GH: hormona del creixement (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 1º curso
Asignatura Endocrinologia
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

Totes   les   cèl   poden   ser   considerades   endocrino   per   la   seva   capacitat   de   rebre   i   emetre  informació  mitjançant  la  secreció  hormonal.     La   hipòfisi   presenta   dues   zones:   adenohipòfisi   (anterior)   i   neurohipòfisi   (posterior).  En  l’adenohipòfisi  es  sintetitza  l’hormona  del  creixement.         (1)  Hormona  del  creixement  (GH)     ·  Síntesi  i  química   -­‐ Pertany  a  un  tipus  d’hormones  anomenades  peptídiques,  per  la  qual  cosa   no  poden  ser  ingerides  per  via  oral.     Fonamentalment  n’hi  ha  de  tres  tipus:  proteic  o  peptídic  (seq  d’aminoàcids),   derivades  d’aminoàcids  i  lipídiques  o  esteroides.     -­‐ Hi  ha  5  gens  amb  una  certa  activitat  en  l’activitat  de  la  GH:  hGH-­‐N,  hGH-­‐V,   hCS1,   hCS2   i   hCSpseudogen.   Els   hCS   són   una   hormona   de   creixement   alternativa  que  nomes  s’origina  en  la  placenta.   -­‐ Especificitat   d’espècie.   Al   contrari   d’altres   hormones   peptídiques,   els   humans  tendim  a  reconèixer  GH  humana  i  la  d’altres  espècies  no  funciona   adequadament.  Abans,  s’usaven  les  hormones  de  cadàvers  per  a  generar  GH   necessària  per  aquells  amb  dèficit.       ·Metabolisme  i  nivells  plasmàtics   -­‐ Una   vegada   l’hormona   penetra   en   la   sang   no   hi   roman   durant   molt   de   temps.  La  vida   mitja  d’una  hormona  és  el  temps  que  tarda  una  hormona  a   reduir  la  seva  concentració  en  sang  a  la  meitat  (5-­‐10’  en  el  cas  de  la  GH).     -­‐ La  concentració  baixa  perquè  quelcom  la  degrada,  un  fenomen  conegut  com   metabolisme  de  la  GH.  Gairebé  sempre,  el  fetge  i  amb  certa  probabilitat  el   ronyó.   Això   provoca   que   els   seus   nivells   plasmàtics   en   sang   no   siguin   constants  i  segueixi  una  gràfica  oscil·latòria.     -­‐ La  seva  concentració  es  situa  per  sota  dels  3  ng/mL.     -­‐ En  sang  ens  la  podem  trobar  adherida  a  un  fragment  extracel  del  receptor,   tot  i  que  no  es  sap  perquè  aquest  fragment  està  en  circulació.  Biològicament   activa   és   la   que   està   en   forma   lliure   circulant   per   la   sang.   Per   tant,   necessitem  saber  de  la  quantitat  d’hormona  que  està  lliure.       ·  Receptors   -­‐ Són  membre  de  la  família  de  les  citoquines.     -­‐ Treballen  per  dimerització:  el  lligand  provoca  la  unió  de  les  dues  subunitats   i  permet  l’acció  del  receptor.     -­‐ Existeixen  diverses  vies  de  transducció  de  senyals.  (ex:  JAK-­‐STAT:  quinasa   de  les  proteïnes  STAT.)     Efectes   No  s’acaben  amb  l’època  de  creixement.  Continuem  sintetitzant  GH  puix  que  també   té  efectes  en  el  metabolisme  proteic,  mineral  i  de  carbohidrats.       -­‐ En  el  creixement:   o Prepuberals:   tan   el   dèficit   com   l’excés   produeixen   problemes   harmònics   (no   hi   ha   cares   peculiars,   anormalitats   en   les   extremitats...).   Efecte   pondero-­‐estatural   (en   talla   i   massa):   creixement  ossos  llargs,  músculs,  vísceres  (cor,  tub  digestiu,  fetge...),   cartílags...  pràcticament  tots  els  teixits  del  cos.     o Postpuberals:  si  et  falta  no  sabem  que  passa,  no  està  consensuat  que   sigui   patologia.   Però   si   en   tens   massa   es   produeixen   unes   conseqüències,   deformitats.   Conegut   com   acromegàlia.   No   pot   actuar   sobre   ossos   llargs   perquè   el   cartílag   de   creixement   ja   ha   desaparegut   però   sí   que   determinats   ossos   en   poden   augmentar   el   seu  gruix  (carps,  metacarps).  També  augmenten  de  tamany  algunes   vísceres  (llengua  o  macroglòssia,  cor..)     -­‐ En  el  metabolisme  proteic  i  mineral   o És   una   hormona   anabòlica   proteica   (producció   i   acumulació   de   proteïnes  i  minerals).     o Efectes  sobre  el  fòsfor  i  l’absorció  de  Ca2+,  creixement  del  teixit  ossi.   També   sobre   Na   i   K,   n’habiliten   una   major   acumulació   per   al   creixement  del  teixit  muscular.     o Nivells   de   4-­‐OH-­‐prolina   urinaris,   derivat   de   l’augment   d’activitat   de   la  prolil  hidroxilasa,  la  qual  participa  en  la  síntesi  de  col·lagen,  el  que   suposa  o  un  creixement  o  una  destrucció  de  la  MEC.     -­‐ En  el  metabolisme  glicídic  i  lipídic   o És  una  hormona  diabetogènica,  és  a  dir,  realitza  efectes  antagònics,   contraris   a   la   insulina   basats   en   augmentar   els   nivells   de   glucosa.   L’adrenalina,   cortisol   i   glucagó   són   les   altres   tres   hormones   diabetogèniques,  en  total  en  tenim  4.  Per  evitar  que  la  glucosa  baixi,   la   GH,   evita   una   correcta   actuació   de   la   insulina   sobre   els   seus   receptors.   [Per  què  tenim  un  mecanisme  que  baixa  i  4  que  pugen  els  nivells  de  glucosa?   Perquè  és  més  perillós  per  l’organisme  la  hipoglucèmia,  mort  en  hores,  que  la   hiperglucèmia  (major  afectació  en  retina,  ronyó  i  nervis),  mort  en  mesos.]   o També   és   lipolítica-­‐cetogènica,   és   a   dir,   estimula   la   lipòlisi   (degradació   dels   TAG   en   glicerol   i   à   grassos).   Un   procés   conduit   o   accelerat   per   una   lipasa   sensible   a   GH,   té   lloc   al   teixit   adipós.   Quan   els   à.   grassos   arriben   al   fetge,   es   produeix   la   β-­‐oxidació   en   el   fetge   augmentant   l’energia   del   nostre   cos.   Cetogènica   ja   que   a   causa   d’això   s’incrementa  la  circulació  de  cossos  cetònics.   o Així  mateix,  sense  saber  ben  bé  com,  és  insulinogènica   indirecta,  en   altres   paraules,   promou   la   secreció   de   la   insulina.   A   més   a   més,   produeix   la   secreció   d’unes   proteïnes   semblants   a   insulina   (IGFs-­‐>   insuline   like   growth   factor   o   factor   de   creixement   similar   a   la   insulina).   [En   una   situació   de   dejuni   hauríem   de   potenciar   els   efectes   de   la   GH   per   tal   d’augmentar   els   nivells   de   glucosa   en   sang   i   l’energia   a   través   de   la   β-­‐ oxidació.  ]     ·  Somatomedines  o  IgF   -­‐ Introducció:   Són   pèptids   produïts   en   l’organisme   en   resposta   a   GH   i   en   multitud  de  teixits,  més  particularment  aquells  que  han  de  créixer  (vísceres,   cartílag,  ossi,  múscul...)  i  en  el  fetge.   -­‐ Tipus  i  estructura:   s’anomenen   IGF   ja   que   estructuralment   ens   recorden   a   la   insulina   (0,3-­‐2   ng/mL).   N’hi   ha   dos   tipus:   I   (10-­‐700)   i   II   (300-­‐800,   en   etapa  fetal).     El   primer   és   l’important   en   l’   adult   i   produït   en   el   fetge   principalment,   el   segon   es   produït   en   els   adults   en   menor   quantitat     als   plexes   coroideus   i   no   es  sap  massa  per  a  que  serveix  ni  com  es  regula,  tot  i  que  es  suposa  que  està   regulat  per  GH  (hCS,  produïda  en  la  placenta)  i  que  juga  un  important  paper   en  el  creixement  fetal.     Tenen   un   parell   de   cadenes   extra   més   que   la   insulina   i   per   tant   són   més   llargues.   L’   IGF-­‐I   es   regula   per   GH   i   l’estat   nutricional   i   participa   en   el   creixement  esquelètic  i  en  el  metabolisme  proteic.     A  diferència  de  la  insulina  ambdues  presenten  IGFBP,  proteïnes  d’unió  a  IGF   (binding   proteins   insulin   like   growth   proteins),   que   n’allarguen   la   vida   mitja.   Alguna   mutació   en   aquestes   proteïnes   minvaria   els   efectes   de   l’hormona  GH,  en  casos  extrems  desapareixerien.     -­‐ IGF-­‐I   és   el   mediador   de   la   síntesi   proteica,   en   el   creixement   epifisari,   activitat  anti-­‐lipòlisi  i  insulina-­‐like.   Un  dels  efectes  de  GH  és  induir,  de  manera  directa,  la  síntesi  de  IGF-­‐1  en  la   mateixa  línia  de  creixement  epifisari.  Per  la  qual  cosa,  es  diu  que  també  juga   un  paper  en  el  creixement  epifisari.  No  es  sap  quina  és  més  important,  si  la   del  fetge  o  la  de  l’ós,  però  sí  que  es  necessiten  les  dues.   [Síndrome  de  Laron:   nivells   alts   de   GH   i   de   IGF-­‐1   però   enanisme   per   falta   de   GH.  El  problema  és  un  dèficit  en  el  receptor  d’IGF.]     ·  Control  de  la  síntesi  i  secreció   -­‐ Control   hipotalàmic:   es   fa   a   través   de   l’alliberament   de   substàncies   al   sistema  porta  H-­‐H  aconseguint  regular  l’alliberació  de  GH.     Aquesta   és   GHRH   (hormona   d’alliberament   de   GH).   No   en   trobarem   en   el   sistema   circulatori   corrent   ja   que   es   troba   localitzat   a   l’hipotàlem   i   el   sistema  vascular  específic  d’allí:  el  sistema  porta  H-­‐H.     Una   altra   substància   implicada,   peptídica   en   aquest   cas,   és   la   somatostatina  la  qual  frena  l’alliberament  de  l’hormona  del  creixement.     El   tercer   factor   és   la   IGF-­‐1,   que   disminueix   l’alliberació   de   GH   per   un   mecanisme   de   feed   back   negatiu   o   retroalimentació   negativa.   No   té   origen   en  l’hipotàlem.     [Acromegàlia,   a   curar   amb   somatostatina.   Significa   nivells   alts   de   lípids   lliures,  cossos  cetònics  i  glucosa;  ja  que  la  GH  estimula  la  lipòlisi.  ]     -­‐ Estimulen  la  producció  de  GH:   o Hipoglucèmia:  per  augmentar  els  nivells  en  sang  de  glucosa.   o Aminoacidèmia:  determinats  aa  n’estimulen  la  producció,  arginina  i   de  branca:   o Glucagó:  interessant  en  pediatria  per  a  un  test  de  provocació  com  en   aquest   cas   podria   ser   la   injecció   de   glucagó   o   la   realització   d’exercici   físic),  estrès  (febre..),  dormir  (no  en  fase  REM)   o Agonistes   dopaminèrgics   i   alfa   adrenèrgics:   determinats   NT,   també   augmenten   com   les   catecolamines:   dopamina,   adrenalina,   i   noradrenalina)   o Estrògens:  tot  i  que  al  mateix  temps  provoquen  una  desaparició  dels   cartílags  de  creixement).     [Síndrome  de  Kaspar  Houser,  falta  de  GH  en  situacions  d’estrès  sostingut  en   un  infant.  També  conegut  com  síndrome  de  falta  de  creixement  .....  .]     -­‐ Inhibeixen  la  secreció  de  GH:     o Fase  REM  del  son:  augmenta  la  seva  durada  amb  l’edat  ,     o Hiperglucèmia:  alts  nivells  en  sang,  producte  de  l’acció  de  GH   o Cortisol:  farmacològicament,  fàrmacs  similars  s’usen  pel  control  de   la  inflamació   o FFA  o  àcids  grassos  lliures:  productes  de  l’acció  de  GH.     o Medroxiprogesterona:   hormona   reproductora   implicada   en   el   control  de  la  gestació.  Amb  menor  transcendència  que  el  cortisol.     o GH  per  feedback  negatiu.     ·  GH  i  insulina   La   coordinació   de   GH   i   insulina   és   important,   puix   que   tenen   efectes   relacionats   amb  el  control  de  nivells  de  glucosa  en  sang.   -­‐ En  el  cas  d’una  ingesta   proteica  ambdues  hormones  augmentarien  el  seu   nivell   en   sang.   Si   només   es   secretés   insulina   entraríem   en   perill   d’hipoglucèmia,   per   la   qual   cosa   al   mateix   temps   es   necessita   que   s’augmenti   l’hormona   del   creixement.   Aquest   equilibri   en   una   situació   d’ingesta   de   proteïnes   permet   que   no   entrem   hipoglucèmia   i,   ja   que   ambdues   hormones   són   anabolitzants   proteiques,   la   disposició   de   les   proteïnes  en  el  múscul  habilitant  l’augment  de  massa  muscular.   -­‐ En   el   cas   d’una   ingesta   de   carbohidrats,   igualment   s’inicia   la   secreció   d’insulina   evitant   un   increment   de   la   glucèmia   per   no   entrar   en   situació   d’hiperglucèmia.  Els  alts  nivells  de  glucosa  provoquen  que  la  secreció  de  GH   sigui  menor.     -­‐ En   situació   de   dejú   s’incrementa   la   secreció   de   GH   que   provoca,   bàsicament,  lipòlisi  (degradació  de  TAG  del  teixit  adipós,  una  vegada  s’han   acabat  les  reserves  de  glicogen  hepàtic)  i  acció  anti-­‐insulínica  (que  en  el  cas   que  es  secretes  insulina  estaria  infuncional).       ...