Art de les civilitzacions antigues I (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les civilitzacions antigues
Año del apunte 2012
Páginas 51
Fecha de subida 05/12/2014
Descargas 10
Subido por

Descripción

Professor: Jacobo Vidal

Vista previa del texto

Art de les civilitzacions antigues L'art a Egipte La cronologia egípcia presenta grans dificultats per dues raons:  Permanència. Les obres no mostren grans canvis. Tot i tenir característiques iguals les poden separar milers d'anys. Per això existeix una gran dificultat alhora de datar les peces  Variabilitat. Les cronologies egípcies no estan tancades. Cada llistat serà diferent, i els marges de les dates a vegades són enormes. Per això s'ha de conèixer la seqüencia correcta de les dinasties, que són les que marquen el desenvolupament de l'art egipci El problema a la cronologia egípcia es de a un desacord de les fonts. Una de les més importants és “Aegipciaca” de Manetó (III a.C.). Li va encomanar Ptolomeu I per deixar constància dels seus predecessors, i Manetó va fer un llistat de faraons amb la seva durada (en total 31 dinasties). L'obra resta perduda excepte el llistat dels monarques, i aquest està en desacord amb alguns documents més antics i també té algun marge d'error per la separació temporal que hi ha entre els fets i la recollida d'aquests. Per exemple a “Canon de Torí”, papir de la dinastia XVIII, “Pedra de Palerm”, relleu de la dinastia V, que en teoria haurien de ser més precisos, i altres llistats trobats a temples. L'obra de Manetó continua sent la base per estudiar la cronologia egípcia, i per això aquesta cultura s'ha d'entendre a partir de les seves dinasties.
Cronologia egípcia 1.- Període prehistòric (predinàstic, formatiu, etc.): c. 7000- 3200 aC.
Desenvolupament de les cultures no unitàries. Egipte no està unificat I per això hi han produccions artístiques diverses.
2.- Període protodinàstic (arcaic, dinàstic primerenc, protohistòric o tinita): c.
3200-2780 aC. Dinasties I-II. Se saben poques coses però va ser l'època en que Egipte es va unificar. Tinis com a capital de les primeres dinasties, el seu primer faraó va ser Narmer (Menes), i probablement va ser el fundador de Menfis. Comença a funcionar l'administració, els funcionaris, neix l'escriptura, comencen a aparèixer eines per tallar la pedra i per la construcció. Primeres necròpolis reals a Saqqara i Abydos. No trobem piràmides però es construeixen mastabes amb tova.
3.- Regne o imperi antic (període memfita): c. 2780-2280 aC. Dinasties III-VI.
Màxim poder dels faraons, època de els grans piràmides, que es comencen a realitzar a la dinastia III, tot i que les més famoses són les de les IV. Textos de les piràmides.
4.- Primer període intermedi: c. 2280-2060 aC. Dinasties VIIX. Primer període intermedi, inestabilitat política, ensorrament de la monarquia i com a conseqüència poca manifestació artística. El poder passa als nomarques i el país es divideix. Poques grans construccions. Textos dels sarcòfags.
5.- Regne o imperi mitjà: c. 2060-1785 aC. Dinasties XI-XIII. Mentuhotep va ser el rimer faraó de la dinastia XI, que tenia la seva capital a Tebes. Es comença a projectar el poder dels faraons fora el regne. Aparició d'Amon com a déu principal del panteó egipci.
Època d'estabilitat i desenvolupament dels grans temples de Tebes.
6.- Segon període intermedi: c. 1785-1580 aC. Dinasties XIV-XVII. Els hicsos es queden i fan les seves pròpies dinasties, mentre que els faraons egipcis són a Tebes.
L'ultim rei tebà va ser Ahmosis, que venç els hicsos i forma la dinastia XVIII.
7.- Regne o imperi nou: c. 1580-1085 aC. Dinasties XVIII-XX. Màxim esplendor internacional d'Egipte i gran desenvolupament de els arts plàstiques i l'arquitectura. A la dinastia XVIII Amenofis IV s'enfronta al clergat i es canvia el nom per Akenaton. Grans canvis en l'art i la capital passa a ser Aketaton (Tell Amarna). Els seus successors tornen al culte d'Amon, con Tutankaton que es va canviar el nom a Tutankamon. Es retorna al gran esplendor i Egipte es envaït diverses vegades. Època del “Llibre dels morts”.
8.- Baixa Època: c. 1085-30 aC. A partir de la dinastia XXI. Es podria parlar d'un tercer període intermedi, després ve l'època hel·lenística... A la mort d'Alexandre el Gran els seus generals es reparteixen el territori i governa la dinastia dels Ptolomeus fins al 30 a.C., quan Cleòpatra VII es suïcida i el territori passa a ser romà. Gracies a la capital grega. Alexandria, se saben moltes coses del territori.
Els textos de les piràmides Fonamentals per entendre la llengua i la religió egípcia. Trobats a partir del 1880 a les excavacions de la necròpolis de Saqqara, concretament a la piràmide del faraó Pepi I (dinastia VI). Al 1881, també es troben a la piràmide d'Unas (dinastia V). van descobrir que mentre que els interior de la dinastia IV no tenien inscripcions, aquests descoberts sí, i a més perfectament conservats. Ens mostren la creença en la vida d'ultratomba (idea que emmarca gairebé 3000 anys, un dels fonaments de l'art egipci). Aquests textos són un recull de formules màgiques elaborades amb extractes de les teories de la creació, diferents llegendes mitològiques i identificació dels faraons amb déus. S'han trobat també a les piràmides de els esposes principals de Pepi II (Neit, Iput i Udyebten). Localització dels textos: 1.- Unas (últim rei de la V dinastia): 228 declaracions 2.- Teti (VI dinastia) 3.- Pepi I (VI dinastia) 4.- Pepi II (VI dinastia): 711 declaracions i per tant las més completa 5.- Aba (VIII dinastia, I període intermedi) Els textos dels sarcòfags Escrits dins els sarcòfags, costum que s'inicià al primer període intermedi, es desenvolupen al regne mitjà. Sectors més amplis de la població, abans només per a la noblesa. Aquests textos garanteixen la vida d'ultratomba i la majoria són comuns entre ells.
El llibre dels morts No és un llibre, sinó les mateixes formules que al regne nou s'han democratitzat, i ara són a l'abast de tota la població que es pugui permetre el luxe de ser momificada i que els hi escriguin i recitin els textos. Segons l'historiador grec, Herodot, hi havien 3 formes (cara, mitja i pobre). Aquestes formules es plasmaven en un papir que es col·locava al costat del mort, i un dels més famosos és el del “Llibre dels morts, de la dinastia XIX”.
Els grecs anomenaven a Egipte “Aegyptos”, els indígenes “Khemet” (terra negra, pels llims que deixava el Nil, que simbolitzava la vida, la cultura fluvial). Les crescudes inundaven periòdicament l vall i els llims possibilitaven el cultiu. En contraposició, la terra roja era el “khasset“ (el desert). En aquests sectors es construïen les grans necròpolis. Egipte era un país de dues terres, l'alt i el baix Egipte, i el Nil marcava la vida del país. El faraó era el rei de les dues terres i per això la seva corona era doble (unió de la blanca de l'A.E. i la vermella del B.E.). Les èpoques d'unificació són esplèndides i d'una gran creació artística, vida marcada per l'arribada dels llims (la voluntat del riu).
Una de les obligacions del faraó era controlar el riu, i aquesta va ser una de les causes per les quals va perdre el poder, per la incapacitat comprensible de no poder fer-ho. També hi havien funcionaris destinats a aquesta tascada. Es vetllava perquè el riu fos benèvol. La monarquia era absoluta i de caràcter diví, que reunia els poder polítics, militars i religiosos, i en aquest context l'art es feia per culte als déus i per excel·lir el poder de la monarquia i la creença en l'existència de la vida eterna. Es volia perdurar (característica immutable de l'art egipci). Això explica l'aparició d'escenes de vida quotidiana. “Escenes de tomba de Nefer i Kahay de la dinastia V”. Això feia que el difunt tingués més facilitat en la vida eterna. Els escultors havien de crear el substitut del mort perquè aquest tingués vitalitat a l'altre vida, “Estàtua sedent de Kefren, dinastia IV”. Art aprop del naturalisme, ja que s'havia d'assemblar a la persona en si. Aquest treu es contraposa amb l'idea de permanència, que arriba a ser tant gran perquè ha de fer referencia a un ordre diví. D'aquesta idea en deriva el canon egipci de 18 punys.
Els períodes predinàstic i protodinàstic Com aquests dos períodes tenen una gran extensió (7000-2780 a. C), hi ha problemes per catalogar i datar les obres, ja que no són clars i l'art era molt semblant. El període protodinàstic (3200-2780 a. C)., inclou les dinasties I i II. També se l'anomena períodes tinita perquè Tinis era la capital del regne, i la dinastia reial provenia de la ciutat de Hieràcompolis. Abans, ja s'havien desenvolupant les arts, com l'escultura, però serà a partir de la fundació de la I dinastia d'Egipte que podem traçar una línia continua que ens portarà fins al període dinàstic d'Egipte, i fins i tot més enllà (poca variabilitat en l'art).
Nectanebo II és l'ultim faraó indígena, després van regnar els Ptolomeus, d'origen grec, dels que podem trobar obres en la tradició egípcia i també en l'hel·lenística. L'inici del que s'anomena art faraònic al protodinàstic, però en aquest moment els faraons (paraules d'origen hebreu), no existien, ja que no és fins a la dinastia XVIII que el terme es comença a fer servir. Abans s'anomenaven rei (nesu), senyor (neb) o majestat (hemef).
L'inici del període dinàstic és amb Narmer, faraó que unifica l'AE i el BE en un sol estat.
“La paleta de Narmer”, és la primera obra on podem parlar d'art faraònic, d'un Egipte unificat. S'ens presenta un art definit amb el seu naturalisme i convencions. La paleta forma part d'una tipologia de paleta votiva, i en conservem diversos exemples al període predinàstic i al començament de la dinastia I. Quan avança el protodinàstic, desapareixen.
Són paletes monumentalitzades de les que es feien servir d'ús quotidià per preparar la malaquita triturada, els pols de la qual s'utilitzaven en cosmètica. Són molt habituals en l'art antic. Aquesta en concret està decorada amb un baix relleu organitzat en registres superposats. Al centre de la cara principals, trobem un gran forat circular, que correspon al lloc on es triturava el mineral, format per l'entrellaçament del coll de dos animals fantàstics (una especie de lleó- girafa), lligats per dos homes. Recorda a una composició de tipus heràldic, i no hi ha cap teoria acceptada pel significat d'aquest part, però tota la resta de relleus sí que en tenen, ja que es vinculen amb l'inici, la unificació de les dues terres. Això desemboca en l'inici de l'art egipci també.
A la part inferior veiem un bou amenaçant i trepitjant un home caigut, a la vegada dona cap de banya a una estructura arquitectònica de la qual cauen pedres. Això significa la victòria del sobirà sobre els exercits i les fortificacions. És una representació metafòrica (el faraó és el bou, que juntament amb el lleó, era l'animal més temible de l'Antic Egipte).
Al registre superior, l'escena és més clara i es reconeix al faraó pel tocat que porta, la corona vermella del BE (delta), precedit per un escriba, seguit per un home que li porta les sandàlies i també trobem portaestendards. Aquest grup es dirigeix a una columna de decapitats amb el cap entre les cames. En realitat representat el mateix, en un simbolisme i metàfora, i en aquest un esdeveniment concret. Al registre superior, dos caps de la deessa Hathor, de rostre humà i orelles i banyes de vaca. Aquesta protegeix al rei i se sap perquè entre les dues representacions hi ha una inscripció feta amb jeroglífics (que apareixen en aquest moment), i s'identifica al personatge principal. És la primera obra on trobem el nom d'un faraó, que s'ha identificat amb Menes (primer faraó segons el llistat de Manetó) i Meni (segons el llistat de Torí). Un altre dels seus noms és Narmer.
A l'altre cara posterior, de composició més grandiosa i aconseguida, ja que no hi ha cap representació funcional ni utilitària de la peça. A la part superior tornem a trobar les dues cares d'Hathor. Més avall, una escena delimitada per dues franges horitzontals, on trobem els rei agafant dels cabells a un enemic i a punt de ferir-lo amb la maça (de la que en conservem una part). És una representació del faraó sotmetent als enemics, una composició convencional que es repetirà en l'art faraònic durant mil·lennis. Per exemple a Karmak i Abu Simbel. També tornem a trobar el portador de sandàlies i hi ha un signe pictogràfic, on el faraó s'identifica com Horus, que agafa amb una corda el cap d'un enemic vinculat a una planta de papir, que creix del delta i representa el BE (el nord).
L'emblema de AE era la flor de lotus (nenúfar). Es remata la composició amb un arpo per pescar. Al registre inferior, dos personatges a punt de morir, que es considera que són els representats de dues de les ciutats vençudes, per tant es parla d'una victòria concreta, la del AE (sud) sobre el BE(nord). En aquesta representació, el faraó porta la corona blanca del delta, i si no hi hagués el seu nom, es podria dubtar sobre la seva identitat.
La conclusió és que aquesta paleta commemora la derrota del nord i la unificació de les dues terres (exvot). Aquesta va ser la sagnant fundació de l'Egipte dels farons i no només és important per la historia que ens explica la peça, sinó també perquè ens mostra la creació d'una plàstica que durarà mil·lennis:  Rei en dimensions superiors a la resta. Aquesta és una perspectiva jeràrquica (convenció de l'art egipci). Segons la importància relativa els personatges tenen un tamany menor o major, i com se'ls hi donava un estatus als enemics, per això són més grans que els portaestendards. Aquesta composició és en si màgica i veiem com es vincula a l'eternitat, ja que és útil per a la recerca de la claredat expositiva de l'art faraònic.
 Naturalista des del punt de vista de la realitat, però també convencional. En el mateix sentit, la figura humana no es representa des d'un punt de vista únic, sinó que la representació és el resultat d'una suma analític de les parts del cos, en cada cas de la manera més clara possible. Això és la jerarquia aspectiva, que ens fa més fàcil poder reconèixer.
 Gestos i relacions entre els personatges, catàleg de tipologies establertes i definides, com la victòria del faraó sobre els enemics, que es continuarà representant com el faraó agafant a l'enemic pels cabells i amenaçant-lo amb la maça. Aquesta obra marca des del primer moment unes regles per a la figuració.
Es representa el que se sap que hi ha, i no hi ha una voluntat d'abstracció, ja que es pretén representar clarament.
Paletes i relleus predinàstics “Paleta dels voltors”. No se sap amb exactitud de quin moment forma part, encara que es pensa que és anterior a la de Narmer per la composició i la iconologia, molt vinculada al món mesopotàmic. S'assemblen en que es commemora una victòria reial. En la iconografia, només apareix el rei com a lleó, devorant els enemics mentre els voltors mengen la carronya.
“Ganivet de Gebel el-Arak”. Trobat en un jaciment de l'AE, obra predinàstica. Fulla de sílex amb mànec d'ivori. Composició en registres superposats, habituals en el món antic.
Trobem batalles, tant terrestres com navals (encara que segurament en són de fluvials).
Diferencia fonamental amb la “Paleta de Narmer” i la “Paleta dels voltors”,ja que no hi ha una perspectiva jeràrquica ni aspectiva, ni relacions entre personatges. Tampoc surt representada la figura clau del faraó. Aquestes lluites van ser anteriors a la unificació de les dues terres. En l'altre cara, animals. Al d'alt, personatges amb barret i dos lleons rampants. No se sap què significa, però s'identifica amb Dumuzi, el déu de les besties de la mitologia sumèria. Això remarca les relacions que existien entre l'Àfrica i el Pròxim Orient, i la cultura desenvolupada a Mesopotàmia que va influir en Egipte, la sumèria.
Altres obres vinculades a la dinastia I “Cap de maça cerimonial de Narmer”, “Babuí”. Directament vinculat a Narmer la inscripció, “Faraó d'ivori de la dinastia I”. No hi ha inscripcions sobre qui és, però es pensa que de l'època de la I dinastia, Narmer o un descendent. S'aprecia que ja mostra vida, ja que avança la cama esquerre convenció). Cap tirat endavant perquè l'escultura està tallada en ivori i tota la composició s'adapta al material (a la banya). Gran capacitat dels escultors per fer sorgir per subtracció de la forma empírica del bloc la forma de la imatge. No trobem escultura monumental perquè aquesta no apareixerà fins als Regne Antic, però sí totes les convencions i la manera de treballar.
En aquest període comencen a trobar les primeres grans necròpolis: Saqqara (BE) i Abydos (AE). Les necròpolis ja existien però al predinàstic encara no eren reials.
D'aquests jaciments no se'n sap gaire cosa per manca d'informació i la precària conservació dels llocs. Els problemes interpretatius s'han plantejat als últims 20 anys. El segur és que aquestes són les dues grans necròpolis i en aquestes primeres morades dels morts encara no hi ha un conjunt de piràmide, ja que en aquest moment el que es feia eren mastabes, que es van continuar construint fins al Regne Mitjà. A més, hi han més tipologies de tombes, com els epigeus (tombes capella). Hi han diverses hipòtesis contraposades per explicar el naixement d'aquests centres:  La primera és acceptada en totes les generacions, i és la de que existeix una dualitat en els enterraments reials, és a dir, que els faraons tenien dues tombes.
Això té sentit, ja que les tombes s'erigien amb la intenció de recordar la conquesta, i el faraó en la vida d'ultratomba seguia exercint el seu poder, per tant regnava a les dues unificades. Com creien firmament en la vida d'ultratomba, creien que continuarien amb els mateixos drets, per això una tomba es situava a Abydos (propera a Tinis, la capital), on es construïa un cenotafi (tomba simbòlica), i a Saqqara (proper a Menfis, capital AE), s'enterrava el cos.
Òbviament, sempre hi ha alguna excepció, com Menes, que només té la seva tomba a Abydos  La segona teoria és més actual, ja que a les excavacions d'Abydos s'està tendint a pensar que els reis de la dinastia I sí que es van enterrar a allà, i les excavacions de Saqqara han demostrat que les mastabes corresponien als funcionaris de la cort. Per tant la teoria del doble enterrament trontolla Sigui quina sigui la hipòtesis correcta, la història de l'arquitectura no s'ha d'oblidar, ja que pateix una gran evolució. En un inici hi havia mastabes (paraula àrab que significa bans), i se sap poc de l'origen i les característiques, i es pot definir perquè hi va haver de molts tipus. Les més antigues les trobem mal conservades i això complica la feina d'investigació. Les mastabes estaven formades per una subestructura i una superestructura. A Abydos, les superestructures han desaparegut gairebé del tot. Un exemple és la “Tomba del rei Narmer”, mostrada a la pagina anterior. No es pot dir res amb seguretat, però probablement van acabar sent de forma tronco piramidal amb parets llises atalussades i plantes rectangular. Per això es defineixen com piràmides troncades, i són l'origen d'aquestes. Es construïen a la zona desèrtica (occident del Nil bàsicament), perquè era per on es ponia el Sol, i s'entenia que era el lloc on comença el viatge cap al món d'ultratomba. Terrenys situats en el limit entre el khemet i el khasset per precaució per les crescudes del Nil, perquè si el rei s'enduia una mastaba no s'assegurava la vida còmoda d'ultratomba del monarca. Són el màxim exponent de l'arquitectura oficial de les primeres dinasties i la construcció de la mastabes va ser un avenç progressiu cap a la monumentalitat, l'ús de pedra i la complexitat d'estructures subterrànies. Això significa que les construccions seran cada vegada més grans. Les primeres eren de tova i gradualment es va incloure la pedra (en un inici a les sales més importants). Alguns autors consideren que hi ha un camí evolutiu que porta de les mastabes primitives i que culmina ales piràmides de Giza (dinastia IV), amb el punt d'inflexió de la piràmide esglaonada de Saqqara a la dinastia III.
Les primeres mastabes són molt modestes i la seva fosa és excavada arran de terra, amb 3 cambres separades per murs de tova i probablement la part superior era simplement un túmul. Es va anar evolucionant de manera complexa. A la subestructura la part més important és la cambra funerària, que es comunica amb la superestructura a partir d'un pi vertical que es cegava amb pedres per evitar els robatoris. La superestructura tenia certa semblança amb l'habitatge del difunt, la capella s'orientava a l'orient i el “serdab” (cambra on es guardava una estàtua que era la copia del difunt). Hi ha molts dubtes referents a com eren per fora les mastabes de la dinastia I, i en trobem dues formes possibles:  Les construïdes a Saqqara eren de façana tipus palau, amb entrants i sortint policromats, decorats i amb un disseny rítmic. Probablement deriven de Mesopotàmia per les seves característiques  A Abydos trobem les mastabes tronco piramidals amb façanes llises. A partir d'aquestes es va desenvolupar l'arquitectura dels faraons, perquè les més modernes seguiran aquest tipus. “Mastaba de Shepseskaf” de la dinastia IV. Són el gènesi de les piràmides, perquè la “Piràmide esglaonada de Zoser” és una suma de mastabes L'organització interna depèn de l'obra i la cronologia, però les parts més importants sempre van ser la capella, el serdab, la cambra funerària i els espais de relació entre els vius i els morts (magatzems, llocs d'ofrena...). Falses portes davant les quals es deixaven les ofrenes, i el difunt podia entrar i sortir per elles per rebre el que li havien portat. Dins del mur a vegades s'han trobat cosos de les dones i servidors del faraó. Al començament de la cultura egípcia eren sacrificats perquè el faraó els necessitava a l'altre vida, ja que s'havia de garantir la vida d'ultratomba. A la II dinastia això ja no es va fer. Deriva de la convicció en l'altre vida, exemplificat pel cicle de creació i destrucció continu del riu Nil i en el mite d'Osiris. Al voltant de les mastabes trobem les barques solars, que en realitat són les barques funeràries dels faraons. Es vincula amb la barca ambla qual Ra anava al cel i això garantia l'arribada del faraó al seu destí. A la imatge, barca solar de Keops, de la dinastia IV. Un dels enriquiments mes importants a les primeres mastabes amb tova, i gradualment d'introducció de la pedra. La primera mastaba íntegrament en pedra és de la II dinastia, la “Mastaba de Jasejemuy”. Conforme es van millorant els edificis, s'ha de millorar el sistema contra robatoris a les tombes, però perquè no les amagaven? Per monumentalitat i necessitat, ja que es vinculaven a la morada, a la casa per a l'eternitat. El mort continuava exercint els drets que li eren propis segons el seu rang i personalitat. La tomba egípcia és a la vegada un monument i una casa, perquè les superestructures indicaven als vius on s'havia de rendir culte i portar ofrenes.
El Regne Antic: l'arquitectura de la dinastia III 2780-2280 aC. No hi ha gaires noticies i no se sap com es va produir el pas entre el període protodinàstic i el regne antic. Del protodinàstic, se sap que va haver-hi una gran gran guerra i els dos Egiptes es van unificar. Al Regne Antic, es sostenen dues hipòtesis:  Al final del protodinàstic, tendència de pensament que dubtava de la divinitat dels faraons. Ells, van respondre amb un gran programa artístic de caràcter polític  No hi una crisi, i al Regne Antic és un afermament del poder dels faraons pel seu sentiment de poder En qualsevol cas, sigui quina sigui la correcta, l'expressió del poder dels faraons, de manera contundent, és la construcció de les piràmides, que no o només són una qüestió constructiva d'arquitectura, de la tècnica i la complexitat, sinó també una necessitat de canvi administratiu a Egipte. Era una país prosper, agrícola i a les dinasties I-II es fan infraestructures per l'aprofitament de l'aigua del Nil. A partir de la III, implica una necessitat de reorganització administrativa i social:  Càrrec de visir, que és un alt funcionari  Gracies a l'escriptura, s'establix el cens de riquesa del país. Els habitants segons les necessitats del faraó havien de treballar per ell, perquè els projectes es duguessin a terme, tota la població hi estava vinculada És evident que el sobirà tenia tots els poders al seu abast, i al Regne Antic arriba al seu grau més alt. Les grans obre tindran com a finalitat garantir la vida d'ultratomba i destacar la naturalesa divina, el poder humà i sobrehumà, la relació amb els déus i amb el món d'ultratomba del faraó, ja en vida. Les piràmides són monuments sobrehumans i una morada eterna.
Aquest proves evolutiu té el punt d'inflexió amb el “Complex funerari de Zoser” de la III dinastia. És un personatge clau en el canvi evolutiu de la mastaba i la piràmide. Un dels seus visirs, Imhotep (nom que significa, “el que ve en pau”), segons la tradició, va ser l'arquitecte d'aquest complex funerari. Va crear des del primer any de regnat de Zoser, aquest complex funerari situat a la necròpolis de Saqqara, que ja va ser considerat una proesa i un model a seguir al seu moment. 15 hectàrees envoltades d'una muralla de pedra amb 200 bastions monumentals. Aquesta muralla, element important que rememora les muralles blanques de la ciutat de Menfis (que eren de tova), aquí són de pedra. El canvi de material fa que la defensa sigui més potent i a la llarga, es va anar perfeccionant el seu ús, com la seva generalització.
13 portes falses i una única veritable al sud-oest del recinte. És petita en relació en comparació amb la magnificència de l'entrada, tot vinculat a la seguretat. S'entra per un passadís estret amb columnes acanalades adossades al mur. Primer indret on trobem columnes de pedra en l'art egipci. En aquest complex ja apareixen dos tipologies de columna egipcià:  Acanalades o protodòrica, perquè recorda a la grega  Papiriformes, que remeten ala flor del papir Arquitectura de pedra d'inspiració fluvial. Una característica que anirà desapareixent al llarg de temps seran els grans patis. El més important, des del punt de vista representatiu és el “Patí del heb sed”, envoltat d'edificis compactes i macisos sense espais interiors, que es relacionaven amb les capelles de les divinitats provincials. Remeten a la festa del heb sed, el jubileu, versió eterna del conjunt d'edificis efímers que es feien per aquesta renovació de poder del sobirà als 30 anys del regnat, i després cada 3. 2 parts culminants de la cerimònia:  Enterrament d'una estàtua del faraó envellit  Entronització del faraó rejovenit Entre aquests 2 punts, es feia una cursa ritual, on el faraó havia de córrer per davant de les 42 capelles, que eren els déus de totes les províncies del país. Alguns relleus dins la seva tomba ens mostren la cursa ritual. Això es vincula a la idea de que el faraó fos potent des del punt de vista físic i sexual. Aquestes festes se celebraven des d'abans del Regne Antic i en un primer moment, si es considerava que no era digne de renovar el seu poder, se'l sacrificava, però aquesta practica es va perdre.
El conjunt de Zoser es va fer per la festa eterna del més enllà, ideat com a conjunt constructiu per la celebració eterna, i els seus edificis són simbòlics. Edificis a imatge dels infermers, i també altres de funcionals:  Mastaba  Magatzem per a les ofrenes  Per primer cop trobem una piràmide, feta de pedra a partir de la successió de volums. Ciutat dels morts eterna feta a imatge de la Menfis dels vius. Conjunt centrat per la piràmide, primera gran obra íntegrament en pedra Al protodinàstic ja s'havia fet servir la pedra per construir. La mastaba de Jasejemuy va ser la pedra en ser feta amb aquest materials,però fins al complex se Zoser o es va ser una obra amb la seva utilització eficient. Aquest monument marca la formació de l'estat egipci al Regne Antic. A vegades se l'anomena com a protopiràmide i el projecte inicial va ser per una mastaba. No se sap què va passar perquè canvies aquest, però sembla que es van voler encabir una seria d'enterraments pels familiars del monarca. Es va anar encabint i amplificant en altures. L'estructura de la protopiràmide es va aconseguir superposant gradualment mastabes. Superposició que va arribar a 60 metres d'altura i actualment a 58, perquè ha perdut el seu revestiment. A l'interior, pous de fins a 32 metres de profunditat, galeries tallades a la roca que donen accés a les cambres mortuòries dels familiars. “Cambres blaves”, pel color blau turquesa de les seves parets.
Els relleus probablement remetien a la decoració del pala reial de Menfis, i és la segona cambra principal, a l'eix central de la primera mastaba. Un pou de 28 metres de profunditat construir amb granit de Suan, baixat per via fluvial, recobert d'estuc i segellada per un gran rastrell circular per protegir la morada eterna del faraó.
Com a tomba sud, mastaba coronada per un fris de serps amenaçants. Instal·lació subterrània pràcticament igual a la de la piràmide, però en dimensions més reduïdes.
Això revela que possiblement fos el lloc on s'enterrés l'estàtua del faraó o fes funció de cenotafi. El que és clar, és que tenia el mateix valor que la primera tomba, la piràmide.
Temple nord adossat al primer esglaó de la piràmide. Primer temple de l'art egipci de l'art funerari on es rendia culte al faraó. Al costat trobem el serdab (estàtua del sobirà). Dos petits òculs als murs perquè l'estàtua dominés el que hi havia al seu voltant. Aquesta estàtua està fora de la tomba pròpiament dita, cosa estranya. Va ser descoberta al 1924.
escultura cubica adaptada al material i que es regeix per la llei de la frontalitat. Més monumental que les del període anterior i era policromada.
Imhotep trasllada a la pedra l'arquitectura tradicional egípcia, que era natural i fluvial. Va ser una oportunitat per experimentar les possibilitats i perquè es crees una nova arquitectura en pedra amb el canvi de forma i material. Després de l'èxit assolit, la pedra va quedar consagra com la matèria imprescindible de l'arquitectura funerària de l'Antic Egipte. Aquesta encara no és una piràmide geomètricament perfecta, ja que es troba a camí entre la mastaba i la piràmide geomètrica. A partir del complex, Imhotep va acabar sent considerat un déu de l'astronomia, la saviesa, l'arquitectura i la medecina, fins al punt que els grecs el van identificar amb Asclepi.
Després de Zoser  Cap dels faraons de la III dinastia acabarà el seu complex funerari fins a Snefru, de la dinastia IV  Avenços tècnics i de distribució de l'espai, blocs més grans i perfectes. Els recintes privatius es redueixen  S'aspira a assolir una altura més gran que la de la piràmide esglaonada de Zoser El complex més interessant tot i que no es va finalitat és el de Sejemjet. A partir de les restes s'ha deduït que era una piràmide esglaonada amb subestructura més complexa que la de Zoser. Si s'hagués acabat, l'altura també superaria a l'anterior. S'intenta millor l'exemple de Zoser, i com són totes obres gegantines els faraons morien sense veure realitzats els seus projectes de morades eternes. Uni va ser l'ultim faraó de la dinastia III, i la seva piràmide esglaonada es troba entre Elefantina i el delta. Eren com torres on no s'enterrava a ningú, marcaven el seu territori. Després de les protopiràmides, les properes importants són les de la IV dinastia que pertanyen a Snefru.
Piràmides d'Snefru La forma de la piràmide geomètrica es crees a la IV dinastia. Durant el seu regnat comença el veritable canvi i es completa el proces evolutiu que va començar ambles mastabes. La piràmide de Zoser és un punt intermedi. S'arriba a la piràmide clàssica en un regnat però no en un sol intent. Coneixem 3 piràmides d'Snefru:  Piràmide de Meidum  Piràmide colzada, a Dashur  Piràmide roja, a Dashur Aquestes piràmides recorren el camí entre el punt intermedi ei el perfeccionament de la tipologia. D'Snefru en sabem que va tenir un regnant longeu, segons la pedra de Palerm de 50 anys. La seva mare es deia Meresang i es pensa que era una reina secundari d'un faraó de la III dinastia, Uni. Va fer companyes militars, construir un palau reial amb una gran porta de fusta de cedre del Líban, estàtues de mida natural, construcció d'un arpa...
però en canvi no es parla gens de les piràmides, que van ser les que van arribar a formar la tipologia. Això és dóna en part per maat, ja que es pensava que els faraons tenien unes tasques naturals, com l'ordre còsmic, l'equilibri, la benvolença del riu, la sortida del Sol i la Lluna...
Entre aquests treballs també entrava la construcció de la seva morada eterna. Sí se sap que les piràmides mostren el camí evolutiu que probablement s'inicià amb la “Piràmide de Meidum” i que es continuarà amb les de Dashur (al 15è any de regnat). Problemàtica per establir la seqüencia constructiva. Es pensa que el canvi de localització es deu a que Meidum era lluny del delta i les rutes comercials. Aquest canvi es vincula a la voluntat del faraó de controlar aquestes rutes fins i tot a la seva vida d'ultratomba. Alguns autors pensen que la piràmide de Meidum és d'Uni, el seu suposat pare. Es pensa això perquè tot i pertànyer a la dinastia IV, la seva forma constructiva, esglaonada, és de la III dinastia.
Els àrabs l'anomenen la piràmide enderrocada i 's'han conservat 3 nucli. Hipòtesis sobre la piràmide:  Va ser feta per Uni i convertida en geomètrica per Snefru  Feta directament per Snefru Al final del regnat del faraó, es va convertir l'estructura esglaonada en geomètrica, omplint els espais amb pedra. Feia 85 metres d'altura. No sabem perquè la van adequar com a geomètrica perquè va quedar abandonada. El que sí és clar és que segueix els canons de la III dinastia, perquè és esglaonada i presenta novetats: Cambra sepulcral al cos de la mateixa piràmide i no excavada. Ho trobem per primera vegada, el que implica construir àmpliament dins la piràmides. Les files de pedra s'aproximen i creen una falsa volta. El complex de Zoser no presentava aquesta novetat. També ho trobem en més complexos, com a la “Mastaba de Nefermaat”, famosa per les seves pintures referencials al món quotidià que havia de facilitar la vida del difunt  Camp de mastabes al voltant d'ella  Temple de la vall  Tornem a trobar un temple funerari que s'anirà desenvolupant al llarg del temps. Aquí apareix diferent al de Zoser. Aquest s'uneix mitjançant una rampa processional amb un altre temple entre el khemet i el khasset: amb el temple de la vall, que a la vegada s'uneix amb canals al riu. Aquest reunia dues funcions:  Practica, des del punt de vista constructiu, ja que servia de canal per a transportar material.
 Simbòlica, era on es feia la momificació del faraó i a continuació es passava a l'altre temple A Dashur trobem les altres dues piràmides d'Snefru. La primera, la “Piràmide colzada”, és una de les millors conservades, ja que encara té parts del revestiment. S'articula en doble pendent, dos angles d'inclinació, on el de d'alt és més petit que el de baix. Això només es pot explicar per un canvi de projecte quan estaven construint. La van empetitir per la impossibilitats de realització. Trobem un fet insòlit, i és que té dues entrades, una al nord i l'altre a l'oest. Hipòtesis:  Alguns autors consideren que les dues pendents fan referencia a les dues cambres i entrades de la piràmide, però es tracta d'una teoria pot probable  Per problemes tècnics es va canviar de projecte. La van començar a construir en argila i les estructures s'esquerdaven, com els fonaments que no estaven preparats per aguantar tant pes. Per això es va variar d'inclinació, que no assegurava la realització total del projecte. Es va cegar l'entrada nord i es va fer una de nova.
Finalment van optar per abandonar-la. Si s'hagués realitzat amb el primer angle seria molt més alta Forma part d'un complex seguint fins acer punt l'esquema de Saqqara. Piràmide satèl·lit com a cenotafi i dos temples mal conservats, un associat a la piràmide i l'altre, el de la vall. Unit per una rampa processional, aquest temple de la vall ja és monumental (per primera vegada). Es codifica plenament la manera de construir els complexos funeraris del Regne Antic.
Dins la mateixa necròpolis trobem la “Piràmide roja”, que a l'època estava coberta per pedra blanca. El canvi es fa pels problemes estructurals de la primera construïda als mateixos terrenys, la colzada. Aquest cop es va buscar el terreny idoni per no tornar a tenir problemes i es van desviar uns kilòmetres al nord, pensant sempre en l'èxit. Base de 220 metres de costat, aquesta és la primera piràmide de forma geomètrica pura i entrada petita per raons de seguretat. Aquest és el punt final de l'evolució i òbviament el model es perfeccionarà. La cambra funerària també es troba dins del cos i s'accedeix per un passadís a 30 metres d'altura. Els espais interiors són en falsa volta i aquest va ser el lloc on finalment Snefru va ser enterrat. Claus importants:  Constitució de la forma clàssica de la piràmide  Codificació dels diferents elements dels enterraments del faraó: piràmide, temple de la vall, temple funerari de la piràmide i calçada La transició de la forma i el sentit simbòlic no va ser automàtic, sinó que es va fer gradualment en un únic regnat. El perquè del canvi de forma no se sap amb seguretat,però es sostenen diverses hipòtesis. Es possible que tingués relació amb la mitologia egípcia de la creació: la idea de resurrecció. Cyril Aldred deia que les piràmides clàssiques de base quadrada aixecades sobre les cambres sepulcrals i amb accés sobre el costat nord són un model a gran escala de la pedra ben-ben d’Heliòpolis, un objecte cònic o piramidal, probablement d’origen meteòric, que es venerava en aquella ciutat perquè es considerava que era l’alta arena sobre la qual Atum, el demiürg del culte al sol, va aparèixer per sobre de les aigües del caos en el moment de la creació del món.
És possible que la forma de la piràmide clàssica es posés en relació amb la mitologia egípcia de la creació.
món” Les piràmides de Gizeh En aquest complex s'assolirà el grau més alt d'arquitectura monumental i la bona utilització dels blocs de pedra, així com la complexitat. La evolució de la mastaba a la piràmide conclou amb les construccions d'Snefru i arriba a la perfecció amb el complex de Gizeh. Aquí ja trobem definida la tipologia de complex funerari de finals del Regne Antic. Les piràmides són envoltades per un recinte emmurallat amb una de principal que és envoltada per piràmides satèl·lit (no està clara la funció que se li donaven, encara que es pensa que podien servir pels enterraments de les reines principals o com a cenotafis).
Trobem el temple funerari i el de la vall units per una calçada processional.
El nucli de les piramidades de l'època es feia amb carrers de pedra, i en alguns casos de masoveria de pedra o tova, i sempre es construïen a l'oest (ponent), a una distancia prudencial del riu. Al seu voltant hi ha un complex de mastabes i també s'han trobat diverses barques solars, així com també es pensa que es situaven els allotjaments dels treballadors del complex mentre aquest es realitzava. N'hi han 10 piràmides i en destaquen 3:    “Piràmide de Keops” “Piràmide de Kefrèn” “Piràmide de Micerinos” Els textos antics ens indiquen que la “Piràmide de Keops” va ser la primera en ser construïda i també és la més impressionant. A la seva època ja l'anomenaven la Gran piràmide. Famosa perquè és l'única de les 7 meravelles del món antic que s'ha conservat.
Fa 146 x 230 metres, i era una mica més alta quan conservava el recobriment. De dimensions monumentals, és el grau més elevat de les piràmides. Coneixem el nom del suposat arquitecte: el visir Hemiunu, i la piràmide va ser finalitzada l'any 2570 a.C..
Aquest era fill de Nefermaat, va ser membre de la cort i també enterrat en una de les mastabes que es trobem al complex envoltant la piràmide de Keops. I per què els faraons van abandonar les necròpolis de Meidum i Saqqara? No se sap perquè es va produir el canvi, però n'hi han diverses hipòtesis que ho poden explicar, i estan vinculades amb qüestions tècniques i arquitectòniques:  Gizeh es troba propera al riu però en un terreny més elevat, per tant, és un lloc segur on no hi ha risc d'inundació  Desplaçament per les pedreres de l'indret. Així tenien el material aprop i no calia desplaçar-lo  El terreny és especialment resistent a la compressió Va ser l'edifici més alt del món durant 4000 anys. El faraó va utilitzar tots els recursos de l'estat per realitzar aquesta gran obra, la més monumental de tot l'antic Egipte.
Malauradament, no la coneixem bé i s'han formulat hipòtesis, ja que hi ha dicotomia entre l'interior i l'exterior:  Tots els estudiosos consideren que el projecte va ser unitari i definit des del començament pel que fa a l'exterior. Però amb l'interior s'ha considerat que sí hauria hagut una variació, perquè hi ha 3 grans cambres, i s'ha pensat que això indica que van realitzar 3 projectes. No se sap la raó de les cambres  Alguns pensen que no pot haver una manca de coordinació en una obra com aquesta. A més, els anàlisis arquitectònics no han mostrat cap canvi de projecte, i s'ha de tenir molt present que la tipologia dels complexos funeraris ja s'havia establertes Probablement va ser construïda sota un únic projecte, i té la seva entrada al nord. El passadís és descendent i connecta amb un pou, que comunica amb una cambra funerària amb una galeria que no finalitza. Per això s'ha creat la controvèrsia amb el nombre projectes. Com a les piràmides d'Snefru, la cambra sepulcral de veritat es troba a la superestructura, i s'accedeix per uns passadissos que pugen i baixen i pateixen alguna bifurcació. Trobem la “Cambra de la reina”, que possiblement era on s'albergava l'estàtua del monarca, i aquesta ens porta a la cambra sepulcral de Keops, feta amb pedra de granit. És un espai de planta rectangular, pulimentat i de parets llises, on encara podem trobar el sarcòfag. Tot estava preparat per entrar el cos el faraó quan aquest morís. El coneixement que en tenim és per la exploració que va ser Napoleó a principis del XIX. Al costat oriental, trobem el temple funerari, que tenia un pati rectangular amb pòrtic i estança per les ofrenes. Aquí, una reconstrucció de com era. Després, trobem la rampa processional connectada amb el temple de la vall, del que no se sap res perquè es troba en un nucli urbà actualment. A la segona meitat del XX, es va trobar la barca funerària del faraó, de més de 40 meteres d'eslora i construïda amb cedre del Líban. A vegades s'han trobat maquetes, perquè consideraven que feia la mateixa funció per portar al faraó als cels. En aquest cas, es diu que les marques que es trobem a la fusta, indiquen que va navegar, i a que aquest mateix vaixell va ser el que va portar el cos del monarca a la piràmide.
Keops és el centre de la necròpolis. Al voltant trobem un camp de mastabes de la seva cort, construïdes segons un traçat urbà. Es pensa que va ser el propi faraó el que va donar la idea de que fos així. La diferencia entre aquests enterraments i els del període protodinàstic és la mort així. Ara s'esperava a que la cort morís de manera natural per ser enterrada al voltant del faraó, no es mataven per ser enterrats amb ell a la vegada.
Aquestes mastabes, molt semblants a les del complex d'Abydos, es situen més aprop o més lluny, segons la importància que tingués el difunt, i això també ho indica el tamany de la construcció. Al món egipci la jerarquia que es tenia en vida era la mateixa que es mantendria al món d'ultratomba.
Aquest complex ha generat molta literatura, sobretot per la manera de construir les piràmides i els mètodes que s'utilitzaven. Seguim sense saber-ho clarament per la manca de documents. El primer text que explica la construcció d'aquestes edificis és d'Herodot, historiador grec del V a.C., que ja destaca la grandiositat dels blocs: Quant a la piràmide, es van emprar en la seva construcció vint anys. És una fàbrica quadrada de vuit pletres de llarg en cadascun dels seus costats, i altres tants en altura, de pedra picada i ajustada perfectament, i construïda amb blocs tan grans que cap baixa dels trenta peus. La piràmide va anar edificant-se de manera que quedessin unes grades o pedrissos que alguns anomenen escales I altres altars. Feta així des del començament la part inferior, anaven aixecant-se i pujant les pedres, ja picades, amb certa màquina formada de peces de fusta curtes que, aixecant-se des del terra, les posaven al primer ordre de grades, des del qual, amb una altra màquina, les pujaven al segon ordre, on carregaven sobre una altra màquina semblant...
Diu que anaven pujant grada a grada des del terra amb una maquinaria. Això s'ha interpretat com una grua, com s'ha reconstruït en aquest gravat del XIX. Encara així, no és una font del tot fiable ja que és 2000 anys posterior a la constricció, i a més, la reconstrucció que es va fer al XIX mostra grues giratòries, que no es van existir fins al XV.
Al 2007 un arquitecte francès, Jean Pierre Houdin, va ser una hipòtesis contraria a la d'Herodot. El transport de les pedres fins als 45 metres es feia per una rampa exterior i després s'utilitzava una d'interior, per tant, indica que la grua amb roda no es va emprar.
Malgrat això, no hi ha acord entre els historiadors i egiptòlegs. Ni extraterrestres ni esferes al vèrtex de les piràmides, tot això són mentides creades per la ciència ficció. Tot i així, els coneixements tècnics dels egipcis eren altíssims, com la capacitat d'organització de la mà d'obra. La pedra calcaria s'extreia de les pedreres locals, i s'ha calcula que cada bloc pesava dues tones. Calcaria blanca pel revestiment, així com basalt, granit o granit rossat.
La “Piràmide de Kefrèn” és la segona en construir-se al complex funerari. Conserva el recobriment del vèrtex i les seves mides són de 143 x 215 metres, una mica més petita que la de Keops. Tot i que és més baixa, es situa en un sector més elevat i dóna la sensació de que sigui superior. Enllestida cap al 2520 a.C. , Herodot en parla d'ella com la segona piràmide. 2 portes d'accés a la cada nord, una que passa per la superestructura i l'altra va directament a la subestructura. Cambra funerària coberta amb fans lloses de granit a dues aigües. Gran sarcòfag de granit negre, especialment portat per via fluvial.
Va ser descoberta al 1818 per Belzoni, que va trobar dins el sarcòfag un esquelet de vaca a mode de burla, el que indica que ja va ser saquejada a l'antiguitat.
Al sector sud, restes de la piràmide annexa en ruïnes, de funció discutida. Al voltant es van trobar foses amb barques solars. Destaquen els temples ben conservats. El funerari, adossat al sector oriental de la piràmide representa la perfecció del model. A continuació, podem observar el diagrama. Després d'aquesta estructura seguia la rampa processional diagonal que arribava fins al temple de la vall. Moltes vegades s'ha destacat la estètica simple d'aquesta estructura, i s'ha dit que tot el complex tenia un model estètic únic, basat en el gust per les masses simples, els grans blocs i la poca decoració. Mana el volum net i pulimentat que tendeix a la grandiositat.
“Piràmide de Micerinos”, la més petita del conjunt, de 65, 5 x 105 metres, gairebé la meitat que els altres i gairebé com l'esglaonada de Saqqara. Segons alguns autors, es va concebre com esglaonada en els seus inicis, però això no és acord amb el desenvolupament. Tot i que s'ha assolit l'evolució, les esglaonades no es concebien per fer enterraments importants. Se l'anomena la Piràmide divina a causa del ric revestiment conservat en part, de pedra calcaria de tara i granit rosat d'Assuán, com les filades de basalt negre. Té diverses cambres i va ser profanada a l'antiguitat. Pensada per formar part d'un complex funerari privatiu. Les piràmides satèl·lit són esglaonades, i mastabes al voltant, com els temples corresponents. En aquest cas es van fer amb tova i no pedra, i no se sap la raó. Alguns consideren que per la mort prematura del faraó. La planta del temple funerari és la mateixa que la de Kefrèn.
Més endavant, Shepseskaf trenca la tradició establerta en dos sentits:  Abandona Gizeh i torna a Saqqara  Es fa enterrar en una mastaba Impressiona menys que les piràmides però no per això deixa de ser monumental. Els blocs de pedra són regulars i pulimentats i les dimensions enormes. Continua indicant el grau de perfecció de la tècnica. La subestructura és tan complexa com la d'una piràmide, com la codificació. Simplement la superestructura és una mastaba.
Aquest és el final del camí evolutiu, que es compleix a Dashur i arriba al punt àlgid a Gizeh. Totes les piramidades posteriors seran més petites. No se sap perquè Shepseskaf va tornar a Saqqara, el cas és que després del seu regnat els faraons van abandonar Gizeh i només el van conservar com a lloc de culte associat amb la mítica muntanya primigènia, des de la qual els faraons ascendien al cel per unir-se amb Ra, el déu sol, començant el seu camí a les formes abstractes de les piràmides, considerades rajos de sol petris i cases de l’eternitat S'esta fent influencia del renaixement a partir de la forma.
“La gran esfinx de Gizeh”és una de les obres més rellevants d'Egipte, ja que va ser tallada in situ i és de dimensions colossals. Es troba propera al temple de la vall de Kefrèn, i les seves mides són de 20 x 73,5. Inaugura de forma evident el colossalisme en l'escultura, que serà més habitual al Regne Nou i a la Baixa època. Es tracta d'un esser hibrid i es diferencia de la grega perquè no té ales. Meitat lleó meitat persona, el que implica una novetat a l'època. Es feien lleons en la mateixa posició i en aquest cas la novetat recau en que el cap és el del faraó. S'ajunta la força del depredador més poderós, la potencia, amb la intel·ligència, la racionalitat humana. Durant molt de temps es va pensar que no era de la IV dinastia i ha estat coneguda des de sempre com la protectora del complex funerari de Gizeh.
El més habitual ha estat relacionar-la amb Kefrèn, ja que és troba aprop del seu temple de la vall, però hi ha polèmica per vincular-la entre 3 faraons per la manca de documentació:  Keops  Kefrèn  Djedefre, hereu de Keops que va morir molt jove. Últimament es pensa que va ser enterrat a Abu Roash, que es troba en ruïnes La discussió principal recau entre vincular-la a Keops o Kefrèn:  Hi ha una estela que sembla que la vincula amb Kefrèn (de l'època de Tutmosis IV, dinastia XVIII)  Una altre estela de l'època ramèsida, dinastia XIX, la vincula a Keops. Es pensa que les pedres de la seva piràmide venen de la pedrera on es va construir l'esfinx.
Criteris lògics:  Alguns diuen que després del projecte d'Snefru a Dashur, la perfecció tècnica s'assoleix amb Keops i per tant una obra com l'esfinx només es podria vincular a ell  La calçada d'accés a la piràmide de Kefrèn és diagonal. Això indica que probablement va ser condicionada per una construcció anterior: l'esfinx. Tampoc és valid perquè la piràmide de Meidum també té una calçada diagonal en contés de ser vertical Finalment s'ha pensat en els criteris estilístics: Els autors favorables a Keops recolzen aquests criteris. Diuen que la cara de l'esfinx és molt quadrada. Kefrèn en canvi, es representava amb barbeta. A més, l'esfinx porta la forma més antiga de nemes plisat, atribut del faraó, i el nemes de Kefrèn és més modern i el plisat només cau a les espatlles  L'esfinx no porta barbeta postissa. El retrats de Keops el mostren sense ella, mentre que els seus successors sí que en porten. Per tant, es tendeix a veure-hi el retrat de Keops en ella  De totes maneres continua sense ser segur. Era una obra policromada i se sap que el cos i el cap eren vermells i el nemes blau i groc. Aquesta esfinx és molt diferent de les gregues, d'influències orientals, ja que tenen ales i sempre són dones. Quan Herodot la descriu, diu que és una androesfinx i que es diferencia de la grega, de cap de dona i boca plena de verí.
L'arquitectura de les dinasties V i VI El llegat arquitectònic es concentra bàsicament a la necròpolis d'Abussir. El primer faraó de la V dinastia, Userkaf, encara s'enterra a Saqqara, concretament del complex funerari de Zoser. Durant aquesta etapa va tenir molta importància la llegenda de que aquest faraó era fill de Ra i una sacerdotessa, cosa que va influir posteriorment. Les realitats arquitectòniques importants i remarcables d'aquesta dinastia no van ser les piràmides, sinó els temples solars.
Les dinasties III i IV van ser el gran moment de construcció de les piràmides i la gran aportació de la dinastia V és la creació d'una nova tipologia de temple solar, vinculat a l'auge de poders dels sacerdots. Estan dedicats a l'adoració de Ra, i aquesta es feia a cel obert. Es caracteritzen perquè predomina el buit per sobre del ple (espai lliure i menys massa). En l'arquitectura funerària això havia succeït a la dinastia III, concretament al complex de Zoser, on podem trobar infinitat de patis. Aquests temples s'organitzaven al voltant d'un gran pati tancat per una muralla i el que destacava era l'emblema de Ra, antecedent de l'obelisc (monolític), que s'acostuma a anomenar ben-ben (el formen diversos elements). Es construeixen versions de la pedra original d'Heliopolis. Dels 6 grans temples solars de la V dinastia al voltant d'Abussir, només es conserven rests fragmentaries de 2:  Temple solar d'Userkaf. Situat al nord de la necròpolis i fet amb tova  Temple solar de Niuserre. Ha conservat més estructura i és el que ha permès identificar tots els elements d'aquesta tipologia Recinte emmurallat, i sobre el podi, el símbol solar. L'altar era normalment d'alabastre on es feien els sacrificis. A la galeria, relleus escultòrics i l'accés a aquest sector es feia per una calçada processional, que en aquest cas era descoberta. L'inici de la calçada és a la Sala de les estacions, d'estructura similar a la codificació de l'arquitectura funerària. Els relleus estan vinculats als treballs agrícoles, que són possibles gràcies al riu i al sol. Amb el final de la dinastia V, es perd el costum per construir temples solars.
Piràmides de les dinasties V i VI Userkaf no es va fer enterrar a Abussir, sinó a Saqqara, com s'ha dit anteriorment. És Sahure el que funda la necròpolis (a dalt, reconstrucció hipotètica). Les piràmides que es construeixen a les dinasties V i VI són de dimensions inferiors a les de la IV dinastia. La seva mitjana va dels 65 als 75 metres d'altura, i és evident que la magnificència d'antany no es torna a repetir. A causa de la seva reducció, sovint s'ha dit que aquestes són el pàl·lid reflex de les de Gizeh. Alguns autors consideren que això passa a causa de la pèrdua gradual de poder dels farons, però ningú posa en dubte el seu poder diví.
Característiques d'aquestes piràmides:  Continuen amb la codificació d'elements necessaris de la IV dinastia  Superestructures menys monumentals. La subestructura en canvi, és cada vegada és complexa. Els temples es tornen cada vegada més grans i sumptuosos i sembla bastant clara la causa, ja que circula la necessitat de protegir la morada eterna dels morts perquè no siguin saquejades. Amb l'augment dels temples, també ho fa la classe sacerdotal. Això té repercussions arquitectòniques, ja que es perd la sobrietat de la IV dinastia i ara es troba una arquitectura molt més ornamentada “Piràmide de Sahure”, segon faraó de la V dinastia i fundador de la necròpolis d'Abussir. Aquesta es vincula a una temple, i els dos es troben en males condicions.
Destaca per la riquesa dels materials i la seva decoració al temple, que disposava d'un vestíbul cobert amb sostre pintat de blau i amb estels. Un pati descobert com a zona publica i tant aquest recinte com el vestíbul tenien relleus amb temes com:     El faraó caçant hipopòtams Pescant Lluitant contra els enemics Fent expedicions comercials L'estructura es pot contraposar a la de Gizeh. Columnes papiriformes, palmiformes i lotiformes, que segueixen la tradició de Zoser i Imhotep desenvolupada. La piràmide estava adossada a un temple especialment sumptuós, que reflecteix les ambicions de les dinasties anteriors. Ha resistit malament el pas del temps i ha sofert terratrèmols a l'edat mitjana. A més, les pedres de la piràmide es van reutilitzar, i els blocs són més petits.
L'ultim faraó de la V dinastia també es va fer enterrar a Saqqara, concretament al sud del complex de Zoser. Per primera vegada trobem les formules d'invocació a la cambra sepulcral d'Unas: els textos de les piràmides, que poden ajudar a lligat les piràmides de la V amb la VI dinastia. Es segueixen les mateixes tècniques i dimensions, com esquemes compositius.“Piràmide de Neferirkare”, “Piràmide de Neuserre” i “Piràmide d'Unas”, tots de la V dinastia.
Les piràmides de la VI dinastia es basen en els paràmetres de la dinastia anterior, i creen subestructures complexes i temples molt rics. “Piràmide de Teti” i “Piràmide de Pepi II”.
Les mastabes dels cortesans deixen de banda la sobrietat i són més riques i grans.
“Mastaba de Mereruka” de la VI dinastia. A l'interior trobem un programa iconogràfic decoratiu i la planta demostra la gran complexitat de realització. Hi havien 21 cambres pel difunt, 5 per l'esposa i 5 pel fill.
A part de les males collites, que van remetre durant 7 anys, la major part dels egiptòlegs pensen que el final del Regne Antic es vincula a l'existència de les piràmides, i es fonamenten en 2 teories:  La construcció de les piràmides va esgotar l'estat i per això la monarquia va fer fallida  Deixar de construir-les va causa la fallida. Per això ens expliquen el cas del faraó Pepi II, l'ultim faraó de la VI dinastia. Es diu que va regnar entre 90 i 94 anys i que la seva piràmide va finalitzar-se per tant, als pocs anys del seu regnat. Els que sostenen aquesta teoria pensen que com tota l'administració de l'estat estava pensada per les piràmides, quan va arribar l'època d'inactivitat el problema va sorgir. A més, els nomarques van veure la via lliure i es van anar desvinculant del faraó, fins al punt de voler fer-se independents.
Sigui quina sigui la correcta, el cas és que tota aquesta crisis va desembocar en la pèrdua de poder del faraó.
L'escultura en el Regne Antic Amb la III dinastia, l'arquitectura va experimentar un gran desenvolupament, ja que es consoliden les mastabes i es crea la nova tipologia de les piràmides. La utilització de la pedra va potenciar l'arquitectura i també l'escultura que estava lligada a ella. Per això aquestes dues arts es desenvolupen paral·lelament.
Consideracions generals Durant el Regne Antic i en la majoria de la historia d'Egipte, l'estàtua té un marcat caràcter frontal i cubic. Això deriva de: La ubicació de les escultures als edificis i la seva integració. “Mastaba de Mereruka”, on l'escultura es troba en una falsa porta, per tant, vinculada al marc arquitectònic  La manera en que es treballaven els blocs, a partir de l'eliminació de material.
Això implica la llei de la frontalitat. “Jasejemuy”, últim faraó de la II dinastia, mostra aquestes característiques clarament  Durant el Regne Antic la major part de l'estatuària individual és masculina. Es representaven:  Homes joves, sempre esvelts  Homes madurs, que tendeixen a tenir una gran massa corporal, el que indica cert estatus social. Per exemple “Hemiunu” de la IV dinastia Les dones apareixen amb menys freqüència, i normalment joves. Als grups escultòrics és visible la clara diferencia corporal dels sexes, per exemple a “Raherka i Meresankh”, de la IV dinastia. En altres ocasions, les dones apareixen a escala inferior i abraçades a l'home o una de les seves extremitats, com a “Grup familiar de Kanefer” de la V dinastia, on les diferencies són purament jeràrquiques.
També trobem dones aïllades, en les mateixes postures i actituds que els homes. “Reded” de la III dinastia. Quan la dona és a escala més petita i apareixen els fills de la parella, resulta més difícil saber qui és, com passa al grup escultòric anterior. “Irukeptal i la seva família” de la V dinastia, on veiem un nen xuclant-se el dit. Aquesta representació és habitual als infants, i pot ser un reflex del déu Horus, per ser el fill d'Osiris i Isis.
Igualment, podem trobar moltes representacions de dones a la mateixa escala que els homes, com a “Parella agafada de la mà” de la V dinastia.
Es dedueix que quan l'home és superior és pel seu rang, el seu càrrec, per tant és una qüestió jeràrquica, característica essencial de l'escultura egípcia. A més de la mateixa manera que passa als relleus i pintures, es van establir un numero diferent de formes convencionals representatives, que feien referencia a totes les accions del cos humà:  Escultura sedent  Escultura caminant, amb el peu esquerre avançat “Mereruka” mostra el moviment. També ho trobem a la “Diada de Micerinos” de la IV dinastia, fins i tot a “L'estàtua equivocada”, que camina amb el peu dret. Tots els faraons tenen una estàtua sedent, i també els personatges important.
Hi ha una tipologia especial d'estàtua, que és la d'escriba. Gairebé sempre és un home sobre el terra o una estora, amb les cames creuades i el papir obert. Dues tipologies:   Escriba lector, si té el papir obert. “Escriba lector” de la IV dinastia Escriba.“Escriba” de la IV dinastia, que en aquest cas ha perdut el calem per escriure De totes formes, hi ha variants i excepcions, però en general la funció d'aquestes escultures és garantir la subsistència del dinamisme físic dels difunts a la vida eterna.
Aquestes formules de l'estatura egípcia van tenir un gran èxit durant mil·lennis dins la pròpia cultura egípcia, però també van influir en altres, com a la grega, on es veu clarament als kuroi i korai grecs arcaics.
L'escultura regia: el seu gran moment s'inicià a la III dinastia S'inicià amb Zoser, tot i que el model sedent ja existia al període tinta, especialment als tallers que treballaven per Jasejemuy, de la II dinastia. Característiques similars a les de Zoser però diferents en les mides. La de Zoser és la primera d'un llarga tradició d'imatges tridimensionals fetes a escala natural, les estàtues tinites eren més petites. “Serdab de Zoser”, aquestes estàtues no estaven pensades per a ser vistes, sinó que eren elles les que observaven i els vius els hi duien ofrenes. Obra esculpida en pedra calcaria i policromada.
Característiques cubiques i efecte monumental per les dimensions. És majestuosa, serena i fa un efecte feixuc, per la perruca, el nemes i la barba postissa (atributs reials). S'han perdut els ulls, que segurament eren de cristall de roca.
Amb Zoser comença el gran moment per l'arquitectura i l'escultura, però assoleix la perfecció del Regne Antic a la IV dinastia, moment anomenat pels autors com l'edat d'or de la cultura egípcia. Tallers específics que es desenvolupaven a l'entorn cortesà,i escultura de gran perfecció tècnica, naturalista i convencional. Els tallers que assoleixen aquests nivells són els cortesans, i concretament els que estaven vinculats a certs faraons: “Snefru” de la IV dinastia “Restes d'una estàtua de Djedefre” de la IV dinastia  Dins de tota la producció, destaquen les vinculades a la necròpolis de Gizeh: Keops, Kefrèn i Micerinos, sobretot dels dos últims   “Estàtua sedent de Kefrèn”, procedent del temple de la vall de Gizeh. Tallada en diorita, pedra molt sura i utilitzada només pels tallers més importants. A partir d'aquest moment les escultures es faran amb materials durs. Deriva de l'obra del serdab de Zoser, i porta a l'auge el model. Es considera que és l'apoteosi de l faraó en majestat divina. Assegut en un tron recolzant en lleons (potser simbolitzen el seu vincle amb el faraó). El respatller és més gran de l'habitual, canvi tècnic que s'assolirà des d'aquest moment. Porta el nemes i la barba postissa, i sempre se'l mostra així. Darrere el nemes, apareix un falcó, que és Horus, protegint-lo. Vestit amb faldilla curta plisada, vestit típic de la cort que permetia poder representar l'anatomia del personatge, no com a les escultures sedents de Zoser i Jesejemuy, on porten el vestit de la festa del seb. Té un mig somriure idealitzat i no mostra sentiments ni emocions.
Les estàtues trobades al temple de la vall de Micerinos es consideren el cim de l'estatuària egípcia del regne Antic. Grups fets amb esquist, coneguts com la “Diada” i la “Triada”, les més importants del període perquè són fruit de la maduresa dels tallers reials, i per això són obres mestres.
“Diada de Micerinos” de la IV dinastia. Grup emparellat exempt. El faraó amb la reina principal, que es mostra a la mateixa escala i tenen la cama esquerre endavant. És frontal i de caràcter cubic. El pilar dorsal assegura l'estabilitat el conjunt. Figures juxtaposades, ja que la reina agafa el faraó amb el braç. Tot i que la seva posició és antinatural i forçada, això no fa desprestigia el grup. La composició i el tractament del cos i el rostre de les figures demostren l'elevada tècnica dels tallers.
“Triada de Micerinos” de la IV dinastia, també del temple de la vall i feta d'esquist. Hi ha diverses representacions centrals cubiques. Els cosos es formen amb la placa de la que sembla que estiguin sortint, i que assegura el conjunt. La triada de Boston és en males condicions, però es pot reconèixer al faraó per la falda plisada que porta, i és acompanyat per un home i una dona. S'aconsegueix reflectir l'anatomia per sota dels vestits.
La triada del Caire, ens mostra els personatges en actitud de caminar i el faraó porta la corona blanca i la barba postissa. Està flanquejat per la deessa Hathor i una divinitat local, que porta el tòtem el seu nomos al cap. La postura forçada és deu a que agafa al faraó per protegir-lo, i així donar a entendre que també es tracta d'una divinitat.
L'altre en bones condicions també es troba a Boston. En aquest cas, Hathor apareix al centre i als seus costats una divinitat local i Micerinos. És una de les primers obres que lliga una figura sedent amb altres dempeus.
Es pensa que aquestes obres formaven part d'un conjunt que havia de representar al faraó als costat d'Hathor i les 42 divinitats dels nomos d'Egipte, però no se sap si tot aquest programa es va desenvolupar.
L'escultura de la V i VI dinastia segueix la mateixa línia dels tallers reials de la dinastia anterior, com passa amb l'arquitectura, però no arribaran a assolir el nivell de la IV.
“Sahure acompanyat d'una divinitat local” deriva directament de les triades de Micerinos. Però també hi hauran novetats:  Es fan més habituals les representacions a major escala que el naturalesa  Freqüència de les obres de metall  Es representen les celles i la línia cosmètica de l'ull en baix relleu  “Userkaf” de la V dinastia és un exemple clar de totes aquestes noves característiques.
Se sap que formava part d'una escultura sedent i era al seu temple funerari. No té molts detalls, gran importància que en deriva de les obres monumentalitat i poder.
“Pepi I” de la V dinastia, procedent del temple de Hieracompolis. Estàtues buides per dins, que s'unien a una anima interior de fusta amb claus (encara es poden observar els orificis on anaven aquests). Diversos materials per la seva realització, com coure, guix i obsidiana pels ulls. Altre obra de Pepi I està feta amb esquist, i és molt important per la seva postura, ja que és la primera vegada que es troba un faraó agenollat amb gerros de libacions a les mans i el detall tècnic dels braços, que apareixen separats del cos, lliures de material. Per això augmenta el naturalisme de la peça, que passarà a ser tradicional.
“Pepi II”, últim faraó del Regne Antic, la VI dinastia. Feta amb alabastre, un material molt tou i fàcil de treballar. Apareix assegut a la falda de la seva mare, i sobta que les dimensions entre els dos siguin tan diferents. Això s'explica degut a que va pujar al poder amb només 6 anys i la seva mare va haver de fer de regent. Tot i ser un nen, porta el nemes i es representa com un adult.
L'estatuària privada És tota aquella que no remet als faraons i es possible que ja existís abans del Regne Antic, però és a la III dinastia quan s'inicià clarament la seva tradició. La majoria que s'han trobat, estan associades a la necròpolis de Menfis i les seves funcions podien ser diverses. En un principi, no havien de ser publique, sinó estar amagades i es pensa que eren un alter ego, el doble del difunt (serdab). Se li oferien ofrenes al difunt a partir de l'estàtua. Això es podia fer gracies al fet de poder identificar-les. Aquestes 3 característiques podien aparèixer per separat o a la vegada:  Inscripció del nom del difunt a l'estàtua  Trets retratístics del difunt  Ritual d'obertura de la boca, on la força vital del difunt passava a residir a l'estàtua Eren destinades a cambres de culte on podien ser vistes pels sacerdots. S'ha trobat el cas de cambres privades amb més d'una escultura, com és el cas d'Hemiunu, i d'altres on no n'hi ha cap. Altres vegades les estàtues dels difunts eren ala vista, com passa amb “Kawab”, un fill de Keops, mastaba situada al mateix camp que la d'Hemiunu. Tampoc és el cas de Mereruka, on el seu serdab és ben visible.
Podien permetre's un serdab tot aquells que s'enterraven en mastabes de costos considerables. En temps de Keops, la major part d'aquests enterraments corresponia a prínceps o alts dignataris, però a finals del Regne Antic, bastants artesans i petits funcionaris ja es poden permetre aquest luxe, tot i tenir tombes modestes. Això passa gracies a la democratització de les formules d'invocació, entre les dinasties III i IV.
Un d'aquests exemples és “Bedjness” de la III dinastia, un constructor de vaixells al que li van fer un serdab de granit vermells. Se sap quin era el seu ofici per l'aixa, la destral pròpia dels fusters d'embarcacions. Es tracta d'una estàtua més petita en comparació a les regies.
Aquestes tombes privades estaven pensades per allotjar una família, que incloïa el marit, l'esposa i els fills no emancipats, cosa que no passa en el cas dels faraons que s'enterraven sols i cada membre de la família poder estar en una piràmide satèl·lit o una mastaba. Però de les tombes privades, se'n deriva una qüestió cultural.
“Grup familiar de Kanefer” de la dinastia V, ens mostra una família de l'època. Els fills sempre són més petits que el pare i les dones poden estar a escala inferior o no. Quan la diferencia física és jeràrquica, l'home és assegut i la dona agenollada o dempeus mentre l'abraça.
“Demedji i Hannutsen” de la V dinastia. Vinculada a la jerarquia real de les persones, cosa que també passa a “Irukaptah i la seva família”, V dinastia. Ell era el cap dels carnissers del palau reial.
En general la postura convencional que es mostra és l'amor, respecte i devoció de la dona cap al marit, perquè gairebé sempre és ella la que l'agafa o abraça, postura que també apareix a l'escultura regia. “Memisabu i la seva dona” de la V o VI dinastia, on en aquest cas ell també és afectiu.
“Dersenejd i la seva esposa”, V dinastia i “Raherka i Meresankh” de la IV dinastia.
Hi ha pocs exemples, però a vegades la dona és superior al marit, surt al centre i protegeix el grup. “Pepi i la seva família” de la V dinastia. Alguns pensen que això no pot passar i es creu que és el seu fill. Passa una cosa similar a “Grup de Seneb i la seva família” de la V dinastia. Feta de pedra policromada amb colors convencionals (foscos per la pell dels homes i clars per les dones). La dona és asseguda en un banc abraçant al seu marit, que apareix assegut com un escriba. Això dissimula una mica la seva condició de nen, i a l'altura on haurien d'estar les cames, apareixen els seus fills (nen i nena).
No se sap si l'aspecte d'aquestes escultures era real o convencional, ja que hi ha retrats veritables i altres convencionals i estereotipats, com els de cort, que també s'idealitzaven.
Els tallers reials eren els que marcaven la pauta.
Altres obres indiquen els trets, com “Príncep Ankhaf” de la IV dinastia, fill d'Snefru que es troba lluny de la idealització.
Fins i tot s'arriben a fer caps de recanvi. Aquestes obres s'han trobat sobretot a Gizeh, i de la IV dinastia. No se sap quin sentit tenien, però les tres hipòtesis segueixen una línia similar:  Possibles substituts del cap davant la por de perdre'l al difícil viatge al més enllà  Substitut de l'estàtua funerària  Per conservar l'aspecte físic del difunt si la mòmia rebia algun dany. Al Regne Antic encara no es dominava la tècnica de momificació La conservació de l’aspecte del difunt, ja fos a la mòmia, ja fos a les estàtues, o als dos llocs a la vegada, era necessària per tal que el Ka reconegués el cos que li pertanyia i fos possible la vida d’ultratomba.
El principal material per les escultures era la pedra calcaria, la fusta (totes dues es policromaven) i no s'utilitzaven materials durs. El millor exponent és “Rahotep i Nefret” de la III o IV dinastia. Són dues estàtues individuals però que poden considerar-se un grup, trobades a la necròpolis de Meidum. Es pensa que Rahotep era fill d'Snefru. Aquest és un pas endavant en la representació naturalista, que s'aconsegueix a partir del rostre i l'actitud corporal. En bona mesura gracies a la policromia i els ulls, aquestes sensacions es reforcen. Aquest és un punt lligat a la tradició anterior però que ens porta al naturalisme. Ell porta la faldilla curta dels ambients cortesans i ella un vestit cenyit al cos. Són escultures pesants per culpa de la perruca i els turmells amples, que no es podien fer més fins per por a que el material es trenqués. Els elements que ho resolen són la cinta i el collar.
Una altre similar és “Kaitep i Hetepheres” de la V o VI dinastia, de convencions i característiques semblants. També mostra l'actitud d'amor i respecte.
A la V dinastia és quan s'assoleix un gran grau de naturalisme, per exemple amb la representació de “Sacerdot Ranofer”. Es tracta de dues estàtues dempeus amb la cama esquerre avançada i se'l veu com un gran senyor. Aquestes dues escultures són diferents:  La primera indica que es tracta d'una representació cortesana, amb la faldilla curta plisada i la perruca  La segona, és d'un ambient més privat, amb la falda llarga i sense perruca Això permet analitzar la capacitat que tenien els escultor per representar la semblança típica del model, ja que es veu que els trets fàcils són iguals. En aquest cas no es tendeix a l'estereotip ideal.
A les de tipus escriba, molt popular al Regne Antic, també trobem naturalisme, com a “Escriba del Louvre”, una de les representacions més famoses del món egipci. També hi és “Escriba del Caire”. Es policromaven amb els colors convencionals i l'expressivitat s'aconsegueix amb els ulls de vidre o obsidiana. Lleugeresa de la figura amb l'alleujament del material.
“Khuenra com escriba” de la IV dinastia. No se sap si és escriba o lector. Era fill de Micerinos. “Dersenejd”, IV dinastia i “Escriba A42”, lector de la V.
En aquesta mateixa etapa es tallen escultures en fusta, molt utilitzada en l'estatuària privada perquè és més fàcil de treballar i es poden realitzar diverses parts de la figura per fragments, el que implica major llibertat compositiva. Els escultors no estaven obligats a seguir l'imperatiu del material. Com exemple “Home dempeus” de la V o VI dinastia.
Aquestes escultures es recobrien sempre amb guix i després es policromaven, part que actualment s'ha perdut i deixa veure el material ens i. Els ulls s'incrustaven amb coure i donaven un aspecte més viu que l'actual. Aquests acostumen a ser personatges dempeus en actitud de caminar.
La més famosa és “Kaaper” de la V dinastia, o també anomenada l'alcalde del poble perquè quan es va descobrir tothom va coincidir amb la semblança dels personatges, el que indica des d'un principi que té un gran naturalisme i que segurament aquest home era així. Era el cap dels sacerdots lectors del palau de Menfis. Continua sent frontal i cubica, seguint la línia de l'època, però tot i això la llibertat compositiva és major gracies al material. Sembla realment un retrat del sacerdot en un ambient familiar/ privat. La mira és veraç.
En contraposició, a la seva mastaba de Saqqara s'han trobat altres representacions seves que són completament diferents. Jove, prim i amb els elements de la cort, el que indica que aquestes imatges estaven basades en els estereotips i l'idealització. “Kaaper i la seva esposa”, V dinastia.
A finals del Regne Antic, comencen a aparèixer estàtues petites que representen servents, i que es generalitzen a la VI dinastia, allargant la producció fins al primer període intermedi i el Regne Mitjà. Aquestes obres fan tasques concretes, i estan pensades per procurar al difunt tot el que pugui necessitat al més enllà. Obres exemptes que es troben molt a prop de les pintures i els relleus que també es posaran a les tombes i formaran cicles iconogràfics. “Dona que fabrica pa”, VI dinastia, “Fabricació de pa i cervesa” i “Home escorxant una vaca” del Regne Mitjà.
Similars però diferents són els Shawabty, shabty o ushebty, també de dimensions reduïdes. Eren estàtues funeràries en miniatura que apareixen a finals del Regne Mitjà i es generalitzen al Regne Nou. Guarden certa semblança amb el difunt, són un alter ego que el substitueixen en les seves tasques al més enllà, ja que a l'altre vida estaven obligats a treballar, i la posició social es mantenia intacta. Aquestes estàtues estaven identificades amb el nom i fins i tot s'han trobat caixes amb figures en sèrie.
Si els dobles dels difunts estaven destinats a algú etern, els servents també ho estaven però a servir-lo i no seguien necessàriament el canon de 18 punys. Aquests no segueixen les regles de l'escultura egípcia i es poden lligar amb l'estudi dels relleus.
Relleus i pintures Fonamentals pel significat del elements arquitectònics, ja que existeix una interacció entre les modalitats de representació figurativa i els suports arquitectònics. Segueixen unes pautes establertes per integrar-se al seu context, i es poden consider col·lectives: dibuixant, tallista, pintor i tots supervisats pels responsables de l'edifici. Els exemples més importants es troben a les necròpolis de Saqqara, Meidum i Gizeh, tot el nucli proper a Menfis. Trobem dues modalitats de relleu bàsic en el que es refereix a la tècnica:  Pla, mínim i pels ambients foscos d'interior  Enfonsat, pels ambients exteriors “Processó d'oferents de la mastaba de Mereruka” VI dinastia, Saqqara, “Campanyes militars de Seti I” XIX dinastia, Karnak.
Modalitats iconogràfiques:  Poder reial, estatuària oficial. Intenció se consagrar la naturalesa divina del faraó.
Tasques de govern i de relació amb els déus. Temes com la coronació (“Coronació de Hapshepsut per pard d'Amon” XVIII dinastia, obelisc situat a Karnak), expedicions comercials i esdeveniments bèl·lics. “Expedició naval a Siria en temps del faraó Sahure”, V dinastia. Vencent l'enemic, reafirmant el poder, lluitant contra les forces que poden alterar la maat, caçant i matant hipopòtams... Tota aquella capacitat del faraó per mantenir l'ordre còsmic. Les imatges s'estereotipen, ja que tots els faraons conten amb les mateixes representacions, fins i tot quan han perdut la guerra o no han participat mai en cap. “Tutmosis III sotmet els enemics”, XVIII dinastia, piló VI de Karnak “Ramsès II a la batalla de Qadesh”, XIX dinastia, Abu Simbel i “Narmer sotmet els seus enemics”, I dinastia  Religió, estatuària oficial. Relació dels faraons amb els déus i també vinculades amb les tasques de govern. Culte als déus, ofrenes i festes religioses concretes.
“Neuserre. Anubis i Hathor”, V dinastia i “Zoser a la carrera ritual del sed” III dinastia Vida quotidiana, estatuària privada. Producció d'aliments i objectes, vida projectada cap a l'enterrament. Al Regne Antic les imatges més importants de la vida del més enllà venen de les mastabes del Baix Egipte, al Regne Nou de l'Alt Egipte. Les primeres esdevenen a la III o IV dinastia, segons els autors. En un primer moment no són programes iconogràfics desenvolupats. El tema clau és “la taula de les ofrenes”, que és el primer en aparèixer i desenvolupar-se. A França i Anglaterra es parla del menú de la mort.
En principi eren a unes esteles a la faça de la mastaba, després van passar a dins, a la porta falsa, i van continuar desenvolupant-se. “Taula de les ofrenes de la mastaba de Tepemankh”, V dinastia. Mà cap a una taula on hi han ofrenes que li asseguren la vida eterna. Al costat trobem una taula i tot s'envolta per jeroglífics que informen sobre qui és el difunt i amb que se li ha de rendir culte, és a dir, les ofrenes que el vius estaven obligats a portar als morts per assegurar la seva subsistència al més enllà, el que recalca la idea de tomba com a morada eterna.
 “Taula de les ofrenes de la mastaba de Iuna” de la IV dinastia, una de les primeres que es troba fixada a la façana. Mà al pit i l'altre cap a les ofrenes. Aquest era el capatàs de les obres de la piràmide de Keops “Taula de les ofrenes de Sheshesshet II, esposa de Mereruka”, VI dinastia, a la mastaba de Mereruka de Saqqara. Esposa d'un visir, amb el menú més desenvolupat. IV dinastia.
Els propietaris de les tombes estaven molt preocupats per si el menjar especificat a les llistes no arribava puntualment a la seva destinació; i també tenien temor que en un futur llunyà es pogués interrompre el servei funerari. Això va fer que els egipcis s’asseguressin l’arribada del menjar i dels objectes que necessitaven en el Més Enllà amb inscripcions i imatges màgiques. L’escena de la taula de les ofrenes es desenvolupa amb imatges d’oferents i de la producció dels aliments i objectes oferts per tal d’assegurar la continuïtat del servei. Després apareixen les processons d'oferents, la producció d'aliments i la d'objectes. Quan es desenvolupa el tema es desborda l'espai. “Porta falsa d'una tomba de la VI dinastia”, a Saqqara.
No només s'han de portar els elements del menú, sinó que s'ha d'assegurar la seva producció. S'acaben representant cicles d'escenes ramaderes i agrícoles organitzades en seqüencies temporals organitzades d'esquerra a dreta i de d'alt a baix. Art completament narratiu:  A les escenes ramaderes, l'aparellament, el naixement, la cura dels animals i l'escorxament  A les escenes agrícoles, l'arada, la sembra i la sega Als períodes més antics les obres passaran de les tombes a les parets en relleu. “Processó d'oferents de la mastaba de Mereruka” de la VI dinastia, “Escenes de la tomba de Nefer i Kahay”, (dues escenes) de la V dinastia i “Escorxar un bou” de la VI a la mastaba de Mereruka. Totes aquestes imatges fan referència a les activitats que es realitzen en el món dels vius per atendre les necessitats de l’amo de la tomba (la continuïtat del servei funerari.
A partir de la V dinastia hi ha un canvi, ja que també ens informen del paper del difunt al més enllà: són les escenes de la vida típica de l'alta societat d'Egipte. Apareix el mort fent les activitats de la vida quotidiana. Finalment, imatges am rerefons funerari: apareix el tema de l'excursió als boscos de papir (Khemmis). Lloc mític on Isis va donar llum a Horus. Referencia al renaixement. Es poden veure barques fetes amb papir, el propietari de la tomba i la seva família. Escenes de caça, pesca i lluita contra hipopòtams, que estaven considerats com els animals més perillosos. “Construcció d'una barca de papir”, “Caça de l'hipopòtam”, VI, a la mastaba de Mereruka.
...