TEMA 5 - ACTORS POLÍTICS I ACCIÓ COL·LECTIVA (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 15
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 6
Subido por

Descripción

Apunts de Ciència Política, professor Abel Escribà. Fidels als power points i ampliats amb el que diu que no està al power.

Vista previa del texto

TEMA 5 - ACTORS POLÍTICS I ACCIÓ COL·LECTIVA La lògica de l’acció col·lectiva Participar en partits, grups d’interès, moviments socials i altres activitats col·lectives implica acció col·lectiva. El problema de base de l’estudi de l’acció col·lectiva és el conflicte existent entre el interès individual i el interès col·lectiu.
Una activitat col·lectiva realitzada per un conjunt d’individus pressuposa una sèrie de condicions: - L’existència d’un grup d’individus, no necessàriament organitzats, que comparteixen un objectiu o interès comú - Cada individu ha de poder escollir entre participar en l’activitat col·lectiva o no fer-ho dirigida a satisfer aquest objectiu o necessitat - El benefici o resultat d’aquesta acció col·lectiva no pot ser gaudit o repartit de manera exclusiva només pels que han participat en l’activitat per aconseguir-lo: BÉNS PÚBLICS.
El mercat funciona perquè tots som egoistes i això impedeix l’acció col·lectiva en el mercat degut a l’existència de competència.
A nivell polític i en moltes altres situacions l’egoisme individual condueixen a “mals” públics o situacions sub-òptimes, com és el cas de la no provisió de bens públics.
Un bé públic és aquell caracteritzat per la no rivalitat i no exclusió en el seu consum, és a dir, un cop produït, tots els individus poden beneficiar-se’n, hagin col·laborat o no a crear-lo, i el seu accés no es veu afectat pel consum d’altres. Exemples: aire net a la ciutat, seguretat, canvi de règim, medi ambient, etc.
Bé públic à No exclusió, és a dir, no es pot privar a ningú d’accedir-hi, no rivalitat en el seu consum, és a dir, que el fet que un consumeixi una quantitat no implica que un altre necessàriament en consumeixi menys.
Això suposa un problema perquè el mercat funciona a partir del comportament egoista i la lògica econòmica busca evitar l’acció col·lectiva, ja que resulta perjudicial alterar l’equilibri de mercat. En política passa tot el contrari: quan els individus actuem de manera egoista obtenim un resultat negatiu.
En els problemes d’acció col·lectiva, cooperar vol dir participar en l’acció amb l’objectiu de beneficiar al conjunt del grup en la consecució de l’objectiu o interès comú.
No cooperar (esperant que els altres sí participin) implica apostar per aprofitar-se de l’esforç i participació dels altres si és que al final duen a terme l’acció colectva –Z FREE RIDER.
Per això en la vida social es produeixen constantment casos on el interès particular fa que no es produeixin accions col·lectives beneficioses.
La lògica de l’acció col·lectiva: Mancur Olson.
Olson prova la tesis de què els interessos comuns, pel simple fet de ser-ho, s’organitzaran. Per a fer-ho té en compte dues variables bàsiques: - La grandària del grup La composició interna del grup La tesi principal del seu llibre és que en els grups grans i homogenis, el més probable és que l’acció col·lectiva no tingui èxit. Si hi ha acció col·lectiva és perquè els grups són petits i heterogenis, i si no són petits o heterogenis i hi ha acció és degut a alguna intervenció externa, és a dir, recompenses (incentius selectius) o càstigs que indueixen a la participació.
Els individus participaran en les associacions encaminades a generar bens públics si els beneficis obtinguts superen els costos. L’individu és un maximitzador de la seva utilitat i realitza un càlcul probabilístic. És a dir, es comparen els beneficis del bé públic multiplicats per la probabilitat de què la contribució personal a la seva generació no sigui decisiva amb els beneficis menys els costos de la participació.
Segons quina de les magnituds sigui més gran l’individu participarà o no participarà.
En els grups petits l’acció col·lectiva és més probable per dues raons: - La percepció sobre la importància de la pròpia participació és més alta en els grups petits. Aquesta percepció anirà decreixent si el grup creix mentre que els costos seguiran constants i, per tant, l’individu no participarà.
- Que els individus siguin heterogenis dins un grup petit facilita la provisió del bé col·lectiu tot produint-se “l’explotació dels grans pels petits”.
L’heterogeneïtat implica que hi ha individus dins el grup que obtenen major benefici o utilitat de la provisió del bé públic que d’altres, i aquests doncs assumiran el cost (o una major part del cost) de la seva provisió.
Les associacions d’interès formades al voltant de grups de referència petits i heterogenis són relativament fàcils de formar i mantenir; però quan els grups de referència són grans, la temptació de no participar és massa gran i predomina el comportament de free-rider i el bé públic no es produeix o es fa de manera subòptima o insuficient.
L’acció col·lectiva es molt difícil que es produeixi quan els grups de referencia són grans i homogenis. En canvi, l’acció col·lectiva es produeix en major probabilitat quan els grups de referencia són petits i heterogenis, és a dir, la percepció de la importància de cadascun dels participants del grup petit és molt més alta en canvi si la vaga organitzada es d’un grup gran, la contribució marginal de cada persona és molt més petita. Que el grup sigui heterogeni vol dir que dins d’aquest grup hi ha gent que dóna més importància que altres a la situació alhora estaran disposats a assumir una part més gran dels costos d’aquesta acció col·lectiva. Amb un grup de referencia gran que sigui heterogeni o homogeni importa poc. En els grups grans es on el free-rider actua amb resultats més negatius. Per solucionar-ho amb incentius selectius. Aquests són beneficis tangibles o intangibles que només obtenen aquells que participen en l’acció col·lectiva. Tenim els següents incentius selectius: o o o o Materials: recompenses tangibles, bens, productes i serveis valorats econòmicament. (Una samarreta, una paella) Solidaris: recompenses intangibles que s’atorguen individualment i el seu valor depèn del seu gaudi exclusiu al marge del mercat. Càrrecs, honors, tractament diferenciat (et nomenen secretari d0hornor) Col·lectius: recompenses col·lectives que es gaudeixen en grup i de les que ningú en pot ser exclòs. Convivència, sentit de pertinença, status coactiu, amistat... gaudiràs de xarxa de relacions.
Intencional: recompensa que reps amb la satisfacció per haver col·laborat en una causa.
Els actors col·lectius i el procés democràtic Com veiem als primers temes en parlar del sistema polític, de la societat cap a les institucions en surten una sèrie de demandes i suports que es canalitzen a través, principalment, d’organitzacions col·lectives com els partits polítics, els grup d’interès o els moviments socials, tot i que també es pot fer de manera individual, com ja hem vist també.
A nivell col·lectiu tenim 3 actors col·lectius: - Partits polítics - Grups d’interès - Moviments socials Aquests actuen com a principals intermediaris entre els ciutadans i les institucions polítiques. Les seves característiques són: - Són tot associacions voluntàries (els ciutadans decideixen lliurement si cooperen o no amb elles) Estan formades per individus que comparteixen un mateix interès tenen una estabilitat e la seva acció i organització i, per tant, tenen voluntat de pervivència (romanen en el temps).
Tipus d’actors col·lectius Entre les organitzacions o moviments que articulen l’acció col·lectiva organitzada destaquen en els partits polítics, els moviments socials i els grups d’interès.
La classificació dels actors col·lectius respon altres criteris fonamentals.
- - L’estabilitat de la seva estructura: l’estructura organitzativa pot ser solida, formal i permanent com en els partits, o pot ser més informal, descentralitzada i discontinua com en els moviments socials.
El discurs que desenvolupen: les propostes que promouen els actors col·lectius poden tenir una pretensió global com en el cas dels partits, afectant tots els camps temàtics de la política. Poden concentrar-se en un camp temàtic de caràcter específic i sectorial, com en els grups d’interès. O poden subratllar una sola dimensió de caràcter transversal que afecta a una pluralitat de camps temàtics, com es el cas dels moviments socials. El discurs es global, transversal (el que defensen ha d’afectar en diferents àmbits. Ex: l’ecologisme a nivell polític, cultural, econòmic...) i sectorial.
L’escenari preferit per la seva intervenció: en alguns casos aquest escenari es l’àmbit institucional (parlament, govern...) com en el cas dels partits polítics. Els grups d’interès es mouen dins dels dos àmbits. En altres casos l’àmbit predilecte pot ser el extra institucional (mobilització social), adoptant altres formes d’activitat convencional i no convencionals, com es el cas d’alguns moviments socials.
Els partits polítics Els partits polítics tenen gairebé el monopoli de la intermediació d’interessos entre ciutadans i institucions.
Un partit polític és un grup de persones que se suposa que comparteixen un interès col·lectiu i amb un objectiu d’assumir el poder a través de participar i competir amb altres partits en eleccions. Volen, per tant, adquirir càrrecs de poder de decisió pública.
La definició d’un partit polític conté tres elements bàsics: - L’objectiu dels partits: arribar al control del poder governamental a través de l’obtenció de càrrecs públics.
Els mitjans per assolir l’objectiu són la participació en eleccions i les nominacions polítiques. L’accés al poder es fa en un sistema competitiu amb d’altres partits.
Els ciutadans que conformen el partit comparteixen uns interessos i hi formen part voluntàriament.
Són importants perquè juguen una sèrie de funcions: - - Socialització política i creació d’opinió: canalitzar els interessos, o almenys ho intenten, d’una part de la societat i en virtut d’aquesta canalització d’interessos, els partits polítics estructuren un tipus de competició política.
Estructuració de la competició política i canalització de les demandes de la societat cap a les institucions: són agents socialitzadors de la societat, es a dir, busquen crear interessos en els ciutadans i també una reacció i una opinió en nosaltres.
Reclutament i formació dels càrrecs polítics: determina la qualitat del lideratge polític que acabem tenint Reforçament i estabilització del sistema: els partits polítics donen estabilitat al sistema democràtic de representació.
Tipologies de partits La majoria de partits neixen amb l’estat liberal (s.XVIII-s.XIX). Aquests són els partits que anomenem com a partits de notables o de quadres.
En un primer estadi, en les democràcies incipients o estats liberals amb sufragi restringit trobem els partits de notables o de quadres (segles XVIII-XIX).
Com que l’elecció de cada candidat depenia d’una clientela o grup de suport reduït en cada circumscripció, no calien partits de base.
Aquests partits es distingeixen per la seva composició reduïda: persones de prestigi, persones amb recursos econòmics o influència. La seva organització bàsica es fundava en comitès de personalitats o grups de notables locals que mantenien entres ells un nivell de coordinació dèbil que restava en mans d’un petit grup de dirigents parlamentaris. Era, doncs, una organització molt descentralitzada (per districtes electorals).
La funció dels notables era la de finançar els seus candidats i cercar vots usant els seus recursos i influència.
El ideari o programa era molt general, vague, i depenia molt directament del grup d’interès que promovien: conservadors vs. liberals. Els partits de notables apareixen al segle XVIII-XIX i juguen un rol important fins la 2ª GM.
El gran canvi de model s’esdevé a la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX amb la industrialització i els canvis socials que comporta que provoquen l’aparició dels primers partits socialistes que pressionen per a l’extensió del sufragi universal. Ja amb el sufragi universal els partits socialistes orientaren la seva organització cap a la mobilització i participació massiva dels sectors abans marginats del sistema polític.
El nou model d’organització esdevé doncs el partit de masses (1880-1960).
L’organització es basa en el reclutament massiu d’afiliats, cosa que els permetia estendre la seva xarxa de socialització, obtenir finançament i facilitar la mobilització política. Era el partit qui cercava formar i educar als nous membres amb escassa o cap formació ni experiència política.
Es tracta de partits amb una orientació ideològica molt forta i rígida, amb una estructura jerarquitzada i centralitzada, amb una part de militància professionalitzada en les tasques del partit. En alguns casos, aquests partits crearen organitzacions sectorials (joves, sindicats, etc.) per ampliar encara més el seu radi d’acció. El període de màxima influència d’aquest model fou el període d’entreguerres.
Cap a la meitat del segle XX (després de la 2ª GM, 1960s), però, el partit de masses evoluciona i passa a esdevenir un partit catch-all.
Els canvis socials d’aquest període: creixement econòmic, el boom del sector terciari, la societat de consum, el creixement de les classes mitjanes i l’extensió dels estats de benestar i, per tant, porten a la reducció de les diferències de classe i multiplicació d’interessos.
Creixement i desenvolupament dels mitjans de comunicació de masses.
El partit catch-all és un tipus de partit que té com a finalitat principal aconseguir el nombre màxim d’electors possible. Això comporta reduir el caràcter ideològic de l’organització. Donada la pluralitat d’interessos a la societat i la reducció del conflicte de classes, els partits busquen un missatge més general, menys ideològic, moderat, difús i obert de cara a atraure el màxim de votants i sectors dins de la societat.
Els partits, a més, perden bona part del seu paper de socialització i formació ideològica dels individus.
Els mitjans de comunicació de masses esdevenen centrals i les bases i militants perden importància, no només en la socialització sinó també per a la obtenció de fons, doncs la majoria de partits passen a rebre diners públics. La política es professionalitza i es distancia de la societat que passa, també, a organitzar-se a través d’altres moviments i grups d’interès.
Aquest progressiu distanciament social dels partits catch-all i la dependència dels recursos públics porta a alguns autors (Katz i Mair) de parlar, d’un nou model de partit, el partit càrtel.
El grau de professionalització política s’accentua encara més i el finançament públic esdevé primordial.
Els partits, segons aquest model, s’haurien convertit en “agents” de l’estat i utilitzarien els recursos que aquest els garanteix no només per assegurar la seva pròpia supervivència si no també per excloure la competició als potencials rivals.
En tenir garantida la seva supervivència econòmica, es redueixen els incentius dels partits càrtel per a competir entre ells així com per a ser receptius a les demandes dels ciutadans tot distanciant-se de la societat i erosionant els vincles amb els moviments socials i els ciutadans.
Les organitzacions partidistes s’han fet indistingibles dels càrrecs públics. Existiria així un procés de “parlamentarització” o “governalització” dels partits, segons el qual els càrrecs públics haurien anat guanyant influència en els partits a expenses dels militants de base.
Els sistemes de partits Els partits no son organitzacions aïllades, sinó que conviuen amb d’altres partits en un sistema de competència.
Un sistema de partits fa referència al nombre de partits d’un país i a les pautes de relació que mantenen aquests entre ells. Els sistemes de partits es distingeixen per quins partits existien i pel nombre de partits que contenen.
Els sistemes de partits: tipus Els partits no són organitzacions aïllades, sinó que conviuen amb d’altres partits en un sistema de competència.
Un sistema de partits fa referència al nombre de partits d’un país i a les pautes de relació que mantenen aquests entre ells. Els sistemes de partits es distingeixen per quins partits existeixen i pel nombre de partits que contenen.
Quin format adopten els diferents sistemes de partits? - Per ordenar-los es té en compte un criteri quantitatiu (nombre de partits i la seva mida) i la relació que mantenen entre ells.
La primera característica ens dóna el grau de fragmentació del sistema, i el segon el seu grau de polarització (distanciament ideològic).
Això ens dóna la següent classificació de sistemes de partits seguint el model proposat per Sartori: En els sistemes dictatorials trobem els següents: 1. Sistemes de partit únic: són sistemes on només hi existeix un partit que monopolitza el poder polític i no permet la competició d’altres forces polítiques. Només hi ha un partit legal, doncs, el partit del règim.
Exemples: URSS.
2. Sistemes de partit hegemònic o dominant: en aquest tipus de sistema es permet l’existència de més d’un partit polític, però no es permet o es limita la competència per a l’exercici del poder. Un partit té el monopoli del poder polític i els altres, tot i existir i poder tenir certa representació parlamentària, no poden competir en condicions d’igualtat i llibertat. El partit hegemònic coopta als partits i líders d’oposició més forts (amenaçadors) i recorre a diferents estratègies per limitar-ne l’efectivitat d’altres, com la corrupció, compra de vots, definició arbitrària dels districtes electorals, sistemes electorals desfavorables. Exemple: el PRI a Mèxic fins el 1996, Tunísia, Egipte (fins fa poc), Zimbabwe, Rússia, etc.
En les democràcies trobem els següents: 3. Sistemes de partit predominant: aquests sistemes es caracteritzen per un partit que obté el recolzament de la gran majoria dels electors, cosa que li permet governar amb majoria absoluta (ben per damunt del 50% dels escons) dins un marc on hi ha pluralisme polític democràtic. El partit predominant pot deixar de ser-ho, doncs hi ha competència lliure i efectiva.
Tres majories absolutes seguides s’acostumen a considerar com a punt on un partit esdevé predominant. No hi ha necessitat de formar coalicions per formar govern. Exemples: Japó (fins el 2009), Suècia (1939-1976), Sudàfrica des de la fi de l’apartheid.
4. Sistemes bipartidistes: són sistemes caracteritzats per l’existència de dos partits principals que aconsegueixen la pràctica totalitat dels escons entre els dos, i una diferència entre el nombre d’escons dels dos relativament reduïda.
Hi ha alternança en el poder degut a les diferències petites entre els dos partits principals. Segons els resultats, governa un o l’altre però, en general, sense necessitat de formar coalicions amb tercers partits. Cada partit concentra al voltant del 35 al 45% dels vots; però el sistema electoral majoritari pot convertir aquest percentatge en majoria absoluta per a un dels partits. La competència electoral tendeix a ser centrípeta amb propostes programàtiques força similars que possibiliten, a més, que els votants puguin fàcilment canviar el sentit del seu vot per a un partit o altre. Hi ha una estructura, doncs, bipolar. Exemples: EUA, Nova Zelanda, Regne Unit, Jamaica.
5. Sistemes multipartidistes limitats o moderats: són sistemes en els quals el n o Tipus de sistema Casos m b r e d e p a r t i t s Partit predominant Índia fins 1975, Japó fins 2009, Sud Àfrica des del 1994, Suècia (1939-76) Bipartidista Gran Bretanya, Àustria, Estats Units Multipartidista Holanda, Suïssa, Bèlgica, Canadà Polaritzat 2ona República Espanyola (19311936), República de Weimar (19191933) importants oscil·la, aproximadament, de 3 a 5, però poden arribar a 10 o més. És el tipus de sistema de partits més habitual. Els governs acostumen a ser de coalició, ja que els partits no obtenen els escons necessaris per fer majoria absoluta, tot i que poden existir governs unipartidistes, essent aquests bastant inestables i dèbils. L’alternança en el poder es deu més a canvis en la composició de les coalicions que a canvis en els percentatges de vots grans. La competència electoral també té en aquest cas una tendència centrípeta, tot fent que les distàncies ideològiques siguin bastant o molt moderades i no hi hagi partits extrems. Exemple: Suïssa, Bèlgica, Canadà.
6. Sistemes multipartidistes polaritzats: es produeixen quan existeixen, cinc, sis o més partits polítics importants i molt distanciats ideològicament. Cap partit és, en general, capaç d’obtenir la majoria absoluta dels escons i, per tant, es fa necessària la creació de coalicions de govern. Existeixen diverses possibilitats de coalició, tot i que acostumen a basar-se en els partits de centre. Un partit de centre acostuma a dominar el govern. L’oposició al govern pot ésser, per tant, bilateral, és a dir, a dreta i esquerra del govern. És comú que hi hagi partits antisistema. Hi ha molta polarització ideològica, polítiques més extremes i conflicte en la opinió pública. Exemple: Segona República Espanyola, la República de Weimar (1919-1933).
Orígens del Sistema de Partits: Teoria dels Cleavages Aquesta teoria defensa que un factor de caràcter estructural com és l’existència de diferents cleavages o eixos de conflicte és el que vertebra les diferències polítiques dins d’una societat determinada(Lipset i Rokkan).
Tenim eixos i això genera partits.
Aquesta teoria defensa que un factor de caràcter estructural com és l’existència de diferents cleavages o eixos de conflicte és el que vertebra les diferències polítiques dins d’una societat determinada (Lipset i Rokkan).
Quan aquests eixos es polititzen, la societat organitza la competició política entre grups i organitzacions diferenciades amb diferents posicionaments sobre aquests eixos de conflicte.
Com més elevat sigui el nombre d’eixos de conflicte, major serà el nombre de varietats ideològiques i, per tant, de partits polítics.
L’aparició d’aquests eixos de conflicte és el resultat de dos processos històrics: la formació dels estats-nació (unitats polítiques centralitzades i culturalment homogènies) i la industrialització (i urbanització) que tenen lloc a partir del segle XIX i a principis del segle XX, principalment: - La creació dels estats nació: d'aquí neixen dos conflictes o Eix Centre-Perifèria o Eix Estat-Església El procés d’industrialització: d'aquí neixen dos conflictes o Camp-Ciutat o Treball-Capital a) Eix Centre-Perifèria Partits de base liberal en competició amb partits que defensen l'existència d’una realitat col·lectiva diferent i reclamen capacitat d’autogovern i mantenir la seva identitat.
L’eix centre-perifèria apareix amb la formació dels estats-nació al segle XIX, que comportà la centralització del poder polític i de les estructures administratives, així com la imposició de llengües nacionals, educació o religions nacionals homogeneïtzadores.
Les elits nacionalistes-centralistes i liberals que condueixen el procés de formació de l’estat nació topen amb la resistència de les poblacions de les “perifèries” en dos aspectes: - Primer, les “perifèries” són integrades en el sistema burocràtic i fiscal central, perdent així autonomia i llibertat polítiques.
Segon, les identitats culturals, ètniques i religioses topen amb el procés de construcció d’una única identitat nacional duta a terme a través de l’educació obligatòria, llengua oficial, el servei militar obligatori i altres formes de socialització.
b) Eix Estat-Església Pèrdua d’influència Estats de caire liberal que defensen la secularització de lestat i la laïcitat vs. Els partits confessionals (influencia església) i conservadors (privilegis i influencia aristocràcia).
El segon eix fa referència a les relacions entre Església/Aristocràcia i Estat (naixent amb la Revolució Francesa) i a la voluntat o no de secularitzar i fer laiques les institucions de l’estat, en especial l’educació i la moral pública.
Els nous estats-nació són també estats de base liberal, que promouen institucions seculars, el individualisme i la representació.
Les reformes liberals i l’abolició dels estaments (clergat, aristocràcia, burgesia i pagesia), la introducció dels drets individuals, portaren a la fi els privilegis clericals i aristocràtics.
Això dóna lloc a l’aparició de partits confessionals i conservadors així com partits aconfessionals o laics.
c) Eix Camp-Ciutat Partits d’arrel urbana i industrial vs. Partits d’arrel rural.
El tercer eix és l’eix provocat per la industrialització i és el què es produeix entre camp i ciutat, és a dir, entre els interessos del sector agrari i els dels comerciants i industrials urbans que comporta l’aparició de partits defensant cadascun d’aquests grups o sectors.
Aquest eix es concentra en les polítiques comercials i d’inversió de l’estat: Mentre el sector agrari defensa el proteccionisme per evitar la competència de les importacions, els industrials demanen la liberalització del comerç amb la rebaixa dels aranzels per afavorir les exportacions.
L’agricultura es veia amenaçada pel progrés tecnològic i l’acceleració de la productivitat.
d) Eix Capital-Treball Classe obrera (proletariat) vs. Classe empresarial (capitalistes) Eix més important en la majoria de societats democràtiques avançades, que vertebra gran part de la competència política: genera partits d’esquerra i partits de dretes.
L’últim cleavage és el eix de classe producte de la industrialització, que separa treballadors assalariats dels propietaris de capital, i promou l’aparició de partits de defensa dels treballadors i partits de dretes de defensa dels interessos dels empresaris.
Neix així el que serà l’eix prevalent de les societats modernes, l’eix esquerra-dreta.
Els partits obrers reclamen protecció i condicions justes pels treballadors tot promovent i reclamant els drets socials i mesures de benestar social: millors salaris, reducció de la jornada, protecció davant l’atur i accident, etc.
Origen dels Sistemes: Teoria Institucionalista El nombre de partits ve de terminat en gran mesura pel nombre de institucions del país i el seu sistema electoral. El sistema electoral es un element mediador que acaba determinant quins partits acaben participant de la política i quins no. El sistema electoral influencia d ela següent manera: on hi ha sistemes majoritàries tendirem a observar sistemes de partit bipartidistes. Mentre que els sistemes proporcionals generen sistemes multipartidistes.
- Per què els sistemes majoritaris generen bipartidisme? No votes a la teva primera preferència però sí a un que s’hi assembli i que sigui majoritari per tal que el teu vot sigui útil. Els partits petits o minoritaris tendeixen a no ser votats i poden, fins i tot, desapareixen.
El segon factor que influeix en la configuració del sistema de partits és el quadre d’institucions adoptat pel sistema polític o, en altres paraules, les normes que regulen la competició entre partits, principalment el sistema electoral.
Quan les normes electorals són de tipus majoritari, el sistema de partits tendeix a reduir-se (bipartidisme) ja que només les formacions més votades sobreviuen.
Els sistemes proporcionals permeten sistemes més plurals i fragmentats.
La barrera mínima també marca un límit, al deixar fora de la representació als partits petits.
Això es deu a dos mecanismes (segons Duverger): - L’efecte mecànic: el sistema majoritari perjudica als tercers i quarts partits en nombre de vots i queden sotarepresentats, ja que el guanyador s’ho emporta tot. El percentatge/nombre de vots necessari per obtenir representació és, doncs, força alt i això perjudica als partits mitjans i petits.
- L’efecte psicològic: per la part de la demanda, la gent no vol llençar el seu vot i tendeix a concentrar el vot en dues opcions polítiques. Es produeix així el vot estratègic o útil, segons el qual la gent pot no votar a la seva primera preferència per evitar que el seu vot no serveixi per res. Per la banda de l’oferta, els partits en un sistema majoritari tenen incentius per ajuntar-se amb d’altres i formar grans coalicions que els permetin ser competitius.
Tot i així, molts sistemes electorals proporcionals tenen mecanismes correctors que redueixen la seva proporcionalitat real, com les barreres d’entrada, les fórmules electorals, mida del districte reduït, etc.
Origen dels Sistemes: Teoria Racional El fet que hi hagi conflictes no implica que es generin partits, si es generen partits es perquè algú racionalment esta mobilitzant-ho. Hi ha algú que te interès en explotar aquest eix i generar partits que defensin diverses posicions polítiques.
L’existència d’un eix de conflicte no implica que sobre aquest eix s’organitzin interessos a nivell polític i es creïn partits.
Segons l’enfocament racional, els cleavages esdevenen eixos de conflicte polític quan els líders els utilitzen per a mobilitzar suports i els traslladen a l’esfera política. Els polítics no els creen, els utilitzen de manera estratègica.
Teoria racional: Partits Confessionals Kalyvas, a The Rise of Christian Democracy in Europe (1996), analitza l’origen dels partits cristianodemòcrates a Bèlgica, Holanda, Àustria, Alemanya, Itàlia i França.
Segons Kalyvas la seva formació va ser un resultat no pretès de les decisions preses per l’Església i els partits conservadors davant els atacs anticlericals dels liberals tot i que l’Església al segle XIX rebutjava totalment el parlamentarisme perquè aquest no acceptava la tradició i drets divins ni la infal·libilitat del Papa.
L’Església buscava maximitzar el seu poder, mantenir la seva capacitat d’influència social i evitar noves revolucions a l’estil de la francesa o les revoltes socials de 1848.
Però la seva preferència no era la participació política.
Ens fa veure q la creació dels partits democristians fou el resultat no buscat de l’Esglèsia (no volia crear partits).
Explicació esquema Els liberals comencen a reduir els privilegis de l’Església: treuen el monopoli en l’educació i en l’àmbit civil s’aproven normes que treuen poder a l’Església (en l’àmbit del matrimoni, per exemple). Davant d0aquests atacs l’església pot optar per tres estratègies: 1. Recolzar un cop d’estat (intentat a França) 2. Intentar arribar a un compromís amb les elits liberals (no possible perquè els liberals ho rebutgen) i 3. Mobilització social, es a dir, aprofitar les seves bases cristianes (organitzacions com les societats pies, escoles religioses, etc) i mobilitzar aquesta gent per oposarse a les mesures dels liberals. Comencen campanyes massives que desafien les decisions dels liberals com per exemple, recollides de firmes, manifestacions, desobediència civil... davant d’aquesta mobilització exitosa de l’església els liberals tenen dos opcions: 1. Arribar a un compromís (cosa que no fan) 2. Intensificar els atacs a l’església i, per tant, la confrontació entre liberals i església s’intensifica. Per últim, la església, veient que la seva estratègia no te èxit pot fer dues coses: 1.
Rendir-se (cosa que no fa) 2. Aliar-se amb els partits conservadors (estratègia partidista) i entrar a la representació electoral. Aprofita la estructura dels partits i li aporta la seva capacitat de mobilització social i els vots de la gent de les bases cristianes. Aquesta coalició te un èxit electoral molt gra però topa amb dos problemes: 1. Els dirigents catòlics comencen a veure que l’ús de la religió pels aristòcrates es nomes una qüestió d’estratègia política (son utilitzats per les elits conservadores) i 2. La majoria son fanàtics i gent pobre i els conservadors no poden defensar els interessos gent fanàtica i de classe baixa. Aqueta coalició dura poc i s’acaba trencant. Quan es trenca es quan apareixen pròpiament els partits cristianodemòcrates (confessionals).
Aquesta coalició té un èxit inesperat, i encara més amb l’extensió del sufragi (petits agricultors i comerciants) Els dirigents que ja s’havien format en organitzacions catòliques s’adonen que la via electoral és un instrument molt útil per tirar enrere les lleis anticlericals. A la vegada, queden decebuts amb els partits conservadors perquè per ells la religió només era un carta més a jugar.
Les elits conservadores, un cop els liberals intensifiquen als seus atacs a l’Església, utilitzaran la religió de forma instrumental, un matrimoni de conveniència, no pretenien crear un partit confessional, ja que hi veien diversos perills: - Una major implicació podria suposar subordinació a l’Església - Els activistes cristians resultaven un aliat perillós pel seu fanatisme - La majoria d’activistes provenien de classes baixes El baix clergat i les líders d’organitzacions catòliques decideixen aleshores trencar la coalició, crear els seus propis partits i presentar els seus candidats catòlics. Es creen així els partits confessionals (cristianodemòcrates) Teoria Racional: Partits Socialdemòcrates Per la seva banda, Przeworski (sí, un altre cop!), a Capitalism and Socialdemocracy, analitza la decisió dels obrers d’organitzar-se en partits socialistes i participar en el procés polític o no fer-ho i optar per l’estratègia anarquista de les vagues revolucionàries.
Marx afirma el 1864 en el discurs inaugural de la Primera Internacional: “Per tal de poder emancipar a la classe obrera, el sistema cooperatiu s’ha de desenvolupar a nivell nacional, el que implica que s’ha de disposar de mitjans nacionals…En aquestes condicions, el gran deure de la classe treballadora és conquistar el poder polític”. La tesi de Marx s’imposa perquè Marx te un argument molt clar: tal com esta evolucionant industrialització, la classe obrera serà la majoria de la societat.
Amb sufragi universal, on cada un té un vot, es podrà esdevenir una majoria política.
Objectiu final: aconseguir una majoria política suficient per emprendre transformacions revolucionàries i per elaborar lleis socialistes. à Per un motiu: les elits especialment liberals també reaccionen per fer front a aquest auge de les forces socialistes i comencen a fer polítiques com oferir educació publica fins a unes edats, la jubilació (si estas a l’escola o jubilat ja no estàs a la fàbrica i, per tant, es redueix el pes social i polític de la classe obrera). Aquests partits obrers es troben en un nou dilema: seguim sent un partit de classe condemnat a la derrota o ens convertim en un partit socialdemòcrata tot i que no representa exclusivament els nostres interessos, que abandonen el seu component de partit de classe, i busquen captar el vot de les classes mitjanes i altres sectors socials. Socialdemòcrata à transformar el sistema capitalista per fer-lo més amable a les societats treballadores.
La dinàmica dels Sistemes de Partits: Teoria Econòmica de la Democràcia La participació es basava en la creença que la democràcia era no només necessària sinó també suficient per implementar el socialisme: el sufragi universal semblava que ho garantís en un futur proper (la producció fabril, la concentració de terres i capital conduiria a la proletarització de la majoria de la població, era una qüestió de temps).
- Alemanya: 1890 19,7%, 1912 34,8% - Àustria: 1907 21%, 1919 40,8% - Bèlgica: 13,2% 1894, 39,4% 1925.
- Dinamarca: 1884 4,9%, 1935 46,1% - Suècia: 1905 9,5%, 1917 39,1% La pràctica confirmava inicialment la teoria i les forces del socialisme creixien en cada elecció.
Però la predicció que els proletaris arribarien a ser una majoria de votants no es va complir en cap societat (l’ampliació de l’educació obligatòria, la jubilació obligatòria, les barreres a la participació econòmica de la dona, etc.).
Dilema: escollir entre un partit homogeni de classe perpetuat a la derrota electoral o diluir el seu caràcter de classe i ser competitiu buscant nous suports fora de la classe obrera (les tesis revisionistes).
No implica que el partit deixi de representar a la classe obrera sinó que representa els interessos que els treballadors com a individus comparteixen amb altres grups, però això disminueix la lleialtat de classe entre els votants.
Neixen així els partits socialdemòcrates.
Anthony Downs al seu famós llibre An Economic Theory of Democracy (1957) desenvolupa una teoria de la democràcia on la competició electoral és equiparada i analitzada com la competició en els mercats econòmics.
Els partits són, doncs, organitzacions l’objectiu de les quals és maximitzar el nombre de vots per accedir al poder, i els votants són actors racionals que voten aquells partits que més s’acosten a les seves preferències.
El model de Downs es basa en els següents elements: - L’espai de competició política es unidimensional: partim de la situació que només tenim un eix de conflicte, generalment, el esquerra-dreta.
- Els votants trien aquell partit que està més proper a la seva ubicació ideològica.
- Els partits competidors busquen la ubicació òptima per tal de maximitzar el nombre de vots: els partits manipulen i adapten el seu discurs per a guanyar votants.
El votant medià (important) Downs incorpora un element crucial als models espacials en teoria econòmica: la distribució dels votants en el continu ideològic esquerra-dreta.
Si s’assumeix que aquesta distribució dels votants és normal, és a dir, amb molts votants situats al centre i pocs als extrems, la predicció del model és que els partits convergiran al centre de l’espectre ideològic i, per tant, hi haurà competició centrípeta amb plataformes ideològiques molt similars i generals que busquen seduir al votant medià.
Aquesta competició centrípeta es basa, doncs, en la intenció de guanyar el suport del votant medià.
El votant medià és el votant que divideix una distribució de votants en el continu esquerra-dreta en dues meitats iguals. Assolir la seva posició implica obtenir el 50%+1 dels vots.
No vol dir que el votant medià sigui votant de centre, sinó es aquella posició ideològic que deixa el mateix nombre de votants a esquerra i a dreta. El que busquen els partits es, amb la seva posició ideològica, posar-se al damunt del votant medià.
L’element que farà que els partits no s’apropin al votant medià és quan hi ha abstenció als extrems en una situació bipolar.
Quan hi ha una distribució unimodal-normal dels votants en l’eix ideològic, els partits tendeixen cap a la posició del votant medià.
El votant medià no té perquè ser necessàriament de centre. En una distribució de votants com la de dalt, el votant medià es troba en el centreesquerra, per exemple.
Quan la distribució dels votats en l’eix ideològic és bimodal: • Els partits seguiran tendint cap al centre (votant medià), a menys que hi hagi abstenció als extrems.
• En cas que tendir al centre provoqui abstenció dels extrems, aleshores els partits no tendeixen al votant medià (fer-ho implica perdre més vots dels que es guanyen).
Dimensions i manipulació política Malgrat això, l’estructura del conflicte polític és sovint més complicada que això i poden existir diverses dimensions o eixos de conflicte. Aleshores pot sorgir el què William Riker anomena l’art de la manipulació política mitjançant la manipulació de les dimensions.
No sempre és cert que la política sigui unidimensional: pot ser bidimensional.
Si hi ha dos eixos, el votant medià se situa en els dos.
Això ho pot aprofitar un partit per apropar-se al votant medià en una segona dimensió si en la primera està lluny d’ell.
  ...