir crisi financera global a l’economia real d’Europa. Sorgeixen propostes polítiques a l’entorn del New Deal (anys 33,37 i 38) que apareix de la mà del president Roosvelt que suposa l’abandonament dels aspectes més clàssics del liberalisme. En aquest sentit, l’economista Keynes pretén lluitar de manera enèrgica contra els fets que van originar la crisi. Es tracta d’un programa recuperador en el que la intervenció pública era un factor determinant per fer créixer la demanda interna. Aquest programa va estar acompanyat del Pla Marshall que consistia en proporcionar ajuda a Europa a través de la venda d’armes i el préstec per la liquidació de bens materials i de consum que alhora generava dependència d’aquest model econòmic. • Van aparèixer moviments feixistes i totalitaris entre els anys 20 i 30 a Europa. L’italià de Mussolini, el Nazisme alemany de Hitler i el Franquisme espanyol de Franco que apareixen com a conseqüència de la crisi de l’Estat liberal. El tercer moment històric es dona amb el final de la Segona guerra Mundial l’any 1945 amb l’aparició a Europa de l’Estat del Benestar i de la coexistència de 3 models d’estat diferents: El model nòrdic d’inspiració social demòcrata, el estat europeu d’inspiració demòcrata cristiana i el Model del Regne unit que pretén reformar el sistema des de dins i transformar-lo en una economia mixta. 3.2.
El Neoliberalisme Associat a la crisi de l’Estat liberals dels anys 70, apareix un nou moviment ideològic: el Neoliberalisme que postura un retorn al liberalisme gràcies a autors com: Robert Nozick que proclama que únicament es legítim immoral un estat mínim que protegeixi a l’individu i faci que es compleixin els contractes. Per tant, atorgar més competències a l’estat es atemptar contra els drets individuals dels ciutadans i per tant s’ha de rebutjar. En aquest sentit, John Rawls i Dworkin rebutjant també l’utilitarisme i defensa els drets individuals supeditant-los al bé comú. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 10 Son inspiradors del neoliberalisme alguns responsables polítics dels anys 70 – 80 com Margaret Thatcher a Anglaterra i Ronald Reagan a Estats Units que acaben amb el paper de tutela i d’intervenció de l’estat. Algunes de les mesures de M. Thatcher a Anglaterra van ser: l’eliminació de qualsevol renda mínima d’inserció i la privatització dels serveis públics establint un de bàsic i obsolet. El fonament econòmic de les teories neoliberals el trobem en varies escoles: 1. Escola Austríaca de Viena: emfatitza el poder d’organització espontani dels preus. Són contraris a qualsevol política monetària i a la intervenció financera per ser anti liberals. 2. Escola de Chicago: Newton Freeman es dedica a contrarestar la idea que una intervenció de l’Estat a l’economia reactiva la demanda o consum intens i que la política monetària té uns efectes neutres a l’economia. 3. Berlin i Datentor aprofundeixen en la crítica a la febre democratització de l’Estat social i en que un estat intervencionista erosiona els drets individuals. El Conservadorisme 3.3.
El conservadorisme sorgeix a l’època de les revolucions liberals cap a finals del segle XVIII mitjans del segle XIX paral·lel al liberalisme, com a reacció als moviments revolucionaris o burgesos. El conservadorisme es una resposta social, política i econòmica als processos de ruptura amb les revolucions europees. El seu principal artífex fou l’ideòleg Edmund Burke el qual malgrat ser conservador, no postula un retorn a l’època absolutista, sinó que dirigeix els seus fets contra la il·lustració, el positivisme i la democràcia i critica la idea del contracte perquè la societat es un organisme capaç d’autoregular-se ja que es divideix jeràrquicament de manera natural en el sentit de que l’aristocràcia familiar ha de governar i per tant, no cal cap Parlament. En aquest sentit, Burke considera que la democràcia es una amenaça per la propietat privada i que la llibertat i igualtat dels homes es antinatural. Apareixen nous corrents dins del conservadorisme com el Romanticisme com a filosofia política i corrent literari alhora. Sorgeix a Alemanya i a Anglaterra a finals del segle XVIII i consisteix en el principal vehicle d’expressió cultural d’idees conservadores. Apareix també la branca dels doctrinals que a l’Estat Espanyol del primer terç del segle XX es dona amb Ortega y Gasset amb la seva obra La Rebel·lió de las Masses la qual considera que la massa popular no ha de estar present en la vida pública i que ha de ser un determinat segment qualificat qui ha d’ostentar el govern. El rebuig del liberalisme sorgeix de diverses branques del saber científic: 1. La sociologia: amb la teoria dels 3 estadis de Compte: • Estadi teològic que consisteix en fenòmens produïts per agents sobrenaturals • Estadi metafísic que només serveix de transició en fenòmens produïts per forces abstractes • Estadi positiu i definitiu de culminació 2. La economia: pensadors elitistes que son economistes com Pareto o Mosca van inventar el concepte de classe política i opinaven que la democràcia es un mal menor perquè es un dels millors sistemes possibles sobretot, perquè hi ha un mètode que permet una certa selecció dels elits que servirà per seleccionar els millors per governar. 3. Les ciències naturals: destaca Charles Darwin, pare de la teoria evolucionista que va influir en el camp de les ciències socials ja que contradiu la teoria eugenèsia (disciplina que pretén millorar l’espècie humana des del punt de vista biològic) i per el darwinisme antropològic o social que suposa que el mes fort sempre s’acaba imposant al mes feble. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 11 Apareix un fenomen contemporani a la Primera Guerra Mundial, La Revolució Russa de l’any 1917, tot i que abans, l’any 1905 les masses de camperols i obrers van manifestar-se liderats per un sacerdot davant el Palau d’Hivern de ST. Petersburg. Com que el Tsar no va complir amb la seva paraula d’acceptar un règim democràtic parlamentari, Lenin va liderar una sèrie de comunitats anomenats Bolxevics (partidaris de la revolució social) i Manxevics (partidaris d’un govern liberal però burges). Sense la revolució Russa, no s’entén la raó de ser liberal o conservador. 3.4.
El Socialisme El terme “socialisme” té el seu origen als anys 1830 – 1840 en que els primers textos qualificats com a socialistes son reflexions sobre les condicions de vida o les condicions laborals, raó per la qual aquest primer socialisme va ser anomenat socialisme utòpic que promou el canvi social però dins d’un odre. Una segona fase d’aquest socialisme utòpic obert s’obre en dos corrents de pensaments: per una banda el socialisme mes associat a sectors intel·lectuals que preconitzen una reconstrucció o reforma social i per un altra banda, el comunisme associat a sectors socials. Marx va ser un dels grans protagonistes del comunisme. Tot i que Lenin fou el primer en introduir el concepte de centralitat, lluita de classes, les organitzacions clandestines per lluitar contra el règim establert i de la dictadura del proletariat per eliminar l’estat. Es tracta d’una pugna coneguda com a dialèctica, es constant entre les formes de producció i els sectors socials menys afavorits. Marx va considerar que el comunisme tenia un adversari molt ferotge i completament antagònic: l’anarquisme. L’anarquisme considera que hi ha d’haver una autoritat però sense organitzar l’estat. Esta en contra de la propietat privada i es tracta d’un repartiment segons les necessitats de cadascú. El període de postguerra va donar lloc a un nou corrent denominat socialdemocràcia inspirada per autors com La Salle que no volia rebutjar l’estat o Bernstein conegut com el pare del revisionisme que negada la possibilitat d’una revolució obrera ja que havien millorat molt les condicions laborals dels treballadors. En aquest sentit, Kauski també es mostrava contrari a la revolució ja que creia que seria un procés cruent i innecessari. La socialdemocràcia tal i com la coneixem afirma l’existència de l’estat, reclama que hi hagi un estat de dret que no deixa de ser una concepció plenament liberal i la necessitat de processos de transformació gradual des del punt de vista democràtic que s’ha d’anar poc a poc sense necessitat de l’esclat d’una revolució. 3.5.
El Feixisme Es un moviment polític que irromp als anys 20 i 30 del segle XX que esclata en estats de tradició liberal democràtica (Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Espanya i Portugal) que son moviments com el feixisme o el franquisme entre d’altres fenòmens coetanis que tenen diversos elements comuns: 1. Depressió econòmica dels anys 20 2. Crisi d’alguns d’aquests estats com a metròpoli 3. Rebuig contra determinats estats corruptes 4. Situacions de gran inestabilitat política associada a l’alternança política en el poder durant la república de Weimar a Alemanya 5. Resposta i reacció explicable davant de les onerosos repressions de guerra acordades després de la Primera Guerra Mundial amb el Tractat de Versalles. Tots aquets moviments coincideixen amb el desig de sortir de la crisi econòmica i per això fan: 1. Gran esforç d’industrialització 2. Grans plans per la construcció d’obres públiques Silvia Vilchez Poch 12 Ciència Política 3. Tenen una economia fortament intervinguda. Per tant l’estat es un destacat agent econòmic amb la propietat de grans industries que intervé no només en la producció d’empreses públiques i instituts nacionals d’indústries així com un instrument en mans de l’estat en que s’integren treballadors i patrons. 4. La seva economia es de signe endogàmic (tancades en sí mateixes) pel que esta mal vist l’intercanvi econòmic, imposant-se el proteccionisme que consisteix en evitar la possible entrada de bens de consum procedents d’altres països de l’entorn Des de el punt de vista polític – institucional, tots aquest tipus de règim son: 1. Autocràtics no hi ha democràcia sinó règims totalitaris (alemanya) y règim autoritaris (franquisme espanyol) 2. Es construeixen sobre la base d’un lideratge carismàtic (cada estat els hi imposava el seu nom ad hoc com caudillo) que alhora pot ser un líder fanàtic i un militar. 3. No hi ha divisió de poders: Aquest líder té un poder total que fa que no existeixi una divisió de poders pròpiament ja que el líder els acumula tots. Des de el punt de vista social, els règims feixistes son: 1. Règims que utilitzen la propaganda per aconseguir la “simpatia” de la població, aconseguint una situació de mobilització constant de masses i d’excitació. Es tracta d’eliminar la individualitat. 2. Demanda i voluntat d’ampliar l’espai vital que consisteix en una necessitat d’ampliar el territori del que havien estat les fronteres dels antics imperis. 3. Rebutgen l’ intel·lectualisme amb la crema de llibres a Alemanya. Es té la idea de que la cultura es perillosa perquè fa pensar a la gent. 4. Els règims feixistes tenen la necessitat de cerca l’home pur a traves de tot el tipus de pràctiques eugenèsiques o biomètriques. Volien una raça àrea a Alemanya. És a dir una cultura amb els mateixos trets i característiques. Dins del Feixisme, podem situar un règim de tipus totalitari anomenat L’estalinisme d’ Stalin que va ser considerat com un líder a la URSS però un cop mort, el seu successor va ser Kruschev qui va iniciar una campanya anomenada de desestanilització que va posar al descobert crims d’ Stalin. Les Característiques del règim d’ Stalin son: 1. Es basava en un règim totalitari (eliminava tota la democràcia) 2. Intervenció econòmica i anti- liberal de l’estat 3. Generava una burocràcia que res té a veure amb la classe obrera. Per tant es perpetuen les desigualtats socials Conclusió: el feixisme, com en tots els moviments demagògics, sempre hi ha un enemic comú el qual es la font de tots els mals, si no hi ha feina cal fer un esforç industrial i militar i si ha un desordre social, la solució es “una cirurgia de ferro” que consisteix en establir un dictador que acabi amb el problema. Silvia Vilchez Poch 13 Ciència Política Bloc II: La Teoria de la democràcia Tema 4: La Participació Política 4.1.
El comportament i la participació política 1) La participació política La participació política es un element fonamental en tot sistema democràtic perquè es el que permet connectar les demandes, aspiracions o necessitats socials amb les decisions que adopten els governants ja que sinó fos així seria un règim autocràtic. Com s’estructura aquesta participació? De 3 maneres diferents: 1. Mitjançant la participació directa 2. Mitjançant una democràcia representativa 3. Mitjançant la capacitat d’influir en el procés de presa de decisions A. Teories de la participació política Hi ha 3 tipus de participació política: 1. Teoria de participació directa o democràcia directa: originàriament a Grècia, consistia en una democràcia directa, periòdica i regular en el sentit de que els ciutadans es reunien en assembles, les quals eren remunerades. Es tractava d’una participació igualitària en el sentit de que tots els ciutadans tenien el mateix pes per accedir a una magistratura mitjançant el mètode de la insaculació (mà innocent que posa la mà al sac i treu un nom = sorteig). Posteriorment, al segle XVIII trobem autors com Locke i Rousseau que parlen d’un contracte social amb l’estat. En aquest cas, un conjunt d’individus decideix conjuntament sobre el seu destí i prenen les principals decisions que afecten a la societat de forma conjunta. Finalment, al segle XX, autors com Pateman i Mc. Pearson redescobreixen el valor de la participació directa en les decisions públiques i en la necessitat de la implicació social en els valors públics contra l’autoritarisme. Les crítiques a la participació directa son que no sempre coneix la complexitat o els interessos diversos que es donen en la societat, que les decisions generals son de caràcter local i que finalment, una minoria acaba decidint per al conjunt ja que en una democràcia hi ha molt abstencionisme. 2. Teoria elitista o democràcia representativa exclusiva: autors com Pareto, Mosca y Gayetano son defensors de la democràcia representativa exclusiva ja que desconfien en la ciutadania de participació directa en la presa de decisions, i per tant postulen que les decisions socials s’han de deixar en mà de persones especialitzades (governants). Per tant, les eleccions únicament han de servir per escollit aquets governants els quals son controlats per les properes eleccions. Pensen que la apatia o abstenció d’una part de la societat no té perquè ser dolenta en el sentit de que no voten perquè estan satisfets amb l’statu quo. Les critiques a la democràcia representativa exclusiva son que l’únic control del govern es mitjançant les noves eleccions, i que l’abstencionisme pot ser degut a que la societat no s’identifiqui amb cap partit polític i no es sent representat. 3. Teoria de democràcia representativa mixta: es tracta d’una democràcia representativa exclusiva que combina elements de la participació directa. En aquest sentit, la participació ciutadana consisteix en el sufragi o vot de les eleccions, així com el vot en consensos, assemblees, referèndums... teòricament aquest seria el cas de l’Estat Espanyol però a la practica no es així ja que els referèndums son únicament d’àmbit estatal i no son vinculants. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 14 B. Concepte de participació política Entenem la participació política des de dues dimensions diferents: 1. Des de un punt de vista subjectiu que distingeix la participació política en funció de qui intervé en el procés polític. Els subjectes que participen son: 1. Els polítics que obtenen un mandat representatiu a les urnes, els que obtenen un encàrrec executiu i els que ostenten càrrecs orgànics. 2. Els membres de la comunitat en general, es a dir la societat 3. Els ciutadans que exerceixen el seu dret a vot en les eleccions 2. Des de un punt de vista objectiu o material, distingim varis tipus de participació política: 1. Conjunt d’accions que van dirigides a influir en l’elecció de càrrecs representatius o executius (en sentit ampli amb tot el que té a veure amb el procés electoral) que consisteix en Influir en les organitzacions polítiques perquè una determinada persona pugi optar a la seva elecció. 2. Mirar d’influir en les actituds de la classe política i de condicionar en el procés de pressa de decisions. Intentar influir doncs en l’agenda política i en la presa de decisions al respecte, influint en gent que ja ocupa alts càrrecs. Això s’aconsegueix amb pressió social mitjançant mètodes que promoguin la participació ciutadana com per exemple les manifestacions o recollir signatures. 3. Accions que no només es dirigeixen als polítics, sinó a altres actors rellevants de la societat. És a dir accions que es dirigeixen cap a grans empreses i/o associacions mitjançant boicots. 4. Accions de resposta davant de decisions ja preses com les manifestacions, tancades. 5. Amb la afiliació o participació (menys o més activa) en moviments que no són estrictament polítics, sinó de caràcter social que també tenen opinió sobre aspectes de l’agenda política com per exemple: moviments feministes, Plataforma d’afectats per la hipoteca, ecologistes... De la participació política podríem excloure les participacions cíviques que no tenen voluntat d’incidir directament en la política. Tampoc la pertinença de determinades organitzacions culturals, religioses, artístiques o juvenils, així com el benefici de determinades prestacions o serveis públics (cobrar el paro o rebre una pensió o subvenció). C. Intensitat de la participació política Des de el punt de vista de la intensitat de la participació, podem distingir diversos o graus o nivells (de menor a major intensitat) 1. La informació es l’element mínim que suposa participar ja que cal esta informat de les decisions que pren el partit polític per participar. Això determina una voluntat activa. 2. La consulta es un nivell més avançat de participació que es dona quan el ciutadà es dirigeix als poders públics tot i que es unidireccional. 3. La deliberació es un nivell més intens de participació política. En aquest cas si que hi ha bidireccional ja que hi ha un marc de discussió amb reciprocitat i interacció. 4. La decisió que es el nivell més elevat de participació en la mesura en que no es tracta de la capacitat de discutir, sinó de poder intervenir prenent part en la decisió. Es una intervenció que es concreta a través de la democràcia representativa mitjançant el sufragi o la iniciativa legislativa popular. 5. L’últim nivell de participació es la capacitat d’intervenció directa en la decisió política. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 15 D. Tipus de participació política La participació política es de varis tipus: 1. La participació pot ser electoral o no electoral en funció de si la participació es per un procés electoral o fora del mateix. 2. La participació pot ser convencional o no convencional. • Participació convencional es reglada i s’ajusta a unes determinades normes o valors dominants de la societat i per tant, es un tipus de participació que es legitima ja que s’ajusta al que preveuen les lleis i s’adequa als valors socials dominats i es incentivat o estimulat pels propis poders públics. L’exemple clàssic es el vot o la manifestació legal. • Participació no convencional: participació informal, no reglada i que no s’ajusta als valors dominants de la societat. Un exemple es la manifestació il·legal. 3. La participació basada en la veu o bé amb la sortida. • Participació basada en la veu: consisteix en fer sentir la veu a través d’un article d’opinió, debats televisats, cartes... • Participació basada en la sortida: consisteix en basar-se en l’amenaça de no participar de cap manera en el procés polític. 4. En funció del nombre de subjectes que participen en el procés que pot ser individual o col·lectiva. 5. En funció del temps pot ser una participació estable o una participació esporàdica o periòdica. La participació esporàdica es la que es dona en funció d’una necessitat com per una protesta o enviar una carta al director d’un diari. Per contra, una participació estable que es manté al llarg del temps podria ser la de ser militant d’un partit polític o d’un sindicat. E. Factors explicatius de la participació política Quins factors permeten explicar la participació política o l’abstenció? Hi ha diversos factors que es poden classificar de la següent manera: 1) Els factors de recursos individuals o característiques socioeconòmiques: 1. Nivell d’estudis i formació: els que tenen menys estudis i capacitat d’ocupació, no tenen tanta participació política ja que no té tanta capacitat d’entendre el procés polític. 2. Recursos econòmics: la gent que té menys ingressos té més nivells de participació política que la gent amb ingressos més elevats que al no estar afectat, mostra indiferència política. 3. L’edat: els joves participen menys que la gent de major edat. Aquest factor determina també major nivell de coneixement i d’habilitats (a major edat, major coneixement i a major coneixement més participació política). 4. El temps: la gent que disposa de més temps es gent més compromesa a la participació política. 5. El gènere: La tradicional postergació de la dona, l’ha situat en un paper secundari respecte la participació política. 2) Els factors respecte el interès o el compromís per la política que incentiva i estimula la participació política. Aquí trobem 2 tipus d’actituds: 1. La implicació: que depèn de la percepció que té l’individu de la utilitat que pugui tenir el seu grau d’implicació en política. Dintre de l’ implicació trobem des de gent interessada fins a gent que són apàtics. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 16 2. La politització que bé determinada per la pertinença o afiliació a un partit polític. Es tracta d’un mercat ideològic de gent que està molt polititzada o per contra, de gent que no ho esta gens en funció del seu nivell de identificació amb una determinada ideologia o organització. La gent interessada en política i, que participa en una organització política, genera participació política. 3) El context polític i institucional: al marge de l’interès personal i d’implicació política, hi ha d’haver un seguit d’actors com per exemple l’existència o no d’una estructura de mecanismes de participació. És a dir que els països que tenen més maneres de participació, participen més. 4) la descentralització territorial: quanta major proximitat hi ha al centre de decisió política, més es facilita la participació política. F. Participants de la participació política Podem classificar els subjectes que participen en la política de 3 maneres diferents: 1. En funció de la intensitat en la participació trobem 3 tipus de participants: 1. Apàtic: que no participa políticament ni es mostra interessat per la política (30% de la població espanyola). 2. Espectadors: que mostra interès per la política i participa esporàdicament. (60% en la població espanyola). 3. Els gladiadors: que son gent compromesa políticament (10% de la població espanyola) 2. En raó de la especialització distingim entre: 1. Els inactius: que no participen mai perquè no s’identifiquen en cap posició ideològica de les que hi ha al sistema que son: gent a partir de 55 anys, gent amb nivells de formació bàsic o elemental, gent amb pocs recursos econòmics i les dones per raons històriques. 2. Els conformistes: que participa únicament a través de mètodes o procediments convencionals, és a dir que es limiten en participar en el procés electoral. 3. Els contestataris: que son un tipus de persones que cultiven els mètodes no convencionals. Per tant es mostra indiferent de que la participació sigui legal o il·legal. 4. Els activistes: que a banda de participar normalment políticament (tant per vies convencionals com per no convencionals) mostren un nivell de compromís total. 3. En funció dels models estatals (en sistemes democràtics) distingim: 1. El model anglosaxó: present als USA on la potència de la societat civil organitzada al marge dels poders públics, denota una participació privada. 2. El cas europeu continental nòrdic: on la participació es canalitza normalment a través de partits i sindicats. 3. El model europeu meridional: on destaca l’exemple d’Itàlia on cada dia tenen més força les formes de participació no convencional. Això es degut a que el sistema de partits es feble. G. Conseqüències de la participació política La participació política genera conseqüències en varis aspectes: 1. Efectes sobre la persona: Es considera que quan major es la participació, mes alt es el nivell d’implicació política de la societat. Si l’entorn de les persones es participatiu, aquestes acabaran participant. A més, es considera que la participació global afavoreix la presencia de determinats valors en la ciutadania com la solidaritat i la empatia (s’incrementen les habilitats socials) tot i que a vegades la participació política pot esdevenir un sentiment de decepció i desil·lusió. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 17 2. Efectes sobre les polítiques públiques: la participació política afavoreix un major grau de legitimació o acceptació social de determinades decisions polítiques. A més, una alta participació afavoreix un millor funcionament de les institucions. 3. Efectes en el conjunt de valors democràtics: una amplia participació legitima el sistema democràtic. A més, la participació i confiança ciutadana permet la resolució de problemes amb més facilitat. H. Metodologies d’estudi del comportament polític Quins mètodes utilitza la ciència política per analitzar el comportament polític? Existeixen dos mètodes d’anàlisi del comportament polític: 1. L’enfocament conductista (behaviourisme): consisteix en un mètode d’anàlisi que pretén saber el comportament de la gent i els motius del mateix. Es tracta d’un mètode empíric, positivista i utilitarista (Jeremy Bentham). Aquest anàlisi es realitza mitjançant un model sistemàtic a partir de dades empíriques. L’exemple mes paradigmàtic seria l’enquesta. 2. L’enfocament econòmic: aquest mètode es propi dels models anglosaxons que utilitzen paràmetres econòmics a través de la elecció racional o la teoria dels jocs. Aquest mètode agafa l’individu com a unitat d’anàlisi, el segrega i el separa. Seguidament estudia com aquest individu decideix en funció de la maximització de beneficis o la minimització de costos. I. L’acció col·lectiva Qualsevol comportament polític individual acabarà tenint una dimensió col·lectiva. És a dir que el comportament polític d’una persona tendirà a integrar-se en un conjunt d’accions o d’activitats que desplega un col·lectiu, ja que així té mes influencia i poder. Com per exemple els indignats, tancades d’estudiants... Els caràcters comuns de les accions col·lectives son els següents. 1. La intencionalitat: es persegueix un objectiu comú 2. La coordinació: hi ha accions coordinades i organitzades que requereixen una certa estructuració amb la seva conseqüent jerarquització 3. La voluntarietat: no hi ha coerció o imposició per formar part d’un col·lectiu 4. La estabilitat: el fet de pertànyer a una organització té voluntat de estar-hi durant una certa temporada. Podem classificar els actors col·lectius de diverses maneres: 1. En funció de la seva estabilitat, podem diferenciar els que són realment sòlids com per exemple sindicats, dels que tenen variacions o oscil·lacions com els moviments socials. 2. En funció del discurs que fan podem diferenciar: • Discurs global que el motiven moltes coses com per exemple un partit polític. • Discurs sectorial que tenen un motiu concret com per exemple les associacions per una causa en concret. • Propòsit transversal que tracten de interessos que travessen diferents àmbits. Un exemple de política transversal es la igualtat de gènere. 3. En raó de l’escenari en que actuen, distingim entre: • L’escenari institucional: reclamen a totes les institucions. Tenen interlocució i contacte amb les institucions. • L’escenari no institucional: no reclamen a institucions, ho fan tot fora de les institucions. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 18 2) El comportament electoral El comportament electoral estudia o analitza els motius pels quals la gent va a votar o perquè voten a un determinat partit polític. Això ho fem a través de varis instruments: 1. L’enquesta (instrument clàssic) que es un estudi d’opinió al voltant de les preferències d’un elector. Aquestes són de dos tipus: • L’enquesta quantitativa: el seu objectiu consisteix en sumar dades. • L’enquesta qualitativa: consisteix en reunir a gent perquè opini sobre determinades coses. En aquest cas interessa quines son les opinions que expressa la gent. Té com a objectiu orientar una determinada campanya electoral amb una mostra heterogènia. Quins són els elements d’anàlisi de les enquestes? 1. Mesurar el nivell de participació o d’abstencionisme en un procés electoral. En els sistemes democràtics més consolidats s’observa des de fa anys un descens bastant pronunciat de la participació electoral. En les democràcies emergents, hi ha un estímul o necessitat de participar donat a la finalització d’un sistema autoritari, però els estats que ja són democràtics tenen abstenció. 2. Diferencia en la valoració dels electors que tenen els diferents processos electorals. Ja que no es dona el mateix valor a unes eleccions municipals que a unes autonòmiques o generals o europees. En aquest sentit distingim les eleccions de primer grau i les de segon. Les de primer grau tenen una participació major que les de segon grau donat que són mes valorades. A l’Estat Espanyol, les eleccions de primer grau son les eleccions generals i les de segon grau les eleccions europees o municipals. Respecte les eleccions autonòmiques, la barrera amb les generals es mes difusa ja que els medis de comunicació juguen un paper molt important a l’hora d’informar al ciutadà. Tot i que les autonòmiques sempre seran de segon grau en comparació amb les generals. 3. Determinats esdeveniment (fets puntuals i conjuntures) que poden estimular en un moment donat la participació política. (Un exemple en el cas espanyol, es l’11 M en les eleccions de 2004). 4. La orientació del vot. Que son les raons que influeixen en la decisió de l’elector i aquí tenen una importància el que denominem clivella ideològica “cleavage” (la divisòria). Quan intentem saber quins factores porten a votar algú a un determinat partit, el nombre de clivelles històriques, sociològiques o econòmiques que travessen una societat es un factor important. Un exemple històric es el territori, república – monarquia. Per contra, exemples de clivelles actuals son la independència catalana i crisis econòmica. Hi ha sistemes que tenen una sola clivella provocant un bipartidisme, mentre que ni ha altres en que s’entrecreuen varies clivelles en que es troba un pluralisme polític més destacat. A Espanya només hi ha una única clivella que provoca un bipartidisme entre esquerra i dreta, mentre que a Catalunya n’hi ha dues clivelles que provoquen un pluralisme polític. Les preguntes sobre orientació del vot mai son directes (A qui votarà?), sinó que son indirectes (Es decanta per una solució progressista o conservadora per la crisis?) 5. Valoració dels líders polítics: Actualment les enquestes pregunten per quina valoració hi ha sobre els líders de cada partit polític que no tenen perquè coincidir necessàriament amb la opinió que tenen el seu partit. Quins factors danyen la imatge de un líder polític? Els votants esperen que compleixi el que va prometre. Per tant si no ho compleix, la gent desconfia i no el vota. Silvia Vilchez Poch 19 Ciència Política També, hi ha una valoració dels líders molt important que es un factor determinant el qual pot ser positiu o negatiu: el nivell de coneixement i notorietat. És a dir que si els votants el coneixent massa, ja saben com ho fa i per tant no el voten però la novetat, al no estar desgastada, dona vots positius. 6. La volatilitat del vot: consisteix en els canvis oscil·lacions o transferència de vot. Les enquestes estudien perquè un determinat elector té una trajectòria d’abstencionisme permanent o esporàdic. També acostuma a valorar perquè decideix canviar de decisió política i quins factors han provocat la fidelitat del vot. Aquí hi ha diferències entre el comportament electoral a Espanya i a Catalunya. L’elector mig espanyol acostuma a canviar el vot sense cap problema (passa del PP al PSOE, també degut a que hi ha bipartidisme). Però a Catalunya hi ha un fenòmens anomenat “parada i fonda” que deixa de votar abans de “trair” al seu partit de tota la vida, encara que no estigui content. Es un pensament totalment conservador. 2. Els baròmetres d’opinió (tracking- track): consisteix en estudis d’opinió que es realitzen periòdicament, pel que es va analitzant la pressió política. 3. Els estudis post electorals: Que analitzen les causes o motius que han portat a l’individu a votar un determinat partit. Ho fan tenint en compte els estudis d’opinió preelectorals. 4. Enquesta a peu d’urna (enquesta després de votar) que consisteix en un sondeig que després es televisa per saber qui va guanyant en les eleccions. Per això s’agafen mostres petites que després s’agrupen amb el total. Per fer això s’agafa el resultat de les eleccions anteriors i es mira en quins col·legis electorals el resultat ha estat idèntic al resultat general. Aleshores s’analitza en funció si la sèrie estadística es llarga temporalment. El problema es que la gent diu mentides i això provoca variacions. Bloc III: Els actors polítics Tema 5: Els partits polítics i els grups d’interès 5.1.
Els partits polítics 1) Creació, dissolució, organització, funcionament i característiques Els partits polítics són els actors més destacats de qualsevol sistema polític perquè el seu rol en una democràcia representativa es bàsic per 3 raons: 1. Per intentar connectar la societat amb l’estat 2. Per intentar articular i organitzar un determinat àmbit ideològic, intenta aglutinar diversos interessos socials diferents i per això cada partit té una ideologia concreta 3. Una vegada que s’articulen aquets interessos al voltant d’una organització, aquesta trasllada aquests interessos i inquietuds a les institucions del govern, perquè aquest prengui decisions que s’acostin al sentit majoritari dels ciutadans preocupats per una determinada qüestió. Per això, els partits polítics com a organització, acostumen a ser organitzacions compostes per dos elements diferents, ja que per una banda formen part constitutiva de l’Estat, i per l’altre banda, sorgeixen de la mateixa societat. En aquest sentit, la seva naturalesa es híbrida, ja que tenen una extracció social perquè es creen de la iniciativa lliure i voluntària dels ciutadans per fomentar una determinada ideologia, però un cop creats, tenen una garantia institucional donada del Dret Constitucional (Art. 6 i 23 CE). Ciència Política Silvia Vilchez Poch 20 Quines són les derivacions patològiques del sistema de partits? Bàsicament dues: 1. La corrupció: si l’estat no pot finançar els partits polítics, aquets efectuen corrupció política que eclipsa el debat polític i el propi paper dels partís. 2. La manca de transparència en els processos interns de presa de decisions dels partits polítics: segons R. Mitchell, es dona una llei de ferro segons la qual sempre s’acaba imposant el criteri de la màxima direcció del partit, és a dir de la cúpula del partit polític. A. Evolució històrica dels partits polítics Després de la Segona Guerra Mundial, fonamentalment a Europa s’observa un procés progressiu de transformació dels Partits polítics que va provocar que la relació entre els Estats i el Partits polítics es molt mes estreta que temps endarrere. Anteriorment, els Partits polítics sobrevivien de la afiliació, però actualment això ja no es així donat que els Partits no podrien subsistir per la falta de recursos públics i d’ajudes de finançament. Per tant el sistema de finançament dels Partits polítics avui dia no pot ser totalment públic, sinó que ha de ser un sistema híbrid (mig públic i mig privat) que rep una part del seu finançament per subvencions públiques i l’altre part per aportacions voluntàries dels afiliats. A partir de la Segona Guerra Mundial, es crea el parlamentarisme racionalitzat en el qual la Constitució i les lleis tendeixen a reforçar el govern i els Partits polítics per tal d’evitar situacions de crisi permanents, caigudes del govern... d’aquesta manera els Partits s’acosten més a l’estat que a la societat. Una de les raons per les quals es dona aquest acostament es per la institucionalització dels Partits polítics i també, per la influència dels mitjans de comunicació de masses en la societat els quals, transformen la realitat molt més que la pròpia acció política dels Partits en qüestió, ja que tenen la facultat de crear una visió positiva o negativa de les mateixes. Un altre motiu es la disminució dels nivells de afiliació a les organitzacions polítiques, el qual té a veure amb la manca de tradició política democràtica al respecte perquè l’Estat Espanyol va viure una dictadura durant molt de temps. Podem diferenciar l’evolució històrica dels partits polítics en diverses etapes: 1. Primera etapa: en aquesta etapa els partits polítics apareixen com a resposta a determinades necessitats dels grups socials dominants i per tant, no tenen voluntat de permanència en el temps. És a dir que són partits polítics creats per elits econòmiques, grans propietaris ... en fi gent que té interessos creats davant del poder institucional que creen un partit per poder organitzar la solució als seus problemes. El cas típic espanyol es dona en l’etapa de la Restauració en la que es creen dos partits: per una banda el partit liberal progressista, i per l’altra banda el partit conservador fins al punt de que es va donar una alternança política perfecte arbitrada pel Rei. 2. Segona etapa: en aquesta etapa, els partits polítics apareixen des de l’oposició política social de sectors socials que es senten exclosos al no formar part de les classes dominants. Per tant, són partits que realment representen la massa social i que són organitzacions polítiques amb vocació de permanència estable en el temps. Es tracta de partits de afiliació nombrosa i amb una ideologia molt definida. En el cas espanyol, el primer exemple es el PSOE. Tenint en compte aquesta evolució, podem realitzar una tipologia dels partits polítics: 1. Els partits de notables: són els primers partits de l’Estat liberal fins a la Segona Guerra Mundial (finals del segle XIX – primera meitat del segle XX). Ciència Política Silvia Vilchez Poch 21 Són partits de composició reduïda, els membres de la qual son selectes en el sentit de que la seva extracció social es de gent amb capacitat econòmica, intel·lectual i prestigi social. La seva estructura es bàsica o elemental ja que té un comitè de personalitats que orienten i fixen les directrius. El seu programa es difús ja que depèn de les demandes i interessos dels grups de pressió. 2. Els partits de masses: són partits promoguts històricament a l’Alemanya de la social democràcia de finals del segle XIX i a Anglaterra amb els sindicats. La seva característica principal es que es basen en el reclutament massiu d’afiliats. El seu objectiu es incorporar el poder al poble sense cap discriminació o desigualtat. Es tracta d’un instrument d’educació política de la ciutadania ja que buscar formar els seus afiliats en un determinat ideari. La seva creació es paral·lela al sufragi universal. 3. Els partits d’electors: El seu objectiu central es mobilitzar l’electorat. Es dilueix el seu programa polític ja que no té un nivell ideològic tan alt com els partits de masses, sinó que coordina els grans valors generals com la justícia, el progrés, la seguretat... per tant, són partits que estan desvinculats d’un sector social concret, sinó que són mes amplis ja que tenen una vocació de esdevenir un partit transversal (anomenats a Amèrica com partits “catch all,” que vol dir agafar-ho tot). En aquest tipus de partits, la seva afiliació es menor i la seva formació es canvia per la propaganda electoral i el seu finançament es per mitjà de la militància. Aquest tipus de partits tendeix a professionalitzar la seva direcció degut a una manca de la voluntat d’actuar desinteressadament que provoca una burocratització del partit i una direcció per cúpula poc democràtica amb dedicació exclusiva al partit. Aquest es el tipus majoritari de partits polítics al segle XIX que provoca la personificació de la política i l’existència de líders carismàtics. Quins són els factors decisius en el trànsit entre els partits de masses i els partits d’electors? Hi ha 3 factors decisius: 1. La proximitat ideològica o l’afinitat cada dia més propera als partits polítics. Es difuminen les ideologies amb el pas del temps. 2. Els canvis estructurals i culturals de la societat. La fractura social entre les classes dominants i les més desafavorides crea una desigualtat social que ajuda a la difuminació dels partits polítics. 3. La creixent influència dels mitjans de comunicació de masses i els grups d’interès. A mesura que la societat s’informa, hi ha una major influencia ideològica social i dels grups d’interès que demana als partits a que responguin als seus interessos. A més, els grans partits polítics tenen relacions estretes amb els mitjans de comunicació per poder influir a l’elector. B. Funcionament i organització dels partits polítics a) Estructura formal dels partits polítics L’estructura real dels partits polítics es de tipus jeràrquic o piramidal que s’estructura territorialment de menor a major rellevància. Al vèrtex de la piràmide trobem els òrgans centrals de direcció, els quals acostumen a ser: 1. El Congrés que es l’òrgan més important d’un partit polític el qual pot ser de dos tipus: • Congressos assemblearis en els que tots els polítics estan obligats a assistir-hi amb veu i vot • Congressos per delegats o compromissaris en els que només hi assisteixen els delegats, cosa que afavoreix al control. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 22 *Alguns partits accepten la creació en el seu interior de corrents d’opinió. Un corrent d’opinió consisteix en una manera de tolerar la discrepància organitzada que s’urgeix dins del propi partit o assemblea. Es tracta de que la minoria organitzada dins d’un partit tingui algun tipus de veu o expressió i se’ls hi dona un estatut. El PSOE té un corrent d’opinió anomenat esquerra- socialista. 2. El Consell nacional que es l’òrgan legislatiu del partit polític el qual aplega els càrrecs institucionals, l’executiu o la cúpula del partit així com els representants del partit en el territori en qüestió. El Consell nacional es el màxim òrgan del partit ja que es reuneix com a màxim cada dos mesos per ajustar les directrius ideològiques del partit, les quals son acordades cada 4 anys al Congrés. 3. L’executiu o directiu que es el tercer òrgan més important del partit ja que es el que pren les decisions col·lectivament, cada dia i amb immediatesa. b) Estructura informal dels partits polítics Es tracta de diferents categories que agrupen els membres d’un partit polític segons la funció que desenvolupen. 1. La cúpula dirigent 2. Els representants institucionals o de càrrecs públics (electrius, representatius i de l’Administració) 3. Els càrrecs entremitjos els quals es dediquen únicament a l’organització i gestió dels partits (són funcionaris dels partits) 4. La militància que participa en els debats i col·labora en les tasques administratives. Dintre dels militants s’han creat de forma moderada els adherits o els simpatitzants. c) Problemes i disfuncions de l’estructura formal i informal dels partits polítics 1. Problemes entre la direcció i l’executiu: entre els dirigents que porten el dia a dia i els càrrecs institucionals, hi ha diferencies de criteri el qual, no es homogeni. Un exemple evident es que dirigents d’un partit que formen part d’un govern creuen que s’ha de fer una determinada cosa però els dirigents que no estan dins de les institucions són més crítics o tenen més capacitat per escoltar el poble o la militància de base. Es produeix una fractura i antagonisme claríssim. 2. Problemes entre els qui exerceixen funcions directives en la organització central, i els que ho fan en l’àmbit sectorial o territorial ja que no comparteixen els mateixos interessos. 3. Problemes entre els que exerceixen funcions directives i la militància espectre. 4. Problemes entre els líders nacionals i els líders territorials (anomenats aquets últims com “baró” = títol nobiliari dels aristòcrates). 5. Les diferencies des de el punt de vista programàtic: quan en un partit polítics sorgeixen corrents internes organitzades que discrepen de la línia general del seu propi partit es provoca un problema. C. Finançament dels partits polítics En un origen eren partits de notables que tenien un finançament resolt per l’aportació dels seus membres. Però la democratització de la política ha suposat la incorporació a l’activitat pública a les classes populars. Per tant una font de finançament que es pràcticament insignificant és la quota de l’afiliat. Però, en el transcurs del temps com a conseqüència de la professionalització de la política i de la necessitat de la seva estructuració de la política, es genera una necessitat de recursos. A partit d’aquí , cap als anys 60, s’institucionalitza el finançament públic dels partits polítics. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 23 D. Funcions dels partits polítics Les funcions que exerceixen els partits polítics son: 1. El reclutament i de formació dels militants dels partits per tal de que puguin adquirir les competències o els coneixements per poder accedir a l’exercici de càrrecs institucionals. La funció es preparar les persones que han d’assumir responsabilitats de tipus institucionals. 2. Actuar com agents de simplificació i agregació de les diferents demandes socials. És a dir simplificar problemàtiques i inquietuds de la ciutadania i agregar-les, sumar-les en iniciatives polítiques. 3. Actuar com agents de comunicació de missatges entre governants i governants. Elevar i transmetre al govern les demandes socials i a la inversa. 4. Actuar com agent de enquadrament ideològic de tal manera que els partits realitzen aquesta funció de segmentar la societat per raons ideològiques o d’aspiracions problemàtiques. Per tant es contribueix a una especialització de l’opinió pública en el sentit de singularitzar o especialitzar l’opinió pública a través del partit polític. Si haguéssim de resumir les dues principals funcions que realitzen els partits polítics diríem que la principal funció es la de transmetre les aspiracions socials cap a les institucions i la segona es legitimar o fer bones davant la societat les decisions que ha pres o adoptat un governant. E. Sistema de partits polítics En un sistema de partits, cal preguntar-se el següent: Quins partits polítics hi ha en una determinada societat? Com es relacionen aquets diferents partits polítics entre ells?. Seguidament, cal preguntar-se Quins són els factors que expliquen el nombre de partits en un determinat sistema? Hi ha dues raons per les quals hi ha mes o menys partits en un sistema polític. Aquestes son: 1. El factor de caràcter estructural: les clivelles o divisòries ideològiques que són el que expliquen les diferencies que hi ha en el sí d’una societat, fan que un sistema sigui més plural o més restringit. Quantes més clivelles ideològiques hi ha o s’entrecreuen, més partits hi ha i quan menys clivelles hi hagi, el sistema esta més relluït hi ha menys partits. 2. El factor conjuntural: quan un sistema electoral es un sistema majoritari consisteix en guanyar les eleccions per majoria. El cas paradigmàtic es l’anglès. Es tracta d’un sistema que no es proporcional en els partits (en el sentit de que guanyen o perden). En canvi, un sistema proporcional es aquell que té la formula que garanteix una representació directa i proporcional en funció dels vots obtinguts. A l’estat espanyol, les eleccions al Senat són majoritàries. En funció de si un sistema es majoritari o proporcional, el nombre de partits també variarà. Si ens trobem amb un sistema majoritari hi haurà menys partits que si ens trobéssim en un sistema proporcional en el que hi hauria mes varietat de partits polítics. Conclusió: No hi ha un sistema electoral millor que l’altre, cadascun té els seus avantatges i inconvenients. En aquest sentit, Establim dos tipus de classificacions de sistemes de partits polítics: 1. Sistemes de partits amb competència democràtica real • Sistema de partit dominant: en aquest sistema hi ha una força política que de forma continuada en el temps obté la majoria absoluta o reforçada dels vots i guanya. Un exemple va ser Felipe González (1982 1999) , o Jordi Pujol (1984 – 1999). Ciència Política Silvia Vilchez Poch 24 • Sistema de bipartidisme: hi ha dues forces polítiques que en equilibri, es reparteixen la majoria dels vots i acostumen a alternar el poder. Un exemple clar es els EUA. • Sistema pluralista: es dona una distribució fragmentaria del vot entre diversos partits polítics sense que n’hi hagi un hegemònic. En aquestes circumstàncies es on es dona més necessitat d’arribar a acords i per tant, de fer coalicions polítiques per fer viable el govern. Dins d’aquest sistema, podem establir una doble classificació: 1) En funció del nombre de partits: o Pluralisme limitat o restringit quan en el sistema coincideixen entre 4 o 5 partits i tots tenen capacitat de governar ja que tenen representació suficient per fer coalicions. Un exemple serien els partits catalans. o Pluralisme extrem en el que hi ha 6 o 7 partits, per tant es molt fragmentat en que totes les formes polítiques també tenen capacitat de governar. Un exemple es Israel pel seu sistema electoral que té una barrera electoral del 0% per tant casi tots els partits tenen representació. Això dificulta molt arribar a acords o coalicions. 2) En funció de la polarització ideològica: o Sistema polaritzat: es aquell en que hi ha una gran diferencia ideologia entre partits. Això comporta arribar a acords, pactes o negociacions. Si hi ha posicions molt extremes o distants es dificulta arribar a acords. o Sistema moderat: existeix una certa proximitat o afinitat ideològica que fa més fàcil la formació de coalicions de govern i tendeix a fer més estable el sistema polític. 2. Sistemes en competència restringida (dubtosament i aparentment democràtic) • Sistema de partit únic: Són sistemes en els que hi ha parlament, eleccions, partits polítics però que curiosament només hi ha un partit que governi durant un gran període de temps. Un exemple es Mèxic que el partit PRI va estar governant durant 40 anys ininterrompudament. Això es perquè estaven amanyades. • Sistema de partit hegemònic: monopoli d’una sola organització que impedeix l’existència dels altres partits. Un exemple es el movimiento nacional a Espanya durant l’època franquista. En aquest cas es el propi règim el que crea un propi partit monopolista. F. El rendiment del sistema de partits a Espanya i Catalunya Pel que fa al sistema de partits polítics a Espanya i Catalunya, al marge d’algunes singularitats organitzatives, hi ha algunes característiques comunes. Aquestes són: 1. Hi ha una altíssima proporció de càrrecs públics o bé d’aspirants a càrrecs públics així com a altres sistemes de partits hi ha una dualització entre càrrecs purament orgànics, en el cas espanyol hi ha una clara predilecció perquè els membres dels partits polítics tinguin càrrecs públics (representatiu, electiu o de l’Administració). 2. Una fèrria disciplina sobre els càrrecs electes. Hi ha una primacia o una hegemonia molt clara per part dels càrrecs orgànics o direcció dels partits que tutelen, controlen o fiscalitzen els càrrecs institucionals. Això sovint es una front de conflicte intern. És a dir es un cas típic que els responsables d’una organització política tendeixin a sospitar que els seus representants en les institucions prenen decisions equivocades o poc transparents i això es una font de conflicte que es dona molt en l’àmbit local. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 25 3. El finançament dels partits polítics en el nostre sistema que es essencialment públic (però no només es públic) es un factor que des incentiva o no estimula la militància política. Un dels factors que provoca el finançament irregular dels partits, es que difícilment poden fer front a la despesa que generen les campanyes electorals. Això provoca que no hi hagi una renovació generacional en els partits polítics, i per tant, els quadres dirigents tendeixen a perpetuar-se en el poder. Això predisposa de manera natural a fer les coses mal fetes. El rendiment dels partits a l’estat Espanyol tendeix a ser bipartidista però no exclou a altres forces polítiques i a Catalunya es troba un sistema pluralista limitat. Per tant el sistema de rendiment al cas espanyol històricament, la ruptura que suposa el franquisme, provoca un canvi en la cultura política. L’objectiu fonamental de la transició (des de el punt de vista dels partits) era reforçar el sistema de partits (reforçar la democràcia representativa) ja que uns partits forts eren vistos com una garantia d’estabilitat política, cosa que era important per no arribar a la guerra un altre cop i tornar a veure la inestabilitat política de la segona república. Amb aquest objectiu es va fer la primera llei electoral del 1977 que volia evitar la excessiva fragmentació política ja que un cop apareix la democràcia, es van creat centenars de partits polítics. En les primeres eleccions del 15 de juny del 1977 va guanyar Adolfo Suárez (UCD) per quasi majoria absoluta arribant al 48% gairebé amb un total de 166 escons sobre 350. La segona força va ser el PSOE i la tercera el partit comunista. Aquest sistema podia ser denominat com pluralista limitat. En aquella època hi havia molts partits polítics regionalistes, nacionalistes que durant 30 anys de democràcia han tingut molta importància que eren PANE (Partit d’àmbit no estatal que tenien implantació a un territori concret) amb un 20% en comparació amb els PAE (Partit d’àmbit estatal que tenien implantació a tot l’estat) que eren un 80%. Conseqüentment no va haver majoria absoluta però això no va importat perquè governes la UCD, això si va fer coalició amb el PSOE. Això va garantir l’estabilitat del sistema a més de la gran tolerància de la UCD amb la resta de la oposició i la cooperació amb els partits menors. Les segones eleccions van ser l’any 1979 que es va elaborar la Constitució. En aquestes eleccions va guanyar UCD un altre cop. Aquesta etapa esta caracteritzada per una gran estabilitat donat que no es produeixen grans canvis a part d’un procés d’absorció d’alguns petits partits per part de partits més grans. Ja que la UCD va aguantar un seguit de partits d’àmbit regional que s’hi van incorporar i el PSOE va ajuntar el PSP. Una tercera etapa seria la dels anys 1980 que entra en crisi, sobretot quan que es produeix el cop d’estat (23 de febrer de 1981) ja que la UCD entra en crisi interna, Suárez dimiteix i suggereix a Calvo Sotelo per substituir-lo. Conseqüentment el gran afavorit per la crisi de la UCD va ser el PSOE que l’any 1982 va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Aleshores i fins a mitjans dels anys 90, podríem caracteritzar el sistema amb AP (posterior PP), CIU, PNV... es dona un sistema pluralista però amb el PSOE com a partit dominant. Això va avançant cap a un sistema bipartidista imperfecte que es caracteritza com a sistema pluralista limitat. G. El rendiment del sistema de partits a les Comunitats Autònomes Els partits polítics S’implanten a les CCAA per dos motius: • Motiu Històric: al llarg de dos segles la política espanyola ha estat condicionada per aquesta clivella territorial, és a dir, les tensions centre-perifèria de caràcter cultural, lingüístic, històric, amb un dret propi, etc. Aquestes clivella territorial ha tingut una especial significació a Catalunya, País Basc, Navarra i Galícia. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 26 • Motiu d’Origen: naixement de l’Estat Autonòmic en la mesura en què es creen 17 CCAA. Provoca la creació a la vegada de subsistemes polítics i partits en aquests territoris. La creació de diferents partits o subsistemes en alguna CCAA provoca diversos efectes. • Modifica el marc de la competència electoral en la mesura que dificulta que hi hagi un únic sistema vàlid per tot l’Estat. Per exemple, en eleccions d’àmbit estatal, general o europees, el bipartidisme, per la influència dels dos grans partits d’implantació de l’estat té millors resultats, en canvi en eleccions de segon ordre d’àmbit territorial, com l’autonòmic, aquests partits obtenen pitjors resultats, fins i tot testimonials o marginals. Per exemple el PP, que governa a Espanya amb majoria, a Catalunya és la quarta força política. Els electors que opten en eleccions generals per un dels dos grans partits sovint no s’inclinen a fer el mateix en eleccions d’àmbit territorial. • La presència de partits d’àmbit no estatal exerceixen una funció centrífuga. Expulsa cap a la perifèria bona part del debat. L’agenda política està mediatitzada no exclusivament per temes d’àmbit estatal. És possible que un tema de plantejament territorial s’implanti a nivell estatal, com el procés sobiranista, que condiciona l’agenda política espanyola. Si no hi hagués partits d’implantació a Catalunya segurament no passaria. a) Implantació dels partits polítics a Catalunya 1. Convergència i Unió (CIU): inicialment va néixer com una coalició de partits l’any 1978 a partir d’un protocol de partits però en canvi es va convertir en una federació de partits el 2001. La diferència és que en una coalició s’ha de renovar el pacte o els acords cada vegada que hi ha eleccions. En canvi, en una federació hi ha dues formacions polítiques que mantenen les respectives federacions però tenen una estructura comuna que es manté. Els dos partits que integren la federació són CDC (Convergència Democràtica per Catalunya) i Unió, fundada l’Octubre del 1931. La seva orientació ideològica és demòcrata cristiana. CDC va ser fundada l’octubre del 1974. El líder fundador va ser Jordi Pujol, i la orientació ideològica és liberal. L’estructura comuna, el que els uneix és el nacionalisme. Les primeres eleccions legislatives al Juny del 1977 CiU no existia com a tal, van concórrer per separat i van fer una coalició anomenada Pacte Democràtic: CDC (Jordi Pujol) + EDC (liderada per Trias Fargas) i una tercera força anomenada Reagrupament Socialista de Catalunya (liderat per Josep Verde i Aldea). Dues d’aquestes tres forces polítiques van confluir més tard en la creació de CiU. La primera vegada que van anar junts va ser l’any 1979: CDC, EDC i Unió democràtica de Catalunya. Reagrupament va agrupar-se amb el PSC. 2. Partit Socialista Català (PSC): neix l’abril del 1977 com a conseqüència de la fusió de tres forces polítiques preexistents: PSC Congrés liderat per Joan Raventós, Reagrupament (Verde Aldea) i Federació Catalana del PSOE (Josep Maria Riginer). 3. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): (Març 1931) és la suma de 3 opcions polítiques: L’estat català (Francesc Macià), el Partit Republicà Català (Lluís Companys) i el Grup de l’opinió (Lluhí Vallescà i altres), grup d’intel·lectuals. No només és la fusió entre aquests tres sinó que també és un partit al·luvió (adhesió de moltes agrupacions). El seu primer líder històric Francesc Macià que va ser elegit President de la Generalitat el 1931 fins que va morir el 1933, quan va ser substituït per Companys. 4. Iniciativa Verds per Catalunya (ICV): fundat el 1936. És producte d’una escissió del PSOE i respon a la lògica dels partits comunistes que apareixen després de la Revolució Russa a tot Ciència Política Europa. Per això PSUC significa Partit Socialista Unificat de Catalunya, perquè la seva matriu inicial era socialista i no comunista i unificat perquè aplega tots els sectors de caràcter comunista d’aquell moment. Va ser el partit hegemònic durant el post franquisme, va liderar bona part de la oposició al règim però també a l’Assemblea de Catalunya. En les eleccions de 1980 (1es eleccions autonòmiques) li va passar com al Partit Comunista Espanyol, partit que havia liderat de manera hegemònica tota la oposició del franquisme va obtenir una representació molt escassa, el PSUC va quedar per sota del PSC. Va obtenir una menor representació de la que esperava i el 1987 es reinventa i es converteix en ICV, encara que inicialment era IC-V que després va desaparèixer. Neix l’any 1987 amb signe socialdemòcrata, ecologista i que defensa el comunisme (tradició comunista). Dels primers partits ex comunistes europeus en abraçar una altra fe. Silvia Vilchez Poch 27 5. Partit Popular (PP) (Aliança Popular a l’origen): neix el 1976 i va ser fundat per Manuel Fraga, un dels ponents redactors de la Constitució de 1978 que va fundar l’AP, que després es va anomenar PP, i a Catalunya PPC (tot i que no té independència orgànica, és més conservador). Signe liberal conservador. A diferència dels altres partits (concorre electoralment junt amb el PSOE) la majoria de decisions radica en els òrgans de decisió centrals. b) Implantació dels partits polítics al País Basc Té un sistema de partits dividit en dos grans eixos: 1) Partits nacionalistes i independentistes: • PNB (1978). És el partit més antic de tot l’Estat. El fundador o líder històric va ser Sabino Arana, qui va inventar la icurriña (bandera), inspirada en la A Union Jack (bandera Regne Unit, idèntica però canviant els colors). Superposició de la bandera d’Euskadi, Navarra i Parraldes. La orientació ideològica és doble: demòcrata cristiana, de tradició carlina. El seu partit homòleg a Catalunya és Unió. • En l’eix nacionalista, Sortu, Batasuna, Bildu (coalició on tb integra un altre partit petit)... Esquerra abertzale (nacionalista) 2) Partits constitucionals, unionistes... PP y PSOE (Partit Socialista d’Euskadi) c) Implantació dels partits polítics a Galícia No sempre hi ha hagut partits d’implantació només gallega o d’àmbit no estatal gallecs amb representació parlamentària. En els PAE hi ha el PP i el PSOE. Però dels PANE hi ha: 1. Coalición Galega. Orientació nacionalista, venia del naufragi de la UCD de Adolfo Suárez, per tant també té una orientació centrista, moderat, es va acabar nodrint de ex dirigents de l’AP. 2. BNG (Bloque Nacionalista Galego). Suma de diferents partits, el més important dels quals és UPG (Unión do Pobo Galego). Afiliació d’origen marxista tot i que al llarg del temps ha optat per una certa moderació estratègica per afavorir una aliança amb el PSDG. Parlem dels primers anys 2000, i la importància del pacte PSDG-Bloque és per poder expulsar el PP del poder encara que tinguessin poques coincidències entre ells. 2) Grups d’interès Dins del sistema polític, conflueixen grups d’interès, de pressió i moviments socials amb l’objectiu comú de influir en els partits polítics. Per tant, són principals actors del sistema polític. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 28 El grup d’interès més important que existeix en el sistema és els Sindicats i la Patronal (agents socials i econòmics). Alguns exemples de grups d’interès son: • Esfera econòmica (els més importants): sindicats, patronals, associació de consumidors, grups sectorials d’empresaris. • Caràcter social: Associacions de veïns, ONGs (encara que n’hi ha que són ecologistes o el que sigui). • Caràcter cultural: artistes que defensen la seva creació i propietats intel·lectuals, associacions de músics, productors de cine... • Caràcter confessional: religions (protestants, catòlics...) Els grups d’interès tenen un caràcter reglat i formal que intenten influir en el sistema a través d’accions de protesta o reivindicacions (manifestacions, vagues...), amb negociació o persuasió (convèncer) o per la via judicial. Els recursos dels quals disposen són per una banda provinents dels afiliats i els recursos que consisteixen en multiplicar la seva presència en els mitjans de comunicació social, que dependrà de la seva habilitat per presentar propostes. De la combinació dels recursos materials i econòmics dels que disposa i com els utilitzi dependrà l’èxit de la seva tasca. A. Grups de pressió Existeixen 3 grups principals de pressió: 1. Lobbies: persones especialitzades en connectar diferents grups socials amb membres o representants d’institucions públics. La seva tasca consisteix en desenvolupar un seguit de gestions per posar en contacte grups públics que tenen interès. Lobbisme professionalitzat. 2. Agències de comunicació, de relacions públiques, publicitat: s’encarreguen de dissenyar i executar campanyes públiques de sensibilització al voltant de determinats temes que preocupen un grup social. A través d’una projecció pública acabi captant interès al voltant d’un grup, persona o campanya. 3. Més institucional, que en ocasions algunes administracions públiques, tot i formar part de l’aparell institucional de l’estat actuen de forma gremial o corporativa en les seves funcions intentant influir en decisions que corresponen a altres administracions. Ex: l’exèrcit o les forces de seguretat la manera d’exercir les seves funcions és adquirir el material corresponent B. Moviments socials Els Moviments socials son un fenomen de fronteres més difuses que els anteriors. Consisteixen en moviments que integren en el seu interior un seguit de nuclis estables, publicacions, utilitzen les xarxes socials, col·lectius de caràcter estrictament locals. Sorgeix en un moment determinat per un conflicte determinat que desapareix quan desapareix la problemàtica. El mètode que utilitzen està implícit en la seva definició: utilitzen les xarxes socials, fenomen social, mètode no convencional i no regulat. Si haguéssim de caracteritzar aquest tipus de moviments són estructures de caràcter lleuger, no estable, duració efímera, no tenen responsabilitat. Per caracteritzar el moviment social diríem que actuen per un moviment reflex acció-reacció. Normalment actuen davant una determinada decisió. Quan els poders públics decideixen contra els suposats interessos reaccionen Distingim 3 tipus de moviments socials: • Moviments socials de sentit ampli: articulen determinats nuclis que comparteixen una determinada proposta, i en cap cas són o constitueixen una organització única ni disposen d’un programa d’actuació. Supòsit més clàssic de moviment social. • Moviments socials de caràcter estructural: perduren al llarg del temps. Silvia Vilchez Poch 29 Ciència Política • Moviments monotemàtics o monogràfics, que apareixen vinculats a un determinat objectiu i desapareixen quan aquest objectiu s’assoleix o perd capacitat d’atraure l’atenció de l’opinió pública. Els primers moviments socials apareixen al segle XIX com a moviments de masses vinculats a reivindicacions del moviment obrer, que tenen una articulació distinta al dels sindicats. Als anys 60 de manera molt destacada apareixen moviments de signe molt progressista de naturalesa més aviat burgesa, classes acomodades. El signe o el color canvia, ja no és materialista sinó que el signe d’aquests moviment és eminentment conservador i fins i tot apareix per primera vegada un cert brot feixista o neofeixista en molts països. A partir dels anys 90 hi ha una gran emergència dels països d’antiglobalització davant els excessos del poder econòmic. A partir dels anys 2000 s’acaben convertint en moviments anticrisis. Tema 6 : El Procés Polític 6.1.
Eleccions i sistemes electorals 1) El sistema electoral El sistema electoral es un conjunt de regles que pretenen disciplinar o regular l’elecció dels representants de la ciutadania elegits en les eleccions. No existeix cap sistema electoral que sigui neutre, ja que solen estar vinculats amb el seu sistema polític i acostumen a respondre als interessos dels sectors polítics majoritaris (estan influïts per aquets). En un context de democràcia representativa, les funcions del sistema electoral son: 1. Funció legitimadora: legitima el poder polític. Això ho fa de 3 maneres: • Contribuint a la socialització política i a la formació de la cultura política de l’electorat • Establint comunicació política mitjançant interacció entre l’opinió pública i l’elit política • Legitimant el sistema polític, el sistema de partits i el govern 2. Funció representativa: representa la voluntat popular (la qual cedeix la seva sobirania als seus representants que son escollits per la ciutadania). Aquesta funció l’exerceix de 3 maneres: • Seleccionat i escollint a elits polítiques i als seus líders • Atorgant un mandat representatiu fundat sobre una base electiva • Reflexant el pluralisme de la societat en el sí de les institucions polítiques 3. Funció de seleccionar unes determinades elits: mitjançant unes eleccions, els ciutadans escullen els seus representants d’un grup de gent preparada per exercir les funcions públiques. La funció de proporcionar govern es realitza de 3 maneres: • Creant un ajut polític que sustenti el govern • Creant una oposició parlamentaria que controli el govern • Establint l’orientació general de les polítiques 4. Funció simbòlica: reafirma periòdicament els valors democràtics davant la ciutadania, contribuint a generar i fomentar un sentiment de ciutadania. Per generar la participació ciutadana cal: • Expressar en vots les perifèries polítiques de l’electorat • Escollir entre diversos programes polítics diferents • Exercir influencia política Ciència Política Silvia Vilchez Poch 30 A. Evolució i característiques del sufragi democràtic El sufragi democràtic es per definició, un sufragi universal, directe, secret, lliure i igualitari. Per tant, es defineix per les seves pròpies característiques que son: 1. Sufragi igualitari: en el sentit de que el conjunt de la ciutadania sense exclusions té dret a vot i per tant, aquest vot té el mateix valor per a tots. 2. Sufragi secret: per evitar vicis en la voluntat, així com coaccions, amenaces i violència. 3. Sufragi lliure: el vot s’ha d’exercir en un determinat marc de drets fonamentals i de llibertats públiques ja que no existirà aquest si els partits polítics es prohibeixen, o si s’ha intervingut el dret de reunió, manifestació o d’expressió. Per tant, ha d’existir un marc de drets que garanteixi el pluralisme polític i per tant, que els partit pugin competir entre ells en eleccions periòdiques. 4. Sufragi directe: el vot pot ser exercit directament pel ciutadà sense necessitat de cap representant o mandatari en el sentit de intermediaris. Per a exercir el dret de sufragi cal tenir certes condicions: s’ha de ser major d’edat, tenir la nacionalitat, viure en la zona geogràfica corresponent a la votació, no estar incapacitat i no tenir causes d’imputabilitat. En alguns països es demana estar inscrit en el cens electoral, d’altres la inscripció es automàtica. El cens electoral el consisteix en un registre en el que figuren tots els electors. Ara bé, cal tenir en compte que a l’Estat Espanyol votar es un dret, no una obligació i que per tant ningú serà sancionat per no exercir el seu dret de vot, o per votar en blanc però en altres països si que es obligatori. El dret de sufragi té una doble dimensió: per una banda la dimensió activa en el sentit de tenir la capacitat de votar, i per una altra banda la dimensió passiva que permet ser votat. En aquesta ultima, cal tenir en compte, que existeixen determinades causes de restricció o d’incompatibilitat per ser escollit. 2) El procés electoral A. Etapes del procés electoral El procés electoral es composa d’una successió de diferents etapes (les quals varien en funció del país) que a l’Estat Espanyol son les següents, sens perjudici de que l’ordre es modifiqui: 1. La convocatòria: acte processal que dona inicia al procés electoral en forma d’instrument que serveix per fixar les regles i les garanties del procés electoral. El principal objectiu es fixar la data de les eleccions. El decret de convocatòria ha d’expressar un termini per formalitzar les candidatures el qual es entre dues setmanes i d’un mes. El sistema electoral privilegia a aquells partits o coalicions que ja tenen representació ja que permet la propaganda electoral en medis de comunicació de masses mentre que els que es presenten per primera vegada solen tenir propaganda gratuïta. 2. La campanya electoral: consisteix en un període en el qual els qui es presenten a les eleccions reclamen directament el vot als electors, fora d’aquest període, la campanya electoral esta prohibida. La campanya electoral no només es un vehicle per reclamar el vot i explicar propostes el partit, sinó que incorpora una jornada prèvia a les eleccions de reflexió. Un estudi estadístic demostra que abans de que es celebrin les eleccions, un 80% dels electors ja sap a qui votarà però la campanya serveix per als indecisos que representen un 20% dels electors. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 31 3. La votació: la votació sol fer-se en un dia, tot i que en els països amb sistema de doble volta, celebren la votació en dos dies diferents. En aquets sistemes de doble volta, per tal de reduir el nombre de partits que seran elegits, s’estableix un llinda de majoria absoluta per sota del qual no es podrà accedir a la segona volta. És a dir que els partits que a la primera volta no obtinguin majoria absoluta, no poden accedir a la segona volta i per tant, no seran elegits. Respecte la votació, cal mencionar que l’Administració electoral decideix quins seran els col·legis electorals en funció de la població, el territori .... a més, també designa les meses per mitjà d’un sistema aleatori dels Ajuntaments. La mesa consisteix en un òrgan de recepció i certificació del vot. Els membres de la mesa son: un president, un secretari i dos vocals a més dels substituts. També poden haver-hi els interventors i els apoderat que son un determinat nombre de persones designades per tutelar, vigilar i controlar la funció de la mesa. Es distingeixen en que els interventors únicament estan acreditats per vigilar una única la mesa mentre que els apoderats poden exercir aquesta funció per a totes les meses del col·legi electoral. Per tant la designació d’un o de l’altre dependrà dels recursos econòmics amb els que compti el col·legi electoral. La funció d’aquestes dues figures sol donar-se durant l’escrutini, és a dir durant el recompte dels vots. En el cas de que l’apoderat no estigui d’acord amb el recompte realitzat, constitueix una queixa de mala gestió de la mesa. 4. L’escrutini: l’escrutini pròpiament vol dir objecte d’estudi, d’examen o de dictamen, però en termes electorals, l’escrutini consisteix en el recompte dels vots. Durant aquest procediment poden sorgir dubtes de la mesa respecte de si un vot es nul, blanc o si pot ser considerat vàlid. En aquest cas, es la junta electoral qui ha de decidir al respecte de la validesa o invalidesa del vot. Per a realitzar l’escrutini, només es tenen en compte els vots vàlidament emesos, tot i que hi ha sistemes que també conten els vots nuls. Això varia en funció de la barrera electoral. 5. La proclamació dels resultats: finalment, quan els resultats es fan públics, cal considerar que aquets tenen un caràcter provisional. Això es degut a que poden donar-se casos d’impugnació sobre els vots recomptats al col·legi electoral. És a dir que si molts vots son declarats nuls, aquets s’han de revisar. Aquesta revisió la dur a terme la Junta Electoral que es tracta d’un òrgan jurisdiccional compost per òrgans del poder judicial, el qual té un àmbit geogràfic local, provincial i central. La proclamació dels resultats també es provisional degut a que cal afegir el vot dels nacionals que resideixen a l’estranger (les quals voten al consolat o ambaixada exercit el seu vot per delegació diplomàtica, prèvia inscripció al CEDA). Un cop aquests vots han estat inclosos als resultats, es dona la proclamació definitiva dels resultats electorals la qual té un caràcter oficial. En un Estat de Dret, la proclamació dels resultats es dotada de validesa, junt amb la publicació dels candidats electes ja que aquets no han pres poder formalment. Els requisits formals que s’estableixen perquè un electe prengui possessió son: per una banda la declaració de bens, i per l’altra banda prometre o jurar el càrrec posant a Déu com a testimoni (en el cas de la Dreta) o l’acatament (en el cas de l’Esquerra) que consisteix en complir la Constitució, és a dir en acceptarla per imperatiu legal, ja que es pot estar en contra de la Constitució i aquesta es susceptible de modificació i reforma. B. Elements del sistema electoral Els elements configuradors que vertebren el sistema electoral són els següents: 1. La circumscripció electoral (districte): àrea o àmbit territorial, geogràfic on s’agrupa un determinat nombre d’electors, els quals se’ls atribueix un determinat nombre de representants (escons: que etimològicament vol dir un seient, cadira física). Ciència Política Silvia Vilchez Poch 32 Hi ha una variable que es la magnitud de la circumscripció, que determina que un sistema, sigui més proporcional o menys proporcional. Amb caràcter general, és més proporcional una magnitud o circumscripció gran que una magnitud petita (Estat vs Província). Quan més proporcional, afavoreix als parits petits, però quan menys proporcional afavoreix a partits grans. Existeixen 3 tipus de circumscripcions electorals: 1. Circumscripció uninominal: on només hi ha un candidat amb un sistema majoritari. Hi ha un districte uninominal, allà on guanya el que té mes vots. Escullen a un sol diputat. Solen tenir formules majoritàries. 2. Circumscripció plurinominal: aproxima l’elector a l’elegit però com a inconvenient té que exclou a totes les minories que no obtenen representació. Escullen a dos o mes escons. Solen tenir un sistema proporcional. 3. Circumscripció única: es una variant de la circumscripció plurinominal en que l’electorat de tot el territori subjecte a la votació, es considerat tot ell com a circumscripció electoral. Aquí no hi ha divisió, ni districtes sinó que tot el territori en conjunt s’equipara a un districte. Aquest seria el cas de l’Estat Espanyol. Les manipulacions en el disseny de les circumscripcions es un fet conegut com ElGerrymandering. Gerry Mandering va ser governador d’un estat dels Estats Units. La tècnica gerrymandering consisteix en delimitar circumscripcions en funció de criteris exclusivament partidistes per privilegiar a una candidatura concreta. Es realitza amb un disseny coincident amb la distribució geogràfica del electorat d’un partit per tal de afavorir-lo. Es tracta d’evitar que l’estat tingui una circumscripció fixa, adulterant o canviant el resultat electoral modificant els districtes electorals. 2. La formula electoral: La formula electoral determina la proporcionalitat del sistema. Un sistema es proporcional es aquell en el que es divideixen els vots amb els escons. No solen coincidir ja que sempre hi ha canvis o variacions. Per tant, el sistema ha de tendir a ser proporcional però alhora hi ha alguns elements que condicionen la proporcionalitat del sistema que entre ells son: la circumscripció, la barrera i el prorrateig que consisteix en la predeterminació d’un nombre mínim d’escons que serveix per garantir la mínima representativitat d’alguns territoris menys poblats. 3. La forma de la candidatura: Pot ser de dos tipus: 1. Candidatura unipersonal: tipus de candidatura lligat a les eleccions presidencials ja que només hi ha un candidat. 2. Candidatura de llista: Aquesta llista pot ser de varis tipus: • Llistes obertes: capacitat perquè l’elector pugi triar entre determinats candidats de diferents partits i escollir l’ordre de preferència dels mateixos. Fomenten la competició dels partits polítics i afavoreixen la relació entre electors i elegits, però afavoreixen a la corrupció. (Exemple: Suiza). • Llistes tancades: les quals poden ser de dos tipus: o Llistes bloquejades: són tancades perquè l’elector vota a una llista de candidats presentats per un partit, i son bloquejades perquè l’ordre intern de la candidatura esta fixat pel partit i el votant, no el pot alterar. (Exemple: Espanya). Aquestes llistes son criticades per restringir l’expressió de les preferències dels electors i consoliden l’organització dels partits. o Llistes desbloquejades: son aquelles en les quals l’elector vota a la llista presentada per un partit, però pot modificar (total o parcialment) l’ordre dels candidats. (Exemple: Holanda) Ciència Política Silvia Vilchez Poch 33 4. L’estructura de vot: La manera d’emetre o d’expressar el vot esta íntimament vinculada a la forma que adopta cada candidatura, de manera que es poden distingir 3 tipus de vots: 1. Vot únic: és el més habitual. Es dona en els supòsits de circumscripcions plurinominals amb llista tancada com ocorre a l’estat Espanyol o, en el cas de les circumscripcions uninominals amb candidatura unipersonal. No es permet fer un vot múltiple o doble com ocorre a altres sistemes. 2. Vot múltiple: l’elector efectua tants vots com escons hi ha disponibles en la circumscripció, i pot donar com a màxim un vot a cada candidat. Es dona en els sistemes pluripersonals de llista tancada desbloquejada i també en els sistemes de llista oberta. Aquest tipus de vot presenta variants: 1) El vot limitat: consisteix en que per cada demarcació es pot escollit un numero X de candidats. Però l’elector disposa de d’un nombre més petit de vots que el nombre de candidats que es presenten. Intenta corregir el màxim el excessos. 2) El vot acumulatiu: es pot votar a diferents candidats. 3) El vot preferencial: s’estableixen unes preferències a l’hora de votar. 4) El vot combinat: es pot escollit entre diferents partits sense que sigui rellevant el lloc que ocupa cada candidat en la llista. 5) El vot doble o mixta: combina la possibilitat de votat a candidats en circumscripcions uninominals i també votar a candidats que figuren a les llistes de partits. 5. La barrera legal (barrera electoral): es la quantitat que normalment s’expressa en % dels vots vàlids emesos que es s’exigeixen per que es pugi passar a la següent fase, que consisteix en aplicar la formula electoral (proporcional o majoritària). La conditio sine qua non per aplicar la fórmula es que haguem d’arribar a un mínim en la barrera legal. Això limita la linde electoral que consisteix en el nombre de vots que supera la barrera que aconsegueix conseqüentment, representació. La barrera legal per a les eleccions autonòmiques de l’Estat espanyol es del 3% mentre que a les eleccions generals es del 5% 6. La formula electoral :Aquesta pot ser de dos tipus: 1. La formula majoritària: obté la representació aquella candidatura que aconsegueix la majoria dels vots. Les seves característiques són les següents: 1) El seu propòsit es donar la màxima estabilitat política als guanyadors de les eleccions. 2) En un sistema senzill, en el sentit de que en un districte, guanya el que té la majoria dels vots. 3) Es un sistema implantat en els països anglosaxons. 4) Afavoreix el bipartidisme. 5) Hi ha dos sistemes diferents: • Sistemes de majoria relativa: guanya aquella candidatura que té més vots. • Sistemes de majoria absoluta amb forma de doble volta: en la primera volta hi ha diferents candidatures. En el cas de que ningú obtingués la majoria absoluta es dona una segona jornada electoral, en la que s’hauran eliminat als que no arribin a un número X dels vots. Per contra, guanya aquell que obtingui la majoria relativa. La doble volta serveix per reforçar la legitimat del vencedor. Es reagrupa el vot dels altres candidats que ja no es presenten en aquesta segona volta. La gent que va votar als que ja no hi són, voten ara als partits que queden. Els partits que a la primera volta no aconsegueixen la majoria absoluta, ja no es poden presentar a la segona volta, de manera que es redueixen les possibilitats. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 34 2. La formula proporcional (es el cas de l’estat espanyol): per arribar a una formula proporcional, s’ha de fer una formula matemàtica. Les seves característiques son les següents: 1) Garantir la pluralitat del parlament per procurar que totes les sensibilitats polítiques estiguin presents. 2) Impera en els països de llarga tradició democràtica de l’Europa continental. 3) Afavoreix el pluripartidisme. 4) Les circumscripcions son plurinominals. 5) Pot ser de molts tipus, tot i que només en comentarem dos: • Resta major: per distribuir els escons, s’utilitza un coeficient Imperiali, Droop, Hare. Es divideix el nombre de vots de cada candidatura per un coeficient que normalment es el nombre total dels escons. • Resta menor o coeficient més elevat: la més coneguda es la Hondt, Saint- Lague. C. Evolució històrica dels sistemes electorals espanyols Espanya té una llarga tradició històrica de sistemes electorals (dins d’un sistema democràtic). L’any 1812 el primer sistema va permetre l’elecció per sufragi dels membres de l’assemblea. Distingim varies etapes: • Primera etapa: l’any 1837 va haver-hi sufragi censatari que va ser modificat l’any 1869 i que es va convertir en un sistema universal masculí. Finalment, l’any 1907 es va consolidar durant l’etapa de la restauració. • Segona etapa: l’any 1931 s’introdueix el vot femení. • Tercera etapa: durant el franquisme, hi havia un sistema electoral corporativista en la mesura en que la representació corresponia a els diferents terços: familiar, municipal i sindical (vertical). Per tant, ho havia un sistema que funcionava per cooptació. Aquesta etapa incorpora amb molta força el plebiscit (una espècie de referèndum sobre un tema molt concret). • Quarta etapa: etapa de transició política. Les primeres eleccions democràtiques van ser l’any 1977 i les segones al 1979. Es va realitzar una llei preconstitucional anomenada Llei per la reforma, més coneguda amb el nom de llei haraquiri. Aquesta llei implicava la dissolució de les Corts Generals i va portar la primera llei electoral per la reforma política. 6.2.
La Cultura Política 1) Origen de la cultura política La etimòloga del terme “cultura” vol dir que va conreant, treballant, elaborant. Precisament per això, la cultura política pot definir-se com el conjunt d’actituds i pautes de comportament predominants en una societat. La cultura política es aquells elements comuns i que identifiquen a una societat, la qual cosa no vol dir que no puguem parlar de subcultures i d’expressions minoritàries no predominants. L’origen de l’estudi de la cultura polític es bastant remot. Quan Plató en el seu llibre “La República” descriu la societat del seu temps i al mateix temps busca quin es l’ideal de perfecció per a qualsevol estat, esta parlant del que coneixem com a cultura política. L’estudi de Toqueville sobre la cultura política es un altre manifestació del seu origen. Estudien la naturalesa de les institucions polítiques de la seva època i per tant, descriuen els costums socials, els hàbits, els valors col·lectius mitjançant un mètode no especialment científic, sinó que a través d’un mètode purament empíric i especulatiu, aprofundit amb el caràcter nacional o la idiosincràsia d’un poble. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 35 Tot i no ser un mètode científic, si que utilitza una tècnica pluridisciplinar ja que aquest anàlisi de la societat i de les institucions polítiques pren alguns elements propis de l’economia, la geografia humana, i la antropologia. Posteriorment, en ple segle XIX, aquest enfocament culturalista manté aquest caràcter pluridiscplinar del seu origen. És a dir l’estudi de l’anàlisi de la cultura política d’un territori necessita l’aportació de l’estadística, l’antropologia, la psicologia social, i de l’economia aplicant un rigorós mètode científic. Per tant parlem dels sondejos i enquestes, com a forma d’estudis d’opinió. Els primers estudiosos de la cultura política són dos politòlegs americans: Almond i Berba els quals, van escriure conjuntament l’obra inaugural del tema: “the civic culture” = la cultura cívica. Aquests dos autors estudien el context sociopolític dels Estats Units en la immediata postguerra de la Segona Guerra Mundial. Arriben entre d’altres conclusions a percebre una certa debilitat de les institucions democràtiques com a conseqüència de l’aparició del comunisme i la Guerra Freda i d’un fenomen nou com l’aparició de nous estats a causa del procés de descolonització d’aquella època. 2) Concepte de cultura política La cultura política es el conjunt d’atributs d’una societat que determinen un seguit d’actituds i de pautes de comportament majoritàries. La manera d’identificar l’existència d’una determina cultura política d’un país, és a través del mètode d’enquesta o sondeig d’opinió els quals, mitjançant preguntes induïdes demanen posició té l’individuo al voltant de la política, quins són els seus valors des de el punt de vista ideològic .... i a partir d’aquest mètode de recerca, es realitza una classificació de quins son els perfils que conviuen a l’interior de tota societat, que ens permet descobrir quins són els actors col·lectius que participen políticament en la comunitat i, també ens ajuda a comprendre perquè davant d’un determinat problema l’individu por generar un autèntic conflicte social. Per tant ajuda a comprendre i preveure determinades reaccions socials. Per tant, sabrem si determinades iniciatives polítiques o legislatives seran acceptades o rebutjades. 3) Característiques de la cultura política Quins son els elements comuns de les cultures polítiques del món? 1. Són molt estables en el temps. 2. Determinats grups socials o contextos geogràfics generen la seva pròpia cultura polítiques, és a dir subcultures polítiques. 3. La cultura política esta influïda pels processos de canvi i de modernització econòmica. 4. El factor generacional: si idealment poguéssim segmentar la cultura política veuríem com hi ha notòries diferencies sobretot ,a partir del factor edat que es un dels elements més important que fa canviar els valors d’una societat. 5. El fet que en un determinat territori s’hagi mantingut un determinat sistema polític al llarg del temps, provoca la contribució de socialitzar una sèrie de valors. Per exemple en els països en que hi ha una tradició democràtica molt antiga provoca que sigui molt complicat establir valors propis de règims autoritaris o autocràtics i a la inversa. 4) Visions de la cultura política Hi ha dues visions extremes dins del camp de la cultura política: 1. Visió des de la perspectiva del Marxisme que considera que el que determina la cultura política son els elements de caràcter material o econòmic. Opinen que l’individu actua sempre per un estímul fonamental que es rebre una contraprestació. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 36 L’individu actua sempre racionalment i té les seves preferències clarament definides a partir de disposar d’un seguit d’informació sobre els recursos, els mitjans disponibles i els costos de la seva acció. Per tant si aquest individu actua políticament i es decideix a intervenir en el procés polític ho farà des d’un càlcul egoista, servint-se de la política com una cosa purament instrumental. Alguns politòlegs el denominen com el “Egoista il·lustrat”. 2. Visió que pensa que la cultura política be determinada exclusivament per determinats valors, costums i creences. Els que adopten un enfocament sociocultural, pensen que l’individu guia la seva conducta únicament, en funció de determinats valors, usos, costums, convencions i conseqüentment, la seva acció política es una acció normativa. És a dir que adopta una determinada conducta perquè creu que es legitima. Quin es l’itinerari que segueix un individu a l’hora d’adoptar una determinada conducta? Hi ha 3 fases o moments processals concrets: 1. L’estímul: L’estímul es aquella propensió adquirida a través de la socialització. És a dir aquelles coses que l’individu pensa que no són innates, sinó provocades per la realitat que l’envolta del seu entorn. En segon lloc, estímul són també totes aquelles predisposicions que són estables, persistents al llarg del temps, que no són fruit de la circumstància o d’un determinat episodi. És a dir que l’estímul es tot allò que queda registrat a partir de determinades conductes repetides al llarg del temps. Aquets estímuls provenen del mateix sistema polític. Un altre font d’estímuls són les diverses formes d’intervenció o actuació política la més important de les quals, es el vot i el sufragi tot i que també les manifestacions i protestes. Un altre estímul són els outputs (resposta que generen els poders públics davant d’una determinada demanda social). 2. El filtre: es un conjunt d’actituds que tenen a veure o bé amb una orientació cognitiva, és a dir a partir del que l’individu coneix, sap o creu, o bé amb una orientació afectiva que consisteix en una determinada acció de rebuig, d’afecte o d’indiferència per part de l’individu. També hi ha orientacions intencionals, tot allò que fa que un determinat individu actuí o bé s’inhibeixi. La font o l’origen d’aquestes actituds es troben en les experiències personals de cada individu, també en la pertinença a un determinat col·lectiu, i per la influència del context institucional. 3. La conducta: la barreja o suma de les variables anteriors, determinen al menys 3 tipus d’actituds o de cultures polítiques: • La cultura política cívica o participativa: tenir inclinació a intervenir en el procés polític per fer valdre les seves demandes o necessitats. Això comporta necessariament a intervenir, a influir en la política i en el govern. Es una actitud activa i cívica en el sentit de voler col·laborar en la millora de la societat. • La cultura política de súbdit: l’actitud que adopta l’individu es una de mirar, captar la realitat que l’envolta i tot allò que afecta als seus interessos, però poc desitjós de voler influir en el procés de presa de decisions polítiques. Aquest es un individu que acostuma a delegar les seves responsabilitats en altres persones. Per tant es un actor interessat per el món que l’envolta però que no intervé directament. • La cultura política localista, parroquial o pairal: els individus tenen una vaga referència sobre el sistema política i n’hi ha que ignoren absolutament la seva existència, funcionament i mecanismes i per tant la seva actitud es de total i absoluta indiferència o apatia davant del sistema polític. És localista perquè s’aferra i s’agafa allò que té més prop a través de les relacions interpersonals però, no amb les institucions o amb el sistema polític. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 37 5) L’evolució de la cultura política a Espanya i Catalunya A. Quina ha estat la cultura política dominant a Espanya i a Catalunya en els últims anys? Podem dividir en dos períodes concrets la cultura política més recent: 1. Primera etapa: finals del franquisme, post franquisme i etapa de la transició (1975): La cultura política en aquesta etapa es un terreny poc explorat perquè no es fan enquestes, de manera que els primers estudis d’opinió on es fan preguntes que indueixen a una determinada resposta de valors. En aquestes primeres enquestes o estudis d’opinió, trobem 3 subcultures que conviuen: • Subcultura d’alienació davant del franquisme expressa un rebuig frontal que representa el 25% de la població espanyola de la època. • Subcultura dels afectes al franquisme: a mitjans dels anys 70, un 15% de la població espanyola expressa una afecció en termes entusiàstics, des del punt de vista ideològic amb el franquisme. • Subcultura coneguda com la majoria: es un grup molt important des del punt de vista numèric, ja que més del 50% de la població espanyola que té actituds molt elementals cap a la política com a conseqüència de la manca de tradició política durant 40 anys de dictadura, i de la presència de valors modernitzant propis d’una societat de consum o post materialista, és a dir que a la majoria li interessa relativament poc la política predominen uns valors de moderació ja que estant més preocupats pel seu benestar material que per participar en la política. 2. Segona etapa: la consolidació democràtica: La cultura política de la etapa democràtica demostra que hi ha hagut un canvi substancial, consistent en el fet de que la societat espanyola comença a compartir alguns trets característics dels països de tradició democràtica ja que hi ha una millora del sistema educatiu, la emancipació de la dona, la incardinació d’Espanya en un món global ja que hi ha més coneixement d’altres realitats des de el punt de vista cultural i econòmic. Quines són les constants que observem en els diferents estudis d’opinió en els anys 70 – 80? • La persistència de valors de moderació: s’observa en la societat espanyola la presencia de forts valors de tolerància, voluntat de consens polític i un certs nivells de pluralisme. • Combinació incongruent i estranya coneguda com el cinisme democràtic: és a dir que hi ha un grau elevat d’acceptació de la democràcia com el millor dels sistemes possibles, com la millor forma de govern però alhora, aquesta majoria té una actitud molt critica i bones dosis d’escepticisme sobre les institucions. B.Quines són les valoracions que mereixen les institucions o de determinats elements en l’agenda política? 1. La Guerra civil (memòria històrica): els estudis d’opinió dels anys 70 confirmen que el record de la guerra civil i les seves seqüeles es encara molt present, sentit, immediat. La major part de la gent tanmateix vol passar pàgina al respecte. De manera més recent hi ha hagut una emergència de la voluntat d’una part de la població de recuperar la memòria històrica i buscar reparació de la Guerra històrica respecte les víctimes del franquisme. 2. La transició política: la seva valoració en la societat ha variat en el temps. Podríem parlar d’una certa magnificació històrica tot i que això varia fins al punt que als anys 80, un 80% de la població espanyola la valora positivament, però a final dels anys 90 hi ha una disminució d’aquesta valoració ja que se li atribueix a la transició política el fet de no haver tancat bé certs temes. Silvia Vilchez Poch 38 Ciència Política 3. Les institucions: Hi ha algunes institucions que en surten ben parades com els cossos i forces de seguretat de l’estat que tenen a veure amb l’ordre públic. Però també n’hi ha d’altres que sempre són valorades negativament com els partits polítics, i en menor mesura els governs i els parlaments. Això ho podríem atribuir a la manca de tradició partidista després de molts anys de dictadura així com la inestabilitat durant anys del propi sistema de partits. El tercer factor que intervé en aquest sentit crític són els reiterats escàndols. Un altre factor percebut negativament es el fenomen de personificació de la política, és a dir la primacia dels líders polítics que apareixen en els mitjans de comunicació i per tant l’abús de les tècniques de marketing electorals i la presencia dels mass media genera una percepció negativa. 4. El conflicte territorial: Es un dels factors desencadenants de la guerra civil l’any 1936. Als anys 80, la institucionalització de l’Estat autonòmic actua com un factor balsàmic ja que relaxa les tensions polítiques entre el centre i la perifèria des de el punt de vista que, durant l’inicií de la transició, els partidaris d’un model descentralitzat arriba a les enquestes un 80% de la població, però a partir dels anys 90 hi ha un antagonisme i una fractura entre els qui desitgen mantenir l’autonomia política, incrementar l’autogovern o aconseguir quotes de sobirania que son aquells que viuen en nacions històriques per un cantó, mentre que per l’altre cantó hi ha l’opinió pública de la majoria del territori espanyol que demanen una recentralització política. Per tant es produeix un creixement de les opcions sobiranes e independentistes al País Basc i Catalunya que actualment es de més del 50% i a l’inversa, els que volen centralisme superen el 50% en el conjunt de l’Estat. 5. El factor religiós o el procés de progressiva secularització: el paper decidiu de l’església catòlica durant el franquisme es defineix a si mateix com a nacional catòlic, és a dir el fet que el catolicisme estigui de manera asfixiant sobre el govern d’Espanya canvia amb la democràcia així com el fet de que aparentment la Constitució Espanyola afirmi que l’estat espanyol es aconfessional (que no laic). Això opera canvis importants en l’opinió pública: un primer element il·lustrat es la freqüència en la pràctica religiosa que disminueix molt ja que passa d’un 40 % al 20% i respecte als joves no arriben al 5%. Es evident que el procés de secularització progressiva de l’església ha donat lloc a un afebliment total de la famosa clivella religiosa. C.Quina es la cultura política dominant al voltant de les qüestions socioeconòmiques? Aquesta es una qüestió que ha canviat moltíssim des de la transició a la democràcia fins a l’època actual. A finals dels anys 70 i principis dels 80, l’Estat espanyol era entre el conjunt de països de la Europa occidental, el que tenia una major proporció de ciutadans que mostrava la seva preferència a les enquestes per la necessitat d’operar reformes en el model econòmic de manera progressiva de tal manera que la proporció entre els qui demanaven canvis o reformes era sobre el 80%, i els que volien mantenir l’ statu quo estava cap al 10%. Aquesta xifra va anar pujant i als anys 90 va augmentar de forma exponencial arribant quasi al 9%. Quines son les causes que indueixen a la ciutadania espanyola a exigir o reclamar reformes econòmiques? • El record imminent de la rigidesa de les estructures econòmiques heretades del franquisme. Fins l’any 1959 Espanya comença a sortir paulatinament de l’autèntica autarquia econòmica i fins als anys 60 amb els mercats exteriors amb l’econòmica dels sectors com el turisme, la economia espanyola comença a assemblar-se a altres economies properes. Per tant hi ha una voluntat d’adquirir el mateix benestar econòmic d’altres països al voltat, portava a reclamar reformes econòmiques. Silvia Vilchez Poch 39 Ciència Política • Una de les constant d’aquest període es la moderació. La majoria de la població es moderada i per tant tenen ideologies centrades. Des de l’inicií de la transició i el principi de la democràcia aquesta moderació porta a reclamar reformes en el model econòmic. Això combina amb una actitud critica cap a l’ordre social vigent i sobretot, cap al funcionament del sistema capitalista en el seu conjunt. La gent accepta majoritàriament el capitalisme com el millor model possible tot i que també li critiquen certes coses. Aquestes opinions van ser majoritàries durant els anys 80. Durant els anys 80 i 90 en que hi ha bonança econòmica, hi ha una prevalença de gent que defensa el principi del lliure mercat, empresa i comerç i per contra s’observa com van disminuint progressivament els partidaris de la socialització dels mitjans de producció, per tant de la nacionalització. A partir de l’any 2000 l’opinió es divideix de 3 maneres: • Els partidaris de que l’estat incrementi el seu paper com a empresari • Els que prefereixen la propietat privada de les empreses • Els partidaris d’una posició intermèdia que defensen una economia mixta de mercat A partir del 2007 cap al 2013 aquesta opinió canvia segons les enquestes sobre la crisi de l’economia mundial del deute sobirà dels estats. Com a conseqüència de l’emergència que ha adquirir el neoliberalisme, la reacció es clarament la necessitat d’un paper encara més important de l’estat i dels poder públics per introduir elements d’estímul de la econòmica del punt públic per frenar els excessos de l’economia privada. Un altre ítem d’anàlisi es com s’ubiquen els ciutadans ideològicament? Cap a l’esquerra, la dreta o cap el centre? Aquesta clivella d’esquerra – dreta d’entrada en els primers anys 70, implica que la gent valora molt més la seva adscripció ideològica a l’esquerra o a la dreta que no pas la identificació amb un partit d’esquerres o de dretes. Fins al punt que la auto ubicació cap a un dels dos cantons es als anys 70 del 80%, per contra, els que tenen clar que simpatitzen amb un partit polític concret d’una ideologia no arriba al 20%. Com ha evolucionat la ubicació ideologia en els anys 70 i 80? la gent que s’ubicaven de dretes o esquerres des de els anys 70 es bastant estable i sense gaires variacions. El segment de població que té la majoria es el centre polític d’un 41%. Això varia als anys 80 ja que hi ha una certa basculació cap al centre esquerra ja que l’any 1982 arriba al poder el PSOE. El tercer moment històric es dels anys 90 fins a l’actualitat en que l’antagonisme d’esquerra – dreta va perfent pes ja que les enquestes mostren que la societat no té a veure les qüestions socioeconòmiques a l’hora d’identificar-se com d’esquerres o de dretes, sinó que les variants són la valoració de les institucions democràtiques. L’última etapa en la auto ubicació ideologia de l’esquerra - dreta que es de l’època actual té més a veure amb la defensa, sinó al voltant del que denominen els valors post materialistes. Segons opina Inglehart, els que tenen coberts els valors materials tenen altres preocupacions com el medi ambient, la cooperació en el desenvolupament del tercer món, els drets dels animals, la realització personal en el sentit de la formació d’una persona o reclamar el dret de participació política. Finalment, com ha evolucionat el interès i la participació política? als anys 80 i 90, el nivell de coneixement de les persones amb el funcionament del sistema democràtic era més aviat escàs. Això es degut a que no hi havia una tradició democràtica fins al punt que als anys 80 la prevalença dels que no sabien res del sistema democràtica arriba al 20%. Aquesta situació actualment ha canviat moltíssim i per tant el coneixement del funcionament del sistema democràtic ha anat pujant. En canvi la valoració sobre la eficàcia que té la participació política ha anat baixant progressivament. Pel que fa a el interès en general per la política als anys 70 i 80, aquest estava xifrat entorn al 40% de la població, encara que el 60% restant si anava a votar. Aquest percentatge ha anat baixant en picat de manera progressiva. Silvia Vilchez Poch 40 Ciència Política Bloc IV: Les Institucions de govern Tema 7: El poder legislatiu 7.1.
Context històric Amb caràcter general, tots els sistema democràtics i pluralistes disposen de parlaments, assemblees legislatives, cambres sota diferents denominacions que són l’espai públic on es dirimeixen les demandes o pretensions de cada grup social i també allà on es prenen decisions polítiques importants que afecten al seu dia a dia (sobretot de caràcter legislatiu). Aquest fenomen comú a tots els sistemes democràtics contemporanis, des de la Postguerra de la Segona Guerra Mundial ha entrat en crisi en la mesura en que la importància simbòlica que havia tingut històricament el Parlament, s’ha anat perdent perquè s’observa una pèrdua real de capacitat de decisió sobre les polítiques públiques. Això es perquè hi ha un desplaçament de l’epicentre polític cap al govern i, també perquè el poder econòmic té molta importància ja que hi ha grans multinacionals que manegen un capital que es superior al PIB d’alguns Estats. La funció bàsica que se li atorga modernament al Parlament és la legislativa i de control del govern. En segon lloc el Parlament es un òrgan d’elecció popular perquè el Parlament representa a la ciutadania que es qui té la sobirania. Per tant, el Parlament és una cambra representativa, però com que els sistemes electorals no són neutres, en funció del sistema tindrem un tipus de parlament o un altre. Els sistemes electorals per tant, són determinants a l’hora de configurar el parlament. El parlament com a cambra representativa es elegit per un determinat mandat i per tant es renova periòdicament (concretament cada 4 anys). Finalment, dintre del seu caràcter electiu també els parlaments de vegades es dissolen no només per causes naturals, es a dir per eleccions quan es finalitza el mandat, sinó que hi ha sistemes que tenen la possibilitat d’una potestat discrecional del govern perquè acabi el mandat abans del termini fixat com per exemple mitjançant una moció de censura constructiva. 7.2.
La composició del govern Les cambres del parlament, respecte la seva estructura poden ser de varis tipus: 1. Unicameral: Parlaments que estan composats per una sola cambra. 2. Bicameral: Parlaments que estan integrats per dues cambres. Els sistemes bicamerals es donen per dos motius diversos: Per una extracció o origen aristocràtic i per tant, és un sistema anacrònic o que prové de l’Antic Règim anomenada“La cambra dels Lords” la qual existeix des de el segle XV i només s’ha interromput la seva existència en el període de Oliver Cromwell Representa els interessos d’una determinada classe social, la aristocràcia. Tot i això ha anat canviat amb el temps ja que ara només hi ha dos lords que formen part de la cambra dels lords a títol hereditari, mentre que la resta de lords són cooptats (escollits a dit, per persona concreta). També perquè en mols estats compostos o descentralistes hi ha una segona cambra anomenada Senat i que representa o bé el govern dels territoris o bé els parlaments de cada territori. Per tant son les constitucions de cada estat les que atribueixen un seguit de poders a cada cambra per corregir determinades decisions que pren el govern central o federal, tenint en compte els diversos interessos territorials. Els sistemes bicamerals poden ser de dos tipus: • Bicameral imperfecte o asimètric: quan les funcions de la cambra baixa (El Congrés) són les més rellevants. • Bicameral perfecte o simètric: quan les dues cambres tenen les mateixes funcions o poders. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 41 1) La cambra Baixa La cambra baixa adopta diverses denominacions segons el sistema. Alguns el denominen simplement Parlament, d’altres que el denominen Assemblea legislativa i alguns com el nostre que li denominen Congrés dels Diputats per raons històriques. La cambra baixa en la majoria de sistemes es la que ostenta funcions i decisions més importants i, es un òrgan col·legiat per definició ja que esta integrat per un nombre significatiu de membres . Aquest caràcter plural es el que obliga a tenir una estructura encapçalada per un president, per uns òrgans de govern que acostuma a ser la mesa i per uns òrgans polítics que són la Junta de Portaveus. 1. El president/a del parlament: té les següents funcions i característiques: 1. Moderar els debats 2. Interpreta el reglament, per tant les normes internes de funcionament. 3. Té la màxima funció representativa del Parlament, en el seu defecte els vicepresidents. 4. És el màxim responsable de la gestió interna 2. Òrgan de govern, la mesa del parlament: Admet a tràmit les iniciatives i per tant, qualifica la iniciativa per veure si compleixen els requisits per admetre-la a tràmit o si no els compleix, no admetre-la. 3. La Junta de portaveus: és un òrgan que reuneix a representants de cada grup parlamentari i la seva funció principal es fixar l’ordre del dia, és a dir les qüestions que són debatudes. 4. Grups parlamentaris: és un conjunt de diputats/es que independentment, del partit, coalició, federació entre d’altres en que hagin estat elegits, s’agrupen per la defensa de determinats objectius comuns. Tant es així que la denominació dels grups parlamentaris no coincideix necessariament amb la dels partits polítics (Exemple: el del PSOE es grup parlamentari socialista). Que passa amb els diputats que no tenen els requisits mínims per tenir un grup parlamentari propi? Aquets s’integren en el grup parlamentari mixta. Tots els sistemes estableixen algun criteri que en el nostre cas es 5 diputats sempre i quan tinguin el 15% dels vots en cada circumscripció en que es presenta aquella candidatura. 7.3.
Les funcions del Parlament Les funcions especifiques del Parlament varien en funció del govern i de la forma política de l’estat. Però les funcions generals del Parlaments son 4: 1. Funció de control polític: dintre del marc de relacions entre executiu i legislatiu hi ha un clima de col·laboració en la que el parlament té la funció de controlar,dirigir o ordenar la acció política del govern. Hi ha varies Instituciones o formes de control que podem dividir en aquelles que suposen una exigència de responsabilitat política i les que no. És a dir entre les que implica trencar la confiança entre el parlament i el governi les que no. Les que impliquen una exigència de responsabilitat política i que trenquen la relació de confiança entre el executiu i el Parlament són: 1. La moció de censura constructiva: Els subjectes legitimats per fer-ho son una desena part dels diputats o dos grups parlamentaris els quals han de presentar un programa alternatiu i un candidat. Han de transcorre 5 dies i la votació es produeix immediatament. El quòrum que s’ha d’assolir en primera votació es de majoria absoluta i si no s’esperen 48 hores per obtenir la majoria simple. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 42 2. La qüestió de confiança: El cap de govern presenta una qüestió de confiança en dos supòsits generals: o bé quan el govern se sent qüestionat a nivell d’opinió pública en un determinat moment o bé perquè no té majoria al parlament per portar endavant les seves iniciatives i a partir d’aquí, demana confiança a la cambra, o bé quan el cap de govern demana el suport èxplicit a una determinada iniciativa política de particular transcendència. Això requereix un quòrum de majoria simple o relativa per obtenir la confiança de la cambra. Les que no impliquen una exigència de responsabilitat política i per tant no trenquen la relació fiduciària entre el Parlament i el Govern son: 1. Les iniciatives de control que poden ser la sol·licitud d’ informació o la pregunta. Quina diferencia hi ha entre una pregunta (escrita o oral) i una sol·licitud d’informació? la sol·licitud no té publicitat davant de tercers, i en la pregunta si que té publicitat davant de tercers ja que es demana una informació concreta sobre un tema al govern que es fa escrita i es publica al butlletí igual que la seva la resposta. La pregunta té un origen parlamentari a Anglaterra (question time). Hi ha diferència entre una pregunta escrita i una pregunta oral? Hi ha una diferència substancial entre una pregunta escrita i una oral en quant a la seva formulació. La diferència es que la oral té una acotació temporal d’un total de 2 minuts i mig pel que fa la pregunta i 2 minuts i mig per la seva resposta. És un debat contradictori i ràpid però no té res a veure amb la escrita que té més extensió. Si es fa escrita, i no rep resposta, passa a ser oral directament. Dintre de les preguntes orals, n’hi ha de varis tipus: • La pregunta oral dirigida al cap de govern (en el cas del Congres dels Diputats i al Senat no tots els grups poden preguntar a cada sessió, sinó que s’estableix un sistema de torn en funció dels diputats a diferència del Parlament de Catalunya que si es pot). • La pregunta oral que es dirigeix a la resta de membres del govern (ministres i consellers) que hi ha un límit horari per fer preguntes als diferents membres del govern. • Les preguntes orals en comissió (no es fan al ple) que es dirigeixen només als membres del govern (Ministres i Consellers). El problema del sistema actual es que la pregunta es oberta, però el que esta a l’oposició tendeix a una formulació crítica en la que no saben que contestar, ni per on vas. 2. La interpel·lació: Quina es la diferència entre la interpel·lació i la pregunta? en les dues hi ha debat però la interpel·lació pot acabar en moció de censura i es més general. En una interpel·lació es demana el criteri de comportament del govern per una determina política de tal manera que subsegüent s’esdevé una moció. Això consisteix en una proposta de resolució. Com a conseqüència del debat de resolució, s’insta al govern a fer una determinada cosa. Per tant la interpel·lació es un debat general que ha d’orientar la política del govern en un determinat sector i la moció es un acord que instarà al govern a fer una determinada cosa. La moció ha de ser congruent amb el contingut de la interpel·lació ja que sinó no s’admet a tràmit. 2. Funció legitimadora: la seva legitimació, el permet interactuar amb els altres òrgans de l’Estat. 3. Funció de representació: funció de representació de la societat, que ostenta la sobirania popular. Per tant, de representar el interès general i comunicar-se amb els ciutadans. 4. Funció de control legislatiu: en teoria el Parlament elabora les lleis ja que el govern a part de la seva iniciativa legislativa, no te aquesta capacitat, tot i que a la pràctica el Parlament controla la funció legislativa que realitza el govern. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 43 5. Altres funcions son: 1. La funció pressupostaria: suposa que només una llei del parlament tindrà la facultat d’assignar amb càrrec el tresor o l’erari públic diferents recursos econòmics de tal manera que la llei pressupostaria implica una autorització expressa perquè qualsevol funcionari o autoritat pugi realitzar una determinada despesa. Això no vol dir que el pressupost sigui una norma fixa al llarg de l’exercici sinó que a vegades es poden incrementar crèdits o bé adoptar acords de no disponibilitat. En el primer dels casos es demana més diner del que estava pensat i en el segon no disponibilitat vol dir que no es gastarà tot allò que esta en el pressupost, per al que també s’ha de fer per llei del Parlament. Per tant el pressupost necessita una autorització expressa perquè qualsevol autoritat pugi disposar d’un seguit de recursos econòmics i que això pot experimentar un canvi a partir d’una no disponibilitat o bé demanar més crèdit a través d’una llei ordinària. Que es el pressupost? des de el punt de vista polític es l’expressió xifrada, comptable de quina es l’orientació o les directrius polítiques d’un govern. És a dir que si un govern dedica la seva directriu política a fomentar el caràcter social, les partides de l’estat del benestar té un reflex més gran però, si per contra l’orientació del govern no designa tant diner social hi ha altres partides que tenen un reflex més significatiu. La norma general del pressupost té una excepció particular en el cas espanyol al Art 65.1CE que regula la corona. En el cas del pressupost de la casa reial hi ha un privilegi constitucional consistent en que la casa reial rep una assignació global no dividida en partides i el més important, que no podrà ser susceptible de ser comprovat o fiscalitzat pel parlament. Per tant, a diferencia de la resta de partides que formen part de la liquidació pressupostària, en el cas de la casa reial això no es necessari. 2. La potestat tributària: a l’estat espanyol l’Art 133 CE estableix el que coneixem com la potestat tributària originaria. Vol dir que tots els tributs han de ser creats per llei. Això té un origen en la reminiscència pròpia de les Corts de l’edat mitjana. El executiu no pot establir per una norma que no sigui una llei (sense la participació del parlament) cap tipus de tribut. 7.4.
El Procediment legislatiu El procediment legislatiu es pot dividir en 3 fases: 1. Fase inicial: necessita delimitar o definir quins són els subjectes de la iniciativa. D’acord amb l’Art 87 CE els subjectes que tenen la iniciativa legislativa són el govern, les Corts i dins del Congrés correspon a 15 diputats o bé un grup parlamentari, necessàriament el portaveu ho transmet. Al Senat són necessaris 25 diputats o bé un grup parlamentari. La iniciativa legislativa popular requereix 500.000 signatures a nivell estatal, i a nivell català 50.000. Algunes qüestions estan excloses d’iniciativa popular, com és la reforma constitucional, les matèries reservades a llei orgànica, les normes de caràcter tributari, els que afecten a les relacions internacionals i finalment les que afecten a les prerrogatives com el dret de gràcia conegut com a indult. Per últim, els parlaments de les CCAA poden també presentar una iniciativa o proposició de llei davant el Congrés dels Diputats o bé poden demanar al govern que sigui aquest el que presenti una determinada iniciativa legislativa. 2. Fase constitutiva: que es pot subdividir en 3 fases més: 1. Fase d’inici: conèixer la iniciativa legislativa al Congrés dels Diputats. La tramitació comença amb la presentació de la iniciativa en el registre i seguidament la Mesa dels Diputats l’ha de formalitzar a tràmit, i el que fa és comprovar que la iniciativa compleix els requisits. El que li està vedat a la Mesa és entrar a analitzar el fons de la iniciativa. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 44 Aquesta ha estat una funció polèmica, ja que alguna vegada no l’ha admès per considerar-la constitucional, però l’únic jutge de constitucionalitat és el Tribunal Constitucional. Qualsevol iniciativa, decisió que prengui un òrgan de govern és susceptible de ser impugnat i per tant de plantejar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. Els altres procediments són un recurs d’inconstitucionalitat i conflicte de competències. El tràmit necessari és la publicació en el butlletí oficial per donar garanties del procediment. Això és important per presentar les esmenes, dóna inici al començament del còmput. Un tipus d’esmenes son les de totalitat, de retorn la qual considera que se li ha de retornar al govern exactament igual a com s’ha presentat. L’esmena implica la seva substitució per un text totalment diferent. Seguidament es fa un debat per determinar si aquesta esmena prospera o no. Si prospera l’esmena, el seu text alternatiu es substitueix i es tornar a obrir un nou termini d’esmenes per a l’articulat. Una vegada les esmenes de retorn han estat rebutjades i prosperen les esmenes de l’articular ens trobem en dos supòsits diferents: • Si es tracta d’un projecte de llei (titular el govern) directament passa el seu debat en comissió. • Si es tracta d’una proposició de llei (presentat per grup parlamentari, diputats) s’ha de fer el debat de la presa en consideració. S’ha de fer un debat per si és oportú. 2. Fase d’estudi i debat: correspon a la Comissió corresponent el seu estudi. El parlament s’estructura en comissions, i depenent de la matèria hi haurà una comissió a qui correspon nomenar una Ponència (òrgan col·legiat de caràcter temporal i acèfal en què hi ha una representació mínima de cada grup parlamentari). Les seves funcions son examinar aquelles esmenes presentades i valorar-les. La Ponència pot recomanar o rebutjar esmenes. Les que són recomanades s’incorporen ja en el text de la llei, i substitueixen el text de la llei i s’incorporen. Les rebutjades o no recomanades queden vives per la seva discussió o debat posterior en la Comissió. Acabada la fase de comissió la Ponència redacta un informe al respecte. En canvi, el text que elabora la comissió procedent de la Ponència junt amb les esmenes que s’accepten a Comissió donen lloc a un dictamen de la Comissió. Tant l’Informe com el Dictamen es publiquen en el butlletí corresponent. Finalment, es fa el seu debat en el Ple, tot i que hi ha lleis que necessàriament han d’arribar al Ple com les lleis orgàniques. 3. Fase d’Intervenció del Senat: reducció dràstica dels terminis. El senat tramita exactament igual que ho ha fet el Congrés però amb algunes especialitats i amb reducció dels terminis. Aquestes especialitats són les esmenes. Al respecte, podem trobar Les esmenes de veto: equivalen a les esmenes de totalitat. En aquestes esmenes es poden donar dos supòsits diferents: que prosperi el veto i la esmena torna al Congrés que la pot aixecar per majoria simple, o bé que no prosperi el veto i per tant es una esmena a l’articulat que segueix la seva tramitació de ponència, comissió i ple. 3. Fase d’integració: el text s’incorpora a l’ordenament jurídic i es descompon en 3 fases més: 1. Fase de sanció: correspon a la signatura del rei. Acte purament formal o solemne. Acte degut, reglat en el que no pot negar-se a firmar. 2. Promulgació: posteriorment a la signatura del Rei, aquesta es publica al butlletí oficial. 3. Publicació: importància no només per la garantia formal sinó també per la vacatio legis o el còmput per la seva entrada en vigor. Entra en vigor als 20 dies de la seva publicació llevat que la pròpia norma expressi un termini diferent. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 45 Tema 8: El Govern o Poder executiu 8.1.
El Govern 1) Concepte, funcions i característiques El poder executiu de l’estat es qui té la capacitat d’executar accions, i també, és un òrgan especialitzat en les seves funcions per evitar la discrecionalitat en l’aplicació de les lleis. Històricament el paper de l’executiu ha anat creixent i generant estructures institucional de suport, d’assessorament, sobretot quan ha anat assumint funcions rellevants per exemple en matèria educativa, de salut, de serveis socials, seguretat social, cultura, etc. Les funcions del govern són les següents: 1. Funció política principal: adoptar mesures per intentar resoldre diferents conflictes o per elaborar determinades polítiques públiques. 2. Funció de supervisió, de direcció i de coordinació de tots els serveis i òrgans (agències, empreses públiques, instituts...) que són els encarregats d’executar les polítiques públiques. Té la iniciativa, adopta mesures de prevenció, supervisa i dirigeix. 3. Ostentar la representació simbòlica de la continuïtat de tota comunitat política. 4. Gestiona les crisis de qualsevol tipus amb una resposta immediata. 5. Donar satisfacció o resposta a les demandes socials a través del contacte directe amb la ciutadania, i aquest contacte se li atribueix a la Administració Pública. D’acord amb tot l’establert anteriorment podem buscar una definició per al terme “govern”. Es considera que el terme govern es polisèmic. Les diverses accepcions són: 1. -govern (amb minúscula) que consisteix en la governança que es la direcció o lideratge d’una determina comunitat política (estat, regió, municipi...) aquesta governança es fa a partir d’un entramat institucional. 2. -GOVERN(amb majúscula) que té un sentit tant funcional com orgànic. L’òrgan executiu màxim de l’Estat. 3. Govern: per designa el màxim òrgan del poder executiu ja sigui el cap d’estat, el cap de govern o fins i tot en ocasions òrgans executius que són col·legiats com el consell de cooperació. 2) El paper de l’executiu a l’actualitat El paper de l’executiu en l’actualitat és decisiu o determinant que no pas en el context de l’estat liberal. Això té a veure amb varies causes: 1. En primer lloc amb el desplaçament progressiu del nucli central del procés de presa de decisions des del Parlament o legislatiu cap al executiu com a conseqüència de dotar de màxima estabilitat l’executiu. Per tant s’urgeix en aquest context el parlamentarisme racional. 2. El segon factor es la irrupció de l’estat social o estat del benestar que s’urgeix a conseqüència del consens de la segona postguerra mundial i que entre altres coses suposa un complement de la complexitat de les tasques o decisions assumides per l’estat així com la necessitat de donar satisfacció en la major rapidesa o celeritat davant les crisis que poden anar sorgint. 3. En tercer lloc, la necessitat de saber el know how, el coneixement necessari per donar resposta cada dia a les necessitats mes especialitzades i concretes de la ciutadania. L’estat social incorpora un factor que es l’intervencionisme a diferencia de l’estat liberal en el senti de que l’estat no es neutral, sinó que es protector dels drets socials d’una banda però un estat que intervé a l’hora de regular l’activitat econòmica per un altre banda. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 46 Hi ha dos tipus de govern o executiu: • L’executiu monista: s’associa amb els sistemes presidencialistes. Estem davant d’un govern d’un sol òrgan que es la presidència anomenat sistema presidencialista. Es una figura elegida directament a les urnes per sufragi i el fet de que acumula totes les funcions executives vol dir que nomena els seus secretaris o membres de govern però aquets no formen entre si d’un òrgan executiu col·legiat. En canvi hi ha alguns sistemes que introdueixen alguna variant com els sistemes semi presidencialistes com el francès que es va introduir a partir de la constitució de la cinquena republicà al 1958 amb el president De Gaulle. La gran diferencia entre els sistemes presidencialistes o semi presidencialistes es que en els semi presidencialistes hi ha un òrgan col·legiat i el president té la facultat de nomenat el cap de govern a diferencia del sistema parlamentari en el que el cap de govern l’escull. • L’executiu dual: divideix el poder el qual s’executa en dues esferes diferents: la primera del cap d’estat que té una funció simbòlica o representativa i la segona es el cap de govern que ostenta funcions plenament executives. Quina diferència hi ha entre el cap de l’estat i el cap de govern? o El cap d’estat (el Rei): pot ser o bé un president de la República electe o pot ser un monarca, en aquest últim cas serà hereditari. Les seves funcions són les següents: 1. Funció representativa: simbolitzar la continuïtat en el temps d’una determinada comunitat política. 2. Funció d’arbitratge, de conciliació o de mediació entre els diferents poders de l’estat. 3. Funció purament testimonial: És el cap visible de la representació exterior de l’estat. 4. Té competències purament formals, reglades que són actes deguts que no donen lloc a discrecionalitat com: 1) Proposar el nom del cap de govern 2) Sancionar i promulgar les lleis 3) Declarar la guerra 4) En el sistemes semi presidencials, se li atorga la possibilitat de nomenar el cap de govern i de dissoldre el parlament. 5) No es responsable políticament dels seus actes. Parlem d’irresponsabilitat tant en termes polítics com en termes civils o penals. 6) Una altra característica es la durada del mandat del cap d’estat. Quan es tracta d’una república el mandat esta limitat o taxat tot i que hi ha sistemes que limiten els mandats però si es tracta d’un monarca es de durada il·limitada, és a dir vitalícia. o El cap de govern (el President del govern): normalment es un primut inter pares (primer entre iguals), és a dir que es un membre de l’òrgan executiu col·legiat, en segon lloc es elegit directament pel parlament en tant que s’estableix una relació de confiança del legislatiu i de la mateixa manera que se la atorga se la pot revocar. Les funcions del cap de govern són: 1. Lidera o dirigeix les polítiques públiques que executa el govern 2. Proposa i designa lliurement els ministres 3. Té la facultat de dissoldre el parlament i convocar eleccions 4. Té iniciativa pressupostària i legislativa ordinària 5. Dirigeix l’Administració 6. El cap de govern si que es responsable tant en termes polítics com en termes penals i civils tot i que els sistemes varien. En el cas espanyol el president del govern i els seus ministres, només poden ser inculpats amb prèvia autorització del parlament. Silvia Vilchez Poch 47 Ciència Política 8.2.
El sistema polític espanyol A l’Antic Règim els antics monarques tenien diferents consellers però no es fins al regnat de Carles III que es crea el primer òrgan que pot ser definit com un òrgan modern (la Suprema Junta del Estado). El primer govern modern va venir de la mà de Ferran VII al 1823 que seria una de les primeres constitucions espanyoles de l’època liberal (l’estatuto real) que definia per primera vegada el paper del govern en el que es constitucionalitzar per primera vegada l’executiu tot i que es tracta d’un paper auxiliar al rei. Aquesta situació de govern auxiliar dura tot el segle XIX i no es fins a la Constitució de 1931 de la segona república on es fa un pas definitiu per separar el que es la prefectura de l’estat del que es pròpiament el govern i per tant ens introdueix clarament en un sistema dual o parlamentarista que es el que 40 anys mes tard incorpora de nou la constitució democràtica de 1978. La Constitució de 1978 defineix al seu Art 98 CE l’estructura i la composició del govern i ens parla de diferents actors com a membres del executiu en el sentit d’un president o cap de govern, de la figura dels vicepresidents (figura potestativa que no es obligatòria). En tercer lloc també parla dels ministres i finalment ens parla amb una locució oberta que remet a la llei “la resta de membres que les lleis estableixin” (secretaris, directors generals...). La regulació constitucional del govern es caracteritza per la regulació oberta del Art 98 CE ja que aquesta estableix un mandat al legislador ordinari perquè faci una llei que reguli amb detall les funcions i la composició del govern. Aquesta configuració definitiva legal la fa la Ley del Gobierno de l’any 1997 que defineix les funcions del govern. Les característiques principals de la configuració legal del govern en aquesta llei són: • La col·legialitat: a l’hora de formar la voluntat del govern, les decisions s’han de prendre de manera conjunta. • Preeminència del president o del cap de govern: que sota el que coneixem com el principi de direcció presidencial, exerceix tot un seguit de funcions que estan per sobre de les dels seus ministres. • La solidaritat: la seva responsabilitat política es ventila o s’afronta davant del parlament de manera conjunta. 1) La composició del govern La composició del govern en forma de piràmide seria la següent en funció de càrrecs més rellevants a menors: President del Govern Consell de Ministres Comissions Delegades Gabinets de Crisi Secretaris d'Estat Ciència Política Silvia Vilchez Poch 48 Quines funcions concretes té el president del govern? 1. Proposar i nomenar els ministres 2. Direcció suprema o màxima de la política del govern 3. Funció representativa del govern (que pot delegar en un ministre) 4. Pot sotmetre a la confiança del parlament la seva continuïtat 5. Estableix amb caràcter general el programa i les directrius del govern 6. Pot proposar la dissolució del parlament i conseqüentment la convocatòria d’eleccions 7. Sotmetre a referèndum consultiu qualsevol decisió particular o d’especial transcendència política (Art. 92.3 CE) 8. Direcció de la defensa (una de les funcions simbòliques o representatives de l’estat es que se li reserva ser el cap de les forces armades, però en un estat democràtic té la funció de dirigir-les no de representar-les) Que es el consell de ministres? Hi ha alguns autors que ho diferencien de govern. En aquest cas govern es tant la figura del president com dels ministres o les dels càrrecs de l’administració que son de lliure elecció, és a dir de confiança política però per contra, son consell de ministres, a la reunió col·legial (és a dir quan son tots reunits prenent decisions). La llei també preveu les Comissions Delegades. Aquestes son d’acord amb la Ley de govierno, uns òrgans especialitzats que apleguen a diferents ministres especialitzats en un determinat àmbit. La seva presidència es atribuïda a un dels vicepresidents. Aquesta comissió s’ha d’aprovar per decret. Per sota trobem els Gabinets de Crisi. Són òrgans informals que s’inspiren amb el Regne Britànic quan s’urgeix un episodi crític i d’agència, es reuneixen els ministres. Pel que fa als ministres, l’Art. 98.2 CE estableix les seves funcions que es complementen per la llei del govern de 1997. Realitzen les funcions d’acord amb el seu propi criteri però sota el poder de direcció (principi de direcció presidencial). Entre les seves principals funcions trobem: 1. Desenvolupar l’acció política del govern en un departament en concret que es el que ell dirigeix. 2. Exerceix la potestat reglamentaria d’aprovar reglaments (a més de la forma col·legiada). 3. Exerceix aquelles funcions que li encomanin les lleis. 4. Referendar (contrasignar) els actes que fa el cap de l’estat en la mesura en que aquest es irresponsable políticament, els seus actes un ministre. Les característiques dels ministres són: 1. No tenen les mateixes prerrogatives que tenen els parlamentaris. No tenen aquets privilegis processals que tenen els parlamentaris. Una es la inviolabilitat i l’altre es la immunitat (la immunitat es concreta en que ni pot ser detingut si no es en cas de delicte flagrant, l’aforament i l’enjudiciament correspon a la sala segona penal del Tribunal Suprem). 2. L’únic privilegi que tenen els ministres es que per ser inculpats de traïció o delicte contra la seguretat de l’estat la seva inculpació correspon fer-la al Congrés dels Diputats (i no de manera automàtica sinó que l’ha de subscriure una quarta part dels diputats i s’ha d’aprovar per majoria absoluta). 3. Una ultima característica dels ministres es que no poden adoptar mesures de gràcia ja que no poden concedit indults perquè es una facultat que correspon al Consell de Ministres. Finalment, els Secretaris d’estat. És una figura que no forma part del govern pròpiament dit (entès com a òrgan col·legiat que reuneix els ministres) . La llei parla dels secretaris d’estat com els òrgans superiors de l’administració de l’estat. Els secretaris d’estat serien el vèrtex de l’Administració Silvia Vilchez Poch 49 Ciència Política Aquesta previsió de la llei del govern de 1997 no serveix a la practica ja que tots son càrrecs de confiança que cessen quan cessa el govern. 2) El sistema polític català Pel que fa al sistema polític de Catalunya, el president de la generalitat realitza una funció triple: 1. És el cap de l’executiu (el cap de govern) 2. Exerceix la funció representativa o pròpia de la generalitat (homologable al cap d’estat) 3. És el representant ordinari de l’estat a Catalunya La composició del govern de la generalitat és un òrgan executiu, col·legiat, i els seus membres són designats pel president però a diferencia del cas espanyol, el president de la generalitat rep la confiança del parlament però ha d’ostentar necessàriament la condició de membre del parlament. Pel que fa a l’Administració, la llei catalana estableix un sistema o model que segueix l’esquema de l’administració de l’estat ja que d’acord amb l’Art 149.1.18 CE, correspon al estat fixar la legislació basic en matèria de regim jurídic de les administracions publiques. 8.3.
L’Administració Pública L’Administració es l’encarregada de la gestió ordinària per donar satisfacció als objectius polítics del govern a través de la utilització dels mitjans pertinents. L’administració realitza una activitat subordinada al nivell d’ordre polític, per tant la seva actuació bé predeterminada per les directrius polítiques. Una de les seves característiques es la seva alteritat en el sentit de que utilitza béns que no son propis sinó que esta gestionant el patrimoni públic o els béns de la comunitat. Distingim dintre de l’administració fins a tres nivells: 1. Nivell superior que són òrgans decisoris on situem la figura del Secretari d’Estat (però a la practica es demostra que no es l’administració sinó òrgan polític) i altres òrgans com els directors generals i en el cas espanyol també, els subsecretaris. 2. Nivell entremig que es un nivell purament tècnic on trobem figures com el Secretari general tècnic o la direcció de serveis. 3. Nivell pròpiament tècnic que correspon amb la funció pública. Es tracta de persones que accedeixen a l’administració a partir dels principis de mèrit i de capacitat. 9.1.
Tema 9: El poder judicial Context històric i origen del poder judicial La teoria clàssica de la divisió de poders que s’urgeix amb el liberalisme, concretament arrel de l’obra d’alguns autors com Locke o Montesquier s’articula l’estat en 3 poders: legislatiu, executiu i judicial. El poder judicial és el poder de l’estat adreçar a la resolució de conflictes entre els particulars i l’estat o també, entre els mateixos particulars entre sí. En segon lloc es un poder que té la funció de interpretar les normes que han de ser aplicades pel poder executiu quan s’urgeixin discrepàncies en la seva aplicació de tal manera que el poder judicial i els seus diferents òrgans (jutjats o tribunals) un cop resolen aquets conflictes, també reben l’encàrrec de fer complir les normes i si escau, fer-les complir a través de executar-les directament (és a dir interpreta, fa aplicar les normes i si s’escau també les executa directament). Que existeixi un poder judicial no vol dir que en l’estat de dret no hi hagi altres formules alternatives per la resolució de conflictes. Aquestes formules alternatives són: l’arbitratge o la mediació tot i que no sempre impliquen la capacitat de fer executives les decisions. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 50 El principi clàssic liberal de la divisió de poders, crea aquest poder de l’estat, Però aquesta teoria parteix de l’evolució del feudalisme a l’absolutisme i posteriorment, ja amb l’estat liberal, el poder judicial que coneixem en els nostres dies. En el feudalisme, la llei que s’aplica és el dret natural, per tant no es un dret positiu fet per l’home, que s’aplica per mandat diví per part del senyor feudal de manera discrecional. Es el que es coneix com la iurisdictio. Posteriorment, una vegada esgotat el feudalisme com a conseqüència del naixement del mercantilisme i de la necessitat de especialitzar els diferents territoris, és el monarca el responsable no només de fer les lleis (de vegades juntament amb les Corts o un Parlament) sinó també de fer-les complir impartint justícia. Es en aquets moment, que la justícia comença a especialitzar-se, apareixen alguns òrgans judicials vinculats al monarca i algunes figures o operadors jurídics que acrediten una certa especialització; jutges, advocats, procurador general de la corona... però encara no regeixen principis com el principi de independència o de imparcialitat. És amb l’estat liberal, a mitjans del segle XVIII que la justícia es separa del poder executiu (en aquest cas el monarca) i s’urgeix modernament el concepte de la independència judicial que es basa en la noció de neutralitat del jutge (és un dels elements que apareix amb la revolució americana i francesa) de tal manera que el jutge ha d’aplicar la llei amb independència del destinatari. Finalment a la segona meitat del segle XX, amb la desaparició de la majoria d’estats totalitaris durant la postguerra de la segona guerra mundial, es quan podem parlar d’una plena garantia d’aquesta independència judicial. 9.2.
Composició del poder judicial Quina és la composició del Poder judicial? El poder judicial es pot diferenciaren dues esferes concretes: 1. El Govern de poder: òrgans de govern del poder que regulen que regulen l’accés i la pèrdua de la condició del magistrat a través d’un sistema d’oposicions i la capacitat de sancionar els jutges... i que garanteix la plena independència del poder executiu. 2. L’Administració de justícia: correspon als mitjans materials, personals o recursos humans que ha de dotar el poder executiu per poder impartir justícia. Els mitjans materials són la creació de la infraestructura adient i els personals, són aquelles persones o servidors públics (normalment funcionaris) que auxilien ajuden a la funció jurisdiccional i que son persones distintes als jutges, magistrats... El govern del poder judicial es qui regula la carrera professional dels jutges i magistrats, però també hi ha un enquadrament dins de l’Administració de justícia ja que a cadascun d’ells se li encarrega o encomana la direcció d’un òrgan judicial. Al marge de la figura de jutges i magistrats que com a principi general accedeixen a la seva funció a traves d’un sistema d’opinió que valora el seu mèrit i capacitat, hi ha altres sistemes que preveuen la existència de figures com el jurat popular que es una figura mixta perquè esta composada per figures alienes a la jurisdicció però que exerceixen una autentica funció jurisdiccional. Els jurats populars poden ser de dos tipus: • Jurats purs, és a dir composats íntegrament per persones sense formació jurídica i alienes a la jurisdicció. • Jurats mixtes,en que dins del jurat, s’incorpora la figura d’un jutge o magistrat que pot dirigir i orientar el debat i la valoració del jurat. Ciència Política 9.3.
Silvia Vilchez Poch 51 Organització i estructura del poder judicial Com s’organitzen els òrgans judicials? El poder judicial s’especialitza temàticament en diferents àrees de coneixement que coneixem com a ordres jurisdiccionals. Els ordres són: 1. L’Ordre civil que dirigeix els conflictes entre particulars en qüestions entre obligacions reals i contractes, herències, patrimoni... 2. L’Ordre penal que s’encarrega de sancionar els fets antijurídics, culpables i punibles. 3. L’Ordre mercantil que s’encarrega dels conflictes amb les persones jurídics. 4. L’Ordre contenciós – administratiu encarregat de conèixer les diferencies entre la Administració i els administrats. 5. L’ordre social que coneix totes les qüestions relatives al ordre laboral, seguretat social.. En segon lloc s’estructura com la demarcació i la planta. La demarcació es l’àmbit geogràfic o territorial, influencia d’un determinat òrgan judicial i la planta, són les diferents instancies que hi ha dins d’un ordre jurisdiccional. És a dir que garanteix que qualsevol decisió judicial pugi ser objecte de recurs i que per tant pugi ser coneguda també per una altra instancia judicial. Aquest sistema de recursos implica que normalment, la organització judicial culmina en un òrgan superior. Això vol dir que esgota la possibilitat de ulteriors recursos, deixant només oberta la vida de possibles recursos davant de instancies a nivell internacional, o bé, de possibles recursos excepcionalment, davant de la justícia constitucional. 9.4.
Criteris per a l’actuació dels jutges i tribunals Quins son els criteris que han de inspirar l’actuació dels jutges i tribunals? 1. El principi de imparcialitat: els jutges no poden tenir cap conflicte d’interessos amb la causa o el procediment que estan coneixent. 2. Han d’actuat de forma independent en relació amb els altres poders de l’estat i sobretot garantir la seva neutralitat ideològica i distancia, entre diferents estaments o parts de la societat. Això es garanteix a través de varis requisits legals: 1) La inamobilitat: qualsevol canvi que es produeixi en el executiu d’un país no implica cap canvi dels òrgans judicials, (que continuen en el seu càrrec) i fins i tot la prohibició del seu desplaçament o mobilitat a un altre òrgan judicial si no es amb el seu consentiment. 2) La dedicació exclusiva: a través de condicions econòmiques satisfactòries. 3) El reclutament: que ha de garantir que en la seva formació adquireixi els valors i els principis de l’estat de Dret. 4) La provisió d’un òrgan de govern del poder judicial al marge de l’àmbit de les atribucions del poder executiu. 5) La transparència: en totes les seves actuacions, regeix el principi de publicitat, de tal manera que de totes les seves decisions es fa coneixedores a les parts i a més en algunes jurisdiccions concretes, els procediments són públics. El poder judicial a pesar de la seva independència, modernament amb la col·laboració de poders, interactua amb la resta de poders. En ocasions el creixent intervencionisme de l’estat social l’ha portat a conèixer cada dia mes, litigis sobretot, amb l’estat. Ciència Política Silvia Vilchez Poch 52 En segon lloc, perquè del propi poder judicial, emana una jurisdicció extraordinària perquè té una naturalesa jurídica política, que són els tribunals constitucionals. Els quals s’encarreguen de conèixer dels conflictes entre els diferents poders de l’estat, de conèixer els recursos o procediments o llibertats publiques i de garanties com el recurs d’empara. En els estats compostos que tenen una organització territorial descentralitzada, conèixer també dels conflictes que s’urgeixin entre l’estat central i els diferents territoris. Hi ha dos sistemes de justícia constitucional: 1. El sistema concentrat que neix al segle XX de la mà de Hans Kelsen, que apodera a un sol òrgan que té naturalesa jurídica i política, és a dir que resol els conflictes de naturalesa política, amb regles jurídiques. Per tant es un sistema hibrida que actua com un tribunal ordinari però les matèries en les que intervé són de caràcter polític. 2. El sistema de justícia difusa que funciona en els sistemes anglosaxons en el que els jutges i tribunals ordinaris són els que poden conèixer aquets conflictes polítics i resoldre a la vulneració de drets a través del sistema que es coneix com “judicial review = revisió judicial” basat en el sistema de precedent (de conèixer qualsevol conflicte i examinar-lo o resoldre’l a la llum dels precedents). ...



Comentario de jsangare en 2017-09-27 10:05:37