1.1 Baix Imperi romà (Marc Aureli (161) - Aurelià(275)) (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 10
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

TEMA  1-­‐  Baix  Imperi     • A   la   mort   de   MARC   AURELI   (161-­‐180)   (dinastia   dels   Antonins),   el   seu   fill   i   successor   CÒMODE  (180-­‐192)  heretà  un  Imperi  aparentment  esplendorós,  però  és  evident  que   la   pau   permanent   d’ençà   del   117   es   trencà   el   161,   amb   guerres   per   tots   els   fronts,   sobretot  al  Danubi.   • Pesta  del  167,  que  afecta  sobretot  la  ciutat  de  Roma.   • Invasió  dels  longobards  (pobles  germànics)   • Crisi  financera,  que  obliga  a  vendre  fins  i  tot  la  vaixella  imperial.   • Anar  a  l'exèrcit,  cosa  abans  molt  prestigiosa,  ara  és  poc  valorat  i  perillós:  Es  contracten   mercenaris  (la  majoria  germànics).  Arrolament  de  brigants  i  esclaus  a  les  legions.   • Devaluació  de  la  moneda  a  causa  del  poc  prestigi  de  la  dinastia  antonina.   El   segle   III   ja   és   un   segle   de   crisi.   Avui   ja   tendència   a   allargar   la   crisi   a   abans,   a   un   segle  abans.  Amb  Marc  Aureli  s'ha  acabat  l'  esplendor  -­‐>  final  etapa  d'esplendor.  En   l'art,   la   literatura,   etc.,     es   pot   veure   clar.   Amb   ell   (dels   antonins)   tot   comença   a   decaure.  Els  temps  canvien.  Marca  el  punt  final  d'aquesta  gran  dinastia  dels  antonins.   Ara  crisis  financers,  d'abastament  de  l'exèrcit,  rebuig  de  anar  a  l'exèrcit  a  les  milícies...     • Revoltes  a  Egipte  i  a  Armènia,  invasions  de  maures  a  Hispania.   • Invasions  de  Quades  i  Marcòmans.   • Revolta  d’Avidi  Cassius,  a  Orient,  reconegut  com  a  emperador  a  Síria.   • Segona  guerra  germànica  (177-­‐180).   • Sensació  de  canvi.  Temps  nous.   • Persecucions  contra  cristians,  responsables  d’haver  atiat  la  còlera  dels  déus.  Malmirats   per  viure  a  part,  i  per  no  reconéixer  la  divinitat  de  l’emperador.  (Lió  →  s.  Irineu)       ECONOMIA   • Devaluació  monetària.   • Basada   sobre   l’agricultura,   i   especialment   els   cereals.   El   90   %   de   la   població   (50-­‐60   milions)  són  pagesos.   • A   partir   d’aquest   segle   II   abunda   el   cultiu   mixte,   intensiu,   sobretot   de   fruites,   vinya   i   olevera,  amb  presencia  forta  de  ramaderia.   • Els   latifundistes,   nombrosos,   són   assidus   lectors   dels   clàssics     greco-­‐romans:   obres   d’agronomia.  Però  gran  conservadurisme.   • Expansió  de  la  vil·∙la  i  de  la  centuriació.   • Comerç  intern:  Cartago,  Narbona,  Lió,  Londres.  Rius:  Rin  i  Danubi.   • Arriben  a  Roma  190.000  tones  de  gra  anuals.   • Comerç   exterior   amb   totes   les   fronteres   de   l’Imperi,   fins   amb   Aràbia   (incens),   Xina   (seda)  o  l’Índia  (espècies)     SISTEMA  FISCAL   • Basat  en  dos  tipus  de  tributs:   • TRIBUTUM  CAPITIS,  sobre  les  persones.   • TRIBUTUM  SOLIS,  sobre  la  terra,  les  propietats.   • El  segon  és  el  més  important.   • Graven  de  forma  fixa  i  duradora,  però  els  rendiments  de  la  terra  són  desiguals  →  crisis   dels  pobres.   • Per   fer   front   a   despeses   d’estat   es   recorre   a   venda   de   propietats   imperials,   o   la   confiscació  de  béns  de  poderosos,  acusats  de  traïció.     DEVALUACIÓ  DE  LA  MONEDA       • S’encuya  moneda  de  billó  (Cu  +  Ag):  denaris.   • Caracalla  encunya  el  denari  antoninià,  de  valor  nominal  doble  del  que  realment  té.   • Puja  de  preus  →  inflació.   L'ARRIBADA  DE  LA  DINASTIA  DELS  SEVERS.  EL  CANVI  DE  SEPTIMI  SEVER   • A  finals  del  s.  II,  emperadors  de  la  dinastia  dels  Severs,  africans  i  sirians.   • El  més  rellevant,  SEPTIMI  SEVER  (193-­‐211).  Ascendeix  després  del  cop  d’estat  contra   Còmode  i  d’un  període  d’incerteses  i  de  tres  emperadors.     • Coneix  l’Imperi,  viatja.  Es  recolza  en  l’exèrcit  →  monarquia  militar.   • Millora  les  condicions  de  vida  de  l’exèrcit.   • Patrimonialització   de   la   dignitat   imperial:   Associa   la   dona   al   poder:   Júlia   Domna   és   AUGUSTA,  PIA,  FELIX,  mare  d’AUGUST,  mare  del  SENAT,…   • Anti-­‐senatorial:  Arc  de  Triomf  (203)  enfront  del  Senat  i  del  Temple  de  la  Concòrdia.   Les  transformacions  acaben  d'evidenciar-­‐se  al  segle  III,  amb  els  severs,  sobre  tot  amb   Septimi  Sever.  Ell  ascendeix  amb  cop  d'estat,  però  preu:  patrimonialització  de  l'estat,  el   fa  seu.  I  associa  la  dona  al  poder.  I  comença  una  cosa:  el  senat  no  serveix  de  res  des  de   Septimi   Sever.     Prova   evident:   construcció   del   seu   arc   de   triomf,   on   canta   les   seves   victòries,  i  el  col·∙loca  front  del  Senat.   També   fa   moneda   de   prestigi   per   exaltar   el   seu   poder:   aureus   de   Septimi   Sever.   (La   moneda  a  l'edat  mitjana  serà  un  mitjà  de  propaganda*).  S.Sever  explica  la  grandesa  de   l'imperi  i  l'emperador  amb  la  moneda.   • Tendència  a  la  monarquia  absoluta.   • El  discurs  del  príncep  davant  del  Senat  és  font  de  dret.   • Els   juristes   afirmen.   “Allò   que   plau   al   príncep   té   valor   de   llei”;   “el   príncep   està   pel   damunt  de  les  lleis”.   S'acaba   amb   les   lleis   fetes   pel   Senat.   Les   lleis   ja   no   passen   per   allà,   perquè   amb   Septimi  ja  no  serveix.  El  qui  mana,  el  qui  fa  lleis,  qui  té  el  ius  edicendi,  la  potestat  de  fer   i  dictar  lleis,  és  l'emperador.  Mana  i  fa  lleis  l'emperador,  res  cal  que  passi  pel  Senat,  i   això  es  repetirà  a  l'E.Mitjana.  Allò  que  plau  al  príncep  (emperador),  allò  té  força  de  llei.       CONSTITUCIONS  IMPERIALS  (no  entra  al  programa  de  classe)   • Edictes  imperials:  d’abast  general,  promulgats  per  l’emeprador.  Perque  la  voluntat  de   l'Emperador  es  llei.   • Decrets   imperials:     o   judicis   de   l’emperador.   tenen   un   destinatari   particular,   però   creen  jurisprudència.  Allò  que  l'emperador  decreta  va  a  missa.     • Rescriptes  imperials:  Respostes  escrites  de  l'emperador  a  una  pregunta  de  funcionari   o  de  jutge,  molt  usada  per  Adrià  i  pels  Severs.   • Mandats   imperials:   instruccions   de   caràcter   administratiu,   adreçades   a   magistrats   i   funcionaris,  exèrcit...     RUPTURES     Arribem   a   la   plenitud   del   segle   III.   Estem   en   crisi   clarament.   L'autoritat   dictatorial   de   l'emperador   mostra   clarament   que   les   coses   no   van   bé.   Se'ns   presenta   un   Imperi   on   s'observa   el   reiterat   problema   que   hereta   l'E.Mitjana:   les   fronteres.   Qualsevol   emperador   estarà   obsessionat   amb   les   fronteres,   per   fins   on   arriba   el   seu   poder.   Les   fronteres,   però,   ara   s'acaben,  i  això  serà  la  tònica  que  continuarà  tota  l'edat  mitjana  (quan  no  se  sabrà  qui  mana  a   on,   fins   on   arriba   el   seu   poder,   fins   quin   espai   controla.   Límits   imprecisos).   Posar   límits   a   e.mitjana   no   es   dona   fins   segle   XIII,   els   límits   dels   territoris   no   se   sabran.  A   partir   segle   XIII,   obsessió  de  marcar  fronteres  entre  els  reis.  Però  la  difusió  de  fronteres  comença  ara,  al  segle   III,  on  las  fronteres  es  perden.   Aquest   imperi   romà   que   gira   al   voltant   de   la   mediterrània   es   un   espai   de   comunicació,   de   connexió,   i   aquí   la   gran   ruptura   serà   quan   això   deixi   de   ser   un   llac   i   passi   a   ser   una   enorme   frontera   entre   Islam   i   Cristianisme.   Si   la   mediterrània   està   controlada   en   aquella   època,   el   problema  son,  però,  les  fronteres  de  fora:     • Fronteres   respectades:   a   l’est   (Pèrsia,   fins   al   226   governada   pels   aquemènides,   i   després  pels  sassànides).  Pactes  de  no  agressió     És   la   frontera   més   oriental,   molt   vigilada,   molt   controlada   sempre   per   roma,   per   controlar   Orient,   des   d'on   arriba   tot,   com   la   decisió   de   Constantí   de   col·∙locar   la   capital.   Orient   és   un   lloc   molt   important   per   romans.   I   la   pau,   així,   es   una   obsessió   tremenda,   i   es   compra   a   preu   d'or,   paguen   per   la   pau,   per   assegurar   la   frontera   amb   els   perses,   com  passarà  en  el  futur  amb  els  àrabs.  Així,  parlem  d'una  frontera  estabilitzada,  molt   vigilada,  controlada.   • Fronteres  amenaçades:  Fronteres  del  desert  (berbers),  no  hi  ha  força  ni  cohesió.  No   són  perill  greu.   La  frontera  meridional  també  és  molt  important,  i  també  és  molt  imprecisa,  perquè,  qui   pot   posar   límits   al   desert?   Serà   una   frontera   molt   problemàtica   per   Roma,   sobre   tot   des   del   segle   III.   Allà   hi   haurà   gent   berber   amb   qui   s'intentarà   tractar,   que   alguns   es   romanitzaran  i  després  germanitzaran.  Per  això  quan  vinguin  alhora  que  els  àrabs  no   seran  vistos  com  aquests  últims,  pel  procés  de  romanització,  de  cristianització,  que  fa   que  els  vegin  com  amics.  Alguns  fins  i  tot  ara  són  cristians.   Així,  es  una  frontera  important  que  caldrà  protegir  a  preus  alts     • Fronteres  trencades:   • El  perill  veritable  està  més  enllà  del  Rhin  i  del  Danubi.   • Se’n  tenia  vaga  notícia  (Tàcit,  55-­‐120  dC).   • Comencen  les  penetracions  individuals  i  localitzades  (exèrcit,  intercanvis  comercials).   • A  partir  de  Marc  Aureli,  s’acaba  la  relació  pacífica  →  guerra  sanguinària.   • Roma  civilitza  les  fronteres  però  vexa  els  pobles  amb  restriccions  →  desig  de  saqueig   i  botí  per  part  d'aquests  pobles.   Aquesta   serà   la   frontera   més   perillosa,   que   avarca   tot   l'espai   europeu,   i   és   incert,   imprecís,   perquè   qui   viu   per   allà   va   atacant,   defensant-­‐se...   -­‐>   és   una   frontera   sens   dubte   trencada.   En   aquesta   part   de   l'imperi   l'Estat   ja   no   funciona,   és   una   frontera   definida   per   Rin   i   el   Danubi.   Les   grans   coses   que   pesaran   a   Europa   a   l'E.Mitjana   es   produiran   a   l'entorn   d'aquests   dos   rius.   En   l'E.Mitjana   canvi   absolut   de   fronteres   geogràfiques   -­‐>  del  centre  geogràfic  de  la  mediterrània,  amb  l'Edat  Mitjana  es  passa   a  tenir  com  a  centre  a  aquests  dos  rius.  Les  coses  ja  no  passen  a  la  mediterrània,  sinó   a  l'interior  continental.   A   partir   del   s.II   Roma   ja   deixa   d'interessar-­‐se   tant   per   aquest   espai   tan   allunyat,   ja   que  importarà  més,  per  exemple  Roma,  així  com  tampoc  es  dona  tanta  importància  a   Anglaterra   i   Escòcia.   Per   això   aquesta   frontera   serà   lloc   de   violents   trencaments   de   fronteres.   Aixó   ja   passa   des   de   Marc   Aureli   (s.II),   quan   es   veu   que   es   una   frontera   perillosa,  plena  de  violència,  que  no  pararà  fins  al  segle  V.     Roma   continuarà   construint   per   allà,   etc.,   però   també   actitud   de   vexació,   de   discriminació   d'aquestes   poblacions,   realment   veïnes.   El   germànics   diran   que   els   utilitzen,   que   els   envien   a   l'exèrcit   i   són   ells   els   que   moren,   etc.   Són   gent   forta,   barata,   de   la   qual   els   romans   es   serveixen.   Però   no   se'ls   deixà   usar   els   avantatges   de   la   població  romana  ni  de  participar  en  el  poder.  D'aquí  el  recel,  l'odi  de  la  frontera,  no   fruit   de   l'odi   cap   als   romans,   sinó   per   aquesta   manera   en   què   els   romans   els   tracten   -­‐>   d'aquí  els  botins,  les  venjances,  el  terror  de  les  fronteres.  I  sempre  hi  haurà  problemes   que   marquen   una   separació   entre   aquests,   fins   i   tot   rere   l'Imp.   Romà.   Uns   són   catòlics,   altres  arrians,  i  això  marcarà.     A  més,  son  zones  planes,  on  es  més  difícil  posar  fronteres,  ja  que  no  hi  ha  muntanyes   o  accidents  geogràfics  que  marquin  fronteres  naturals.  I  els  rius  tampoc  separen.  Així,   major  problema  per  defensar  les  fronteres,  com  passa  amb  el  desert  del  Sàhara.         • Manquen  diners  per  mantenir  l’exèrcit  en  fronteres  tan  diversificades.   • Manquen  homes  per  enrolar-­‐s’hi:  s’admeten  marginats  i  esclaus.   • Les   pestes   impliquen   menys   gent   i   menys   tributs   recaptats   =   més   pressió   fiscal   sobre   menys  gent.   L'exèrcit,  des  dels  severs,  cau  en  un  desprestigi  total,  ara  servir-­‐hi  es  una  cosa  cutre,  per   als   pobres.   Així,   l'exèrcit   s'ha   de   pagar,   de   manera   que   s'admetrà   esclaus,   marginals,   criminals,   assassins...   Passa   especialment   al   s.III,   sobre   tot   des   de   la   segona   meitat,   també  amb  pestes,  gent  que  deixa  de  contribuir,  de  pagar...     • Increment  de  sous  de  l’exèrcit  (50  %)   • Major  laxitud  en  el  reclutament  de  tropes     • Mesures  fiscals  i  financeres:  devaluació  de  la  moneda  de  Septimi  Sever  (pèrdua  del   50  %  d’Ag).   • Creació  de  l’Antoninià     • Augment  de  tributs  sobre  herències  i  manumissions  d’esclaus.   • Tributs  extraordinaris.  “Aureum  coronarium”  o  coronatge.   • Constitució   Antoniniana   (212)   o   Edicte   de   Caracalla   =   extensió   del   dret   de   ciutadania   romana   a   tots   els   peregrins,   que   poden   conservar   drets   nacionals   o   indígenes.   Per   exigir-­‐los  tributs.   Caracalla  intentarà  buscar  una  solució  a  tots  els  problemes  i  amb  el  seu  edicte  buscava   fer-­‐ho.   No   feia   ciutadans   romans   a   la   resta   per   bondat,   sinó   per   recaptar   més   impostos,  per  tenir  més  gent  amb  obligacions  fiscals.       • D’ençà  del  235….  Després  dels  Severs…   • Ploren  el  temps  passat     • Arriben  els  perses  a  l’Iran.  Es  carreguen  els  parts  (212-­‐227)   • Francs,  gots,  alamans,…  violenten  la  frontera  nord.   • En  temps  de  DECI  (249-­‐251),  Pesta  (256-­‐266)  i  gots  als  Balcans.  Recorre  a  restuarar  la   “pietas”  pública.   • Edicte  de  supressió  del  Cristianisme:   • “Se   requiere   a   todos   los   habitantes   del   imperio   para   que   hagan   sacrificios   ante   los   magistrados   de   su   comunidad   «por   la   seguridad   del   imperio»   en   un   día   determinado…   Cuando   hicieran   el   sacrificio   podrían   obtener   un   certificado   (libellus)   documentando   el   hecho  de  que  habían  cumplido  la  orden”  [Cartago  i  Alexandria,  Eulàlia  de  Barcelona]     Amb  Deci  s'intenta  la  "pietas",  la  caritat,  per  atendre  als  pobres,  caritas  -­‐>  vol  dir  que   ja   s'ha   acabat   tot,   que   l'Estat   no   pot   fer   una   altra   cosa.   En   aquest   segle   III   les   coses   estan   molt   fotudes,   i   quan   diu   l'emperador     de   recorre   a   caritas,   malament.   En   la     societat  romana  es  el  moment,  sobre  tot  amb  Deci,  en  què  arriben  solucions  d'allà  on   hi   ha   més   estabilitat   i   una   tradició   cultural   i   civilitzacions   centenàries:   Orient.   El   Romans   que   han   entrat   en   contacte   amb   els   jueus   (molts   emigrats,   però   part   també   queda   a   palestina,   convertits   a   Cristianisme,   els   perses...).   Els   soldats   que   hi   ha   en   aquestes   fronteres   tranqui-­‐les   entren   en   contacte   amb   ells,   el   cristianisme   oriental,   amb  les  religions  que  admeten  el  més  enllà,  més  transcendentals,  com  el  judaisme  i,   sobre   tot,   el   cristianisme.   Se'ls   ofereix   una   alternativa   i,   per   això,   aquests   legionaris,   acaben  adoptant  cultes  com  el  de  Mitre  o,  sobretot,  els  cultes  cristians,  davant  de  la   falta  de  futur  que  ofereix  la  Roma  del  S.III.  Aquest  legionaris,  al  tornar  a  Roma,  troben   persones  que  comparteixen  el  culte  a  Mitre  i  el  cristianisme.   A  la  Roma  de  Deci  li  comencen  a  ploure  gran  quantitat  de  dissidents  morals,  que  ja   no  estan  conforme  amb  el  culte  a  l'emperador,  que  s'han  passat  al  cristianisme  o  al   culte  de  Mitre.  Així,  els  primers  màrtirs  foren  soldats  que  havien  estat  un  llarg  temps   a  Orient  i  s'havien  cristianitzat,  tornant  a  Roma,  on  Deci  els  frena.  I  tot  això  passa  amb   la  situació  de  crisi,  fent-­‐la  augmentar  per  la  negació  a  fer  culte  a  l'emperador,  etc.  És   l'època  del  màrtir  de  Santa  Eulàlia,  de  Santa  En  gràcia  a  Saragossa,  el  cas  d'Alcalà    de   henares...     • Valerià  (253-­‐260)     • Sapor  Conquereix  Armènia,  saqueja  Síria  i  Antioquia  i  captura  l’emperador  (259).     • Els  bàrbars  no  troben  obstacles.   • L’exèrcit  intervé  decididament  en  política:  posen  i  deposen  emperadors.   • Alt  cost  dels  sous  de  les  tropes:  devaluació  constant  de  l’antoninià.   • Bandolerisme  i  pirateria.   • Crisi  moral.   En   aquest   segle   III,   una   Roma   que   no   pot   oferir   resistència,   i   Persia   avança,   es   queda   amb   Antioquia   i   captura   a   Valerià.   Els   bàrbars   s'instal·∙len   als   Balcans   i   no   hi   ha   possibilitats   de   resistència.   Moment   en   que   l'exèrcit   intervé   en   política   -­‐>   posa   emperadors  al  seu  gust  i  aquest  duren  molt  poc  temps.  Els  aures  encunyats  són  una   manifestació   clara   de   que   l'autoritat   imperial   se   n'ha   anat   a   norris.   La   seguretat   i   la   incertesa  s'ha  instal·∙lat.       GAL.LIÈ  (260-­‐268)     • Demostra  que  encara  es  podia  sobreviure.   • Toca  de  peus  a  terra  :  teocràtic.   • Plotí,  neoplatonisme,  immortalitat  de  l’ànima.   • Penetració   lenta   de   les   religions   orientals.   Mitra,   Cristianisme.   A   Roma   evidents   sobretot  al  Celio.   Intent  de  recuperació,  com  mostra  la  creació  d'obres  públiques...     (L'art,   del   III   segle,   per   cert,   mostra   com   la   seguretat   ha   desaparegut,   mostra   la   relació   tensa  amb  aquells  que  estan  a  l'altra  banda  de  les  fronteres.)     Aurelià  (270-­‐275)   • Pren  noves  mesures.   • Absolutisme.   • Sincretisme  religiós:  unitat  moral,  culte  al  sol.   • Unificació  fiscal.   • Autolimitació  conscient  del  paper  de  Roma.   • Muralles.     • Els  següents  emperadors  són  assassinats.   Aurelià  veu  que  cal  fer  canvis  radicals,  que  ja  no  pot  invocar  la  vella  autoritat  romana,   el   vell   prestigi   romà.   Intenta   reforma,   però   recursos   són   escassos.   Tracta  de  cercar   així   una   unitat   moral,   el   culte   al   sol   com   a   entitat   tot   poderosa,   solució   que   podria   ser   apta   per   a   tots,   i   que   al   cristianisme   tampoc   li   fa   fàstic.   (Ex:   quan   Constantí   posa   el   credo   de   Nicea,   qualifica   la   divinitat   com   "llum   de   llum",   com   el   deu   d'Aurelià   i   Dioclesià).   Aurelià  també  planteja  el  problema  dels  estats  en  moment  de  crisi:  el  problema  fiscal       -­‐>  revisar  qui  i  quant  ha  de  pagar.  Però  amb  el  seu  regnat  no  té  temps  casi  de  res,  però   es  continuarà  per  Dioclesià.  Aurelià  parla  de  la  nova  realitat,  de  que  pels  problemes   cal  assumir  la  limitació  de  Roma,  que  ja  s'ha  acabat  el  paper  anterior  de  Roma,  és  més   realista  i  fa  el  que  pot.  Diu  com  Roma  ja  no  pot  assegurar  res,  ni  garantir  la  seguretat   i   l'ordre   públic,   i   això   és   fonamental   en   un   estat.   Així,   adopta   la   solució   de   les   muralles,   cosa   que   vol   dir   que   les   coses   van   molt   malament.   Quan   es   tornaran   a   fer   muralles?   al   feudalisme,   al   segle   XIV,   en   èpoques   d'incertes   i   inseguretat.   Construeix   així,  les  famoses  Muralles  Aurelianes.                       ...

Tags: