Capítol 12: L'edició de The Odissey d'E.V. Rieu i els seus precedents (2014)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 24/11/2014
Descargas 22
Subido por

Vista previa del texto

12.
L’edició de The Odissey (1946) d’E.V. Rieu i els seus precedents Emile Victor Rieu va estudiar a Oxford però, a causa d’una malaltia, no arribà a graduar-se. Als 24 anys va ser nomenat director de l’Oxford University Press a l’Índia. La Primera Guerra Mundial el va sorprendre a Bombay i hi participà formant part del 105 regiment d’infanteria lleugera. El 1919, malalt de malària, torna a Anglaterra amb la seva família. El 1923 comença a treballar a la prestigiosa editorial Methuen & Co com a cap de les edicions escolars, i així ho fa fins a 1933, quan és nomenat director general. El nou càrrec no l’acaba de fer feliç i el 1936 s’acomiada, mantenint només la seva col·laboració com a conseller. Destaca el fet d’haver comprat els drets de traducció per a l’edició anglesa dels llibres de Babar, moment en què torna a dedicar-se als clàssics i inicia la traducció de L’Odissea, tasca que, interrompuda per la Segona Guerra Mundial, no acabarà fins a 1945.
Allò que el posa en contacte amb Allan Lane i que fa que aquest el convdi a dirigir una col·lecció de clàssics és precisament la traducció de The Odissey. Durant gairebé vint anys serà director de la sèrie Penguin Classics. Ell mateix va traduir The Odissey, Iliad, Pastoral Poems, de Virgili, i The Voyage of Argo, d’Apol·lon de Rodes. També, els Evangelis (The Four Gospels).
La seva tasca editora es va guiar per criteris de generosa universalitat i va incloure, al costat dels clàssics grecollatins, altres obres taduïdes del sumeri, de l’àrab, del xinès, del pali, del rus, etc. Tot i així, els seus criteris de traducció no van estar exempts de certs convencionalismes, com la censura dels mots ofensius i dels renecs a l’hora de traduir, per exemple, el llenguatge força esqueixat d’Aristòfanes. Va rebre diverses distincions honorífiques que no afectaren el seu tarannà seriós i, alhora, ple d’humor i d’ironia.
Rieu no va deixar res escrit sobre la traducció i cal capbussar-se als seus pròlegs i a la seva correspondència per adonar-nos dels seus objectius. L’únic text específic, ple de referències autobiogràfiques, és el de «Translating the Classics», al fulletó de propaganda del Penguin Progress: «Pel que fa a les teories de la traducció, he aconseguit treure endavant un principi general: el Principi d’Efecte Equivalent. Amb això vull dir que la millor traducció és aquella que produeix una impressió en el lector que s’aproxima més a la impressió del lector del text original. L’únic mètode per aconseguir-ho és l’ús d’un bon anglès contemporani. [...] Quant a la recepció de la meva Odissea, hi ha tres elements que em fan creure que treballo en línies sensates: una desconeguda em va escriure agraint-me que va poder vèncer els seus prejudicis, com a científica, dels clàssics. En segon lloc, el Council of the Classical Association va elogiar molt d’una manera càlida l’empresa dels Penguin Classics. Finalment, una nit tornant a casa al metro una dona va aparèixer entre la multitud, amb el meu llibre a la mà, i el va llegir.» Com ell indica, la seva afecció als clàssics data de la seva època d’estudiant, però a partir de 1931 agafà el costum de rellegir-los. En derivà un plaer tan gran que va decidir de posar per escrit les seves traduccions, i en determinà una qualitat que sempre cercà i defensà: la llegibilitat i la versemblança narratives, la fluïdesa.
Els crítics que es lamenten que el seu mètode falla en no preservar l’onada dels hexàmetres, no immuten Rieu. Ell creu que la poesia no pot ser traduïda en un sentit complet, però això no significa que sigui desesperançador intentar fer un poeta agradable en una altra llengua.
S’ha de destacar la seva preocupació per trobar una llengua natural: que no sigui ni per a erudits ni per a intel·lectuals, i que satisfaci tota mena de públic. «Havia de ser intel·ligible per tothom, no només pels estudiosos de l’original. Per als seus traductors, el seu consell va ser simplement “escriu en anglès”, i “llegeix-ho en veu alta”, com una prova per saber si la llengua escrita era natural.» La noció del plaer de la lectura existí sempre darrere les seves aventures editorials. Aquest estil modern i elegant en anglès, comprensible per tots els públics sense necessitat de caure en allò vulgar, Rieu el trobava no en els acadèmics o especialistes de la llengua, sinó en alguns escriptors anglesos. La traducció quedava alliberada de l’habitual servilisme que els estudis filològics solen imposar com a marca de respecte davant l’original.
Mentre que a Gran Bretanya ja havien existit traduccions en vers, antigues i de prestigi literari, com les de Chapman i Pope i es dubtava si l’anglès era una llengua apta per reproduir la musicalitat de l’hexàmetre grec; a Catalunya, la traducció de Riba intenta plasmar en una sola obra una història inexistent de possibles traduccions anteriors i vol demostrar l’aptesa de la llengua catalana per imitar els ritmes grecs.
A Gran Bretanya, els conceptes de narrativa i de naturalitat van anar lligats a les traduccions del primer terç del segle, i se’n pot fer un recorregut a través de quatre exemples de traduccions en prosa que van defensar la necessitat de donar preponderància a la veu argumental per damunt de la veu rítmica.
 Traducció de Butcher i Andrew Lang. Al pròleg fan una argumentació historicista de les traduccions prèvies d’Homer a l’anglès: a cada època li ha pertocat la mena de traducció que el feia entenedor i grat als gustos del moment. Cada segle té els seus gustos, el seu punt de mira. Volen desmarcar-se de la idea romàntica (vers musical i inflamat, fins i tot patriòtic, nacionalista). D’aquí, la justificació d’una nova traducció en prosa que intenti presentar l’original com a document autèntic. Ara bé, com que estan obligats a perdre la música del vers, volen compensar la pèrdua recorrent a un llenguatge arcaic.
 Traducció de Samuel Butler. Defensa la necessitat d’un estil llisquívol en la llengua terminal. Admet que les diferències entre poesia i prosa són molt grans, però d’aquí no en dedueix cap impossibilitat de traducció. Sembla molt important la consciència de l’existència d’un lector en el moment d’emprendre el procés de traducció, la preocupació per allò que el lector hi trobarà. Té un estil més directe i popular.
 Traducció de l’Oxford University Press. Traducció del coronel T.E. Lawrence sota el nom inventat de T.E. Shaw. Per la seva experiència vital (gestes militars i polítiques al món àrab), ell es considerà més humanament capacitat per emprendre la traducció d’un text com L’Odissea. Lawrence opina que Homer devia ser un home d’escassa experiència directa en els fets que narrava, i que més aviat devia ser algú que estava al despatx envoltat de llibres, com un escriptor modern. Aquesta visió d’homer com un literat que treballa a la seva biblioteca és, curiosament, compartida per Carles Riba.
Tot i així, per Riba és una manera de prestigiar-lo; mentre que per Lawrence, de desprestigiar-lo. S’ha definit aquesta traducció com una traducció més exacta que la de Riba, de prosa més elegant, i més pròxima al grec.
 Traducció de W.H.D. Rouse. Al títol ja defineix la seva traducció com un conte, una narració, i el seu anglès, planer i normal. Vol erigir-se en representant la traducció antiacadèmica, per ser llegida en veu alta. La seva argumentació és que l’original homèric també devia ser així: poc pretensiós, senzill i quotidià.
Amb aquests precedents, veiem que la traducció de Rieu perd gosadia i és, de fet, continuadora de la tradició dels traductors anglesos de l’època per aproximar el text a un públic no especialitzat, sense cap coneixement del grec clàssic.
En la introducció amb què presenta la seva versió, Rieu destaca que la seva és una veritable traducció i no pas una versió abreujada o adaptada de les que proliferaven als quioscs. Malgrat aquesta pretensió, la traducció també vol ser defensable davant del món acadèmic.
Per resumir la seva actitud es podria dir que, tot i que reconeix la categoria del text homèric com el gran poema que és, considera que per al públic contemporani a qui ha d’anar adreçada la traducció l’aspecte primordial serà el novel·lesc. La insistència de Rieu es centra en l’aspecte narratiu de l’obra.
Si a la seva actitud hi afegim el tiratge excepcional i el preu reduït, no és de sorprendre que la traducció de Rieu causés un impacte important.
...