Tema 5. Com s'originen les malalties? (I). L'herència unifactorial o monogènica (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Fonaments de Psicobiologia II: Genètica del comportament
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 10/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Fonaments de Psicobiologia II – Genètica del Comportament Oliwia Ciurlej Tema 5. Com s’originen les malalties? (I). L’herència unifactorial o monogènica Les malalties genètiques són causades per factors que han sigut heretats dels pares o per mutacions que s’han produït en l’organisme.
 Retard mental - És un trastorn del neurodesenvolupament, tot el que pugui afectar el sistema nerviós.
- Una persona presenta retard mental quan les seves funcions cognitives són significativament inferiors a les de la mitjana de la població i, a més, presenta limitacions en la seva conducta adaptativa (conductes com cuidar-se d’un mateix, la comunicació, les habilitats socials...).
- Es considera un criteri diagnòstic.
- Un 3% de la població total està afectada de retard mental.
- 50% dels casos tenen un origen genètic.
 20% degut a un únic gen → Herència unifactorial o monogènica/Malaltia unifactorial  40% degut a múltiples gens i factors ambientals (interacció) → Herència multifactorial o poligènica  40% degut a anomalies cromosòmiques → Mutacions o canvis en el DNA que afecten els cromosomes de forma important, ja sigui en la seva estructura o en el seu nombre. Per exemple: Síndrome de Down.
- Els casos greus de retard mental solen tenir un origen monogenètic o cromosòmic; mentre que els casos no tan greus tenen, en general, un origen multifactorial o poligènic.
- Pot ser provocat per complicacions en el part (manca d’oxigen), infeccions prenatals, caigudes, nutrició inadequada... Sobretot cal vigilar durant la infància perquè és quan el sistema nerviós madura amb més potència.
- Pot acompanyar altres patologies o trastorns. Per exemple: Autisme  Herència unifactorial o monogènica Tret o trastorn produït per l’actuació d’un sol gen.
Els defectes monogènics expliquen més de 200 alteracions que cursen amb retard mental, algunes de les quals són degudes a un gen dominant situat en un autosoma (són poc greus), la majoria són provocades per un gen recessiu situat en un autosoma (retard mental més profund) i, finalment, n’hi ha unes altres que són degudes a una alteració en el cromosoma X, és el cas de la síndrome de fragilitat del cromosoma X.
1 Fonaments de Psicobiologia II – Genètica del Comportament Oliwia Ciurlej Mendel va experimentar amb plantes de pèsols. Era una persona molt meticulosa i sistemàtica a l’hora d’anotar les seves observacions. Entre aquestes, cal destacar: - - Parells de factors hereditaris: Els pèsols poden ser grocs o verds gràcies a l’actuació d’aquests factors.
Els factors hereditaris són el que posteriorment s’anomenaria gen.
Les característiques independents s’heretaven de forma independent. Per exemple: El color del pèsol no determinava que tingués una superfície llisa o arrugada.
El seu treball no va ser apreciat fins molts anys després (anys 50 del segle passat). Es van començar a investigar els cromosomes i es va observar que es necessiten parells de factors hereditaris.
Alguns gens poden ser heretats de forma independent mentre que altres depenen d’altres gens. Quan es parla de l’herència mendeliana, es refereix a l’herència que depèn d’un únic gen.
Cal tenir present que les característiques d’aquesta herència reben molt poca o nul·la influència ambiental.
Si aquest únic gen està situat en un autosoma es parla d’herència autosòmica. Si, en canvi, està situat en un cromosoma sexual, es parla d’herència gonosòmica o d’herència lligada al sexe. Exemple: Si existeix una malaltia causada per un únic gen i només afecta als homes, aquesta dependrà d’un gen situat en el cromosoma Y.
→ Herència unifactorial autosòmica Com saber que una característica o tret està determinat per l’herència autosòmica? - - Es presenta en els dos sexes i l’impacte de la malaltia és igual (tant la seva gravetat com la freqüència d’afectació) tant en els nois com en les noies → Exceptuant l’herència limitada pel sexe i l’herència influïda pel sexe.
El risc d’heretar la patologia ha de ser mateix sigui quin sigui el progenitor afectat. És indiferent quin dels dos progenitors passa el gen a la descendència → Exceptuant els casos que es dóna el fenomen de l’empremta genètica (un mateix gen s’expressa de manera diferent en funció de si s’ha heretat per part de pare o per part de mare).
Aquest únic gen es pot comportar com a dominant (herència autosòmica dominant) o recessiu (herència autosòmica recessiva).
La clau o pauta de transmissió autosòmica dominant són dos pares afectats que poden tenir descendència no afectada. La majoria d’afectats són heterozigots, ja que en la població de gens dominants que provoquin patologies n’hi ha pocs. Per tant, és molt difícil trobar-los en homozigosi. I, a més, sovint aquest gen dominant en homozigosi és 2 Fonaments de Psicobiologia II – Genètica del Comportament Oliwia Ciurlej letal. Així, doncs, mentre no es digui el contrari (quan, per exemple, s’estigui treballant amb un arbre), se suposarà que els afectats d’una patologia dominant són heterozigots.
Aa x Aa A a A AA Aa a Aa aa És la única situació on de dues persones afectades poden néixer fills sans (aa).
Existeix un risc del 50% de transmetre el gen defectuós.
Com es formen aquests gens, al·lels, que provoquen aquestes malalties? Per mutacions o, més específicament, per neomutació. S’anomenen així perquè el gen dominant apareix per mutacions molt recents (que abans no existien).
Exemples de malalties d’herència autosòmica dominant: - - - Acondroplàsia → Tipus d’enanisme degut a un tancament prematur del cartílag de creixement dels ossos llargs del cos (extremitats). Així, les extremitats queden curtes. L’acondroplàsia apareix molt sovint en gossos. No obstant, cal tenir en compte que els enanismes poden ser causats per altres factors (com la manca de l’hormona de creixement).
Polidactília → Tenir més de 5 dits en alguna de les extremitats.
Sindactília → Quan el fetus es desenvolupa, els dits de les mans estan ajuntats per la membrana interdigital. Aquesta ha de desaparèixer en un moment concret, però a vegades pot ser que no passi, fent que alguns dits quedin enganxats.
Braquidactília → Dit o dits curts a causa de la manca d’un ós.
Neurofibromatosi → Tumoracions en els ossos plans del cos (ex. pelvis). Són tumors benignes (es poden extirpar).
Malaltia de Huntington → Gen situat al cromosoma 4. Comença amb problemes de psicomotricitat fina (ex. a la persona li comencen caure les coses de les mans), fins ser completament incontrolable. Es manifesta a partir dels 30-40 anys.
Respecte l’herència autosòmica recessiva, la clau són els pares no afectats (portadors) que poden tenir fills afectats. Tant el pare com la mare són heterozigots (portadors) però l’al·lel que produeix la malaltia és recessiu.
Entre malalties d’aquesta herència, n’hi ha: - Albinisme Errors congènits del metabolisme:  Fenilcetonúria  Homocistinúria Acumulació de substàncies que poden ser neurotòxiques.
3 Fonaments de Psicobiologia II – Genètica del Comportament - Oliwia Ciurlej Poden cursar retràs mental.
Microcefàlia Progèria Fibrosi quística Les malalties dominants són, en general, menys greus que les recessives, perquè les primeres afecten a nivell d’estructura de l’organisme i les segones, a nivell enzimàtic.
 Variacions en l’expressió dels gens - Penetrància: És una freqüència, el nombre de vegades que, estant present el gen en el genotip, aquest es manifesta en el fenotip. El gen es troba en el genotip i, si penetra, es manifesta fenotípicament. Té sentit quan s’observa la població.
El seu valor va de 0 a 1.
 Completa: Gens recessius → Sempre que està en el genotip, hi ha penetrància i, per tant, es manifesta.
 Incompleta: Gens dominants → L’epístasi (interacció entre diferents gens) i/o les interaccions que exerceix l’ambient influeixen en la penetrància del gen.
→ Manca de penetrància: típica dels gens dominants - Expressivitat variable: Grau d’intensitat en el que es manifesta un gen penetrant.
 Constant: Gens recessius → Es refereix a la variació de fenotip. O ho tens en el fenotip o no, es manifesta sempre amb la mateixa intensitat. Per exemple: albins.
 Variable: Gens dominants → Pot ser més o menys abundant.
Per tant, si dos pares no afectats per una malaltia dominant tenen un fill afectat, deduirem que bé o s’ha produït una mutació de novo (mutació que apareix per primera vegada en la família) en el fill o bé en un dels dos progenitors té el gen i l’ha passat al fill, però no ha penetrat en el seu organisme i, per tant, no es manifesta.
 Gens autosòmics → Influència de factors epigenètics en l’afectació dels dos sexes - Herència limitada al sexe → Com s’hereten característiques controlades per gens autosòmics que es manifesten sempre en un sexe, i mai en l’altre.
 Penetrància = 1 en un sexe  Penetrància = 0 en l’altre sexe → El gen és present però no es manifesta.
Aquesta diferència de penetrància entre els dos sexes es deu a les hormones sexuals. Són el factor epigenètic que fa que un gen present en el genotip penetri o no i, per tant, es manifesti o no.
4 Fonaments de Psicobiologia II – Genètica del Comportament -  - - Oliwia Ciurlej Exemple: Característiques sexuals secundàries (repartiment del greix subcutani, repartiment del cabell, pits...) → es manifestaran aquells gens que controlen les característiques sexuals pròpies de cada sexe.
Herència influïda pel sexe → Característiques controlades per gens autosòmics.
Degut a la influència del sexe, els gens tenen més penetrància en un sexe que en l’altre.
 Penetrància més gran en un sexe que en l’altre.
També depèn de les hormones sexuals.
Exemple: Calvície (molt més freqüent en homes que en dones).
Herència gonosòmica (o lligada al sexe) Herència situada en els gens gonosòmics (X o Y).
Un únic gen.
L’impacte de la malaltia és desigual en els dos sexes, ja que tenim cromosomes sexuals diferents. En el cas que el gen estigui situat en el cromosoma sexual Y, només hi haurà nois afectats; però si està en el cromosoma X, si és dominant estaran més sovint afectades les dones i, si és recessiu, n’estaran més els nois.
El risc per als descendents d’un pare afectat no és el mateix que per als descendents d’una mare afectada.
Herència lligada al cromosoma X:  Dominant o Afecta més a dones que a homes o El pare afectat transmet la malaltia a totes les seves filles i a caps dels seus fills.
o Una noia afectada pot tenir símptomes menys severs que el noi afectat perquè el gen només es manifesta en les cèl·lules en què no s’inactiva el cromosoma que porta el gen mutant.
o Malalties:  Síndrome de X fràgil → No segueix les pautes típiques d’una herència lligada a X dominant o recessiva ja que és causada per l’expansió anòmala d’un triplet d’un lloc fràgil del cromosoma X. Es dóna la paradoxa de Sherman, segons la qual una permutació (expansió anòmala que no afecta o que, en tot cas, afecta poc el fenotip) genera una mutació (per allargament més exagerat de l’expansió que sí afectarà el fenotip) només quan és transmesa per la dona (empremta genòmica); per tant, un home normal (premutat) pot passar l’alteració als néts a través d’una filla no afectada (portadora).
Malaltia dominant amb penetrància incompleta.
 Recessiu 5 Fonaments de Psicobiologia II – Genètica del Comportament - Oliwia Ciurlej o Afecta més a homes que a dones o Homes hemizigots: Són hemizigots per tots els gens que es troben en el cromosoma X, ja que aquest no té un cromosoma homòleg.
o L’home afectat transmet la malaltia als seus nets de sexe masculí mitjançant les seves filles que són portadores (ja que l’home afectat del cromosoma X recessiu no pot tenir fills afectats perquè els transmet el cromosoma Y).
 Hi ha un patró de transmissió habitual (no es compleix sempre).
o L’home que presenta el caràcter mai no el transmet als seus descendents (les filles són portadores i els fills no tenen el gen).
o Mosaics funcionals: Hi ha dones heterozigotes, portadores del gen recessiu, que poden manifestar algun símptoma (generalment lleu) de la malaltia. Això es degut a que, pocs dies després de la concepció, un dels dos cromosomes X que té cada cèl·lula de l’embrió femení es desactiva. S’equilibra, així, la dosi gènica per als gens situats en el cromosoma X, és a dir, tant els nois com les noies tenen només un X actiu. Aquest procés d’inactivació d’un dels cromosomes X, generalment es fa a l’atzar en cada cèl·lula. Tanmateix, quan hi ha algun gen mutant en un dels dos cromosomes, generalment hi ha una inactivació preferencial del cromosoma portador de l’al·lel mutant. Si queda activat el cromosoma que conté el gen de la malaltia, el gen es manifestarà en aquelles cèl·lules en què s’ha inactivat el cromosoma que conté el gen correcte.
o Malalties:  Distròfia muscular de Duchenne  Hemofília  Ceguesa pels colors (daltonisme) Herència lligada al cromosoma Y:  Afecta només a homes  El pare afectat transmet a tots els seus fills del sexe masculí.
 Gen SRY: Gen responsable que el desenvolupament s’iniciï en sentit masculí; la seva absència fa que el fetus es desenvolupi en sentit femení.
Porta informació per a la diferenciació testicular, fa que la gònada fetal comenci a diferenciar-se i esdevingui un testicle fetal i canvia el balanç hormonal.
Entre altres gens situats al cromosoma Y estan: el gen que provoca hipertricosi (excés de pèl) a les orelles, un gen que controla el creixement de l’esquelet (que, quan s’altera, provoca que l’individu sigui baix) i el que controla la producció de l’esperma.
6 ...

Tags:
Comprar Previsualizar