Comentari a Ausiàs March (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Literatura Europea I
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 21/10/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Comentari al poema 1 (“Així com cell qui en lo somni es delita”) d’Ausiàs March

Vista previa del texto

Literatura Europea I Josep M. Micó Comentari al poema 1 (“Així com cell qui en lo somni es delita”) d’Ausiàs March Laia Pujol Serra Ausiàs March fou un poeta valencià del segle XV que influencià en gran mesura als poetes espanyols del Segle d’Or, talment com Garcilaso de la Vega o Diego Hurtado de Mendoza entre altres. La seva poesia acostuma a partir d’experiències viscudes personalment, les quals queden plasmades en els poemes de forma profunda. Del poema que tractarem a continuació, per exemple, se’n poden extreure reflexions sobre l’amor i l’actitud que la veu poètica ha de tenir envers aquest i la dona amada.
Encara que els temes tractats en March són de gran amplitud –sempre i quant persegueixin una mena de necessitat de comprensió de la condició humana–, és l’amor un dels eixos més destacats (hem de pensar que ell mateix es feu anomenar “Mestre d’amor”). En quant a la dona, a diferència del tractament que rep per part dels poetes Dante i Petrarca, més sublimada i idealitzada, i també per part dels trobadors, March la fa descendir a un nivell més terrenal, més humà, i participa de les seves qualitats i els seus defectes1.
A continuació tractarem la concepció de l’amor en Ausiàs March a partir del poema 1 – segons la classificació de Amadeu Pagès–, que comença “Així com cell qui en lo somni es delita”.
El poema comença amb una comparació en la qual es posa en paral·lel l’estat de la veu poètica i el d’algú que somnia i troba el plaer en el somni, no en la realitat. Aquesta idea parteix d’un tòpic que ja es troba en la poesia trobadoresca, en la qual es podrien incloure poetes tals com Arnaut de Maruelh, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i Martí Garcia: l’amant prefereix dormir i somniar enlloc d’enfrontar-se a la realitat (Archer, 2005: 4). Tal com diu Joan Ferraté: El tema dominant de la poesia Núm. I ens és presentat a les seves dues primeres estrofes sota l’òptica de la inanitat del delit que suscita el record del passat feliç [...]. El sentit del 1 Aquesta idea queda concretada en el poema en el vers 6, “sabent de cert qu’en ses mans he de jaure”.
Implica un contacte, el tabú no permès de la idealització.
1 Literatura Europea I Josep M. Micó símil que es conté en els vv. 1-2 no ens és desxifrat expressament fins el segon hemistiqui del v. 10: de la mateixa manera que el que somia i treu delit del seu somni no té cap altra raó d’adelitar-se que un pensament que és intrínsecament insensat, i vacu en la mateixa mesura en què està privat de tota consistència real i racional (vv. 1-2), així mateix el delit que el que parla ens diu que treu de la rememoració del passat no és al capdavall sinó un delit del tot fútil i inconscient, ja que no té cap altre fonament que el no-res d’una realitat abolida (v. 10) (Ferraté, 1992: 50).
Tot seguit, March parla del passat com un temps millor, i és precisament en el record on la veu poètica busca el plaer present (un plaer, per tant, més aviat intel·lectual que no pas sensible). A la vegada, però, en no poder-se efectuar en el present, també el factor dolor sorgeix d’entre els sentiments, o almenys el poeta té el pressentiment que pot ferse present en qualsevol moment (“sentint estar en aguayt ma dolor”, vers 5).
Joan Ferraté, a partir del treball que Amadeu Pagès2 ja havia fet prèviament, anota aquesta idea establint una relació amb Dante i Boeci3: El tema dominant de la poesia és el plaer que el que hi parla, que se’ns presenta com a presa del dolor, treu del record de la felicitat passada i la repercussió que aquest record té damunt d’ell, i aquest tema dominant hi és exposat de tres maneres diferents a les tres parts successives de què es compon. [...] El passatge de Boeci és el següent (De consolatione Philosophiae, II, 4 [...]): «E açò és que em creix la mia tristor e dolor, quan me pens en la benança que jo he haüda e ara em veig en tan gran fretura e minva. Car entre les altres tristors e dolors sobirana és aquesta, ço és, que hom sia estat en gran benança e puix sia freturós de tots béns e ple de tots mals». Quant a la imitació dantesca, la trobem en aquest passatge de l’Inferno (v. 121-3); «Nessun maggior dolore/ Che ricordarsi del tempo felice/ Nella miseria» (Ferraté, 1992: 47-48).
2 Amadeu Pagès (1865-1952) fou un escriptor originari de la Catalunya del Nord, un dels primers en estudiar l’obra d’Ausiàs March de forma exhaustiva. Es va doctorar a la Universitat de la Sorbona el 1912 en Literatura i la seva tesi doctoral tractà precisament el poeta d’aquest treball.
3 També Archer parla d’aquest vincle: “Aquest tema és un tòpic de la literatura medieval, conegut sobretot pel passatge de Dante (Inferno, V, 121-23: «Nessun maggior dolore...»), però amb antecedents en Boeci (De consolatione philosophiae, II, iv) i amb arrels en la literatura amorosa general (Ferraté, 1992: 60-61). Com ha demostrat Badia (1993: 167-80), una font més directa és la versió catalana de la glossa medieval de l’obra de Boeci” (Archer, 2005: 5). També estableix una influència del llibre Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell: “Un testimoni de la difusió que tenia el tema és el passatge a Tirant lo Blanc (II, 564-65) on Plaerdemavida parla del seu amor per Hipòlit: «Amor m’ha tant torbats los sentiments que morta só si Hipòlit no m’ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somnia»” (Archer, 2005: 5).
2 Literatura Europea I Josep M. Micó Encara, doncs, que l’obra de March participa de la imatge d’una dona real en quant als temes amorosos, fet que difereix en Dante i altres poetes italians que persegueixen el concepte de donna angellicata, si tenim en compte no la idea de l’amada sinó l’actitud que ha de tenir l’amant davant d’aquesta trobem una semblança entre tots dos: hi ha un predomini conceptual del bé en els plaers intel·ligibles enfront la minusvàlua dels plaers sensibles.
El tema del ressorgiment d’un record a partir d’un fet present és recurrent no només en la literatura coetània a March, sinó també en autors tant pròxims als nostres temps com Marcel Proust. En el poema, repeteix la idea a partir dels símils del malalt que vol menjar o l’hermità que retroba antiga companyia4.
La veu poètica, doncs, escriu des de l’absència de la dona amada i s’alimenta del record que manté d’ella, una actitud que, com ja hem dit, és la que el poeta defensa com a bona (vers 4 “qu’altre bé no y abita”). En l’últim paràgraf, però, tenint en compte que “plena de seny” és una expressió que March utilitza constantment en tota la seva obra per referir-se a l’amada, li demana a aquesta que es mantingui fidel i que no faci cas de les males llengües5 (versos 41-42 “si fermetat durament no contrasta/ e creure poch si l’envejós consella”).
Bibliografia Archer, Robert: Ausiàs March: Obra Completa, 2005.
Ferraté, Joan: Llegir Ausiàs March, Quaders Crema, Assaig, Barcelona, 1992.
March, Ausiàs: Poesies (a cura de Pere Bohigas), Editorial Barcino, Barcelona, 2000.
4 Tal com diu Archer: “El condemnat a mort ja s’ha acostumat a la idea de morir, però un dia li asseguren falsament que rebrà un indult; mentre està en aquest nou estat esperançat, el maten, sense donar-li ni un moment de gràcia per recordar els seus pecats i demanar-ne perdó a Déu. Vegeu Badia, La tradició, p.
169 per la relació d’aquesta idea amb les populars obres medievals sobre la preparació per a la mort, les Artes moriendi. [...]el malalt menja allò que el metge li ha vedat i emmalalteix encara més, de manera que després ja no pot fruir menjant; 2) vs. 33-39: l’ermità s’ha acostumat a la seva vida retirada del món, però la inesperada trobada amb un vell amic li recorda els plaers de les seves amistats d’abans, de manera que quan l’amic se’n va la vida ermitana ja li és penible” (Archer, 2005: 8).
5 Segons Archer “March demana la dama que li sigui fidel i que no faci cas de males llengües; Ferraté (Llegir, pp. 61-62) entén que el poeta es refereix als seus propis propòsits de fidelitat i de no fer cas dels que podrien parlar malament de la dama” (Archer, 2005: 8).
3 ...