Obrerisme, anarquisme i sindicalisme (moviment obrer català) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 16
Subido por

Descripción

Descripció dels moviments obrers catalans dels segles XIX i XX

Vista previa del texto

Obrerisme, anarquisme i sindicalisme (moviment obrer català) Cal començar assenyalant que en el segle XIX ens trobem davant d’una Espanya rural, de forma que no serà fins a finals de segle quan els moviments obrers es tornaran un tema transcendental. Tot i això, ja a principis de segle hi ha reivindicacions obreres a les fàbriques, manifestant-se amb els moviments ludites, com ara les bullangues de Barcelona el 1835 o les llamàncies el 1843. Així doncs, les primeres dades dels obrers apareixen durant la regència d’Espartero quan el 1846 es crea la primera associació obrera: Associació de Treballadors de Barcelona.
La primera fase del moviment obrer català es desenvolupa entre els anys 40 i 50 del segle XIX, anys durant els quals el moviment es caracteritza per diverses coses. La principal és que viu sota la clandestinitat a causa de la seva prohibició legal per part de l’estat espanyol. La segona característica és que es tracta d’un moviment molt local desvinculat encara dels moviments obrers europeus. No s’hi vincularà fins al 1865.
El 1840 apareix el sindicalisme a Catalunya, fen-t’ho quan es funda la primera associació obrera, la qual s’anomena Associació de Mútua Protección de Trabajadores de Ambos Sexos. El 1855, a Barcelona es produeix la primera vaga general en la història de tot l’estat i, el 1865, es vincula el moviment obrer català amb l’europeu.
La segona fase de la història d’aquest moviment obrer s’inicia entre el 1868 i el 1869 a causa de l’esclat de la Gloriosa que provoca la fi del regnat d’Isabel II i dóna inici al Sexenni democràtic. En aquestes circumstàncies, el moviment obrer català torna a sortir a la superfície i el 1869 envia un delegat a Londres per intentar establir un vincle entre l’obrerisme català i l’europeu. Aquests delegats ja sabien que feia anys (1864), a Londres, s’havia fundat l’AIT, la qual el 1869 ja es trobava dividida en dues tendències: els partidaris de Marx i els partidaris de Bakunin. Els seguidors de Marx són etiquetats com els socialistes autoritaris i els de Bakunin com els socialistes llibertaris (anarquistes). La divisió doncs, és entre socialistes i anarquistes: - Els socialistes diuen que en cada país/estat la classe treballadora s’ha d’organitzar en un partit polític socialista, el qual, un cop organitzat, ha d’acceptar el marc legal i introduir-se en el sistema polític dominat per les classes altes presentant-se a les eleccions municipals i anar pujant de nivell de mica en mica fins arribar a situar-se a dalt de tot del poder estatal.
Per tant, pel marxisme, la presa del poder no passa per revolucions violentes, sinó per l’aparició progressiva en polític del partit obrer. És en aquest punt en el qual es produeix la principal discrepància amb els bakuninistes.
- Els bakuninistes, per la seva banda, diuen que l’estructura política està feta a la mida de la burgesia, però ho està tant que és impossible adaptar-la per estar a favor de la classe treballadora. El que diuen, doncs, és que el moviment obrer no s’ha d’organitzar en partits polítics, sinó en organismes sindicals o altres tipus d’organisme per evitar caure en el joc dels poderosos. Pel anarquistes, la presa del poder passa per fer una revolució violenta. Un cop feta aquesta revolució i la classe treballadora ja es trobi situada en el poder, el que ha de fer és destruir el sistema polític i reorganitzar la vida política, creant un model polític sense estat.
Aquest, doncs, és el panorama que es troben els emissaris catalans quan arriben a Londres. Quan tornen a Barcelona, aquests emissaris informen sobre allò que han vist i la resposta dels obrers catalans és entrar a l’AIT i fer-ho inclinant-se per l’anarquisme i rebutjant totalment el marxisme.
Així doncs, el 1870, els obrers catalans funden la Federació Regional Espanyol de l’AIT (Posen regional perquè consideren que no hi ha estats).
Cal destacar que, en aquest període, l’anarquisme és una cosa força excepcional, ja que en la majoria de països s’imposa el marxisme, sobretot en aquells països industrialitzats, mentre l’anarquisme és propi de les zones agràries. El fet que a Catalunya triomfi l’anarquisme, doncs, encara crida més l’atenció si es té en compte que es tracta d’un dels principals països industrialitzats d’Europa, però aquest fet té una explicació.
L’explicació d’aquest fet resideixen dos factors. Per una banda, els obrers catalans d’aquesta època pateixen un estat espanyol molt repressiu, de forma que els és impossible imaginar que aquest estat pugui arribar a ser seu algun dia. Per altra banda, en la majoria de països europeus l’alienació entre la burgesia i els obrers és molt gran, mentre a Espanya, no.
Per continuar parlant de la Federació Regional Espanyol de l’AIT, direm que aquest dura fins el 1874 quan s’acaba el Sexenni democràtic i tornen a Espanya governs molt autoritaris que el primer que fan és prohibir aquesta associació i tots els organismes sindicals. El 1880, Sagasta torna a donar una certa llibertat tolerant el moviment sindical, fet davant del qual els obrers decideixen restablir la FRE, però l’AIT ja havia desaparegut el 1880, de forma que han de canviar el nom. Així doncs, el 1882 es funda la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la qual està dividida entre els anarcocol·lectivistes i els anarcocomunistes. Els primers estan per la reforma del sistema mitjançant sindicats, reformes educatives i la vida social; mentre els segons parlen d’acció directe i revolucionària per mitjà de la lluita armada.
Aquesta organització, de seguida recupera les dimensions de l’antiga organització, fet que, des de Madrid, és vist amb molt de pànic, de forma que les autoritats espanyoles incorporen un seguit d’elements repressius que acaben provocant la seva dissolució.
Quan Marx s’adona que a Catalunya està triomfant l’anarquisme, envia el sindicalista, Paul Lafargue a Espanya per intentar fomentar les tesis socialistes, el qual comença a tenir adeptes a la zona de Madrid i aconsegueix formar algunes associacions. Així doncs, mentre a Catalunya domina l’anarquisme, a Madrid apareix una massa marxista integrada per alguns professionals liberals i, sobretot, per un col·lectiu: els tipògrafs, els quals, a còpia de llegir, ja que era la seva professió, havien adquirit una certa cultura política, de forma que, a Europa, eren una espècie d’aristocràcia obrera.
El 1879 aquest grup de professionals es reuneix i crea la Fundació Socialista Madrilenya. El 1886 la FTRE es desfà, de forma que, ara, a Catalunya, no hi ha cap organització obrera. A Madrid, si que hi és, però no hi ha obrers. Així doncs, a Catalunya hi ha obrers però no organitzacions i a Madrid hi ha organitzacions però no obrers. Davant d’aquesta situació, aquest grup madrileny viatja a Barcelona a vendre les seves idees i el 1888, aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona Pablo Iglesias funda el PSOE i la UGT. Aquest grup no aconsegueix convèncer els obrers catalans sobre les idees marxistes, fet que demostra que la identificació d’aquests obrers amb l’anarquisme ja està del tot consolidada. Com que aquest partit no té èxit a Catalunya, es trasllada a Madrid.
En la dècada dels 90, doncs, el marxisme no té cabuda a Catalunya i l’anarquisme està desarticulat.
En aquestes circumstàncies d’inexistència d’associacions obrers a Catalunya, els anarquistes impulsen la “propaganda de fet”, que consisteix en practicar el terrorisme per fer veure que el moviment obrer encara segueix viu. Amb aquest terrorisme Barcelona es guanya el nom de “Ciutat de les bombes”. Aquest terrorisme es basa en assassinar la classe política. El 1893 es produeix un intent d’assassinar el capità general Martínez Campos, però l’intent fracassa i és l’anarquista qui és assassinat. Un temps més tard, un amic de l’assassí, Santiago Salvador, vol venjar el seu company.
Aconsegueix dues bombes i una entrada al Liceu i la deixa caure sobre la Platea matant més de 20 persones. Després d’altres episodis menors, el 1896 es produeix l’últim atemptat d’aquest moviment. Aquesta vegada, l’objectiu és una processó a Barcelona, de forma els morts són, principalment, dones i nens. Davant d’aquest atemptat se celebren els Processos de Montjuïc. Es detenen més de 100 anarquistes i se’ls tortura perquè confessin. A causa de la brutalitat de les tortures, alguns d’ells confessen ser culpables de l’atemptat malgrat no ser-ho i els condemnen a mort. Aquesta enorme repressió deixa l’obrerisme català arrasat.
En els anys 20 del segle XX, el panorama és desolador. Els grups anarquistes estan desarticulats i la ideologia socialista no s’ha estès per Catalunya. L'única classe que aguanta és la societat obrera d’ofici, un grup d’entre 25 i 150 obrers que s’organitzen en una societat que només admet com a socis a treballadors d’oficis molt concrets (forners, constructors de carruatges, etc). La capacitat reivindicativa d’aquesta societat, doncs, era molt petita, servint, únicament, per fer una funció mutualista i per aquella certa necessitat d’alguns treballadors d’estar associats a alguna organització per no sentir-se sols davant les seves males condicions de vida i de treball.
El 1907, però, havia aparegut la idea d’unir totes aquestes associacions i es fundà la Unió Local de Societats Obreres, més anomenada Solidaritat Obrera. L’any següent, el 1908, veient que la fórmula funciona malament, decideixen ampliar l’associació a tot l’estat i aquesta canvia de nom, passant a anomenar-se Confederació Regional de Societats de Resistència més coneguda com a Solidaritat Obrera. Aquesta organització integra un total de 110 societats que sumen uns 15.000 obrers de diferents ideologies (anarquistes, socialistes i republicans), de forma que, Solidaritat Obrera no té una ideologia política concreta, ja que no participa en política. El 1909, aquesta associació convoca una vaga general pel dia 25 de juliol, la qual acaba desencadenant l’esclat de la Setmana tràgica. Aquesta vaga general i la posterior Setmana tràgica fracassa. Amb aquest fracàs, els obrers veuen com la revolució els ha passat per davant dels nassos i no l'han aprofitat, fet que es deu, en bona part, a la mala organització obrera. Diuen, doncs, que això no pot tornar a passar i que si tonen a tenir l’oportunitat de fer una revolució no la poden tornar deixar escapar. Per tal que això pugui ser així en un futur decideixen que s’ha d’enfortir el moviment, de forma que, en un congrés de Solidaritat Obrera, acorden que l’any següent l’organització s’ampliarà a tot l’estat espanyol.
Així doncs, el setembre del 1911, en un nou congrés, es fa efectiva aquesta iniciativa i es funda la CNT en defensa dels obrers, 12.000 dels quals es troben a Catalunya. Aquesta associació (la CNT) té una arrencada apassionant. El dia següent de la seva fundació convoca una vaga a tot Espanya, la qual, però, a causa de la seva manca d’experiència, fracassa. Alguns morts a València, a més, serveixen per clausurar part de l’organització. El 1912, Canalejas és assassinat per un anarquista, fet que reforça aquesta prohibició de la CNT i el 1913 un altre anarquista intenta assassinar el rei, però no ho aconsegueix.
El 1914, la CNT és autoritzada a funcionar de nou i ho fa amb la modesta xifra de 30.000 afiliats.
L’atzar, però, va voler que aquest retorn a la legalitat de la CNT coincidís amb l’esclat de la 1GM, la qual va afavorir un creixement espectacular de l’organització. En cinc anys, la CNT passa de tenir 30.000 afiliats a tenir-ne 900.000.
...