TEORIA (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Publicidad y Relaciones Públicas - 1º curso
Asignatura Lllenguatges comunicatius escrits i audiovisuals
Año del apunte 2016
Páginas 23
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

LLENGUATGES COMUNICATIUS ESCRITS I AUDIOVISUALS Publicitat i Relacions Públiques CURS 2015-2016 AINA SOLER GIMENEZ INTRODUCCIÓ Competència principal: Diferenciar les especificitats dels llenguatges comunicatius escrits i audiovisuals. Objectius: Adquirir competències en el coneixement i l´ús dels sistemes i recursos expressius propis dels llenguatges escrit i audiovisual en l’àmbit de la publicitat i les relacions públiques. Aprofundir en els coneixements relacionats amb la imatge i el so vinculats al llenguatge audiovisual, que permetin analitzar i avaluar l’eficàcia de les produccions audiovisuals publicitàries. Adquirir competències que permetin crear missatges escrits i audiovisuals aptes per a la comunicació publicitària i de les relacions públiques. Bibliografia general: Blanch, Margarita; Lázaro, Patrícia (2010): Aula de locución. Ed. Càtedra, Madrid. Fernández, F., Martínez, J. (1999): Manual básico de lenguaje y narrativa audiovisual. Editorial Paidós, Barcelona. Gutiérrez, M.; Perona, J.J., (2002): Teoría y técnica del lenguaje radiofónico. Ed. Bosch, Barcelona. Millerson, G. (2009): Realización y producción en televisión, Omega, Barcelona. Morales Morante, F. (2013): Montaje audiovisual. Teoria, técnica y métodos de control. Editorial UOC, Barcelona Rodero, E. (2005): Producción radiofónica, Ed. Cátedra, Madrid. Soler, Ll. (1988): La televisión. Una metodología para su aprendizaje, Editorial Gustavo Gili, Barcelona. Tena, Daniel (2005): Diseño gráfico y Comunicación. Madrid. Ed. Pearson, Prentice Hall. 2 TEMA 1 Introducció i justificació teòrica de l’assignatura. Què i quins són els llenguatges comunicatius que un comunicador, un publicista, ha de saber usar? Quines característiques tenen aquests llenguatges? Què és el llenguatge audiovisual? Quines formes expressives usa? Què són la mediació tecnològica i la mediació perceptiva? El PUBLICISTA crea, elabora, persuadeix, entreté, informa… EINES DE TREBALL: necessitat d’ús dels llenguatges comunicatius. ≠ Comunicació audiovisual: SO I IMATGE NATURALS SO I IMATGE AUDIOVISUALS So i imatge mediats: els recursos que s’utilitzen per tal d’estimular al receptor allò que els interessa, jugant amb el muntatge d’imatges, els sentits... > Mediació tecnològica: qualsevol gadget tecnològic que s’utilitza per determinar el missatge. > Mediació perceptiva: qualsevol part del cos determina el llenguatge audiovisual. • • 3 Convenció expressiva i narrativa: ajuda a crear el missatge audiovisual (PPP, panoràmica, veu, flash-back, sincronia, PG, ritme, pla, F-out, música, efectes sonors, seqüència...). Representació de la realitat: l’audiovisual capta i ofereix una versió de la realitat des de la perspectiva que l’autor ha decidit que tingui la tècnica segons els seus desitjos expressius i la idea que vulgui transmetre. És un intèrpret de la realitat.
Els llenguatges comunicatius escrits i audiovisuals són: > > > > > > Imatge fixa Imatge en moviment So Audiovisual Llenguatge escrit Composició gràfica Mitjans: ràdio, televisió, cinema, cartells, gràfica, entorns digitals (web, blog, xarxes socials...). Llenguatge audiovisual: conjunt sistematitzat i gramaticalitzat de recursos expressius que han estat prèviament imaginats per un narrador i que permeten estimular en el públic sèries organitzades de sensacions i percepcions que es transformaran en missatges concrets i complexos. BIBLIOGRAFIA: Lectura: F.Fernández; J. Martínez: Manual básico de lenguaje y narrativa audiovisual > Introducción > Capítulo 1: Naturalidad y convención. > Capítol 2: Plano, toma, escena y secuencia > Capítol 3: Campo y fuera de campo. > Capítol 4: Fragmentación del espacio escénico. > Capítol 6: La composición. 4 TEMA 2 IMATGE FIXA Imatge on no hi ha una continuïtat en el temps, no es mou, capta una realitat que no es transforma. No vol dir que no tingui característiques que trobem també en la imatge en moviment o vídeo, permet generar al receptor sensació de moviment, profunditat, ritme... El moviment és present en la imatge fixa. També he de tenir en compte l’enquadrament, composició o tipus de pla. S’ha de captar en un únic fotograma tota la complexitat del que vull transmetre. En el món de la publicitat tenim la capacitat de composar allò que volem i de la forma que volem, la capacitat de captar amb claredat allò que vull transmetre tenint en compte l’estètica. La fotografia és la base de la imatge fílmica, ens és interessant conèixer-la ja que utilitzarem el mateix procediment per fer vídeo. TERMINOLOGIA BÀSICA: Enquadrament: decidir quins elements vull que entrin dins el quadre i quins no, què hi poso al meu visor, aquest vindrà determinat per les proporcions de la pantalla (3x4; 16x9; etc.), com més petita és la pantalla, més curt ha de ser el pla. Podem distingir entre diversos enquadraments segons els angles de càmera: -Contrapicat -Normal -Picat Camp i fora de camp: és allò que decideixo enquadrar i allò que no, per qualsevol motiu. FORA DE QUADRE • 5 (FORA DE CAMP) • • QUADRE (CAMP) Camp i contracamp: relació entre l’enquadrament i la perspectiva que mostrem d’aquest. CONTRACAMP CAMP Composició: organització de tots els elements visuals dins de l’enquadrament. Podem diferenciar entre tres formes bàsiques de composició: -Per disseny: es creen tots els elements. -Per disposició: es col·loquen els elements segons més em convingui. -Per selecció: es decideix el punt de vista i el que queda dins de l’enquadrament. També s’han de tenir en compte els principis estètics de la composició per tal de facilitar al receptor la interpretació del missatge. • • Unitat: centre d’interès i necessitat d’equilibri (estàtic). Varietat: necessitat d’equilibri (dinàmic). Perspectiva: il·lusió de profunditat jugant amb la perspectiva dels elements. Podem distingir entre: -Perspectiva de massa: jugar amb les masses dels elements imitant la perspectiva real, els de més massa, més pròxims. -Perspectiva de línia: generar sensació de línies per donar profunditat. -Perspectiva de to: distribuir els tons foscos i clars. -Enfocament: enfocar els element en primer terme i desenfocar els altres. Pla: doble accepció. -Dimensió temporal: unitats narratives. • • • 6 PLA: unitat mínima de muntatge que s’enregistra amb continuïtat temporal, presa, no es produeix una transició. ESCENA: fragment de la narració que té continuïtat tan pel que fa a l’espai (escenari), com pel temps, amb un desenvolupament cronològic lineal i continu. SEQÜÈNCIA: unitat conceptual amb sentit complert, sense que hi hagi d’existir unitat de temps i espai; les seqüències poden tenir una o vàries escenes i un o diversos plans. *Pla seqüència: seqüència narrada en un únic pla, no hi ha muntatge, aquest se substitueix per una imatge plena de moviment i acció. -Dimensió espacial: enquadrament en funció de la figura humana. • PLANS OBERTS: -GPG (Gran Pla General): la figura humana no té presència, serveix per ubicar els grans espais on succeiran les accions. -PG (Pla General): pot aparèixer la figura humana de lluny, sense percebre amb detall, com aquesta es relaciona amb l’entorn; descriptiu (ambient – situació dels personatges). -PS (Pla Sencer): la figura humana pren protagonisme, es mostra sencera, de cap a peus. -PA (Pla americà): es mostra la figura humana des de l’alçada dels genolls o els malucs. *Si apareix més d’una persona al PS o PA s’anomenen conjunts. PLANS TANCATS: -PM (Pla Mig): a partir de la cintura; narratiu (acció). 7 -PMC (Pla Mig Curt): a l’alçada de les espatlles. -PP (Primer Pla): rostre sencer; expressius (personatges). -PPP (Primeríssim Primer Pla): rostre, meitat front i meitat barbeta. -PD (Pla Detall): qualsevol objecte o part del cos. IMATGE EN MOVIMENT Quan parlem d’imatge en moviment ens referim a un conjunt de fotogrames que en realitat són imatges fixes que, combinades l’una darrere l’altre i gràcies a la persistència retiniana (el cervell uneix les imatges que capta l’ull per crear moviment), crea al receptor la sensació de moviment. Mediació perceptiva com a eina en l’audiovisual. La nostra vista funciona d’una manera determinada que la tecnologia ha desenvolupat amb eines per fer-nos creure que el que veiem es mou. En presa fixa: moviment dins el pla. Moviments de càmera: 8 -PAN (panoràmica): quan la càmera no es desplaça físicament a l’espai sinó que es mou sobre el seu eix (vertical i horitzontal) per mostrar escenaris on succeeixen les accions o relacionar elements. -TRAV (travelling): hi ha un desplaçament de la càmera, pot anar davant o darrere del que es graba. -Zoom travelling òptic: vol aconseguir el mateix que el travelling però fent ús del moviment de les lents, sense desplaçar la càmera. MUNTATGE O EDICIÓ Operació d’ordenació i connexió de les imatges i els sons. És l’última etapa de construcció del producte audiovisual. De gran importància per a la construcció del significat. Tipus de muntatge: -Segons el model de producció: a. En temps real: directe b. Edició: post-producció -Segons el tractament temporal a. Muntatge continu: la durada del muntatge es correspon al temps real de l’acció. b. Muntatge discontinu: es manipula el temps real, amb el·lipsis (supressió de fragments de l’acció). -Segons el tractament espacial a. Continu: el mateix escenari o el contigu b. El·lipsi amb continuïtat: es passa d’un espai a una part d’aquest espai. c. El·lipsi amb discontinuïtat i relació: passem d’un espai a un altre diferent, però reconeixible en relació a l’anterior. d. El·lipsi amb discontinuïtat i sense relació: el nou espai no es relaciona respecte de l’anterior. -Segons la idea o el contingut a. Narratiu: atén a la progressió del relat. b. Descriptiu: afavoreix la contemplació. c. Expressiu: ressalta aspectes emocionals. d. Simbòlic: muntatge de caràcter ideològic que fa ús de simbologia, metàfores, etc. 9 Transicions: -Tall: relaciona o separa el conjunt d’imatges, aporta dinamisme i és natural. -Encadenat: marxa una imatge mentre apareix una altra, és una transició més lenta. -Fos: apareix o desapareix gradualment cap a un color, normalment negre. -Desenfoc: la imatge es fa borrosa. -Escombrat: panoràmica ràpida, es pot utilitzar de tall o de transició. -Cortinetes: es desplacen les imatges a través de formes geomètriques. Continuïtat – raccord: Tant durant l’enregistrament com en el muntatge, caldrà tenir en compte la continuïtat o raccord, és a dir, l’enllaç adequat entre dues parts que tenen relació conceptual, espacial o temporal. L’eix d’acció i el salt d’eix: Entenem l’eix d’acció com la línia imaginària que s’estableix entre el subjecte i un punt de l’espai o un altre subjecte. Cal ubicar les càmeres de manera que les preses respectin l’eix i la direccionalitat de l’acció. Cal respectar l’eix de l’acció i la direccionalitat. Si no ho fem, llavors saltem l’eix. Això pot suposar un error que desorienti l’espectador en la seva comprensió de l’espai fílmic. Hi ha maneres, però, de saltar l’eix sense que suposi una errada i pugui ser entès per l’espectador sense problemes. Altres recomanacions pel muntatge: -Gradació de l’escala de plans: si no es justifica narrativament, no podem passar de plans molt oberts a plans molt tancats o a l’inrevés. -Regla dels 30º: si en el muntatge col·loquem dos plans de la mateixa escala, cal que tinguin una diferència de l’eix de càmera d’almenys 30º. Si no ho fem així, generem un salt o un efecte estrany per l’espectador. 10 BIBLIOGRAFIA F.Fernández; J. Martínez: Manual básico de lenguaje y narrativa audiovisual > Capítol 7: Elipsis y transiciones. > Capítol 8: Continuidad > Capítol 9: Realización práctica Morales, Fernando (2013): Montaje audiovisual: teoría, técnica y métodos de control. Barcelona. UOC. >Capítol 3: Espacios, funciones y posibilidades del montaje. >Capítol 4: Cortes, transiciones y gramática audiovisual. 11 TEMA 3 So audiovisual: SO NATURAL ≠ Diferències tecnològiques Diferències perceptives SO AUDIOVISUAL Nivells d’escolta (segons Schaeffer): SENTIR SENTIR ESCOLTAR ESCOLTAR RECONÈIXER RECONÈIXER COMPRENDRE COMPRENDRE Font sonora: qualsevol objecte físic que emet soroll. Objecte sonor: qualsevol so que podem reconèixer i identificar pels seus trets acústics. Ens acústic: qualsevol objecte sonor que és reconegut per l’oient com una forma sonora concreta en algun lloc de l’espai sonor del producte audiovisual. DIÈGESI AUDIOVISUAL Diègesi: en una obra literària, desenvolupament narratiu dels fets. Forma part natural de l’acció mostrada i de les coordenades espai-temps de la narració audiovisual. Reconeixerem tot allò que forma part de l’eix diegètic, perquè és comú als espectadors i als personatges. Tots ho poden escoltar. Pot estar en quadre o en fora de quadre. EXTRADIÈGESI Tot el que no es justifica per una vinculació a l’acció o les coordenades espacio-temporal es considera que pertany a l’eix extradiegètic. No confondre la diègesi narrativa amb els processos de producció. Un so diegètic pot haver estat afegit en post-producció. 12 SISTEMES EXPRESSIUS SONORS EXPRESSIÓ ORAL Producció del so de la veu: Oscil·lacions mínimes d’una veu: 70 c/sg (to greu) Veus masculines: 100 – 150 c/sg Veus femenines: 200 – 400 c/sg To: Sensació perceptiva d’agut – greu. Fenomen físic que depèn del nombre d’oscil·lacions de l’esfínter glòtic per segon. Menor freqüència •So greu Major freqüència •So agut Intensitat: Sensació perceptiva de fort-fluix. Fenomen físic que depèn de l’amplitud d’obertura de l’esfínter glòtic. Menor obertura •So fluix Major obertura •So fort 13 FUENTES DE SONIDO DECIBELES Umbral de audición 0 Susurro, respiración normal, pisadas suaves 10 Rumor de las hojas en el campo al aire libre 20 Murmullo, oleaje suave en la costa 30 Biblioteca, habitación en silencio 40 Tráfico ligero, conversación normal 50 Oficina grande en horario de trabajo 60 Conversación en voz muy alta, gritería, tráfico 70 intenso de ciudad Timbre, camión pesado moviéndose Aspiradora funcionando, fábrica trabajando 80 maquinaria de Banda de música rock una 90 100 Claxon de un coche, explosión de petardos o 110 cohetes empleados en pirotecnia Umbral del dolor 120 Martillo neumático (de aire) 130 Avión de reacción durante el despegue 150 Motor de un cohete espacial durante el despegue 180 Timbre: Sensació perceptiva de complexitat del so. Al so base emès per la laringe (freqüència fonamental F0 ) se li sumen les vibracions produïdes per la resta d’òrgans (ressonadors). El conjunt de freqüències (fonamentals i harmònics) són els que donen sensació de complexitat. 14 Ús expressiu de la veu: -Expressió fonoestèsica: part de l’expressió sonora oral transmesa mitjançant trets acústics de la veu, que informa sobre la forma, la mida, la textura, el tipus de moviment d’allò que descriu verbalment l’emissor, o bé sobre l’actitud, el caràcter, l’aspecte físic i el context de l’emissor. -Actitud sonora: treball amb l’expressió oral per tal d’assolir una finalitat comunicativa determinada. -Sintaxi sonora: organització dels elements d’un text per tal de preparar la seva oralització, donar-li sentit al text i fer-lo comprensible. MÚSICA -Ús sintàtic: amb valor semàntic, la música serveix per organitzar i estructurar continguts. -Ús descriptiu: la música serveix per descriure o explicar l’acció mostrada, valor diegètic. -Ús expressiu: la música expressa emocions (positives i negatives) i afegeix nous significats al producte, cercats pel creador. Tipologia de la música publicitària: Jingle-Marca Jingle-AdSong Fragment musical que destaca el producte i les seves qualitats.
Fragment musical que destaca els “valors” de marca. MÚSICA ORIGINAL Específicament feta per la campanya Logo musical Sintonia corporativa: fragment breu que busca construir la identitat sonora de la marca.
Música incidental Música d’acompanyament, que il·lustra o subratlla l’acció. 15 Versió cover Versió d’una cançó coneguda, només amb canvis en els arranjaments o l’intèrpret.
Versió lliure Versió d’una cançó coneguda amb el text canviat.
MÚSICA PRE-EXISTENT Fono Llibreria-arxiu Versió original.
Música de llibreria.
EFECTES SONORS Anomenem efectes sonors a tots aquells sons inarticulats o sorolls (que no són ni música ni paraula), que serveixen per representar la realitat ja sigui de manera objectiva, però també subjectiva. -Ús descriptiu: els efectes serveixen per descriure o explicar l’acció mostrada, valor diegètic. -Ús expressiu: els expressen emocions (positives i negatives) i afegeix nous significats al producte, cercats pel creador. SILENCI Forma no sonora. La definim com la sensació perceptiva d’absència de so. Cal una caiguda d’intensitat mínima de 30dB del so que estigui sonant. I que la desaparició del so es perllongui durant 3 segons com a mínim. -Ús sintàctic: amb valor semàntic, el silenci serveix per a organitzar i estructurar continguts. -Ús descriptiu: el silenci serveix per descriure o explicar l’acció mostrada, valor diegètic. -Ús expressiu: el silenci expressa emocions (positives i negatives) i afegeix nous significats al producte, cercats pel creador. 16 ELEMENTS BÀSICS DEL MUNTATGE SONOR Pla sonor: efecte acústic que es relaciona amb la percepció d’intensitat dels sons. -Codificació estàndard: + intensitat PPP - intensitat pla de referència PP 3P 2P Valors del pla sonor: permet distingir el que és preferent en el muntatge sonor i generar en el receptor la sensació que existeix una distància determinada entre ell i els sons (ens acústics) que està escoltant. El fet que l’oient pugui distingir entre objectes sonors que sonen més pròxims (major intensitat) o més llunyans (menys intensitat), li permet crear una imatge auditiva de l’espai. Muntatge sonor: el muntatge sonor és l’operació que permet combinar, integrar i organitzar les diverses formes sonores pròpies del llenguatge sonor, amb l’objectiu d’obtenir un discurs que resulti coherent, atractiu, clar i entenedor pel receptor. El valor del muntatge rau en la nova significació que prenen els diferents elements en ser combinats. ORDRE – SUCCESSIÓ – COMBINACIÓ – HARMONIA Fade in (F-in) 17 Resol (RS) Fade out (F-out) Encadenat (E) Fos encadenat (F/E) transició Primer Pla (PP) sortida entrada Figures de muntatge: BIBLIOGRAFIA Gutiérrez, M y Perona, JJ (2002): Teoría y técnica del lenguaje radiofónico. Barcelona. Bosch. Fernández, F y Martínez, J (1999): Manual básico de lenguaje y narrativa audiovisual. Barcelona. Paidós. • Capítol 14: La banda sonora Rodríguez, A (1998): La dimensión sonora del lenguaje audiovisual. Barcelona. Paidós. • Apartat 2.1 La acusmatización • Apartat 2.3 Del fenómeno acústico al sentido audiovisual • Apartat 5.1.2 El silencio • Apartat 6.2 El modelo de los mecanismos de escucha Blanch, M y Lázaro, P (2010): Aula de locución. Madrid. Cátedra. Blanch, M: La locución publicitaria, a http://goo.gl/BpNHcr. Huertas, Amparo; Perona, Juan José (1999): Redacción y locución en medios audiovisuales: la radio, Barcelona, Bosch. 18 TEMA 4 LA IMATGE I EL SO A L’AUDIOVISUAL En l’audiovisual, no és ni més important la imatge ni ho és el so. El so no enriqueix la imatge, si no que modifica la percepció global del missatge per part del receptor. El so no depèn de la imatge, actuen conjuntament. COHERÈNCIA PERCEPTIVA El sistema perceptiu tendeix sempre a actuar de manera global i coherent, fent interactuar a la vegada tots els seus sentits i a tots els nivells. El llenguatge audiovisual usa la nostra capacitat perceptiva i la nostra cerca de coherència per tal de construir sentit dins de la proposta narrativa audiovisual. Hi ha propostes naturalistes, que responen als mecanismes lògics de coherència de la percepció. Hi ha propostes que trenquen la lògica perceptiva i que el receptor resol a través de la interpretació, de la construcció de sentit. SINCRONIA IMATGE/SO Entenem per sincronia la coincidència exacta en el temps de dos estímuls distints, que el receptor percep clarament diferenciats. En el cas de l’audiovisual, el treball amb la sincronia permet la connexió de la imatge i el so. Tipus de sincronia: segons la coincidència temporal dels estímuls de la imatge i el so, podem parlar de diversos tipus de sincronia. -Sincronia permanent i precisa: el receptor percep que els dos fenòmens (imatge i so) provenen de la mateixa font o de dues fonts en relació directa. -Sincronia extensa en el temps: no és una sincronia precisa, el receptor percep els fenòmens com a provinents de fonts diferents, però que busquen harmonitzar-se en els moments concrets, els punts de sincronia. Determinats moments en els que hi ha una plena coincidència de l’estímul visual i l’estímul sonor. Es tracta d’un recurs narratiu que ens permet, per exemple, conduir l’atenció del receptor. És possible, també, evitar els punts de sincronia per tal de controlar l’impacte emocional. 19 -Sincronia puntual: és una sincronia esporàdica i no buscada, el receptor percep els dos fenòmens com a independents, la coincidència dels quals és accidental. RITME Es tracta d’una activitat perceptiva que ens permet captar una estructura determinada per raó de l’aparició o desaparició, i la repetició d’un fenomen. També l’associem a moviment i a velocitat. -Ritme intern: determinat pels moviments interns i externs dels plans i aspectes com l’enquadrament, composició, etc. -Ritme extern: determinat pel muntatge, per la durada dels plans i les figures de muntatge. La relació sincrònica de la imatge i el so ens faciliten el treball amb el ritme audiovisual. -Compassat: l’estructura de la forma sonora marca els aspectes de la imatge. -Lliure: es força la desincronia o es produeix sincronia puntual. TEMPS I ESPAI AUDIOVISUALS TRACTAMENT TEMPORAL Manipulació narrativa del temps de l’acció, sigui encongint-lo o dilatant-lo segons la intencionalitat de l’emissor, de manera que es crea en el receptor la sensació de que està participant de diferents accions, independentment de la seva ubicació temporal real en el moment del gaudi audiovisual. TEMPS REAL ≠ TEMPS AUDIOVISUAL Continuïtat temporal: Estableix una relació de successió temporal (lineal) entre els diversos elements que integren la narració audiovisual. Es respecta en el temps dels fets narrats, tot i que aquest tempos el podem fer avançar o retrocedir o, fins i tot, el·lidir-lo. -Successió cronològica: els fets narrats respecten la cronologia tot i que es poden ometre moments de la narració (el·lipsi / gran el·lipsi). -Flash-back: retrocés en el temps. -Flash-forward: salt temporal cap endavant, cap al futur. 20 Paral·lelisme: No treballa amb la successió cronològica dels fets representats, sinó que presenta situacions ubicades en diferents espais però en el mateix temps dramàtic. S’alternen dues o més situacions que es desenvolupen en un mateix temps narratiu. -Cuidar la creació d’espai que caracteritza cada situació. -Vigilar el raccord de cada espai en l’alternança de situacions. -Treballar el ritme del muntatge, tot equilibrant els temps d’ambdues situacions i accelerant-les o ralentint-les equilibradament. TRACTAMENT DE L’ESPAI > > > > > Tipus de plans Enquadrament Composició Profunditat de camp Perspectiva PAISATGE SONOR Conjunt de sons que ens ajuden a recrear en la ment del receptor l’ambient característic d’un lloc, com si es tractés d’un escenari o decorat. ESPAI SONOR Espai que el receptor reconstrueix mentalment, del qual en percep la seva magnitud, en el qual és capaç d’ubicar objectes físics, relacionar les distàncies, els moviments i la perspectiva entre els diversos ens acústics siguin estàtics o en moviment i, fins i tot, d’imaginar que és en un punt concret d’aquest espai. PERSPECTIVA SONORA Per a la creació de relacions espacials de distància cal establir un sistema perspectivista que permeti al receptor intuir i imaginar les relacions de proximitat i llunyania dels ens acústics que reconeix i identifica. La perspectiva sonora aporta al receptor la sensació d’un espai amb volum. La perspectiva sonora és bàsica per a la creació de l’espai sonor, sobretot a la ràdio. 21 PUNT D’ESCOLTA Punt de l’espai sonor que fixa les relacions de perspectiva des d’on l’oient percep l’espai sonor i que determina la selecció dels plans sonors dels diversos ens acústics. També s’anomena PUNT AQUÍ o PUNT D’AUDICIÓ. El seu equivalent en la imatge és el punt de vista. -Punt d’escolta fix: quan és estàtic, quiet, en un mateix lloc d’espai sonor durant tota la seqüència (això no vol dir que la resta d’elements sonors no puguin ser dinàmics). -Punt d’escolta mòbil: quan no és estàtic, sinó que es desplaça, es mou progressivament per l’espai sonor; atenent al moviment que realitzi, s’hauran d’apreciar les variacions de distància i perspectiva entre ens acústics i punt d’escolta. APORTACIONS DEL SO A L’AUDIOVISUAL Crea impressió de realitat. Facilita la continuïtat narrativa. Permet economia de plans, no cal que tot aparegui a l’enquadrament, és suficient amb el so fora de camp o ambient. Organitza el discurs audiovisual donant cohesió a l’escena per damunt del pla gràcies al so amb la continuïtat. Recursos organitzatius del so: El so corresponent a un pla s’inicia abans que el propi pla o s’allarga un cop el pla ha acabat. L’efecte d’encavalcament (overlapping) afavoreix la unió formal de dos plans que poden pertànyer a imatges diferents. Una música o un so ambient que s’estén de manera homogènia al llarg de diversos plans de continguts visuals molt diversos: el so cohesiona aquests plans, amb l’efecte narratiu d’acció o situació unitària. Es manté estable el punt d’escolta al llarg d’una sèrie de plans visuals amb punts de vista diferents. Aquest recurs permet que la sèrie de plans s’insereixin en un mateix espai sonor i temps narratiu. RETÒRICA AUDIOVISUAL Destresa en l’ús dels elements i llenguatges comunicatius per tal de construir un discurs audiovisual que resulti eloqüent, atractiu i persuasiu. Figures retòriques i trops: -Les figures retòriques impliquen la modificació de l’estructura del discurs audiovisual per tal d’innovar en la significació. 22 -Dins les figures retòriques trobem els trops, que són formes retòriques que impliquen la substitució d’un element icònic i/o auditiu per un altre element que pot ser similar, diferent, o bé oposat al primer. -Metàfora: s’empra un mot, una imatge o un so en substitució d’un altre, per raó de similitud, perquè ambdós tenen algun aspecte en comú. -Metonímia: un concepte és designat per un altre concepte (paraula, imatge, so) amb el que té una relació, un vincle concret (continent per contingut, l’instrument per la persona, la causa per l’efecte). -Sinècdoque: tipus de metonímia en el qual s’usa el tot per la part o la part pel tot. -Símbols: ús d’imatges o sons que es prenen com a signe figuratiu del concepte que es vol mostrar, per raó de la seva analogia o per convenció. -Repetició: reiteració d’un mot o una imatge o un so per tal d’emfatitzar, amb una intenció estètica o persuasiva. -Comparació: un element es compara amb un altre per tal de remarcar la qualitat del primer. -Ironia: expressió d’una idea a través d’un enunciat el sentit del qual és oposat al que es pensa i es vol comunicar. -Prosopopeia: o personificació, s’atorguen qualitats humanes als animals o als objectes inanimats. -Hipèrbole: exageració com a forma de reforçar una idea. BIBLIOGRAFIA Fernández Díez, Federico; Martínez Abadía, José (1999): Manual básico de lenguaje y narrativa audiovisual. Barcelona. Ed. Paidós. 5.4 Movimiento y ritmo Rodríguez, A (1998): La dimensión sonora del lenguaje audiovisual. Barcelona. Paidós. 7 El sonido en la narración audiovisual Morales, Fernando (2013): Montaje audiovisual: teoría, técnica y métodos de control. Barcelona. UOC. 4 Objetivos del montaje Spang, Kurt (2005): Persuasión. Fundamentos de retótica. Pamplona. EUNSA. 23 ...