Tema 3 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 16
Fecha de subida 18/12/2014
Descargas 30
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3: LA POLÍTICA AMERICANA DE CONTENCIÓ: ELS ESTATS UNITS ENTRE 1945 I 1975 Aquest període és el que tradicionalment s’ha establert com la Guerra Freda nord americana, conegut com el nom de ‘’Edat Daurada’’ o ‘’La gran barbacoa’’.
3.1 Guerra Freda i ‘’política de la inseguretat’’ dels USA dels anys 1950s: beneficiaris de la ‘’nova Guerra Freda’’ (NSC 68) o de la ‘’permanent militarització de la política USA’’  L’espectacular creixement de la despesa militar i del Departament de Defensa d’ençà el 1950 (no del 1947), i el molt major pes de la despesa pública militar sobre el PIB, finançada amb el creixement del dèficit públic (‘’NeoKeynesianisme’’, balança comercial positiva i expansió dels mercats interiors i exteriors durant els anys 1950s i 1960s; despesa militar, innovació industrial i augments de la productivitat).
Els lligams entre la política exterior i l’interior són clars durant el període de la Guerra Freda.
En primer lloc veiem diferents beneficiaris de la ‘’nova Guerra Freda’’. El conjunt de la societat es va veure beneficiada en la inversió que va fer l’estat, no a nivell civil, sinó militar, per la forma que té l’organització del sistema interior nord americà. Finalment, també es veurem canvis polítics, fent que els demòcrates -que feia dos dècades que governaven- perdin la presidència al 1952, que queda a mans del partit de dretes, liderat per un militar, Eisenhower (1952-56 i (1956-60) que fa del discurs de la Guerra Freda el pilar principal del seu discurs polític.
La despesa militar és dispara durant la Segona Guerra Mundial, com es normal, i al acabar la guerra cau de forma significativa durant els anys del 1946 al 1948. Durant tota la dècada dels anys 1950 es situa molt per sobre dels anys posteriors de la Gran Guerra. Tot i acabar la Guerra de Corea al 1953, la despesa militar no cau i es manté durant tots els anys 50 i 60 (més de la meitat dels diners estatals van destinats a la militarització, 50 mil milions de dòlars). Aquest finançament és paga a través del deute americà, que es manté elevant i creixent en els anys de postguerra, i per tant és per la via del dèficit que l’estat finança la militarització.
Llavors, per què, si el deute federal creix nominalment (encara que moderadament) entre el 1949-1950 i els 1960s, el deute com a percentatge del PIB USA creix durant el mateix període? Aquest deute de l’estat és superat pel creixement de l’economia que era superior que el del deute. El finançament provenia dels mateixos ciutadans, que compraven bons d’estat per finançar la militarització. Les bases de la prosperitat nord americana fins els anys 1970 té gran importància la carrera de la via de l’armament i la capacitat interior de permetre’s aquesta despesa militar.
Durant aquesta època, té lloc en menys d’una generació la duplicació de la capacitat econòmica de les famílies. Per altra banda, la desigualtat social entre meitats del 1940 i 1980, passa a ser del 35%, però després es torna a disparar com estava a les primeres dècades del segle XX. Això significa que el gruix dels assalariats estan veient com els seus salaris augmenten més que els preus, i per tant també poden estalviar i una població segura i estable és pot permetre que el seu estalvi interior de les famílies financi la despesa militar massiva.
El ‘’NeoKeynesianisme’’, explica la balança comercial positiva i l’expansió dels mercats interiors i exteriors durant els anys 1950s i 1960s. Entre l’any 50 i 70 la balança comercial nord americana és sempre positiva, és a dir, que exporta més del que importa. Es demostra que la industria nord americana esta ocupant gran part del mercat mundial del capitalisme, sobretot d’Europa Occidental, sent una situació que a partir dels 70 i les dues crisis del petroli canviarà.
La Segona Guerra Mundial i la despesa militar és un gran motor del desenvolupament de la industria nord-americana, l’augment de la productivitat, i la despesa de la societat (NeoKeynesianisme militarista). Per exemple, l’aviació civil és el resultat d’una inversió en el desenvolupament de l’aviació per part de l’estat, per tal de potenciar l’exportació en els mercats internacionals. Els derivats del petroli neixen de la recerca militar aplicada als anys 40 i principis dels 50, i per tant també es revoluciona l’industria tèxtils que veu l’arribada de nous materials sintètics, a costos més barats. Eren projectes militars o de defensa que són capaços de fer arribar aquesta despesa militar a les empreses privades i millores civils. Tot això porta a la productivitat dels EEUU augmenti durant tots els anys daurats. Aquest fou el punt de diferència entre els EEUU i la URSS, que no fou capaç de fer actuar la seva inversió publica en el sector de defensa en sectors civils. Amb tot aquest sistema, el sector privat veurà augmentar el seu poder.
El Pla Marshall (1947-1951) i l’americanització dels mercats europeus. Els nord americans deixen diners als països capitalistes europeus amb la condició de que siguin gestants en productes nord americans, i d’aquesta manera eviten un estancament malgrat el final de la guerra, factors exteriors continuessin tirant de l’economia nord americana.
 El rellançament de la ‘’Presidential Supremacy’’ (Executiu) en política exterior i de defensa; la ‘’National Security Act’’ de 1947 i l’esmena de 1949 creant el Departament de Defensa: noves agències governamentals –NSC, CIA– i el desplaçament de poder del Congrés a la Casa Blanca.
Des del 1941 (declaren la guerra a Alemanya i al Japó), el Congrés dels Estats Units mai ha declarat la guerra d’acord amb l’article que diu que ‘’Only the Congres could declare the War’’. A totes les altres s’ha utilitzat la ‘’Presidential Supremacy’’ (Executiu) en política exterior i de defensa: la National Security Act de 1947 i l’esmena de 1949 creant el Departament de Defensa: noves agències governamentals – NSC, CIA – i el desplaçament del poder del Congrés a la Casa Blanca. Aquesta transferència de poder en política exterior i de defensa és una conseqüència de l’any 1949-50. És important perquè significa una reforma de la concentració de poder de la política exterior militar.
En un sistema que està exterioritzant està clar que qualsevol d’aquestes agències que sols tracten amb el president s’arriba a un sistema on s’establiren nous beneficis institucionals de la ‘’Cold War’s perpetuation’’ (‘’National Security Council’’, ‘’Atomic Energy Commission’’, CIA...) i els nous beneficiaris corporatius-territorials (McDonnell, Lockheed, Convair... i els nous ‘’clusters’’ civil-militars de la Costa Oest i de Texes).
En les eleccions presidencials als EEUU de 1952, els republicans (amb el militar Eisenhower al capdavant) es presenten amb un discurs de ma dura i inversió en la despesa militar. Arrasaran a les zones on les classes mitjanes es veuen beneficiades per aquesta inversió massiva en el sector militar (al nord o oest del país). Per altra banda, els demòcrates (que havien sortit de la recessió i havien guanyat la guerra) guanyen al sud-est agrari, sense grans ciutats ni industria, inversió ni innovació, i mai més seran votats en aquesta zona a partir dels anys 60 (la qüestió racial tindrà un paper clau).
 L’ofensiva Republicana per recuperar l’hegemonia política i la presidència: el senador Joseph McCarthy al capdavant del CAA (1938 i 1950-1954) i les dues presidències d’Eisenhower (195256 i 1956-60).
Ascens i caiguda de J. McCarthy de la mà de l’esclat de la Guerra Freda: la conjuntura propícia del bienni 1949-1950 (els casos Hiss i Rosenberg). ‘’Exemplaritat’’ i ‘’legitimitat’’ de la ‘’Caça de Bruixes’’ a Hollywood (l’efecte Kazan) durant la campanya electoral per a les presidencials del 1952. El descrèdit del McCarthy de l’any 54 (davant d’Ed Murrow i la naixent cultura de la imatge, però sobretot del Partit Republicà).
El senador Republicà per Wisconsin Joseph McCarthy fou nomenat al capdavant del Comité d’Activitats Antiamericanes (CAA o HUAC) el febrer del 1950, quan havien esclatat casos de suposat espionatge a favor de Moscou com el de l’alt funcionari de Departament d’Estat Alger Hiss (1949-1950) o el del matrimoni Rosenberg (el judici dels quals començà el març del 1951 i es resolgué amb una doble pena de mort, executada el 1953).
Les ‘’investigacions’’ i els ‘’interrogatoris’’ del CAA durant el bienni 1951-1952, el seu ressò mediàtic, la complicitat dels grans estudis (grans beneficiaris del desplegament del Pla Marshall), i el fenomen del ‘’blacklisted’’ foren guionistes, i només el 20% foren actors).
El llegat mccarthista després de McCarthy: replegament Demòcrata i sindical, i vigor de la cultura política ‘’anticomunista’’ durant els últims 1950s i primers 1960s.
L’últim exemple va lligat amb l’ascens i la caiguda de J. McCarthy de la mà de l’esclat de la Guerra Freda; la conjuntura propícia del bienni 1949-1950 (els casos Hiss i Rosenberg, dispara la projecció de la Guerra Freda). El senador Republicà per Wisconsi Joseph McCarthy fou nomenat al capdavant del Comité d’Activitats Antiamericanes (CAA o HUAC) tenint dos anys daurats des del 1950 a les eleccions del 1952. Portarà a terme tot un seguit d’investigacions i interrogatoris sobretot a gent vinculada amb Hollywood (sobretot guionistes i escriptors) durant el 1952 (un gran exemple és el cas d’Elia Kazan), en plena campanya electoral, per tal de posar èmfasi del front interior que també s’havia de combatre. Utilitzen Hollywood (tradicionalment s’havia vinculat amb el partit demòcrata) per transmetre això a la societat, una societat que coneixia perfectament tot aquest mon i els seus principals noms, i per tant buscaven que l’opinió pública veies el perill interior i això tingués efectes sobre les eleccions. El fet de que Kazan es presentés a Washington i donés noms (que es fet que no li perdonarà mai l’esquerra liberal) es perquè ell sabia al 52 algú que no sabia al 35, i són els efectes de l’stalinisme i la seva dictadura personal.
Després del 1952, una vegada els republicans guanyen la presidència, McCarthty és un pes mort i a més comença a buscar comunistes dins de l’exèrcit i llavors és quan el partit republicà el destruirà i el portaran a investigació a ell mateix.
3.2 Estratègies de la ‘’contenció i cristal·lització de la doctrina de la ‘’No Ingerència’’ durant la Primera Guerra Freda (1949/53 – 1962) Es l’arribada al poder de Castro i els comunistes a Cuba una estratègia soviètica? La Cuba comunista romp amb l’equilibri dels cinturons de seguretat que s’havien establert i comporta la gran crisi del 1962. El tercer element que veurem són les conseqüències en el terreny militar i geoestrategic de la massiva inversió, sobretot nord americana, que tindrà que veure en la revolució cubana.
Es crea l’OTAN i al 1952 s’amplia cap a Grècia i Turquia, i després Iran i formà part d’un encerclament ofensiu al comunisme, acostant-se cada cop més a les fronteres soviètiques. Per tant, la URSS no tindrà cap element com Turquia que permetés estar tan a prop de les fronteres nord americanes. La incorporació d’Espanya, a finals del 1950, a aquesta estratègia del bloc pro nord americà, ja que estableix un sistema de bases per la nova generació d’avions bombarders.
La primera conseqüència de la nova guerra freda és una redefinició de les polítiques d’aliança militar nord americana en clau creixentment ofensiva. I el clar exemple d’això, és la incorporació de països direcció orient, Grècia i Turquia, i després de la caiguda de Mohamed Mossadegh la incorporació d’Iran. Segona conseqüència és el reforçament de les aliances i capacitat de control de governs ‘’hostils’’ en àrees amb influència angloamericana com Iran, Guatemala i Indochina francesa. La tercera conseqüència és l’acceptació de la ‘’No Ingerència’’, és a dir, reforçar el control de la pròpia àrea i ser molt prudents en el moment de posar-se en territori de l’enemic. Per exemple, al novembre del 1956 una part de la població civil hongaresa s’aixeca i demana col·laboració del bloc occidental, però els nord americans no mouen un dit per no entrar en territori de l’enemic.
La crisis de Cuba del 1962 és el punt culminant de la primera guerra freda, ja que es qüestiona la doctrina de la ‘’No Ingerència’’, i per les conseqüències de la ‘’Crisis dels Míssils’’ en sortirà reforçada. Una de les conseqüències de la carrera militar dels anys 50 és que ha sorgit una nova tecnologia militar que permet evitar avions, necessitat de bases, i amb un gran radi d’operació, i això son els míssils. Els soviètics als 1962 aconsegueixen establir una base de míssils a Cuba que estan apuntat directament als EEUU, així com EEUU ho havia fet al nuclearitzar a Turquia.
La revolució Cubana és guanyada per Castro, que realment al 1959 no era comunista, i per tant la relació amb la URSS no és pot relacionar de base amb la URSS. Jacobo Arbenz havia plantejat una reforma agrària que pretenia nacionalitzar les terres de la United Fruit Company. La intenció de Castro pretenia nacionalitzar terrenys que estaven a mans dels nord americans.
Per tant, Castro era un nacionalista, certament anti nord americà i un reformista agrari. El problema és que castro apareix en la Guerra Freda i en un país que els EEUU consideraven un estat més, que era el que havia estat pràcticament fins aleshores. Al 1962, a diferencia del que era al 1959, Castro porta Cuba directament a un sistema comunista, per tant hi ha un canvi sols en tres anys de diferencia.
A finals del 1960, hi ha eleccions presidencials als EEUU, i serà en aquest any quan Eisenhower elimina els ‘’cupos’’ de sucre comprats pels USA i enceta el ‘’Bloqueig Econòmic’’ al Juliol del 1960. És en aquest moment quan apareixen els soviètics comprant sucre cubà, no abans, coincidint també amb el fet de que EEUU estan sembrant a Turquia un desplegament de míssils de manera que tenen alcanç a la URSS, així com a l’Europa occidental com Alemanya.
Amb la compra de sucre a Cuba a preus desorbitats, la URSS està finançant el sistema de Castro, però també estarà establint condicions (com la del partit comunista com a partit únic).
A Alemanya s’està construint el Mur de Berlín (agost 1961), per tal de col·lapsar la revolució democràtica alemanya, i no convenia a la URSS per tal de que els nord americans no s’atraquessin més a les seves fronteres.
A partir de finals dels anys 60, la crisis del 62 ja esta en plena fabricació i la revolució cubana deixa de ser un assumpte merament central americà i comença a ser un tema bàsic en la política soviètica per tal de crear la seva Turquia. Al 1961, quan el demòcrata Kennedy guanya les eleccions no té opció de demostrar-se feble (ja que el seu precedent demòcrata ja havia perdut Xina) i el que fa és portar a terme l’operació Bahía de Cochinos, que acaba en fracàs perquè Kennedy promou l’operació però evita que el vincle entre la Casa Blanca i el Pentàgon sigui molt evident. Llavors Castro s’adona que sols pot mantenir el seu govern si pacta amb els soviètics, i per tant es declara publica ‘’marxista-leninista’’ al desembre del 1961, i tindrà lloc el desplegament de míssils soviètics a Cuba a partir de l’octubre del 1962 (27 d’Octubre, el ‘Black Saturday’). Després del 1962 no hi ha cap més intent nord americà d’invasió de Cuba, i EUU acceptarà a una Cuba baix control soviètic, ja que era el que realment volien els soviètics, buscaven una acceptació tàcita dels EEUU de que Cuba es convertia en una arma de negociació soviètica i el tornar a l’empat geopolític que EEUU havia trencat amb la incorporació de Turquia.
3.3 De la ‘’Gran Barbacoa’’ a la ‘’Nova Frontera’’: expansió econòmica, canvi social i cultural i desmobilització i mobilització política als Estats Units de la Primera Guerra Freda (1950-1964) De quina manera la prosperitat dels anys 50 i principis dels 60 (‘’Gran Barbacoa’’) i la construcció d’un imperi global ha transformat la societat nord americana no sols a nivell sociològic sinó també en la seva cultura política. La ‘’Nova Frontera’’ s’estableix amb la victòria demòcrata de Kennedy (amb nou vots claus de afroamericans, dones i joves). Veurem de quina manera tradició i canvi s’estan combinant per construir una nova força votant afroamericana.
Les eleccions presidencials del 1960, els demòcrates de Kennedy van obtenir (en termes de vots populars) el 49,7%, mentre que els Republicans obtenen el 49,6%, és un vot tècnic. La victòria dels demòcrates no s’hagués explicat sense el vot de sectors de la societat que votaven per primer cop, com és el vot afroamericà, del que Kennedy va concentrar el 68%. El cens electoral als EEUU no surt automàticament de l’empadronament sinó que per anar a votar la població s’ha d’anar a registrar, i actualment és fàcil però als anys 60 no ho era ja que la legislació depenia de cada estat. Els demòcrates aconsegueixen recuperar la presidència per molt poc perquè son capaços de mobilitzar sectors de població nous en el tema de votacions.
La campanya dels anys 60 és la primera campanya electoral televisada, jugant un paper clau, i veiem com la política interior i l’exterior aniran agafades de la ma. La televisió serà clau en incorporar sectors com les dones i grups afroamericans, sectors poc alfabetitzats i amb poca cultura política, farà que aquests tinguin accés al món polític. Aquests nous votants sorgeixen de la transformació de l’Amèrica negra con a conseqüències de la Segona Guerra Mundial que no es para després de la IIGM pel gran creixement econòmic, que és la gran migració, sobretot de afroamericans, del sud rural cap al nord urbà i industrial. Durant la guerra l’exèrcit segregat i per tant, les indústries militaritzades del nord durant la guerra van estar mantingudes per ma d’obra formada per dones i no blancs. Per tant es crea una Amèrica negra diferent de la del sud agrari tradicional, que és la formada durant els anys 60 i 70 al nord-est americà. A nivell cultural també té unes conseqüències, ja que a les grans ciutats del nord les barreres racials eren parcialment permeables. Al sud dels anys 50 tot el sistema de segregació racial legalitzat continuava intacte des del segle XIX, mentre que al nord no havia existit mai. El moviment negre no neix purament de la prosperitat sinó també de la creació d’un subjecte polític fruit d’un procés de transformació social i cultural que transcendeix les barreres racials (la Amèrica negre s’està hibridant amb l’Amèrica blanca). La gran obra política dels demòcrates dels anys 60 al sud americà en el tema de segregació racial canviarà les coses en aquella zona quan tal vegada d’altre manera hagués tardat una dècada més.
En el cas de les dones, la IIGM iniciarà el que els demòcrates anomenen la Segona Transició Demogràfica. Fins el 1940 les dones casades eren molt insignificatives dins del món laboral, però a partir del 1950-60 les dones casades començaran a superar exponencialment a les solteres. Això provocarà la caiguda dels naixement. Com a resultat de tot aquest procés comencen a sorgir medicaments com la pildora anticonceptiva que provocarà debats enormement polítics on la dona tindrà la seva veu. Organitzacions que defensaven els drets femenins sorgeixen durant l’època al voltant del partit democràtic, i per tant el vot de la dona anirà dirigida cap aquest partit a les eleccions.
Hi ha dos moments en el moviment negre, el primer al voltant que s’inicia al 1956-57 i acaba al 1963 amb la Marxa sobre Washington, i el segon moment al 1975 amb plena relació amb la Guerra de Vietnam que impactà plenament a la població negre (mostrant relació de la política i el canvi interior amb la política i el canvi exterior). Fins al 1955, quan comença a ser qüestionada (episodi de Rosa Parks), la segregació educacional era totalment legalitzada el sud-est de Nord Amèrica. La doctrina ‘’Equal but separate’’ i l’Esmena 14, s’havia establert després de la guerra civil i la fi de l’esclavitud a finals del segle XIX, i fins els anys 50 del segle XX no es planteja si aquesta llei no va en contra dels drets d’igualtat. S’adonen que la limitació de l’educació també limita l’accés al vot, ja que per exemple, molts estats del sud tenien legislacions que obligaven a pagar impostos o a passar un test d’alfabetització per poder accedir al joc electoral. Trobem un doble joc, de reforma que va de dalt cap a baix -reformes de Johnson i també de Kennedy: prohibició de pagar impostos per tal de participar en les eleccions federals, prohibició de la discriminació per feina o casa, i prohibició de testos d’alfabetització- i de pressió que va de baix cap a dalt amb figures com Martin Luter King i la NAACP.
23/10 Fins ben alçat als anys 50 la segregació a les escoles era obligatori a tots els estats del sud-est.
Al nord era diferent, era una segregació prohibida, degut a la primera gran migració després de la fi de l’esclavitud i la guerra civil. Entre l’any 40 i principis dels 60 hi ha una migració enorme, en un EEUU que esta canviant brutalment i on la política interior i la política exterior d’EEUU estaven totalment lligades, i la projecció internacional d’EEUU havia de mostrar-se com un país model.
La gènesi del moviment negre com a subjecte polític nord americà presenta una doble dinàmica, de canvi polític i legal, que es basa en una pressió des de baix, des de la societat afroamericana del nord, i una voluntat de reforma des de dalt (des de la Great Society Legislation, desplegada per Lyndon B. Johnson). Des de la reforma de dalt proposada per Johnson fou complicada, i també explica l’entrada dels EEUU a la guerra de Vietnam, coincidint amb la Great Society Legislation. Les reformes de segregació són proposades entre el 1964 i 1965, quan el 1964 es donen reeleccions on Johnson s’ha de presentar no per mèrit propi sinó per l’assassinat del president. Eren reformes federals, i per tant s’havien de seguir per tots els estats del país: 24 esmena (que matisava la 14), drets civils (prohibida discriminació) i drets de votació (prohibia restriccions a l’hora de votar). Al 1964 Johnson guanya les eleccions de carrera, mantenint el compromís amb aquells votants que al 1962 havien donat suport al seu partit, mentre que al 1968, amb la guerra de Vietnam que impacte el món negre (eren enviats al front de Vietnam duplicadament que els americans blancs), perdrà les eleccions.
En el discurs ‘’I have a dream’’ de Martin Luther King (agost de 1963), mostra com la tradició americana és un factor que legitima la reforma americana a llarg termini. L’element religiós és totalment central en el seu discurs així com en la constitució americana (‘’all men are created equal’’). El discurs canviarà del 1963 al 1968 (imatge dels atletes amb el gest desafiant del ‘Black Power’, o l’episodi del Big Riot), i en gran mesura ve mercat per l’experiència de Vietnam que frustra les expectatives polítiques de la societat negre que tenien al 1963.
3.4 El 68 americà començà el 1965: Vietnam, el nou paisatge nord americà i la fi dels ‘’Anys Daurats’’ (1965-1975)  Cronologia i complexitat de les ‘’guerres de Vietnam’’ (1945-1975): Segona Guerra Mundial, descolonització i Guerra Freda (i la creixent presència nord americana des de mitjans anys cinquanta).
La relació entre política interior i exterior explica perquè Johnson entra a la guerra de Vietnam i com el fracàs militar a Vietnam comportarà canvis en la política interior, com la destrucció política de Johnson i la recuperació del govern dels republicans (fent que des del 1968 al 1992 sols hi haurà un govern demòcrata de 4 anys).
Molts historiadors sostenen i amb raó, que cal parlar de les guerres de Vietnam, no d’una única guerra. Estem parlant d’una part d’una història de Indoxina, que per els indoxinesos ocupa un episodi d’una guerra que comença als anys 30 i que acaba a principis dels anys 80 i no quan es retiren els EEUU. Durant trenta anys, per l’experiència indoxinesa, són trenta anys de guerra continuada, molt abans de que el primer militar nord americà trepitges el territori.
Abans de la IIGM, gran part de Indoxina era una colònia francesa i la guerra pels nacionalistes indoxinesos la guerra comença contra els francesos i japonesos que havien ocupat part del territori al acabar la guerra mundial. Entre el 45 i el 54 tenim una guerra de guerrilles entre vietnamites i el colonialisme francès, acabant amb la derrota definitiva de França al 1954 (gran humiliació militar colonial de postguerra, conseqüències a Argelia). L’exèrcit del Vietnam del nord tenia el nom de Viethnim i tenia una enorme expansió durant la guerra contra França tot i ser formada per civils, principalment pagesos. Johnson a inicis dels anys 50 ja sap que el problema a Indoxina en general és un sentiment anti-colonial que ha lluitat durant dos dècades contra francesos i japonesos. Al 1954, amb la derrota de França, es reparteix Indoxina en quatre estats independents: Vietnam del Nord (on el nacionalisme armat havia estat més fort perquè el sud havia estat més dominada per Francesos), Vietnam del Sud, Laos, i Cambodja. Això es decideix a Ginebra (França, EEUU, Xina i Rússia), però presenta un problema i és que Vietnam, essent el país amb més potència, el divideixen en dos, portant la solució de Corea a Vietnam. Pels xinesos, un estat de Vietnam del Nord, on els francesos i nord americans, és una bona estratègia per crear un cordo de seguretat i allunyar nord americans i francesos. També és una bona estratègia pels nord americans, on el Vietnam del Sud és presidint per un president anticomunista, catòlic i francòfon establert per França i EEUU. A Ginebra no hi ha cap presencia de vietnamites per prendre aquestes decisions. Per tant el primer moment és la guerra contra França, fruit de la començada als anys 30, que es soluciona amb un pacte global on l’opinió vietnamessa és un peó totalment un un segon pla. A partir del 1954, la guerrilla del nord, el Vietcong, ja comença a lluitar contra el president del sud que no veuen legítim. Davant l’ofensiva del Vietcong, EEUU enviarà assessors militars i ampliarà el grup de les tropes del Vietnam del Sud (amb 9 milions de reclutes, d’un servei militar que era obligatori universal – després de Vietnam l’exercit es converteix en professional). El tercer moment és a partir del 1970, quan és evident que els nord americans estan llançant la tovallola però no serà fins el 1975 treuen totes les tropes en una derrota que s’ha de mostrar com si no ho fos. El que proposa Nixon a partir del 1972 i 1973, estén la guerra a Laos primer i després a Cambodja (bombardejant massivament el país, tallant el subministrament de tropes del Vietnam del nord cap al sud), amb la intenció d’obligar als vietnamites a negociar amb els EEUU, atacant a les dos peces més febles del mapa.
L’estiu de l’any 1964, Johnson fa el pas a una guerra oberta. Per a Kennedy no havia estat una peca important de la política exterior, evitant el col·lapse del sud amb un petit comitè d’assessors militars que buscaven ajudar al Vietnam del sud, amb el govern Diêm amb capital a Saïgon, a derrotar l’oposició que hi havia present al mateix sud, per evitar el col·lapse d’aquest elit pels nord americans. Als anys 60 veiem la segona gran onada descolonitzadora a Àsia, i EEUU havia de mostrar la caiguda dels seus aliats febles, per tal de no mostrar-se feble davant d’altres territoris aliats del tercer món que si que eren geopolíticament importants. Kennedy no desplega tropes, sinó que reforça ajuda militar i de tècnics militars entre el 1960 i el 1963, perquè no es podia permetre després del fiasco de Bahía de Cochinos al 1961. La posició nord americana al 1963 era molt complicada per la feblesa de l’aliat al govern de Diêm, sense suport social, que aparentment hauria de ser més manejable per els EEUU, però realment és la seva força, perquè en la seva feblesa hi ha la seva capacitat de no obeir a Washington. La feblesa de Diêm és la seva força perquè si el forcen massa el col·lapsaran, i els nord americans perdrien el control del Vietnam del sud.
Els nord americans eren totalment conscients que la guerra de Vietnam no era sols un element de la guerra freda i que la força militar i política armada no provenia de l’exterior del país sinó de l’interior, guiat per l’element nacionalista i anti-colonial i en cap manera potenciat per la URSS o la Xina. L’elit nord americana sabia perfectament que allò era una guerra contra civils.
A final del 1963, Kennedy és assassinat i Johnson agafa el govern al novembre del 1964. A l’agost del 1964, te lloc un incident al Golf de Tonkin que portarà a Johnson a decidir anar a una guerra oberta (no es declara la guerra sinó que el Congrés dona carta blanca al president per portar el país a la guerra), com a una campanya electoral de Johnson del 1964 que és veu obligat a prendre decisions pel fet de ser el primer president que arriba al govern sense mèrit propi sinó per l’assassinat de Kennedy. Llavors, perquè Johnson es va presentar com un president que va anar a la guerra? Cal tenir en compte les decisions interiors que el van portar a anar al que pensava que seria una petita guerra.
Text de Craig & F. Logevall, America’s Cold War (possiblement sortirà a l’examen) Explaining escalation’’, s’explica perquè l’agost del 1964, golf de Tonkin, es veuen els atacs nord vietnamites com un atac directe per part de Johnson, i demana carta blanca al Parlament per anar a la guerra. Estem just abans de les eleccions que guanyarà Johnson al novembre del 1964, en plena crisis amb els nord vietnamites, que s’iniciarà l’hivern de finals 1964 i 1965. El primer argument tradicional de la decisió de Johnson a la guerra és que Johnson no sabia on s’estava ficant, no els coneixien prou, els nordamericans ho veien com a continuació de la guerra freda mentre que els vietnamites ho veien com una continuació de la seva pròpia guerra civil provocada per a repartició entre xinesos i soviètics, i nordamericans i francesos.
Després de la filtració dels papers del Pentàgon, demostren que els nordamericans tenien una abundant informació que ja apuntava que seria una guerra molt difícil de ‘’guanyar’’. La CIA des d’abans de la derrota dels francesos s’havia que la malicia del nord i del sud obeïen a causes internes.
L’altre argument és que Johnson no tenia cap més opció. Després de la mort d’Stalin els xinesos i soviètics seguiran vies diferents de polítiques exterior i EEUU jugarà a dues cartes que estaven enfrontades sense tenir-se que implicar directament, i per tant EEUU s’havia que xinesos i soviètics no tenien cap estratègia conjunta en la zona vietnamita.
La clau per Craig és la qüestió de la credibilitat de Johnson en la dimensió de la política interior nord-americana. L’any 1964 és un any electoral i ha de guanyar la presidència per ell mateix, perquè havia guanyat la presidència per substituir un president assassinat, i el gran projecte de reforma interior on els drets civils havia fet guanyar molts vots als demòcrates, i necessita el bloc electoral de dones, negres, etc. havien aconseguit. Johson sap que necessita neutralitzar el discurs de política exterior dels republicans per tal de tenir via lliure. Si la credibilitat es un factor clau per entendre la decisió de la guerra, la credibilitat es converteix en un imperatiu que no para de renovar-se des del moment en que Johnson presenta al país un enviament de tropes, 30.000 soldats, que en un principi ha de resoldre la crisis vietnamita del sud, aliat de Washington i Paris. L’escalada és que en quatre anys passa a haver-hi mig milió de reclutats (encara no era un sistema militar professional), és el salt d’una suposada crisis menor a una guerra exterior de gran embargadora. Com afecta la lògica de la credibilitat la política de l’escalada? Johnson presenten el draf (reclutament) com l’últim per resoldre el problema, perquè si es rendeix perd la credibilitat, però cada nou enviament de tropes compromet en major grau la credibilitat de Johnson i dels demòcrates, perquè juguen el joc de la Guerra Freda, en que cada pas en el front exterior és un pas en el front interior. No es podien permetre donar el gust als republicans de retreu que han perdut Indoxina, però l’escalada li explotarà a Johnson al 1968.
Vietnam abans de Kennedy (1954-1960): - L’incompliment dels Acords de Ginebra (1954) per part del govern de Vietnam del Sud (Diêm, i amb suport del govern Eisenhower): la no convocatòria d’eleccions per a la reunificació dels dos Vietnams el 1956. [ps. 219-220] - La creixent impopularitat del govern Diêm a Vietnam del Sud i la irrupció del “Vietcong” armat amb suport de Vietnam del Nord (1956-1960). [ps. 219-220] Kennedy i Vietnam (1961-1963): - Una primera però molt limitada “escalada militar” USA (16.000 “assessors” el 1963).
- La raó “exterior”: no pas la inconsistent “Teoria del Dominó” d’Eisenhower [p. 220] però sí la “Teoria del Dominó psicològica”: credibilitat USA en el món descolonitzacions de principis dels 1960s (GF i idealisme “nation-building” kennedià) [ps. 222-226] - La raó “interior”: la llarga ombra del “McCarthisme” sobre el Partit Demòcrata i els seus homes (i més després del “desastre” de Bahía de Cochinos el 1961). [ps. 221-222] - Què hauria passat si Kennedy no hagués estat assassinat el novembre del 1963? El problema de les “elits autòctones aliades” (el cop militar contra Diêm el 1963) i la hipòtesi de la “retirada negociada”. [ps. 226-228] “Johnson takes charge” (1964): - 1964 any electoral, i el pes decisiu de Vietnam en la peculiar “reelecció” a la qual aspirava L.B.Johnson [LBJ] el novembre del 1964. [ps. 228-230] - Agost del 1964: l’incident del Golf de Tonkin, la Resolució del Congrés (“In so doing, Congress essentially surrendered its war-making powers to the Executive branch” 231), popularitat i victòria presidencial de LBJ el novembre del 64. [ps. 231-232] “Decision for War” (principis del 1965): - Els nombrosos incentius de LBJ per evitar una escalada cap a la guerra total (enviar tropes sobre el terreny) [ps. 232-234], i l’abundant informació que ja apuntava que la guerra era molt difícil de “guanyar” (els Pentagon Papers, 1967-1971) [ps. 243-244] - Tot i això: operació “Rolling Thunder” el febrer del 1965, i primeres tropes de combat USA a Vietnam el març del 1965. [ps. 235-236] Per què? “Explaining escalation” (1965-1968): - LBJ no sabia on es ficava el 1965, “and made no decision for war per se”? No [p. 236] - LBJ no tenia cap altra opció, per la Guerra Freda i per la situació de la política interior als USA? No [ps. 236-237] - Tesi 1 Craig/Logevall: LBJ, un genuí creient en les “temptations of idealistic nationbuilding”, als USA i a fora (“This instinct allowed him to sleep better at night”) [237-238] - Tesi 2 Craig/Logevall, i principal: LBJ, evitar a qualsevol preu la marxa enrera o rectificació per tal de preservar la “credibilitat”: [ps. 238-240] › La “credibilitat” de LBJ als USA de la “Great Society Legislation” (1964-1965).
› La “credibilitat” de l’administració Demòcrata des del 1961: la capacitat de Washington de transformar tota “qüestió internacional” en “qüestió interior” (des del 1949) feia tan difícil la marxa enrera (com més augmentava l’escalada militar).
3.4.1. Una cronologia de les guerres de Vietnam (1945-1975) 1945-1954: el protagonisme del Vietminh (liderat ja per Ho Chi Minh) en la lluita contra l’ocupació japonesa (1945), el “retorn” de la França imperial i la seva derrota a Dien Bien Phu (Maig del 1954), i els Acords de Ginebra (Juliol de 1954: la divisió de la Indoxina francesa en un Vietnam del Nord “comunista”, un Vietnam del Sud “liberal” i els regnes de Cambotja i Laos).
1955-1964: el relleu USA als imperialismes europeus, en suport dels règims “liberals” al Sudest asiàtic (Malàisia, Tailàndia, Filipines...): assessors i material militar USA per al règim despòtic del president Diêm, a Vietnam del Sud, contra la guerrilla comunista local del Vietcong.
Març de 1965-Gener de 1968: la implicació directa i oberta de l’Exèrcit Regular USA en la Guerra de Vietnam (contra el Vietcong i l’exèrcit de Vietnam del Nord amb suport xinès): 500.000 soldats USA el 1968. L’ofensiva USA, exitosa però gradual i massa lenta.
Gener de 1968-Novembre de 1968: l’Ofensiva del Têt (Gener-Febrer), l’inici de conversacions de pau a París entre Vietnam del Nord i els USA (Maig) i la “retirada presidencial” de Lyndon B.
Johnson (Novembre).
1969-1975: de la progressiva retirada USA sota la presidència de Richard Nixon (1969-1973) a la definitiva caiguda de Saigon a mans de la guerrilla del Vietcong i de l’exèrcit de Vietnam del Nord (30 d’Abril de 1975).
3.4.2. La Guerra de Vietnam i els seu impacte als Estats Units de la Nova Frontera (1965-67):  El sobrerreclutament de joves afroamericans (l’11% de la població USA i gairebé el 20% dels reclutats per a Vietnam) o els límits de la ‘’Great Society Legislation’’ (l’autonomia i arbitrarietat – o perjudicis classistes – dels ‘’Draft Board’’ locals).
L’any 1967, de cada 3 blancs amb edat de reclutament sols 1 fou efectivament reclutat i enviat a Vietnam. En contra, 2 de cada 3 joves negres amb edat militar foren reclutats. El que estava passant era que, unes reformes federals que s’estaven intentant canviar des de d’alt, a nivell d’estatal era qui es decidia qui anaven a la guerra. Per exemple, hi havia arbitrarietats ‘’classicistes’’ com que aquells que eren universitaris podien optar al no reclutament. El món negre nord-americà se li obra la porta a l’àrea política i al mateix temps es troben en una guerra que posa sobre la taula la gran desigualtat classicista existent en el país. L’any 1967, el campió mundial de boxer, un dels afroamericans més coneguts del país, va decidir canviar-se el nom a Muhammad Ali, es declara com no america, i objecta al reclutament i anada a Vietnam, sent empresonat.
Gran part del moviment negre que havia pactat amb Kennedy i amb Johnson s’està allunyant dels demòcrates degut a l’impacte de la guerra en els joves afroamericans en el sistema de reclutament universal a nivell local. L’única manera de trencar amb aquestes arbitretarats és que l’estat recuperi la decisió de reclutament, i passi a ser federal, i aquesta reforma és el que s’està plantejant als anys 1968. És una reforma que afectarà directament a les classes mitjanes blanques. La guerra esdevé una guerra de classes mitges blanques Per tant, hi ha dos moments de la guerra de Vietnam des del punt de vita americà: el primer moment en que la guerra no és una preocupació de les classes mitges blanques, tot i que si que ho és de les minories no blanques. Però a partir del 1968, quan s’amplia el ‘draft’ al 1968, és converteix en una preocupació per les classes mitjanes blanques, entre les que destaquen les protestes universitàries. Cal destacar també que a finals del 1967 i principi del 1968, les televisions entre massivament en l’escenari de Vietnam, hi ha moltes imatges de fotoperiodisme de guerra posteriors al 1968.
 Les ‘’Big Riots’’ de 1966-1967 i la transformació política i sociològica del moviment negre: l’emergència de líders com Malcolm X i l’impacte del discurs antiUSA i anticapitalista (la identificació minoritària però violenta amb ‘’l’enemic del meu enemic’’: el ‘’Black Panther Party’’, la ‘’Nació de l’Islam’’...).
El primer moment, s’explica amb les gran revoltes negres, el ‘’Big Riot’’, que en alguns estats serà necessària la mobilització de l’exèrcit. La geografia de les revoltes es localitzen a estat on havia tingut lloc la segona gran emigració i on hi havia hagut educació política de les classes negres, les revolucions no es troben al sud.
3.4.4.Vietnam i el seu impacte als Estats Units de la ‘’Nova Frontera’’ (1967-1968):  La protesta dels universitaris (1967-1969): la creixent conscripció d’universitaris (de l’arbitrarietat dels ‘’Draft Boards’’ locals als primer draft nacional i sortejat (19671969)) i la difusió del ‘’Free Speech Movement’’.
 L’impacte sobre les majoritàries i emergents classes mitges blanques: l’interès de la TV americana (1967-1968: el cas Cronkite) i la caiguda política de Robert S. McNamara i del president Lyndon Johnson (i la victòria presidencial Republicana el novembre del 1968).
L’episodi de la massacra de My Lai (Maig de 1968), exemplifica la naturalesa de la Guerra de Vietnam ‘nordamericana’ (1965-1970s). També és reflecteix el gran problema de la guerra de Vietnam: el primer és el del reclutament massiu de joves, però el problema militar que es troben aquests joves americans és que es troben un enemic que es indistingible de la població civil. Aquí es quan es fa evident en que era una guerra civil per als vietnamites, i no una guerra fruit de la Guerra Freda. El front mai era un espai clar, no existia la línia del front. Per això inaugura una estratègia nova, que es fotografiar i gravar totes les operacions, i graven constantment el territori per buscar un enemic que moltes vegades formen part de la mateixa massa de població civil. Les imatges existents sobre la massacra a My Lai, tot i existents, no van ser vistes mai fins als anys 70, un cop retirades les tropes nord-americanes.
...