Edat Antiga - Carla Carreras (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Comunicación Cultural - 2º curso
Asignatura Història de la ciència i la cultura
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 12/03/2016
Descargas 34
Subido por

Descripción

Apunts del primer tema de l'assignatura Història de la ciència i la cultura

Vista previa del texto

1. MÓN ANTIC Ciència: tot és provisional, ve del mot scrie: dividir/serrar, el científic trenca/serra el que sigui per investigar. La ciència classifica i distingeix, això fa que es construeixi un esperit científic així penetrem en la complexitat i fomentem l’autocorreció.
Tenen un mètode científic: manera sistemàtica de fer les coses, creant una hipòtesi i contrastant, no són tant els resultats sinó la reflexió i identificar els erros, no existeix la hipòtesi si abans no tenim un dubte o un problema.
J. Dewey, el mètode general científic l’utilitzen les ciències naturals, en singular perquè és un mètode per a qualsevol ciència.
L’educació des de sempre ha separat la ciència i la cultura.
Quan trobem un error en el mètode general científic ens fa anar enrere, però és un camí de descobriments. Hem d’estar convençuts que no ho sabem tot, per això la ciència es fonamenta en la seva potència.
Definicions: - Coneixement exacte d’un cert ordre de coses - Branca o departament de coneixences sistematitzades considerada com a camp d’investigació o objecte d’estudi.
Cultura: És quelcom important en qualsevol societat, civilització, poble. També té a veure amb les creacions humanes vinculada a l’art, sentit vinculat al coneixement.
Hi ha d’haver una relació entre cultura i educació, ha de donar coneixement per a que la gen sigui culta. L’educació ha de consistir en formar valors. L’educació cultiva coneixements.
Ciència, cultura i educació van de la mà.
L’ANTIGA GRÈCIA |filo|-|sofia (amant de la saviesa) → del mite al logos Tales de Milet és el primer filosof, deixa les explicacions religioses per explicar coses raonades.
Abans a Grècia s’explicava tot a través de mites, comportament pseudocientífic, sobretot els fenòmens naturals, utilitzaven els recursos que tenien més a mà.
1. Inicis (3000-1200 aC) 2. Arcaica (1200- s. V aC) 3. Clàssica (V- IV aC) (concentració en Atenes) 4. Hel·lenística (III-I aC) (la preocupació per trobar la felicitat) 5. Romana (s. I aC- 476-529 dC) ÈPOCA ARCAICA Ha desaparegut la civilització micènica i la minoica.
Es creen les metropolis, les polis i sorgeixen intercanvis comercials entre les diverses ciutatsestat. La població es divideix en: homes (drets i ciutadans), estrangers i dones (sense drets però lliures) i els esclaus (no lliures).
Els ciutadans estan organitzats al voltant d’un espai buit, l’àgora. És molt important vetllar pel bé de la polis, els ciutadà és secundari. Entre tots ho feien tot (“democràcia”).
En aquesta època neix la filosofia (amor a la saviesa). Els homes intenten arribar a la saviesa, que és pròpia dels Déus.
- La filosofia es proposa explicar la realitat. El primer principi que preocupa és d’on ha sortit tot→ es busca l’arkhé. Cada filòsof busca el que pot ser l’origen de tot (aigua, aire, etc…) - La filosofia vol donar explicacions racionals, deixar de banda els mites. D’aquesta manera, se l’atribueix quelcom científic pel fet de buscar racionalitat.
- La filosofia està moguda per un desinterès material, fan filosofia perquè es vol adquirir més saviesa.
Plató és el primer que oposa el mite al logos, perquè creu que hi ha una manera mítica i una racional per explicar les coses.
Per ell, el mite és com un conte, que passa de pares a fills, i n’hi ha de molts tipus. Per altra banda, el logos pretén ser únic i ell vol demostrar que només hi ha una solució racional a tot.
Aristòtil diu que els teòlegs s’associen als mites i els físics són els que busquen explicacions racionals. Ell diu que Tales de Milet va ser el “primer físic de la filosofia”.
[ate (bogeria) - Hybris (desmesura)] Els grecs veien que tot era un descontrol i s’havia de buscar una explicació lògica pe entendre la vida. Mica a mica, ‘sanaven adonant que les lleis naturals expliquen allò que té una regularitat, que només podia haver-hi una explicació.
Hesíode té un llibre anomenat “Teogonia”, una mena d’ordre geneologic dels Déus, de forma ordenada i jerarquitzada, associant també les funcions de cada Déu per tenir-ho tot clar. Amb el temps, tot això s’associa a les forces de la natura.
Guthrie diu que quan va començar a pensar ordenadament és quan va començar la filosofia (abans de Tales de Milet).
Causes que van fer possible el pas del mite al logos: - Internes: del tarannà racional dels propis grecs (per buscar la raó i per mostrar la realitat en el seu conjunt) - Externes: disgregació de les grans civilitzacions, entren en crisi els valors; moviments comercials ● Miracle/Atzar (Per què a Grècia?) Un pas molt important va ser l’aparició de l’escriptura fonètica, que permetia que amb tant sols unes lletres es podien anar combinant, va ser possible escriure-ho tot. L’escriptura fonètica permetia escriure tal com parlem, deixar de banda l’escriptura jeroglífica.
● La incorporació de l’article neutre (allò que, el que/la), va permetre l’abstració (allò que es bonic→ bellesa, per exemple). Al poder tenir nous conceptes i poder-les pensar, invoca a la reflexió indirectament.
● Un altre fet important va ser l’aparició de la moneda i l’augment dels fluxos comercials. Això provoca que es posi preu a les coses i per tant es dóna a les coses. Té un valor de representació universal.
● Les tècniques geocèntriques i astronòmiques va patir un avenç important.
● Les pràctiques d’endevinació, els oracles. Necessiten interpretar coses.
Totes aquestes causes juntes són les que permeten explicar el perquè van haver-hi tants canvis en la mentalitat dels grecs i el perquè de l’aparició de la filosofia (mite→ logos) Benjamin Ferrington diu que no es va donar el pas del mite al logos. Li hagués agradat que aquest pas es produís realment. Ell creu que sí que ha passat algo, però simplement és que el mite s’ha reconstruït. Encara són presents els mites, però és cert que se’ls dóna una importància diferents. Els mites agafen una altra funció, però no desapareixen.
Grècia és el bressol de la filosofia occidental? Martin Bernal va escriure “Atenea Negra” (1987), on qüestiona aquest suposat origen de la filosofia i de la cultura occidental associat a Grècia, Apela a les arrels afroasiàtiques. Posa en qüestió el que hem cregut fins ara.
[Alguns escriptors Hel·lenístics i Romans diuen que podia ser que la filosofia fos originada a Àsia (orient), no a la Grècia clàssica. Això és simplement perquè es senten empetitits per la forma que va adquirir el cristianisme. Els propis grecs eren conscients que estaven fent una cosa nova.] (Romanticisme) → 1830-1860→ es busca la identitat dels europeus basant-se en el passat.
Els europeus posaven “barreres” als no-europeus. La civilització europea comença a sentir-se superior perquè menysprea altres cultures. Grècia va ser conseqüència d’una sèrie d’influències.
Bernal diu que es ven una Grècia ària, blanca (superioritat) - La ciència grega Els grecs van tocar totes les ciències que existien en aquella època.
cosmo (cosmos) | lògia (ciència) → ciència de l’univers ordenat on representa que vivim (ordre). El cosmos ha de ser perfecte, ha de tenir un final. No es podia pensar en algo infinit, sense acabar.
(Aristòtil i altres) L’univers grec és pràcticament geocèntric. Tot gira al voltant de la terra, “l’home es la mesura de totes les coses”, l’home és el centre de tot.
La Terra és rodona, però és inmòbil. Està al centre de l’univers i tots els planetes, la lluna, el sol, etc giren al seu voltant.
Aristarc de Samos va provocar un canvi de cosmovisió al qüestionar Aristòtil. Teoria de l’etern retorn. Tot és cíclic, tot es repeteix de forma “arcular”.
L’esfera era com la representació de l’eternitat pels grecs.
461- 431 (Pèricles, “democràcia”) → 404-403 (Guerra del Pel·loponès (Esparta vs. Atenas) (Govern dels Trenta tirans) → 399 (Judici i mort de Sòcrates, democràcia repressiva) Canvi en la manera de pensar, degut als canvis a la polis amb l’arribada de noves corrents culturals.
VII→ cosmos (cosmologia) V → home - antropologia, Com governem la polis? La República de Plató, intenta pensar com gestionar allò públic.
Sòcrates i els sofistes intenten adaptar-se a una polis autosuficient.
La gent es separa dels físics i sent que ha de d’anar a l’àgora a ajudar a gestionar la polis → neix la necessitat de gestionar la rest. pública. Aquests van ser els sofistes que creien que es tenia que educar la retòrica perquè parlem a l’àgora per tal de poder-nos defensar.
Sofistes: educadors de l’habilitat del llenguatge, mestres de l’areté. Tenim una mala imatge per culpa de Sòcrates i Plató que els menyspreaven.
Werner Jaeger: intenta explicar la bona voluntat dels Sofistes perqu sense ells els filòsofs no serien ningú, referint-se a Sòcrates i a Plató.
Els núvols, Aristofenes: els sofistes i Sòcrates el poden convèncer de qualsevol cosa, poden fer bona la mala acció.
SOFISTES (escèptics) → relativistes, els valors morals són relatius, no hi ha una definició SÒCRATES i PLATÓ → essencialistes, la justícia té una essència determinada, hauríem de treure allò que ens fa nosa (excepcions) per trobar una definició verdadera, els valors universals, existeixen i tenen una essència.
Els sofistes creien en la bellesa del saber (kalokagacia), creien en l’ensenyament de la bellesa de l’ànima.
El mite de la caverna → Plató creia que l’única aspiració de l’home era ser lliure i perseguir el sol, l’essència de les coses.
Els sofistes creien que dintre de la caverna ja hi havia prous problemes com per sortir a fora.
Plató creia que qui havia de governar la polis era el filòsof- rei, ha estat necessàriament i coneix les essències, o sigui una persona que hagi vist el sol, sap que es el bé i no pot deixar de fer-ho.
Dintre de la polis platònica: tothom té una funció, tothom és necessari.
Sofistes → mètode inductiu, parteix de les coses individuals, de coses de la realitat extreien lleis de la polis.
fisis (natura) | nomos (llei) → marquen la diferència perquè depent de la situació hi ha diverses solucions.
Religió: factor que els obliga a reflexionar, ateu, agnostics → diverses postures dels sofistes CLÀSSICA El segle V aC va ser l’edat d’or d’Atenes, quan van mantenir la guerra amb Esparta, governava Pèricles i van aparèixer els escèptics (pràctics). L’època de Sòcrates.
Sòcrates va ser molt important perquè és la mostra de moltes idees sofistes.
- Sofistes: pràctics, hem d’actuar segons el moment - Filòsofs (Sòcrates, Plató,...): les lleis de la ciutat han de reflectir les lleis de la natura.
Necessitem saber el perquè i la veritat.
Sòcrates va agafar la frase “coneixer-te a tu mateix” i la va fer seva, li dóna un sentit més fort, “reconeix quins són els teus erros, defectes, debilitats, cuida de la teva ànima…” Creia que s’havia de tenir cura de l’ànima perquè és la dipositària dels valors universals.
valors universals vs valors relatius Sòcrates i Plató creuen en els valors universals, i pensen que tenim l’obligació de trobar-los.
Valors universals: justícia, veritat, … Són vàlids en tot moment i per tothom. Quan una cosa està malament no està per tothom.
Com accedir als valors universals? Segons Sòcrates a través de l’ànima, per això hem de tenir-ne cura i ens hem d'auto-conèixer, per trobar els valors universals.
Sòcrates va voler descobrir què era la virtut i, per això, va preguntar als ciutadans, però tothom donava definicions que ell refutava.
Intel·lectualisme Socràtic → un cop tinguem els valors universals i definit el Bé, l’executarem de forma pràctica, perquè si jo conec el bé no puc fer el mal. Els que fan el mal el fan per ignorància, per tant ens treu responsabilitat i ens justifica, no se m’ha de condemnar, sinó ensenyar.
Així, doncs, hauria de governar el filòsof-rei (com deia Plató), l’únic que té totes les respostes.
MALLÈUTICA SOCRÀTICA: Fa néixer dels homes (de l’ànima) la veritat implícita que hem de cuidar la nostra ànima.
Però si existissin els valors universals tots coincidiríem en alguna cosa. Considera que ha de conèixer els valors universals com un servei a la ciutat encarregada pels Déus.
A Sòcrates se l’acusa de corrupció de menors i de no creure en els Déus i, se’l considerava savi perquè reconeixia la seva ignorància “només se que no se res”. En part, se’l acusa perquè deixa als altres en ridícul al voler que acceptin que no ho sabem tot (segons ell, perquè li mana Déu).
Un cop, el condemnen demana que el poble els mantingui a ell i a la seva família perquè està fent el bé per la ciutat. Llavors el condemnen a mort i demana que castiguin als seus fills si algun dia són com ell.
Aplica el sentit del deure abans de morir, ja que no té opcions d’escapar i prefereix morir, perquè si desobeeix, desobeeix la ciutat. I com que les lleis de la ciutat han de tenir semblança a les lleis naturals i les lleis estan per sobre dels homes, han de morir.
ALTRES FORMES DE PENSAR → reflexió del pensament biològic Hipòcrates, pare de la medicina i contemporani a Sòcrates, passa a pensar en la malaltia des del logos, no com a un càstig dels Déus. Vol canviar el paradigma i diu que no és un càstig, sinó un desequilibri, alguna cosa que ha canviat. Per tant, hi ha motius i solucions i llavors, podem fer un diagnòstic i un pronòstic.
Com que no sabia què era allò que desajustava, havia de suposar (no hi havia anàlisi forense).
Com que tampoc sabia com justificava el cos, sorgeix una teoria que durarà fins el segle XIX.
La Teoria dels Humors: els humans som la combinació de quatre líquids que han d’estar en equilibri: - La sang: sociables (desagnar) - La bilis groga: col·lèrics - La bilis negre - La flema: flemàtics desequilibri = malaltia Hem de buscar una causa i una solució física.
CONTEXT POLÍTIC - CULTURAL 323, inicis del segle IV aC, Alexandre el Magne mort. L’imperi macedònic: abandó de la ciutat-estat i la creació d’un gran imperi.
Alexandre va intentar ocupar terres i integrar aquestes terres a la força i al morir l’imperi comença la guerra dels diadox (40 anys) i l’imperi es divideix en tres parts.
L’home ja no pertany a una polis, abans pertanyien a una comunitat que després de l’imperi es torna difusa i perden el sentiment de pertinença.
Per tal que la població no es rebel·les, Alexandre va crear un sentiment cosmopolita, creant una cultura comuna, creant un llenguatge (el grec) i el concepte de “tots som ciutadans del món”.
La necessitat que tenien els atenesos amb relació a la polis ja no la tenien al gran imperi.
Es deriva a la qüestió política a una qüestió més ètica, com hem comporto?, es passa al cosmopolitisme i al individualisme.
31 aC (IV): la batalla d’actium, la creació de l’Imperi Romà Aquest període es considera que hi ha un declivi/decadència.
ETAPA HEL·LENÍSTICA (IV- I aC) Alexandria com a centre principal en qüestions científiques i Atenes com a centre cultural filosòfic, el saber es va fragmentar.
Escoles filosòfiques: estoics, epicuris i escèptics → Es pregunten coses sobre la individualitat en una vida cosmopolita. Aquestes escoles van sorgir de la reacció a la filosofia d’Aristòtil i Plató, aquests dos eren massa especulatius.
Van agafar importància les religions mistèriques (secretes) com a sortida de l’angoixa vital.
El culte a Dionís (bacanal) es va prohibir a Roma.
ESTOICS Els estoics tenen més importància, i s’acaben influenciant de la lectura platònica (neoplatonisme), ajuden a vestir la religió cristiana.
- AUTARQUIA: autosuficiència - ATARÀXIA: tranquil·litat de l’ànima/ la impertorbabilitat de l’ànima Necessites ser autosuficient per aconseguir la tranquil·litat de l’ànima.
Accentuaven els estoics: Pots simplement riure o no riure plenament i tenir un sentiment de comunió amb els altres, “tots els homes som iguals”, per això amb el cosmopolitisme comporta una tranquil·litat de l’ànima.
Intentaven que els homes, la individualitat i el cosmopolitisme s’entenguessin.
Els estoics creuen en el destí i pensen que si accepten el destí tal com és (de bon grat patiràs menys) → impertorbabilitat de l’ànima = savi = ataraxia → és un bé per el conjunt.
Hi ha coses que passaran perquè ho diu al destí, si accepto el que vindrà patiré menys. Tot el que ens passa és per un bé global, a una persona li tocarà una cosa o una altra.
S’ha d’intentar estar tranquil per tal d’afrontar les coses que vindran, no al nerviosisme sinó pertorbaràs la teva ànima.
Qui conegui tots aquests conceptes serà un savi. Per això, és considerat Sòcrates un savi ja que va afrontar el seu destí.
El coneixement → tranquil·litat → ataràxia El filòsof- rei (polític) de Plató i el savi (ànima) dels Estoics = ataràxia Els Estoics van saber atraure a les persones importants (Marc Aureli), les coses que deien eren adaptables a la religió cristiana (el destí dels estoics serà el destí del cristianisme). Per al cristianisme tots som iguals → tots som individus del món.
EPICURAISME “El major bé és el plaer”. Plantegen com podem ser feliços i tranquils. Són hedonistes (plaer) → hedoné. El cristianisme els va catalogar com a luxuriosos.
Creien que havien de buscar el plaer (el plaer està en les coses petites) i així trobaràs el bé.
Per la salut de l’ànima no hi ha joves ni vells, la filosofia és per a tothom.
El plaer → és el benestar, allò que la gent vol, la tranquil·litat d’estar bé.
Tetrafarmacon → els quatre remeis, per trobar la felicitat només fan falta quatre, és la lluita contra la por. Aquestes quatre coses són: 1. No temis als Déus: els déus no es preocupen per nosaltres.
2. No et preocupis per la mort: això ens crea angoixa, per que ens hem d’amoïnar per la mort? Perquè quan ets viu no hi ha mort (sensacions) i quan hi ha mort ja no sóc viu (ja no tinc sensacions). La mort no es res per mi ja que sóc viu en un món de plaer.
Ens desviu de l’enyorança d’immortalitat. No viure no és res. Epicur era materialista un cop mort ja no hi ha res més i quan més ràpid et convencis que moriràs més aviat començaràs a viure.
3. Allò que és bo és fàcil d’aconseguir, no necessitem grans fortunes per mantenir-nos vius. Hem de buscar els plaers naturals necessaris, algun indispensable per el bé. La tranquil·litat de l’ànima és la felicitat. Necessitem molt poc per ser feliços. El límit del plaer és quan no notem la seva absència. El primer que busquem és el bé, el plaer és el principi i i el fi d’una vida feliç. No podem defugir del dolor ja que potser ens porta a un estadi de felicitat superior, un benefici major.
4. Allò que és un mal es fàcil de suportar perquè aconseguirem un bé o un plaer més gran, el mal no dura per sempre. El dolor intens es passatger i l’alleujament dona plaer. Hem d’aprendre a relativitzar tant els bens com els mals.
La clau de tot és el seny perquè sinó no existeix una vida feliç. Plaer → justícia → seny Si fas aquest quatre passos viuràs entre els humans com un Déu.
Donaven importància a l’amistat, per això van crear l’escola, el Jardí, que pretenia ser una comunitat.
Creuen que els éssers humans som ésser socials, no s’aconsegueix la felicitat sinó tens amics però no és estrictament necessari però et fa millor. Som individus que vivim en comunitat.
L’amistat era una tria, escull aquella persona que busqui el mateix que tu. Tenir amics es un plus a la felicitat, imprescindibles.
...