Observació (Tema 6) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura avaluació psicològica
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 02/04/2016
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 6: LA OBSERVACIÓ Introducció Procediment encaminat a la percepció deliberada d’una realitat conductual de forma que mitjançant el seu registre, codificació i anàlisis ens proporciona resultats significatius del subjecte en avaluació. L’objectiu de la observació és la manifestació conductual, no és el subjecte.
 La observació com a mètode  La observació com a tècnica - Observació asistemàtica o Primeres fases de l’avaluació o No hi ha una operativització prèvia de les conductes a observar - Observació sistemàtica o Fases posteriors del procés d’avaluació o Conductes a observar precises i operativitzades Aquest tipus d’observació implica:  Determinar què s’observarà: definició precisa  Seleccionar la mostra de subjectes i conductes a observar  Escollir el tipus d’observació (participant, no participant, mostra de temps, etc.)  Seleccionar escenaris i moments d’observació  Seleccionar tècniques de registre Qui observa En funció del grau de participació/implicació de l’observador trobem diferents tipus d’observació:  El propi subjecte: quan observa el propi subjecte i és ell l’observat parlem d’autobservació.
 Una persona vinculada al subjecte: Aquesta és una observació/participació.
L’observador i l’observat pertanyen al mateix grup natural. No es tracta de la mateixa persona però comparteixen la mateixa situació. Per exemple, mare i fill, professor i alumne, etc. La conducta que observem, molts cops també inclou al observador.
 Un observador “ajeno” però participant: aquesta és una observació participant.
L’observador i l’observat tenen contacte malgrat que no pertanyen al mateix grup natural. Aquest és el tipus més freqüent. L’observador en aquest cas ha rebut entrenament, pertany físicament al lloc, manté contactes més o menys estrets amb subjectes observats, però no és una persona vinculada al subjecte.
 Observació no participant: Entre l’observador i l’observat no hi ha contacte, fins el punt en que la persona observada no sap que està sent observada o no li importa. Això passa quan s’observa a través de registres mecànics o quan analitzem productes de conducta del passat o quan l’observador està ocult.
Què observar La observació té per unitat d’anàlisi principal la conducta manifestada, és a dir, l’objecte observat serà sempre un esdeveniment conductual.
Les unitats d’observació poden basar-se en categories:  Molar: aquest mètode pren les conductes com a unitats d’observació, unitats íntegres d’interacció s’especifiquen com objectius de la observació.
 Molecular: aquest mètode pren fragments més petits de conducta com a unitats de la observació. L’observador molecular procura prescindir de la seva experiència i interpretació personal en la observació. Es limita a registrar el que contempla.
Aquests requereixen poca inferència per part de l’observador  Continu de comportament S’observa tota la conducta tractant de registrar de forma descriptiva el que passa de forma natural en àmplies unitats de temps. No s’especifica prèviament la conducta a observar. Aquesta observació és en temps real i de forma continuada. Es descriuen aspectes verbals, no verbals i espacials. Poden incloure’s impressions de l’observador sobre l’observat.
 Conductes Des d’una perspectiva conductual es sol utilitzar com unitat d’anàlisi la conducta manifestada (verbal, motora o fisiològica). La definició de la unitat d’observació varia en un continu de molaritat-molecularitat. La conducta o conductes objectiu s’han de definir de forma vàlida, objectiva, clara i completa. En aquest cas, el nivell d’inferència per part de l’observador és mínim.
 Interaccions Unitat d’observació considerada en cas d’estudiar relacions funcionals entre esdeveniments (entre subjectes o entre subjectes i esdeveniments ambientals). Primer s’ha d’especificar prèviament la conducta a observar. Les unitats de temps estan establertes, adequades a les unitats d’observació.
 Productes de conducta S’observa el resultat d’un conjunt d’activitats externes o internes realitzades per subjectes en situacions que poden ser naturals o artificials. Existeixen dos tipus:  Mesures no reactives: productes de conducta procedents del que va fer el subjecte en un passat. Distingim entre: o Mesures d’erosió: Destruccions, danys o altres canvis físics que existeixen en l’ambient habitual del subjecte com a conseqüència de la seva conducta o Mesures d’empremta: productes de la conducta del subjecte a l’utilitzar objectes o al consumir-los.
o Mesures d’arxiu: procedents d’informes i documents, generalment registrades de forma escrita.
 Mesures reactives o d’execució: producte d’execucions que el subjecte realitza en base a determinades tasques que l’avaluador presenta.
Unitats de mesura Les unitats de mesura són l’especificació quantitativa o qualitatives de les unitats d’observació. El tipus de mesura utilitzat dependrà sempre de la unitat d’observació. Distingim entre:  Ocurrència És la dimensió més simple. Consisteix en observar si un determinat esdeveniment es dóna o no es dóna.
 Freqüència Nombre que un determinat esdeveniment passa per unitat de temps. S’utilitza en conductes discretes i reflexa canvis a través del temps  Duració Temps total que dura la manifestació conductual. És útil quan els esdeveniments no són discrets, és a dir, quan es produeixen de forma temporalment extensa. Distingim entre: - Duració - Latència - Interval Inter-resposta  Dimensions qualitatives Contempla els aspectes qualitatius d’una determinada unitat d’observació:  Intensitat o magnitud  Adequació Tècniques de registre  Registres narratius S’utilitza per a registrar el continu del comportament. No s’estructura prèviament, sinó que es segueix un estil textual. És el pas previ a registres més estructurats.
 Escales d’apreciació S’utilitzen quan es pretén qualificar, quantificar o classificar les activitats d’un subjecte segons determinades conductes, dimensions o atributs que han estat prèviament establerts. L’observador coneix a l’observat prèviament. La observació és diferida i pot utilitzar-se com una primera aproximació quantitativa a la conducta a observar.
 Catàlegs de conducta Contenen una sèrie específica de conductes, classes de conductes i/o relacions funcionals entre aquestes. No pretenen ser exhaustius, no recullen totes les conductes que defineixen el problema, només aquells aspectes més rellevants. Es distingeixen dos bàsicament dos tipus:  Registres de conducta: agrupació d’una sèrie de conductes, prèviament seleccionades en funció del cas a estudiar. Solen utilitzar-se en dissenys de cas únic, construint-se ad hoc per a cada cas.
 Matrius d’interacció: S’utilitzen per a constatar relacions funcionals per part de l’observador entre una conducta i els seus determinants o per estudiar relacions interpersonals.
 Codis o sistemes de categories Serveixen per a observar la conducta o les interaccions. No són específics per a un subjecte, sinó que normalment s’estandarditzen i tipifiquen per a poder ser aplicats a diferents subjectes. Estan pensats més per a investigar que per a tractament.
 Registres de productes de conducta Un subjecte realitza una tasca i l’avaluador puntua les seves execucions segons unes dimensions de resposta. Es poden registrar en situacions artificials com per exemple un test o naturals com productivitat laboral.
 Procediments automàtics de registre Faciliten la tasca de l’observador, eviten biaixos d’aquest i la reactivitat de l’observador.
Ens referim a gravacions, vídeos, miralls unidireccionals i tècniques objectives-registres psicofisiològics.
Consideracions per a seleccionar la tècnica 1. Complexitat i especificitat de l’esdeveniment a observar. A major complexitat i menor especificitat, serà millor una menor estructuració inicial del registre, i s’exigirà una major planificació.
2. En cas d’esdeveniments ben definits i escàs nombre, és convenient utilitzar catàlegs de conducta construïts a tal efecte.
3. En els problemes primàriament interactius utilitzar matrius d’interacció 4. Si són problemes complexos, ben especificats, sobre el que hi ha codis de categories, escollir aquests.
5. Sempre que sigui possible, utilitzar processaments automàtics, objectius i ocults 6. En les primeres aproximacions és aconsellable utilitzar escales d’apreciació complimentades per persones allegadas.
Mostreig: Quan observar L’objectiu del mostreig és obtenir una mostra del comportament que sigui representativa i significativa de la conducta a observar. Decidir sobre quan observa o a qui observar implica tres tipus de mostreig:  Mostreig de temps Implica decidir durant quant temps s’observarà, amb quina freqüència i en quin moment; això és en funció del tipus d’esdeveniment a registrar, la seva complexitat i nombre, la freqüència, duració amb la que se suposa que passa i el tipus d’unitat de mesura o dimensions de la resposta escollida. La duració de la observació ha de ser inversament proporcional a la freqüència de l’esdeveniment observat.
En tot mostreig de temps s’hauran de tenir en compte períodes d’observació, de registre i, quan els períodes d’observació són excessivament llargs, de descans.
És necessari determinar també intervals de temps: - Interval total: implica que la conducta no es registra si no té lloc durant tota la duració de l’interval prefixat. S’utilitza quan és important saber que la conducta no serà interrompuda.
- Interval parcial: l’observador ha d’anotar tota conducta que passi durant l’interval d’observació. La conducta ha d’aparèixer com a mínim en una ocasió en tot l’interval. S’utilitza per a registrar conductes transitòries.
- Interval momentani: només es registren les conductes que apareixen en un moment predeterminat de l’interval d’observació. És útil per a conductes molt freqüents i persistents. L’observador només ha d’observar en un moment determinat i anotar si la conducta s’està produint o no.
Recomanacions: - Registrar períodes curts de temps varis cops al día - Prolongar el període d’observació inicial (LB) fins que la conducta observada s’estabilitzi - Conductes estables dedicar-les menys temps d’observació  Mostreig de situacions Aquest mostreig s’utilitza amb l’objectiu de comprovar la generalitat o especificitat de la conducta observada a diferents situacions. És una característica rellevant des de la perspectiva conductual.
 Mostreig de subjectes Es realitza quan s’observa a un grup. Existeixen diferents possibilitats: - Seleccionar als subjectes en funció del nombre d’intervals - Seleccionar el nombre d’intervals en funció al nombre de subjectes a observar - Escollir un criteri de raó fixa o variable per a la selecció de subjectes - Rotar el criteri de selecció de subjectes On observar Podem parlar d’un continu de naturalitat en el que situar qualsevol observació, encara que en presencia d’un observador, això s’artificialitza.
 Observació en situacions naturals in situ És la observació en el mateix lloc que es produeix la conducta, sense que l’observador sigui el causant dels esdeveniments objecte d’estudi. Aquest tipus d’observació és la que presenta major validesa externa.
Problemes pràctics: - El subjecte pot negar-se a que se l’observi - El psicòleg pot no poder-se desplaçar - El cost és molt elevat Possibles solucions: - Que la observació natural sigui realitzada per persones vinculades al subjecte (tenint en compte que redueix la objectivitat) - Que l’avaluador formi part del medi natural - Utilitzar (rastros) de conducta  Observació en situacions artificials És una observació en situacions de laboratori amb les variables ambientals controlades.
Aquestes observacions tenen una major validesa interna (control experimental), però menor validesa externa i possibilitats de generalització. Els principals tipus són: - Test situacionals - Tècniques de Rol-playing Garantíes científiques de la observació Fonts d’error de la observació  Procedents del subjecte observat Un error que té a veure amb el subjecte observat és la mostra de reactivitat. La reactivitat és el canvi que es produeix en la conducta d’una persona pel fet de sentir-se observada.
Existeix reactivitat si: - Hi ha un canvi sistemàtic de freqüència - Hi ha un increment de la variabilitat sense relació amb l’ambient - Expressa verbalment que es produeix reactivitat - Hi ha discrepància amb les dades d’altres procediments - Hi ha diferències entre l’observat i els criteris prèviament coneguts Recomanacions per a minimitzar els efectes: - Utilitzar com a observadors persones vinculades al subjecte - Utilitzar dispositius ocults i/o a distància - Minimitzar la interacció subjecte-observador - Donar instruccions sobre la importància de comportar-se de forma natural - Realitzar un ampli període de habituació Mesures lliures de reactivitat (no en tenen): - Mesures d’erosió, empremta i arxiu - Productes de conducta en situacions de màxim realisme - Observacions simples per subjectes ocults  Procedents de l’observador - Grau de participació: com més participa l’observador, més es distorsiona la informació recollida, menys objectiva i precisa és, encara que es redueix la reactivitat. Aquest inconvenient pot superar-se entrenant als observadors vinculats al subjecte.
- Expectatives: poden provocar-se biaixos per coneixement dels objectius - Efecte Halo: biaix cognitiu pel qual la percepció d’un atribut particular és influenciada per la percepció de atributs anteriors en una seqüencia d’interpretacions.
- Deriva de l’observador: s’explica per un fenomen d’habituació, de manera que, conductes significatives passarien desapercebudes. Aquest es dóna quan l’observador va desenvolupant una particular interpretació del sistema de categories original desviant-se del pla original.
- Entrenament: com més instruccions tingui l’observador, més objectivitat.
- Característiques personals: sexe, habilitats, edat, etc.
 Procedents del sistema d’observació Per a incrementar la bondat d’aquests instruments: 1. Claredat en les definicions conductuals 2. El nombre de categories ha de ser reduït 3. S’han d’utilitzar codis estàndard amb garanties científiques provades 4. S’ha de realitzar una definició operativa dels esdeveniments a observar 5. Si es classifiquen atributs o escales de conducta, s’ha de permetre al observador un coneixement suficient del subjecte observat Autobservació L’autobservació consisteix en atendre a la pròpia conducta i registrar-la mitjançant un procediment prèviament establert. Aquesta és útil per: - Accedir a pensaments interns - Conductes de baixa freqüència - No hi ha observadors externs Avantatges: - Pot ser adaptat amb facilitat a cada pacient - Possibilita recollir informació de forma immediata rere la ocurrència dels successos d’interès - Economia - Permet registrar certs tipus de conducta, la observació de la qual seria impossible per part dels demés En clínica - Incrementa el coneixement dels seus problemes per part del pacient - Facilita informació útil per a orientar el tractament - Facilita el feedback continu dels canvis que es produeixen - Permet al terapeuta comprovar el compliment de les activitats entre sessions Problemes: - Reactivitat: com més gran és la motivació major reactivitat existeix. Aquesta pot ser utilitzada amb objectius terapèutics. Es recomana allargar la línia base per aconseguir una habituació, ja que els efectes reactius solen ser temporals.
- Possible falta de precisió de les dades, tot i que podem augmentar la precisió si: o La persona que s’autobserva sap que està sent observada o S’esforça en fer una autobservació precisa o Les respostes que observa són motores en comptes de verbals o La valoració és positiva en comptes de negativa o El pacient anota immediatament els aspectes a realitzar o L’autorregistre és senzill i s’ha d’anotar pocs aspectes o L’autobservació no es veu interferida per altres respostes concurrents o Els pacients han sigut entrenats Recomanacions a l’hora d’elaborar un autorregistre: - Adaptar-lo a les característiques del problema i del pacient - Especificar clarament les variables a registrar - Buscar que l’autorregistre sigui fàcil de complimentar, buscant un equilibri entre la informació òptima i les disponibilitats/motivacions del pacient - Realitzar un entrenament en autobservació ja que és necessari per a que l’autorregistre sigui completat correctament: o Explicar al pacient l’objectiu i la utilitat o Ensenyar al pacient com omplir-ho o Revisar-ho amb el pacient per a destacar errors, sol·licitar informació complementaria i oferir retroalimentació correctiva o Reforçar el compliment adequat dels mateixos ...