pensar la historia 1er parcial (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Pensar la Historia
Profesor P.
Año del apunte 2012
Páginas 23
Fecha de subida 11/01/2016
Descargas 6
Subido por

Descripción

apunts del primer parcial de pensar la historia

Vista previa del texto

PENSAR EN LA HISTORIA Escoles teories interpretacions Introducció de la matèria Formes de com s’hauria d’investigar la historia, punts a seguir per a aquesta investigació amb les seves respectives tècniques.
Motius pels quals s’estudia l’historia.
La historia NO és i NO pot ser imparcial, un historiador i per tant un home sempre és parcial.
Ús públic de la historia: quan el Poder i els mitjans de comunicació fan ús de la historia i creen debat dins de la pròpia historia.
Hi ha etapes del passat que avui dia no creen debat però altres etapes que segles desprès segueixen creant debat.
Aprendrem a diferenciar historia i memòria.
Un cop vist el que és la historia s’ha de veure com s’ha estudiat. HISTORIA DE LA HISTOGRAFIA.
Historiografia: és l’estudi bibliogràfic i crític dels escrits històrics i les seves fonts i autors. És un art de escriure la historia i es el conjunt de obres de caràcter històric.
Recorregut de la historia de la historiografia. Qui va començar a estudiar historia? Des de els seus inicis fins a mitjans del segle XIX.
Les escoles son grups teòrics diferents i definits que fan i expliquen la historia segons el seu criteri per exemple les escoles de art.
Els historiadors antics i actuals estan influïts per la seva època.
Les escoles a analitzar seran escoles europees occidentals, no ens mourem a les escoles de la Europa oriental o de altres continents a excepció dels estats units, concretament les alamanes, franceses i italianes ja que l historia global actual la coneixem gracies a elles.
La historiografia espanyola o catalana mai ha obert nous camins, sempre ha seguit els camins de les esmentades anteriorment.
“Que es la historia?” Qui era E.H Carr? Historiador i idiomàtic anglès, va morir el 1982, durant els anys 20 va ser un enviat diplomàtic a Letònia, es va interessar per la historia de la URSS. A partir d’aquell esdeveniment va escriure la seva obra més coneguda “Historia de la Rússia Soviètica” que avarca des de els fets de octubre fins a Stalin. Obra de referència per al estudi de la primera etapa de la revolució soviètica.
E.H Carr va adoptar unes conviccions marxistes les quals va mantenir fins el dia de la seva mort. Va ser un destacat historiador d’esquerres.
Que es la historia L’any 1961, Carr ja era un destacat i conegut historiador. Cambridge va convidar-lo a unes xerrades, un total de 6 conferencies que eren una introducció a la historia, el llibre es divideix en 6 parts, cada part un capítol del llibre. A partir d’aquestes 6 conferencies es va constituir el llibre actual. El llibre gairebé al moment es va convertir en un llibre referent en el camp de la historiografia britànica i mundial.
El llibre es va escriure en plena guerra freda, el any 1961, l’any en que es va construir el mur de Berlín. Econòmicament el capitalisme vivia la seva època de esplendor. Els països capitalistes estaven tots en gran creixement amb un atur molt inferior al de altres anys. Al bloc soviètic, que presentava un model alternatiu, també creixia amb rapidesa també amb la seva època daurada, amb un esplendor econòmic molt sòlid i tant vàlid com el model capitalista. Amb un progrés científic com mai s’havia vist.
El any 1961 Yuri Gagarin es converteix en el primer ésser humà que viatja al espai , és a dir, que surt de la terra. Enviat per la URRS iniciant així la carrera espacial.
En general els anys 60 es caracteritzen pel gran progrés mundial en una època d’esplendor als 2 grans blocs i als països colonials.
El llibre de Carr reflecteix el optimisme de la època i la confiança que es respirava. Però quan Carr va morir estava treballant en una remodelació del llibre deixant uns apunts insuficients per a constituir un llibre però en els apunts ja no eren optimistes ja que en 20 anys el món havia canviat moltíssim.
Continguts del llibre Carr reflecteix aquesta pregunta fonamental, primer observarà les definicions dels historiadors del segle XIX, cap al 1850-1860. Es la època del positivisme. El positivisme es un corrent filosòfic, que va derivar a corrent cultural, es va caracteritzar per una enorme confiança en el progrés científic i la voluntat es va convertir en el centre i la aplicació del mètode científic era utilitzada en tots els camps del saber i del coneixement. Estem de camí a la segona Revolució Industrial.
Els països europeus s’estan menjant el món amb la gran colonització de Àsia i Àfrica, una època de gran seguretat pels europeus.
Els positivistes creien que la historia havia de fixar-se només en fets històrics. Els historiadors positivistes deien que la historia havia de ser objectiva sense cap interpretació.
Els historiadors sempre han estat influïts per la època en la qual han viscut, és a dir, que els historiadors del 1850 eren subjectius. El subjecte (historiador) havia de separar-se del objecte (fet). Només tenien que narrar el fet no interpretar-lo.
Que és un fet històric? El historiador és qui decideix que es un fet històric i que no ho és, però no es poden limitar a això. El fet històric és simple nocionisme però no és suficient per explicar-lo, cal interpretar-lo ja que el fet històric en si no ens diu re.
Primer, el fet històric ho és si el historiador ho decideix.
Segon, el fet històric ens ha d’explicar i ensenyar alguna cosa, ja que sinó només es una recol·lecció de fets històrics, una cosa molt comuna en el positivisme, fets sense cap mena de explicació.
La història contemporània, la decisió dels fets històrics és molt més complicada que en fets de edats passades. Ja que la quantitat de fets pot ésser immensa. La historia NO és el fet històric i prou. Els mateixos positivistes van acabar veient que el seu mètode no encaixava del tot. El document històric tampoc serveix de re, cal fer una interpretació. Els historiadors i els documents han de relacionar-se per a fer una interpretació i una selecció dels documents i de fets històrics.
Durant el positivisme no es van qüestionar que era la historia però va haver un moment que la gent va començar a preguntar-ho. Va començar durant el final del XIX i principies del XX a ferse filosofia de la historia, durant una època de inquietud que esta apunt de derivar a la Primera Guerra Mundial, on es veu que els avenços tecnològics i científics del positivisme es fan servir com armes.
El primer home que es va preocupar per definir la historia va ser B.CROCE un italià, que va dir, en to de provocació, que tota historia, és historia contemporània. Perquè tota la historia es fa a través de un mirall de la època on s’ha escrit, interpretant el passat des de els ulls del present, va ser un plantejament molt obert.
Un altre personatge citat per Carr va ser R.COLLINGWOOD ; la historia que estudia el historiador viu en el present, es historia si el historiador veu el pensament que hi ha darrere, va ser una visió totalment nova, la interpretació del fet va passar a primer lloc.
4 conceptes claus: 1.
2.
3.
4.
La historia sempre es inseparable del historiador que la escriu.
Fer historia no es recollir els fets, sinó interpretar els fets.
Per fer historia, el historiador ha de posar-se al cap de qui esta estudiant.
La historia sempre es fa a traves del mirall del present inevitablement.
La interpretació es necessària però no satisfactòria ja que hi ha perills en la interpretació, perill del relativisme, és a dir, que la historia es fa només al cap del historiador, que qualsevol interpretació es vàlida. Un altre perill es el presentisme absolut, és a dir, si nomes jutgem des de el nostre present tampoc funciona.
La primera conclusió es que la historia no es pot estudiar als 2 extrems, es una interrelació contínua i inseparable entre fets i interpretació, no es poden separar mai, és un diàleg continu entre el present i el passat.
Carr diu que la societat és cada cop més individualista, com quan en el positivisme del XIX l’exaltació dels valors individuals era màxima, quan el capitalisme estava en ple desenvolupament, quan la revolució estava i esta avui dia encara molt present. Els valors individuals eren prioritaris davant de la col·lectivització, es feia una historia escrita per individus per a individus, en aquella època les influències de les societats no es consideraven tant importants. Però entre el XIX i el XX sorgeix un nou grup social, les masses (feixisme, comunisme) grups de individus. I, com a conseqüència absoluta i inevitable la historia passa a ser una historia de masses i de societats.
Llavors neixen 2 preguntes: 1. Fins a quin punt el historiador es un individu, producte de la societat on viu? 2. Fins a quin punt es una historia de societats? Sempre, el historiador es un individu i alhora es un producte de la societat. En pocs anys el discurs dels historiadors pot canviar radicalment. Els historiadors han de ser receptius als canvis de la societat. Justament tenint present aquestes arrels polítiques i socials es el que evita els riscos de relativisme i presentisme absolut. Abans de obrir un llibre hem de llegir l biografia del autor i hem de contextualitzar el moment en que es va escriure per saber com estava influït el autor.
El individu i la societat son i seran sempre inseparables malgrat que es continua separant a vegades. El problema dels grans personatges o dels dissidents, gent que va en contra corrent, que es creu que esta fora de la societat, que no volen ser part d’aquesta, estan dintre la societat però no comparteixen els valors de la majoria sinó que pertanyen a un grup minoritari.
El gran personatge no es gran perquè va a contra corrent si no perquè es capaç de donar respostes a les preguntes de la societat encara que siguin bones o dolentes.
La historia també és un diàleg entre el historiador i el context, entre societats del passat i societats del present.
La historia, la ciència i la moral Al segle XVIII-XIX la historia era considerada una ciència com qualsevol altre. Amb les seves lleis (cicles dels imperis). Però al segle XX la historia desapareix com a ciència, Collingwood diu que es radicalment diferent de les ciències.
Però Carr li replica dient que totes les lleis de totes les ciències són molt flexibles (gravetat de newton). NO EXISTEIXEN LLEIS FIXES NI EN HISTORIA NI EN CAP CIÈNCIA. Actualment els investigadors no busquen lleis sinó que busquen el perquè de les coses.
El historiador ha d’explicar COM funcionen les coses, per això mateix és una ciència humana, social; perquè busca respostes a la humanitat, qualsevol disciplina que busqui respostes ÉS una ciència.
Carr afirma que la historia és una ciència, no pel fet de buscar lleis immutables ja que, fins i tot avui dia les ciències pures ja no busquen lleis, sinó que avui dia es busquen i es creen hipòtesis.
El mètode científic, pot aplicar-se perfectament a la història ja que son un grup de teories relacionades que deriven a una hipòtesis.
El concepte de historia com a ciència rep tot una sèrie de objeccions que Carr es van encarregar de respondre.
Objeccions: 1. La historia en quan a ciència social, només s’ocupa de casos particulars, quan normalment les ciències s’haurien d’ocupar de lo general. Que la historia no pot fer interpretacions.
Resposta de Carr: Carr nega aquesta afirmació ja que la historia fa sempre generalitzacions, les generalitzacions son necessàries per a la creació de hipòtesis. Per exemple el concepte de revolució ( francesa, russa, agrària, militar romana, tecnològica, industrial, etc). Són èpoques molt separades però es fa servir el terme revolució igualment. Això es generalitzar el concepte de revolució malgrat sigui en èpoques i camps diferents. La historia fa sempre generalitzacions, es necessari fer-les per no tancar-se en una època. LA HISTORIA ESTUDIA LO GENERAL SENSE PERDRE DE VISTA LO PARTICULAR.
2. Les ciències pures ensenyen, la historia no ensenya re. Són episodis separats.
Resposta de Carr: Carr posa per exemple un dels revolucionaris russos, ells havien après molt de la revolució francesa de 1789 i de la comuna de París. Havien llegit llibres de la revolució i van estudiar els errors i els van corregir i van agafar els processos i els van millorar, és una de les raons de la reeixida revolució russa.
Un altre error que la gent comet al fer aquestes afirmacions es el fet de dir que la historia no ensenyi, es la gent que no vol aprendre i es tanca de ment.
Un altre exemple va ser quan UK va intentar envair a Afganistan durant l’època colonial va sofrir una dura derrota pels guerrillers autòctons, anys més tard la URRS va envair Afganistan durant 9 anys sofrint una dura derrota per parts dels guerrillers, tot i que els anglesos els van advertir, l’any 2001 EEUU van envair Afganistan malgrat els avisos russos i avui dia estan sortint derrotat. AMB LA HISTORIA NO NOMES APRENEM DEL PRESENT A PARTIR DEL PASSAT SINO QUE TAMBÉ DEL PASSAT A PARTIR DEL PRESENT.
3. La historia no pot fer previsions, que les ciències pures poden i han de fer-les.
Resposta de Carr: cert que la historia no fa previsions, però les ciències pures tampoc fan previsions, elles fan estimacions amb validesa conceptual.
4. La historia no es objectiva perquè el subjecte el subjecte (historiador) que estudia és la mateixa cosa que l’objecte a estudiar (ésser humà). LA HISTÒRIA COM A CIÈNCIA SOCIAL ESTUDIA ELS HOMES.
Resposta de Carr: totes les ciències incloent les pures aquest concepte de separació total esta matisat ja que a totes les ciències el fet que l’investigador l’estudiï hi esta influint per molt petita que sigui. EN AQUEST CAS CARR ADMET LA OBJECCIÓ JA QUE EL HISTORIADOR MAI SE SEPARA DE L’HOME.
5. La historia implica problemes de religió i de moralitat.
Resposta de Carr: La historia NO implica problemes de religió ja que el historiador no pot creure’s la intervenció divina en la acció humana (holocaust, 11s, la pesta negra, etc.). Al ser la historia una interpretació li estem donant un judici de valor. Carr separa la resposta en 3 fases.
1- Moral sobre vida privada: S’han de fer judicis morals sobre la vida privada? NO ens interessa poc o res saber si Stalin era un bon marit, la vida privada de Stalin no ens ha d’afectar alhora d’explicar la historia.
2- En el passat era freqüent fer judicis morals a partir de la vida privada. Però a partir de la vida pública tampoc s’hauria de fer judicis morals, perquè el judici l’ha de donar un tribunal no un historiador.
3- Tampoc s’han de fer judicis sobre esdeveniments, grups o institucions. Es evident que en un fenomen històric quan l’interpretem li estem donant un judici moral. No hem de creure que hi hagi un criteri absolut (bé/mal) sinó que hem de fer servir criteris relatius. No podem jutjar a Hitler, sinó al nazisme.
En el fons aquestes 3 visions sobre la moralitat s’aguanta, són molt criticables i es poden fer moltes objeccions. Fer interpretacions es aplicar judicis morals tot i que no hi hagi separació absoluta podem arribar a la conclusió que la historia segueix sent una ciència ja que formula preguntes i cerca respostes per a la humanitat.
El problema de les causes Si en un primer moment s’intentaven explicar tot a partir de les lleis històriques, aquestes lleis s’han superat, i apareixen els problemes de les causes. Totes les disciplines la pregunta: perquè?, s’ha substituït per: COM HA PASSAT? A partir d’aquesta pregunta el perquè surt automàticament.
Carr proposa 2 pautes: 1. Necessitat de posar pluralitat de causes, una explicació, esdeveniment o fenomen. El historiador sempre ja de buscar una pluralitat de causes.
2. Donar una jerarquia a totes aquestes causes, no es mateix una causa que una altre, es allà on es veu la orientació de un historiador.
Carr planteja 2 problemes molt concrets però que afirma ser falsos entre historiadorcausa: 1. Determinisme històric: tot allò que passa en el món i a la historia té una sèrie de causes que ho fan inevitable, si això fos cert la llibertat humana seria eliminada. Si nosaltres trobem unes causes i pretenem explicar-ho a partir de qui limiten la llibertat humana. Aquesta crítica es molt lliberal i molt semblant al determinisme marxista i alhora es una crítica al marxisme. Totes les accions humanes tenen unes conseqüències i unes causes i sempre busquem les causes, es falç que el determinisme elimina la llibertat, el determinisme es combina amb la llibertat.
2. El paper de la causalitat en la historia. El mal historiador elimina els problemes de les causes amb la casualitat. Parlar de destí a historia es cometre el mateix error que recórrer a la intervenció divina. Es cert que en algunes ocasions pot existir, però la casualitat no pot explicar els fets. La mala sort no es racional. Que ha de fer el historiador quan en determinats moments sembla que si que hi ha una casualitat? Ha de separar les coses racionals i les causes accidentals.
 Causes racionals: es poden generalitzar i aplicar en altres contextos històrics. Ens permeten passar la experiència passada al futur, perquè la historia es una disciplina que es pregunta que es pregunta sempre cap a on anem, la historia neix i s’aguanta per la voluntat de transmetre els coneixements passats al futur.
 Causes accidentals: només es poden explicar o aplicar en aquell context.
La historia i el progrés En el món hi ha 2 concepcions de la historia molt de moda, que són la mística i la cínica.
El misticisme consisteix en que el sentit de la historia en si esta fora de la historia mateixa, el sentit esta més enllà de la esfera racional de la humanitat.
El cinisme ens diu que totes les interpretacions de la historia son vàlides.
Carr rebutja totes dues visions i es declara ferm defensor de la teoria de la historia coma progrés humà, una visió constructiva del passat.
Els cristians ho van intentar a la Edat Mitjana però el concepte de progrés era diferent, aquest progrés era diví, una meta final divina, fora de la humanitat. Els grecs i els romans no veien la historia com un progrés. Aquesta visió de progrés diví es modifica al renaixement, a la il·lustració, i finalment al positivisme com un progrés científic i tecnològic. Un progrés continuat, imparable cap a una constant millora de la humanitat. El 1961 aquesta visió esta en crisi perquè el progrés va derivar a la bomba atòmica i a les cambres de gas, el comunisme.
El progrés no és lineal ni unívoc, es aquí on esta la gran equivocació del progrés històric.
La historia com a progrés El progrés no el ni lineal ni unívoc. Tot i això és un progrés perquè en qualsevol moment els coneixements es transmeten d’una generació a una altre.
No hem de pensar mai que hi hagi un objectiu final del progrés, no hi ha un final de la historia, l’objectiu es modifica segons la generació o època històrica.
El progrés no un gràfic cartesià, on hi ha una recta contínua; té pauses, factures, amb retrocessos. Hem de mirar la tendència general no els fragments aïllats. És molt provable que els que parlen de decadència siguin els que tenien el poder i que poc a poc van veien com el van perdent. Des de una perspectiva eurocentrica el món esta en decadència. No l’hem de considerar només com a progrés tecnològic . Les potencialitats humanes cada vegada son més poderoses intel·lectualment, es la capacitat humana de comprensió i en el fons es que sense idea de progrés cap societat humana podria sobreviure, es necessària per a poder sobreviure.
La historia necessita una idea de progrés.
La objectivitat La objectivitat absoluta NO existeix respecte a la historia ja que la historia es interpretació.
Quan parlem de objectivitat en el historiador li exigim un criteri que li serveixi per avaluar la importància dels fets. Aquest criteri es troba en la importància del fet, segons el fi proposat.
Quan diem que sigui objectiu no diem que sigui objectiu no ens referim a ser una màquina, sinó que te la capacitat de fer una abstracció del seu context social, per exemple: el historiador,al ser un home té idees polítiques , posem que es militant de un partit de dretes, si no es capaç de fer una abstracció política i del seu context històric no es un bon historiador perquè es deixa influir massa per la societat.
El nucli de la seva meditació es que la objectivitat no es un criteri immutable, es modifica en el transcurs del temps.
Actualitat de Carr En els anys 60 hi havia moltes transformacions, 2 a destacar.
1. Transformació en profunditat, desenvolupament enorme de les capacitats humanes, la raó humana arriba a un àmbits on abans mai havien arribat. Per exemple el control de la economia o la enginyeria genètica. La expansió de la raó humana es un fet indubtablement positiu però té el seu costat fosc (enginyeria genètica humana), la voluntat del home a controlar la economia va portar al desastre a la URSS. Per no caure en quest costat fosc de la raó cal trobar el antídot...
2. Horitzons geogràfics, per primera vegada hi ha un moviment de horitzons des de el centre anterior (Europa) a altres centres (USA, URSS) i Carr veu que Asia en el futur llunyà tindrà una enorme importància, també li dóna importància a Àfrica encara que en aquella època la situació africana es molt diferent.
El paisatge de la historia J.L Gaddis es un historiador americà, es un dels primers especialistes mundials de la Guerra Freda, es professor de la Universitat de Yale; especialista en les relacions internacionals de la diplomàcia nord-americana.
A diferencia de Carr, és més conservador, proper a les posicions republicanes i ben relacionat amb cercles de poder republicà, i fins i tot, quan va succeir el desastre del 11-S a la ciutat de Nova York, Gaddis va afirmar que les intervencions militars dels EEUU a Afganistan i Iraq era pel control de unes àrees estratègiques. El llibre va sortir cap als 2000, es el resultat de conferencies fetes a la universitat de Òxford a UK sobre la teoria de la historia considerant que les xerrades eren una actualització al llibre de Carr sobre les eines i posició del historiador. En més de una ocasió les preguntes formulades per Carr estan igual formulades al llibre de Gaddis, tot i que el llibre es molt recent.
Capítol 1 Gaddis ens dóna una sèrie de quadres comparant-los amb la posició del historiador, amb una sèrie de retrats sobre els diferents equilibris que caracteritzen la feina del historiador. El llibre comença fent una metàfora, ens diu que es podria establir un paral·lelisme amb el historiador i el caminant sobre un mar de boira, referint-se a que el historiador camina cap al futur però amb els ulls clavats al passat. No es feina del historiador fer previsions però donat que som homes sempre que avancem cap al futur fem estimacions inevitables del futur, però pel historiador es mes fàcil fer estimacions gràcies a les experiències passades, projectar el passat en el futur.
Ningú pot veure directament el passat, aquesta afirmació també es aplicable per els que van viure el fet històric, ja que la experiència directa es una experiència errònia, que enganya.
Precisament per això, ens diu que quan major distancia hi ha major es la capacitat de comprendre i interpretar el passat. El distanciament respecte al passat és la eina més important a la hora de fer i escriure historia. El historiador quant a home es insignificant respecte al passat però alhora es molt poderós perquè recrea el passat.
El coneixement històric es caracteritza per l’equilibri entre la quantitat i la síntesi. Una destil·lació racionalitzada dels fets. El historiador necessita recollir una gran sèrie de fets. No es pot limitar a un únic fet, hem de jerarquitzar els fets destil·lats.
El historiador en quant a ésser humà té curiositat per aprendre, per investigar, descobrir el passat. Sense curiositat no hi ha historia. El historiador no fa cròniques, fa historia, no es pot veure limitat ni per temps ni per espai perquè pot seleccionar els fets històrics i àmbits geogràfics en funció de les seves finalitats, tenim llibertat per manipular el temps i el espai.
   Criteri selectiu: el historiador té la llibertat d’escollir dins de tots els seus fets del passat La simultaneïtat: el historiador pot estar al mateix temps en 2 espais diferents o podem estar al mateix lloc en 2 temps diferents.
La escala: podem enfocar elements reduïts i aïllats per després allunyar-nos i donar-li una perspectiva més amplia. També es pot fer al inrevés.
els 3 criteris s’ha de combinar entre ells.
Com funciona el temps i el espai en el coneixement històric? No podem representar mai ni tot el temps ni tot el espai, el historiador no pot sobrevolar la realitat, ha de traçar línees. Donat que no podem representat tota la realitat, el nostre mateix punt de vista, representem la nostra reconstrucció per tat no hi ha objectivitat ni existeix la veritat històrica absoluta. El historiador podrà donar representacions racionals i lògiques però no absoluta.
Que són temps i espai? Gaddis defineix el temps com: relació entre continuïtat i contingències.
Les continuïtats son models que s’extenen en el temps, són fenòmens que es repeteixen amb regularitat i ens ajuden a fer generalitzacions sobre la experiència humana.
La contingència es un fenomen que no constitueix un model que apareix només que un fet aïllat. El futur es el lloc del temps on les continuïtats i les contingències estan separades i el present aquests 2 entren en contacte i el passat ja s’han fusionat.
El espai: la seva representació literal és impossible, és el lloc on es produeixen els esdeveniments.
El posmodernisme depèn moltíssim del àmbit on s’aplica, deien que el coneixement històric es inútil donada la impossibilitat de representar literalment el passat. Llavors no té sentit parlar de estudi científic. Gaddis esta d’acord que amb la representació total del passat és impossible, però gràcies a uns criteris breus, poem apropar-nos racionalment, parla de la estructura i del procés.
  La estructura: És el rastre que han deixat els esdeveniments del passat i que nosaltres avui podem contemplar ( un document antic és una estructura) El procés: mecanisme gràcies el qual s’han produït les estructures en el passat.
El passat l’hem de reconstruir mentalment, el procés de la historia es una reconstrucció mental del historiador. Gaddis també es pregunta si la historia es una ciència. Ell diu que ho és i ho argumenta dient perquè no es parla de lleis i que les ciències pures cada cop s’acosten més a la metodologia de la historia. Gaddis va més enllà dient i criticant que ell veu diferencies mes destacables dintre de les mateixes ciències pures. Aquesta fractura que veu son per exemple les mates que es poden reproduir al laboratori amb mecanismes i processos de manera indefinida, d’altres pures al laboratori no es poden reproduir com la geologia i s’han de realitzar mentalment. La veritable separació son les ciències que podem representar els fets al laboratori i les que no. La ciència segueixen 3 pautes:    La interpretació La representació La presentació El historiador com la resta de científics combina el mètode deductiu amb el mètode inductiu.
El deductiu va de lo universal a allò particular i el inductiu fa el camí contrari, sempre es combinen.
En el quart capítol s’enfronta a una qüestió que Carr no havia tractat, la relació de la historia amb la resta de ciències socials. Els mètodes de les 2 haurien de ser els mateixos, però en realitat no ho son perquè les ciències socials fan servir el mètode reduccionista i s’esforcen per buscar l’anomena’t variable independent que es, aquell element que determina el procés, en canvi la historia no considera que hi hagi una variable independent, sinó que tots els elements que estan interrelacionats son dependents.
En la historia tot es interdependent. Tot ha d’anar junt. El mètode de la historia se li diu ecològic perquè les variables son complexes i s’interrelacionen entre elles , que o es pot separar en elements.
Les ciències socials busquen la var. Independent perquè interessa fer una generalització per poder fer previsions de futur, el mètode reduccionista proporciona generalitzacions valides i aplicables al futur ja que se li demanen previsions de futur (economia).
Tot i que facin servir el mètode reduccionista el problema es que el seu mètode no sol acostumar sempre que hi ha molts dubtes sobre la seva funcionalitat real. Amb el temps s’han adonat que la realitat es més complexa del que sembla.
El mètode ecològic de la historia considera la realitat com un tot depenent de tot. Fem una generalització particularitzada, donem més importància a la explicació que a la realitat. El nostre interès es explicar, per això fem generalitzacions, les generalitzacions no son eternament valides ja que llavors serien lleis. Els historiadors creuen en la causa contingent i no en la categòrica. Les contingents estan tancades en espai i temps i les categòriques serien les anomenades lleis de la historia.
Causes En la realitat tot esta conectat amb tot. Llavors hi ha causes infinites alhora de un esdeveniment, actuem segons 3 pautes 1. La distinció entre causes immediates/ intermèdies/remotes posant de exemple la Guerra civil espanyola.
 Causes immediates: es aquella que provoca immediatament i inevitablement un esdeveniment. -> Fracàs de la insurrecció militar  Causes remotes: poden haver-hi infinitat, a que sense elles no podria haver futur, la realitat esta interconectada entre ella. -> El Big Bang, els Reis Catòlics, etc.
 Causes intermèdies: son les respostes satisfactòries de un esdeveniment, son les que enumerem. Aquí entra un concepte clau de Gaddis anomenat nivell de pertinència, es un indicador de la importància que li donen a una causa.
2. Distinció entre les cuses generals i causes excepcionals. Les generals son necessàries per explicar un esdeveniment però no són suficients.
Les excepcionals son les que produeixen directament el esdeveniment però depèn absolutament de la general.
Les trobem fent referència a la ruptura del equilibri, la ruptura ha de ser necessària per als esdeveniments. Mentalment hem de reconstruir el moment en que es produeix la ruptura.
3. Recursos contrafactics, els trobem en el moment en que es produeix la ruptura i es produeix la causa excepcional. Es un experiment virtual que consisteix en canviar alguns elements del recorregut que determinen la ruptura. -> el embargament dels EEUU del petroli cap a Japó. És pseudohistoria, no es pot canviar més de un element i només podem modificar elements que existissin en aquell moment.
4. Mai es podrà trobar una causa definitiva de un esdeveniment les nostres conclusions seran provisionals i vàlides però no definitives.
sempre hem de mantenir una gran sobrietat en les conseqüències de les causes, no hem de caure en un determinisme absolut. Les causes de la Guerra Civil no determinen la dictadura de Franco ni el dessarrollisme dels 60.
5. Replicabilitat: necessitat de construir un consens que no serà mai absolut, però haurà de ser ampli. Es farà servir tot allò que sigui útil.
Gaddis diu que el plantejament moral de Carr es equivocat. Ell diu que el judici moral es inevitable, tothom dóna sempre judicis morals. El punt està alhora de fer-ho ho ha de fer amb un nivell de empatia al objecte a estudiar.
Historia de la historiografia Quan es comença a fer història? A l’antiguitat ja existia la necessitat de transmetre els coneixements passats a les futures generacions ja fossin societats primitives o el Antic Egipte o els pobles mesopotàmics però no anaven més enllà de la transmissió de una sèrie de noms, llistat de reis, episodis redactats, batalles...Mai eren el resultat de una investigació prèvia com es coneix la història contemporània, això comença al segle V a.C. Els primers que van fer una investigació van ésser els grecs clàssics, és allà on neix la historiografia, a Atenes el centre de la economia i la democràcia de la època. Té una sèrie de característiques comunes amb les historiografies posteriors: 1. S’ocupa gairebé exclusivament de temes polítics i militars.
2. És una historiografia gairebé sempre contemporània, acostumen a estudiar esdeveniments propers al seu passat, no acostumen a redactar èpoques molt passades.
3. És una historiografia amb pocs lectors, els destinataris dels llibres eren les èlits intel·lectuals tot i que es feien lectures públiques.
4. Fou sempre una historia específicament grega, es preocupaven poc del que passes fora de les seves fronteres.
5. La historiografia es va preocupar per les fonts històriques, és la primera vegada que els historiadors es preocupen per les fonts històriques per les seves investigacions però es limiten a examinar la veracitat dels documents, és a dir, no comproven la seva validesa.
6. Els preocupa sempre de donar lliçons morals a través dels exemples concrets, la historiografia grega tendeix a proporcionar als lectors unes lliçons morals sobre les quals els lectors treguin unes útils conclusions.
Qui eren els grans historiadors? Historiografia grega Heredot És el pare de la història, va néixer a Alicarnassos, a la actual Turquia. Va viatjar molt fins establir-se a Atenes. Va ser el primer que va escriure una obra històrica com a resultat de una investigació i perquè va ser el primer que va abandonar parcialment les divinitats i es va concentrar en la humanitat, en accions humanes, una altre característica es que va ser dels pocs que es va interessar en pobles exteriors a Grècia: aspectes geogràfics i etnogràfics de pobles com el Antic Egipte.
La seva primera obra: Història de les Guerres Mèdiques, que tracta sobre la guerra entre grecs i perses, la escriu dècades després dels fets, es preocupa dels antecedents de la guerra, dels pobles implicats, centra una segona part en els episodis bèl·lics i la política interior.
És una de les poques obres gregues que han arribat integrals i és la mes antiga sencera. Mostra una preocupació per el estudi de es fonts orals, necessariament amb testimonis o gent que recordava els fets. Quan va anar a Egipte es va entrevistar amb autòctons locals fent-los servir de font.
Tucídides Com a historiador, va ser molt més important que Heredot, va ser el autor de Història de la Guerra del Peloponès, una guerra de 30 anys entre Atenes i Esparta; ell examina la primera fase del conflicte. S’enfronta a un nou factor, les causes, quan escriu deixa molt clar que vol individualitzar els motius de la Guerra, entre causes determinants i causes no tant determinants. Un altre motiu de la seva importància es el fet que ell si que abandona completament els factors divins i mitològics i es centra al 100% en la humanitat. La seva investigació es mes profunda, més detallada i menys “primitiva”, va modernitzar la història.
Polibi És el historiador que va fer la transferència de poders entre Grècia i Roma, va escriure al segle II a.C quant Roma va derrotar a Cartago i va decidir envair Grècia . Ell la identifica com nova potència creixent i les causes d’aquest creixement. No es mostra gens crític en el comportament romà i es mostra massa comprensiu i justifica lo injustificable. Un altre historiador grec que neix a la era Imperial, Plutarco, se’l considera el pare de les biografies amb la obra Vides paral·leles, escrita en grec.
Historiografia romana És una historiografia poc rigorosa i molt moralitzant, no té raó de existir sinó és per ensenyar, esta molt influïda per la historiografia grega i compta amb un número de fonts escrites molt superior.
Té 4 grans historiadors: Juli Cèsar Va escriure La guerra de les Galies i La Guerra Civil com a obres celebratives de les seves victòries respectives. A més de ser un gran polític, un gran general també va ésser un gran historiador. Les 2 obres van arribar integrals als temps moderns, un defecte de les seves obres es que no té una visió crítica sobre ell mateix.
Té en compte aspectes etnogràfics i geogràfics en la relatació de la seva campanya per la Gàlia.
Va escriure la obra per justificar la campanya.
En el relat de la guerra civil entre el mateix Cèsar i Pompeu que deriva amb la derrota de l’últim l’escriu per justificar els seus actes.
Sal·lusti Escriu al segle I a.C i escriu episodis concrets, polítics o militars; les seves grans obres són: conjura catalina, una obra de història política molt moralitzant i és un dels retrats més complets de la República Romana; la Guerra de Jugurta, un rei de Namíbia derrotat al segle II a.C , es historia militar sobre un episodi concret, va escriure una altre obra que no va arribar completa anomenada Historia romana en un intent de historia universal de la historia de Roma Titus Livi Potser el més conegut, escriu entre el segle I a.C i I d.C en la etapa del emperador August, escriu: Ab Urbe Condita, que vol dir, des de la fundació de la ciutat, no va arribar integralment però era una obra ambiciosa, fonamental per a conèixer alguns episodis antics de la historia romana. Té una motivació política ja que era el historiador oficial de l’Imperi.
Tàssit Escriu entre el I d.C i II d.C segle, en plena etapa imperial, serà el últim gran historiador. És conegut per 2 obres que estableixen una aproximació a la historia romana, el primer llibre va des d’August fins a la caiguda de Neró i el segon llibre de Galba fins a Domicià.
És el màxim responsable de la negativa visió de Neró i dels emperadors del primer segle. Amb excepcions com August i alguns del segon segle. Era un historiador conservador que volia retornar als valors clàssics i tradicionals i és molt crític amb el nou sistema imperial.
Va escriure una obra titulada: Germania, que era un estudi sobre els pobles germànics.
Historiografia medieval És una historiografia cristiana que posa al centre la seva atenció el horitzó diví, segons els seus autors la història es el desenvolupament pràctic dels plans divins. Tenen una òptica apocalíptica en un sentit bíblic, és a dir, que la història té un final determinat i obligat, és un concepte totalment nou i cristià. Es caracteritza per la seva linealitat, per la seva visió universalista en el sentit que els historiadors habitualment es fixen en la totalitat de la humanitat. Té una bipartició en 2 etapes a.C i d.C, el Imperi Romà el van dividir des de una perspectiva positiva pel cristianisme i els seus emperadors respecte la seva actitud respecte el cristianisme.
Es va escriure en Llatí la majoria de cops, i molt pocs en grec. En la Alta Edat Mitjana va ser una historia feta per pocs destinada a pocs a causa de la gran decadència cultural, en un àmbit eclesiàstic els monjos, els bisbes, els sants, etc. Eren els únics que feien una labor intel·lectual.
Sovint adopten la forma de cròniques, compilacions de esdeveniments ordenats de manera cronològica. No es freqüent el ús de fonts, estilísticament es una historia més pobre ja que no arriben al nivell acadèmic dels seus antecessors clàssics.
Procopi Va néixer a Cesarea a Palestina, era grec tot i que ell es considerava romà naixent al Imperi Bizantí, tots els habitants del imperi es consideraven els autèntics romans. Escriu al segle VI d.C i es la nostra principal font de informació del més gran dels emperadors bizantins, Justinià, també va ser un dels creadors del dret romà. Estava afiliat al poder i gràcies a això va poder escriure les campanyes militars, se’l coneix millor per la seva història secreta, és a dir, no censurada sobre el emperador i la emperadriu, allà hi escriu tots els seus detalls, el escrit està ple de ressentiment i amargura cap al emperador i no estalvia detalls picants per desqualificar la emperadriu Teodora amb un caràcter anecdòtic excessiu, és una visió des de dintre els mecanismes de funcionament de l’Imperi.
Sant Gregori de Tours Escriu al segle VI, escriu en llatí i se’l coneix per la seva obra: historia dels francs, primer relat històric sobre la conversió del poble franc al cristianisme i sobre el rei Clodoveu, reuneix moltes de les característiques medievals i fa grans carregues contra els heretges i als pagans, ell al ser historiador cristià té un horitzó diví.
Beda el venerable Escriu el VII i VIII segle, era un monjo britànic considerat pels pobles anglesos el màxim representant de la historiografia medieval anglesa. Va escriure un munt de obres però se’l recorda per: historia eclesiàstica dels anglesos, no és una obra universalista, es centra en els britànics.
Guillem de Tir Va néixer al Líban, a la baixa Edat Mitjana, al segle XII, va ser el gran historiador de les primeres croades, de ell ens arriba una obra titulada historia dels fets a l’altre banda del mar, ell va ser testimoni directe d’aquells fets durant la palestina cristiana quan va ser bisbe, es per tant, una font primària absolutament valida. És un dels poquíssims que s’interessa de la història d’aquella terra sota el domini musulmà. Fa una evolució militar del regne de Jerusalem, esta començant a acabar la etapa més fosca de la Edat Mitjana i apunt de néixer una nova fase que es produeix al segle XV a Itàlia amb el Renaixement.
Historiografia del Renaixement La historiografia del Renaixement es profundament diferent que la medieval. S’abandona definitivament el recurs als mites i a la mitologia cristiana, els miracles dels sants. Mantenen una idea de progrés , però és un progrés amb horitzó humà, sense visió apocalíptica. L’home es situa al centre del univers, molt més proper al model actual.
Té un gran defecte, que amb el seu objectiu de recuperar els valors clàssics es converteix en una obsessió i perd tota originalitat.
Maquiavel Va ser autor, entre altres coses, de obres de historia com Histories florentines, respecte a altres obres seves no és la millor, la va escriure per als Medicci de Florència, feta per al poder, per a glorificar la dinastia dominant.
F.Guicciardini Va escriure entre el segle XV, XVI, amic i col·lega de Maquiavel va ser el més gran historiador de la historia italiana amb la obra: Història de Itàlia. Va estudiar-la a nivell cultural i geogràfic.
Ho fa a través d’un estudi analíticament amb fonts polítiques i governamentals per tant fonts molt vàlides.
Destaca per la seva capacitat de profundització en els temes ja que mostra una modernitat absoluta que no desentonaria al segle XXI.
Historiografia il·lustrada Neix a França al segle XVIII a mans dels pensadors més importants de la època, Roseau, Montesquieu i Voltaire. El mateix segle també es crea l’enciclopèdia a mans de Diderote i Dallembert. És un moviment polític amb una gran influència a tot Europa i al nou món, en alguns sentits encara manté alguna vigència al món actual com la separació de poders. També predomina la idea de la raó i el optimisme dels autors.
La il·lustració en el àmbit històric és la primera vegada que un cop abandonat el model anterior i el model renaixentista el que fa és, barrejar la narració i la erudició prèvia, son les característiques principals de la història de l il·lustració, és un estudi racional del passat.
La historiografia il·lustrada esta vinculada a un model filosòfic i un pensament vigent en aquella etapa, surten les lleis de la historia i es defineix coma ciència.
Els historiadors anglesos i britànics son els que porten aquestes concepcions ja que a les illes angleses el liberalisme ja havia triomfat al segle XVII. Porten mes enllà les concepcions de progrés i confiança i són els que més s’allunyen de la influència divina.
Gibbon La seva obra es diu La decadència i caiguda de l’Imperi Romà, una obra històrica extremadament erudita i llarga i que, malgrat avui dia s’ha vist molt superada es considerada un clàssic perquè es considera el primer estudi racional de la decadència romana. Individua les causes de la caiguda i centra la seva obra culpant al cristianisme mogut per un gran odi.
Aquesta nova historiografia crea una valors humans universals amb els que jutja els humans del passat, no aprecia les diferencies universals això té conseqüències en els esdeveniments posteriors.
Voltaire És un dels primers que abandona la història política i militar i mira més enllà, fa una història de progrés científic, costums i societats. Procura fer una història universal, en el sentit que abandona el eurocentrisme i s’interessa per societats musulmanes, àrabs, la Índia i Xina, fins i tot societats precolombines. Va ser un dels primers en reconèixer la importància de la societat àrab a Europa.
La seva obra es diu: Assaig sobre el costum i esperit de les nacions, és de caràcter universal i una de les precursores a la historiografia moderna.
Historiografia del Romanticisme És un moviment que neix a Alemanya i sorgeix com a resposta al terror creat per la era napoleònica, un rebuig a la il·lustració total, amb ell neixen els nacionalismes. La historiografia romàntica, exalta les diferencies, fa un redescobriment de identitats nacionals. En molts casos hi ha un retorn de interès per la edat mitjana, passen a ser mititzats. Es una historiografia política.
Historiografia Marxista Hi ha una gran diferencia entre Karl Marx i els marxistes. Marx es important en la historia perquè construeix una teoria que es diu materialisme històric, que té com a nucli l’estudi de les bases econòmiques.
No és una historia lineal, es pot modificar sempre amb revolucions o reformes, crea la famosa lluita de classes.
Historiografia mitjans s. XIX positivisme És una època de revolucions burgeses, la majoria de elles fracassades, com la de Àustria, Hongria, estats alemanys, estats italians... Va triomfar a França el 1848 amb la creació de la segona república francesa, però va ser de poca durada.
Hi ha 2 grans moviments nacionals que triomfen: la unió de Alemanya i la unió de Itàlia. És una situació de pau amb un model econòmic burges on triomfa la Revolució Industrial, sobretot a la Europa central i al Nord d’Espanya.
La classe dominant ja no és la noblesa, sinó la burgesia liberal i emprenedora, en una situació de pau generalitzada amb conflictes molt localitzats no massa dramàtics i sense rellevància europea, com la guerra de Crimea o el conflicte Franco-Austriac. Tenen a mirada posada al futur amb molt optimisme, mentrestant EEUU va cobrant importància i es va consolidant com a futura potència.
Econòmicament, es una etapa de enorme desenvolupament, amb poques crisis temporals que, en cap cas, posen en qüestió el funcionament del sistema. Al carrer es va creant una classe proletària que són la població que viu a les ciutats, aquesta classe obrera viu a nivells infrahumans, en una vida molt miserable però amb un sou assegurat. També creix el nivell tecnològic amb la Segona Revolució Industrial amb la aparició de la electricitat i la química, neix el automòbil, es crea el Orient Express, s’il·luminen les ciutats, es creen les xarxes de metro com la de Londres, la difusió dels telèfons, etc. Un progrés imparable i alhora, Europa marca el ritme i controla més del 90% del planeta de manera directa o indirectament menys EEUU i Japó.
No és d’estranyar que el model de cultura, social i historiogràfic sigui el positivisme, és un corrent filosòfic i cultural que domina aquesta segona meitat de segle, el fundador d’aquest moviment es el francès A. Comte, les seves idees ja estaven escrites abans del 1850 però durant la segona meitat es van estendre per tot Europa. Es caracteritza per la confiança en el coneixement tècnic i científic; el mètode científic es aplicable a tot i tot s’ha de passar per aquest filtre. Inevitablement hi ha una enorme confiança en el futur i s’atreveixen a fer previsions futures; aquesta corrent intel·lectual ajuda a crear una època i va augmentar del mateix progrés que crea, va formar un cercle virtuós.
Els historiadors positivistes tenen coma objectiu fonamental separar els fets de les opinions, crear una historia neutral; els fets son sagrats i inviolables en canvi la opinió es lliure. Es crea una enorme confiança en les fonts històriques ja que és el propi fet escrit. Fan una historia sobretot narrativa,les dos temàtiques principals son grans narracions de política internacional i història militar europea. Es creen les lleis fonamentals de la història.
L. Von Ranke Considerat el més gran historiador de la història de Alemanya i el més gran de la historia del segle XIX. Va insistir en la consulta de les fonts primàries. Va escriure historia narrativa, va donar una importància fonamental a la política exterior. Les seves obres parlen sobre els pobles alemanys a finals de la Edat Mitjana i els inicis de la Edat Moderna i exposa clarament els mètodes dels historiadors, mostra el passat tal i com va ser.
Jules Michelet Pare de la historiografia francesa, va ser un escriptor polièdric amb certa pretensió universalista.
Ernest Renan Es un historiador francès positivista que escriu un llibre que son un conjunt de discursos anomenat: Que és una nació? Fins aquell moment la posició dominant sobre una nació era la opinió alemanya que era una nacionalisme biològic natural. En canvi ell diu que la nació neix quan hi ha una voluntat compartida dels habitants d’un territori o regió, va crear les bases del nacionalisme modern.
Crisi del positivisme La visió positivista arriba un moment en que entra en una crisi, rep crítiques i van perden importància fins que desapareix. Entra en crisi per 2 motius: per motius externs i interns. El gran problema el van tenir quan volien aplicar el mètode científic a la història com una ciència natural, no va funcionar ja que no es pot tractar igual que les ciències naturals.
Factors interns Entra amb coalició amb els postulats del positivisme, els que afirmaven sobre la neutralitat dels historiadors. Però aquests historiadors inevitablement s’involucraven en el debat nacionalista. Els 2 grans enemics i potencies de la Europa Continental, França i Alemanya i alhora els 2 grans representants del positivisme; quan els historiadors de totes dues potències tocaven el tema de Alsacia-Lorena (annexionat per Alemanya) els sortien discursos nacionalistes.
Factors externs El factor extern que mes contribueix a la crisi positivista és el canvi de època: els nous descobriments científics, la pau, etc; tot això s’acaba a finals del segle XIX, i comença a disminuir tot el optimisme.
Hi ha un sèrie de moviments culturals que critiquen i posen en discussió aquesta confiança, a Europa cada cop hi ha més tensió entre les potències, per exemple Anglaterra i Alemanya a nivell industrial i per motius militars o econòmics les altres potències europees. Cada cop es veia venir una tensió creixent que acabaria esclatant. Neixen moviments crítics com el decadentisme literari, que no adopta el optimisme científic. El futurisme, que es una crítica als mecanismes racionals i científics a través de l’art i la literatura amb obres sense sentit, és soroll. Un moviment irracional com el dadaisme. Neixen els moviments extremistes abans de la Gran Guerra a causa de la insatisfacció dels joves respecte el estatus de les coses, arriba un moment que el positivisme no pot respondre a les inquietuds europees. El positivisme, ferit per tota la tensió desapareixerà a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial; quan la ciència es fa servir per matar ( avions, tancs, metralletes, gas, etc.)Son necessaris uns nous plantejaments.
Sortides de la crisi positivista, el idealisme La voluntat de buscar lleis generals a molts historiadors no els acaba d’agradar, ja que es perd de vista el aspecte humà. El idealisme respon als punts febles del positivisme posa el home al centre dient que la història ha de tenir la funció de buscar el significat de l’acció humana, segons ells, es impossible conèixer la realitat tal i com és. Només el aspecte perceptible és el que podem conèixer. El historiador reconstrueix parcialment la història. En el fons el que fan és una filosofia de la història.
A finals del s. XIX neix una nova disciplina, la sociologia; és la ciència que entre el XIX i el XX es desenvolupa mes. Es consolida gràcies a 2 sociòlegs.
Emile durkheim (Fr.) Se’l considera el creador de la sociologia moderna, la història diu que ha de passar més enllà de la dimensió individual i entrar en la sociològica. Hem de entendre la dimensió complexa i social de l’home, no es pot entendre com a individu, s’ha d’entendre com a esser social.
Acaba amb el concepte de història política de individus del moment i el substitueix per historia social de societats.
Max Weber (Al.) El intel·lectual més prestigiós del segle XIX, era un home polièdric en temàtiques i molts camps. Ens diu que totes les ciències son sistemes de conceptes i no descripcions de la realitat.
El 1905 escriu L’ètica protestant i el esperit del capitalisme i ens diu que en el desenvolupament del capitalisme va tenir un paper fonamental la religió protestant, les societats protestants (Europa del Nord) on es va difondre una ètica protestant durant la reforma. Té un paper fonamental a la hora de crear un sistema de valors i econòmics.
Considera que la difusió del protestantisme crea una predisposició al capitalisme modern.
També va escriure, economia i societat, una obra pòstuma, posa en relació els diferents aspectes de la economia de la societat i de la historiografia. No es pot fer un discurs històric , necessitem la sociologia. El historiador no s’ha de tancar al seu cap, ha d’obrir-se en les altres disciplines.
Historicismes Es podria definir com una oposició al positivisme, és una tendència que considera que tota la realitat és el resultat de un esdeveniment històric.
Croce (It.) Va ser un intel·lectual, filòsof i polític, un liberal clàssic. En un primer moment va donar suport la causa del feixisme per enseguida va veure els seus defectes i va aïllar-se a vida privada.
Croce fa filosofia de la història, va dir que tota història es història contemporània. El context del historiador és fonamental alhora de fer o llegir història.
R. Collingwood (UK.) També fa filosofia de la història, diu que és la imaginació històrica el que fa la història. El pensament històric només el pot pensar la història.
Després de Versalles les societats franceses i britàniques a nivell polític i institucional fan com si no hagués succeït re. Amb la belle epoque, el colonialisme, el progrés científic...un engany col·lectiu però amb el naixement del feixisme es veu que el món ha canviat i que no es podrà tornar enrere.
Hi ha uns nous models de fer història, anomenades, grans interpretacions de la història. Alguns historiadors més receptius als canvis comencen a pensar que no poden trobar lleis de la història i busquen un altre camí i busquen regularitats cícliques a la història. Per això creen grans construccions històriques per veure fenòmens regulars.
O. Spengler (Aust.) Escriu: La decadència d’Occident. A partir de estudis de la caiguda d’anteriors imperis fa una previsió de la caiguda del poder occidental i obté una immediata popularitat.
A. Toynbee Escriu: estudio de la història, és una gran teoria cíclica sobre el desenvolupament de les civilitzacions. Però aquests llibres es quedaven allà, no tenien efecte en el pensament historiogràfic. El problema dels anys 20 en la historiografia es que nega el progrés historiogràfic que s’està vivint. Aquests historiadors son els experts de la escola francesa dels Annals; que son la base de la història tal i com la coneixem.
H. Pirenne Es conegut per elaborar 3 grans tesis: 1. La primera i menys acceptada va sobre la nació belga, vol demostrar que a l’Edat Mitjana, existia unes característiques comunes entre els flamencs que es podria fer parlar de una nació belga.
2. La segona es la tesi del desenvolupament d’una classe mercantil capitalista a occident ja al segle XI. Diu que els primers nivells de comerç mercantil es donen ja en aquesta època de renaixement econòmic. Va ser una tesi impactant, però ara és acceptada la revolució del s. XI donades les bases del posterior capitalisme.
3. És la tesi de la ruptura de la unitat mediterrània al s. VII i VIII. L’exposa en un llibre titulat Mahoma i Carlemany. Ens diu que el veritable començament de l’Edat Mitjana no s’ha de datar amb la caiguda del imperi Romà el 476, diu que aquest fet no canvia absolutament res; la gent vivia igual que abans, la mediterrània segueix sent el centre de les societats. El veritable canvi es verifica quan els àrabs ocupen la Península Ibèrica, és aquí on hi ha un trencament i on comença realment la Edat Mitjana. És un dels primers historiadors que afirma que els canvis profunds es deuen a causes profundes.
Escola dels Annals En primer lloc, la escola neix i es desenvolupa al voltant de una revista de història, que neix el any 1929 i es diu Annals de història econòmica i social. És una escola francesa que arriba fins el punt de identificar-se amb tota la historiografia francesa.
La gran característica és el trencament definitiu amb la història política, a partir d’ara es farà història econòmica i social , es farà més analítica en aspectes socials de la realitat. Les noves disciplines socials tenen una gran influència en aquest nou sistema.
Economia i sociologia han de formar part del estudi de la història. El historiador ha d’anar més enllà, la erudició pura solament no serveix sense una interpretació. Allò que importa al historiador és la comprensió dels fets històrics. El historiador ha de tenir un fort compromís social, perquè viu dintre una societat. S’ha de comprometre en la seva ideologia, ha de lluitar i defensar les seves idees fins les extremes conseqüències.
L. Febvre (modernista) i M. Bloch (medievalista) Són els historiadors més importants de la història i de la historiografia. Fundadors de la escola i la revista dels Annals. Aposten per una història multitemàtica i multidisciplinària.
Els historiadors han de rebutjar la suposada neutralitat científica, ja que formen part de la societat i han de donar la seva opinió. El Naixement de la escola desplaça el nucli historiogràfic cap a França des de Alemanya; convertint-se en una escola forta i pròspera. Per la seva condició multitemàtica considera que tots els instruments per al aprenentatge d’aquestes disciplines son vàlids.
Els 2 autors tracten sempre una història ben definida a l’espai, vol dir que en els seus relats historiogràfics, els 2 donen molta importància a la contextualització geogràfica en la que es mouen els seus personatges. També els 2 comparteixen una considerable atenció als temes religiosos, no solament a la tradicional sinó també a les mentalitats religioses, a les creences de la gent. Comparteixen un gran interès per la sociologia, quan s’escriu història no es pot ignorar. Tenen escàs interès en la història contemporània.
M. Bloch És el autor mes mediàtic ja que quan era membre de la resistència francesa va ser capturat, torturat i assassinat pels nazis; era un francès jueu tot i que no era religiós. La primera obra apareix abans de la fundació de revista, anomenada: Los reyes taumaturgos. El terme taumaturg fa referència a poders excepcionals que feien sanar a la gent amb la superposició de les mans. A Europa durant la Edat Mitjana es va difondre la idea que els reis, sobretot els de Fr.
I UK. tenien aquests poders per dret diví. Aquesta obra té una importància extrema és la primera obra que s’estudia les mentalitats col·lectives a l’Europa Medieval i la convicció de l’existència d’aquests do dels monarques. Es un estudi que s’estén en el temps que relaciona la història amb la psicologia col·lectiva.
La seva obra més coneguda es diu: la societat feudal, és un estudi de les societats europees durant l’etapa feudal un estudi en el que Bloch introdueix la seva atenció en temes sociològics respecte l’etapa feudal. També és autor de obres que surten del seu interès medieval com: L’estranya derrota, que parla sobre la catastròfica derrota francesa contra els nazis, sobre les causes de la derrota, socioculturals, polítiques (quan el govern francès dona poders al mariscal Petain).
Quan va ser assassinat estava treballant en un llibre que exposava la seva idea sobre història que Febvre va publicar incomplert amb el nom de: introducció a la Història.
L. Febvre Es diu que va ser el més determinant per l’escola, s’acostuma a interessar per la geografia.
Publica una reelaboració de la seva tesi doctoral que es diu: Felip II i el Franc Comptat, és una regió francesa que toca amb Suïssa que va ser possessió espanyola durant el regnat de Felip II.
Es un estudi sobre les societat dels camperols durant aquest període de temps.
També escriu: Luter, un destí, que parla sobre la societat alemanya al segle XVI i la difusió de les idees protestants, és un estudi cultural i psicològic de la població alemanya.
Escriu un llibre en el qual exposa les seves concepcions historiogràfiques anomenat: combats per la història, fa una defensa de la història total, abraçant totes les disciplines i temàtiques.
Crea la Escola Pràctica d’Alts Estudis en la que podrà posar en practica la interdisciplina en el sentit que en aquesta escola els alumnes hauran d’estudiar constantment diferents disciplines i posar-les en relació.
...