Treball "Posdemocràcia" (2013)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura Política
Año del apunte 2013
Páginas 5
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 0
Subido por

Descripción

Treball encomanat per la professora Joana Díaz sobre el llibre "posdemocràcia" de Colin Crouch

Vista previa del texto

    POSDEMOCRÀCIA   Colin  Crouch                                                         Anna  Prats   Kelly  Valencia   Maria  Herrero     Segons   el   llibre   de   Posdemocràcia,   de   Colin   Crouch,   existeixen   tres   fases   que   s’han   donat  durant   la   història   de   la   democràcia   en   major   o   menor   mesura   segons   cada   país.   Aquestes   fases   Crouch   les   anomena   predemocràcia,   que   correspon   a   la   primera   part   del  segle  XX;  el  moment  democràtic,  que  es  dóna  durant  els  anys  50  i  60  a  molts  països   del  món  i  quan  es  va  instaurar  l’Estat  del  Benestar;  i  la  posdemocràcia,  que  és  el  procés   democràtic   que   viuríem   en   l’actualitat,   el   qual   conté   característiques   de   la   predemocràcia   formant   així   una   paràbola   on   la   predemocràcia   i   la   posdemocràcia   comparteixen  trets  comuns,  ja  que  “si  es  dibuixa  el  recorregut  d’una  paràbola,  el  llapis   creua  dues  vegades  una  de  les  coordenades:  es  dirigeix  cap  al  centre  de  la  paràbola  i   després  surt  per  un  punt  diferent”.     Segons  Crouch  gran  part  de  les  democràcies  occidentals  tendeixen  i  es  dirigeixen  a  un   model   posdemocràtic,   fent   referència   a   moltes   característiques   que   fan   evident   el   model  al  qual  ha  evolucionat  la  democràcia,  però  al  nostre  assaig  ens  centrarem  en  les   que   fan   referència   a   la   notícia   que   hem   elegit.   La   posdemocràcia   es   caracteritza   per   la   pèrdua   d’alguns   drets   fonamentals   que   s’havien   aconseguit   en   el   moment   d’auge   democràtic.   En   el   moment   d’auge   democràtic,   “es   compartia   la   idea   de   que   el   nucli   central   de   la   ciutadania   havia   d’estar   protegida   de   la   competició   mercantil”,   però   actualment   els   serveis   públics   bàsics   (sanitat,   educació,   etc.)   estan   sent   víctimes   d’aquest  procés  de  comercialització,  on  l’Estat  cedeix  a  empreses  privades  la  gestió  o   fins   i   tot   la   propietat   amb   l’argument   de   què   una   gestió   privada   oferiria   una   millora   d’aquests  serveis.   Per   abordar   el   tema   de   la   posdemocràcia,   ens   centrarem   en   dos   aspectes   d’aquesta   que   trobem   a   la   notícia   escollida:   les   privatitzacions   i   les   influències   polítiques   en   la   Justícia.   L’objectiu   del   nostre   treball   és   aprofundir   sobre   aquests   dos   trets   de   la   posdemocràcia  per  tal  d’assolir  un  major  coneixement  en  l’evolució  (o  involució)  que   s’està  donant  en  la  democràcia.  Per  fer-­‐ho,  partirem  de  la  base  proposada  en  el  llibre   Posdemocràcia   de   Colin   Crouch   a   més   de   la   notícia   escollida   i   altres   publicacions   d’actualitat  i  algunes  gràfiques.   La   notícia   que   hem   triat   porta   com   a   titular   “50   jutges   decidiran   si   es   reactiva   la   privatització  sanitària  a  Madrid”.  El  procés  de  privatització  a  Madrid  va  començar  quan   “el  Partit  Popular  va  obrir  un  concurs  per  entregar  a  empreses  la  gestió  de  sis  hospitals   construïts  al  2008,  un  pla  que  porta  paralitzat  cautelarment  des  de  l’11  de  setembre   per  decisió  judicial  a  l’espera  que  hi  hagi  sentència  ferma”.  Aquestes  privatitzacions  en   la   sanitat   corroboren   l’argument   de   Crouch,   que   exposa   que   en   aquest   model   posdemocràtic,   “l’Estat   es   retira   cada   vegada   més   de   la   gestió   del   servei,   preferint   pagar  a  empreses  privades  per  a  què  ho  prestin.”  Aquest  aspecte  representaria  moltes   similituds   amb   la   predemocràcia,   ja   que   “gran   part   de   les   activitats   de   privatització,   externalització   i   disminució   de   la   separació   entre   l’empresa   pública   i   la   privada   ens   torna  precisament  a  una  època  caracteritzada  per  aquestes  conductes  sospitoses.  Per   tant,  ens  trobem  davant  un  altre  aspecte  de  la  paràbola:  un  retorn  als  privilegis  polítics   de  les  empreses  camuflat  darrera  la  retòrica  dels  mercats  i  la  lliure  competència”.   En  la  notícia  també  es  parla  de  la  petició  per  part  del  Partit  Socialista  de  l’abstenció  del   president   del   Tribunal   Superior   de   Justícia   de   Madrid   (TSJM),   Gerardo   Martínez   Tristán,   degut   a   què   ha   decidit   ajuntar   tots   els   recursos   en   el   ple   sota   la   seva   presidència  juntament  amb  50  magistrats  fent  així  que  el  procés,  que  havia  de  durar   entre  1  any  i  mig  i  2  anys,  es  redueixi.  A  més,  el  PSOE  l’acusa  per  la  “seva  imparcialitat”   degut  a  les  relacions  personals  de  Martínez  Tristán  amb  el  PP,  tant  per  dependre  dels   vots  del  Partit  Popular  per  les  seves  aspiracions  professionals  com  per  ser  el  marit  de   María  García  de  la  Calzada,  actual  titular  de  foment  en  el  mateix  Partit  Popular.  Aquest   punt  es  relacionaria  amb  un  argument  que  dóna  Colin  Crouch  i  el  corroboraria  alhora:   “en   la   època   predemocràtica   eren   les   elits   les   què   dominaven   la   vida   econòmica   i   social   i   també   monopolitzaven   els   canals   d’influència   política   i   els   càrrecs   públics.   L’auge  de  la  democràcia  va  obligar  aquestes  elits  almenys  a  compartir  aquestes  últimes   àrees   amb   representants   de   col·∙lectius   no   elitistes,   però   en   la   actualitat   (posdemocràcia)  estem  assistint  a  l’emergència  d’una  nova  classe  dominant  on  el  seu   enfortiment   s’està   veient   afavorit   per   la   creixent   dependència   del   govern   dels   coneixements  i  l’experiència  dels  empresaris  així  com  la  dependència  dels  partits  dels   seus  fons”.  És  a  dir,  que  en  l’actualitat  cada  vegada  estem  més  sotmesos  a  petites  elits   formades   per   grups   de   poder   relacionats   amb   la   política,   que   formarien   part   de   l’el·∙lipse   que   descriu   Crouch   al   seu   llibre   i   que   poden   prendre   decisions   respecte   a   afers  que  intervenen  directament  en  la  societat,  entre  elles  en  les  qüestions  públiques.     Tot   i   que   a   la   nostra   notícia   hem   trobat   trets   majoritàriament   posdemocràtics,   a   continuació  tractarem  els  aspectes  democràtics.   Ja   al   segle   XVIII   Montesquieu   proposà   la   divisió   de   poders   en   executiu,   legislatiu   i   judicial  en  el  model  de  democràcia  liberal,  assenyalant  una  autonomia  dels  tres  i  fent   èmfasi   en   el   poder   judicial   per   tal   de   garantir   la   protecció   dels   drets   individuals   dels   ciutadans1).  Basant-­‐nos  en  aquesta  argumentació,  s’arriba  a  la  conclusió  de  que  el  fet   que   les   decisions   vagin   a   parar   a   un   Tribunal   Superior   en   la   nostra   notícia   és   un   tret   democràtic.  A  més,  el  poder  judicial  ha  de  posseir  diverses  característiques,  entre  elles   la   imparcialitat,   ja   que   ha   de   mantenir-­‐se   al   marge   del   poder   executiu.   En   la   notícia   aquesta   imparcialitat   no   és   dóna,   ja   que   el   mateix   president   del   Tribunal   manté   relacions  amb  el  PP  tant  per  la  seva  dona  com  per  la  seva  trajectòria  professional.  En   quant   a   la   disconformitat   que   presenta   el   PSOE   amb   el   fet   què   el   President   estigui   relacionat   amb   el   PP,   es   podria   extreure   un   altre   tret   democràtic.   Segons   Dahl   la   llibertat   d’expressió   seria   un   dels   trets   que   haurien   de   formar   part   d’un   model   democràtic  i,  per  tant,  que  el  PSOE  expressi  la  seva  opinió  en  contra  o  a  favor  d’algun   tema,   seria   un   tret   democràtic.   Altre   característica   democràtica   és   el   poder   que   posseeixen  els  sindicats  d’expressar  la  oposició  a  un  procés  judicial  que  ells  consideren   antidemocràtic.  En  la  nostra  notícia  es  veu  reflectit  en  el  moment  en  què  Comissions   Obreres  presenta  el  seu  recurs  contra  el  procés  de  privatització,  que  finalment  no  és   admès.  Per  finalitzar,  la  notícia  exposa  que  La  Llei  Orgànica  del  Poder  Judicial  atorga  el   poder   al   President   a   ajuntar   als   magistrats   a   la   sala,   encara   que   la   llei   no   ho   exigeixi,   si   és   necessari   per   l’administració   de   justícia.   Per   tant   és   un   tret   democràtic   però   que   alhora  es  converteix  en  posdemocràtic  degut  al  fet  abans  esmentat  de  les  influències   polítiques  dins  el  tribunal  i  la  imparcialitat  que  produeixen.   En   la   posdemocràcia,   la   ciutadania   “desenvolupa   un   paper   passiu,   inactiu   i   fins   i   tot   apàtic”2  que   es   basa   en   votar   cada   quatre   anys   i   observar   “un   espectacle   que   està   estretament   controlat   i   gestionat   per   equips   rivals   de   professionals   experts   en   tècniques  de  persuasió”3.  Per  aquest  motiu,  s’ha  arribat  a  un  punt  de  insatisfacció  de  la   ciutadania   a   Espanya   que   a   l’any   1997   un   53%   de   la   població   tenia   poca   o   cap   confiança  en  els  partits  polítics  i  un  33%  tenia  poca  o  cap  confiança  en  el  Parlament,                                                                                                                   1  Modelos  de  democracia,  1996:104    C.  Crouch,  Posdemocracia   3  C.Crouch,  Posdemocracia   2 mentre  que  a  l’any  2004  més  d’un  75%  de  la  població  tenia  poca  o  ninguna  confiança   en   els   partits   polítics   i   més   d’un   45%   de   la   població   tenia   poca   o   ninguna   confiança   en   el   Parlament4.   Aquest   augment   evidenciaria   que   hi   ha   hagut   un   canvi   progressiu   en   quant   als   òrgans   democràtics   i   la   seva   relació   amb   la   ciutadania.   Segons   una   altra   enquesta  del  CIS5  aquesta  insatisfacció  de  gran  part  de  la  societat  espanyola  front  les   institucions   polítiques   és   un   reflex   de   la   seva   ambivalència   front   la   situació   del   país.   S’afirma   la   democràcia,   però   es   considera   que   necessita   canvis:   alguns   (50%),   molts   (24%)   o   un   canvi   total   (11%).   Només   un   8%   considera   que   el   sistema   democràtic   funciona  bé  i  no  necessita  cap  canvi.  Altra  dada  que  fa  evident  la  tesi  de  Crouch  de  que   ens  situaríem  en  un  model  posdemocràtic  i  que  té  relació  amb  la  nostra  notícia  són  les   dades   d’aquest   any   presentades   en   quant   a   la   privatizació   sanitària   espanyola:   La   Comunitat   de   Madrid   pretén   privatitzar   la   gestió   de   6   hospitals   i   27   centres   de   salut   ja   construïts  i  en  funcionament,  Castella-­‐La  Manxa  va  anunciar  que  cediria  la  gestió  de  4   dels   seus   hospitals   a   empreses   privades6,   Catalunya   té   plans   de   privatització   de   18   hospitals,   46   centres   d’atenció   primària   i   quasi   un   centenar   d’altres   dispositius   assistencials7  i  a  València  ja  no  es  parla  de  números,  sinó  que  es  vol  privatitzar  “tota”8.   En   el   model   posdemocràtic   de   Crouch,   la   privatització   és   una   pràctica   habitual   en   la   que   “l’Estat   tracta   de   desprendre’s   gradualment   de   tota   responsabilitat   directa   dels   serveis  públics”9  convertint  un  servei  públic  en  una  mercaderia  gestionada  per  agents   privats.  En  quant  als  “lobbies”  empresarials  o  grups  de  pressió,  tracten  de  seguir  l’acció   dels   Governs   per   tal   d’afectar   al   seu   client   i   guanyar-­‐se   el   seu   favor.   En   la   seva   cara   més   obscura,   aquestes   pràctiques   poden   suposar   donacions   clandestines   als   partits   polítics  i  tot  tipus  de  favor  a  la  recerca  dels  seus  beneficis  i  interessos.  En  l’informe  del   2012  de  Transparència  Internacional,  “Diners,  Política  i  Poder:  Un  risc  de  corrupció  a   Europa”,  19  dels  25  països  entrevistats  per  aquesta  organització  encara  han  d’establir   una   regulació   en   matèria   de   “lobbyng”   i   només   10   prohibeixen   les   donacions   anònimes.   A   Espanya   aquestes   donacions   van   quedar   prohibides   a   l’any   2007,   però   abans   suposaven   milions   d’euros   cada   any.   Encara   així,   a   Espanya   els   moviments   polítics  d’aquestes  organitzacions  són  un  misteri.  Tothom  pot  intuir  qui  són  i  quina  és   la   seva   influència,   però   no   existeix   constància   alguna   de   quants   diners   mouen   ni   cap   a   on  el  mouen10.  Aquestes  dades  en  quant  a  “lobbies”,  privatitzacions  i  el  descontent  de   la   població   amb   els   òrgans   democràtics   corroborarien   que   actualment   a   Europa   i   a   Espanya  s’està  incorporant  el  model  posdemocràtic  a  passes  de  gegant,  ja  que  només   en   50   anys   s’ha   passat   del   moment   àlgid   de   la   democràcia   cap   a   un   retorn   en   la   paràbola  de  Crouch.   Algunes   de   les   solucions   que   Crouch   proposa   per    tal   de   reformar   el   model   actual   de    posdemocràcia   i   que   més   ens   han   cridat   l’atenció   són,   per   exemple,   el   fet   que   necessitem  mantenir  dues  formes  d’actuació  per  tal  d’aconseguir  els  nostres  objectius:   per  una  banda  a  través  dels  partits  polítics  que  escollim,  però  alhora  treballant  sobre   els  partits  des  de  l’exterior,  augmentant  les  causes  que  mantenen  les  pressions  sobre   ells.   Perquè   d’un   altre   forma,   explica   Crouch,   els   partits   continuaran   en   el   món   dels                                                                                                                   4  Veure  gràfica  1    Estudi  del  CIS  n.  2.206,  pregunta  15   6  http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/02/10/actualidad/1328903243_842850.html   7  http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/02/10/actualidad/1360524658_353211.html   8  http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/04/28/valencia/1335610430_398319.html   9  (C.Crouch,  Posdemocràcia  p.67)   10  http://www.abc.es/20120620/economia/abci-­‐quienes-­‐lobbies-­‐poder-­‐tienen-­‐201206191413.html   5 lobbies   empresarials.    Un   altre   solució   que   Crouch   proposa   és   la   de   buscar   mitjans   alternatius   per   mobilitzar-­‐nos   i   articular   el   nostre   descontentament,   que   rivalitzin   amb   aquells  pensats  pels  populistes,  de  tal    manera  que  els  suposi  un  repte;  dins  d’aquest   marc,   Crouch   corrobora   l’argument   fet   per   Schimitter   d’instituir   “una   assemblea   ciutadana,  amb  persones  escollides  a  l’atzar  que  es  reunirien  durant  un  mes  revisant   un  petit  número  de  propostes  legislatives  elaborades  per  minories  composades  per  un   nombre  de  representants  parlamentaris”,  acomplint  així  l’objectiu  d’atorgar  una  acció   política   als   ciutadans.   Tot   i   que   Crouch   critica   en   el   seu   llibre   el   capitalisme   de   lliure   mercat,   controlat   estretament   per   les   grans   empreses   i   que   no   té   en   compte   els   interessos   de   les   altres   classes,   també   defensa   que   en   l’àmbit   polític   és   necessari   un   mercat   obert   que   serveixi   per   expressar   el   malestar   i   definir   les   identitats   polítiques   alienes  als  partits  establerts  però  fent  unes  petites  reformes,  com  clarificar  i  regular  les   relacions   entre   els   patrocinadors   per   una   banda   i   els   funcionaris   públics,   els   criteris   d’assignació  pública  i  les  polítiques  públiques.  És  a  dir,  “restablir  el  concepte  de  servei   públic   així   com   un   àmbit   i   objectius”   per   tal   de   mantenir   ambdues   línies   una   mica   més   equilibrades  .  De  totes  aquestes  solucions  proposades  per  Crouch  podem  extreure  que   el  que  vol  és  que  a  través  de  la  ciutadania  es  pressionin  tots  els  grups  de  poder,  per  tal   que  deixem  enrere  el  model  posdemocràtic  en  el  qual  els    polítics  es  deixen  influenciar   per   les   grans   empreses   privades   i   tornem   al   punt   àlgid   de   la   democràcia,   durant   el   segle  XX,  quan  a  nombrosos  països  es  va  establir  una  democràcia  plena,  on  es  tenien   en  compte  les  demandes  de  la  gent,  els    moviments  socials  eren  efectius  i  la  població   no  es  sentia  defraudada  amb  els  seus  polítics  i  estava  compromesa    amb  la  política  del   moment.   Per   aconseguir   les   solucions   proposades   per   Crouch,   es   necessita,   com   ell   mateix   defineix   en   el   seu   llibre,   “Posdemocràcia”   ,   “un   context    vigorós,   caòtic   i   i   sorollós  de  grups  i  moviments”.   Havent   explicat   algunes   de   les   propostes   que   exposa   Crouch,   creiem   que   en   la   seva   majoria   són   propostes   molt   encertades   per   tal   d’intentar   reformar   els   òrgans   democràtics,  encara  que  en  la  seva  majoria  són  utòpiques  degut  a  que  els  interessos   entre   empreses   i   òrgans   polítics   que   existeixen   actualment   farien   molt   difícils   o   impossibles   el   seu   acompliment,   així   com   la   separació   total   entre   política   i   mercat,   degut   a   la   forta   relació   difícil   de   trencar   que   mantenen.   La   proposta   que   ens   ha   semblat   més   factible   ha   estat  el   fet   de   formar   uns   ciutadans   més   actius   i   més   partícips   en   les   polítiques   que   es   duen   a   terme   en   un   determinat   país.   Amb   ciutadans   actius,   es   refereix  a  persones  que  no  tan  sols  es  limitin  a  votar  sinó  que  a  més  s’interessin  en  la   política   i   en   formin   part   d’ella   en   associacions   o   sindicats   per   fer   sentir   la   seva   veu.   Crouch   diu   que   “No   podem   conformar-­‐nos   amb   intentar   aconseguir   els   nostres   objectius  polítics  exclusivament  a  través  dels  partits  polítics”  sinó  que  per  contra  hem   de   actuar   sobre   els   partits   polítics   mantenint   una   pressió   amb   accions   i   moviments   exteriors  a  aquests  per  tal  de  començar  a  trencar  les  elits  empresarials  i  polítiques  que   hi  ha  actualment.  La  solució  de  Crouch  és  una  opció  difícil  de  portar  a  terme  degut  a   que  són  dues  opcions  que  es  contradiuen  a  sí  mateixes,  però  per  Crouch  és  necessari   que  els  ciutadans  juguin  a  dues  bandes,  cosa  molt  intel·∙ligent  ja  que,  per  una  banda,  és   imprescindible  que  els  ciutadans  s’impliquin  en  els  partits  polítics,  ja  que,  per  contra,   semblaria  que  es  perd  l’interès  en  aquesta;  però  per  tal  de  intensificar  la  pressió  sobre   els   partits,   també   és   necessària   una   participació   exògena   als   partits,   mitjançant   moviments   socials   i   d’altres   per   tal   de   provocar   una   situació   incontrolable   pel   poder   per  tal  que  miri  pels  desitjos  de  la  ciutadania.   ...